Qüestió de competències

Més d'una vegada he escrit en aquest blog sobre la finestreta única. Aquella atenció, sigui presencial o en línia, de l'Administració pública que el ciutadà pot acudir sense necessitat d'haver de conèixer de qui és competència. Aconseguir que t'atenguin per resoldre tots els dubtes i els tràmits a què et veus obligat a seguir per qualsevol tema, és el somni de tots i no sempre ens ho posen fàcil. 

Avui vaig més enllà i en concentro en el pas previ a l'organització d'aquesta finestreta única, necessària per a qualsevol tramitació, sigui de competència municipal, autonòmica, estatal o europea. Abans, però, cal que les administracions i totes les institucions i entitats que en depenen tingui clar quin és el seu paper, s'organitzin i coordinin i, sobretot, no es dediquin a carregar les culpes als altres.

També he parlat sovint del problema en què ens trobem els municipis com el nostre, amb el territori distribuït entre moltes administracions, gens properes als vilatans i que estan poc coordinades. Si ens passegem pel municipi d'Arenys de Mar ens trobarem en parts de territori de competència municipal, però d'altres que pertanyen a altres administracions i que l'Ajuntament no pot fer gran cosa més que queixar-se quan no li fan cas.

Costes de l'Estat, Ports de la Generalitat, Renfe, Adif, Carreteres, l'Agència Catalana de l'Aigua, són algunes de les entitats supramunicipals que decideixen sobre part del nostre territori, impedint, sovint, que l'Ajuntament pugui actuar davant de casos que poden resultar fins i tot perillosos. Netejar els rials, i la Riera especialment; organitzar l'accés a la platja del Cavaió; arreglar les destrosses del camí de mar cap a Caldetes; controlar l'accés de les persones a les vies del tren, o regular l'encreuament de cotxes al pas sota l'autopista, són alguns exemples de tasques que no corresponen a l'Ajuntament i que els vilatans reivindiquem, però ens topem amb el tema competencial.

Cal que l'Administració pública s'organitzi i coordini amb l'objectiu bàsic i imprescindible de servir l'administrat, donant resposta a tots els seus dubtes i reivindicacions. Si no tenim raó, que ens ho diguin, però algú, amb competència, ens ha de respondre.

Esperant el xàfec!

Tot esperant el xàfec que ens han anunciat per aquesta tarda al Maresme, estem observant les manifestacions del dia a càrrec de mestres i professors descontents amb la resposta del govern de la Generalitat. És una llàstima que la manca de diàleg i de predisposició del nostre govern a escoltar les reivindicacions dels representants majoritaris dels professors faci que les nostres carreteres, carrers i places esdevinguin un caos.

Dijous m'haig de desplaçar a una zona amenaçada amb talls a les carreteres. Què faig? M'exposo a quedar aturat durant hores, o busco carreteres secundàries on no es preveuen moviments? És una afectació personal que em serveix per parlar d'aquells comentaris que llegeixes a les xarxes socials, o escoltes pel carrer arran de les manifestacions, ara dels mestres i professors.

El dret a manifestar-se és inqüestionable. Les manifestacions són mesures de pressió per obligar el govern de torn a dialogar per intentar resoldre els conflictes. Imaginar-te que una manifestació no té conseqüències per als vianants o conductors de vehicles és una absurditat. Molestar-te pels seus efectes és comprensiu, però pretendre que es manifestin en un parc o un racó que no molestin a ningú, no té cap sentit. 

Quina ha de ser la nostra actitud? Ser comprensius amb el conflicte, procurant no sortir-ne malparat, canviant potser d'hàbits aquell dia, i creure en la bona voluntat de totes les parts. Les reivindicacions dels col·lectius mobilitzats tenen una base i uns arguments que cal analitzar. Ningú no surt al carrer, perdent una part del salari per passar l'estona i molestar els altres. Hem de creure que les persones mobilitzades tenen la seva raó per queixar-se i això sol hauria de ser motiu suficient perquè el govern de torn s'assegués a parlar.

El calendari de vagues programades fins a final de curs és prou intens i des d'aquí demanaria al govern que convoqui una reunió amb els sindicats majoritaris del sector per intentar arribar a un acord i fer més fàcil la vida de tots plegats. Ja trona!, arriba el temporal!

La història es repeteix

Vivim en un país on tot s'improvisa i el pitjor de tot és que la ciutadania en paga els plats trencats. No s'exigeixen responsabilitats i sempre hi ha algú que s'embutxaca beneficis per uns fets que finalment es demostren erronis. 

D'acord que aquest paràgraf és molt contundent i segur que hi ha fets que no segueixen el patró, però malauradament n'hi ha massa que sí que encaixen en la descripció i el que avui vull comentar sembla que n'és un d'ells.

Segons he pogut llegir al diari ARA, dos exagents de la Guàrdia Civil varen patentar el sistema d'avís lumínic conegut com a balisa V-16, i que el govern espanyol, a través de la Direcció General de Trànsit, ens ha obligat a comprar i utilitzar en cas d'una avaria a la carretera. Sembla que aquesta patent ha generat un negoci de més de 1.200 milions d'euros. 

El problema, però, és que l'Associació Unificada de la Guàrdia Civil (AUGC) ha manifestat que el sistema és ineficaç i que no ha aconseguit, des de la seva posada en marxa, el seu objectiu de reduir el nombre de morts per atropellament a les carreteres. Els principals obstacles per al seu bon funcionament són la poca visibilitat durant les hores del dia, i els buits de cobertura i connectivitat en algunes zones rurals, entre altres. A tot això cal sumar que els vehicles estrangers que circulen per les nostres carreteres no estan obligats a utilitzar les balises, sinó els tradicionals triangles.

L'AUGC comenta que a l'hora de decidir la posada en marxa del nou sistema obligatori, no es va tenir en compte l'opinió dels agents que trepitgen diàriament la carretera. La meva pregunta és: Qui és el responsable de tot això? Se li haurà d'exigir responsabilitats polítiques i econòmiques?

En aquest blog ja vaig parlar un parell de vegades de la balisa i ja tenia els meus dubtes sobre l'eficàcia de la mesura. L'Administració sempre va tard i s'adona dels errors quan ja està tot decidit. No podien haver-ho analitzat prèviament i no esperar que tothom hàgim hagut d'adquirir la balisa? Continuarà... 

Com compaginar els drets?

Aquests dies ha sorgit la discussió sobre els drets d'uns a fer vaga enfront dels drets d'uns altres a desplaçar-se per les vies interurbanes. Aquest conflicte, que algú vol liquidar molt fàcilment, no és senzill de tractar i encara menys de resoldre. Crec que tots tenim clar que el dret a la vaga s'ha de defensar, però no tots ho veiem de la mateixa manera quan el dret dels altres ens perjudica.

Segur que haureu llegit comentaris a les xarxes socials, o pel carrer mateix, en què algunes persones afectades pels talls de carretera han començat a escridassar o malparlar dels mestres i professors. La reacció més freqüent és demanar-los que es manifestin allà on no perjudiquin la resta de ciutadans.

Si ara organitzés una enquesta sobre què penseu al respecte, segur que hi hauria divisió d'opinions, i estic convençut que es podrien defensar prou bé, encara que, en ser contradictòries, alguna decisió caldria prendre.

El primer conflicte en una vaga acostuma a ser els piquets informatius que més que informar el que pretenen és evitar que els treballadors díscols entrin a la feina. Ens podem preguntar que si algú vol exercir el seu dret a la vaga, per què no hi pot haver algú altre que vulgui exercir el seu dret a treballar? És clar que si els vaguistes, a qui se'ls descompta el sou, aconsegueixen millores, els no vaguistes també en sortiran beneficiats. Ah!

Després hi ha els afectats dels talls a les carreteres. Si jo, que no tinc res a veure amb l'ensenyament, em trobo aturat per una manifestació que em fa perdre el vol, o arribar tard a la meva feina, quina culpa en tinc? Qui m'ho compensarà? 

Segur que ens podríem plantejar més preguntes, i arribaríem a la conclusió que la resposta no és gens clara. Jo no m'atreveixo a donar la raó a uns o altres. Repeteixo que el dret a la vaga és irrenunciable. En tot cas podríem estudiar la manera de no afectar a tanta gent, sense perdre poder de pressió per aconseguir els objectius perseguits.

Carreteres de tres carrils

Avui he llegit un article al diari ARA que no he acabat d'entendre, probablement perquè no tinc gaire coneixement al respecte més que no pas per culpa del seu redactat. Sí que m'ha semblat entendre que la Generalitat vol convertir trams de carretera en tres carrils, un en cada sentit, i el tercer, el del mig, per avançaments, de manera alternativa per a cada sentit de circulació.

Haig de suposar que es tracta de carreteres que actualment només tenen dos carrils, un per cada sentit, amb el perill que suposen els avançaments. Si hi ha un segon carril en la teva direcció, l'avançament és més segur i pots evitar xocs frontals. Desconec si aquest tipus d'accidents són molt freqüents, o més aviat són per sortides de la carretera, excés de velocitat, o conduir sota els efectes de l'alcohol o les drogues.

Recordo l'autovia de l'Ametlla, fa uns quants anys, que era precisament de tres carrils i no els quatre que hi ha ara. Ens queixàvem que circular per allà era una mica perillós. Això de l'alternança del carril del mig, produïa xocs frontals en els punts on s'intercanviava el sentit. 

Com ja dic, no soc expert en la matèria i vull suposar que si es pren la decisió de fer-ho d'aquesta manera és perquè estan convençuts que és una millora per a la circulació i que no posen en perill la vida dels conductors i passatgers. Potser, perquè soc una mica malpensat, temo que aquesta decisió no estigui prou meditada ni encertada. Voldria equivocar-me.

A les nostres carreteres hi ha molta feina a fer. La conducció no sempre és la més desitjable, potser perquè anem massa refiats, però tampoc és que el manteniment de les carreteres sigui l'òptim. L'altre dia ho parlava amb relació a les autopistes sense peatge, que s'han deteriorat molt des que són gratuïtes i que se n'ha de fer càrrec l'administració, sigui de l'Estat o la Generalitat.

Per acabar, només voldria afegir la pregunta si passar de tres a quatre carrils encareix massa el pressupost d'inversió, o bé es tracta de trams que l'amplada no ho fa possible. Tot el que es pugui per facilitar la conducció i evitar riscos serà benvingut.

I el temps va passant...

Avui llegia al web de Ràdio Arenys la notícia del nou projecte de l'estació de bombeig que ha d'evitar que les aigües residuals d'Arenys de Munt es passegin per la nostra vila amb tots els problemes que patim de vessaments. Una obra que porta anys de retard i que, com moltes, ens fa caure la cara de vergonya. Què passa amb l'administració pública d'aquest país?

L'ACA a Arenys de Mar ens té força escarmentats. Governi qui governi a Catalunya, l'entitat pública no ens ha tractat mai bé. Sempre hem tingut discussions amb el final de la Riera, els rials i també el clavegueram. No cal recordar el tema del rial del Bareu, que arrosseguem des de fa dècades i encara no tenim una solució que permeti viure i circular per aquell entorn amb la deguda seguretat i comoditat.

En el cas de l'estació de bombeig l'ACA ja va fer un projecte que l'ajuntament veí no va acceptar perquè no encaixava en l'entorn on s'ha de situar. Han passat els mesos i des del Consell Comarcal del Maresme s'ha gestionat de molt mala manera. El Consell també necessita millorar, governi qui governi. Aquí podríem parlar del funcionament de la majoria de consells comarcals del país i plantejar-nos la seva utilitat. Segur que quedarien mal parats.

El problema de l'estació de bombeig i el retard en la seva construcció rau en la importància de l'obra per les nefastes conseqüències que té per a la nostra vila. Si un tema tan important es retarda sine die, què passarà amb les coses menys transcendents? Fa quatre dies que parlàvem de l'encreuament de carreteres a la sortida de la C-32 en el límit dels dos Arenys. Una altra obra que anem reclamant de fa temps i que la nostra Generalitat té aparcada en un calaix.

Ens queixem que des de Madrid ens fan la guitza, però estem comprovant que el govern propi tampoc ens posa les coses fàcils. Està vist i comprovat que només des del govern municipal es podrien solucionar la majoria de problemes. El cas és, però, que les competències i recursos són escassos. I ara que ens sobren diners, ens diuen que no ens els podem gastar. L'administració pública no rutlla i d'això en treu rèdit l'extrema dreta. País!

Encara, els peatges

L'article d'Andrei Boar, al diari ARA, sobre qui paga les carreteres, em dona peu a tornar a parlar en el meu blog dels peatges a les autopistes del nostre país. D'entrada cal tenir clar que el manteniment de les carreteres té un cost important que assumeix l'Estat o la Generalitat, i que ens repercuteix d'alguna manera. Si no hi ha peatges, no hi ha ingressos i, per tant, tota la despesa va a càrrec dels contribuents, que som tots, tant si circulem amb el nostre vehicle com no. 

Soc conscient que hi ha molts serveis públics que són gratuïts i que el seu finançament també el paguem tots. Això és important tenir-ho present perquè és un argument que posen els defensors de la gratuïtat de les autopistes. Hi ha, però un element a tenir en compte i crec que és prou entenedor. Per les autopistes hi circulen contribuents espanyols o catalans, però també d'altres països europeus i d'arreu. Aquests últims no contribueixen de cap manera en el manteniment de les autopistes, però se'n beneficien.

Sempre he defensat que les autopistes, que s'han de mantenir i s'ha de fer molt ben fet per evitar accidents, les han de sufragar, si no totalment sí en part, les persones que les utilitzen. Segurament els peatges, tal com funcionaven quan estaven en mans de les empreses privades concessionàries, no és la millor solució en aquests moments, però tenim exemples a Europa que podríem agafar com a exemple i aplicar-los. 

La tarifa plana és al meu entendre la millor solució, ja que es tracta d'un cost baix, assumible per tothom que té un vehicle per desplaçar-se, i l'Estat o la Generalitat rep una quantitat a compte, per part de persones d'altres països que es desplacen al nostre país o simplement hi són de passada.

Van passant els anys i ningú vol prendre la solució definitiva. Entretant les autopistes es van deteriorant i s'han d'anar mantenint. Aquests dubtes són sinònim d'incapacitat per governar un país. Prendre decisions provoquen enemistats, però l'alternativa és quedar-se a casa i no pretendre governar un país. Hi ha coses molt complicades per resoldre, però aquesta no la veig gens difícil. Es tracta només de decidir-se d'una vegada i deixar de fer el préssec.

Pacificar la Nacional II

Hi ha temes que s’eternitzen. En sentirem a parlar tota la vida. El Maresme té una barrera, que hem construït els humans, que ens dificulta l’accés al mar i les platges. Tenim una via fèrria que no veurem mai fora, tot i que se n’ha parlat moltes vegades, i una carretera nacional, que no ofereix els serveis que li pertocaria per categoria, i que es vol pacificar, aprofitant que l’autopista que tenim un parell de quilòmetres endins ara és gratuïta, i s’hi ha desplaçat bona part del trànsit.

Es vol pacificar en el sentit que es transformi en una via urbana quan travessa les nostres poblacions, amb una regulació semafòrica i la incorporació de carrils per a bicicletes i vianants. La idea és bona, però de moment està força aturat, si més no pel que fa al nostre tram. De fet, no és prou ample si volem posar-hi de tot.

Ja he comentat més d'una vegada que el primer govern democràtic, després del període franquista, fa gairebé cinquanta anys, ja celebraven la construcció de la variant de Valldegata que havia d'esponjar la nostra Riera dels cotxes que es volien dirigir a Arenys de Munt, Sant Celoni o Sant Iscle. Allò va ser un goig sense alegria i la variant encara és motiu de polèmica i no s'hi veu un futur clar. En part, l'actualitat és molt diferent, existeix una carretera que connecta les dues vies, tot travessant el polígon industrial, i cada vegada tenim menys terreny agrícola. La pregunta que em faig és si aquesta pacificació trigarà el mateix a ser una realitat.

Voldria pensar que els promotors de la pacificació de la carretera nacional i els tècnics especialistes en mobilitat, per una banda, i en medi ambient i urbanisme, per l'altra, estudiaran bé quina és la millor solució per convertir la carretera en una via urbana, tranquil·la i ben comunicada amb la vila. Ja sé que no podem somiar amb la supressió de la línia del tren que permetés accedir directament a les platges i al port, i que no s'hi destinaran grans inversions per millorar el seu accés. Ens haurem d'acontentar en prioritzar la circulació de bicicletes i vianants, que ja és una millora, però sempre tindrem al cap que no s'haurà fet prou. Estem molt acostumats a fer pedaços. 

Les competències supramunicipals que ens ofeguen

Els de casa acostumem a caminar sovint pel camí paral·lel a la platja des d'Arenys fins a Canet. És una passejada agradable que, si la prens amb un cert ritme, et serveix com exercici físic, per cremar calories i mantenir-te una mica més en forma. L'altre dia vàrem voler anar en direcció contrària, cap a Caldes d'Estrac i Sant Andreu de Llavaneres, però hi trobes totes les dificultats del món.

Fa anys, molts anys, que anem reivindicant que s'arregli aquest camí que avui dia es troba tallat, havent de fer alguna imprudència, si vols arribar al final. Antigament, baixant fins a la platja aconseguies travessar la muralla que representa el túnel del tren, però això ja fa molts anys que no és possible. 

La manera més pràctica per no haver de jugar-te la vida, sobretot en travessar la via del tren, és arribar fins a la zona comercial i dels cinemes, seguint la vorera de la carretera nacional, i creuar-la per sota per continuar pel costat de mar, fins al terme municipal de Caldes. Això fa, però, que et perdis una part del litoral, el que pertany a Arenys, que és molt bonic de fer.

Per què no hem aconseguit que s'arregli el camí? 

No ha estat culpa dels diferents governs municipals que s'han anat alternant, ja que tots ells han lluitat per aconseguir-ho. El tema està en quines administracions públiques són les que controlen aquesta part del territori. Com a la majoria de les poblacions del Maresme, la competència en bona part dels nostres termes municipals correspon a altres administracions, ja sigui l'estatal, com seria el cas de Costes, o l'autonòmica,  en el cas de Ports i Carreteres, o a empreses públiques com l'Agència Catalana de l'Aigua, Renfe, Adif. 

El fet que l'administració local no tingui competències en aquesta part del territori fa que, per més diners que es puguin tenir estalviats, no es poden invertir, i els vilatans som els que en sortim perjudicats. Llavors passa allò que des de lluny no es viuen els problemes propers a la ciutadania, i es viu d'esquena a la població, les seves inquietuds i voluntat. 

Com a conclusió, doncs, ho tenim magre si volem caminar en direcció sud, gaudint de la nostra costa, el nostre mar i la llum de l'horitzó. Ens haurem d'acontentar a mirar cap al nord, i repetir les caminades fins a Canet. O potser algú hi veu una solució?

Qui mana aquí?

Els efectes del temporal Nelson posa de manifest la impotència de l'administració local davant de les institucions supramunicipals que són les que decideixen, sense tenir en compte la voluntat del poble, que en algun lloc posa que és sobirà. Tothom parla de participació i atenció ciutadana, però a l'hora de la veritat els que governen fan el que volen i només atenen els poders fàctics, aquells que realment remenen les cireres. El vilatà, ni se l'escolten, i si ho fan no ho tenen en compte.

    L'autonomia local d'Arenys de Mar és molt relativa. Tenim un territori on el municipi no hi té res a dir, i només es pot valdre d'amistats. Recordeu la campanya electoral? Venien polítics d'arreu, diputats del Congrés de Madrid fent promeses, o parlamentaris catalans dient que estaven al nostre costat. Una vegada han passat les eleccions ho tenen tot ben aparcat. Potser d'aquí a quatre anys tornaran, només per obtenir els vots.

    Tenim el territori on qui governa és l'Estat o la Generalitat, a través d'empreses i institucions públiques de tot tipus. L'Agència Catalana de l'Aigua, Costes, Ports, Renfe, Adif, Carreteres... Tots ells decideixen per nosaltres i tenen molt poc interès en saber què volem i què necessitaríem per poder-nos organitzar millor i fer la vida més fàcil. Llavors t'adones que la capacitat de decidir del nostre govern local, sigui del color que sigui, és ben minsa, i al final es tracta de pressionar, queixar-te i insistir, amb l'esperança que algun dia alguna cosa caigui i ens pugui beneficiar.

    Avui llegia les desavinences del nostre govern municipal i els responsables de Costes, que han visitat la nostra vila després dels desperfectes ocasionats pel temporal de fa unes setmanes. I és quan penso en la idea, que ha esdevingut utòpica, de l'administració única. La realitat és totalment diferent. Cada administració té el seu "xiringuito" i l'administra com vol, sense tenir un contacte directe amb els vilatans, que sí tenen els nostres regidors i alcaldes, que en definitiva reben tots els cops, amb raó o sense. 

    Ahir parlava de les dificultats de relacionar-te amb l'administració. Em limitava a parlar de gestions administratives que podrien ser uns simples tràmits, però que esdevenen unes muralles que et poden condicionar la vida. Avui parlo de temes més globals, que afecten a tota una població, una comarca. Potser haurem de recuperar les mobilitzacions que no estan tan de moda, i pensar-nos-ho dues vegades a l'hora d'anar a votar, perquè aquest exercici democràtic no es converteixi en un simple tràmit per justificar una administració pública allunyada de la població a qui diuen representar.

La distribució competencial de l’administració pública

Gestionar un municipi no és fàcil i això és important que tothom en sigui conscient. D'entrada cap governant desitja posar entrebancs a la gent, sinó que voldria donar sempre una resposta positiva a les peticions que els vilatans li presenten. Això no treu que cal una lluita constant per aconseguir el màxim de benestar a la població i dedicar-hi molt de temps i barallar-te sovint amb les adversitats.

Una població com la nostra té unes dificultats afegides que no sempre s'entenen, però que esdevenen veritables murs difícils de franquejar, i que impossibiliten moltes accions que, d'entrada, semblaria que són fàcils de realitzar, o si més no d'avaluar i intentar resoldre. Em refereixo a l'acumulació d'administracions públiques sobre el terreny, amb competències pròpies on l'Ajuntament no hi pot fer res més que dialogar-hi i pressionar perquè no ens abandonin.

Penso que tothom té molt clar que la gestió de proximitat és la millor manera de resoldre els problemes del dia a dia, i com més centralitzada està aquesta gestió més fàcil és que les coses s'endarrereixin. Ningú més que els habitants que trepitgen el terreny pateix els inconvenients de l'abandonament i desmanec de la gestió pública.

L'Ajuntament d'Arenys de Mar no té competències a la costa, al port, a la línia ferroviària, a la riera i rials, a la carretera nacional... i això fa que quan sorgeixen problemes en aquests espais s'hagi de redirigir la queixa a altres administracions que no tenen ni la sensibilitat ni la urgència per posar-hi remei. Els vilatans, que en són els afectats directes, no sempre ho entenen, i la pregunta que em faig és: tenen l'obligació de conèixer qui gestiona cada servei? Com hi poden accedir per informar-se o reclamar solucions?

Tot plegat no ha de servir perquè el govern municipal s'ho tiri a l'esquena, sinó que obliga fer passos per intentar que les administracions amb competència assumeixin el problema i busquin la solució el més ràpid possible. Al final de tot plegat t'adones que la distribució competencial no està ben resolta, i sobretot la poca sintonia entre l'administració local, que és qui dona la cara davant dels vilatans, i les administracions que tenen competències, però que ho veuen molt lluny i gens prioritari. 

El nostre país té moltes mancances, i el pitjor de tot és que hi ha uns problemes que han resultat endèmics i que mani qui mani no hi ha manera de trobar-hi solució. És per això que és tan important que l'administració local, la més propera al ciutadà, camini de la mà de la gent, per afrontar conjuntament aquells problemes que no són fruit de la política de partit, sinó elements necessaris per a una bona convivència, sigui quin sigui el partit polític que ho lideri.

Augmenten les morts a la carretera

És preocupant veure el nombre d'accidents mortals a les carreteres que no paren de créixer. Aquest cap de setmana hi ha hagut noves morts i sembla ser que ja estem al nivell del que passava abans de la pandèmia, després de l'aturada obligada pel confinament. La gent tenim moltes ganes de sortir a escampar la boira, però no sempre som conscients del perill que hi ha a la carretera si no vigilem prou, tant en la manera de conduir, com del que puguin fer els altres.

La responsabilitat és de tots i caldria que tinguéssim consciència que el trànsit té una finalitat, que és la d'arribar al punt de destinació fixat, però no ha de servir ni de diversió ni de competició. Massa vegades veiem comportaments inapropiats a mans del volant. No dic que tots els accidents siguin provocats per imprudències, però sí que ho són la majoria d'ells, siguis el causant o la víctima.

La millora de les carreteres és un punt a tenir en compte a l'hora d'analitzar els accidents que s'hi produeixin. Estic segur que hi ha molta feina a fer, però em sembla que es pot afirmar que l'estat de la majoria de les carreteres ha millorat molt en relació amb abans. Recordo que quan era jove, es circulava per moltes carreteres on la senyalització era molt deficient, i tampoc era bo el ferm. També és cert que els cotxes no corrien tant i potser això feia que no es produïssin tants accidents.

L'alliberament dels peatges l'estiu passat ha fet que el nombre de cotxes que circulen per les autopistes sigui cada vegada més elevat, arribant a una saturació que a vegades és incompatible amb les velocitats que s'agafen. Ens trobem, doncs, que el que podia semblar una solució per reduir els accidents a carreteres menys preparades per a la conducció ràpida, s'hagi convertit en un augment dels accidents a la vies ràpides ara sense peatges.

Resulta força xocant que estiguem lluitant per salvar la vida gràcies a la millora de la sanitat pública, allargant la vida de les persones gràcies a una millor alimentació, i per contra augmentin les víctimes, a vegades de persones prou joves, per culpa d'una conducció inadequada en els nostres desplaçaments per carretera. 

De tornada a casa

La gran afluència de cotxes a la carretera fa que una averia o petit accident produeixi grans retencions i males cares entre els conductors. M'imagino que hi ha famílies molt acostumades a patir-ho un diumenge o altre. Són aquelles famílies que tenen una segona residència i viuen en una gran ciutat o als voltants de Barcelona, o bé que tenen el costum de sortir el diumenge per esbravar-se i canviar d'aires. A casa, que no acostumem a moure'ns els caps de setmana, quan ho fem, sempre ens ve de nou.

Avui, que hem celebrat la trobada familiar de l'any, també hem patit una retenció d'uns quants quilòmetres. Sortosament no es tractava de cap accident, sinó d'una averia que ha bloquejat el trànsit de tornada a la capital. La sort, però, que no teníem pressa, i que ho hem pogut suportar amb estoïcisme i sense esverament.

Viure en societat, comporta aquests mal de caps, sobretot si et trobes en la direcció de grans concentracions de població. Les carreteres, molt millorades respecte a anys passats, no són prou resolutives quan hi ha alguna anomalia. És en aquestes ocasions quan t'adones del tarannà dels conductors i la seva capacitat d'entomar les circumstàncies, sense posar-se nerviosos. Haig de dir que avui no he observat cap situació estressant, ni cap reacció digne de ser comentada. Potser som més civilitzats del que ens pensem.

La retenció, a les fosques, ens ha proporcionat una visió lumínica de la cua de cotxes que es dirigien a la capital, i ho hem aprofitat per constatar el cost que provoca un petit incident, com el d'avui, tant econòmic, per l'excés de gasolina utilitzada, com ecològic, per la generació augmentada de CO2. El millor de tot, però, és el record de la trobada del dia, amb la possibilitat de veure els més petits, a qui no sempre els preparem el millor camí per fer ruta, en un món cada vegada més electritzant i crispat. De moment, ells no se n'adonen, o bé això és el que ens sembla. El futur són ells.

Caos circulatori

Avui he constatat que l'Àrea Metropolitana de Barcelona té un problema. De fet ho he anat veient les darreres setmanes que, per qüestions personals, m'he hagut de desplaçar a Badalona. A la sortida 213 de la C-32 els cotxes ja estan aturats. Sortosament jo he pogut sortir cada vegada sense haver d'aturar-me.

Avui, però, la meva destinació era l'aeroport de Barcelona i el caos ha estat majúscul. El cinturó del litoral anava ple, amb els cotxes engegant i parant. Sortosament hem previst sortir amb molta antelació, i d'aquesta manera no hi hem arribat tard. El que comentàvem era que la majoria dels cotxes que hi hem trobat, segur que ho pateixen cada dia. És horrorós!

L'alternativa del tren sempre fa por, perquè la línia de la costa té aturades molt sovint, i també retards, i no a totes les hores hi ha tren programat. Davant la incertesa t'exposes a les embussades. Certament tenim un problema i és de difícil solució, sobretot perquè no hi ha interès per part de l'administració pública. No s'ha invertit prou i la gestió del transport públic és nefasta.

Diumenge hi hauré de tornar a anar, a darrera hora del dia, i no sé com ho trobaré. M'imagino que hi haurà tots els barcelonins que tornen de passar el dia o el cap de setmana fora de la ciutat. M'ho hauré d'agafar en calma, sabent que no hi ha perill de perdre cap vol, i que tot queda a casa.

No pot ser que hi hagi tants cotxes circulant per les carreteres, sobretot al voltant de les grans ciutats. Hem d'aconseguir frenar aquesta inèrcia a agafar el cotxe per qualsevol excusa. Ja sé que és molt còmode, però tampoc és agradable aguantar les retencions. No hi ha manera de millorar les combinacions del transport públic? No es poden crear espais d'aparcament als afores de la ciutat i lligar-ho amb transport públic fins al centre?

Més accidents de trànsit

Ahir parlava d'un cap de setmana negre i avui ho podria completar amb un accident de trànsit que ha provocat la mort d'una noia de 13 anys i un nen de 4. Són moltes les víctimes a les carreteres i sembla que no ens ho agafem prou seriosament. Tots estem exposats a tenir un accident i també provocar-lo, i per això cal anar molt en compte. Hem de tenir present que el vehicle i la carretera serveixen per aproximar-nos on volem anar, i que ho hem de fer molt concentrats, sabent que sempre hi ha un risc.

No hem de témer la conducció, sinó ser conscients de la responsabilitat que assumim quan conduïm un vehicle. Del mal que podem ocasionar i del que podem rebre per part dels altres, la majoria de vegades per inconsciència i mala praxis.

Aquesta mateixa setmana moria un noi de 21 anys, de Canet de Mar, que circulava en moto. La vulnerabilitat de conduir una motocicleta l'hauríem de tenir molt present, no només els seus conductors, sinó els que circulem en cotxe. La protecció que tenim amb el cotxe, que no sempre és suficient, no la tenen els motoristes i encara menys els ciclistes. D'aquí la meva insistència que cal entendre els viatges com una necessitat per poder-nos desplaçar i no com una diversió, i sobretot no fer imprudències.

L'accident d'aquesta matinada a Vidreres sembla ser que ha estat causada per l'endormiscada d'un dels conductors. Abans d'agafar el cotxe hem d'assegurar-nos de tenir el cap clar, tant perquè no hem begut, com perquè no tenim son. Si no n'estem segurs, val la pena ajornar el desplaçament o permetre que sigui un altre qui condueixi. Tota previsió és poca davant la possibilitat de tenir un accident i morir o matar a la carretera.

Confinats a Arenys de Mar

Cap de setmana confinats al nostre municipi. Avui a les 6h del matí ha entrat en vigor la prohibició de sortir del municipi sense una justificació clara, com pot ser anar al treball o a l'escola. Teòricament havíem d'observar molta policia a les carreteres controlant que ningú no sortís sense motiu. La veritat és que a casa hem estat tres els que ens hem desplaçat fora de la vila i cap de nosaltres ha sabut veure cap control.

Pot ser que la policia s'hagi concentrat al perímetre de les grans ciutats i hagi deixat de banda els petits municipis. El cert és que amb mesures com aquesta es pot comprovar cada municipi si és importador o exportador de treballadors. Pel que fa a la vila d'Arenys sempre s'ha dit que el nombre de persones que treballen fora és més gran que no pas les que venen a treballar aquí.

Aquest confinament intenta evitar que ens moguem, ja que acostuma a ser els caps de setmana quan ens desplacem més lluny, ja sigui a la segona residència, o a fer turisme aprofitant els dies de festa laboral. Per a qui viu a Barcelona i se sent angoixat, una mesura com aquesta costa d'acceptar, però sempre hem de fer l'esforç de pensar en les víctimes que podem estalviar.

Avui, però sentíem una dada curiosa i no tan estranya com podria semblar, tenint en compte la nostra picaresca. Ahir dijous, quan hi havia llibertat de moviments, la sortida de vehicles de Barcelona va ser molt més alta que l'entrada experimentada el matí. Quins cotxes varen sortir de més? Els de segona residència?

Tot fa pensar que algunes famílies han avançat la sortida de cap de setmana a dijous, comptant que l'endemà divendres no ho podrien fer. Va per aquí la cosa? I quan tornaran a la gran ciutat? Els esperarem i demanarem on han anat. Si tornen durant el dilluns voldrà dir que es tracta de famílies que ja no formen part del món laboral, jubilats o rendistes, que no els cal arribar al dissabte per gaudir de dos dies de festa, o persones que la pandèmia els ha deixat a l'atur.

President Puigdemont, no només els altres ho fan malament

He escollit la columna de l'Antoni Bassas, avui al diari ARA, perquè m'ha semblat interessant tenir present que l'autocrítica és necessària per anar fent camí. No ens podem mirar sempre el melic, ni creure que només els altres s'equivoquen.

Tal com diu l'Antoni Bassas, el president denunciava la renúncia del govern espanyol a invertir a Catalunya, en el seu discurs d'inauguració de la línia 9 del metro de Barcelona, mentre milers de barcelonins quedaven atrapats a la C-17, per culpa d'unes obres, al meu entendre, mal planificades.

Governar no és fàcil i cal estar pendent en tot moment de totes les circumstàncies. El manteniment de les carreteres s'ha de planificar bé, i organitzar-lo per a quan menys molèsties puguin ocasionar. Una cosa són els accidents i esdeveniments fortuïts i involuntaris, i una altra de molt diferent són les obres de manteniment, que podem preveure i decidir quan es fan.

De ben segur que els responsables de carreteres tenen clar quins dies i hores són les més concorregudes en cada moment i a cada tram, i a partir d'aquí es pot decidir quin és el millor moment per treballar-hi, reduint el nombre de carrils disponibles. Probablement un divendres laborable al matí és un dels dies que no té grans afectacions, però cal estar alerta de la singularitat dels divendres. Si coincideix en què Barcelona celebra la seva festa, és previsible que molts barcelonins decideixin avançar el seu cap de setmana a la segona residència. Això s'havia d'haver previst i, probablement, suspendre les obres de manteniment d'aquell dia.

Està bé que reclamem la gestió dels trens de rodalies i la inversió que ens nega l'Estat a Catalunya, però no podem descuidar-nos de les nostres responsabilitats. Penso que hauríem d'ensenyar targeta groga al conseller i al seu equip, i demanar-los que estiguin més atents en la seva feina.