Ens ho podem creure?

Diuen que s'ha arribat a un acord per a l'alto el foc a Gaza. Ens ho podem creure? Serà veritat? Ens hem d'oblidar dels problemes entre palestins i l'estat d'Israel?

Fa quatre dies que el primer ministre israelià afirmava que els palestins no tenien dret a constituir-se com a estat. En què ha canviat tot plegat? És gràcies al president dels EUA, Donald Trump? Li hauran de donar el Premi Nobel de la Pau? 

Ja em perdonareu, però com a gat escaldat no em fio de ningú, i menys de personatges com Trump o Netanyahu. Se'ls veu el llautó. Probablement hauríem de ser optimistes i pensar que, per una vegada i que no ens hi acostumem, han fet les paus de veritat. La història ens ha donat massa exemples de fracassos i enganys i ara, cada vegada amb més presència de l'extrema dreta, tot és més sospitós.

Reconec que no he seguit de prop tot el que s'ha cuit, i potser m'he perdut alguna cosa que fa que no em refiï de les notícies que arriben des d'aquella contrada. Haurem d'estar alerta i de moment no abaixar la guàrdia, no sigui cas que tot quedi en no res i els pobres palestins continuïn patint el genocidi israelià.

Vivint dels records

Els catalans estem molt acostumats a celebrar aniversaris de fets que no han anat bé. No sé si catalogar-los de fracassos, però en tot cas no han estat un èxit ni ens han solucionat els problemes que anem arrossegant des de fa segles. I amb aquestes celebracions ens entretenim. Ens entretenen fent-nos creure que anem avançant. No, no avancem, sinó que estem encallats des de fa temps.

Ara vivim amb l'esperança d'un nou finançament. D'un finançament just, pactat entre ERC i PSOE, que ha permès la presidència de la Generalitat al PSC, però temo que poca cosa més. Molt probablement la contrapartida no serà efectiva, si més no en un temps prudencial. Què esperem?

El fre posat del PP a qualsevol iniciativa que pugui beneficiar els catalans, està funcionant. Ho fa quan el PP té el poder de Madrid, encara que a Catalunya sigui residual, i també quan està a l'oposició. El PSOE no està més disposat que els altres a regalar-nos res. El que passa, avui, és que necessita els nostres vots per poder-se mantenir al govern, i la manera fàcil d'aconseguir-ho és fent promeses que no s'acostumen a complir, però, qui dia passa, any empeny.

I nosaltres anem fent festes i festetes, recordant dates històriques que ens enorgulleixen, però que no en traiem cap rèdit. És un orgull de poble vençut, traït i enganyat. Però estem contents. Pura comèdia!

Potser ens hauríem de fer la idea que no anirem més lluny, i que convindria organitzar-nos bé per assegurar un present decent, sense esperar grans canvis ni millores per al futur. Aquest engany, que d'alguna manera és autoengany, ens fa perdre moltes pistonades. Algú dirà que d'aquesta manera vivim feliços, perquè l'esperança és la darrera cosa a perdre. A mi, però, no em satisfà, i em fa malícia veure com uns als altres ens enredem i així anem passant els dies, mesos i anys.

ERC i Junts continuen barallant-se

Passa el temps, però algunes coses no canvien. Els dos partits polítics independentistes lluiten per marcar terreny i ser considerats com el millor, el més seriós i compromès amb la gent, sobretot després dels seus fracassos electorals. És una lluita fratricida que no beneficia en res al país.

La baralla dels dirigents catalans es miren amb sorna des dels partits polítics espanyols. Se’ls escapa el riure per sota el nas i es freguen les mans. Ja no els cal portar la iniciativa contra ells, sinó, en tot cas, posar més llenya al foc.

Davant la necessitat del pacte i acords amb el govern espanyol, que necessita els vots, resulta estrany i molest l’afany per criticar-se per si pacten o no ho fan, de si es deixen prendre el pèl o es tanquen en banda perquè els necessiten. Seria bo que posessin seny i es dediquessin a analitzar què necessiten els ciutadans i com poden resoldre els seus problemes i neguits.

Es pot tenir molta gràcia parlant al Congrés de Diputats, però no defugir responsabilitats ni amagar les vergonyes atacant els altres. És per això que ara més que mai convé que tots els cansats pleguin de la política i deixin pas a gent nova que injectin il·lusió, però sobretot que generin confiança, i deixin de barallar-se de manera absurda, per no arribar enlloc.

L'espionatge per etapes

La trama de l'espionatge, inicialment centrat en nacionalistes catalans, va passant per diferents etapes, algunes d'elles amb missatges contradictoris, i qui dia passa any empeny. Si al principi Espanya va fer el sord, i els mitjans de comunicació ni en parlaven, ara que diuen que l'espionatge afecta a més gent, entre els quals destaquen el president del govern espanyol i la ministra de defensa, s'ha començat a publicar, però traient importància al fet català.

Hi ha molts dubtes sobre la veracitat de les escoltes als representants del govern espanyol, i hi ha qui hi veu la manera de girar-li la volta. Els botxins es converteixen en víctimes, i d'aquesta manera no se'ls pot acusar de res.

Estem massa acostumats a la guerra bruta de l'estat espanyol, i el govern socialista, el més progressista de la història, no és cap excepció en aquesta especialitat. Si repassem els missatges de la ministra de defensa ens adonarem que l'explicació més plausible és que es tracti d'un conjunt de mentides, una rere l'altra, per intentar tapar la veritat. Primer negava l'espionatge i després el justificava.

El dubte que podem arribar a tenir és si realment el govern socialista és tan incompetent com per desconèixer que està essent espiat, o bé que prefereix jugar al victimisme, per no haver de donar la cara a uns fets greus que en qualsevol país democràtic provocarien més d'una dimissió.

És ben clar que contra l'independentisme tot s'hi val, i això ho hem de tenir molt present. No ens ha de venir de nou tot el que ens puguin dir ni fer. Ja fa cinc anys que parlem de venjança, repressió i autoritarisme. La sort que tenen és que nosaltres ens hem desinflat, i el govern català de torn, des de llavors, ha estat incapaç de donar la cara, d'una manera conjunta i assenyada, i hem quedat en terra de ningú. La trama de l'espionatge és un episodi més d'un procés de fracassos i inseguretat. El nostre futur continua molt negre.

Un PP venjatiu que no aconsegueix esborrar les seves pors i fracassos

Convocatòria en defensa de la llibertat de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, empresonats per motius polítics de la mà d'un partit polític corrupte i autoritari, insensible i incapaç de mantenir cap tipus de diàleg amb ningú, que confon la mediació amb la rendició per un orgull desproporcionat i gens democràtic.

Pobles i ciutats de Catalunya amb multitud de ciutadans preocupats i enrabiats per la decisió judicial, beneïda pel PP i C's, i poc contestada per una part del PSOE i el PSC. Persones no necessàriament sobiranistes, però sí demòcrates i defensors dels drets més elementals de les persones.

El PP ha optat per judicialitzar tot el procés de reivindicació sobiranista de Catalunya, incapaç de resoldre la situació amb eines polítiques, malgrat els consells rebuts d'arreu d'Europa, que encara no li ha girat l'esquena per allò de protegir-se entre ells. Un PP auspiciat per C's i molt tranquils de no rebre cap patacada d'un PSOE perdut, i sense lideratge efectiu, que ha sucumbit per la força de personatges històrics que viuen de renda.

Catalunya només té una estratègia i aquesta passa per la reivindicació resistent, sense cap tipus de violència, demostrant que només la paraula i el diàleg poden resoldre les diferències, les ambicions, i les possibilitats de coexistència de totes les persones, sigui quins sigui la seva ideologia, sempre i quan es respecti l'altre i no es parteixi de perjudicis estúpids.

Són molts anys aguantant calumnies i humiliacions. Molts anys de defensar tots els atacs a la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra manera de ser. Acusats d'insolidaris i castigats per les forces repressores dels successius governs espanyols. Ara Catalunya diu prou, però ho diu parlant, manifestant l'enuig sense enfundar cap porra ni eina bèl·lica, sinó ensenyant les mans en senyal de pau i llibertat.

Les declaracions amb trampa de Duran i Lleida

Arran de les paraules de Duran i Lleida, que avui comenta la premsa, voldria dir que no em resultaria gens estrany que Duran sortís d'Unió Democràtica i es quedés en el nou partit polític que s'ha inventat, Construïm.

Sempre he pensat que els fundadors d'Unió Democràtica de Catalunya li ho agrairien. Si aixequessin el cap i s'haguessin de pronunciar, segur que es posarien en el costat dels sobiranistes, a l'altra banda d'en Duran. 

Avui Duran deia que mai sortiria d'Unió Democràtica, mentre conservés la seva personalitat i especificitat, o sigui, mentre ell marqués el ritme i direcció del partit. Segons com vagin les coses d'aquí al mes de juny, potser la seva sortida del partit serà més ràpida del que ens puguem imaginar.

Duran i Lleida continua fent el doble joc. No s'acaba de definir perquè no vol perdre. Ell s'apunta sempre a cavall guanyador, i és per això que quan la cosa no està prou clara, es mostra dubitatiu a l'espera de que es concreti.

Duran ha delegat a Espadaler el pes de la campanya de les eleccions municipals. Aquesta és una delegació amb trampa. Espadaler mai li dirà que no, i d'aquesta manera s'estalvia que davant d'un possible fracàs de la federació de CIU li carreguin el mort i la responsabilitat. Duran i Lleida mai ha assumit cap responsabilitat dels fracassos; sempre ha tingut un boc expiatori, i en Ramon Espadaler és la persona ideal.

La història continua i veurem si al final ens dóna la raó, o bé ens sorprèn. Temps al temps.