No és incivisme, sinó frau

Ara resulta que el nostre país és un país d'incívics, i en això s'inclouen tots els corruptes. Va ser el president del govern espanyol que va considerar el comportament del rei emèrit d'incívic, quan del que es tracte és de corrupció i estafa econòmica. Resultarà que defraudar a Hisenda és un acte d'incivisme, o és que no s'atreveix a dir les coses pel seu nom?

Ja vaig comentar ahir que el fet de no reclamar un judici per l'actuació fraudulenta del rei emèrit li treia molt de sentit a les paraules d'actuació incívica. Sempre he defensat que una cosa és protegir qui ostenta el poder de les conseqüències de les seves decisions de bona fe, i una altra de diferent és protegir-lo de l'actuació corrupta aprofitant-se de la seva posició de poder. És per això que entenc que és un error el tracte que es fa sobre la inviolabilitat.

Si alguna cosa provoca desafecció i avorriment entre l'electorat és aquesta manera d'obrar dels polítics, que d'alguna manera practiquen un corporativisme clarament defensiu. Un engany en les paraules i els fets. I precisament és Pedro Sánchez un clar exponent de les promeses incomplertes, i del canvi d'opinió segons com bufa el vent. I desgraciadament això li surt bé.

No sé com és possible que els ciutadans siguem tan benèvols amb els enganys i les mentides dels nostres polítics, i no els castiguem suficientment. Ho veiem d'anada i tornada que ens prenen el pèl, i som incapaços d'escarmentar-los. I així ens va!

Mil dies a l'exili

El cas d'Adrià Carrasco, a qui se li ha arxivat la causa després de mil dies a l'exili, et fa pensar que alguna cosa no funciona bé. M'imagino que és possible acusar a algú i que al final resulti innocent, però quan això és la tònica dominant i, sobretot, quan les acusacions són tan greus, de terrorisme, arribes fàcilment a la conclusió que no s'està obrant correctament. Que es tracta simplement de represàlies per escarmentar la gent sense fer un bon ús de la Justícia.

Celebro que el noi hagi pogut tornar a casa amb la causa arxivada, però crec que seria bo que s'expliqués per què ha passat. Sembla ser que el jutjat ordinari, on ha arribat el cas, no hi ha vist delicte. Probablement és una mica com el cas de la Tamaro Carrasco que la jutgessa crec que va fins i tot renyar la Guàrdia Civil perquè ho havien basat tot en un comentari de whatsapp.

No es pot anar acusant de terrorisme a la lleugera, perquè la cosa és molt greu. T'adones que el que es busca és acusar d'una cosa molt greu per poder retenir la persona el màxim de temps possible i llavors, quan queden lliures... no passa res!

He llegit qui ha criticat els jutges belgues per entrar massa a fons a l'hora de valorar si s'extradeix o no a una persona perseguida per la justícia espanyola, però veient aquests casos, potser s'ha d'entendre que hi tenen motius. Si els jutges europeus s'adonen com les gasten els jutges espanyols, potser és per això que no permeten les extradicions. 

Sigui com sigui, celebrem el retorn de l'Adrià, però condemnem la lleugeresa amb què actua la justícia espanyola a l'hora de fer les seves greus acusacions, que fins ara queden en no-res, tret dels presos polítics que han pagat els plats trencats.

La venjança del Tribunal Suprem

Una vegada més s'ha comprovat que el Tribunal Suprem més que impartir justícia el que ha fet ha sigut venjar-se dels presos polítics i voler escarmentar-los perquè no hi hagi ningú més que se li acudeixi fer el mateix. Ni la presó condicional, ni la sentència ferma, ni ara la supressió del tercer grau tenen justificació, sobretot pel que fa als dos jordis, que lideraren una manifestació que en cap cas va ser violent, i que en situació normal no haurien ni d'haver estat jutjats.

Resolucions com la d'avui el Tribunal Suprem són les que ens fan dubtar de la seva imparcialitat i de la pròpia justícia que s'imparteix al nostre país. Avui mateix podíem llegir com Amnistia Internacional considera injust l'empresonament dels dos jordis, o com el Tribunal de la Unió Europea recordava la immunitat d'Oriol Junqueras al Tribunal Suprem.

Sap greu que haguem d'estar dubtant de les decisions dels membres d'un tribunal de justícia, i que provoquin l'enfrontament polític i social entre qui està a favor de la independència i qui no. Perquè una cosa és jutjar uns fets i una altra unes idees. No és el mateix rebel·lar-se amb violència per aconseguir uns objectius, que manifestar-se contra una situació concreta demanant poder exercir el dret a vot, demanar un referèndum per saber què vol la majoria de la població.

No voler entendre les diferències entre una cosa i l'altra és no acceptar la democràcia ni la sobirania popular. Poca salut democràtica té un país que tolera millor la manifestació d'uns exmilitars desitjant l'afusellament dels dissidents que no pas la voluntat d'un poble de manifestar lliurement la seva voluntat de votar en referèndum el seu futur.

 

Sota sumari només allò que interessa

És ben bé que només es troba sota sumari allò que interessa a algú, i en canvi es dona a conèixer totes les xafarderies que puguin implicar les persones que interessa deixar en evidència. Almenys això és el que es desprèn de tot el seguit de notícies i informacions que es poden llegir a través de les xarxes socials i als diaris. S'investiga sense fonament, només per intentar descobrir possibles delictes, i es fan córrer per la xarxa tot allò que pot desprestigiar les persones.

Certament, no es pot dir qualsevol cosa en la intimitat, perquè aquesta ja no existeix. Tot allò que dius per telèfon serà tard o d'hora publicat, si et fa més culpable del que aparentment pots arribar a ser. Això fa que haguem d'anar en compte amb què diem, perquè no saps mai si un dia seràs protagonista dels teus propis secrets fets públics.

L'operació Volhov està sent un serial millor que molts dels que pots seguir per Internet, i d'un tema se'n va a un altre per pura casualitat, però res queda en secret, sinó que tot s'escampa, i quan més gran és el merder, millor.

Hem arribat a saber que la Rahola es queixa que el director de TV3 li vol retallar el nombre d'aparicions a la televisió pública. Us confesso que darrerament veig molt poca televisió, però del record que en tinc, la Rahola era clara protagonista d'un gran nombre de programes televisius, de la Nostra.

El més mal parat és Madí, per unes escoltes telefòniques que tampoc s'han callat, sinó que s'han encarregat prou d'escampar per esquitxar quanta gent millor, a més del propi afectat. És això el que volem? És aquesta la transparència que desitgem en els afers públics? Potser és la manera d'escarmentar qui no opera prou correctament, però jo no crec que sigui la millor manera d'actuar. Si s'investiga, que es faci ben fet, i que al final pagui les conseqüències el que s'ho mereixi, sense necessitat de tanta xafarderia, sovint innecessària.

El major Trapero absolt

Feia temps que esperàvem aquesta notícia i tot feia pensar que el resultat seria l'absolució, però en aquestes coses, tal com pinten, no pots dir res fins que no hi ha la sentència. M'imagino que tot es pot recórrer, però és bo saber que l'Audiència Nacional absol el major Trapero i els altres acusats, dels delictes de sedició i desobediència. 

Semblava ben clar que no hi havia cap altra possibilitat, però quan has vist què ha passat amb els presos polítics jutjats i severament condemnats, et pots imaginar que no vulguin fer el mateix amb el major Trapero, en la línia de revenja pels fets de 2017.

Han estat tres anys de patiment, de ben segur, però la coherència amb tot el que s'ha dit i fet no podia comportar cap tipus de pena per al major dels Mossos d'Esquadra i els altres jutjats. Alguns diuen que això és una contradicció respecte a la resta de condemnats, però jo penso que no, sinó que d'alguna manera han volgut evidenciar la diferència entre la policia catalana i els polítics catalans immersos en el Procés.

Una altra cosa és considerar les penes proporcionades o no, al marge de si et sembla que hi ha delicte de sedició, que això és un altre tema. Des del primer dia he defensat que fins i tot des del punt de vista dels adversaris dels independentistes, les penes varen ser excessives i només s'expliquen per l'ànim revengista i les ganes de fer mal, d'escarmentar.

Celebro la sentència del major i li desitjo tota la pau que no ha tingut durant aquests tres anys. No sé si el govern li retornarà el càrrec que tenia quan varen succeir els fets, ni tampoc si l'hi apeteix. Vivim uns altres temps, encara que ningú hagi oblidat què va passar. Ningú ha posat en qüestió, aquí, la seva feina, al marge de què puguin pensar uns i altres, tant els independentistes, com els unionistes. Seria bo que es diferenciés d'una vegada per sempre les funcions de policia de les actuacions dels nostres polítics.

Tamara absolta

Avui hem llegit que l'activista Tamara ha estat absolta. Llavors tot el tràngol que ha patit en què queda? Com se li treu tot el sofriment i càstig rebut? Algú em pot explicar per què pot passar això? Ha estat acusada inicialment i presa, perquè al final li diguin que no té culpa. Voleu dir que no es podrien fer d'una altra manera les coses?

Llegim a vegades que deixen anar presos, després de molts anys de captiveri, reconeixent que són innocents i que per no sé quina raó varen ser acusats erròniament. Algú els ho pot compensar? Hi ha alguna manera de compensar aquests errors?

Alguns casos són exactament errors, però a casa nostra descobrim que no són errors, sinó maliciosament confeccionats per escarmentar algú. La presumpció d'innocència no existeix per a qualsevol independentista, sinó tot el contrari. D'entrada és culpable, i el que cal buscar és la innocència. El món al revés.

Celebro que hagin absolt la Tamara, però em preocupa com ha anat tot plegat, i també les altres persones que hauran viscut casos semblants. Em dol i em repugna que hi hagi hagut intencionalitat a l'hora d'acusar una persona, simplement perquè allò que defensa no agrada. És molt perillós que la policia pugui prejutjar i enrajolar una persona que acabarà sent absolta, fins i tot per uns tribunals que tenen molt que desitjar, i que no brillen per la seva objectivitat.

Érem sis-cents mil

No ens hi vàrem inscriure, però hi hem anat. No ha estat el resultat de la palleta curta, palleta llarga, sinó de valorar el sentit, més que no pas les ganes. Hem estat una colla de gent que hi hem assistit emprenyats amb el govern. He tingut el president davant meu, saludant els meus veïns. No m'ha sortit cap comentari, perquè no era el moment. Estava gaudint de la resposta de la gent, i m'he mossegat la llengua.

Governar no és fàcil, però quan un s'hi fica, ha de ser conseqüent. No estic d'acord amb l'actual govern. Ja ho he dit moltes vegades en aquest espai. No estan legitimats per demanar-nos que ens manifestem al carrer. Ho hem fet, no per ells, sinó perquè valorem l'esforç de la gent que amb ganes i una certa innocència es desplaça a la capital per manifestar el seu rebuig a l'empresonament dels nostres polítics. Ho hem fet pels polítics presos i exiliats. Ho hem fet per ells.

Després de la manifestació d'aquesta tarda, tothom hi dirà la seva, però la majoria dels comentaris ja els coneixem, perquè és més del mateix, i tenim molt clar que el mes d'octubre tornarem a manifestar-nos, en aquella ocasió per protestar contra la sentència als polítics jutjats. Una sentència que serà condemnatòria, perquè segueix el ritual traçat al marge de la justícia democràtica. Es tracta d'una justícia parcial i venjativa, amb la voluntat d'escarmentar uns polítics que varen gosar enfrontar-se a l'Estat.

Un camí pel desert amb molt poca esperança

La vida continua, però tenim una orella parada a punt per escoltar què passa més enllà de l'entorn més proper. No oblidem que hi ha una sentència pendent que serà injusta si no és absolutòria, però que tots pensem que no ho serà, que aniran més enllà per fer mal, per escarmentar haver gosat aixecar-se contra la unitat de la pàtria. Celebrem la festa de Sant Joan i celebrarem les festes que l'estiu ens porta, però sempre amb una orella distreta esperant rebre notícies sobre el procés, sobre la maleïda sentència. 

Llegim que Mas està preparat per tornar-hi, que el PDCat i Junts per Catalunya estan mirant a veure si s'acaben d'entendre i aconsegueixen d'una vegada definir com han de ser els hereus de l'antiga Convergència, i que ERC busca com recompondre's per determinar com avança en el camí cap a la llibertat.

Volem pensar que el món avança i que nosaltres no estem aturats, però és un miratge. Des de fa dos anys que no movem fitxa. Anem donant voltes sobre un mateix punt, però no avancem, i quan els altres ho fan, vol dir que estem quedant enrere. Ens varen empresonar un govern i no hem estat capaços de substituir-lo més enllà del nomenament d'unes persones que no saben com fer-nos avançar.

Vivim del record i no hem après la lliçó. Esperem què passa amb la sentència per reaccionar, però quan arribi l'hora no haurem decidit què fer, més enllà de sortir al carrer a manifestar el nostre rebuig. Així no anem enlloc! No és estrany, doncs, que molts desitgin unes noves eleccions per treure'ns de sobre els polítics actuals i confiar que en puguin venir de millors.

Construir un altre full de ruta

Permeteu-me que se m'escapi el riure quan llegeixo un titular com aquest: "ERC emplaça la resta de partits independentistes a elaborar un full de ruta per materialitzar la República". I em faig diverses preguntes. Què hem estat fent fins ara? Oi que es va proclamar la república al Parlament de Catalunya, encara que ho varen esborrar als pocs segons? Quins són els partits independentistes? No són aquests tres que es barallen entre ells?

No sé qui ho deia ni on ho he llegit, però hi estic d'acord: podem fer alguna cosa més entretant? No afirmaré que no s'estigui fent res, perquè no en tinc constància, però fa la impressió que es deixen perdre moltes iniciatives que caldria recuperar. Hauríem d'aprofitar aquest moment que el partit en el govern espanyol, per pietat o per vergonya, estarà més receptiu, si més no en les polítiques socials. Hi estem prou a sobre?

Sóc un desconfiat, però malgrat tot celebro les trobades entre ministres i consellers. No sé si portaran enlloc, però com a mínim sembla que hi ha ganes de dialogar. No és la pura arrogància del PP, sinó que mínimament es fa una aproximació. No tiro les campanes al vol, perquè sóc una mica un gat escaldat.

Retornant, però als nostres partits. Vosaltres creieu que els que hi ha ara seran capaços d'avançar cap a la república sense entrebancar-se novament? S'ha après la lliçó.

A voltes penso que tornarem a ensopegar en la mateixa pedra, perquè no escarmentem. Voldria creure que algú té imaginat un traçat amb probabilitats de sortir-ne airós, però hi ha massa picabaralla interna i els tres partits independentistes van cadascú per la seva banda. És un déjà vu.