Meritxell Batet plega

Meritxell Batet anuncia que deixa l'escó de diputada al Congrés de Madrid i que també desapareix de la primera línia política. No cal dir que la seva activitat pública ha estat important en els diferents llocs on ha estat, deixant una petjada que en tot cas podem discutir si ens ha agradat més o menys, però no li podem negar.

Personalment haig de dir que no m'ha agradat tot el que ha fet, sobretot perquè dels polítics catalans espero una mica més en pro del país, sense necessitat de ser independentistes, sinó simplement treballant per a la millora de Catalunya, lluitant per eliminar els greuges comparatius respecte a altres comunitats, sobretot Madrid.

La prova del cotó podria ser l'actitud de la nova presidenta del Congrés de Diputats en relació a les llengües no castellana. Encara que algú em podrà dir que la situació política ho ha forçat, i que en altres circumstàncies, de no necessitar els vots dels partits independentistes, tampoc s'hauria avançat en permetre el seu ús a les sessions plenàries.

No ha estat només això el que li he trobat a faltar. En tot el seu discurs polític se li ha notat una dependència i devoció al PSOE, i un allunyament a les tesis i actituds de l'antic PSC. No és ella sola, això també és cert. L'entorn l'ha acompanyat i segur que l'ha influenciat, però en tot cas si la seva manera de fer hagués estat una altra, llavors la podria defensar. Ara no.

La seva vàlua política haurà quedat demostrada amb el seu treball, i el partit polític li sabrà premiar i reconèixer. Només em fixo en la manca de sensibilitat cap al país que la va veure néixer. M'imagino que és complicat estimar a fons i lluitar per Catalunya quan no ets independentista i reps tanta pressió, però bé hi ha hagut altres polítics socialistes que han estat a l'alçada.

Li desitjo el millor en el seu futur, personal i professional. És encara molt jove, i pot fer molta feina. Espero i desitjo que tingui salut i que pugui iniciar una nova etapa que l'enriqueixi i on hi pugui aportar tot el seu coneixement. M'agradaria que dediqués part del seu temps per treballar pel nostre país, que necessita l'esforç i estima de molts per no sucumbir davant l'odi i venjança de moltes forces polítiques espanyoles, que només ens deixaran respirar si ens necessiten. A la que puguin ens giraran l'esquena.

La presidència del Parlament en disputa

Mentre duren les negociacions per pactar un futur govern independentista, corren els rumors sobre quin haurà de ser el paper de Laura Borràs. Havent perdut l'oportunitat de ser la primera presidenta de la Generalitat, s'obre la possibilitat que es converteixi en la presidenta del Parlament, però, segons diuen, no li acaba de fer el pes.

D'alguna manera per alguns això que fos nomenada presidenta del Parlament la tindria entretinguda i permetria a altres dirigents de JxCat d'agafar més protagonisme. Perquè l'altra opció seria que assumís la vicepresidència del govern, la qual cosa la tindria més implicada en el dia a dia del nou govern.

M'imagino que els dubtes de Laura Borràs són per acabar de veure on pot tenir més protagonisme. La presidència del Parlament és un bon càrrec, però és cert que la deixaria una mica al marge de la política més immediata, encara que pogués lluir-se i reivindicar-se en front de Torrent, a qui acusen d'haver estat molt fred amb el Procés, sobretot quan va deixar sense escó al president Torra.

Sí que és cert que JxCat vol la presidència del Parlament, i vol impedir que acabi anant a parar en mans de la CUP, que també la pretén. Si la candidata és la Laura Borràs, semblaria més fàcil que l'acabés obtenint, però si hi renuncia, podria facilitar més les coses a la CUP, sobretot si fos Dolors Sabater la candidata a ocupar aquesta presidència. I a tot això hi hauríem d'afegir dos altres candidats, com són Eva Granados, pel PSC, i Joan Carles Gallego, pels Comuns.

Com podem veure estem ben entretinguts, a només vuit dies de la convocatòria del Ple que ha de votar els noms de la mesa del Parlament. Confiem que els dubtes s'aclareixin el més aviat possible, i que l'ombra d'unes noves eleccions s'esvaeixi.

Catalunya no tindrà presidenta a la Generalitat

L'efecte Puigdemont que fins ara havia funcionat no ha estat suficientment fort com per mantenir JxCat per davant d'ERC i també, com ja va passar l'any 2017, un tercer partit n'ha sortit vencedor. La possibilitat d'aconseguir una dona com a presidenta de la Generalitat s'ha esvaït, i Laura Borràs ha vist com el seu adversari, Pere Aragonès, l'avançava i es proclamava com a gran candidat a presidir el nou govern.

Hem pogut pensar que el trencament amb el PDeCAT hagi pogut ser la causa d'aquesta derrota, però també ens hauríem de preguntar si tots els vots que va obtenir el PDeCAT haurien anat a la bossa de JxCat. Em fa l'efecte que la configuració de les llistes, amb Canadell de tercer, i les proclames d'unilateralitat de Borràs no hi haurien ajudat i per tant no tot és culpa de l'equip de Chacón, sinó que s'ha de fer un xic d'autocrítica.

També caldrà veure si el fet de perdre la presidència representa per a JxCat una patacada que els deixi en un segon terme a partir d'ara. Caldrà veure si ERC ho sap aprofitar i aconsegueix un lideratge seriós i convincent. Hi ha dipositades moltes esperances, fins i tot per part de qui no els ha votat, però que accepta de bon grat aquest primer lloc per davant de JxCat.

Quin paper jugarà Puigdemont ara que el seu partit està en un segon pla? Ja no podrà jugar el paper de president a l'ombra, donant instruccions al president titella, com en el cas de Torra, i haurà d'aprendre a estar en un segon nivell. Es podrà concentrar en el seu propi cas, de persona exiliada, batallant per mantenir el seu escó al Parlament europeu. Per la seva part, qui passarà a jugar un paper de president a l'ombra serà Junqueras, des de Lledoners. Els papers s'han intercanviat i haurem de veure si el país se'n surt millor.

El sainet esperpèntic del Parlament

S'ha perdut el respecte al Parlament. És esperpèntic! Ja sabem que C's no saben fer res més que el ridícul, però el més trist de tot és que la resta de diputats caiguin en el parany de voler-los superar.

Hem arribat a un punt que es fa difícil qualificar els fets que succeeixen, però és evident que tot el que aquesta tarda passa al nostre Parlament no és bo i el deixa com una caricatura de parlament.

Avui l'equilibri postís entre ERC i JxCat sembla que s'ha trencat del tot, i la seva postura sobre mantenir o no l'escó de diputat del president està en discussió. Té raó ERC de donar suport a la decisió de la mesa del Parlament de retirar l'escó del president? Té raó JxCat de defensar simbòlicament una situació anòmala, una desobediència que no portarà més que al caos?

Estem molt cansats de tota aquesta colla de diputats que ens prenen el pèl i que sembla que juguin a costa de tot un poble. Des d'aquí demano que s'acabi la legislatura i que es convoquin noves eleccions, a l'espera de trobar millors representants de tots els catalans. No ens mereixem uns diputats de C's com els que tenim, ni tampoc les picabaralles que no porten enlloc, entre diputats d'ERC i JxCat.

Lliçons jurídiques

Finalment el Parlament europeu ha retirat la condició d'eurodiputat a Oriol Junqueras, des del dia 3 de gener. Manté que abans ho havia estat, perquè no hi havia sentència ferma del Tribunal Suprem. A la història recent, Oriol Junqueras haurà estat eurodiputat sense haver pogut asseure's en cap moment al seu escó parlamentari.

Sense ganes, hem arribat a entendre moltes qüestions relacionades amb la justícia, i també les seves trampes legals. Hem pogut observar com de polititzada està la justícia a Espanya, i la manca de revisió al llarg de la transició, que no ha existit en el món judicial.

Tot i que m'imagino que encara hi haurà recursos i noves decisions jurídiques, d'alguna manera els neòfits aparquem el cas Junqueras i ens centrem en el que encara belluga, el cas del president Torra. Tant el Tribunal Suprem com la Junta Electoral Provincial han donat per fet que Torra ja no és diputat del Parlament català, però el seu president diu que encara manté l'acta, perquè no hi ha sentència ferma del Tribunal Suprem. Aquesta arribarà aviat i llavors caldrà dilucidar si, no essent diputat, pot continuar sent president. Una altra cosa que aprendrem, però ja no sé si dir mal aprendrem.

Javier Nart surt de C's, però es queda a Europa

L'anunci de Javier Nart de donar-se de baixa com a militant de C's, sense abandonar l'escó d'eurodiputat, i continuar defensant el programa electoral de C's, em despista una mica, no sé si es considera més a la dreta o més a l'esquerra. Ja sé que no cal apuntar-se en un altre partit i que pot funcionar com a independent, amb trampa perquè no deixa de ser un trànsfuga.

Pel poc que he seguit el personatge al llarg dels darrers anys, més aviat em decantaria que s'aproxima més a VOX que no pas a cap altre partit. Potser m'equivoco, però no combrego gens amb la seva manera d'entendre la democràcia representativa. Més aviat el veig un dirigent que ordena i mana i que poc escolta els administrats. És per això que l'acosto a Vox.

Caldrà veure què farà dins del Parlament europeu. A la darrera votació ja va destacar per votar de manera diferent a la resta dels seus companys de partit, ara excompanys. El que tinc molt clar és que el trobarem sempre on s'ataqui la singularitat de Catalunya, la nostra llengua i cultura. En aquest aspecte no es diferenciarà del partit que l'ha acollit fins ara.

Arrimadas podria deixar el Parlament català

Probablement Arrimadas farà una llarga carrera política, sobretot ara que l'educació i l'ètica no figuren entre els valors dels grans polítics espanyols. Arrimadas és mal educada, mentidera, manipuladora i populista. Això no treu que obtingui vots. Som els electors que escollim els nostres representants i potser no prioritzem l'honestedat i la honradesa com caldria.

Es diu que Arrimadas podria encapçalar les llistes de Barcelona per a les eleccions generals del 28 d'abril, això faria que sortís del Parlament català i fes parella amb Rivera al Congrés de Madrid. Rivera ha vist que Arrimadas l'ha superat en tot, també en els defectes que abans esmentava, i probablement la vol a prop per evitar l'ombra que des de Barcelona li ha estat fent.

Podria dir que m'agrada que desaparegui del Parlament català, perquè no m'he cansat de repetir que no és digne d'ocupar-ne un escó, ja que ni estima el país ni les seves institucions. Segur que al Congrés hi farà més patxoca. Però no puc oblidar que la seva sortida comportarà una substitució que ni serà millor ni pitjor. Els diputats de C's al Parlament català han demostrat sobradament no saber comportar-s'hi, confonent-ho amb una bancada d'un camp de futbol. Ni ètica, ni educació ni humanitat. Són molts els exemples que ho corroboren. Només la sortida de tots ells i elles podria satisfer els que estimem les institucions catalanes i la seva història, i tenim molt present l'esforç que ha suposat poder-les aconseguir, com perquè quatre personatges les vulguin fer desaparèixer.

El dia de la marmota a la mesa del Parlament

Permeteu-me la insistència, però no acabo d'entendre què passa a la mesa del Parlament. Llegeixo que, en contra de l'opinió dels lletrats, han acceptat el vot delegat de Puigdemont, i suposo que també el de Toni Comín, que és l'altre diputat exiliat que manté l'escó. Si no vaig errat, el Tribunal Constitucional ja va declarar que aquest vot no era delegable pel fet de ser una persona exiliada (ells crec que en deien una persona fugida de la Justícia).

Ja sé que hi ha molts catalans que volen trencar amb Espanya i proclamar la República, però no acabo de veure el sistema. Si no es fa tot de cop no hi ha sortida, i em sembla que en aquests moments no estem en condicions de fer un cop ben fet. Si és així, què esperen que faci el govern estatal i els seus tribunals? Les votacions que es facin amb el seu vot quedaran invalidades, a part que ja tindrem més diputats i un nou president del Parlament a la garjola. No ho entenc (?).

De moment tenim el president detingut esperant què diu el jutge sobre la sol·licitud d'extradició que avala el fiscal alemany. Potser sí que si el porten a Estremera llavors podrà delegar el vot, però en aquests moments...

Ho sento, però penso que no s'estan fent bé les coses, i no és d'aquests dies, sinó que ja fa uns mesos que dura la cosa. Anirem seguint els esdeveniments, però amb les CDR i els diputats independentistes donant pals de cec crec que no avançarem i les eleccions 'autonòmiques' ens cauran a ple estiu.

Una vegada més els nostres polítics perden els papers

No és que el PP estigui dirigint els fils del poder judicial en contra dels presos polítics catalans, sinó que qui ho fa és VOX, l'extrema dreta més dreta de totes les dretes espanyoles. Aquests senyors que són el símbol de l'antidemocràcia són els que dirigeixen els nostres jutges perquè continuïn abocant bilis i ràbia contra unes persones que pensen diferent, però que mai se'ls podrà culpar de violents, encara que aquesta sigui la raó per la qual els mantenen a la presó.

Avui, una vegada més JxCat i ERC cauen en la trampa dels poders de l'estat espanyol i han convocat un ple del Parlament que no haurà servit de res, més enllà de mostrar una nova acció ridícula i sense sentit. No m'agrada que la CUP no doni suport a la candidatura de Turull com a president de la Generalitat, però els entenc i a més els considero coherents.

La tàctica de cedir, renunciar a l'escó o a la presidència, de Puigdemont i Sànchez, per tal d'aconseguir la llibertat que mai havia d'haver estat usurpada, no ha servit de res. Els presos polítics catalans continuen empresonats, sense escó ni representació política. S'ha fet el ridícul sense que això no commogués el jutge del Tribunal Suprem, que ha fet cas a VOX per mantenir Joaquim Forn a la presó.

Iceta, Arrimadas i Albiol se'n riuen del Parlament i del seu president, i jo, que no ho comparteixo ni els hi accepto, ho entenc. Sí, entenc que no respectin el Parlament amb qui ells no han cregut mai -no és el cas del PSC històricament, però sí darrerament- i que ara els han donat més motius per menystenir-lo.

El darrer sainet d'ERC i JxCat deixa descontents a molts catalans que havien confiat en ells i que ara s'adonen que els partits unionistes tenien més raó del que volíem acceptar, quan ens avisaven que al darrere no hi havia res. El poble català, però no llança la tovallola i esperarà millors temps per tornar a aixecar la veu i exigir justícia a les institucions que els hi han denegat.

Eurodiputats impresentables

Que un país com Polònia enviï a Brussel·les un diputat com Janusz Korvin-Mikke no vol dir res o vol dir molt! Que un representant polític afirmi que les dones han de cobrar menys que els homes perquè son més dèbils i menys intel·ligents és realment un atac a la intel·ligència de tots nosaltres. Aquesta mentalitat segurament la trobaríem en aquests desgraciats que maten la seva dona. 

La institució, en aquest cas el Parlament europeu, hauria de sancionar-lo inhabilitant-lo. No pot ser que una persona que pensa i declara això pugui tenir estatus de diputat a la cambra europea. Tots plegats som dèbils i porucs i no aprovem lleis que ataquin d'arrel comportaments com aquest. Si fóssim sensats i valents, personatges com aquest diputat, i alguns diputats del Congrés de Madrid no podrien estar asseguts al seu escó.

Però la nostra societat és feble i ens trobem desorientats i és per aquest motiu que sorgeixen amb força els moviments extremistes, els personatges il·luminats que enceguen multituds i són capaços de guanyar eleccions i presidir governs del món occidental. 

Tenim la por al cos a l'expectativa de veure què passarà a Holanda o a França. Si l'extrema dreta serà capaç d'arraconar partits polítics de tradició demòcrata. I si és així de qui serà la culpa? Dels votants d'aquests partits extremistes, xenòfobs i populistes? No serà culpa de totes les persones que no han fet res per evitar que aquestes forces polítiques creixessin?

La cara amable de la CUP

El Programa 'Fora de sèrie' de TV3 d'ahir dijous ens va ensenyar la cara amable de la diputada de la CUP, Anna Gabriel, una persona que sempre hem vist amb cara de pomes agres, com si estigués enfadada amb el món. Ahir la periodista Júlia Otero ens va brindar la possibilitat de veure una altra Anna Gabriel.

Al marge del que jo pugui pensar sobre l'actitud de la CUP en aquesta legislatura, s'ha de reconèixer que la diputada es va mostrar molt coherent amb els seus principis, fins al punt que podria servir d'exemple per a molts polítics professionalitzats.

La sorpresa d'Otero amb la resposta d'Anna Gabriel "no podem ser esclaus dels escons" és digne de recordar. Sempre he pensat que aquesta dependència que es crea en molts polítics és el pitjor símptoma que la política no funciona bé, és la causa del populisme practicat per acontentar els electors i evitar perdre'ls.

Si jo penso d'una determinada manera no puc trair-me només per acontentar qui vull que em voti. Si una persona entra en política ha de ser amb esperit de servei d'acord amb les seves creences i principis. Jugar amb aquests per perpetuar-se a l'escó és la manera més flagrant d'empastifar el sistema democràtic. 

Qui va escollir Rita Barberà pot recuperar l'escó del Senat?

L'actitud de Rita Barberà de no abandonar l'escó de senadora ens fa reflexionar sobre el sistema electoral i la propietat dels escons. En aquest cas no el podem posar en el mateix sac dels regidors i diputats trànsfugues, que han estat elegits per la ciutadania dins d'una llista d'un partit polític, sinó que l'elecció l'ha fet un Parlament autonòmic.

La llei marca que la propietat de l'escó és de la persona que ha estat elegida, sigui amb el sistema i àmbit que sigui, i no és possible canviar-ho si no es fa una reforma electoral que ho tingui en compte. En el cas de les persones que es presenten en unes llistes de partits polítics, tot faria pensar que és la direcció d'aquests partits, o els militants, si molt m'apureu, els que haurien de cessar-les i recuperar l'escó quan hi hagués alguna causa que ho justifiqués.

En el cas del Senat la cosa és diferent. Els candidats es presenten per uns partits polítics, però els electors marquen els noms. Si bé la majoria vota els candidats d'un partit, tothom té l'opció de marcar el nom de les persones que volen que surtin elegits senadors al marge del partit pel qual es presenten. És per això que l'escó té molt sentit que sigui de la seva propietat durant el temps que duri la legislatura.

En el cas de Rita Barberà, l'ha escollit les Corts valencianes i no la ciutadania, i les Corts podrien tenir el dret de revocar l'elecció, amb les mesures de control i justificatives que es cregués oportunes. Aquesta modificació de la llei electoral no crearia cap crisi, perquè no desvirtua el sistema: qui tria una persona té l'opció de retirar-li la confiança i recuperar l'escó per assignar-lo a una altra persona.

La renúncia de Ros al dret a decidir

De petit m'han ensenyat que s'ha de respectar les decisions dels altres, encara que no ens agradin, i penso que me n'he sortit força bé. Una altra cosa és que les entengui, a vegades fins i tot procurant posar-me en el lloc de l'altre. Les puc respectar, però no aplaudir-les. I això és el que em passa amb l'Àngel Ros, l'alcalde de Lleida.

Com ha pogut pactar amb C's la renúncia al dret a decidir o a la defensa del català a l'ajuntament de Lleida? No és el fet en sí, que tothom ho veu a la seva manera, sinó que ho hagi fet ell, el diputat català que va renunciar al seu escó per no contradir el seu partit, el PSC, en defensa del dret a decedir. Un militant del PSC que es va posicionar tan clarament a favor del dret a decidir, i que ara, per poder governar el seu ajuntament, no té cap tipus d'escrúpols a renunciar-hi.

Aquestes decisions polítiques són les que no entenc. Sempre defensaré que no tot s'hi val en política. Hi ha uns valors, hi ha una ètica que no es pot trepitjar. Què poden esperar els lleidatans del seu alcalde? Es poden considerar traïts?

Reconec que posar-me al carro dels crítics a Ros en aquests moments es pot considerar d'oportunista, però haig de dir que fins ara Àngel Ros m'havia semblat un polític molt digne, amb qui no compartia criteris o decisions, però el trobava valent, honest i transparent. Les trifulgues que va tenir amb la regidora del seu partit, que finalment va sortir del PSC, no em feien dubtar de la seva honradesa, sense conèixer-ne res de res. Ara, però, considero que m'ha fallat, i la percepció que tindré d'ell a partir d'ara no serà la mateixa. 

Si volem respectar les institucions i que la gent les respecti, hem de ser persones honestes, transparents i sinceres. La corrupció, l'afany de poder, el cercar el benefici i interessos propis d'alguns polítics és el que ha fet mal a la política i ha provocat aquesta desconfiança de la població vers ells. Només recuperant aquest valors abans esmentats aconseguirem recuperar la confiança i construir entre tots una societat més justa.

En base a què Iceta reclama l'escó d'Elena

Miquel Iceta i Joan Ignasi Elena treuen a la llum la repetida discussió sobre la propietat dels escons guanyats en unes eleccions. Deixant de banda que els partits catalans han estat incapaços d'aprovar una llei electoral catalana, amb la llei en vigor els ciutadans votem un partit i no unes persones. Això és, si més no, formalment, ja que no tenim l'oportunitat d'escollir els membres que configuren una llista. O tots o cap.

Partint de la base que no votem les persones, quan una d'elles decideix sortir del partit, amb pura lògica hauria de renunciar a l'escó. I dic renunciar perquè la llei atorga els escons a les persones i no als partits. Com que és així, els diputats o regidors es veuen amb dret de retenir l'escó encara que surtin del partit amb qui es varen presentar en les eleccions.

En el cas que ens ocupa, el senyor Elena acusa Iceta que l'actual direcció del partit ha canviat la  posició que tenia durant la campanya electoral, i és per això que entén que potser haurien de ser els altres diputats els que haurien de renunciar a l'escó, i que els ocupessin aquelles persones que continuen pensant de la mateixa manera. És així?

La vida és molt canviant, i els partits polítics, com totes les coses, han de ser capaços d'evolucionar i adaptar-se a la realitat (també la Constitució). Una cosa és, però, adaptar-se a les circumstàncies i l'altra és capgirar les promeses i principis inicials. Ho hem dit del PP que una vegada va obtenir la majoria absoluta va realitzar tot el contrari del que ens havia promès. Això és trampa.

La discussió sobre la propietat dels escons durarà sempre, si més no mentre tinguem l'actual llei electoral i siguem incapaços d'aprovar-ne una altra que s'adapti millor a la nostra realitat. Com en Xavier Roig, miro cap a la Gran Bretanya. Tenim moltes coses a aprendre d'ells.