Treballar als 89 anys

Avui m’he entretingut a llegir la crònica on, segons l’ARA el senyor Ramon Bruño és el barber més longeu de Barcelona. El senyor Ramon continua tallant cabells tot i els seus 89 anys. He pensat en el meu barber, que és bastant més jove, però podria estar jubilat perquè supera l’edat de jubilació amb escreix. Per què no es jubilen a l’edat que tocaria?

En el cas del barber de Sants, segons declara ell mateix, és perquè a casa s’avorreix. Hi ha moltes persones que s’han fet un tip de treballar durant tota la seva vida i no han tingut ocasió o no els ha interessat complementar la feina amb activitats de lleure o aficions. 

Al meu barber no li he demanat mai, potser per no semblar indiscret o, de manera més egoista, per no despertar-li la idea de jubilar-se i haver de buscar-me un nou barber. Ell segur que no s’avorreix a casa i li agrada jugar a tenis, i estic segur que té altres aficions, al marge de sortir a passejar amb la seva esposa.

Ambdós barbers, pel que sembla, tenen en comú que no tenien intenció de dedicar-se a tallar cabells, però ho han fet durant molts anys i encara ho fan, i han gaudit de la seva professió. Treballar de gust i professionalitat hauria de ser l’objectiu de tots i, aconseguir-ho fa feliç a qualsevol que s’ho proposi.

Conversar sense obsessionar-nos

Més d'una vegada he pensat que havia de canviar el nom del meu blog. Probablement, la idea que tenia fa vint anys, quan vaig decidir començar a escriure en aquest racó obert, no ha reeixit o fins i tot no tenia raó de ser i calia batejar-lo de manera diferent. La veritat és que, tret de raríssimes excepcions, el meu espai ha resultat un monòleg i no pas una tertúlia.

A Arenys de Mar, una colla d'amics i coneguts vàrem iniciar un projecte que es basava en la tertúlia. El model va canviar amb els anys, amb més o menys presència d'experts i coneixedors de diferents matèries, però en el fons el que ens interessava era precisament la tertúlia. Un espai de conversa i d'aportació d'opinions i idees. A vegades amb molt de coneixement de les temàtiques que escollíem, i en altres ocasions érem uns autèntics neòfits. 

Hi he pensat moltes vegades i, malgrat que hi hauria coses que canviaria i intentaria corregir, en faig una valoració positiva. Vaig adquirir coneixements i també aprendre a conversar, amb una idea bàsica que m'agradaria saber transmetre. En una conversa, que és l'essència d'una tertúlia, no has de pretendre mai convèncer a ningú. L'objectiu ha de ser aportar les teves idees, reflexions i opinions, defensant-les, però amb les orelles ben obertes per escoltar què hi diuen els altres.

Sovint el fracàs d'una conversa o tertúlia rau en el fet que hi ha algú que no escolta i que té per objectiu convèncer els altres de les seves raons. I malgrat que pugui tenir-les, no és el lloc per obsessionar-s'hi. Aconsegueixes arruïnar la tertúlia i, el que encara és pitjor, provocar que hi hagi qui abandoni el grup.

Això, segur que ho podem aplicar a molts llocs i circumstàncies. La capacitat d'expressar les teves opinions, amb arguments, sense pretendre convèncer els altres, és la clau de l'èxit. Si realment tenies raó, tard o d'hora es reconeixerà. Si t'obsessiones, només aconseguiràs el rebuig i l'avorriment.

Continuaré pensant si canvio el nom del meu espai. Seria bo que més persones hi intervinguessin, però no vull pecar de pretensiós. Em sento prou satisfet de donar la meva opinió en obert.

La CUP és l'opció del canvi eficient

Hem preparat un equip per treballar per Arenys amb moltes ganes d'encomanar la il·lusió per participar del mateix projecte al màxim nombre de persones possible per construir una vila on la convivència sigui el principal objectiu a assolir, escoltant a tothom, totes les seves problemàtiques, però també els suggeriments, l'opinió i les idees que ens han de permetre assolir el nostre objectiu.

Ho fem des de la humilitat, però amb fermesa, sense prometre res que no sigui factible, encarant els grans reptes que no ens espanten sabent que requereixen temps i esforç. Sempre amb la veritat per davant, sense enganys, amb molta transparència i diàleg, buscant l'eficiència i assumint la responsabilitat que ens atorguen els vilatans que han confiat en nosaltres, però també totes les persones amb qui compartim un mateix territori, en la diversitat ideològica, però amb el degut respecte a totes les opinions i maneres de pensar.

Creiem fermament que podem canviar la manera de fer política dels darrers anys, sense personalismes que ofeguin les iniciatives de tots els col·laboradors, amb un lideratge renovat, jove, dinàmic i molt il·lusionat per aconseguir treure Arenys de la desídia, l'opacitat, la rutina avorrida, la manca d'idees i la ineficàcia que ha presidit els darrers anys.

Som conscients de les limitacions que pesen sobre un ajuntament com el nostre, amb una dependència desmesurada respecte a institucions supramunicipals i totes aquelles que tenen responsabilitat directa sobre bona part del nostre territori, ja sigui Ports de la Generalitat, Costes, Renfe, Carreteres, Agència Catalana de l'Aigua. No obstant això tenim clar que entrem a l'Ajuntament per defensar els interessos de tots els vilatans, i que ens hi haurem de trencar les banyes per aconseguir-ho.

Prioritzarem la defensa del territori, a disposar de veritat d'habitatge social assequible a tothom, d'obrir les portes a la participació en tots els àmbits de competència municipal, a facilitar els tràmits administratius, amb una especial atenció a les persones que hi tenen més dificultats, a atendre a tothom en tot moment i des de tots els racons de la vila, a sensibilitzar per aconseguir una vila més neta, endreçada i cívica, perquè tothom se la senti com a pròpia, l'estimi i respecti, i se n'enorgulleixi. 

No és incivisme, sinó frau

Ara resulta que el nostre país és un país d'incívics, i en això s'inclouen tots els corruptes. Va ser el president del govern espanyol que va considerar el comportament del rei emèrit d'incívic, quan del que es tracte és de corrupció i estafa econòmica. Resultarà que defraudar a Hisenda és un acte d'incivisme, o és que no s'atreveix a dir les coses pel seu nom?

Ja vaig comentar ahir que el fet de no reclamar un judici per l'actuació fraudulenta del rei emèrit li treia molt de sentit a les paraules d'actuació incívica. Sempre he defensat que una cosa és protegir qui ostenta el poder de les conseqüències de les seves decisions de bona fe, i una altra de diferent és protegir-lo de l'actuació corrupta aprofitant-se de la seva posició de poder. És per això que entenc que és un error el tracte que es fa sobre la inviolabilitat.

Si alguna cosa provoca desafecció i avorriment entre l'electorat és aquesta manera d'obrar dels polítics, que d'alguna manera practiquen un corporativisme clarament defensiu. Un engany en les paraules i els fets. I precisament és Pedro Sánchez un clar exponent de les promeses incomplertes, i del canvi d'opinió segons com bufa el vent. I desgraciadament això li surt bé.

No sé com és possible que els ciutadans siguem tan benèvols amb els enganys i les mentides dels nostres polítics, i no els castiguem suficientment. Ho veiem d'anada i tornada que ens prenen el pèl, i som incapaços d'escarmentar-los. I així ens va!

El desprestigi de la política

Fins que els nostres polítics no acceptin que tots i totes han contribuït al desprestigi de la política no hi haurà possibilitat de recuperar-lo. La corrupció, els interessos partidistes, les mentides i enganys, les falses promeses, la poca empatia i distanciament de la ciutadania, són alguns dels elements que han provocat aquest desprestigi, que quan arriben les campanyes electorals es fa més palès. 

Les decisions improvisades es repeteixen de manera cíclica, la petició de compareixences per denunciar actes il·legals, la judicialització de la política és constant. No accepten que el Poder judicial es posi pel mig, però són els primers a recórrer-hi per aturar allò que no poden fer amb la pràctica política. Tot això provoca fatiga i avorriment.

Aquests dies, per acabar-ho d'adobar, hem pogut observar insults gratuïts a contraris, pel sol fet de tenir la possibilitat d'escriure a les xarxes socials, amb molta facilitat, sense pensar en els efectes que provoquen. Aquesta manera d'obrar de persones que s'ofereixen a representar-nos per fer avançar el país, encara incrementen aquesta sensació de mediocritat dels candidats.

Estic convençut que no sóc l'únic que té greus problemes per decantar el seu vot en aquestes properes eleccions, perquè no hi ha partit polític o candidatura que hagi presentar les seves opcions, amb respecte i mesures clares i concises sobre com encarar el futur, sense que alguns dels seus membres mereixin el rebuig de la ciutadania.

Personalment no he concebut l'opció de l'abstenció com una sortida davant de tants dubtes, i això aquesta vegada ho fa molt difícil. És molt trist haver d'estar mirant quina és l'opció menys dolenta per dipositar el vot, i la culpa és en la imatge que dona la política avui dia, i els fets que se'n deriven. Tal com deia al començament, si no hi ha una consciència clara que s'ha de canviar la manera de fer política, l'actitud i l'esperit de servei, el futur del nostre país és molt fosc i gens afalagador.

Aprendre a estimar

Des de fa temps hem deixat d'aprendre a estimar. Un fet tan simple que té gran abast. Estimar és la solució a molts mals, també a l'incivisme. Recordo que els meus pares m'ensenyaren a comportar-me a la via pública, respectant els altres, sobretot els més grans, i la base de tot era l'estima cap a les persones, les veïnes, les menys afavorides.

Al cap dels anys entens que estimes els altres quan defenses comportaments cívics a la vila, quan et fa mal veure que els altres l'embruten, sense que els vegis preocupats. Estimar també vol dir això. I la història, i la geografia, el país...

Una tradició, que no s'ha perdut encara que probablement sigui minoritària, era l'escoltisme, els grups d'esplai, les sortides organitzades a la natura, on s'ensenyava respectar les persones, però també les coses. Ja em crec que encara t'ho pots trobar, però abunda més l'incivisme, l'avorriment, el no saber en què dedicar el temps... I és potser això el que fa que hi hagi gamberrisme, actes incívics, i fins i tot delictius.

I això s'aprèn a l'escola, però també i sobretot a la família. Hem renunciat a l'educació dels nostres fills, i fins i tot els hem aviciat a l'excessiva competència, a menystenir el perdedor, a fer-ne escarni. Reivindico, doncs la necessitat que recuperem l'exercici de fer aprendre a estimar, no només els nostres, sinó també aquells que són diferents. A estimar l'espai públic i sentir-nos orgullosos de mantenir-lo endreçat. A treballar perquè la vida pública sigui harmònica, sense estridències i justa per a tothom.

Arenys continua sent objectiu dels intolerants

Ni penellons a les orelles ni als dits dels peus o de les mans, sinó calor que em fa suar. Un sol de justícia que bat al vidre de la finestra, fixa per evitar accidents, amb efecte lupa que augmenta la temperatura d’una manera bàrbara. M’han dit que tinc febre, però estic segur que és més per la calor externa que no la interna.

Les hores continuen passant molt lentament, amb una sensació d’avorriment que només pots combatre amb la lectura i un fil musical, però no hi pots estar les vint-i-quatre hores, i amb la calor que fa encara se’t complica. (parada per eixugar-me la suor de la cara)

Encara no m’ha arribat la premsa, però he pogut veure per Internet que a Arenys o comarca hi ha persones entossudides a treure de la via pública qualsevol referència als polítics injustament empresonats. Suposo que són persones de l’estil Albert Rivera, que en parlava ahir en el meu post, que tenen molt d’odi a dins i el manifesten actualment sobre els nostres polítics presos. No es tracta de persones que no estan d’acord amb el procés independentista, que n’hi ha moltes, totalment respectables, sinó de monstres plens d’odi que corrompen la societat i la violenten.

Compareixença parlamentària inútil i absurda

Hi ha diferents motius per induir la desafecció a la política, que cada vegada guanya terreny. A més de còmodes ens hem tornat cada cop més pràctics i tot allò que no serveix per a res no interessa perdre-hi el temps. Ja em direu de què en traiem que el senyor Javier de la Rosa comparegui davant una comissió parlamentària, si està decidit a no respondre cap pregunta. Si més no hi ha altres compareixents que s'ho passen bé i xerren perquè tenen boca, encara que al final tampoc ens és útil.

Costa molt de fer entendre la utilitat d'algunes actuacions parlamentàries, fins i tot del mateix Parlament en ple, o en el cas d'Espanya, del Congrés de Diputats. Les escenificacions teatrals i els aplaudiments allargats per veure qui guanya, resulten pobres i ridículs. Pocs diputats tenen una dialèctica i un discurs que puguis dir que alguna cosa n'aprens. Hi ha qui insulta, cosa que a algú li pot agradar, però a mi no. D'altres menteixen descaradament amb el suport de la seva bancada. Poca serietat i poques decisions importants i positives per a la ciutadania.

I el PSOE i el PSC tornen amb la cançó de l'enfadós. Ara són amics, ara es barallen, ara el PSC s'agenolla, ara el PSOE l'imposa un càstig. En aquests moments estem en la fase de l'amenaça als alcaldes que donin suport al referèndum. És aquell estira i arronsa tan desagradable que els manté lluny dels primers llocs i sense possibilitats de governar, deixant que sigui la dreta més casposa la que es mantingui al capdavant. Això també crea desafecció... o potser avorriment!

Com desenganxar-nos d'aquesta tendència a espatllar-ho tot?

A part de la ràbia i impotència que et produeixen segons quines notícies, llegir el diari esdevé un exercici d'avorriment i fatiga al mateix temps. Estem tan plens de notícies sobre corrupció que ja no tenim ni esma per exaltar-nos, sinó que ens avorreix solemnement, sense aquella dosi de rebel·lia en adonar-nos que no hi ha manera de solucionar-ho perquè tot està massa manipulat i amb molts interessos en joc.

Llegim sobre el procés sobiranista, la corrupció del partit del govern, de la història de la família Pujol enfangada fins al coll, també de la tàctica de protegir-se entre ells que exerceixen la Fiscalia i el Poder Executiu que els ha escollit, i al final t'adones que ens trobem en un bucle molt difícil de sortir-ne, i que, per acabar-ho d'adobar, l'alternativa és anar a parar a la vulgaritat de notícies com pot ser el candidat espanyol a l'Eurovisió o, el que és pitjor, a notícies que haurien ocupat les primeres pàgines del setmanari El Caso, i que et mostren el tipus de societat que entre tots hem anat construint.

Resulta complicat trobar notícies positives que ens aixequin una mica els ànims. Et cal anar a buscar fets excepcionals de persones anònimes que treballen dia rere dia per satisfer les necessitats bàsiques d'una bona part de la població.

Hem d'aconseguir entre tots sortir d'aquesta tendència a convertir la nostra societat en un món individualista on cadascú va a la seva, ignorant els altres, i aconseguir un món solidari, tenint en compte tot allò que tenim al voltant, totes les persones amb qui ens creuem i que ni tan sols en coneixem el nom. No cal fer grans excentricitats ni mogudes, sinó simplement actuant de la mà dels més propers, amb sentit crític, però il·lusionats per invertir aquest moviment que ens porta a l'autodestrucció com a societat.  

Hi ha vida més enllà de la política

Sigui per indignació, per avorriment, perquè no en sé prou, que els meus escrits sobre política desperten molta menys atenció que els meus relats més personals o més humans. Això lluny de ser una mala notícia crec que s'ha de valorar positivament. Estem tan carregats de notícies al voltant de tot el que fan els nostres polítics, del color que siguin, que la majoria de persones procura desintoxicar-se una mica i tot el que tracti de política esdevé rutinari i pesat.

La part negativa és que la política no hauria de caure tan malament i, sense despertar un interès exagerat, i malauradament negatiu, ens hauria d'acompanyar perquè la gestió pública és bàsica per a qualsevol societat, no necessàriament intervencionista, però sí com a mínim protectora de les grans injustícies.

Més enllà de la política hi ha vida, i aquesta no hauria d'estar tan condicionada a les decisions que prenen els nostres polítics. De la mateixa manera que els aficionats al futbol agraeixen que l'àrbitre passi desapercebut, hauria de passar una mica el mateix en política.

Algú em pot dir, sense consultar Internet, com es diu el president de Suïssa? No és un país qualsevol i la majoria de la gent no viu pas malament... Alguna persona no aficionada al futbol em pot dir el nom del president del Barça o del Madrid? I de l'Athlètic? Oi que sí que recordaran noms de presidents del Sevilla o el Betis? I tot això per què?

A vegades passar inadvertit és el millor elogi que pots rebre, i dic a vegades, perquè no em refereixo als casos d'indiferència o marginació social. El protagonisme no sempre és dolent, però sovint s'utilitza inapropiadament, i això en política passa massa sovint.

Desafecció, avorriment, o ganes de marxar corrent?

Qui ho diu que la política no interessa? Si accediu a les notícies que treu La Vanguardia a la seva pàgina d'Internet, veureu la quantitat d'aportacions de tertulians anònims, la majoria són insults contra els catalans i els nostres polítics. Si la política no interessés les notícies moririen d'avorriment. Qui penjaria comentaris a la xarxa?

El president Montilla va avançar que la política del govern espanyol provocava desafecció. Tots pensàvem que tenia raó, però ens equivocàvem en matisos importants. La política del govern espanyol ha provocat una febre independentista que ha assolit graus insospitats ara fa pocs anys. I aquesta febre ha comportat una reacció a l'altra banda de l'Ebre, que ha despertat molts patriotes espanyols.

Els mitjans de comunicació espanyols, privats i públics, han col·laborat de manera excepcional al desvetllament general de la població, aconseguint unificar sentiments i determinar l'enemic únic, al qual s'ha de desterrar.

Aquest acaparament de les primers pàgines dels diaris i telenotícies ha deixat en segon terme notícies tan importants com l'ajornament de l'aplicació de la LRSAL (Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l'Administració local), que ofegava els ajuntaments i posava en quarantena molts serveis que es donen als vilatans, des de l'administració pública que tenen més propera, i que detecta abans els problemes que pateixen els ciutadans.

Una de les conclusions a què arribes després de treballar o fer un seguiment acurat de l'administració pública, és que l'eficiència i eficàcia són encara una utopia, no pas per la capacitat de treball, sinó pels interessos polítics i econòmics dels que tenen la potestat de legislar. Es prenen massa decisions per interès de partit o classe, que no pas per principis economicistes o de cohesió social, o fins i tot de sentit comú. La llei que esmentava més amunt, es va aprovar sense haver valorat suficientment la capacitat de posar-la en pràctica amb un mínim d'èxit assegurat. Els legisladors haurien de tenir el conte d'El petit príncep a la tauleta de nit, per llegir de tant en tant els arguments del rei... "...A cadascú se li ha d'exigir el que cadascú pot oferir - va continuar el rei -. L'autoritat reposa, en primer lloc, sobre la raó. Si ordenes al teu poble que vagi a llançar-se a mar, farà la revolució. Jo tinc dret a exigir obediència perquè les meves ordres són raonables."

Partits que avorreixen, lleis que neixen coixes

Crec que era avui que la Pilar Rahola escrivia, a La Vanguardia, sobre l'avorriment que provoca la relació entre CDC i UDC. Hi estic totalment d'acord. Cansa molt sentir dia rere dia com estan les relacions entre els dos partits de la federació. Com que encara falten nou mesos per a les eleccions del setembre, es tracta d'emplenar pàgines dels diaris, perquè ningú s'oblidi que són aquí.

De fet el senyor Duran té molt clar que cada setmana ha de sortir a les notícies, però no sé si s'adona que comença a avorrir tothom, potser fins i tot als seus. L'excusa d'avui és la votació diferenciada dels diputats de CDC al Congrés de Madrid, fent cas omís a les indicacions de Duran. Que el deixessin en evidència no li ha fet cap gràcia i de seguida ha anat a buscar culpables. Ell sempre té raó.

Tot i no haver fet una lectura exhaustiva del document del pacte d'Estat entre PP i PSOE, sí que hi ha alguna cosa que considero perillosa i en cap cas defensable, com és considerar terrorisme actes de desobediència a la Constitució. Disposar de majoria absoluta ha fet que el PP no tingués límits a l'hora de dictar lleis i normes, i el PSOE és incapaç de pensar per ell mateix.

Avui, també he assistit a una xerrada sobre la llei de transparència. En concret la Llei 19/2014 del 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern. El ponent ha manifestat diferents objeccions a la llei i, tot i ser una llei catalana, comentava que venia massa "contaminada" per la llei estatal. Una llei que serà d'obligat compliment a partir de l'1 de juliol d'enguany, amb massa coses a resoldre abans.

Al final arribo a la conclusió que es legisla molt, però se'n treu molt poc profit. Diuen que feta la llei feta la trampa, i això pot ser cert quan les lleis que s'aproven són mal resoltes o tenen uns interessos concrets que beneficien unes posicions determinades. Potser per això la llei electoral catalana, que aquests dies se'n torna a parlar, resulta tan difícil de tirar endavant. Hi ha interessos contraris a les formacions que s'han de posar d'acord. Potser per això es deroguen tantes lleis d'Educació. Mentre només es pensi pel bé del partit, ho tenim molt complicat d'avançar democràticament.

No renunciem a trobar millors polítics

No és la primera vegada que expresso la meva tristesa pel baix nivell de la majoria dels polítics actuals, i concretament dels seus líders o portaveus. I si ho faig és perquè de veritat em sap greu i penso que és una de les causes de la desafecció a la política i l'avorriment que patim els que tenim la paciència de seguir els debats i l'evolució dels partits polítics i les institucions.

Hi ha polítics que simplement expressen el seu odi vers els que pensen de manera diferent a ells, sobretot quan són conscients que representen a una minoria i que no tenen ni arguments ni capacitat per fer-hi front. Alguns d'ells utilitzen el cinisme, per intentar desvirtuar qualsevol debat polític, davant la seva incapacitat de presentar alternatives vàlides i sòlides, i defensar les seves idees.

Uns quants, però tenen problemes per mantenir-se en una línia argumental que desperti interès, al marge d'estar-hi o no d'acord. A mi no només m'agraden els discursos que van en la mateixa direcció del meu pensament, agraeixo explicacions i arguments contraris a la meva opinió, però que estan ben elaborats i sòlidament argumentats. 

En aquests dies en què la política catalana està tan revolucionada, ocupant les primeres pàgines dels diaris i debats radiofònics i televisius, la capacitat de lideratge dels nostres polítics rep molta pressió que l'obliga a despuntar i demostrar que hi és. No és estrany, doncs, que escoltem segons quins discursos que ens deceben i evidencien la feblesa argumental i dels seus pocs recursos.

Em sap greu que la Dolors Camats, de qui més d'una vegada he alabat el seu discurs, comparteixi espai i partit polític amb Joan Herrera que darrerament ha tirat per terra el prestigi que hagués pogut tenir en la política catalana. De ben segur que si compareu els seus discursos trobareu que no hi ha color. 

Podem recuperar els bons polítics, amb noves idees, il·lusions i projectes? Que tots defensin els seus ideals tenint en compte la ciutadania, amb arguments i escoltant els altres? Ens falten bons líders i si en trobem algun, defensem-lo i escoltem-lo.

Una experiència entre estelades

Aquesta tarda-vespre he assistit al partit de futbol entre la selecció catalana i la de Cap Verd. Era la primera vegada que entrava a l'Estadi Olímpic Lluís Companys, i també la primera vegada que presenciava en viu un partit de la selecció catalana. La decisió ha estat avui a última hora i si m'ho haguéssiu preguntat ahir, us hauria dit que no tenia cap intenció d'anar-hi.

Futbolísticament parlant, encara que no hi entenc res, només hem gaudit durant tres minuts, quan Catalunya ha marcat tres gols, la resta del partit ha estat molt avorrit, o almenys a mi m'ho ha semblat.

Quant a l'animació, es pot dir que ha estat una festa en un estadi força buit, que s'ha compensat a base de cants i crits independentistes. M'imagino que era el que tocava. Tothom content i ja hem passat un altre any. A vegades penso que fàcilment establim festes o trobades que a la llarga resulta difícil de mantenir, si més no amb la mateixa intensitat. Pot passar això mateix amb l'aventura independentista?

Arribant a casa he llegit la premsa i he vist que el PP està preparant una campanya internacional per deixar-nos com a mentiders, que no tenim dret a reclamar res ni queixar-nos de res, perquè és Espanya la que ens manté i finança. De fet és el que comentava ahir la Dolors Montserrat. 

Estic d'acord amb els que pensen que aquesta campanya del govern espanyol ens pot beneficiar. És més fàcil atrapar un mentider que un coix, i a Europa no se l'enreda fàcilment. A més, si s'ho preparen tan bé és perquè tenen por, i això ens va a favor.

Continuo pensant que hem de sumar i no dividir-nos. També penso que Espanya podria fer un tomb i oferir una alternativa on tots hi sortíssim guanyant, però no em puc conformar amb el que m'està donant, o millor dit, amb el que m'està prenent i prohibint. Ells em fan independentista, encara que no vulgui.

Convivint amb la corrupció

Aquests dies, si no et vols deprimir, el millor que pots fer és sintonitzar emissores musicals, perquè amb la resta tens la impressió que no hi ha vida més enllà de la corrupció.

Corruptes i presumptes corruptes envaeixen la nostra societat des del punt més amagat fins a la presidència del govern espanyol. Encara que al final tot quedés en res, l'experiència viscuda ens ha envellit una colla d'anys i, en molts casos, ha comportat avorriment, cansament i patiment.

Paral·lelament, les notícies que ens arriben de les decisions polítiques a Madrid, no són pas millors, i provoquen més aversió al sentiment identitari espanyol. Avui, esmorzant amb un socialista espanyol, quedava ben clar què ens provoquen uns polítics irresponsables, prepotents i fatxes. La seva actuació ens encomana un rebuig al més feble, el que no hi té cap responsabilitat, sinó que simplement pensa diferent a nosaltres.

De tot plegat el més trist és pensar que ens acostumarem a conviure amb la corrupció, i ja no ens sorprendrà res. Sense arribar a l'extrem de justificar-la, sí que ho trobarem la cosa més normal del món, un dany col·lateral necessari i inevitable.