Transformació temporal d'una ciutat

Ahir em vaig desplaçar fins a Palafrugell i, encara que no vaig poder fer una visita com caldria, em va causar una bona impressió. Em vaig prometre que un altre dia hi aniré per passejar-me pels seus carrers i places, amb tranquil·litat. 

Palafrugell és una ciutat d'uns vint-i-cinc mil habitants, una xifra que recordo que a Vic es considerava "en la mesura humana", però ara ja l'han doblat. A diferència de la capital d'Osona, que té una població constant durant tot l'any, Palafrugell veu augmentat el nombre de residents a la temporada d'estiu fins a arribar, per algunes setmanes, a quadruplicar la població. 

Ens ho deia l'alcaldessa, on ens va parlar de les seves visites als barris, el contacte amb els seus habitants, la necessitat de proximitat i conèixer de primera mà quines són les seves necessitats i voluntats. Passar de vint-i-cinc mil a cent mil habitants, encara que només sigui per unes setmanes, no ha de ser gens fàcil de gestionar. 

Llegia unes declaracions de l'alcalde de Vic queixant-se dels problemes que ha d'afrontar per l'augment de la població amb una manca de recursos, ja que les instal·lacions i serveis queden saturats. Imagineu, doncs, què pot passar en una ciutat on el nombre de residents es multiplica per quatre. Quins serveis s'han d'establir per poder atendre l'allau de residents de l'estiu?

Tot i que coneixem que això passa als centres turístics del nostre país, probablement no ens parem a imaginar què representa per a un govern municipal haver de gestionar aquesta transformació tan important del seu municipi, perquè tothom estigui ben servit.

Sempre he comentat que gestionar un municipi no és fàcil. És cert que no tothom se'n surt prou bé, però massa sovint caiem en l'error de simplificar la feina i creure'ns que tot és bufar i fer ampolles.

Millorem l'atenció a les persones

Arran de l'enrenou de Rodalies s'ha posat de manifest un problema endèmic que l'administració pública no té resolt. Em refereixo a aconseguir que la comunicació i la informació a la ciutadania sigui exhaustiva, immediata i entenedora. No pot ser que en situacions caòtiques, com és el cas d'una cancel·lació del transport públic, la informació que arriba a les persones sigui parcial, errònia o simplement no existeixi.

Hem llegit moltes queixes d'usuaris que no han estat informats correctament de la situació i han perdut hores i hores, totalment desinformats, sense saber si podrien anar a la feina, la universitat o tornar a casa. 

Malauradament, aquest no és un cas aïllat ni específic del servei de Rodalies. Falta informació a l'hora de realitzar tràmits administratius, i no sempre l'atenció que s'ofereix és l'apropiada. Al meu entendre hi ha una manca d'interès per excel·lir a l'hora de servir el ciutadà, tant per part d'algunes persones encarregades d'atendre la gent, com per responsables de gestionar i programar aquesta atenció.

Ens queixem que la gestió de l'administració és lenta i plena de dificultats internes. Els treballadors públics no ho tenen fàcil per tirar endavant la seva feina, però de rebot qui en rep les conseqüències és el contribuent, el ciutadà que necessita qualsevol certificat o servei. 

El govern de la Generalitat té la voluntat de simplificar els tràmits, fent-los més accessibles, però hem d'acabar de veure en què es tradueix i el temps que trigarem a veure'n els resultats. De moment, està vist i comprovat, l'atenció que s'ofereix no és la més adequada, sigui per les eines de què disposa l'administració, per la complexitat de la tramitació, o per la manca d'empatia del treballador públic. 

Caldria tenir molt clar l'objectiu de millorar l'atenció a les persones i dedicar tots els esforços perquè l'administrat aconsegueixi un tracte correcte, una atenció puntual i clara, i una resposta transparent a les seves queixes, suggeriments i preguntes. Si no som capaços de millorar aquest aspecte de la vida, no pretenguem aconseguir grans coses que no estan a les nostres mans.

Què gestionarem?

Oriol Junqueras anunciava avui que demà el Consell de Ministres aprovarà la nova empresa de Rodalies de Catalunya, l'empresa mixta que ha de gestionar el servei, i avui mateix el caos a tota la xarxa és descomunal. De fet, no ens ve de nou. El que ens estranya és quan funciona bé, que no és amb normalitat. 

La pregunta que em faig és què gestionarem? Si tota la infraestructura està tan malament, què s'hi pot fer? No hi ha dubte que des de la proximitat i, sobretot, l'interès que hi pot dipositar el govern propi, hem d'aconseguir un millor servei, però si tot està tan malparat, serà difícil que es pugui oferir aquest servei de qualitat, que és el que ens mereixem i que no tenim.

Ahir llegia que s'està invertint molt en línies de metro de Barcelona, i cada vegada hi ha menys persones que hi viuen, i més que van a viure als municipis del voltant, per la qual cosa el que cal és invertir en Rodalies, que és el que més es necessita. Al nostre país tot funciona al revés.

Després d'una pausa, per anar a repescar la meva filla que el servei de Rodalies l'havia deixat a l'estacada, continuo parlant del malament que funciona el servei. No és el primer dia que hem de recórrer al vehicle privat per anar o tornar de la feina. Diria que ja hi estem acostumats, però en el caos no t'hi acostumes mai. Sempre et sorprèn, encara que no et vingui de nou.

Hem de confiar en els nostres dirigents i pensar que s'arremangaran per estalviar-nos maldecaps, però no som innocents i sabem que la cosa va per llarg. Els problemes del transport públic els patíem fa més de cinquanta anys, quan baixàvem a estudiar a Barcelona, i els continuem patint ara, si t'has de desplaçar per la feina. País!

Necessita millorar!

En un temps en què la paraula suspès està mal vista perquè podem traumatitzar els nostres alumnes, he pensat que el Departament d'Educació de la Generalitat i tots els seus membres també es mereixen aquest qualificatiu, no sigui cas que quedin traumatitzats de per vida!

No sé què passa en aquest Departament, però governi qui governi a la Generalitat, sembla que no hi ha manera que se'n surtin i van de mal en borràs. Ho enganxen tot i s'equivoquen contínuament, il·lustrant la seva incompetència desesperant. Com podem anar bé si un Departament que s'ha d'encarregar de vetllar per l'educació dels ciutadans del futur, actua de la manera que ho fa? 

Podríem fer un llistat de tots els disbarats que han anat acumulant al llarg dels anys. No es tracta només d'un trasbals continuat pels canvis de models educatius que els polítics de torn introdueixen, sinó també de la mala jeia del conjunt de treballadors, que no deuen ser pas tots nous, que s'entrebanquen davant de qualsevol actuació. Ara a l'hora d'adjudicar les places docents per al nou curs. Tan difícil és?

La mala traça del Departament provoca inseguretat als professors i professores que, a hores d'ara, no saben si la seva nova destinació és la que els varen adjudicar a començaments de mes o bé en serà una altra, amb tot el que això comporta. Jugar d'aquesta manera amb les persones no és just i els responsables del mal fer haurien de rebre'n les conseqüències. No n'hi ha prou amb reconèixer errors i repetir el procés, sinó que cal reclamar responsabilitats, penalitzacions i, si fa el cas, expulsions.

No pot ser que tot funcioni d'aquesta manera. Molt d'interès a assumir competències, però després un s'adona que el personal encarregat de gestionar-les és incapaç de fer-ho amb un mínim de rigor i saber fer. A veure quant trigaran a desembolicar la troca i adjudicar correctament les destinacions, però en tot cas queda ben palès que el Departament i tot el seu personal necessita millorar. 

Sisplau, negocieu bé!

Si fa uns dies demanava que es legislés bé, avui la meva petició és que es negociï millor. És clar que les millores i l'assumpció de noves competències passa per la negociació. En principi ningú no es vol desprendre de res i, si això passa, és fruit de negociacions que acostumen a venir condicionades per la necessitat d'aconseguir el suport polític per governar.

Parlar de Rodalies és una mica la cançó de l'enfadós. Quants anys fa que sentim a parlar del traspàs de les competències del transport ferroviari al govern català? I quants problemes no ens generen, pràcticament diàriament, les incidències del tren que ens porta a treballar o estudiar?

Aquests dies hem llegit que l'inici del traspàs està previst per a començaments de l'any vinent, i que fins llavors s'elaboraran tots els treballs necessaris perquè la Generalitat ho pugui rebre i posar-ho en marxa sense problemes. Els més mal pensats creuen que la llufa se l'endurà el govern català, qui rebrà totes les crítiques a partir del mateix u de gener. La manca d'inversió a la infraestructura no quedarà resolta en un any de negociacions. Es podrà millorar la gestió, però la situació en què es troba la xarxa no ens mereix gaire confiança.

Per tot això, serà important que quedi tot escrit i es resolgui tot allò que cal preveure abans no sigui efectiu el traspàs. Segur que des de la proximitat es podrà gestionar molt millor. Les queixes, si les tens al costat, fan més efecte que si venen de molt lluny. Quant als diners necessaris per invertir en les millores imprescindibles per a un bon servei, caldrà que arribin sota el braç dels negociadors governamentals. Si els hem de posar només nosaltres, haurem fet el negoci d'en Robert amb les cabres!

El fet està que els negociadors són del mateix color, i mai acabes de veure si prima el partit polític o el país. Ja sé que no hauríem de pensar malament, però de moment, pel que estem veient, amb bones paraules anem cedint en tot allò que en algun moment ens havíem mostrat molt forts. És evident que deixar en mans del PSC el govern de la Generalitat i, sobretot, regalant la presidència a Salvador Illa, no era qualsevol cosa. Caldrà seguir-ho de ben a prop, començant pels que li varen obrir la porta.

De preguntes freqüents i xatbots

Parlar de la bretxa digital en l'espai d'un post resulta poc pràctic perquè el tema dona per a molt ja que és prou complex i inclou molts aspectes a tenir en compte, però és que em preocupa, sobretot quan es tracta de les persones que es veuen o ens veiem obligades a interactuar a través de pàgines web per aconseguir uns serveis bàsics, que no sempre són volguts. No em refereixo tant en la compra de productes a botigues online, sinó les relacions amb el teu banc, la teva companyia elèctrica, la que et subministra l'aigua, o també el teu ajuntament o l'agència tributària. Uns serveis que no en pots prescindir i que no sempre són fàcils de gestionar.

    Feta la presentació, i per acotar el tema, em voldria referir a la secció de preguntes freqüents, o bé una cosa que està més de moda com són els xatbots. Resulta que davant de qualsevol dubte a l'hora de fer qualsevol tràmit, pràcticament l'única ajuda que tens, atès que ni et posen adreces electròniques, ni telèfons on adreçar-t'hi, són les preguntes freqüents o els xatbots. Puc entendre que tots necessitem temps per anar millorant el seu funcionament, també les empreses, però és preocupant que entretant no es trobi la millor manera de gestionar-ho, no hi hagi una alternativa clara. Fins i tot, segons en quins tràmits no tens la possibilitat d'anar presencialment a les oficines, sinó que necessites una cita prèvia. Un altre tema a tractar un altre dia.

    Analitzant moltes webs t'adones que les preguntes freqüents són molt limitades i no sempre trobes allò que necessites aclarir. Més aviat acostuma a passar el contrari, que no trobes la pregunta adequada i entres en un bucle que només desitges sortir-ne. En el cas dels xatbots, també hi ha moltes dificultats perquè et responguin la teva pregunta, que no forma part del conjunt de qüestions que estan prèviament programades.

    I tot això tenint en compte que tens una certa agilitat a l'hora de bellugar-te per Internet. Un fet que no sempre es compleix, atès que hi ha moltes persones que ni per edat, ni per preparació o formació tenen la facilitat de moure-s'hi virtualment, per la qual cosa es fa molt difícil complimentar els tràmits requerits.

    És per això que demanaria que les empreses de serveis i les institucions públiques que tenen programats tràmits online, s'esforcin per millorar les eines d'ajuda i resposta als dubtes dels usuaris, incorporin uns canals de consulta no robotitzats, i que l'administració pública ofereixi un servei de proximitat i presencial, per a totes aquelles persones que tenen dificultats per accedir a Internet. Ho hem de fer fàcil. És molt còmode poder resoldre les coses des de casa, però hem d'evitar augmentar la bretxa digital.

El repte dels petits ajuntaments

Ahir vaig anar a parar, via Internet, a una jornada sobre organitzacions que creen valor públic, que va tenir lloc a Mataró, i que tenia per objectiu parlar de la transformació interna de les administracions locals. El tema és molt interessant i cabdal si volem tenir una administració municipal eficient i eficaç, la qual cosa no és fàcil.

Vaig seguir, d'una manera transversal, els diferents ponents i taules rodones, i en el meu interior hi havia una batalla oberta entre la decepció i la il·lusió per poder aplicar els canvis necessaris perquè la cosa funcioni. Certament, pensant en la meva vila, hi ha un problema greu de dimensions, i aquí és on vaig a parar tot sovint i recordo l'estudi de Roca Junyent, que va ser molt criticat.

Realment la dimensió d'una administració local és clau a l'hora de poder introduir canvis organitzatius que millorin la gestió pública. Els ajuntaments de poblacions petites i mitjanes se situen en el mateix nivell de les grans, quant a reptes a afrontar, però amb molts menys recursos. Sí que és cert que la Diputació de Barcelona dona molt de suport i allibera de càrregues que resultarien impossibles de suportar, però tot i així les dificultats dels petits ajuntaments són moltes, i quan parles de modernitzar-ho quedes molt limitat.

Gestionar un ajuntament no és fàcil perquè les eines i recursos de què disposes són escassos. Si a tot això hi afegeixes que figures claus com són els funcionaris d'habilitació nacional, secretari i interventor, acostumen a ser-hi de passada i sense gaire experiència en el càrrec, la problemàtica encara s'agreuja més.

Això hauria de servir per explicar els errors que es cometen en la gestió diària d'aquestes petites i mitjanes administracions, però no justificar-ho. Els reptes són grans, però no impossibles, i per això cal entrar amb força, confiança i amb els màxims aliats possibles. 

El nostre Ajuntament arrossega uns problemes de gestió que cal afrontar d'una vegada per totes, i no permetre que siguin l'obstacle perquè la vila se'n vegi afectada. Calen moltes idees, però sobretot que siguin clares, i també moltes ganes de treballar a fons, durant el temps que ens marquem ser a dins. No podem excusar-nos en les dificultats, sinó que hem de treballar per trobar aliances, suport i formació. 

Un ajuntament és una empresa que necessita una direcció clara, una organització dinàmica i uns professionals formats i engrescats per donar un bon servei a la població. L'objectiu ha de ser el servir als vilatans i vilatanes que esperen dels seus representants un lideratge efectiu, transparent i que obrin les portes a tothom. Tots som coresponsables del bon funcionament de l'administració pública més propera, la que ens ha de conèixer i ajudar a avançar.

El conflicte sanitari de Madrid

Fa molt temps que la presidenta de la Comunitat de Madrid ens vol fer creure que la seva manera de gestionar la cosa pública és la millor. De fet el seu plantejament es basa en aprimar la capacitat econòmica i d'actuació de l'administració pública reduint els ingressos via impostos i fent que sigui la inèrcia de l'àmbit privat qui marqui la pauta. 

S'ha vist, amb la manifestació d'aquest diumenge, que el sistema sanitari madrileny trontolla, i que hi ha molts problemes que la seva presidenta vol amagar perquè no li tirin en cara la seva manera de fer política. És un pensar en la classe rica que es pot pagar els serveis, en detriment de la classe treballadora que no rep els serveis mínims necessaris per tenir una qualitat de vida decent.

Al llarg de la història hem vist revoltes motivades per un malestar general de la població, que han superat els governs de torn provocant un canvi de persones o de sistema. També hem vist que la tendència és recuperar la situació incial, a base de retallar serveis i prestacions, a l'espera que es repeteixen noves protestes per aconseguir una vegada més recuperar uns drets que ens semblaria que no haurien d'haver desaparegut mai.

La tendència actual al món occidental està més a favor de postures com les de la presidenta madrilenya que no pas de les exigències d'una població que considera que no rep els serveis que caldria. Això fa que la presidenta Ayuso respiri més tranquil·la del que caldria suposar davant d'una manifestació massiva com la d'ahir a Madrid.

Dubto força de l'èxit de la manifestació i de la pressió que el personal sanitari està exercint des de fa setmanes. En un altre moment creuria que tenen les de guanyar, però avui el vent no bufa a favor, i hi ha una força misteriosa que ajuda a tapar tota aquesta problemàtica, la titlla de revolucionària sense sentit, i ho excusa en la picabaralla política d'una món en situació preelectoral permanent.

És trist que calgui sortir al carrer per reclamar allò que per sentit comú semblaria que és just i necessari. En un sistema democràtic amb eleccions continuades faria l'efecte que accions com les d'aquest diumenge a Madrid haurien de tenir repercussions immediates i fer canviar d'estratègia al govern de torn. L'orgull en excés que ha demostrat la presidenta madrilenya em fa pensar que buscarà la manera per sortir triomfant de la baralla, menystenint els que se li enfronten, amb qualsevol excusa de mal pagador. Al darrere hi té el PP i Vox que li fan coixí. El PSOE haurà de demostrar que no està en hores baixes i que és capaç d'aguantar la pressió de la dreta, per aconseguir una continuïtat en el govern de la nació.

Begur és notícia

Acostuma a passar que la gent es queixa per coses que consideren abusives i després resulta que són totalment legals, simplement que hi ha desconeixement i el primer que es pensa és que t'estan estafant i no respectant els teus drets. És important, doncs, conèixer quins són els drets i quina la normativa que regula les relacions humanes abans de presentar reclamacions, o simplement criticar actuacions. Una altra cosa és opinar sobre normatives i discrepar-ne. 

Aquest estiu he observat que Begur ha estat protagonista per diferents incidents. Recordo que aquest any, fora de temporada, vaig visitar la població de Begur, i em va agradar. No vaig anar a la platja, sinó que només em vaig bellugar per la part interior del municipi.

Fa unes setmanes que va sortir a la premsa la urbanització que ha destrossat un bosc del municipi. Realment la notícia cridava l'atenció perquè la destrossa del bosc és més que evident, i no acabes d'entendre com ha estat possible. M'imagino que tothom ha seguit els passos que els interessava, i que els promotors es varen assegurar de poder aconseguir el seu objectiu, al marge de l'estètica, que era el que menys els importava.

Desconec com ha acabat tot plegat, perquè l'Ajuntament declarava que la construcció era totalment legal, ja que es tractava d'una zona urbanitzable, i el projecte complia tota la normativa. Suposo que en tindrem més notícies.

Pocs dies després la tenista Paula Badosa feia unes declaracions que provocava moltes queixes a les xarxes socials. La noia parlava de les llengües que coneixia, i en un moment d'ofuscació va dir que si bé parlava el català, aquest no es podia considerar una llengua. Posteriorment ha demanat perdó, i no sé si es tracta d'un posicionament personal sobre el català o una incultura manifesta de la tenista. En tot cas li hauríem de perdonar i animar-la a que en alguna altra ocasió sigui una mica més llesta.

I avui llegia que molts banyistes s'han queixat de la cala Aiguablava de Begur perquè consideren que s'ha privatitzat, i fa impossible poder-hi anar sense haver de pagar per serveis de para-sol i gandula. L'Ajuntament ha justificat la concessió, que s'adequa a la llei, i al mateix temps serveix per controlar l'aforament i beneficiar els usuaris de la platja. 

Estem molt acostumats que tot és de tothom i que podem fer allò que volem a qualsevol racó del país. Ens queixem si ens fan pagar per aparcar, per banyar-nos i utilitzar un tros de platja... Organitzar la vida pública no és fàcil, i d'alguna manera hem de confiar-ho a les nostres autoritats, ja siguin municipals, autonòmiques o estatals, per tal de garantir un ús de tots els serveis sense discriminació. Tal com funciona tot, pensar que les coses s'organitzen soles sense cap tipus d'ordre ni concert és un error. Convé que algú marqui la pauta, però és important que es doni a conèixer i que, en tot cas, tinguem l'oportunitat de discrepar i opinar al respecte. Conviure no és fàcil!

El contrapès de les comunitats autònomes

La desafecció de la política ve causada per l'ús que els partits polítics en fan per defensar els seus interessos. La política esdevé una eina que els partits polítics utilitzen per aconseguir poder i viure còmodament mentre són a dalt. Els administrats, que només podem donar el nostre vot cada quatre anys, veiem com s'aprofiten de nosaltres per gestionar la cosa pública segons el que més els hi convé. Ara ja no hi ha ni principis ideològics que regeixin el destí del país, sinó que tot queda supeditat al poder del capital i interessos econòmics, que és qui manipula els polítics, utilitzant-los com a titelles.

Entrant en la demagògia política, és penós veure l'ús que s'en fa de les comunitats autònomes, que va ser un invent per fer perdre protagonisme a les nacionalitats històriques. El famós cafè per a tothom, que va ser la clau per desmuntar les ànsies autonomistes de Catalunya, continua sent el que marca el camí a seguir, per evitar qualsevol trencament que posés en perill la integritat de l'estat espanyol.

Aquests dies en què el PP necessita guanyar punts de cara a les eleccions de l'any vinent, hem observat com aprofiten que governen alguna comunitat autònoma per tal de desgastar el govern de l'estat. Tant bon punt aconsegueixin entrar a la Moncloa, les referències a les comunitats autònomes desapareixeran. És simplement el contrapoder per contrarestar la força que ostenta la presidència del govern espanyol.

Ho hem vist en partits polítics com Vox que voldrien eliminar les institucions autonòmiques, i que s'hi han presentat per tal d'intentar-ho des de dins. No donen cap tipus de valor ni significació a les institucions on pertanyen, i faran el que sigui possible per desestabilitzar-les, menysprear-les i, com a objectiu final, buidar-les de contingut.

És una llàstima que l'esquerra espanyola no sàpiga aprofitar els moments quan governa per encaminar el país cap a un model més just per a les classes populars. S'omplen la boca de progressisme, però en el fons es dediquen només a fer bullir l'olla, a l'espera de quedar desbancats i adonar-se que molts dels petits avanços aconseguits fan marxa enrere. 

L'enfrontament de la presidenta de la comunitat de Madrid a tot el que decideix el govern socialista és una demostració de l'esforç per desgastar el govern. La incògnita serà què farà quan el president sigui del mateix partit polític i no li calgui enfrontar-s'hi. El protagonisme de molts polítics els fa perdre els papers, i a vegades són un perill per al propi partit polític.

Gonzàlez-Cambray no acaba de trobar la manera

No és bo que es boicotegi un acte públic i no es deixi parlar la gent. Una cosa és criticar una actuació i l'altra no permetre que tingui lloc un acte, per més que l'orador no sigui del teu gust. El que va passar ahir a la Universitat de Barcelona, on representants sindicals del professorat varen impedir que se celebrés un acte on hi havia de parlar el conseller d'Educació, no pot agradar ningú, encara que tingui alguna explicació.

Puc entendre que el conseller estigui molest i es defensi contra els representants sindicals, però al mateix temps seria bo que reflexionés per entendre per què passa això. Què ha fet que les circumstàncies l'hagin portat a aquesta situació. La reacció dels sindicalistes no és casual, sinó que té una història que caldria valorar.

Al conseller se li ha demanat la dimissió per uns fets que, al meu entendre, tenen més pes en la forma que en el contingut. La manera com el conseller va anunciar els canvis per al nou curs no va ser la millor manera de gestionar una conselleria, i això li han fet pagar els sindicats i, pel que es veu, hi continuen insistint. No es pot anar per la vida amb xuleria i menysteniment dels altres. S'ha de cuidar les formes i tenir en compte tothom, la qual cosa no vol dir deixar de marcar el camí amb el risc de no acontentar tothom.

De les mesures anunciades s'ha fet marxa enrere o matisat moltes d'elles, i malgrat tot els representants sindicals continuen contra el conseller. No va agradar la manera que va utilitzar ni les paraules que va dir contra el professorat, però sobretot contra els representants sindicals. Ho ha repetit més d'una vegada: els sindicats no representen el professorat. Els directors dels centres també s'han manifestat, i no ho acostumaven a fer. Alguna cosa no funciona, i el conseller no acaba de trobar la manera de resoldre-ho. Plantant cara i menystenint els altres no és la millor manera de solucionar els problemes.

És per això que, tot i no estar d'acord amb el que va passar ahir a la Universitat de Barcelona, puc entendre per què passa, i penso que o bé canvia d'actitud o la polèmica s'eternitzarà. Els representants sindicals potser no representen totalment el professorat, però és el canal que està previst per dialogar, en aquest cas amb la conselleria d'Educació. No crec que sigui la millor manera d'actuar, continuar insistint que els sindicats no representen el professorat. Seria bo que hi reflexionés una mica més, i canviés d'actitud. Tothom vol el bé per als nostres alumnes, i els professors són la clau per al seu futur. Els hem de cuidar i entendre, i això s'ha de fer amb humilitat i esperit de servei i no a cop de sentències i menyspreu.

L'impost de les plusvàlues, inconstitucional

La decisió del Tribunal Constitucional de considerar inconstitucional l'impost de les plusvàlues és una patacada important per als ajuntaments, que són l'ase dels cops. Si una cosa queda clara des de fa molt temps és que el finançament dels ajuntaments no és suficient, i ara se li afegeix aquesta sentència.

Els ajuntaments es financen amb els impostos i taxes dels ciutadans, i amb els diners que arriben de les institucions supramunicipals. Hi ha molts ajuntaments que tenen poca recaptació dels seus ciutadans, i amb les escasses aportacions externes han de fer molts esforços per poder gestionar alguna inversió i serveis que són útils, encara que no siguin essencials.

Podríem entrar a discutir la legalitat de l'impost de plusvàlues, ja que en alguns casos no es pot justificar l'augment de valor de la propietat que s'hereta o es ven, però el que no és discutible és que els ajuntaments necessiten més finançament per poder gestionar correctament els serveis que se li exigeixen o que es deriven del normal funcionament d'una població.

És cert que hi ha serveis que es presten des dels ajuntaments que no serien considerats necessaris ni de la seva competència, però és molt difícil col·locar el llistó de què és necessari i què és un luxe. La llei és molt clara en determinar quins són els serveis que un ajuntament, en funció del seu nombre d'habitants, ha d'oferir, però tothom estira més el braç que la màniga per oferir altres serveis, potser mirant de reüll altres poblacions que els tenen en funcionament.

El control de la gestió municipal és molt difícil, sense una pressió important des del govern central, i això ha passat en més d'una ocasió, sobretot en temps de vaques magres. No es pot generalitzar, però, les imposicions de l'Estat, i aquí és on rau el problema. Ara, amb la possibilitat que desaparegui una font d'ingressos molt important, com és l'impost de plusvàlues, els problemes s'agreugen per als ajuntaments. 

Els jutges en saben més que els nostres polítics?

El TSJC ha dit que no i ha tombat la intenció del govern català de prorrogar una setmana més el toc de queda de gairebé 150 municipis catalans. Finalment només en seran uns 19, un d'ells molt a prop de casa: Arenys de Munt. 

Cal entendre que els jutges saben què fan i que hi entenen més que els membres del govern, sinó no tindria sentit que tiressin enrere mesures previstes per reduir el risc de contagi a casa nostra. De fet, entendre tot això resulta molt complicat, i no saps gaire en què es basen a l'hora d'acceptar o no unes mesures preventives, estrictament sanitàries, s'ha d'entendre. 

Diuen que és per preservar els nostres drets, però a mi em fa una mica de gràcia, perquè no és precisament un detall gaire propi de la majoria de jutges i tribunals judicials del nostre país. Més aviat ens priven de drets elementals, amb l'excusa de la Constitució, que per a ells és sagrada.

Precisament la setmana vinent necessitava fer una declaració d'autoresponsabilitat per poder sortir de casa abans de les sis del matí. Ara ja no ho haurem de fer, però tot i així mantinc el dubte sobre l'encert o no de la decisió presa pel Tribunal.

Sí que em volia referir als problemes que s'han produït a diferents poblacions on no hi havia toc de queda i que s'hi concentraven grans quantitats de persones i de manera poc civilitzada ni respectuosa vers els residents habituals del lloc. La gestió d'aquestes aglomeracions no ha estat bona i hi ha hagut moltes queixes per part de les autoritats locals que no tenen els mitjans per resoldre el problema. El nostre país s'ho ha de fer mirar una mica, perquè sembla que tothom es veu amb cor de gestionar la vida pública, però a l'hora de la veritat hi ha moltes mancances i incapacitat per resoldre-ho. No sé si això dona més força als jutges a l'hora de decidir prendre les resolucions al marge de la voluntat política, creient que ells sí que ho saben fer bé, i poden suplir aquesta incapacitat manifesta dels nostres polítics.

Potser ara, sense Messi, es farà un equip

Ja em dispensareu el meu atreviment de parlar de futbol quan no en tinc ni idea, però hi ha coses que crec que són força evidents i no crec que m'equivoqui a l'hora de defensar-ho. Al meu entendre, doncs, el Barça fa molts anys que viu a mercè del joc de Leo Messi. Tot ha girat al seu voltant, perquè ha estat un grandíssim jugador, probablement un dels millors de la història del futbol. 

Aquesta dependència del jugador ha fet que l'equip s'anés degradant i els resultats obtinguts sempre anaven en relació a l'estat d'ànim o inspiració del dia del jugador. Quan Messi no anava rodó, el Barça feia un mal resultat. S'entén un mal resultat tenint en compte la plantilla de què disposa.

Sembla ser que la política de l'anterior directiva ha estat un desastre, i això ha portat a la impossibilitat de renovar el jugador. Ara el Barça se les haurà de veure sense Messi. Haurà de ser el gran equip de futbol que se l'espera, sense la gran estrella. En serà capaç?

M'imagino que el repte de l'actual directiva i l'entrenador, és com formar un equip, amb les limitacions pressupostàries, per fer front a una lliga que cada vegada ha resultat més competitiva, amb els dos grans equips de Madrid com a adversaris perillosos. Potser ara serà el moment de tocar de peus a terra i formar un equip, sense que el conjunt depengui d'un únic jugador, sinó que entre tots configurin un equip capaç de jugar les grans lligues.

Ara, doncs, serà el moment de demostrar que se sap gestionar un equip de futbol d'alt nivell, i ser competitiu tant a nivell espanyol com europeu. No serà fàcil, i probablement aquest primer any serà més aviat de transició cap a la formació de l'equip que haurà de fer somiar els actuals i nous seguidors blaugranes. La resta de mortals anirem seguint la seva evolució des de la rereguarda, veient els resums dels partits, o dels gols si en fan, als telenotícies, i escoltant o llegint les crítiques dels experts i fans del club.

Tertúlia improvisada

Aquest matí, sense tenir-ho previst hem improvisat una tertúlia interessant, on es reflexiona sobre la situació actual, com la vivim, què esperem del futur més immediat, sense grans plantejaments ni teories, simplement expressant les vivències pròpies, els sentiments i neguits que ens envolten. 

No sabria dir si el to ha estat pessimista o realista. Probablement no ha estat gaire optimista. Els problemes que estem observant que no s'acaben de resoldre no anima a tenir grans esperances, la qual cosa tampoc no vol dir que tot estigui perdut. 

Ens fem grans i probablement això també ens condiciona la manera de veure el món. Els canvis no sempre els digerim prou bé. A vegades costen d'entendre i et refugies en el passat, a vegades vist amb més nostàlgia de la necessària. El més important de tot, però, és acceptar la subjectivitat dels nostres pensaments, els condicionants que ens fan pensar d'una manera o altra i la capacitat de ser-ne conscients a l'hora de fer les nostres valoracions. 

Les relacions socials afectades per la pandèmia i les restriccions imposades. Les dificultats per gestionar a vida pública, tan a nivell local com nacional. La capacitat dels nostres dirigents. L'experiència a l'hora d'assumir responsabilitats públiques... Tot això ha format part de la conversa, sense gaires pretensions. A títol de reflexió compartida.

No és fàcil conviure i cada vegada sembla com si ens ho posessin més difícil. Parem poc a pensar i això no ens ajuda a l'hora de preparar-nos per al futur, el nostre futur, el que ens envolta i ens afecta directament.

Ha estat un matí de diumenge distret, com un parèntesi en la rutina que tots ens constuïm, ajudats per les obligacions que nosaltres mateixos ens hem creat. La lectura... Sempre arribo a la conclusió que és molt interessant llegir, conèixer altres opinions, sobretot aquelles que són pensades i escrites, que ens poden servir per traçar el nostre camí, i a vegades entendre per què som on hem arribat.

No podem perdre la vida social, encara que a vegades tinguem la tendència a recloure'ns en els nostres pensaments, sobretot si has tingut la sort de crear un entorn favorable, les coses t'han sortit bé i tens certa independència. Els altres són importants, i no només aquells que et poden ajudar, sinó també aquells a qui pots donar un cop de mà. No ens tanquem! Aquest podria ser una de les observacions a tenir en compte.

La regidora tampoc dimitirà... molt probablement

Si dimecres parlava de la fotografia del grup de paellada de la Pilar Rahola, amb més de vint persones juntes i sense mascareta, amb el vicepresident del govern de protagonista, avui podem parlar d'una mala praxis d'una regidora de l'equip de govern municipal d'Arenys de Mar.

Segons reconeix la mateixa regidora, va treure la brossa i la va deixar en un dels punts negres de la vila, una hora abans de l'hora permesa. De seguida ha corregut a donar explicacions, davant la petició de dimissió, per part d'un grup municipal de l'oposició.

Ja comentava dimecres que en el nostre país és molt rar veure algun polític dimitir per una actuació incorrecta. No acostuma a passar i sempre hi ha excuses. Jo penso que per salut democràtica els nostres polítics haurien d'assumir els errors i presentar la dimissió.

Arenys de Mar pateix un problema que ha esdevingut endèmic, de brutícia als carrers. No només per una mala gestió de la recollida selectiva de la brossa. Per exemple podem posar el Camí de la Pietat, un recorregut que a vegades fan alguns turistes que segueixen la ruta Espriu. Allà, des de fa mesos hi ha un parell de sacs de runa, amb brossa incorporada, que ningú ha retirat i el govern municipal ha estat incapaç de posar-hi solució. Potser és que la regidora responsable de la via pública no s'hi passeja, o bé ho troba tan normal que això estigui d'aquesta manera.

Doncs si Arenys és brut ja he dit moltes vegades que també és culpa nostra que no som polits i no ens comportem prou adequadament. Demanem a l'equip de govern millorar la seva gestió i també fer pedagogia. El que no esperàvem és un mal comportament d'un membre del govern. Cal predicar amb l'exemple.

És una llàstima tot plegat, perquè encara queden dos anys més de govern i no creiem que es millori la seva gestió municipal, però el problema més greu és que no hi ha esperances que surtin persones capacitades per gestionar bé el nostre Ajuntament. 

Quant a l'exemple que comento avui de la regidora incomplint la normativa per treure la brossa de casa al carrer, crec que seria una bona acció presentar la dimissió i donar exemple a la resta dels vilatans.

Carrers plens de bosses

Arran de la notícia de la dissolució de l'Observatori Ciutadà Municipal d'Arenys de Mar que sortia a la premsa fa pocs dies, comentava en aquest mateix blog la poca transparència que practicava l'actual govern municipal. Resulta xocant que formant-ne part dos dels partits que tradicionalment parlen i reivindiquen més la transparència i la participació ciutadana, sigui aquesta mancança tan accentuada.

Resulta massa habitual que des de l'oposició es vegin les coses tan clares i es tingui un sentit crític tan afinat, i que una vegada aconsegueixen ser a l'altra banda tot quedi en bones intencions i prou. Malauradament això és massa corrent i els vilatans ens mereixeríem una explicació oportuna i sovintejada.

Darrerament, una de les responsabilitats assumides per la CUP està sent notícia pel desori que s'hi observa. Em refereixo a la situació de la recollida selectiva de la brossa i el mal ús que se'n fa i la poca resposta, per no dir nul·la per part de l'equip de govern. Resulta molt vergonyós veure com es troben de bruts i deixats els carrers de la nostra vila, i que no es fa res per solucionar-ho.

L'excusa de la nova licitació de la gestió de recollida de la brossa ja fa massa temps que dura, i a més tampoc no s'ha fet res per rentar la cara de la vila. He dit sempre que els principals culpables són els vilatans que no es comporten com caldria, però això no allibera de responsabilitat a l'equip de govern a l'hora de buscar solucions. Ja fa massa temps que això dura i no serveixen les bones paraules, sinó que cal exigir fets.

Hem dit per activa i passiva que hi ha d'haver una normativa sobre com s'ha de deixar la brossa a la via pública, i també un règim sancionador per qui s'entesta a no fer-ho correctament. Girar-s'hi d'esquena com sembla que fa el govern local no és una bona solució, i significa un rentar-se les mans i no assumir la responsabilitat per la qual han estat escollits per governar la vila. S'ha de demostrar capacitat per governar i gestionar una població i si no se'n sap més, la dimissió és una sortida.

Catalunya necessita el relleu dels nostres polítics

Cada vegada resulta més evident que Catalunya necessita unes eleccions, i el que és més important: nous polítics i jubilar els actuals. Necessitem bons polítics que sàpiguen gestionar el país, d'acord amb la realitat actual i mirant el futur del nostre país. 

És una necessitat que el govern actual dimiteixi i es convoquin eleccions al Parlament, però sobretot cal que noves persones més intel·ligents i operatives entrin a la política per trencar aquest estancament des de fa tant de temps. La paràlisi política que vivim perjudica el país, la seva economia, la seva productivitat, però també les persones, la seva ment, la seva esperança d'aconseguir un país millor.

Ens trobem amb la petició de molts d'aconseguir una independència i sortir de l'Espanya que no ens vol bé, però davant dels fets dels darrers dies, queda clar que la prioritat és aconseguir un estat democràtic i fer fora aquest aire antidemocràtic que es respira després de la sentència del Tribunal Suprem. Una sentència que no castiga només els líders independentistes, sinó que aporta mesures no democràtiques a les possibles reivindicacions socials de tots els espanyols.

Com llegia avui a la premsa, els jutges han substituït els polítics en la definició i creació de noves lleis que ho són tot menys demòcrates.

La joventut ha sortit al carrer i lamentem la violència emprada, però no podem oblidar que la provocació judicial i política espanyola ha engendrat un moviment revolucionari que resulta difícil de decantar-ne els nostres fills i néts.

Fem-nos les preguntes que Jordi Muñoz es planteja avui al diari ARA, i en les respostes veurem per què hem anat a parar on som ara. Cal seny i força de gent capacitada, i a la política catalana actual ens fan falta nous elements capaços de liderar el nostre projecte de país.

President Torra, dimitiu

Se us veu bona voluntat, però amb això no n'hi ha prou. El càrrec se us fa feixuc i no sabeu què fer ni què dir, per no ficar la pota. Cada vegada que obriu la boca, som bastants els que comencem a tremolar. No formem part dels grups de l'oposició. Us tenim com el nostre president, però no ens agrada el que veiem. A Catalunya falta lideratge polític, i aquest, vos no l'exerciu.

Estem vivint uns mesos molt difícils, que requereixen aptituds per gestionar i governar Catalunya, unes aptituds que no disposeu. Hi ha d'haver més persones capaces d'assumir les regnes del poder polític a Catalunya i no podem estar més temps aturats, perdent drets i oportunitats.

Sou incapaç de presidir un govern sense provocar escletxes i enrabiades. Ja no parlem d'Espanya, sinó de casa nostra. Parleu quan no caldria i no ho feu quan seria necessari. No sou oportú, ni teniu tacte, ni tampoc estratègia. Actueu com si estiguéssiu improvisant en cada moment, i aquest tarannà no és el més idoni ens uns moments com aquests, que estem pendents de si ens prenen el control del govern, que està descontrolat.

Pel bé de Catalunya, de la Catalunya que més de dos milions de catalans la volem forta i lliure, el millor que podríeu fer és dimitir. Us agrairem tota la feina feta, us exculparem dels errors comesos, i us alliberarem d'unes responsabilitats que us van grans. Penseu en el futur del nostre poble, i doneu l'oportunitat a d'altres per liderar el govern del nostre país.

Les vagues a l'aeroport no s'aturen

Aquesta setmana he tingut l'ocasió de presenciar les cues de l'aeroport de Barcelona a l'hora de dirigir-se a l'embarcament i la impressió que tens és de desmanec i tercer món. Saps que els treballadors estan en vaga si t'ho expliquen, però aquesta no és la sensació. El primer que et ve al cap és que està mal gestionat i que una nova gerència podria resoldre la situació.

Ho dic perquè la voluntat dels treballadors en vaga, que la majoria de la gent que s'ha d'enlairar en avió des del Prat s'adoni del seu problema i es pugui solidaritzar o no, no es fa evident. S'aprofita els dies de més moviment perquè la repercussió sigui més gran, però ni així aconsegueixen que les persones s'adonin que hi ha un problema laboral.

Algú dirà que la culpa està en els serveis mínims fixats, que són massa grans i que per això no s'aprecia la reducció del personal, però és evident que estem parlant d'un servei públic i no es pot deixar tot a la mà dels treballadors. S'ha de negociar i tenir en compte també els drets dels usuaris de l'aeroport.

Com ja he comentat en alguna altra ocasió, però, el fet que aquests problemes només succeeixin a l'aeroport de Barcelona ha de tenir alguna altra explicació. Els que pensem que els serveis s'han de gestionar de la manera més propera possible, i si entenem que existeixen uns governs autònoms amb capacitat per governar i gestionar els serveis públics, el cas dels aeroports haurien de ser gestionats per aquests i estic convençut que aniríem molt millor.