L'ús interessat del terrorisme i l'independentisme

Una moció de censura ha portat Bildu a l'alcaldia de Pamplona. Una vegada més s'ha utilitzat el terrorisme d'ETA per protestar contra la pèrdua, en aquest cas, d'un govern municipal, i l'independentisme fa unes setmanes quan el PP es va quedar sense entrar a la Moncloa. El discurs de l'extrema dreta i la dreta espanyoles coincideix en utilitzar ETA i Independentisme per atacar el seu adversari polític, el PSOE, a qui no perdona que utilitzi el pacte per fer-los fora del poder.

    Està vist i comprovat que la lectura que es fa del sistema democràtic només es positiva quan et va a favor. Sempre que la força guanyadora d'unes eleccions es queda a l'oposició, s'aprofita per criticar tot dient que la ciutadania ha votat el guanyador i aquest hauria de ser qui governés. Però el nostre sistema no funciona d'aquesta manera. Els pactes postelectorals són totalment legítims, i és clar que la suma dels seus votants és superior al del partit guanyador, quan aquest no és capaç de trobar complicitat d'altres partits polítics.

    I al PP li està passant que només pot comptar amb el concurs de VOX, i amb ells no hi vol pactar cap altra força política. No entenc com no se n'adonen i no intenten canviar de tàctica. El radicalisme dels dirigents populars els fa perdedors, fins al dia que aconsegueixin la majoria absoluta, una fita que es creien tenir a les mans aquest 2023, però no va ser així.

    La utilització del terrorisme d'ETA a l'actualitat és de mentalitat retrògrada i només es pot entendre amb la intencionalitat de fer por a la gent i atreure'ls perquè et votin a tu, com a garant de la pau i la llibertat. I això a vegades funciona, malauradament massa vegades. El discurs dels populistes que s'aprofiten dels errors i també corrupció dels governants de sempre, és un engany que pot portar a molts desastres. 

    La història ens ha ensenyat que no es pot confiar en aquests xarlatans que et prometen la felicitat i la justícia de manera gratuïta. Després quan arriben al poder actuen de manera despòtica i en contra de les classes populars, molts dels quals han caigut a la trampa i els han donat el vot. 

    El llibre que estic llegint aquests dies, "L'art d'esdevenir humà", de Rob Riemen, no em deixa tranquil. Hi ha tot un pensament i la narració d'uns fets ocorreguts el segle passat, que no estan tan lluny del que veiem en aquests moments. Serem tan estúpids i miserables per caure en els mateixos paranys i perdre la poca llibertat de què gaudim? Argentina ens queda lluny, però Europa no pot adormir-se. Les traces estan fixades i no van tan desencaminades.

Un conseller provocador

L'actitud del conseller d'Educació, el senyor Josep Gonzàlez-Cambray, em fa pensar que hi ha polítics que confonen governar amb fermesa i convicció amb fer-ho de manera despòtica sense tenir en compte ningú. Sobretot els principals afectats per les decisions que prenen. 

Avui hem conegut que la conselleria d'Educació ha decidit de manera unilateral que el professorat interí no pugui escollir l'ordre de preferència de les escoles i instituts on treballar el curs vinent, més enllà de la comarca. M'agradaria conèixer en detall els motius d'aquesta decisió i els problemes que ocasiona el fet que un professor pugui demanar l'ordre de preferència d'on vol anar a treballar l'any vinent. Se'm fa difícil entendre-ho, però potser té la seva raó.

Segons diu la notícia, el sindicat USTEC, que és el majoritari del sector educatiu, aquesta decisió no ha agradat perquè entre altres coses vulnera el dret de triar el lloc en funció de la proximitat al lloc de residència. 

Desconec quina serà la reacció del professorat i si tornarem a veure com es convoquen manifestacions i vagues en contra de la manera d'obrar dels responsables d'Educació, però tot fa pensar que els hi agrada revolucionar aquest món educatiu i que hi troben un cert plaer.

Si les coses funcionessin amb una certa lògica semblaria que ERC ho té magre per revalidar els bons resultats en totes les eleccions que es convoquin a partir d'ara, doncs l'empatia vers la ciutadania i els administrats no és una qualitat que destaqui en la seva manera de fer. Esclar que no sempre tot funciona d'acord amb la lògica i potser les persones som prou masoquistes com per permetre que aquests governants continuïn actuant al marge de la gent i decidint allò que els plau, des dels despatxos, sense cap mica d'interès per escoltar l'opinió i raons dels altres.

M'agradaria pensar que tots plegats som més llestos del que pugui semblar i que quan sigui l'hora ho tindrem present, per tal d'arraconar qui no et té en compte, i escollir aquell que governarà pensant en tu, en fer les coses fàcils i complaure el més gran nombre de persones possible. A veure si serà així!

L'oposició a la presó i així no molesta

La notícia de la sortida de la presó, després de tres anys, del líder de l'oposició al govern veneçolà, m'ha fet pensar en el mal ús de la política i el poder que brinda, en un sistema democràtic, a qui governa. No cal pensar en règims formalment autòcrates i dictatorials, en tenim prou pensant en models de democràcia representativa, amb eleccions cada quatre o cinc anys.

La democràcia en estat pur no hauria de permetre les situacions d'abús de poder. Això pot semblar molt evident, però és precisament el que hi trobo a faltar. Quan se'ns diu que la democràcia és el sistema menys dolent de governar, ho deuen dir precisament per això, per la possibilitat que una persona escollida democràticament pugui governar de manera despòtica empresonant qui li fa la guitza.

No vull valorar el govern veneçolà ni pretendre saber qui té raó, perquè tot el que sé em ve donat, a partir de la lectura dels diaris o les notícies de ràdio i televisió. No sé fins a quin punt no són informacions deteriorades ni quin grau de veracitat tenen. Sigui una cosa o altra, el fet que un opositor sigui empresonat per motius polítics ja hauria de ser motiu de trencament democràtic i ser valorat des de fora com un govern que practica una altra política.

El següent pas seria valorar què passa amb majories absolutes i quines són les conseqüències per al sistema. L'altre extrem és considerar que una bona democràcia és aquella on no existeixen les majories absolutes i que els acords es prenen per consens després de molt de treball d'estira i arronsa.

L'estabilitat d'un país per alguns passa per aconseguir una majoria absoluta per al partit polític en el govern, per a uns altres passa per una capacitat de diàleg, de saber escoltar i no creure's que la veritat és única i que la tenim nosaltres.

Liberté Égalité Fraternité

Avui he sopat tot veient un cartell enganxat en una paret on es podia llegir: "Liberté Égalité Fraternité", i de seguida m'ha vingut al cap el lema "Una Grande i Libre". He pensat que no som tan lluny, vull dir que les coses no han canviat tant. Una, encara ara ens estem discutint entre els unionistes, PSC inclòs, i els independentistes. Grande, és una il·lusió que algú encara es creu, i això és greu. Libre, no sé com tractar-ho, ja que el sentit de llibertat depèn dels que governen. Els catalans ens sentim molt poc lliures, i no per ser o no independents, sinó per tenir la llibertat per decidir com ens governem.

He arribat a la conclusió que, encara que hi fem broma, Franco ho va deixar molt ben lligat. Ha tingut uns hereus que han continuat manant i de manera despòtica, i a finals de mes hi tornaran. No n'aprendrem mai!