Visitant una vila fantasma

Ahir us parlava del soroll de les ciutats, i tenia molt present la notícia que sortia del carrer de Tuset de Barcelona, i avui us parlaré del silenci. Us parlava de la contaminació acústica i de les dificultats de compaginar la gresca i alegria d'uns amb la pau i tranquil·litat a la llar, dels altres. Només aquelles persones que viuen en un carrer estret o una plaça plena de bars i terrasses poden explicar-nos què és viure i conviure amb visitants ocasionals que han decidit passar la vetllada a la fresca tot bevent una cervesa i fent-la petar.

Avui us parlaré de pobles i ciutats que durant uns mesos esdevenen ciutats fantasma, sense gairebé moviment de persones. Hotels, restaurants i botigues tancades esperant la temporada i la visita dels forasters, la majoria turistes estrangers. Pobles i ciutats que potser només els trenca el silenci un grup de jubilats de l'Imserso. Res a veure amb la gresca i la disbauxa de la temporada d'estiu.

Segur que tots hem visitat un poble turístic a l'hivern, i ens ha sorprès gratament la tranquil·litat que es respira. La pregunta que em faig és què en pensa la gent que hi viu tot l'any? Les persones que es troben desbordades de cop i volta, transformant el poble com aquell que gira el mitjó?

Probablement, les persones que tenen una certa edat valoren positivament aquests mesos de calma i solitud. Són persones que no acostumen a sortir al carrer quan aquest està ple de forasters. Els mateixos botiguers i empresaris de la restauració segurament que tampoc hi són. Els treballadors acostumen a venir de fora i, per tant, desconeixen com és el poble quan està tot tancat. 

Si em feu triar entre un extrem i l'altre m'ho posareu molt difícil. És allò que els extrems no són mai prou bons, però si insistiu us haig de dir que els pobles buits em deprimeixen i que malgrat els problemes de convivència amb què ens podem trobar, no hi ha res millor que trobar-te amb la gent i aprendre a conviure, respectant els altres i fer-los la vida fàcil.

Més enllà de les ballarugues i el tiberi

Arenys de Mar ha organitzat el mes de la gent gran amb molt d'èxit de participació. Han estat molts els actes que s'han celebrat, amb predomini de balls i tiberis. Sembla que l'etiqueta que portem a sobre els que ja tenim una edat, és que ens agrada ballar i menjar. Si vols fer feliç a un avi, posa-li un plat a taula i música perquè pugui ballar. 

L'edat et va dirigint per les diferents etapes de la vida. Des de l'escola bressol fins a la jubilació són molts els ambients que has viscut i compartit. Tot i que no tots som iguals, ni pensem el mateix, ni tenim els mateixos gustos, d'alguna manera et van assimilant cap a un model determinat, fins al punt que t'obliguen a decidir si t'hi apuntes o te'n decantes. El terme mitjà, com sempre, és molt complicat.

Tot allò que hem conreat durant anys ens permet tenir més opcions a la teva vellesa, i per això és important no deixar-te arrossegar sense criteri, perquè demà ho necessitaràs per ser feliç.

Arenys de Mar té una població molt envellida. Segueix la tònica del nostre país, però probablement una mica més exagerat i tot. Potser per això els nostres governs locals es prenen tan seriosament la necessitat d'entretenir-nos, encara que sigui ballant i menjant. És una manera de sortir de la solitud, que alguns poden patir, i trobar-se amb aquelles persones de la seva generació que han anat cremant etapes.

Sortosament, la nostra vila té molta activitat cultural, també pensant en la gent gran. És molt important comptar amb una xarxa d'entitats que dinamitzin el municipi, amb actes ben diversos, amb una especial atenció a la divulgació cultural i intel·lectual. El paper que juguen l'Ateneu Arenyenc o l'Aula d'Extensió Universitària de la Gent Gran són dos molt bons exemples del que estic comentant.

L'administració pública, en aquest cas la municipal, té l'obligació de procurar per a tothom, tinguin l'edat que tinguin, actes ben diversos. Sense la xarxa d'entitats, però, amb uns dinamitzadors que desinteressadament dediquen el seu temps a programar tota mena d'actes, la vila coixejaria. A ells els ho hem d'agrair, i nosaltres participar-hi.

Solitud volguda o forçada

Durant el dinar, amb convidada, parlàvem de la solitud, diferenciant la volguda de la forçada. Ha de ser molt complicat viure sol sense voler-ho. La solitud buscada té avantatges i en alguns moments de la vida hi ha persones que la desitgen. Saber viure sol no és fàcil, i quan no és l'alternativa que desitges no és fàcil.

He pensat en els neorurals. El camp, a Catalunya, s'ha despoblat, sobretot de joves. El futur passa per tancar encara més cases i pobles d'arreu. Tot i que ens costa saber conviure, ens resulta més fàcil, encara que sigui deixant-te portar.

En base a aquest pensament em ve al cap el procés de nomenament del substitut de M. Rajoy a la presidència del PP. Aquell tots contra a... Serà així, oi? Tots contra Soraya de Santamaria. La rivalitat entre Santamaria i Cospedal haurà beneficiat Casado? Probablement, sí.

Em direu de què ve passar d'una cosa a l'altra, però la pregunta que em faig és: com se senten el candidat i la candidata? Se senten sols? De qui es poden refiar per aconseguir ser president o presidenta del PP?

Soraya, per exemple, que ha guanyat la primera batalla contra Cospedal, ja descartada, rebrà un atac de tota la resta contra ella? Es posicionaran tots amb Casado, només perquè no surti escollida Sáez de Santamaria? Si ho sent així, quin regust experimenta? Se sent sola?

La solitud no porta implícita l'absència de persones al teu voltant. Et pots sentir molt més sol vivint a Barcelona, que no pas en una raconada de Tavertet. Probablement la solitud urbana és menys digerible que la rural. No cal dir que la buscada és molt més còmode que la vinguda de nou.

La solitud de molts no és un tancament a la societat, no és un aïllament de tot el que es belluga per les xarxes socials o a carrers i places, sinó decantar-te de la primera fila, i retrocedir en el teu compromís vers la societat. És una posició probablement egoista, però que si més no temporalment et pot anar bé per oxigenar el teu cos i poder-hi veure clar. S'han sentit sols els nostres presos polítics?