Al final tot se sap!

Diuen que s’atrapa abans un mentider que un coix. Bé, ara potser no és políticament correcte dir-ho així, però d'aquesta manera ens ho deien a casa, de petits. Avui dic que al final tot se sap i la prova és que hem sabut, després d’una dècada, qui era en M. Rajoy! Tot un descobriment!

La Justícia al nostre país és molt lenta, però ho va desgranant gairebé tot. Sempre hi ha qui se n’escapa, i acostumen a ser els mateixos. Els poderosos, els que tenen amics influents o que tenen la manera de convèncer-los. 

El problema de la Justícia és que arriba tard i quan es podria actuar s’ha covat l’arròs. Què li passarà a l’expresident ara que s’ha descobert qui hi havia al darrere d’aquelles sigles tan poc sospitoses? Res!

Tampoc no li ha passat res a l’expresident Aznar per la seva actitud davant de l’atemptat terrorista de Madrid, a la vigília de les eleccions generals, o en l’atac a l’Iraq.

El mateix podem dir de l’expresident Felipe González i el GAL. I continua donant lliçons de moralitat i comportament democràtic!

I et demanen confiança i suport… Això fa molt mal a la societat. La desconfiança està justificada encara que no ens agradi. Què hi podem fer? La meva resposta sempre és la de donar exemple i ser crític. Fer-los avergonyir del seu comportament, encara que tenen tanta barra que els entra per una orella i surt per l’altra!

No els passarà res i haurem d’anar suportant els seus discursos. No tots són iguals i hem de ser capaços de diferenciar-los. No els podem posar a tots al mateix sac, sinó ningú no s’oferirà de manera altruista per tirar endavant la vila, el país, el món, i necessitem bons líders per treure'ns de l'atzucac.

Enric Millo, també arraconat

Si ahir us parlava de Dolors Montserrat, exministra i portaveu del PP al Congrés, que Casado li ha negat la primera posició per Barcelona a les llistes del 28A, avui esmento l'exdelegat del govern a Catalunya, Enric Millo, que tampoc li paguen els favors i el deixen arraconat a Girona.

No m'he cansat de dir que la política és desagraïda i de la mateixa manera que un puja, l'endemà l'ensorren sense contemplacions. Millo va jugar l'opció que li semblà més rendible i s'ha trobat que el temps ha canviat, més de pressa del que es podia imaginar i l'han aparcat, ha quedat amortitzat abans d'hora.

No entraré a valorar-lo personalment, sinó com a polític, i penso que és una bona lliçó per a qui no ha estat ni sincer ni honest, políticament parlant. No només ha mentit en seu judicial, com a testimoni, com s'ha pogut veure amb les imatges contrastades, sinó que la mentida ha estat present tot el temps mentre ha durat com a delegat a Catalunya. I, com diu la dita que s'atrapa abans un mentider que un coix, Millo ha estat molt poc intel·ligent a l'hora de mentir, i ja no se'l creu ningú.

A Millo ni el volen els seus opositors durant aquests anys, ni el seu partit, ara que ha fet el canvi cap a la radicalització. Les seves simpaties i absoluta lleialtat a M. Rajoy i a Sáenz de Santamaría, l'ha acabat enfonsant políticament. És massa jove per jubilar-se i haurà de buscar una sortida airosa, que, a títol personal, li desitjo sincerament.

Massa mentides per refiar-te d'algú

A casa els pares sempre ens deien la coneguda frase "s'atrapa abans un mentider que un coix", i la vida t'ensenya que tard o d'hora les mentides s'atrapen. El problema s'agreuja quan el mentider no és una persona que actua de manera aïllada, sinó que forma part de tot un complot de gent que es beneficia enganyant i mentint els altres. Al final s'acaba sabent tot, però a vegades aquest final és molt al final, i entretant els mentiders han pogut viure molt tranquils.

Aquests dies s'ha aguditzat la vergonya que sents de ser considerat espanyol, quan llegeixes fets i experiències d'altres països europeus. I encara et fa molta més vergonya quan t'adones que hi ha ciutadans d'aquest estat que es vanaglorien de ser diferents, i ser més corruptes que ningú.

El mentider a qui em referia seria en Casado, amb els seus màsters, o diaris com La Razón o ABC. Esclar que en aquests casos ja no són simples mentides, sinó relats descaradament tergiversats de la realitat, que ningú no es creu, però a molts els agrada llegir, a molts, s'entén, que tenen simpatia per partits polítics com PP i C's, per posar un parell d'exemples.

La mentida col·lectiva té una eficàcia més alta a curt i mitjà termini, però a la llarga els mateixos protagonistes es delaten, normalment per enveja, per sentir-se més maltractats que els altres col·legues. Això ha descobert trames internes al PP, i avui en sortien del PSOE, amb els famosos ERE a la Comunitat d'Andalusia.

El més trist de tot és que Espanya queda retratada. Ho estava abans en temps del dictador, i ho continua ara en aquest model de societat pseudodemocràtica que ens han portat els dos grans partits polítics espanyols, el PP i PSOE, amb l'ajuda de tots nosaltres. Molts continuarem sentint vergonya aliena.

S'atrapa abans un mentider que un coix

Trist, molt trist comprovar com personatges que varen ostentar la presidència del govern espanyol i varen suposar un canvi i una via al progrés d'una Espanya encara massa adormida i poruga després dels quaranta anys de dictadura franquista, ara caiguin en la miserable condició de bocamolls, i en el ridícul decrèpit de qui es resisteix a assumir la seva retirada pública.

Felipe González, quan va comprovar l'escàndol amb què es varen rebre les seves declaracions a La Vanguardia, va córrer a desmentir i culpar el missatger, sense que se li acudís que no estava parlant d'una premsa groga i corrupte com abunda al país, sinó de La Vanguardia que, ens agradi o no, és un diari seriós i havia seguit el protocol professional, d'enregistrar l'entrevista i esperar el vistiplau de l'entrevistat abans de publicar-la.

La diplomàcia malentesa es converteix en l'error de voler quedar bé amb el públic que t'escolta, que et llegeix, manifestant allò que ni es pensa ni s'hi creu, volent estar per sobre del bé i del mal, però ignorant que no som rucs i que la seva credibilitat està sota zero. Fa ja massa temps que les persones que hi confiaren, es varen adonar de qui hi havia realment al darrere d'aquella cara riallera. Els principis que defensava, els va oblidar molt aviat, tant bon punt que va assolir poder, i més endavant, quan es retira de la política activa, diner.

Ho deia en un altre post d'aquest blog: els polítics, millor calladets.

La dreta espanyola indigna els conservadors europeus

La credibilitat d'Espanya també trontolla per culpa dels representants polítics que tenim a Brussel·les. Els nostres polítics europeus demostren als ulls de la resta de països el seu poc nivell polític i democràtic. La dreta espanyola està tan acostumada a governar a cop de decrets que no saben que aquest estil no s'usa arreu. En democràcia, encara que es disposi de majoria absoluta, la clau de l'èxit i de la qualitat democràtica és el diàleg i el consens.

A Espanya fa molts anys que estem acostumats als cops de bastó, però aquesta pràctica no funciona a altres països, sobretot si es vol anar amb el cap alt. Aquesta vegada ha estat la representant d'UPyD amb el suport de C's i el PP, però no és ni la primera vegada ni serà la darrera que faran el ridícul, però, i el que és encara pitjor, ni se n'adonen. 

Si algun polític europeu n'havia dubtat, ara es podran adonar de quin perfil de partits conservadors hi ha a Espanya, i potser entendran per què aquests són encara minoritaris a Catalunya. Dic encara perquè no sé el que pot passar a la llarga. Ja sabem que qui va amb un coix al cap d'un any és coix i mig.

No és estrany tampoc que periòdics internacionals demanin a Rajoy que canviï el guió i permeti que els catalans votin. Si a més té tan clar que els independentistes són minoria, de què té por? permetent la consulta ho resoldria i els independentistes s'haurien d'empassar les seves ànsies sobiranistes. Fàcil, oi?

Fins i tot la Fiscalia té dificultats per fer el joc al PP i al seu president. Rajoy volia un càstig exemplar per fer callar els corrents més feixistes del seu partit i li costa més del que es pensava. Rajoy se'n farà el càrrec, però algú haurà de liderar aquests espanyols que ni han transitat ni en tenen ganes. Ja veieu que Martín Villa té molt clar que va obrar bé. Mai ningú l'ha qüestionat judicialment, i això ha passat perquè han continuat governant sempre els mateixos.

Una experiència entre estelades

Aquesta tarda-vespre he assistit al partit de futbol entre la selecció catalana i la de Cap Verd. Era la primera vegada que entrava a l'Estadi Olímpic Lluís Companys, i també la primera vegada que presenciava en viu un partit de la selecció catalana. La decisió ha estat avui a última hora i si m'ho haguéssiu preguntat ahir, us hauria dit que no tenia cap intenció d'anar-hi.

Futbolísticament parlant, encara que no hi entenc res, només hem gaudit durant tres minuts, quan Catalunya ha marcat tres gols, la resta del partit ha estat molt avorrit, o almenys a mi m'ho ha semblat.

Quant a l'animació, es pot dir que ha estat una festa en un estadi força buit, que s'ha compensat a base de cants i crits independentistes. M'imagino que era el que tocava. Tothom content i ja hem passat un altre any. A vegades penso que fàcilment establim festes o trobades que a la llarga resulta difícil de mantenir, si més no amb la mateixa intensitat. Pot passar això mateix amb l'aventura independentista?

Arribant a casa he llegit la premsa i he vist que el PP està preparant una campanya internacional per deixar-nos com a mentiders, que no tenim dret a reclamar res ni queixar-nos de res, perquè és Espanya la que ens manté i finança. De fet és el que comentava ahir la Dolors Montserrat. 

Estic d'acord amb els que pensen que aquesta campanya del govern espanyol ens pot beneficiar. És més fàcil atrapar un mentider que un coix, i a Europa no se l'enreda fàcilment. A més, si s'ho preparen tan bé és perquè tenen por, i això ens va a favor.

Continuo pensant que hem de sumar i no dividir-nos. També penso que Espanya podria fer un tomb i oferir una alternativa on tots hi sortíssim guanyant, però no em puc conformar amb el que m'està donant, o millor dit, amb el que m'està prenent i prohibint. Ells em fan independentista, encara que no vulgui.