Especulació urbanística

Vivim en una part del territori on l’especulació urbanística s’ha posat clarament de manifest. Les normes correctores tenen pocs anys de vigència i això fa que tinguem unes edificacions antigues, però no tant, que subsistiran durant molts anys, i que ofereixen una visió força degradant, sobretot ens ofeguen.

Acostuma a passar que quan viatges et fa l'efecte que a les altres poblacions s'han fet millor les coses. Si grates una mica, t'adones que també hi ha nyaps que han perdurat en el temps i que tenen difícil solució. De totes maneres, és cert que, en línies generals, les poblacions de la costa han rebut més que no pas les de l'interior. El turisme va fer que l'especulació urbanística provoqués grans construccions que avui no serien possibles, gràcies en part a la feina de moltes entitats mediambientals. La proximitat a la capital també ha estat un factor desestabilitzador.

Avui, però, encara pots llegir notícies sobre construccions que no s'haurien de permetre. La lentitud en la requalificació de terrenys i la força dels grans tenidors aconsegueix construir en llocs, propers al mar, que s'haurien de mantenir verges.

Una vegada més s'ha d'agrair a la societat civil la seva empenta per exigir a l'administració pública que vetlli pel nostre patrimoni natural i urbanístic. I tot plegat no és fàcil, perquè hi ha interessos ocults, o no tant, que es posen abans que l'interès general de la col·lectivitat. Si repassem la història veurem casos flagrants de corrupció urbanística, potser la que més beneficis fraudulents ha proporcionat a una colla de polítics sense escrúpols. No tots són igual, però n'hi ha, i els que hi ha se n'han aprofitat sobradament.

Avui, encara que puguem partir de l'honestedat dels nostres governants, hi trobem a faltar sensibilitat i valentia a l'hora d'enfrontar-se a fets consumats o pressions potents que venen d'un sector de la població, la que més influència i poder té. Continuarem sense poder prescindir de les manifestacions de les entitats mediambientals, veïnals i ecologistes, per no defallir en la lluita per un territori més sostenible i just.

La Comissió Bilateral

L'actualitat política se centra avui en la Comissió Bilateral Estat-Generalitat que hauria de desencallar uns quants temes que s'arrosseguen de fa anys. Voldria, doncs, ser optimista i pensar que és important la celebració d'aquesta reunió i hauríem d'esperar millores en els resultats a obtenir. El problema és que som com el gat escaldat, que fa massa anys que ens prenen el pèl i més aviat reaccionem de manera pessimista.

No només han de parlar de transferències pendents, sinó també de traspàs de noves competències i el tema que es repeteix any rere any, com són les inversions previstes a Catalunya que no s'acaben materialitzant. Ens queixem sempre que l'Estat inverteix poc, però fixant-nos només en les previsions inicials. Al final el resultat està molt per sota de la previsió.

La reunió d'avui hauria de marcar el presagi de com han d'anar a partir d'ara les converses entre els dos governs, ja sigui de manera bilateral per a cada cas pendent, com a la taula de diàleg que hauria de resoldre el futur de l'encaix de Catalunya dins de l'Estat espanyol.

Llegia també que avui hi ha hagut una reunió "secreta" entre la ministra de Transports, i exalcaldessa de Gavà, i el vicepresident del govern català, per parlar de l'ampliació de l'aeroport de Barcelona. Aquest també és un tema que cal parlar-lo molt bé i arribar a un bon acord. Haig d'entendre que la procedència de la ministra, amb un tema que li tocava de molt a prop, ajudarà a consensuar un acord que sigui el més beneficiós per a tothom. 

En el tema de l'aeroport hi ha intervingut molts col·lectius a l'hora de valorar-ne l'ampliació, sobretot pels efectes mediambientals que això suposa. A vegades ens sembla que les coses han de ser grans perquè siguin efectives i eficients, i resulta que es pot solucionar amb una millora de la seva gestió. Cal evitar que les característiques de l'aeroport de Barcelona condicionin en negatiu el progrés del país, però això no es pot fer a qualsevol preu, ni sense tenir en compte alternatives que també poden ser viables.

De les reunions d'avui m'agradaria poder esperar-ne bons resultats i poder trencar el malefici que no hi ha diàleg possible entre els governs espanyol i català.

En què acabarà l'acord de París?

Ni l'evidència aconsegueix vèncer els interessos de les grans empreses i dels grans estats. L'Acord de París es pot convertir, una vegada més, en paper mullat. Aquests dies ens ensenyen la contaminació de l'aire de les grans ciutats xineses, però és com picar ferro fred. Ens hem queixat molt temps de la poca sensibilitat dels Estats Units a l'hora de prioritzar temes mediambientals. Ara passarà tres quarts del mateix.

No puc parlar tècnicament del tema perquè no en tinc coneixements, però ho faig per sentit comú, perquè crec que tots plegats podríem fer molt més per aconseguir unes condicions mínimament saludables a les nostres ciutats. Tots col·laborem a deteriorar l'atmosfera, encara que uns més que d'altres, i en el fons es dedueix que no estem prou sensibilitzats, però és que n'hi ha que hi fan negoci.

Les notícies que ens arriben de París no són gens bones. Ens parlen de tancar acords a cinc anys vista, sense ser vinculants, la qual cosa ens fa pensar que el resultat serà nul.

En alguna ocasió m'he discutit pel poc respecte a l'espai públic. M'he queixat de qui llença un paper a terra, o escup, o no recull els excrements del seu gos. La resposta acostuma a ser que no té importància, a vegades et recorden les grans indústries que contaminen molt més. Tot són excuses, per més raó que tinguin. Si nosaltres no ens comportem respectuosament amb l'entorn, poca cosa podem anar a criticar dels altres.

Ahir llegia una frase suposadament dita per la Mafalda, que una bona amiga va penjar a Facebook, i que ara em ve a la memòria: "Educar és més difícil que ensenyar, perquè per ensenyar cal saber, però per educar cal ser". Si no som, no podem exigir els altres que siguin.