Els Comuns, la crossa del PSC

No ens sorprèn gens el canvi de la normativa del Parlament per legalitzar el pagament, per part del PSC, a dos assessors dels Comuns. Una altra cosa és que sigui entès per la gran majoria, els que no militen en cap partit polític. I dic que no ens sorprèn perquè afavoreix als dos partits polítics, i la resta de partits, que podrien fer fracassar el pacte, no saben si també els pot convenir en una altra ocasió. 

Hi ha un fort cansament de la política i molt especialment dels partits polítics. No s'acaba d'entendre tot el que passa dins de les institucions, amb falta de transparència, la qual cosa fa que la gent tingui molts dubtes sobre la feina que s'hi fa. Es pot entendre la diversitat ideològica, però quan es barregen les coses, per interès de partit, la gent arrufa el nas.

L'assignació de recursos als partits polítics és també motiu de polèmica. Potser el desprestigi generalitzat dels polítics i de la seva tasca, fa que es pugui confondre la funció del polític com a part del voluntariat i que, per tant, no li cal una retribució econòmica. Probablement, si tot fos més transparent, no hi hauria tants dubtes. 

El nostre sistema polític es basa en el concurs dels partits polítics, com estructures tancades, amb tot el que això comporta. El que passa a dins dels partits només ho saben ells, i la manera de grimpar a posicions de domini, tampoc és transparent. Si a aquesta opacitat li sumes els casos de corrupció, que no en són pocs, et fa entendre que hi hagi tanta desconfiança entre la ciutadania.

Els partits polítics petits han de tenir les idees molt clares i saber-les explicar bé, i treballar molt bé els pactes amb els altres partits, a l'hora de formar majories que els pugui permetre assumir responsabilitats de govern. Quan sistemàticament un partit esdevé una falca d'un altre, renunciant clarament als seus principis ideològics, és quan comences a dubtar de la seva honestedat, i considerar-los prescindibles. 

Al paper que varen jugar els Comuns, forçant l'avançament electoral i desfeta d'ERC, i el suport actual al PSC, que defensaven les seves línies vermelles, li sumes que els hi paguin el sou dels seus assessors, fa que no acabis d'entendre per què cal que continuïn al marge dels socialistes.

Resultats electorals i reaccions

L'anunci de la convocatòria d'eleccions generals ha eclipsat una mica l'apartat de reaccions als resultats electorals que acostumen a sortir als diaris i emissores de ràdio. Tot i així sí que hem tingut l'oportunitat d'escoltar-ne algunes quantes i, com sempre dic, les pròpies paraules defineixen el tipus de persona que un és. I en calent, dissimular és més difícil.

Posar en dubte l'encert dels vilatans a l'hora d'emetre el seu vot, sobretot quan el resultat és tan evident i contundent, no deixa de ser un error personal que s'acompanya de l'ego i l'obsessió que només jo tinc raó i els altres s'equivoquen, i jo ho faig tot bé.

A mi no m'han agradat els resultats obtinguts per la formació política on em presentava. Hauria volgut més representació i poder ser present al Consistori per treballar durant quatre anys per la vila d'Arenys. Però els vilatans han decidit concentrar els seus vots a Junts, castigar el govern sortint, i mantenir en la mínima expressió la resta de partits polítics. I si això ha estat la voluntat clara dels arenyencs, aquesta s'ha d'acceptar, i sobretot respectar.

Seria bo fer una reflexió i anàlisi en profunditat sobre l'actuació d'aquests quatre anys. Hi ha persones que no han acceptat que el partit guanyador l'any 2019 quedés a l'oposició. Un fet totalment lícit, que se sustenta en el sistema electoral vigent, però que sabem que no agrada a tothom, com tampoc va agradar als ciutadans de Barcelona que havien fet guanyador a Maragall, per ERC. A altres persones els ha molestat la manera de gestionar el municipi per part de l'encara alcaldessa i el seu equip. Ningú li podrà negar la dedicació i esforços esmerçats, però no els ha agradat les formes, les maneres.

Des del primer dia he insistit en la importància d'escoltar la gent, donar resposta a les seves inquietuds i procurar treballar plegats. Aquesta no ha estat la pràctica del govern d'ERC, com tampoc ho és la que segueix el seu partit al capdavant de la Generalitat. I això s'acaba pagant.

Els polítics estan desprestigiats, i reben insults massa fàcilment, la majoria de vegades sense cap argument vàlid. Acostuma a ser una crítica acompanyada d'insults massa gratuïts, sovint sota el paraigües de l'anonimat. Això fa que cada vegada resulti més complicat trobar persones engrescades a formar part d'un projecte polític, i això és responsabilitat de tots. Si anem de la mà de la gent, som transparents, responem les demandes, i tenim en compte l'opinió i els suggeriments, segur que podem ser capaços de girar el mitjó. No evitarem l'actuació de maleducats i gent sense escrúpols, però tindrem més persones al nostre costat.

I ara a treballar! cadascú des del lloc on els vilatans ens han col·locat, i sempre amb la voluntat de contribuir en la millora de la nostra vila, els beneficis de tots els vilatans, amb especial atenció a aquelles persones que s'ho passen pitjor. Governar és cosa de tots. Els que formaran part de l'equip de govern i els que vetllaran, des de l'oposició, perquè tot funcioni correctament. I si hi ha mà estesa, millor que millor!

Nova condemna del Tribunal Europeu dels Drets Humans

Està vist i comprovat que totes les condemnes i avisos que puguin arribar de tribunals de justícia europeus contra l'actitud i la manera d'actuar dels tribunals de justícia espanyols, o les diferents institucions de l'estat, no serveixen de res. Se'n fa cas omís i fins i tot els mitjans de comunicació espanyols s'ho agafen rient. El desprestigi que puguin tenir les institucions espanyoles no preocupen, ja que tot s'hi val per defensar la sagrada unitat de la pàtria, encara que sigui delinquint.

Avui llegíem que el Tribunal Europeu dels Drets Humans condemnava Espanya per la publicació de la fotografia del DNI dels jutges favorables al dret a decidir de Catalunya. És evident que en tractar-se de persones favorables als independentistes tot el que es faci contra ells és poc, i per això mateix no servirà de res la condemna més enllà de posar-la a la llista de condemnes rebudes.

Aquest és el panorama del nostre país. Els polítics que podrien fer-hi alguna cosa no s'atreveixen, i la gran majoria ja estan d'acord en actuar de la manera que es fa. Encara hi ha la idea que ningú de fora ens ha de venir a ensenyar res de com es fan les coses. S'ha vist clarament en el cas del procés independentista, però no és l'únic, sinó que hi ha tota una història anterior que alguns podíem pensar que s'acabaria, després de tants anys de transició democràtica, però que finalment hem hagut d'acceptar que no hi ha remei.

En alguna ocasió he dit que Europa és una garantia democràtica per al nostre país, i tot això que comento ara podria semblar una contradicció. Penso, però, que sense Europa les coses anirien molt pitjor, i que d'alguna manera sí que hi ha un cert aturador, si més no es procura dissimular una mica més. Això fins que no arribi l'extrema dreta al govern. Llavors no crec que s'entretinguin a buscar excuses i tiraran pel dret amb totes les forces.

La llàstima de tot plegat és que mentre passa tot això, els nostres polítics són incapaços de dirigir el país i procurar que les repercussions d'aquesta política predemocràtica de les institucions espanyoles ens perjudiquin el mínim possible. Només saben tirar-se els plats pel cap i engrescar els nostres adversaris que observen la mediocritat dels nostres polítics, d'un i altre color.

Els jutges espanyols tenen por d'Europa

Tres associacions de jutges espanyoles demanen al president del govern que aturi un informe del Consell d'Europa que posa en dubte l'objectivitat de la justícia espanyola. Diuen que es pretén equiparar el nivell democràtic d'Espanya amb el de Turquia, la qual cosa, segons ells, és un desprestigi que no ens podem permetre.

Fa molt temps que molts catalans posem en dubte l'objectivitat de la justícia a l'Estat espanyol, i ara sembla que Europa se n'ha adonat i ho vol declarar. Fa massa temps que aguantem sentències que no són justes, sinó que simplement es tracta d'actes venjatius per uns fets que no varen agradar. Perquè els catalans vàrem tenir l'atreviment de votar democràticament en un referèndum, malgrat tots els impediments polítics, judicials i policials que l'Estat espanyol va posar en pràctica.

La repressió de la justícia espanyola ha continuat i són moltes les persones encausades, no només els presos polítics i els exiliats. Ara també el Tribunal de Comptes està ofegant a polítics i alts càrrecs catalans, amb l'excusa de la difusió del procés català.

Desconec la capacitat del president espanyol per aturar aquest informe del Consell d'Europa, però en tot cas no li faria gaire favor la seva col·laboració per amagar una realitat que és palpable, i que de moment afecta directament als independentistes, però que a la llarga té efectes contra el progressisme i els moviments d'esquerres d'aquest país. El franquisme està molt arrelat dins el Poder Judicial, i per això no és estrany que considerin l'enaltiment del franquisme com a llibertat d'expressió. 

El desprestigi de la política

Fins que els nostres polítics no acceptin que tots i totes han contribuït al desprestigi de la política no hi haurà possibilitat de recuperar-lo. La corrupció, els interessos partidistes, les mentides i enganys, les falses promeses, la poca empatia i distanciament de la ciutadania, són alguns dels elements que han provocat aquest desprestigi, que quan arriben les campanyes electorals es fa més palès. 

Les decisions improvisades es repeteixen de manera cíclica, la petició de compareixences per denunciar actes il·legals, la judicialització de la política és constant. No accepten que el Poder judicial es posi pel mig, però són els primers a recórrer-hi per aturar allò que no poden fer amb la pràctica política. Tot això provoca fatiga i avorriment.

Aquests dies, per acabar-ho d'adobar, hem pogut observar insults gratuïts a contraris, pel sol fet de tenir la possibilitat d'escriure a les xarxes socials, amb molta facilitat, sense pensar en els efectes que provoquen. Aquesta manera d'obrar de persones que s'ofereixen a representar-nos per fer avançar el país, encara incrementen aquesta sensació de mediocritat dels candidats.

Estic convençut que no sóc l'únic que té greus problemes per decantar el seu vot en aquestes properes eleccions, perquè no hi ha partit polític o candidatura que hagi presentar les seves opcions, amb respecte i mesures clares i concises sobre com encarar el futur, sense que alguns dels seus membres mereixin el rebuig de la ciutadania.

Personalment no he concebut l'opció de l'abstenció com una sortida davant de tants dubtes, i això aquesta vegada ho fa molt difícil. És molt trist haver d'estar mirant quina és l'opció menys dolenta per dipositar el vot, i la culpa és en la imatge que dona la política avui dia, i els fets que se'n deriven. Tal com deia al començament, si no hi ha una consciència clara que s'ha de canviar la manera de fer política, l'actitud i l'esperit de servei, el futur del nostre país és molt fosc i gens afalagador.

Un cas més de corrupció a la política

Arran del cas de l'exalcalde de Santa Margarida de Montbui, el senyor Teo Romero, en què s'ha comprovat la seva estafa continuada, i que no li havia passat res tot i haver estat denunciat dins del seu partit, t'adones que a la política del nostre país hi ha molta més corrupció de la que se sap i ens imaginem. Qui va rebre va ser el denunciant, perquè no se'l varen voler creure. Els interessava més defensar l'històric corrupte.

Els partits polítics s'han convertit en caldo de cultiu de gent corrupte que s'ha ficat a la política per viure bé i treballar poc per als altres. Hi ha polítics que no han fet res més que viure a costa dels altres, remenant les cireres i embutxacant-se els diners a cabassos.

Un dels llocs on més clar t'adones dels paràsits de la política és a les diputacions, amb una gran quantitat d'assessors. Això no vol dir que tothom sigui igual ni és saludable que paguin justos per pecadors, però sí que n'hi ha una bona colla que s'ho han muntat bé.

És una llàstima el desprestigi del món de la política i que no tinguem prou gent capaç a les institucions per servir el país i fer-lo tirar endavant. Ho estem patint en la pròpia pell, amb un govern a la deriva des de fa anys, i amb unes perspectives gens afalagadores.

Casos com el que avui comento són més freqüents del que ens sembla, però no tots arriben a conèixer-se. En aquesta ocasió, el denunciant va tenir la valentia de presentar la denúncia a l'Oficina Antifrau i d'aquesta manera es va arribar a descobrir totes les corrupteles amb Ajuntament, Diputació i Fons Català de Cooperació al Desenvolupament.

Oriol Mitjà, desconcertant

No hi ha dia que no llegim alguna notícia relacionada amb el jove metge Oriol Mitjà, que ens resulta desconcertant. Si més no se'l pot considerar molt atrevit perquè no hi ha dia que no critiqui algun govern. S'ha ficat amb el govern estatal, i en concret amb el metge portaveu de totes les novetats sobre el COVID-19, i ara també amb la consellera de Salut de la Generalitat de Catalunya.

La seva crítica no es dirigeix a opinar sobre la certesa o no de les teories que ens venen des dels mitjans de comunicació, sinó que entra a valorar la capacitat dels informadors, polítics i portaveus, per realitzar la tasca que fan. Ahir vèiem com considerava Vergés inepta per ocupar el càrrec que ocupa.

No tinc prou coneixement sobre la matèria per opinar si Oriol Mitjà té raó o no sobre el coronavirus i com se l'està tractant, però sí que em sembla que ha perdut una mica els papers i ha barrejat la seva figura de tècnic professional, coneixedor del tema, amb la seva vocació política d'ocupar càrrecs públics.

Personalment no em mereix la confiança del principi, sense que posi en dubte els seus coneixements i saviesa, però trobo desencertat aquest atac sistemàtic i constant contra tots aquells que opinen diferent a ell, amb arguments poc sòlids. Crec que està mal assessorat, i això no li fa cap bé a la seva carrera científica. Barrejar la política amb la ciència és un error, i el que li provoca és un desprestigi que probablement no es mereix, però que ell mateix conrea perillosament.

D'un arbre caigut tothom en fa llenya

Tenim un govern tan feble i poc creïble que tothom s'hi atreveix. Tenen tan poca credibilitat que un jutge de poble els tomba els decrets i allò que faci falta. Així no podem anar bé de cap manera. El govern català content per haver recuperat el poder, després de mesos d'estat d'alerta, decideix confinar Lleida i un jutge li diu què s'ha cregut qui és per decidir-ho! 

La veritat és que em fa vergonya tot plegat. Hem caigut tan avall que qualsevol mico se'n fot de nosaltres. I llavors qui farà cas al govern, quan està tan desprestigiat? Ja poden anar signant decrets que ningú no se'ls creurà. Com podem anar bé?

Ja no sé si és llàstima el que em provoca aquest govern, o ràbia per trobar-nos en la situació en què estem. La política ha quedat tan desprestigiada, i tan a remolc de la justícia, que ja no pot fer un pas sense que se li qüestioni la idoneïtat dels acords presos pel govern català.

Diuen que el govern espanyol els diu que continuïn, perquè tenen la raó, i al final la justícia els hi donarà, però entretant què han de fer? A qui s'han de creure els ciutadans de Lleida? Es queden a casa o surten com si res, perquè ho ha dit la jutgessa de guàrdia?

No sé com acabarà aquest assumpte, però el mal ja està fet. La facilitat en què un jutge qualsevol pot fer trontollar el govern i posar en dubte la seva autoritat, comporta un descrèdit a la política, que és difícil de recuperar. A partir d'ara tot és qüestionable, opinable i, per tant, fàcilment desobeïble. No voldria posar-me a la pell dels nostres governants. Ja sé que molta culpa no és d'ells, sinó que ja hi ha qui s'ha cuidat d'aplanar el camí, però també hi ha col·laborat la seva ineptitud a l'hora de prendre moltes decisions, i la deixadesa a l'hora de fer govern. Necessitem eleccions perquè hi hagi un canvi, i a poder ser que sigui a millor.

Detingut el cap de l'oposició de Bielorússia

Si a casa nostra existeix tanta política de sota mà, no puc ni imaginar-me què està passant a països de l'entorn de Rússia. Suposo que ha de ser molt difícil de discernir sobre qui fa la feina bruta i, com sempre, els perjudicats són la població civil.

Avui llegia la notícia sobre la detenció del principal opositor al govern de Bielorússia, a qui el president acusa de treballar per Rússia per desestabilitzar el país. Desconec què hi ha de cert, perquè no he seguit els esdeveniments d'aquell país, i les notícies que ens arriben poden ser esbiaixades. De totes maneres hi ha dues possibilitats. Per una banda és creïble que Putin maniobri per desestabilitzar Bielorússia, o bé que el president bielorús actuï per evitar que l'oposició el pugui acabar desbancant.

Putin ha demostrat d'anada i tornada què és capaç de fer. Ell va aprofitar la situació de desprestigi de Rússia, per donar-li la volta i reunir moltes simpaties. Molta població russa sentia vergonya de com havia anat a parar el seu país, recordant l'època de la URSS.

Putin, però s'ha aprofitat d'aquesta situació per manipular-ho tot i mantenir-se en el poder, fent front a tots els entrebancs democràtics. Avui la democràcia ja no és sempre un model de llibertat i respecte als drets elementals de les persones, sinó que a vegades s'utilitza per suplantar-la i no diferenciar-se gaire d'un sistema autoritari. La disfressa a vegades pot ser terriblement agressiva i pitjor.

No sé si rebrem més informació de Bielorússia i dels esdeveniments arran de la detenció del cap de l'oposició, però en tot cas per a nosaltres, a Occident, ens queda força lluny, i ja tenim els nostres problemes interns que no tenen res a envejar.

Un desprestigi buscat o no, però trobat

La Fiscalia demana vint mesos d'inhabilitació al president Torra, per haver desobeït l'ordre de la Junta Electoral Central, de retirar la pancarta amb el llaç groc, de la façana de la Generalitat, a la plaça Sant Jaume. Si tot plegat no fos tan seriós hi podríem fer-hi broma, contents d'aparcar un temps el nostre president, i esperar més sort amb el substitut.

No sé si hi ha prou delicte com per inhabilitar el president, però en tot cas a mi no em va semblar bé tot el tripijoc amb les pancartes, i encara menys l'argument final per treure-les. Ho vaig trobar molt infantil. Potser és un fet més que se m'ajunta a l'hora de valorar tant negativament la gestió de Torra, i les ganes que es convoquin eleccions per treure'l de Palau.

Si a tot això hi afegim que avui la Guàrdia Civil ha tornat a entrar a la Generalitat buscant més proves del dia 1 d'octubre, podem afirmar que el prestigi de les nostres institucions, per culpa nostra i dels altres, està sota mínims. Tothom s'hi atreveix i si a més els nostres polítics tenen les institucions paralitzades, arribarà un moment que no tindran credibilitat per fer res. És molt trist.

Sense confiança en la justícia espanyola

Aquests dies hem sentit el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, el senyor Carlos Lesmes, queixar-se del mal que els dirigents independentistes estan causant a la honorabilitat de la justícia espanyola. També molts hem respost que el desprestigi se l'havien guanyat a pols i ells solets.

La resposta dels tribunals de justícia europeus a la demanda d'extradició dels polítics catalans exiliats els ha sorprès i neguitejat. No s'ho podien creure! La reacció no ha estat racional, sinó de crítica i acusacions de deslleialtat. El govern del PP, però també ara el ministre espanyol del PSOE, el senyor Borrell, han quedat en evidència i demostrat que a Espanya no hi ha separació de poders.

I a més de totes les actuacions dels diferents jutges dels diferents tribunals espanyols pel procés català, també hem descobert actuacions reprovables d'alts magistrats, com el cas que avui corria per les xarxes de la filtració d'una conversa de la ministra de justícia, l'any 2009, parlant d'un viatge a Colòmbia.

No es tracta d'anècdotes, perquè el que es demostra és la nul·la qualitat humana, ètica i moral de persones que tenen a les seves mans el poder d'exercir la justícia, de condemnar els altres malgrat tota la porqueria que amaguen a dins. 

He dit més d'una vegada que no em sembla just que l'opinió de dotze persones tingui més valor que la de tot un país, com va passar amb l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, però ara hi hem d'afegir que són persones humanes amb defectes i virtuts, i que acabem de veure que n'hi ha que han actuat d'una manera reprovable èticament i moral, però a més a més delictiva. Com podeu imaginar, no tinc cap mena de confiança en la justícia espanyola.

El desprestigi dels organismes internacionals

Si fins ara hem estat parlant abastament de la crisi econòmica seria interessant que eixampléssim el seu abast i ens fixéssim en altres elements que també es troben en crisi. El més fàcil és parlar de valors. Amb això donem resposta a tot i ens quedem tan tranquils.

Digueu-ne el nom que vulgueu, però quan veus què ha passat, per exemple, amb el senyor Jorge Fernández Díaz, perds totes les ganes de confiar en ningú. No sé si hem de parlar de valors o directament de frau i prevaricació del poder polític.

Els nostres polítics i el comportament d'una bona part d'ells han aconseguit que la corrupció sigui un fet natural i no pas extraordinari. Ens hem acostumat a conviure-hi i ja no ens provoca cap reacció, ja no ens ve de nou!

Vivim una època on no només les Nacions Unides han perdut credibilitat, sinó que hi ha un conjunt d'organismes internacionals que tampoc inspiren cap confiança. Un d'ells és el Tribunal Penal Internacional, que els presumptes delinqüents no hi confien, perquè els emprenyen massa, i s'esborren. De fet és una mica el que volem fer els catalans amb el Tribunal Constitucional. La diferència és que Putin pot sortir de la Cort de l'Haia i nosaltres haurem de plantar-nos, i no serà fàcil.

De totes maneres no mirem únicament Rússia, perquè l'acord no l'ha ratificat mai ni els EUA, Israel, Índia o la Xina. Rússia ara en surt, com ho han fet abans alguns països africans que han manifestat que el Tribunal només jutja presidents negres.

De fet, si mirem la feina que ha fet el Tribunal Penal Internacional fins ara, és força depriment i no sé si té massa sentit continuar-lo mantenint. Em ve a la memòria el cas del Sàhara i el paper que han jugat les Nacions Unides... Tot plegat una llàstima! i no vull parlar de la Comunitat Europea perquè llavors ja ens posaríem a plorar.