Una bona notícia per sortir de la foscor

Avui m'he aturat a llegir una notícia d'aquelles que probablement només et fixes si t'afecta directament o indirecta, perquè ho pateixes o ho vius personalment, o familiars i amics, i, en canvi, són importants de llegir i conèixer, sobretot ara que estem voltats de tantes notícies negatives i decebedores.

Em refereixo a les retines artificials que permeten que persones que pateixen degeneració macular associada a l'edat (DMAE) i que els provoca ceguesa, puguin aconseguir part de la visió. Es tracta d'una malaltia irreversible que afecta a més de cinc milions de persones al món, i ara se'ls obre la possibilitat de recuperar, en part, la visió.

L'implant de la retina artificial, segons diu la notícia, no cura la degeneració macular, però sí que representa una millora. Fins ara només hi havia el recurs d'ajornar la ceguesa total injectant uns fàrmacs a l'ull, periòdicament. El pare, que ens va deixar aviat farà deu anys, va haver de recórrer a aquest procés d'injecció del fàrmac, en un ull, perquè l'altre ja l'havia perdut del tot.

Tot i que els investigadors reconeixen que és un primer pas i que encara hi ha efectes secundaris a resoldre, recalquen la importància al fet que un procés que semblava totalment irreversible, pugui arribar a canviar i permetre la visió. Només qui té dificultats per veure-hi entén perfectament què significa gaudir d'aquest sentit, i aquí ve la reflexió que ens hem de fer: som conscients de tot allò que tenim, de la nostra salut, i n'estem agraïts?

Sovint és manca de sensibilitat, pur egoisme, pensar que allò que és bo per nosaltres és bo per a tothom, i no és així. Quan convius en societat has de ser conscient que no tothom té les mateixes oportunitats, i per això, per exemple, és tan important combatre les barreres arquitectòniques que per alguns pot ser un simple detall, però per altres persones els pot representar un obstacle infranquejable.

Colau carregava contra la Generalitat

Una vegada recuperada la visió, m'adono que ahir em vaig perdre algunes notícies que podia comentar al meu blog. Mentre m'esperava a la sala 2 del meu oftalmòleg, tenia la televisió engegada, però sense so, i només podia veure les imatges i llegir, amb certes dificultats, els subtítols explicatius del que s'estava dient. Em perdia les paraules concretes, però em quedava amb la idea del que es deia.

Qui parlava era l'alcaldessa de Barcelona, la senyora Colau, que, segons deien els subtítols, es queixava de la Generalitat i els acusava de ser els responsables de l'embús persistent de la plaça de les Glòries. Segons podia entendre, la queixa anava dirigida al fet que el govern de la Generalitat no havia fet prou esforços, durant aquests anys, per millorar el transport públic, i només pensant en el Procés.

Estic d'acord que el nostre transport públic és pèssim, i que s'han de tenir moltes ganes o necessitat, per agafar-lo en lloc del vehicle privat. Portem molts anys endarrerits i tampoc es veu un futur proper que resolgui la situació. Anar a Barcelona amb transport públic des del Maresme, és arriscar-te a arribar sempre tard, malament, i després de molta estona.

Dit això, però, el problema de l'entrada a Barcelona per la plaça de les Glòries, una vegada inaugurat el túnel, no és el transport públic deficient, sinó una planificació ineficient de l'operativa. No pot ser que fos més àgil entrar amb obres que no pas una vegada acabades i inaugurat el túnel. El transport públic funciona igual de malament que abans, però l'entrada és més problemàtica que abans. 

Els polítics en saben molt de carregar les culpes als altres. Com que la Generalitat està en mans d'ERC i JxCat, la gent dels Comuns s'atreveixen a criticar-los. Si ells fossin partícips del govern, buscarien una altra excusa, però mai acceptarien que ho han previst fatal, i que els cal rectificar.

Sortosament no tinc gaire necessitat d'anar a Barcelona, per la qual cosa els inconvenients de la mobilitat saturada no m'afecten en gran mesura. Això no treu que pugui expressar el meu rebuig a aquesta manera d'operar i dir, perquè no en surt ningú beneficiat. Colau i el seu equip s'ha equivocat, i espero que trobin la manera de solucionar-ho. No sé si en la conversa d'ahir, que no vaig poder seguir, oferia possibles solucions, més enllà d'exigir una millora del transport públic, que aquí també ens hi trobarà, però que no es quedi només en l'anècdota, sinó que millori la manera de gestionar la política municipal de la seva ciutat.

Les dificultats de no veure-hi

Avui s'ha de dir que escric el post per aproximació. Aquest matí he visitat l'oftalmòleg i les gotes que m'ha posat als ulls fa que no acabi de veure bé tot el que escric. Espero que no se m'escapi res estrany i que el redactat sigui entenedor.

És precisament de la importància de la vista que vull escriure. En situacions com la d'avui t'adones de què ha de representar per a les persones que tenen dificultats amb la vista, o simplement que no hi veuen. Sovint actuem inconscients de quina és la realitat per a moltes persones, i no parem atenció en elements que, aparentment, ens poden semblar insignificants.

Per un moment imagineu-vos passejar per la Riera de la nostra vila, amb dificultats de visió. Fixeu-vos en la quantitat de paranys que hi ha, i que dificulten, per no dir que impossibiliten el pas de persones amb dèficit de visió. A vegades són obstacles puntuals, però n'hi ha d'altres que tenen un caràcter permanent, i aquí caldria posar tot l'esforç per evitar fer inviable la passejada de persones amb dificultats de visió.

No sempre es tenen en compte els requisits per ocupar la via pública, ni es pensa en el perill que suposa per a qui no hi veu prou. No sé si les terrasses dels bars que podem trobar a la Riera, o al passeig Xifré, compleixen normativa, i si aquesta és respectuosa per a les persones amb problemes a la vista.

Seria bo fer una repassada ben feta i corregir aquells elements que dificulten la mobilitat per les voreres de la nostra vila. Ja no parlo dels carrers que es converteixen en rials, i que tenen les voreres molt altes i estretes. En aquests punts la mobilitat és gairebé impossible per aquestes persones, però sí que convindria que els llocs que tenen voreres amples, es procurés no posar-ho difícil per a les persones amb visió reduïda. A tot aquest col·lectiu caldria afegir-hi també els que es desplacen amb cadira de rodes, amb crosses o que ja tenen una certa edat, com per anar torejant els obstacles.

Les meves dificultats temporals de visió, m'han fet reflexionar sobre una realitat que afecta a més persones de les que ens pensem, i que no sempre ho tenim present.

La mitjana no ens serveix en un món injust

Us recomano la lectura de l'article de Xavier Antich al diari Ara "Com ens ho hem de fer, plegats?". De què depèn que una comunitat se'n surti o no? A partir de quin moment un esdeveniment pot esguerrar una vida? Estadísticament es pot fer la mitjana de moltes coses, però, ¿com pot fer-se la mitjana de les aspiracions socials i polítiques d'una comunitat? Què dóna la mitjana de les aspiracions socials?

M'agrada l'anècdota d'un músic que li va dir que el so d'una orquestra no el donava la mitjana de la qualitat dels seus millors professionals, sinó el pitjor dels seus músics, perquè d'ell se'n deriva la qualitat que finalment surt del conjunt.

He intentat visionar la situació de la nostra societat, amb tots els avantatges, amb tot allò que hem aconseguit amb treball i esforç, amb els grans esdeveniments i descobriments, i he arribat a la mateixa conclusió, que és la injustícia social, la corrupció i la degradació del medi allò que determina la visió que tenim de la nostra societat. Hem fet grans progressos, sí, però no hem aconseguit eradicar la pobresa ni les grans desigualtats socials.

Només ignorant les persones, ignorant els altres i només pensant en nosaltres mateixos, en l'anar bé personal i egoista, podem fer un balanç positiu de la nostra societat, altrament arribarem a la conclusió que vivim en un món injust.