dimecres, 31 d’agost del 2011

Què passa amb les motos?

Aquest cap de setmana han estat cinc els motoristes que han mort a les carreteres catalanes, i ahir se n'hi afegia un sisè. Què està passant? és la imprudència dels motoristes o són víctimes dels conductors d'automòbil? No és normal que hi hagi tants accidents de cop, i amb el resultat de mort. Alguna cosa s'està fent malament i convindria trobar la solució.
No sóc patidor, però aquests dies que he fet una ruta més llarga del normal, en més d'una ocasió m'ha vingut al cap la idea de tenir un accident. Haig de dir que d'entrada m'ha semblat estrany, perquè la velocitat estava controlada, els avançaments eren en trams segurs... No penses que pots tenir un moment de distracció que pot resultar fatal. Tampoc t'imagines que un altre conductor se't pot tirar al damunt i provocar l'accident. Quan passa, però, m'imagino que entens que no és tan difícil, sobretot veient les velocitats que altres conductors agafen.
Em pregunto sovint si m'agafo la conducció com una necessitat per desplaçar-te d'un lloc a l'altre, o bé com una activitat per ella mateixa. Sempre he pensat que els motoristes no entenen tant la moto com un vehicle per desplaçar-se, com una manera de gaudir de la velocitat. M'imagino que hi ha d'haver de tot, però entenc que anar en motocicleta t'ha d'apropar més a la carretera i a l'entorn natural, o en el cas de les ciutats, al bullici del trànsit.
És lamentable que tantes persones perdin la vida a la carretera, i en això tots plegats en som una mica responsables. Quan agafes el volant i et poses a conduir, hi ha qui es transforma i no actua de la manera que és habitual. Potser a tots ens passa una mica el mateix. El que caldria seria no perdre la paciència, ni el seny. La vida és massa important com per deixar-la al mig de la carretera.

dimarts, 30 d’agost del 2011

No els importem per res

El sistema democràtic vigent provoca un distanciament entre polítics i governats. Sigui per la por dels càrrecs electes, o perquè els sembla que n'hi ha prou amb haver estat escollits, per després fer i desfer sense comptar amb ningú, el cas és que demanar l'opinió a la ciutadania els fa por, i deixen que l'única oportunitat de fer-se escoltar sigui cada quatre anys, en les eleccions, que a més no són obertes sinó que els partits majoritaris ja saben com controlar-les, amb unes llistes tancades, amb noms de persones absolutament lleials al criteri i voluntat de les respectives cúpules.
Aquests dies, amb el pacte entre PSOE i PP per canviar la Constitució sense ser referendada per la ciutadania, ens trobem amb una mostra més del poc cas que fan de nosaltres i el poc que els interessem. Per legal que pugui ser, cosa que no poso en dubte, no em sembla bé que ens passem la vida escoltant que la Constitució és inamovible, perquè és fruit del consens de totes les forces polítiques i referendada per tota la ciutadania, i ara la modifiquin sense embuts. 
Estic molt d'acord que el nostre sistema financer necessita recuperar la confiança dels mercats, de la mateixa manera que considero que una bona gestió econòmica no hauria provocat la situació en què ens trobem. Malgrat tot, jo també vull que la meva Constitució contempli el dret a decidir i, encara que sigui fer volar coloms, m'agradaria que tots els partits polítics catalans es posessin d'acord per defensar-lo.
Quan els indignats de Madrid i tots els que els varen seguir, demanaven ser escoltats, alguns polítics varen fer veure que els entenien i comprenien la necessitat d'escoltar-los. Tot plegat, però, ha estat un miratge, perquè en el fons no hi creuen, ni ho accepten. Una vegada més, reclamo més transparència i participació.

dilluns, 29 d’agost del 2011

I tres

Ahir vàrem conèixer la mort d'Heribert Barrera. Agradés més o menys, ningú li pot negar el seu esforç i estima cap a la Catalunya menyspreada durant molts anys, i que encara no ha aconseguit el reconeixement que es mereix. Primer President del Parlament reinstaurat després de la dictadura franquista, va fer possible que Pujol esdevingués el primer president de l'actual democràcia. Un fet que no tothom li va agrair, però que va ser l'opció d'ERC per aquell temps. Serveixi aquesta menció de reconeixement al seu treball per a una Catalunya sobirana que, com molts altres polítics que l'han precedit, tampoc haurà aconseguit veure.
Nosaltres hem apurat el tercer dia de vacances amb una caminadeta a 2.400 metres d'alçada, al matí, (amb trampa també) i una tarda urbana. Una combinació que ha intentat l'equilibri. Demà arribarem a casa amb temps suficient per habituar el cos al que ens espera: escola i feina, amb les piles recarregades i el record de tres dies molt ben aprofitats.
Hem pogut constatar que tots plegats no som tan diferents i que els problemes existeixen a un costat i a l'altre de la barrera, però que en vacances, te n'oblides i vius una il·lusió fantàstica que t'ho presenta tot d'una manera diferent. L'estat et porta a recordar vacances d'anys enrere, perquè l'actitud és la mateixa i la càrrega de la responsabilitat es fa més lleugera. Hem assumit compromisos que ara caldrà fer-ne un seguiment.

diumenge, 28 d’agost del 2011

Segon dia de vacances

Una mica al marge de l'actualitat, perquè això vol dir fer vacances, hem farcit tot un dia, amb activitats diverses. Avui hem pujat per sobre dels 2.000 metres. Crec que uns 2.300 metres, encara que la majoria els hem fet en cotxe. Ja sé que és una mica de trampa, però la caminada ha durat unes tres hores, i penso que ja està bé.
Hem vist els tres llacs després de superar, a peu, un petit coll a ple Pirineu. M'he fixat amb la Clara, sobretot, esperant la seva reacció. Recordo quan solíem caminar pel Montseny, amb el guiatge d'en Ramon Verdaguer, que de tant en tant es queixava que ja no podia caminar més. Avui, però, tot i que ja fa molt temps que no fem caminades, la Clara no s'ha queixat gens. Saltava de pedra en pedra, amb ganes. Ha estat un bon matí.
Ens hem parat a dinar a l'hostal que els meus pares tenien costum d'anar cada estiu, la setmana de Sant Jaume. Han passat uns quants anys, i el propietari de l'hostal ja no és el mateix. Ens ha dit que el va comprar el juny de l'any passat. El dinar, una mica de batalla, però tampoc buscàvem excel·lències.
I a la tarda, després d'una bona migdiada, i de visitar alguna botiga, ens hem dirigit a l'aigua. Aigües termals per relaxar-nos. Tres hores de suca-mulla, amb aigua a pressió i fins i tot sauna. Haig de confessar que m'he estrenat i, tot i que m'ha agradat, potser no hi tornaré més. Un dia complert, com cal quan concentres les vacances amb tants pocs dies.

dissabte, 27 d’agost del 2011

Vacances familiars

Sóc fora, no sé si ha passat res durant el dia, i amb la inseguretat de tenir wifi, escric el meu post del dia. A més de mil metres sobre el nivell del mar i, per tant, amb una temperatura molt agradable. Aquella que et fa posar un jersei, si més no a les espatlles.
Després d'un estiu força atribulat, hem sortit tota la família i estem gaudint de la sort que tenim i que mai n'estarem prou agraïts. Els fills se'ns han fet grans. Ja no són aquelles criatures que portaves allà on volies. Ara ja toca pactar, però... són de fàcil convèncer, i una cosa que haig de reconèixer: ens tenen molt de respecte, i això ens obliga a respectar-los molt.
Durant l'hivern, el dia a dia, et distreu i no et deixa veure com es van fent grans. Les seves obligacions i les nostres, ens marquen l'agenda, però és a l'estiu, que tots plegats anem més relaxats, que t'adones que el temps passa. Que ja no som una parella atrevida que vol pujar una família, sinó uns pares amb una responsabilitat molt gran, per educar de la millor manera possible els teus dos fills.
Estic a la sala d'estar amb la televisió en marxa. Suposo que és TVE1, perquè donen el partit de lliga entre el Granada i el Bètis. 0 a 0. L'Ignasi llegeix i la Clara juga amb la BlackBerry. La M, Àngels s'ha quedat a l'habitació llegint. Demà us explicaré el programa. Avui hem fet una ullada general al nou entorn, i hem pujat a veure un petit llac, gairebé amb cotxe fins a la vora. Demà es tractarà de caminar una mica i guanyar-nos el dinar. Bona nit.

divendres, 26 d’agost del 2011

Qui em representa a Madrid?

He sentit a dir que el govern no s'ha atrevit a posar nous impostos als rics. Algú ho havia insinuat atès que avui, divendres, hi havia el consell de ministres setmanal. Tenim, per una banda, un govern que no s'atreveix a posar nous impostos als rics, però no li fa por reduir el sou dels funcionaris. A Catalunya també tenim un govern a qui no li fa por retallar l'estat del benestar i prendre mesures gens propícies per als més desvalguts.
Suposo que aquesta és la moda. En una situació de crisi, tothom ha d'assumir el cost, encara que els que més tenen a perdre, són els que menys risc corren. De sistema progressista, res de res. Ni amb els exemples que ens han donat a França i els EUA, i que comentava l'altre dia.
A tot això suma-li la modificació de la Constitució per la via ràpida, sense consultar-ho al poble (el poder que emana del poble... el poble sobirà...), amb els perjudicis que de ben segur tindrem els catalans (és època de marxa enrere de l'estat de les autonomies). Com podeu veure, tot plegat una mica negre.
He llegit un article d'en Rafel Nadal, a La Vanguardia que m'ha semblat interessant. L'escrit gira al voltant del PSC i la seva relació amb el PSOE. Aquests dies es parla molt del grup propi al Congrés de Madrid, i de la possibilitat de discrepar respecte la posició del PSOE.
Diuen que el Senat és la institució que ha de representar l'estat autonòmic, però no acaba de posar-se en marxa. Coincidiria amb l'articulista esmentat si digués que també al Congrés de diputats s'ha de poder discrepar per sentiment territorial. Algú em pot dir que és inconcebible una discrepància entre un diputat català i un altre aragonès, encara que formin part del mateix grup polític? Pensaran el mateix, per exemple, en relació al corredor del mediterrani i la necessitat de donar-li tot el suport polític? 
Crec que existeix una excessiva por a la discrepància política, com si els partits polítics fossin un conglomerat sense cap esquerda. Entenc que ideològicament hi hagi un acostament que els mobilitzi i faci anar junts, però a la pràctica de la gestió pública... Per què no puc votar un diputat socialista que em defensi a Madrid els meus interessos com a ciutadà, en front d'interessos d'un ciutadà sevillà? Si el diputat socialista escollit a Barcelona ha de votar sempre igual que el seu homòleg sevillà, potser que es deixin de banda les circumscripcions provincials i es creï una sola circumscripció per a tot l'Estat. S'entén? De què tenim por? Puc entendre que Manel Mas em defensa a Madrid? Potser sí, i no en sóc conscient.

dijous, 25 d’agost del 2011

L'adéu a en Toni Tomàs

Ahir em vaig assabentar de la mort d'en Toni. No estava al cas de la seva malaltia i és per això que en va venir de nou i em va doldre. Vaig conèixer en Toni a partir de la meva responsabilitat com a regidor de Participació Ciutadana. En Toni era una persona activa i responsable, que creia en la participació, la qual cosa no l'impedia de ser molt crític.
Li agradava molt parlar i discutir temes interessants. Sabia escoltar i era molt atent i respectuós. Amb ell hi havia veritable diàleg. No tothom sap escoltar, sobretot quan es tenen arguments per defensar. Assistia a totes les convocatòries participatives, i li dolia que fóssim tan pocs. Li agradava la puntualitat, i per a mi això era un valor important. Suposo que era fruit del seu respecte per a tot i tothom.
Era també molt discret. No li calia cridar l'atenció. Només les persones amb qui compartia treballs i converses, li reconeixien els seus mèrits. Acceptava les altres opinions i rectificava si entenia que anava equivocat. Era el que convindria que tots fóssim: un humil vilatà, amb sentit cívic, compromís polític i social, i respectuós amb els altres. 
Lamento la seva mort i estic convençut que la gent més propera a ell, notaran la seva absència. Tot fa pensar que en aquest mandat municipal no hauria pogut participar gaire, però tot i així segur que Arenys ha perdut una persona de vàlua, amiga de qui vol el bé per als altres. Adéu Toni, gràcies pel teu testimoni de vida.

dimecres, 24 d’agost del 2011

La lliçó dels milionaris

Mira si ho estem fent bé, que la gent reclama que els hi augmentin els impostos. Sempre s'havia dit que una de les diferències entre una administració de dretes i una d'esquerra era en l'aplicació dels impostos. Un govern d'esquerres s'entén que incrementarà els impostos, perquè creu en una administració potent que redistribueix la riquesa, i ho fa d'una manera progressiva, és a dir, a qui més ingressos té, li grava una quota superior, per ajudar a que el salt entre rics i pobres sigui el menor possible.
Ja ho he dit més d'una vegada que la política del PSOE ha estat molt poc atrevida. L'entorn no li ha posat fàcil i l'estat del benestar no ajudava a que s'apliquessin fórmules progressistes. Tots plegats ens crèiem que tothom vivia bé i no calia preocupar-se de res.
Les mesures fiscals preses pel govern d'esquerres eren contradictòries al principi que esmentava abans. El govern va augmentar un impost indirecte, com és l'IVA, que grava a tothom sigui quina sigui la seva renda, i va eliminar l'impost de successions, que si algú beneficiava era qui tenia què deixar als seus fills i parents.
No pas a Espanya, sinó als EUA i a França, ha sorgit uns milionaris que demanen al seu respectiu govern, que els incrementin els impostos, per beneficiar el país i ajudar a sortir més ràpidament de la crisi. Potser seria bo que, encara que a Espanya no hi hagi aquesta reclamació, el govern de l'estat en prengués nota i modifiqués l'impost sobre la renda de les persones amb un nivell alt d'ingressos. Si qui més bastonades rep en aquesta crisi és el col·lectiu de rendes més baixes, d'alguna manera contribuirien a plasmar el model del govern que representen, i obtindrien uns recursos que bona falta fan.
La premsa aquests dies va de bòlit amb informacions i rumors sobre canvis legislatius fiscals. Jo demanaria que no s'improvisessin els canvis normatius, sinó que s'estudiés què és el més aconsellable i, en tot cas, es tingués en compte qui pot haver votat una opció d'esquerres i progressista, i els motius que els va fer prendre aquesta opció.

dimarts, 23 d’agost del 2011

Prendrem mal

El cert és que volia començar parlant del conjunt de declaracions arran de l'últim partit Barça-Madrid, i els expedients que s'han obert als dos entrenadors, per il·lustrar que no deixa de ser un reflex de la realitat que nosaltres anem conreant. Guardiola va dir que prendríem mal, i avui o ahir ho ha dit el president Rosell. Una afirmació que pot semblar exagerada, però que convé tenir present.
Fa quatre dies que parlàvem dels aldarulls de Londres i unes quantes ciutats angleses més. Intentàvem buscar les causes i donàvem la culpa a la situació de crisi, que no era d'ara, sinó que s'arrossegava de molt de temps, amb famílies amb més de dues generacions a l'atur. No vull menystenir aquest panorama, ni deixar de donar-li la importància que té a l'hora de marcar una societat, però tampoc hem cuidat la formació social. I, sinó per què hi havia barrejades persones universitàries o amb alt poder adquisitiu?
Quan parlo de formació social em refereixo a aprendre a conviure en societat. L'individualisme ha guanyat terreny i és el pitjor enemic per a una bona convivència. El respecte, el saber escoltar, l'acceptar que no sempre tenim raó... tot això és part d'un exercici que convé que practiquem diàriament. A Mourinho li recriminem la seva actitud insultant, la manca de respecte, les males arts per aconseguir la victòria... tot això ho trobem fora dels camps de futbol. Només cal que ens hi fixem una mica.
Si bé és cert que les figures, els mites, els admirats, han de donar exemple. No podem oblidar-nos de la nostra responsabilitat. Perquè és molt fàcil culpar els altres i no adonar-nos quan som nosaltres els que errem el camí.

dilluns, 22 d’agost del 2011

No cal que tot s’enfonsi

Mig llegint el diari i mirant els darrers minuts del partit del Barça, m'ha cridat l'atenció les declaracions de l'exconseller Carretero en què afirma que el millor que li pot passar a Catalunya és la majoria absoluta del PP el 20N. És allò de com pitjor estiguem, millor en sortirem. Jo no hi crec.
Al marge d'acceptar o no que una majoria absoluta del PP és un resultat negatiu per Catalunya, em sembla que Carretero s'equivoca, i només cal que miri enrere. Precisament els catalans, en política, som incapaços de treballar solidàriament, i si pinten bastos, ja ens podem preparar.
Els èxits s'assoleixen treballant amb constància i responsabilitat. Esperar que els altres et solucionin els problemes (en el cas de Carretero, portant-te la contrària fins a l'extrem), a la llarga no acaba funcionant. És per això que en aquest blog m'he fet pesat repetint mil vegades que només ens en sortirem si anem tots plegats, si sabem implicar els altres en el projecte comú, en lloc de distanciar-nos-en. 
Carretero, que va marxar d'ERC, ara els demana anar junts amb un mateix objectiu: la independència. En això no s'equivoca, però els haurà de demostrar que sap escoltar i que no se'n va a la primera de canvi. Treballa en grup demana paciència, humilitat i saber escoltar.

diumenge, 21 d’agost del 2011

Ha passat aquest cap de setmana

Aquest cap de setmana hi ha dos temes que han estat notícia preferent, sobretot per la seva repercussió. Per una banda ha tingut lloc la Jornada Mundial de la Joventut, a Madrid, i per l'altra hi ha l'atac dels rebels libis a la seva capital Trípoli. Segons les notícies que arriben, tot fa pensar que estan entrant a la capital, assetjant el seu líder Gaddafi.
Es fa difícil opinar sobre esdeveniments com el de Madrid aquests dies, sense caure en el perill de fer una crítica massa lleugera. La mobilització de masses per creences religioses té un caràcter especial en el context del món d'avui dia, i encara més si es mira des d'un entorn, el nostre, força secularitzat.
La gran dificultat està en saber destriar política i religió, i comprendre tots plegats què correspon a qui. Quan a l'Evangeli et transcriuen la frase "al Rei el que és del Rei, i a Déu el que és de Déu", et costa d'entendre pronunciaments de bisbes com el màxim representant espanyol, monsenyor Rouco. Suposo que el laïcisme és difícil d'entendre i, segons per a qui, difícil d'acceptar.
I en relació a la guerra de Líbia, només puc desitjar que s'acabi ràpidament, i que siguin capaços de reconstruir el país, amb un govern democràtic i transparent. Només els seus ciutadans poden entendre quina és la situació en què es troben, i han de ser ells els que han d'aconseguir el canvi desitjat.
Paral·lelament hi continua havent morts a Somàlia, per la fam i la sed, a Palestina, per la guerra inacabable entre Israel i Palestina, i a Síria, on el seu president continua matant la seva població. No estem passant per un bon moment. Hi ha encara molta injustícia i molts temes a resoldre.

Acostumar-se a la interinitat

Recordo que quan parlàvem d'oficis i professions i sortia farmàcia, comentàvem que estudiar farmàcia i aconseguir regentar-ne una, era un somni per a molts i enveja per a molts altres. Era assegurar-te la vida, amb un nivell d'ingressos espectacular. Aquesta impressió l'he mantingut amb el temps, sense parar a pensar què hi havia de cert i què no, però el cert era que les famílies que coneixia que tenien una farmàcia, eren famílies amb un poder adquisitiu alt.
Aquests dies llegim als diaris que se n'ha tancat tantes, potser perquè l'esmentat negoci no era tal. Ahir, també, una de les mesures "pal·liatives" del govern, anava contra els interessos dels farmacèutics, i també dels laboratoris farmacèutics. Si es contreu la despesa, amb productes genèrics, per tant més econòmics, els marges comercials es debiliten.
Una de les conclusions a que podríem arribar és que avui dia no passa el mateix que abans, i que avui res és segur del tot. Les botigues que vèiem de petits, duraven en el temps. Avui amb pocs anys de diferència, per no dir mesos, veus obrir i tancar una mateixa botiga. Els nostres pares, i fins i tot la meva generació, podíem trobar una feina per a tota la vida. Ara, qui té la sort de trobar feina, no té cap confiança que sigui per sempre. La interinitat és arreu i d'aquesta manera hem d'acostumar-nos a viure-hi. Ni els grans negocis, són el que semblen, ni haver estudiat una carrera no és cap garantia.

divendres, 19 d’agost del 2011

Noves mesures pal•liatives

Esperaré a llegir els comentaris sobre les noves mesures del govern de l'estat, que de ben segur ens explicaran els entesos en la matèria, però jo us haig de dir que, d'entrada, penso que la rebaixa de l'IVA en la compra d'habitatges nous és una mesura errònia, que no donarà els fruits esperats.
No ho acabo d'entendre. Fa quatre dies que varen eliminar la desgravació fiscal per a la compra de l'habitatge, i ara et retallen l'IVA. És una contradicció que ve a sumar-se a les mesures que l'actual govern ha pres i després ha retirat. No vull dir que ningú se'n beneficiï, però em costa de veure que sigui una decisió beneficiosa per al total de l'economia.
Hem d'acceptar que governar en temps de crisi no és fàcil, i que en aquestes circumstàncies el millor és estar a l'oposició. Tot és criticable i pots quedar bé amb la vianda al plat. El PP, si no ho recordo malament, té la intenció de recuperar la desgravació per a la compra del primer habitatge. No hi ha dubtes que al voltant dels habitatges hi ha molta feina a fer, però és bo que s'analitzi les conseqüències de les mesures que es prenen, i que no es pensi a molt curt termini, sinó a més llarg termini. 
Sabem que el món de la construcció és el que més ha rebut, i que era al voltant d'aquest que la nostra economia feia la gara gara. És en la compra de més habitatges que farem fora la crisi econòmica? Quin paper jugarà el mercat mobiliari? es mantindran els preus abans d'impost?
Tota reactivació econòmica ens podrà portar a sortir de la crisi. És per això que estic d'acord amb la injecció de diners per augmentar les inversions i la demanda. Qualsevol mesura que freni l'activitat econòmica difícilment ens solucionarà els nostres problemes. 
Ahir hi havia un article interessant de Bernat Valls, al diari ARA, en la línia de prioritzar la millora de la distribució de la despesa pública, a les retallades anunciades. Tothom hi té molt a dir, però si no corre el diner, l'activitat econòmica es paralitza i això vol dir més atur i més necessitat de subvencions a la desesperada.

dijous, 18 d’agost del 2011

Visita al MNAC

Després de dormir una mica menys, degut a l'horari del partit entre el Barça i el Madrid, hem fet cap a Barcelona, amb la intenció primera de visitar el MNAC. Aquest dijous no es tractava de cap passejada per la Costa Brava, sinó per passadissos del Palau Nacional, edifici construït en motiu de la celebració de l'Exposició Internacional de 1929.
Per cert, ahir vàrem anar a dormir satisfets, més que pel resultat final, per la lliçó de comportament civilitzat dels jugadors del Barça, davant uns jugadors madrilenys intoxicats per un mal educat Mourinho.
La visita al museu ha estat molt interessant, i en tot cas decepcionats per la poca assistència de visitants. Encara que et permetia veure millor les obres d'art, pensaves que molta gent podria aprofitar l'estiu i les vacances per visitar-lo, i em sentia culpable d'haver trigat tant temps en anar-hi.
Sense cap voluntat de fer comparacions, en més d'una ocasió he pensat en el museu de Vic. Potser molts dels visitants del MNAC podrien fer una visita a la ciutat i també al seu museu episcopal. Segur que en gaudirien.
A la tarda, després de dinar en un dels restaurants Mussol, que us recomano, ens hem deixat caure pels carrers dels voltants de la Catedral i de Santa Maria del Mar, i hem ensenyat als nostres fills, el mercat de la Boqueria.
Un dia d'agost a Barcelona desgasta i fa suar. No ens ha calgut fer l'exercici físic de cada capvespre. Avui no hem anat fins a Canet a rebaixar quilos. Ho deixem per a demà.

dimecres, 17 d’agost del 2011

A qui fa por l'administració única?

Rubalcaba planteja la possibilitat de suprimir les diputacions, les quals considera obsoletes, amb unes funcions que no els pertoca. No fa pas massa temps que en aquest bloc, parlava de la importància que han tingut les diputacions per als municipis petits. Aquesta ha estat la meva experiència de govern d'un ajuntament relativament petit. Amb això no vull dir ni que el senyor Rubalcaba estigui equivocat i encara menys que no convingui revisar-les. La clau de tot plegat no estar en dir si un nivell d'administració és sobrera o no, sinó de resoldre per sempre el gran problema de l'administració pública al nostre país, que consisteix en mantenir parcel·les de poder entre partits polítics.
La ciutadania el que vol és una administració eficient, àgil i transparent. Al ciutadà no li vagis a demanar de qui vol que sigui competència tal o tal altre servei, el ciutadà vol que se li ofereixi el servei, i que sigui el millor possible.
El repartiment de competències ha de venir donat per les característiques dels serveis i no pel nivell de poder que representen. Al nostre país, però, això no s'ha vist mai bé. Un bon exemple el tenim amb Cultura, que és competència de les administracions autonòmiques, però el govern de l'estat continua incorporant el ministeri.
És per això que no s'entén quan els ajuntaments tenen tants problemes de finançament, i encara menys se sap si el que fan és de la seva competència o no. Les persones que s'adrecen a Serveis Socials, no saben si els diners que reben vénen de l'ajuntament o de la Generalitat, elles són ateses per uns o unes funcionàries que són el seu referent, i els qui donen la cara i se'ls exigeix professionalitat i eficàcia.
El que comenta Rubalcaba forma part de la precampanya electoral i, per tant, s'haurà de valorar com a tal, però el que és ben cert és que algú ha de posar mà a la disbauxa de l'administració pública al nostre país, i treballar a fons per aconseguir la màxima eficiència i els millors resultats. Que no quedi tot plegat en frases boniques en període electoral, sinó que s'assumeixi que es tracta d'una assignatura pendent.

dimarts, 16 d’agost del 2011

Els macips i Sant Roc

Avui a Arenys és festa, la festa petita. Un any més complim amb el vot de vila i els macips es passegen per la vila ruixant els vilatans per alliberar-nos de la pesta. Els de casa, enguany, no hi han pogut participar ja que es troben en la franja d'edat, entre petits i grans, que no són convocats.
La festa comença a les 8h del matí, amb l'ofrena de macips, macipes, captadors i captadores a Sant Roc i la cantada dels goigs. Després de la foto de família davant del mercat municipal, es distribueixen en colles per recórrer tots els carrers i places de la vila, amb les almorratxes plenes d'aigua d'alfàbrega. A la tarda acompanyen les autoritats, a qui prèviament els fan una gran ruixada, cap a l'Ofici, on novament es canten els goigs a Sant Roc.
Es tracta, doncs, d'una festa de component religiós i de veneració al sant que va alliberar-nos de la pesta. Una tradició que s'ha mantingut amb els seus alts i baixos fins a la data d'avui, i que tot fa pensar que continuarà molts anys, atesa l'acceptació que la festa té, i els molts macips i macipes que hi volen participar.
No deixa de ser curiós, però, que encara hi hagi qui sota un mal concepte de la llibertat d'expressió, busqui cinc potes al gat per deslluir una festa que agrada a la majoria de vilatans. Sempre es veurà que n'hi ha que es creuen més savis que els altres, o més "demòcrates", i no deixen de ficar el dit a la nafra.
Enguany ha sortit una colla alternativa, que es volia diferenciar pel fet de "no anar a missa". És allò de celebrar primeres comunions laiques. Però el cert és que no ha estat la no assistència a l'ofrena al sant, l'únic tret diferenciador, sinó que l'acompanyament musical i els esgarips, tampoc no anaven a to de la festa que els arenyencs i arenyenques celebrem amb goig cada 16 d'agost. Voler negar el sentit de la tradició és una manera evident de caure en la ridiculesa més solemne.

dilluns, 15 d’agost del 2011

Estem desorientats

He llegit que en Bojan, recentment fitxat per la Roma, va estar a punt de ser agredit a València perquè és català. Això és el que va declarar l'exjugador del Barça, quan va poder fer declaracions sobre el desgraciat succés. No anem bé. Si la notícia que apareix als diaris és certa, realment poder afirmar que estem malalts.
Estem vivint un temps de bojos en què qualsevol excusa és bona per armar una revolució. El meu dubte és si ens trobem davant una crisi econòmica o bé una crisi social. Perquè... el comportament és causat pels problemes de subsistència o per una degradació de la pròpia societat? 
Tots hem col·laborat a sacsejar la nostra societat i l'estem portant a un cul de sac. No pot ser que mentre a Somàlia s'estan morint de fam, mentre a Síria el govern dispara a matar la seva població, mentre a Líbia el coronel Gadafi continua lluitant per mantenir-se al poder i morint persones innocents, nosaltres ens barallem perquè som catalans o valencians. Tan avall hem caigut?
Avui, en un article de l'ARA, llegia com es posava en dubte la pèrdua de valors, una expressió molt usual actualment. Quins valors? es preguntava. No entrem a fer comparacions, però analitzem a fons què ens està passant, a què donem importància i on volem arribar.

Els gossos continuen pixant-se als portals

Avui ha estat un dia de família i repòs, encara que a la tarda-vespre hem sortit a caminar amb la M. Àngels. No sé què ha passat pel món i esperaré a demà per assabentar-me'n. El que no he pogut deixar de conèixer és el resultat del Barça i el Madrid. Un empat no és mal resultat, sobretot després que el Barça no ha fet cap bon partit.
S'hauran acabat les passejades amb el pare per Arenys, doncs avui ha marxat cap a Vic. Han estat quinze dies de vacances, de voltar per carrers de la vila, a pas de tortuga, mirant força a terra i adonant-te de les dificultats de caminar pels carrers, amb entrebancs, voreres estretes i... cagarades de gos a tort i a dret. L'incivisme dels amos o passejadors de gossos és greu i llavors demanem responsabilitats i exigim coses a l'ajuntament.
Com podem demanar responsabilitats si no ho som nosaltres? Ens queixem del govern espanyol o el català, i som incapaços de comportar-nos cívicament. Fins i tot hi ha qui quan li recordes que els excrements s'han de recollir, et mira en posat de perdona vides. I les pixarades? Això ja és per a nota. Perquè hi ha qui realment recull els excrements, però permet que el seu gos es pixi al portal de la primera casa que troba (no a la pròpia).
Continuo pensant que, al marge de les denúncies a qui incompleix les més elementals normes de civisme, caldria que l'ajuntament, en primer lloc, s'assegurés que tot els gossos estan censats, i després fes pagar als seus amos, una taxa que permetés contractar un servei de neteja especial per als pixats i cagades dels gossos. Al nostre municipi hi ha una sobre-població de gossos i cal més control. Tot això seria innecessari si tots fóssim més civilitzats. Sentit comú, responsabilitat i civisme.

dissabte, 13 d’agost del 2011

Eduard Punset

Al setmanari "cultura|s" que edita els dimecres La Vanguardia, he trobat, aquesta setmana, un interessant article de Esteban Hernández sobre Eduard Punset, "De què parlem quan parlem de Punset", on fa una recopilació de diferents pensaments expressats en la bibliografia de Punset. Si teniu ocasió de llegir-lo, penso que val la pena, ja que no us el transcriuré en aquest bloc, però si que m'agrada fer algun comentari al respecte.
"Ens movem guiats per sentiments, i donar massa importància a la raó és anar en contra de la nostra naturalesa". Segons Punset  insisteix en la importància de la passió per sobre de la raó, i considera necessari "llançar per la borda tot el pensament aristotèlic que ha farcit la cultura occidental insistint en la irracionalitat i la perversitat de les emocions". És per això que, en el camp laboral, assegura que més que el coneixement adequat, el que cal és creativitat, la qual cosa requereix d'un nivell d'intel·ligència determinat.
I per acabar ens diu que "resulta fonamental que siguem capaços de canviar d'opinió, que ens obrim a les possibilitats". I això ho he recollit de manera especial i hi he reflexionat al respecte.
Sovint lloem les persones que en el transcurs dels temps es mantenen ferms en la defensa dels seus principis, de les seves opinions sobre les coses, i en canvi ara se'ns diu que és bo ser capaços de canviar d'opinió. No necessàriament estarà parlant d'actituds contradictòries, sinó evolutives.
A vegades ens fa por observar que actualment pensem de manera diferent a com ho havíem fet anteriorment, i ens sembla que ho hem d'amagar. Potser si escoltem més els altres, serem capaços de canviar d'opinió. No es tracta de ser volubles i caminar segons bufi el vent, sinó d'aprendre dels altres i no tenir l'orgull de pensar que només nosaltres tenim la possessió de la veritat.
"Per això, en el nostre temps, desaprendre la majoria de les coses que els altres ens han ensenyat és molt més important que aprendre", del llibre El viatge a la felicitat.

divendres, 12 d’agost del 2011

Un model de turisme

No, avui no parlaré de la visita del Sant Pare a Madrid, ni de monsenyor Rouco i les seves rebaixes. Que cadascú ho suporti de la manera que li sigui més lleu. Tampoc comentaré el capítol d'avui del serial "Cesc torna a casa", ni de la demagògia al voltant de les vacances dels polítics. M'agradaria referir-me al model turístic de Lloret i Calella. Un model que, sortosament, no s'estén a tot el litoral català. Per què?
Des que vaig arribar a Arenys de Mar, ara fa 30 anys, no he parat de sentir pestes contra el model turístic de Lloret i Calella. Quan demanava per què no hi havia hotels a Arenys, em contestaven que no volien que la vila es convertís com les altres dues esmentades. No és, per tant, cap novetat ni cap misteri.
M'imagino que moltes persones i botiguers de Lloret estan molestos i preocupats pels esdeveniments dels últims dies, però no sé si són conscients que el model que entre tots han definit, comporta massificacions incontrolades que poden acabar en els incidents d'aquests dies. No és una responsabilitat única de l'ajuntament o de les discoteques, sinó que tothom hi ha contribuït. Els responsables dels centres d'oci són els mal vistos, però també caldria demanar responsabilitats als operadors que treballen amb hotels propis o conveniats, amb unes ofertes rebentades i predisposant els turistes a comportar-se de manera incívica. I podríem anar afegint responsables a la llista. 
Penso que cal replantejar el model de turisme que volem. No podem oblidar que és una font d'ingressos que convé conservar, però és necessari valorar alternatives i millores en l'oferta. Entretant convé que tothom col·labori per eradicar les conductes incíviques, convençuts que ningú en queda exclòs.

dijous, 11 d’agost del 2011

Costa Brava segona etapa

Un nou dijous i una nova passejada per la Costa Brava. Avui hem anat més a prop de casa, però no per això més conegut. La intenció era anar a Sant Feliu de Guíxols i aprofitar-ho per saludar a la Montse, una amiga que feia molts anys que no ens vèiem. Tot i així hem fet una marrada i hem arribat fins a Palamós.
Recordo quan treballava en una empresa d'importació i exportació en què el port de Palamós era un punt de sortida del material, normalment amb destinació als països àrabs. Poca relació més he tingut amb aquesta població i tenia ganes de veure la platja sense aturar-nos. La direcció era contrària i ens han obligat a passar pel mig de la població.
Finalment hem arribat a la platja de Sant Pol, a tocar de S'Agaró, que la Montse ens havia recomanat per banyar-nos-hi. Mentre les senyores s'han fet mestresses de la platja nosaltres hem fet una passejada pel Camí de Ronda en direcció nord.
Aquest mar és el que m'agrada. El mar que puc veure a sota els peus, entremig de roques. Una aigua transparent que ens deixa veure els seus misteris més superficials. Penso que m'agrada el relleu, perquè sóc de terra endins i prefereixo les muntanyes. A la Costa Brava la muntanya entra a les entranyes del mar i aquest punt d'intersecció és el que em deleix. 
La Montse s'ha afincat a Sant Feliu de Guíxols i sembla que li va bé. Potser perquè a Arenys no hi ha la congestió de Barcelona, però em sembla molt bona idea passar la jubilació en un lloc tranquil, sense que ningú et doni presses. Encara és aviat per pensar en la jubilació. Encara hi ha temps per fer bona feina, si ens ho permeten. De totes maneres, les coses no s'improvisen. 
No he pogut conèixer Sant Feliu, però arribo sempre a la conclusió que els pobles de mar són molt diferents als de l'interior. Potser és una deducció massa simplista. Els pobles s'han de conèixer bé abans de catalogar-los, i si pot ser de la mà d'algú del mateix poble, millor. La Montse ens ha dit que és un poble molt tranquil. Més tranquil que Arenys. Sens dubte que l'arribada a Arenys ha estat molt més estressant que les passejades per Sant Feliu de Guíxols. La Montse deurà tenir raó.

dimecres, 10 d’agost del 2011

Policies al carrer

Arran dels fets de Londres i altres ciutats britàniques, s'està parlant molt de la policia, i del seu paper davant els atacs vandàlics. El dilema entre el policia amic, que ajuda les persones, i el policia repressor, que multa els infractors. Tots volem una policia amiga, que ens ajudi, ens expliqui què fem malament, i no una policia que esperi multar-nos per errors i infraccions comeses. Quan hi ha conflictes com els actuals de Londres, quina policia volem?
Quan hem estat a Londres, de vacances, veiem el policia anglès com un objecte turístic. Qui no ha vist turistes fotografiant-se al costat de policies, com també ho fan amb cabines telefòniques o autobusos de dos pisos? Els fets vandàlics d'aquests dies els han trobat amb els pixats al ventre. Sense saber com respondre.
Curiosament, els actes vandàlics actuals han sorgit arran de la mort d'un jove, per part de la policia. L'any 2005, a París, també hi va haver grans conflictes arran de la mort d'uns joves. I recordem, arran de l'atemptat al metro de Londres, la mort d'una persona a trets de la policia. Quina part de culpa té la formació de la policia? l'estratègia?
A casa nostra també hi ha hagut discussió sobre els nostres policies. Hi ha diversitat d'opinions sobre quin és el paper que han de jugar, i què és el que no fan. Alguns diuen que la policia només pensa en multar els cotxes mal aparcats, i en canvi són incapaços de veure comportaments incívics. D'altres pensen que només els veuen al carrer acompanyant els gegants, o tancant la Riera per alguna activitat de lleure. Probablement cal explicar bé quina ha de ser la seva actuació, perquè tothom pugui entendre què estan fent.
És la policia la imatge de l'autoritat? pot, un d'aquests joves saquejadors, veure en el policia uniformat, el seu protector davant la injustícia? És a base de col·locar 16.000 policies als carrers de Londres que es podrà solucionar el problema? Ara, la policia haurà d'aturar els aldarulls i posar calma a la ciutat, després, però, caldrà resoldre els problemes que han causat aquests aldarulls, els problemes que castiguen la població que, amb qualsevol excusa, pot sortir al carrer a cremar-ho tot. A casa nostra, no ens adormim!

dimarts, 9 d’agost del 2011

Temps de seny

Estem vivint uns dies atípics de l'estiu, que acostuma a ser buit de notícies. Enguany, però, hi ha dos temes que són molt vius que preocupen a un món globalitzat, que sap que no hi ha problema d'un país que no pugui acabar passant a casa. Els equilibris per evitar una recessió econòmica històrica, per una banda, i els actes vandàlics a Londres i algunes altres ciutats britàniques, per l'altra, fan que no deixem de llegir els diaris o escoltar el telenotícies.
Els dos elements que són notícia, estan completament relacionats. En moments de crisi econòmica hi ha uns sectors de població que la pateixen de manera especial, i facilita la fractura social que està en la base dels actes vandàlics d'aquests dies, com va passar a França el 2005.
Temps d'incertesa, de dubtes i desconfiança. No entenem el mercat financer, no entenem la política financera dels nostres governs, no entenem la manca de direcció política, i tot això amb problemes de subsistència per a moltes famílies. És per això que no s'ha entès el canvi en la manera de pagar el PIRMI. S'entén la intencionalitat, i és bo comprovar si tots els que ho cobren hi tenen dret, però no la forma, sobretot la precipitació que ha comportat problemes a moltes famílies, i escridassades a personal municipal sense tenir-ne cap responsabilitat.
Necessitem relaxar-nos i reflexionar sobre què hem estat fent malament. Els que puguem, calmem-nos i no ens afegim en el desori. Discutim allò que convingui, però tinguem present que tot plegat s'aguanta per un fil, i si el trenquem... ningú sap dir-nos què ens pot passar. Hem d'avançar socialment, i no engegar-ho tot a fer punyetes. És temps de Seny.

dilluns, 8 d’agost del 2011

El dret a manifestar-nos no ho justifica tot

Tot i defensar el dret a manifestar-nos, penso que un abús o mal ús d'aquest dret ens pot portar al caos. La nostra societat no està tan ben assentada com perquè la fem trontollar gaire. Des que ho vaig llegir ho he anat repetint: la nostra societat no és participativa, sinó reactiva, i aquesta reacció no sempre ha de ser en forma de manifestació al carrer, i molt menys destrossant mobiliari urbà.
Avui he llegit que a Lloret de Mar, quan tanquen les discoteques, al voltant de les quatre de la matinada, els joves es dediquen a obstaculitzar l'avinguda principal de la zona de discoteques i els mossos d'esquadra i policia local els han de dissoldre. A la matinada de dissabte la tangana va ser més grossa i els aldarulls varen acabar amb la detenció d'algun d'aquests joves.
Aquest mateix dia, o nit, a la zona nord de Londres també es va aprofitar una manifestació, per fer destrosses, calar foc a cotxes i cases, i saquejar botigues, emportant-se sobretot aparells de televisor, mòbils...
Sentirem la música de sempre, que en tota manifestació s'hi infiltren incívics a rebentar la pròpia organització, i espatllar el mobiliari urbà, però també béns privats. Però això ens porta a un atzucac i no és bo quedar-nos atrapats. Cal tenir cura a l'hora de promoure protestes públiques i ser conscients del que pot arribar a passar. 
Fa uns dies que comentava la necessitat de responsabilitzar-nos dels nostres actes, i organitzar qualsevol acte a l'espai públic coneixedors del que podem provocar nosaltres i també els convocats i/o infiltrats. El problema és la manca de civisme, agreujat per una situació econòmica degradada, amb moltes persones a l'atur i amb dificultats per sobreviure. Però res pot justificar una actuació vandàlica. Defensem on sigui el dret a manifestar la nostra disconformitat, a defensar els nostres drets, però fem-ho com i quan calgui, i amb els mitjans necessaris per evitar que haguem de lamentar-nos.
Si els joves turistes de Lloret pensessin una mica amb les persones que aquelles hores de la matinada estan dormint, o bé els vandàlics londinencs amb els propietaris de les cases i cotxes incendiats, potser actuarien de manera diferent. Si ni així canviaven d'actitud... ho tenim fotut!

diumenge, 7 d’agost del 2011

Uns altres indignats a la gruta

Benvinguts a la gruta! amb aquesta salutació començàvem el dia. Un diumenge d'agost sense cap programa previst, però amb les ganes de trencar la rutina. Ahir a la tarda vàrem decidir que assistiríem a la missa "clandestina" de la gruta de Lourdes. És la primera vegada que hi anàvem i l'experiència ha estat interessant. La impressió que tens és que et trobes entre una colla d'amics, on tothom té el seu paper per tal que es pugui dur a terme la celebració de l'eucaristia. Un treball conjunt amb ganes de demostrar que hi ha voluntat de conservar aquesta celebració d'estiu. Un corrent crític dins la vida parroquial?
I la tarda, fins a Sant Pol. Una població veïna que té el seu encant. He recordat la notícia que sortia l'altre dia, de la lluita entre la població, amb l'ajuntament al capdavant, i Adif. L'adaptació de les estacions i el seu tancament, que s'està fent a la línia del Maresme, pot enlletgir l'encantadora estació de Sant Pol, que es troba integrada en el poble. Lluitar contra administracions supramunicipals és molt pesat, i acostumes a tenir les de perdre. A Espanya, l'administració pública no contempla el sentit comú. Tot es fa per reial decret, sense tenir en compte la realitat.
És per això que parlar d'administració única és una utopia. Només uns quants il·lusos podíem estar pensant en la possibilitat d'aplicar l'administració única. Al nostre país existeix una lluita entre administracions, i la local és la que sempre perd. No us penseu que sigui un problema estatal només. A Catalunya hem adoptat el mateix criteri, i encara l'hem exagerat. 
No sé si els vilatans de Sant Pol aconseguiran aturar les intencions d'Adif. Desitjo que així sigui, i des d'aquí tot el meu suport, encara que només sigui virtual. Quan els indignats formin part de les institucions públiques, amb capacitat de decidir, encara que sigui a un nivell molt bàsic, començarem a fer bé les coses i potser aconseguirem el canvi tan desitjat.
Els amics de la gruta, d'aquest matí, són uns indignats que no s'han assegut davant la parròquia, sinó que s'han unit per celebrar l'eucaristia davant la verge de Lourdes.

dissabte, 6 d’agost del 2011

Les escoles de música estan en perill

Em preocupa la notícia de la retallada del 50% de l'aportació de la Generalitat als ajuntaments, per a les escoles de música. I encara més quan diu que aquesta resolució s'aplicarà de manera retroactiva per al curs passat. Em preocupa pel futur de les escoles de música, però també per la situació en què queden els ajuntaments.
El nostre país, que s'ha dit de tradició musical, l'ensenyament de la música ha estat possible gràcies als ajuntaments que, sense tenir-ne competència, varen iniciar l'ensenyament assumint totes les despeses fins que la Generalitat, de mica en mica, en va cobrir una part. Ara ens diuen que redueixen el 50% la seva aportació.
Si llegim l'article de Xavier Roig, ahir a l'ARA, podem concloure que va ser un error que els ajuntaments assumissin aquesta iniciativa, amb les corresponents despeses, però la pregunta que em faig és si els catalans no teníem el dret d'estudiar música, o això només es podia fer en els països rics? Probablement hem estirat més el braç que la màniga, però ens havíem de cenyir a les competències que marca la llei? Jo crec en la Cultura, en sentit ampli, i crec que és una dinamitzadora de la societat i de l'economia. Invertir en Cultura no és llençar els diners. En tot cas s'ha de racionalitzar. 
En l'atribució de competències estatals a les autonomies, Catalunya en va sortir malparada, perquè aquí no hi havia conservatoris estatals. Tota la música apresa a Catalunya ha estat gràcies a l'aportació impositiva dels catalans, i els ajuntaments hi han ajudat molt. Què passarà ara? Arenys, per exemple, podrà assumir el cost que deixarà d'aportar la Generalitat? Seran els pares els que hauran d'aportar la diferència? Si és així, la música passarà a ser un ensenyament d'elit, com potser algú vol des de fa temps, però que jo hi estic totalment en contra.
Els ajuntaments han estat reivindicant durant trenta anys una millora en la redistribució del diner públic entre administracions, i al final el que s'haurà aconseguit és una reducció i no l'increment sol·licitat.

divendres, 5 d’agost del 2011

Que ens diguin la veritat

Quan pinten bastos t'adones de la realitat de la vida. Quan tot va bé, no t'hi pares a pensar. Tot plegat et ve rodat i no t'hi fixes. És quan t'arriben els problemes que poses els peus a terra i comences a barrinar. No és estrany que es digui que les dificultats ensenyen. Ens formem i ens fem més forts.
Ara, que passem per un període de dificultats econòmiques, després d'haver viscut molt bé, és quan ens adonem de la interrelació de tot plegat. En economia, però també en la vida mateixa, tot està relacionat i un moviment en condiciona d'altres. És per això que resulta tan difícil opinar i aconsellar, perquè de qualsevol acció se'n desprenen efectes positius i també negatius. Es tracta de valorar quins pesen més.
Se'ns ha dit que hem gastat massa i ara, per voluntat o obligats, hem reduït la despesa, però disminuir el consum frena l'economia, i ara necessitem reactivar-la. Els ajuntaments, per posar un exemple, han vist reduïts els seus ingressos, i els més afortunats o més assenyats, han hagut de reduir les despeses. Els altres la feina que tenen per tirar endavant. Reduir despeses en el sector públic, reduir la inversió, provoca una reducció dels llocs de treball i, per tant, un augment de l'atur. 
Avui UGT publicava que el 68% dels joves espanyols vol emigrar per trobar una feina digna, i afegeix que són els joves més preparats els que se'n van, la qual cosa és negatiu per al país. Què cal fer per ofertar treball per aquests joves? Si no injectem diner al sistema, no hi haurà manera de crear llocs de treball. Tampoc podem repetir el model antic, perquè ara ja no funciona. Cal, doncs, un canvi de model i una empenta que algú ha de donar.
Tots som responsables, però el govern de l'estat hi té un paper important a jugar. Fa molt temps que se li demana, i l'alternativa de govern li retreu, però no explica quina serà la seva política econòmica. Diu que no farà retallades, però és precisament això el que demana Europa. No és estrany l'article que ha aparegut a The Economist, Anyone want to run this country? "Mr Rajoy faces a dilemma over the coming months. To win votes he must seem moderate, but to gain respect from the markets and Brussels he must seem severe. For the moment, votes are what counts."

dijous, 4 d’agost del 2011

Per la Costa Brava

Aprofitant que estem de vacances, hem fet una sortida cap al nord del país, sense deixar la mediterrània. De fet, la M. Àngels només gaudeix del viatge si sap que no se separa del mar que tant estima. La sortida d'avui consistia, doncs, substituir la banyada habitual a la platja d'Arenys per una altra a la Costa Brava. 
Hem visitat Llançà, on feia anys que no hi havíem anat. He trobat que havia crescut molt, o aquesta ha estat la meva impressió, amb més botigues i molts més apartaments. Tot i que hi havia molta gent, no t'ofegava, com sí que em passa quan vaig a Calella del Maresme o Lloret. No sé si és per la gent que va a un lloc i a l'altre, o bé perquè Llançà respira més.
Hem dinat a Can Narra i després ens hem dirigit cap a Port de la Selva i al Cap de Creus. La imatge que tens de Port de la Selva des de la carretera de Llançà, és fantàstica, com també la vista de la Cala Montjoi mentre t'hi acostes. Per cert, hem dinat molt bé, us ho aconsello.
No hi ha dubte que el contrast entre les roques i el mar que hi espetega, conformen una imatge i un color inigualable. Llàstima que no tot el litoral s'ha conservat verge. Hi ha algunes raconades que t'hi gires d'esquena, perquè no es poden mirar. Sigui per casualitat o per alguna raó que se m'escapa, encara hi ha paratges per gaudir-ne.
Viatjant pel nostre país t'adones que és meravellós. Que està molt bé sortir a l'estranger, per conèixer llocs nous i persones amb altres costums, llengües i cultures, però no podem deixar de voltar per casa nostra, perquè a qualsevol lloc on vagis, hi ha alguna cosa que et crida l'atenció, que t'entusiasma i que desitges aconsellar als teus amics. Visca la terra!

dimecres, 3 d’agost del 2011

L’experiència és un grau

No sé si sou lectors de La Vanguardia i concretament de "la contra". Acostumo a llegir-la, sobretot perquè t'adones de la riquesa que significa conèixer experiències dels altres. No cal ser primeres figures, però sí que té importància ser perseverant i convençut de les possibilitats d'un mateix. El que no s'hi val és ser un subjecte passiu i esperar a veure-les venir. El món és dels cansats, i això ho diu tot.
Avui l'entrevistat era Michael Kazin, professor d'història dels EUA a Georgetown, un jueu novaiorquès i d'esquerres, tal com es defineix. Parla de la política nord-americana i posa èmfasi en una diferència respecte al nostre model en el fet que el President dels EUA té menys poder executiu que un primer ministre europeu, i diu textualment: "La presidència nord-americana no es defineix pel seu poder, sinó pels límits del seu poder".
No cal fixar-nos amb l'exemple que comenta per il·lustrar la seva afirmació, sinó que amb les trifulgues d'aquests dies ja s'ha vist que Barack Obama no fa i desfà el que vol, sinó que està lligat de mans i peus.
Al llarg de l'entrevista parla del Tea Party i de Sarah Pallin, amb un respecte i reconeixement que és bo de llegir, sobretot sabent que ve d'una persona d'esquerres (caldria analitzar l'equivalent esquerranós europeu).
Però a mi m'ha cridat l'atenció un comentari, que l'editor ha senyalat al capdamunt de la pàgina, també, quan es referia als indignats. Kazin comenta que havia militat a Students for a Democràtic Society, i diu "érem tan ingenus que demanàvem a la gent que no votés. Al final, vam aconseguir que sortís elegit... Richard Nixon! És una lliçó per als indignats espanyols."
Aprofitant l'avinentesa que els indignats han tornat a fer acte de presència a Madrid i els han seguit a Barcelona, els diria que és bo tenir present la història dels moviments polítics i les revolucions, i no tornar a caure en la ingenuïtat del passat. Molts estem d'acord que el sistema democràtic ha de canviar. La representativitat, la transparència i la participació són tres valors que cal recuperar, però no ho podem fer des del no-res. Que cadascú faci els seus càlculs i no pretengui esperar miracles. És des de les institucions que les podrem canviar i millorar.

dimarts, 2 d’agost del 2011

Millorar la representativitat política

Crec que és la vegada que hem estat tots més pendents dels EUA, si no tinc en compte els assassinats dels germans Kennedy o de Martin Luther King, si més no per temes financers, i per més dies seguits. Les notícies de la premsa, ràdio i televisió, ens ho han recordat a cada moment: la situació econòmica és delicada i a casa nostra encara més.
Al marge de l'anàlisi que puguem fer de com s'ha arribat fins aquí i de quines possibilitats hi ha per sortir-nos-en el millor possible, hi ha un fet que no ha passat desapercebut i és la relació política entre el President dels EUA, demòcrata, amb els dos partits majoritaris, el demòcrata i el republicà. ¿Heu pensat en fer un paral·lelisme al nostre país i imaginar-vos que el president socialista ha de convèncer els diputats i senadors del PSOE perquè li votin favorablement una proposta de resolució?
Aquests dies es parla molt de la reforma de la llei electoral. A Catalunya, que encara no en tenim cap de pròpia, i també a Espanya, arran dels fets dels indignats del 15M. El tema central és la representativitat, ja que ningú se la creu amb el sistema actual, encara que no és cap garantia algun altre sistema, però sí que es demana que es treballi per millorar-la.
Si jo voto al diputat X perquè me'l crec i vull que em representi al Congrés de diputats, o bé al Parlament català, és possible que dissenteixi de la voluntat del president del govern, l'espanyol o el català? ¿Pot ser que el diputat escollit al Maresme opini diferent del diputat del Ripollès, encara que siguin del mateix partit polític? ¿Pot ser que arribin a votar diferent? ¿Seria més racional, o bé un olla de grills?
Segur que no tots pensem de la mateixa manera i per tant no defensaríem la mateixa proposta. Jo em decanto per la diversitat i no em sembla gens malament que uns diputats d'un mateix partit polític pensin i, per tant, votin de manera diferent. Probablement és l'absoluta uniformitat de les respostes el que crea desafecció. Perquè ara ens ve de seguida al cap els vots dels 25 diputats del PSC al Congrés de Madrid, però hi ha més exemples. No creieu que va ser positiva la resposta dels diputats del PSC i CIU al Parlament català sobre les curses de braus? Llibertat de vot! 
Si ens podem relacionar amb el diputat del Maresme perquè ens representi al Parlament, no és més defensable? Anem-hi pensant, encara que no ho pintem de color de rosa, que les coses són més complexes que tot això. No siguem passerells!

dilluns, 1 d’agost del 2011

Què passa amb la televisió?

Em direu que el meu cercle per on em moc és molt reduït, i en el cas de la televisió és totalment cert. A mi, quan em treuen la TV3 o el canal 33, ja no sé on moure'm. Avui ho he pogut constatar quan he quedat sense poder sintonitzar els canals de televisió de la Corporació catalana, suposo que per algun problema al repetidor de Collsacreu.
El cas és que he sintonitzat el canal 1 de televisió espanyola per poder veure les notícies i... m'he adonat que jo em sento diferent. Potser estic mal acostumat per mirar només TV3, però... per dues vegades que he encès el televisor, només han parlat de la Duquessa d'Alba, de si es casa o no, i de l'extorero que va tenir un accident i va matar un altre conductor. Després han anunciat una sèrie espanyola de televisió que m'ha semblat casposa com la que més.
Potser no he estat de sort a l'hora de sintonitzar el televisor, però en tot cas no m'han entrat pas ganes de canviar de canal, sempre i quan em solucionin el problema que encara tinc per poder veure TV3.
Jo em creia que aquests tipus de programes només els feien els canals privats, però veig que el públic també hi ha caigut. M'imagino que TV3 també deu fer algun programa per l'estil, però no he coincidit i en tot cas, quan fan programes que no es poden suportar (algun concurs d'estiu, o una sèrie que hi sortia la Sardà), puc passar al 3/24 o al 33.
Definitivament, si vull engegar el televisor, hauré de mirar primer la programació, i decidir per quin programa em decanto. El que no podré veure serà la televisió de Mallorca, que segons he sentit a dir, el nou govern de ses illes s'encarrega de tancar, i potenciarà IB3, amb un director de la seva màxima confiança. Per poc bé que ho faci, segur que millorarà la programació. El que no sé si serà tendenciosa o no, però venint de qui ve...
Els catalans hem nascut per patir... i malgrat tot ens entossudim a anar sols.