Si us plau, fem bé les coses!

En més d'una ocasió he demanat des del meu blog que els nostres legisladors s'hi pensin dues vegades abans de tirar endavant una llei per evitar que quedi en no res. No n'hi ha prou amb tenir la majoria necessària per aprovar lleis, sinó que alhora cal fer-les bé. Cadascú defensa els seus principis i contra això no hi ha res a dir, però el que no pot ser és que es facin malament i de pressa, amb les conseqüències que això comporta.

Avui en parlo arran de l'informe emès pel Consell de Garanties Estatutàries amb relació a la llei que es volia aprovar de manera urgent, amb el sistema de lectura única, no fos cas que se'ns covés l'arròs. En aquest cas, tot i la suma suficient de PSC, ERC i Comuns, no es va arribar a votar, perquè Junts i PP varen demanar de portar-ho al Consell de Garanties Estatutàries, i els seus membres han anat també molt de pressa a informar. I han informat de manera negativa i per unanimitat.

Les decisions de l'esmentat consell no són vinculants, però quan són tan concretes i entenedores no se'n pot prescindir i espero que els partits que volien aprovar la llei se n'adonin i, com a mínim, modifiquin tot allò que els diuen que vulnera el dret a la propietat privada, a l'herència i a la llibertat d'empresa, i que a més envaeix competències que són exclusives de l'Estat. 

Entenc que els partits que ens governen i els seus aliats, estiguin preocupats per la manca d'habitatges i l'especulació que se'n fa. Estem d'acord que no es pot jugar ni especular amb un bé tan necessari i que, encara que sigui pura expressió escrita, queda referit a la Constitució. Una altra cosa és obsessionar-se i no estudiar a fons la manera de resoldre-ho sense haver d'atacar a ningú, i encara menys a aquelles persones que no en tenen cap culpa.

El problema de l'habitatge hi és i cal resoldre-ho. No és fàcil i la solució màgica no existeix. Cal treballar, i això contempla l'aprovació de lleis que ho regulin, però s'ha de fer bé. Atacant el fons de la qüestió, i una bona manera és construir habitatges socials i de lloguer assequible, cosa que fins ara s'ha fet molt poc, i no permetent que els habitatges de protecció oficial acabin al mercat lliure de l'habitatge. Hi ha molt a fer, però s'ha de fer bé!

Ordenances i sentit comú

A casa em renyen perquè em miro les xarxes socials i acostumo a empipar-me, sobretot quan llegeixo insults gratuïts, però també afirmacions que no tenen cap sentit ni argumentació. Hi entro, una mica perquè crec que haig de saber què passa al meu voltant, encara que em provoqui cert malestar. Intento fer-ho poc i mirar-ho molt superficialment, però a vegades fa que publiqui el meu post del dia.

Avui em fixava en una discussió sobre la vestimenta que hem de portar o podem portar quan passegem pels carrers de la nostra vila. Hi havia qui recriminava les persones, homes, que van sense samarreta i llavors intervenien els que afirmaven que l'ordenança de civisme ho prohibeix, i els que afirmaven el contrari.

Hem de tenir molt clar que el desconeixement de les ordenances, com també de les lleis, no ens eximeix del seu compliment, i podem ser sancionats si les incomplim, i això m'ha fet escriure aquest post.

Caldria fer l'exercici de conèixer bé quines són les normes que ens regeixen, tant les locals com les nacionals, per estar segur que actuem correctament. Per altra banda, els governs, siguin locals o nacionals, haurien de fer molta pedagogia i donar-ho a conèixer, de manera tranquil·la i sense atabalar gaire, provocant l'interès de la ciutadania. De fet, la majoria de les ordenances comencen dient quines són les obligacions de l'administració pública que les aprova, i fan especial èmfasi en la difusió d'aquestes.

Cal, també, que a l'hora de redactar una ordenança o reglament, es tingui en compte el sentit comú. Ja sé que avui el sentit comú trontolla una mica, però jo encara crec que és present en la ment de moltes persones. Les de la meva generació segur que sí, però els joves també tenen sentit comú. Dictaminar lleis que vagin en contra del sentit comú, o que facin dubtar, fàcilment s'incompliran i no sabrem ben bé de qui és la culpa.

Per cert, si algú ha seguit la discussió sobre com anar vestit per Arenys de Mar, us haig de dir que l'ordenança de civisme vigent no en diu res, encara que a mi, no m'acaba d'agradar veure la gent passejar en banyador o sense samarreta. 

Reduir terminis i facilitar els tràmits, sense errors!

Fa uns deu dies em preguntava en aquest blog per què es trigava tant i em referia concretament en la licitació d'uns locals del port d'Arenys de Mar. En general, però, l'administració pública del nostre país, sigui la Generalitat o els ajuntaments, és molt lenta a l'hora de respondre i concedir llicències. Un pot pensar que és degut al fet que s'ho volen mirar bé i evitar nyaps, però després, quan veus com es fan algunes coses, tens clar que la lentitud dels processos no evita desastres.

Avui llegia que el govern de la Generalitat vol reduir el temps d'espera de les llicències urbanístiques, que sincerament és d'escàndol. Si no ho he entès malament, es vol passar dels nou i fins i tot dotze mesos a un mes. Segons diu la notícia, el president Illa vol simplificar tràmits i reduir terminis, tant a l'hora d'obrir empreses com de construir habitatges.

N'he parlat més d'una vegada en aquest blog i no em cansaré de repetir que cal simplificar els tràmits i després disposar d'un sistema de control a posteriori que eviti corrupció i males arts. El que no es pot fer és desconfiar de tothom, d'entrada, i posar pals a la roda a l'hora de sol·licitar permisos, ja que s'ha demostrat que a la llarga no serveix de res.

Dit això, però, cal estar alerta i fer bé les coses. No es poden prendre decisions equivocades i la lectura de la notícia m'ha provocat alguns dubtes. Estem escarmentats amb lleis aprovades darrerament, que al cap de poc s'han de modificar perquè grinyolen i ocasionen més problemes que no pas solucionen. 

El mateix govern es posa a la boca la finestreta única i després pren decisions totalment contràries i perjudicials per a la ciutadania. I si no que ho demanin a les persones que viuen en poblacions que no compten amb una oficina d'Afers Socials, i volen sol·licitar el reconeixement d'algun grau de dependència. El canvi que ha decidit aquesta conselleria ens fa retrocedir vint anys. Si voleu, un dia us ho explico amb detall.

La lenta tramitació de la Dependència

Una de les notícies que aquests dies se'n feien ressò els mitjans de comunicació, i que malauradament no ens ha sorprès, és el nombre de persones que han mort a Catalunya esperant el resultat de la valoració del grau de dependència. Ens hem acostumat a rebre aquests impactes sense que se'ns regiri l'estómac. Què està passant?

He repetit mil vegades que l'Administració, sigui local, autonòmica o estatal, és lenta i feixuga a l'hora de tramitar qualsevol tema, i n'hi ha de molt sensibles. Estarem tots d'acord que s'ha d'analitzar tot molt bé per fer-ho bé, i també per evitar fraus o enganys. Això no treu, però, que tinguem l'obligació d'enllestir els tràmits sabent que al darrere hi ha unes persones que tenen dificultats i no poden esperar gaire temps.

Quan s'aproven lleis han de venir acompanyades de recursos i també de la infraestructura que permetrà la seva execució. De què en traiem de dictaminar lleis si llavors no les sabem complir o endarrerim la seva resolució mesos i més mesos?

Considero que ens falta sensibilitat. Des dels despatxos no s'observa les persones afectades i tot es redueix a tràmits, burocràcia i papers. Hi ha una responsabilitat dels nostres governants per no tenir les institucions preparades per assumir la tasca necessària i implícita de les lleis aprovades. També podem estirar les orelles a persones encarregades d'alleugerir la feina. Les persones no són un número, una fitxa a emplenar!

I els ciutadans hi hem de col·laborar, encara que només sigui pressionant perquè els tràmits siguin simples, efectius i ràpids. No ens podem acontentar amb aquesta dinàmica encarcarada, que impedeix, en el cas de la dependència, que persones amb tot el dret de rebre els ajuts, en quedin al marge per la lentitud de la seva tramitació. Cal que els màxims responsables s'impliquin en la resolució d'aquesta xacra, i no busquin excuses de mal pagador. Al darrere hi ha persones a qui cal ajudar abans no arribi el final dels seus dies.

Parlem de multireincidència

La multireincidència és un fet que preocupa i és motiu de moltes discussions i divergències. Estic convençut que tothom està d'acord a buscar solucions per reduir aquest no parar mai, però no tothom coincideix en les mesures a prendre. Avui el Congrés de Diputats ha aprovat una llei contra la multireincidència que caldrà analitzar, tant el text com la seva aplicació. PP, PSOE, Vox, PNB i Junts hi han votat a favor.

Són moltes les vegades que hem sentit a dir, quan s'ha detingut un delinqüent, que entren per una porta i surten per l'altra. La gent es queixa que el delinqüent professional no té cap problema a ser detingut perquè sap que és qüestió d'hores. Després hi podrà tornar. Aquesta sensació que qui delinqueix gaudeix de total impunitat no és agradable i està molt present a la ment de les persones del nostre país.

Combatre la multireincidència no s'ha de considerar un atac a un col·lectiu determinat, però sí que és cert que alguns partits polítics i seguidors assimilen aquests col·lectius amb els delictes, i això és el que no es pot defensar ni tolerar.

És cert que cal atacar des de l'arrel i buscar els motius perquè hi ha persones que delinqueixen i que ho fan tan sovint, acumulant tot un historial a la seva espatlla. Hem d'analitzar què funciona malament i que propicia els delictes continuats. Segurament arribarem a la conclusió que els delinqüents no són simplement uns aficionats al delicte, per gust, sinó que al darrere hi ha uns factors que, sense que això serveixi de justificant, els forcen a delinquir, o si més no, faciliten que caiguin en la temptació.

Seria bo que els nostres polítics treballessin per tal d'erradicar la multireincidència, no només a còpia d'empresonar els delinqüents, sinó també millorant les lleis que dificulten la integració de moltes persones a la societat, i no només aquells que venen de fora, sinó també els autòctons a qui la societat arracona per manca de suport.

Votar per molestar

Tenim la sensació que els partits polítics de l'oposició voten en contra les propostes del govern de torn simplement per molestar i posar pals a la roda. Això és la impressió que es té des de la posició del govern o quan ho mires des de fora sense entrar en detall. Seria bo, però que a l'hora de jutjar els vots contraris examinéssim bé si les propostes presentades estan ben pensades, a qui beneficien i, sobretot, si el resultat de la seva aplicació té un abast majoritari i satisfactori per a la societat.

Ho dic perquè en els darrers temps hem presenciat situacions esperpèntiques, algunes d'elles motivades per la mala redacció de noves lleis o modificacions de les existents. Sembla com si hi hagués un nivell baix dels legisladors a l'hora de redactar les lleis i es deixessin detalls importants que després s'ha de córrer a modificar.

Aquests dies és notícia la proposta de reducció de la jornada laboral a trenta-set hores i mitja a la setmana, i que ha caigut per manca de suport parlamentari. Sabem que el govern socialista necessita el suport d'un conjunt de partits polítics, per compensar el vot contrari sistemàtic de Vox i PP, però té a Junts com el cigró a la sabata que li fa mal a l'ull de poll.

Junts ha votat en contra, argumentant que la mesura no beneficia les petites i mitjanes empreses, que a Catalunya conformen la base econòmica. És cert que cal treballar perquè els treballadors tinguin més temps lliure, però tampoc es pot oblidar què representa la reducció d'aquesta mitja hora diària de treball a les petites empreses. S'ha d'analitzar bé i trobar la manera que tothom en surti beneficiat. 

Trobo a faltar, en defensa dels treballadors, temes tan importants o més com són l'increment salarial i les condicions dels llocs de treball. Entenc que són temes més complexos que no pas retallar hores de treball, a l'hora de plantejar-ho, però ben segur que els treballadors agrairien que els sous augmentessin, i no hi hagués una pèrdua continuada del poder adquisitiu, i que els llocs de treball tinguessin unes condicions mínimes per exercir la seva feina. També que es tingués en compte la necessitat de la formació permanent i les possibilitats de millora i ascens dins de les empreses. Em fa l'efecte que sindicats i govern estan més de cara a la galeria que no pas de resoldre els veritables problemes del món laboral.

Racisme

He llegit a la premsa que l'aficionat de l'Espanyol que va insultar al jugador de l'Athlètic de Bilbao, Iñaki Williams, l'any 2020, ha acceptat la condemna d'un any de presó, que entenc que no haurà de complir, més enllà que no hi reincidís.

Em sembla molt bé que els insults racistes que pateixen els jugadors de futbol per raó del color de la pell, siguin penalitzats. Només d'aquesta manera algunes persones entenen que no es pot anar pel món insultant. Em preocupa, però, que no sempre acaba de la mateixa manera i encara menys en persones que tenen una responsabilitat més gran davant la societat.

Els nostres polítics, per exemple, pel fet de ser on són tenen més responsabilitat a l'hora d'actuar i parlar que qualsevol altre de nosaltres que passem més desapercebuts. El delicte és el mateix, però la repercussió és totalment diferent. Hi ha persones, que pel lloc que ocupen, són un mirall per a moltes altres i això s'ha de tenir en compte a l'hora de jutjar els seus actes.

En discursos al Parlament o el Congrés de Diputats, o en rodes de premsa escoltes afirmacions que són greus i totalment racistes i no passa res. Ens hi hem acostumat i és com si sentíssim ploure. I això és el que no es pot acceptar. Qui ostenta un càrrec representatiu ha de ser molt curós en les seves manifestacions i la Justícia ha d'actuar d'ofici, sense necessitat que les persones injuriades hagin de fer cap denúncia. 

Vivim un temps que es permeten massa coses. Sembla que si no hi ha un desastre no cal dir res i d'aquesta manera ens anem habituant a sentir frases injurioses. Cada vegada hi ha més xenòfobs a casa nostra i això caldria solucionar-ho de soca arrel. El problema és que el món de la Justícia està prou embolicat, amb uns jutges que estan més per fer política i interpretar subjectivament les lleis que no pas en fer-les complir, agradin o no.

És bo que als camps de futbol els aficionats es comportin i estiguin més pendents del seu propi equip, perquè millori, que no pas en molestar l'adversari. Cal, però que el bon comportament i l'educació i el respecte imperi a tot arreu, i encara més a les institucions que ens hem creat per governar-nos.

I tu més!

Avui hem conegut que s'està investigant per imputar-li casos de corrupció a qui fou ministre d'Hisenda, el senyor Montoro. Això és un no parar, i una manera de posar en boca de tots els partits polítics que ens han governat o governen: i tu més!

Quin exemple ens donen aquells que promulguen lleis d'obligat compliment? Aquells que vigilen que no els enganyem i no deixem de pagar impostos, perquè ells s'ho puguin embutxacar? Segons el que ens expliquen d'aquest darrer cas, que no serà l'últim, l'exministre, quan exercia, ideava lleis que beneficiaven a empreses, estalviant-los molts milions de diners, a canvi d'embutxacar-se'n un feix, pels bons serveis.

No hi ha un pam de net! Això ho hem dit i ho haurem de continuar dient. El PP, que s'esquinça les vestidures davant dels casos de corrupció de membres del PSOE, és qui ens ha de donar lliçons de bon comportament. De qui ens hem de refiar? De ningú.

El senyor Montoro el recordem molt bé per tot el que va fer i com ho explicava, sentenciant i burlant-se de tothom. No ens pensàvem que la seva burla anés més enllà de la manera de dir les coses, amb sorna, sinó que a més tenia molt ben estudiada la manera d'enriquir-se i beneficiar els seus amics. Ja no és un tema de portes giratòries, sinó de sucar diners a costa de tots els contribuents. Què més hem de veure?

Fa molta ràbia que ara estarem mesos i mesos parlant del tema, però l'exministre ha viscut com un rei i no li passarà res. Ens faran veure que està preocupat buscant la seva defensa. Simplement, s'ha esborrat del partit, no sé si per no danyar la imatge, prou maldestre, o com a estratègia que algú ens explicarà de seguida.

N'estic fart de tota aquesta colla i el pitjor de tot és que no ho coneixem tot, i que encara sortiran més coses que ja no sé si ens sorprendran més, perquè més sorpresos ja no podem estar. És un fàstic i no confiem en la Justícia d'aquest país, perquè ja ens han demostrat quins elements tenim per jutges. Ves que no n'hi hagi una bona colla que també hi suquessin. Només podem tenir l'esperança en algun jutge perdut en alguna província espanyola que, per lliure i bona fe, es dediqui a treure els draps bruts d'aquestes mal polítics, corruptes i deslleials.

Prou retallar!

Cada any a l'estiu l'ensenyament és notícia i no pas pel que pugui estar passant a les aules, que estan buides, amb tothom de vacances, sinó per les previsions per al nou curs. Sempre tenim l'espasa de Dàmocles a sobre per culpa de les retallades.

Estem cansats de llegir que tenim problemes amb les competències del nostre alumnat, en matemàtiques i també en idiomes. Ens queixem que la matrícula viva és molt viva, amb la incorporació constant de molts alumnes durant el curs, la qual cosa provoca un augment de la ràtio important. I malgrat tot això, llegeixes que el Departament té la intenció d'eliminar línies de les escoles. Segurament per estalviar costos del professorat, però es té en compte què passa amb l'alumnat?

M'imagino que, com a la nostra vila, hi ha moltes poblacions que viuen amb l'amenaça de la reducció de línies al seu institut, i això no és bo. No és bo per al professorat, que s'haurà d'enfrontar amb un augment del nombre d'alumnes per classe. No és bo per l'alumnat, perquè molts d'ells no podran estudiar on havien escollit. I no és bo per a la nostra societat que necessita una millora dels resultats. Els alumnes d'ara són el futur del país, que estarà a les seves mans, i convé que tinguin la millor preparació possible.

La història de l'ensenyament a Catalunya està plena de bons exemples, tant teòric com pràctic, i sap molt greu que després de quaranta anys de dictadura, en plena transició democràtica, i en l'actualitat, que ja no sé com definir, tinguem una situació tan precària i poc exemplar. 

A cada canvi de govern, que n'hi ha hagut una bona colla, hi ha un canvi de política educativa. Noves lleis i plantejaments que, lluny de representar una millora, creen més dubtes que encerts. El fet de tenir les tisores a l'esquena, a l'espera de veure per on retallaran, fa que la confiança en millorar el sistema educatiu se'n vagi per terra.

Crec que falta serenor. Tenir les idees molt clares i donar la importància que es mereix l'ensenyament. Cal formar bons mestres i professors. Proporcionar-los les eines necessàries per a un bon ensenyament, i reduir la ràtio, però no l'exigència, de l'alumnat. No penso que sigui una cosa tan difícil d'entendre i posar en pràctica. Em sorprèn tanta inoperància.

L'últim, que tanqui la porta!

La immigració dona per a molts debats, amb coneixement, però sobretot amb molt desconeixement. Bàsicament perquè jutgem per allò que veiem, sense conèixer a fons la realitat. Tampoc és el mateix parlar de la immigració que ens trobem a casa, o del que està passant a la frontera entre Mèxic i els EUA. Allò no ho veiem, sinó que ens ho expliquen, i si qui en parla és un candidat a la presidència, pots anar ben servit.

Avui llegia un article de l'ARA, que m'ha semblat interessant. Es veu ben bé allò que sempre s'ha dit: els darrers a arribar són els primers a demanar que es tanquin les portes. Si entra més gent, a qui perjudicaran serà als que encara s'estan situant i, com és normal arreu, la solidaritat acostuma a escassejar.

Arran de les eleccions dels EUA, que tindran lloc ben aviat, l'enfrontament entre els dos candidats amb possibilitats de presidir el país té com un dels punts centrals la immigració, probablement perquè saben que la gent és molt sensible. I a l'article que esmento queda clara una cosa: les promeses incompletes acaben fent mal. I encara hi afegiria que la motxilla de qui governa acostuma a ser una llosa davant d'unes eleccions. És molt fàcil fer promeses electorals, i molt complicat justificar per què durant el mandat no s'han complert.

Els llatins establerts als EUA no volen més entrades. És per això que simpatitzen amb Trump. No recorden el camí que ells, o els seus pares, varen recórrer ni les penalitats sofertes. O, si ho fan, creuen que és hora de tancar portes perquè ja són suficients. 

A casa nostra podríem fer molts paral·lelismes, però cal pensar que tot plegat és molt delicat. S'ha de saber interpretar bé. Catalunya ha tingut moviments migratoris al llarg de la història, amb períodes de molta intensitat. Cada moviment nou ha estat observat amb preocupació pels residents, fossin autòctons o arribats anteriorment. Normalment, aquests darrers són els que han estat més crítics o bel·ligerants, i no els podem culpar sense entendre els motius. Qui ho té tot assegurat, desconfia menys dels altres. Qui ha de lluitar dia rere dia per arribar a finals de mes, tot ho veu més inestable, i l'arribada massiva d'immigrants l'inquieta. 

Com en tot, s'ha de fer molta pedagogia i ser molt transparents. A casa hi ha feina per a molta gent, però l'acollida s'ha de fer correctament i les lleis que la regulin han d'estar ben escrites. Jugar amb la immigració acostuma a ser habitual en les campanyes electorals, i els EUA no en són cap excepció.

Espai públic lliure d'armes blanques

Així ho ha titulat la consellera Núria Parlon en la presentació de la nova política dels Mossos d'Esquadra per fer front a l'augment de delictes amb arma blanca als nostres carrers. No fa gaires setmanes que ho comentava en aquest blog, impressionat pel gran nombre d'incidents amb personatges armats. Portar un punyal, ganivet o navalla a la butxaca és un risc per a la societat. Una baralla improvisada, amb aquests elements a sobre, incrementa el risc de violència extrema amb resultat de mort.

Segons han informat, la consellera i el director general de la policia autonòmica, es multarà les persones que circulin pel carrer amb aquestes armes i no puguin justificar-ho. Hi ha coses que són de sentit comú, i t'estranya que s'hagi d'arribar a aquests extrems. L'experiència ha demostrat que avui és un perill anar pel carrer i enfrontar-te amb estranys. Fàcilment, surt un ganivet que posa en perill la teva vida.

Robatoris amb arma blanca; atracaments, i baralles, estan a l'ordre del dia. Te'ls trobes al carrer, a l'aeroport o en sales de festa, i allò que en principi havia de ser una sortida plaent i tranquil·la pot acabar en tragèdia.

Aquesta mesura que vol impulsar la policia catalana donarà fruits? Els delinqüents potencials deixaran de portar l'arma a sobre per por d'haver de pagar una multa? Jo tinc els meus dubtes. Les persones obedients no acostumen a portar armes a sobre per atacar. Potser alguns, per defensar-se. Els que van a buscar brega difícilment s'aturaran per l'amenaça de la multa.

Això no vol dir que no s'hagi de fer alguna cosa per aturar l'escalada de delictes amb arma blanca. Cal que polítics i tècnics analitzin la situació i busquin remeis. No vull carregar-me a la lleugera aquesta decisió. És molt fàcil, des de casa, criticar tot allò que es decideix aplicar. Em preocupa que amb això no n'hi hagi prou. Les sancions no espanten a tothom. La facilitat en reincidir sense que s'agreugi la pena, tampoc hi ajuda. En la línia del que comentava abans-d'ahir, cal legislar bé. La policia i els jutges apliquen, entenem que correctament, les lleis que els legisladors aproven. Mirem, doncs, d'elaborar bones lleis, que tinguin en compte totes les casuístiques, també la picaresca i el desvergonyiment, i potser aconseguirem treure'ns de sobre aquesta xacra que s'ha instaurat des de fa massa temps.

Si us plau, legislem bé!

Arran de la votació contrària de Junts, ahir al Congrés de Diputats, a la proposició de llei per regular els lloguers de temporada, que varen quedar sense regulació en la recent nova llei d’habitatge, crec que fora bo que es diguessin les coses amb claredat, sense enganyar la gent ni culpar els altres de tots els mals. Podem estar d’acord o no amb la decisió de Junts de votar-hi en contra, i analitzar les conseqüències del seu vot, però a mi m’agradaria anar més enllà, deixant de banda els colors polítics i fixant-nos, sobretot, en com s’està legislant. 

La impressió que jo tinc és que es treballa a les palpentes, errant en el text de les lleis i no aconseguint els propòsits que han motivat la seva modificació. La llei de l’habitatge no és l’única llei que ha nascut coixa i ha resultat inútil, o si més no insuficient per aconseguir el que pretenien els seus impulsors. Segurament no s’ha estat a l’altura i s’ha legislat sense tenir les idees prou clares, ni saber valorar, a priori, els efectes que podria tenir. Quan es legisla en contra d’algú s’acaba errant la jugada. Sempre cal legislar a favor de les persones.

Detesto la crítica quan es desconeix el contingut, només per interessos partidistes, i també creure’s tot el que es diu, només per proximitat ideològica. Les coses no són blanques o negres, sinó que hi ha moltes tonalitats de gris, i negar-ho és una demostració d’ignorància o mala fe.

He dit que no entrava a valorar el posicionament de Junts. Probablement havien de permetre avançar en el procés d’elaboració de la normativa i intentar consensuar un text més elaborat, però qui es quedi només en la votació i es pensi que el text presentat era prou bo per ser aprovat, s’equivoca. 

Necessitem uns legisladors més intel·ligents, que no es quedin amb l’anècdota, que no només es moguin per la ideologia i encara menys pel fanatisme. Cal valorar bé l’arrel del problema, perquè realment el tema de l’habitatge, i tal com s’està gestionant, és un veritable problema, difícil de solucionar, però que s’ha de prioritzar, sense buscar culpables. Si legislen bé i s’inverteix en habitatge social es podran resoldre moltes situacions angoixants. Si només ens quedem a veure qui són els dolents de la pel·lícula no aconseguirem res de profit i anirà passant el temps sense trobar solucions. 

Probablement, els partits de dreta no tindran interès a legislar per als menys afavorits, però l’esquerra no es pot equivocar. Menys discursos ideològics, menys dimonis i més bona feina.  

No sé veure-hi el progressisme per enlloc!

Aquest govern espanyol socialista, que és tan progressista, i que té el suport d'un partit més a l'esquerra, que s'ha d'entendre que encara és més progressista, avancen amb extrema lentitud a l'hora de recuperar drets democràtics, usurpats pels partits conservadors que, tot i estar a l'oposició, aconsegueixen mantenir els seus principis gairebé intactes.

Avui llegia la crònica de la reunió del Consell de Ministres i intentava entendre què havien acordat realment, i fins on pensaven o volien arribar. Aquesta por d'avançar en drets ciutadans només s'entén per la poca predisposició a escoltar la ciutadania, quan intenta expressar-se lliurement. Si aquest govern l'hem de titllar de progressista, ho tenim clar!

Sumar, que ha de fer veure que són més oberts als canvis democràtics, però sobretot que tenen incidència en el govern, vol explicar les coses amb més claredat, però al final tot queda en suspens i amb el dubte de si realment faran alguna cosa o ens quedarem igual.

En el tema de les injúries a la Corona, resulta vergonyós. Després de tot el que ha fet, i s'ha sabut, el rei emèrit, i que continua fent, no hauríem de perdre ni un segon discutint-nos si li podem cantar les veritats o ho hem de callar, només perquè ha estat rei.

Perquè tenim unes persones a la garjola i d'altres pendents de condemna per haver dit veritats com un temple del senyor rei, i aquest continua estafant el país i lliure de culpa, simplement perquè ha estat rei. És clar que hi ha altres persones, que no són reis, que han defraudat hisenda i no els ha passat res. Una cosa molt diferent poden dir aquells desgraciats que han estafat quatre duros, però com que són pobres, els han empresonat.

Aquesta és la justícia que s'imparteix al nostre país. I tenen la barra de dir que tots som iguals davant la llei. És per tot això que no entenc el progressisme de què fa ostentació el president socialista. Ja fa molt temps que hauria d'haver abolit lleis que els conservadors, en benefici propi, varen imposar-nos. A què espera?

La regulació de l'estrangeria

Aquests dies que s'està tramitant la nova llei d'estrangeria i es té compte també estudiar l'aplicació de la directiva europea del permís únic de residència i treball, voldria pensar que els nostres polítics estaran a l'altura i ho faran bé. Portem massa anys amb unes normes desfasades i incongruents. Al marge del que pugui pensar cadascú de nosaltres sobre l'entrada d'estrangers al país, el que no es pot acceptar és que les normes siguin inconsistents i que, com passa ara, no es permeti treballar als estrangers que s'acullen, convidant-los a delinquir o treballar d'amagat per poder viure.

Hi ha coses que són dubtoses, que són a criteri d'uns o altres, amb un component ideològic important que fa que es prenguin unes decisions o unes altres, o fins i tot que no es desencalli res. El cas de la llei d'estrangeria i la manera com es regula a Espanya no és un tema ideològic, sinó de desmanec. De paràlisi governamental, d'irresponsabilitat dels nostres polítics.

Fa molts anys que es demana que es reguli amb cara i ulls. No pot ser deixar a la indigència milers de persones que, vingudes de fora, pretenen obtenir un lloc de treball per viure com a persones, dignament. A tot això cal afegir-hi el problema de l'empadronament, un certificat que et permet gaudir dels serveis essencials, com són l'educació i la salut. Es barregen les coses i llavors els xenòfobs, que en són molts, ho aprofiten per carregar contra les persones innocents. L'extrema dreta, i no tan dreta, posa en el mateix sac la immigració i la delinqüència, sense argumentar-ho ni tenir la informació precisa per poder opinar.

Quan arreglem tot això llavors podrem parlar si el nostre país necessita o no mà d'obra. Si aquesta mà d'obra és bo que sigui qualificada o no cal. Els serveis del turisme, per exemple, són els grans damnificats per aquesta mala qualificació d'una bona part dels seus treballadors. Mà d'obra barata, sense suficient formació, primant l'especulació davant del servei. I com el turisme, podríem parlar d'altres sectors que també reben uns contingents importants de mà d'obra sense la preparació adequada. Pensem en la dependència, per exemple. I amb això cal precisar que no tothom és igual, sinó que en aquests i altres sectors hi ha gent molt ben preparada, però paguen justos per pecadors. La conclusió és que abans de dir res, cal mesurar bé les paraules i, sobretot, tenir un bon coneixement de la realitat, i no tant d'allò que interessa a alguns escampar.

Tot passejant pel Cavaió

Avui, en una conversa improvisada, tot passejant i contemplant el mar, hem acabat parlant del desencís de la gent amb l'actitud dels nostres polítics. El que se'm deia era que els veritables reptes que preocupen a la majoria no s'acaben afrontant. Parlàvem molt especialment d'habitatge i immigració, que ocupen un lloc destacat en el llistat de problemes a resoldre. Se'n parla molt, però no es fa res.

    En aquest blog he parlat sovint del tema de l'habitatge, i de com es perden pistonades a l'hora de treballar per eixamplar el mercat de pisos protegits, perquè siguin assequibles per a una gran majoria de la població. Som a la cua d'Europa en percentatge d'habitatge protegit i, tal com comentava l'altre dia, es redacten lleis que en lloc d'afavorir l'estoc d'habitatge i fer-lo més assequible el que s'acaba produint és una reducció dels pisos disponibles. Tot un desastre!

    I també la immigració és un tema que no s'acaba de resoldre. Una llei d'estrangeria que d'alguna manera provoca que molts immigrants estiguin fora de joc i que per sobreviure acabin delinquint. Llavors surten aquells que posen en el mateix sac la delinqüència i la immigració, i ens enutgem, però els veritables culpables són aquells que, podent legislar bé, permeten una injustícia flagrant i una situació desesperada per a moltes famílies.

    Llegia avui mateix la justificació d'algunes persones que han acabat votant Aliança Catalana, sobretot en llocs com la Garrotxa, que han estat sempre feus de la Convergència autonomista i dels de Junts independentistes. No són excuses de mal pagador i, encara que em desagrada, puc entendre el desànim i les queixes contra uns partits polítics que varen apretar molt el cinturó, però a l'hora de la veritat ens varen demostrar que ens havien venut fum. I encara, el pitjor de tot és que durant aquests darrers anys l'economia del nostre país s'ha estancat i més aviat ha fet passes enrere. El català està més agredit que mai, i la vida més complicada que abans.

    La passejada ha estat agradable. El sol cada vegada apretava més i la gana ens ha portat cap a casa, deixant un regust indesitjable. Em pregunto una vegada més què hem de fer per aconseguir que els nostres polítics, els que han decidit representar-nos per tirar endavant el país, s'adonin de les dificultats reals i lluitin per fer-hi front. No volem promeses que no es compliran. Aquestes les deixem per aquells partits polítics populistes, que de moment van augmentant seguidors, sinó que els demanem fets i resultats. Si algú es vanta de progressista, que ho demostri o calli per sempre!

 

Molt soroll per a no res

Fa molt temps que la política al nostre país trontolla i no crec que la salvació, o la regeneració que ell proclama, vingui gràcies al president del govern espanyol i la seva reflexió de cinc dies. No m’ho crec perquè s’haurien de canviar coses que no voldrà fer. També a dins del seu partit polític i el seu govern. Ministres com el senyor Marlaska no són cap garantia per a una bona salut democràtica, no només pel seu currículum anterior al ministeri, sinó per tot el que ha fet, o no ha fet, des que va jurar el càrrec.

    No podem oblidar què ha fet fins ara el senyor Pedro Sánchez per lluitar contra el lawfare, abans que no l’afectés personalment. Tampoc no podem oblidar el suport dels socialistes a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució contra Catalunya, ni les seves afirmacions, també del candidat a la Generalitat, el senyor Illa, contra l’amnistia als implicats en el Procés. Ha estat quan ha necessitat els vots dels independentistes catalans que ha mogut fitxa.

    Tot això em fa pensar que Pedro Sánchez no farà res que posi en perill la seva traquil·litat i el seu anar bé personal i del seu partit, i no podem oblidar que qualsevol actuació en pro d’aquesta regeneració és d’alt risc.

    Ni Illa és cap garantia de millora dels interessos dels catalans, presidint la Generalitat de Catalunya, ni ho és Pedro Sánchez al capdavant del govern espanyol. Fins ara s’ha vist que només s’ha mogut per allò que ha interessat al seu partit i, concretament, a les persones amb qui s’ha envoltat. Creure que ara serà diferent i que treballarà per eradicar aquesta manera de fer política que només beneficia a uns quants és totalment erroni.

    Sabem que l’alternativa a Espanya no és millor, i això el salva als ulls de molta gent. Malgrat això no podem pensar que amb ell aconseguirem un grau d’autogovern que fa tants anys que anhelem. Ni una llibertat a l’hora d’expressar les nostres idees. Si realment vol convèncer-nos dels seus propòsits que comenci a prendre decisions valentes i es desempallegui d’aquells companys de viatge que mai li obriran el camí pla de la democràcia. Que elimini aquelles lleis hereves del franquisme i la dreta recalcitrant. Que n’elabori de noves i s’enfronti al gran problema de la democràcia espanyola com és el Poder judicial, que es manté com abans de la sortida del franquisme. Tot això no és fàcil, però és l’únic camí a seguir si veritablement vol que ens creiem les seves paraules i confiem mínimament en ell.

Les teranyines que els tàvecs nocius trenquen

L’aplicació de Facebook m’ha recordat avui que el dia 21 d'abril de l’any 2013 vaig recollir la següent frase de l’humanista François Rabelais, que el 1540 va escriure: "Les lleis són com les teranyines, ja que les mosquetes i les petites papallones hi queden atrapades però els grans tàvecs nocius les trenquen i travessen". No cal dir que explica molt bé la idea que tinc de la Justícia del nostre país, i que ho repetit moltes vegades, encara que no tan ben expressat com ell.

    La política del nostre país s’ha valgut d’aquesta màxima i per això s’explica que sempre rebin els mateixos i que els poderosos se’n surtin a molt bé de preu. Això passa en sistemes autoritaris i repressius, que probablement ni te n’assabentes, i en sistemes democràtics, que ho veus i no t’ho creus, però passa.

    Al llarg de la història aquesta injustícia s’ha combatut amb tota mena d’eines sense haver aconseguit frenar-la. Avui tinc la impressió que hem abaixat els braços i acceptat una realitat que no ens agrada, però que ens veiem impotents per revertir-la. El món ha creat tot tipus d’institucions per fer-hi front, però el poder dels rics, de la classe dominant, és massa fort com per rebatre-ho i fer asseure els corruptes i opressors, i que el pes de la justícia recaigui sobre ells. És per això que resulta tan injust i burlesc sentir a dir, com era usual en el rei emèrit, que tots som iguals davant la llei. No és cert!

    Com molt bé deia l’humanista referit, les lleis aconsegueixen atrapar els més vulnerables i febles. Aquells que tenen pocs recursos per defensar-se o tergiversar la realitat, però en canvi tenen moltes mancances a l’hora que les compleixin els poderosos. Mentre no siguem capaços de protegir-nos d’aquest fracàs, no tinguem la força de fer valdre la justícia davant de tots, el món no respectarà els drets de la majoria, d’aquells que no compten amb la força d’un poder absolut i injust.

    Ho he dit recentment i no em cansaré de repetir-ho. La democràcia no ens garanteix que els repressors no es facin amb el poder i se’n serveixin per als seus propis interessos. N’hem tingut prou exemples, alguns d’ells són avui una realitat. Contra això només podem fer valdre el nostre dret a expressar-nos lliurement denunciant la injustícia i l’arbitrarietat en l’aplicació de les lleis, amb el risc de ser víctimes dels poderosos de torn.

Tot allò que ha quedat aturat

Un dels articles d'opinió que llegia avui comentava tot allò que Pedro Sánchez ha deixat penjat en el moment de decidir convocar eleccions generals avançades el mes de juliol. No sé si les lleis que estaven pendents d'aprovar-se i els decrets i decisions governamentals que hi havia sobre la taula haurien acabat sortint abans de finals d'any, o si ha estat l'avançament el que les ha aturat.

M'he queixat sovint de la lentitud en la tramitació de lleis i canvis organitzatius quan són els socialistes els que governen a Madrid. La impressió que sempre he tingut és que la dreta és més expeditiva i va més per feina, malauradament perjudicant la classe treballadora i defensant els interessos dels poderosos, dels seus. Ara, doncs, sembla ser que hi ha tot una sèrie de lleis que s'estaven tramitant i que podien arribar a bon port, i que hauran quedat en un calaix, i en funció de qui governi a partir de l'agost, aniran a parar a la brossa directament.

A tot això cal afegir aquelles noves lleis o modificació de les vigents, que no agraden al PP, i encara menys a Vox, i que si entren a governar patiran una retallada, si no és una derogació automàtica. I també podrem observar que això es farà de manera diligent i sense perdre temps. Estem prou escamats, amb el poc recorregut democràtic que hem viscut.

Penso en la llei d'Educació, que ja no sé quantes se n'ha aprovat des de la sortida del dictador, i que cada nou govern s'encarrega d'abolir i elaborar-ne una de nova a la seva conveniència. Aquesta llei segur que serà de les primeres a rebre, quan m'imagino que encara no s'ha acabat d'aplicar, degut a la lentitud que es pateix per costum.

I n'hi ha més, la majoria de les quals perjudicaran als seus propis votants. És aquí quan em pregunto com pot ser que siguem tan babaus i ens deixem enredar tan fàcilment. Llegia, en una entrevista periodística, quins eren els votants de l'extrema dreta, i la resposta era que hi havia els extrems, és a dir, la gent rica i la gent treballadora, cadascú amb una motivació diferent. És evident que als rics ja els va bé l'opció extremista, però... i a la classe treballadora? És, sembla ser, l'enuig i desencís per la manca de resultats beneficiosos de l'establishment. Votar l'extrema dreta és revel·lar-se contra una situació que fa massa temps que dura i que no beneficia els més humils. És per això que fa pocs dies comentava que calia reflexionar al respecte i fer entendre als nostres polítics que han de canviar el xip si volen fer alguna cosa en positiu. No puc ser més pessimista.

No li diguis sedició, rebel·lió o malversació, digues venjança

Sempre he dit que no entenia de lleis i del funcionament del sistema judicial espanyol, però recordo que vaig comentar, arran de la modificació de la llei penal i la supressió del delicte de sedició, que al meu entendre tot dependria de la interpretació dels jutges. No deia res de l'altre món, i s'ha pogut constatar que a la primera de canvi ha estat la interpretació que ha volgut fer el Tribunal Suprem de la nova llei, el que ha primat a l'hora de confirmar les penes als polítics jutjats pel Procés independentista català.

Si tothom fos sincer, i penso especialment en els mitjans de comunicació, reconeixerien que abans que res el que guia els jutges espanyols és venjar-se per l'atreviment dels catalans independentistes d'organitzar un referèndum, aconseguir l'èxit i un resultat significatiu. Això no ho han paït mai, i és el que volen castigar, amb el nom que preferiu, digueu-li sedició, rebel·lió o malversació. L'objectiu és castigar i que serveixi d'escarment.

És per això que l'actitud d'ERC ha estat una demostració de debilitat, de voler ser més que els altres, de voler passar la mà per la cara a Junts i ha acabat com s'ha pogut veure. Ja sé que sempre hi ha el recurs de conèixer què en diu Europa i els seus tribunals de Justícia, però veient com van les coses, a part d'anar tard, el cas que en vulguin fer els jutges i polítics espanyols és el que acabarà decidint el futur de tots els nostres polítics.

I amb això no vull dir que el posicionament de Junts sigui millor. Considero que uns i altres s'equivoquen i que el trencament, encara que difícil d'evitar, només és fruit de la pugna entre partits polítics per liderar el país, demostrant més interès partidista que voluntat política de servir el país.

El problema que tenim no és només judicial, sinó també polític. Estem sempre a mans dels espanyols, i hi ha qui es creu que fent bona cara i facilitant les coses, rebrem el premi. La història ens ha demostrat de llarg que això no funciona així. Governi qui governi sempre tindrem les de perdre. Segur que en funció del color polític podrem patir més o menys, però sempre estarem subjectats i amenaçats, pagant el beure, sense rebre res a canvi.

Penso que el fet que els polítics amnistiats estiguin al carrer ens treu un pes de sobre. La presó és molt feixuga i no la desitjo a ningú. Sï que és cert que encara tenim polítics exiliats, que tampoc és una bona cosa, i el seu futur no està gens clar. La inhabilitació la considero injusta, però sense deixar de fer els passos necessaris per intentar que Europa posi les coses clares, el que hem de fer és treballar junts per intentar sortir d'aquest atzucac on hem arribat, i procurar no donar més la raó als nostres enemics, que s'ho passen molt bé veient com ens tirem els plats pel cap.

Contents de la nova majoria al Tribunal Constitucional?

L'elecció de Conde-Pumpido com a president del Tribunal Constitucional i el fet que els jutges 'progressistes' hi tinguin majoria no és garantia de res, i al mateix temps escenifica que siguin uns o els altres, tots volen controlar els tribunals judicials i els importa ben poc la independència dels poders que són la base d'un estat de dret.

El canvi de cromos només satisfà als socialistes, però no a les persones que voldríem uns jutges independents, al marge de quin partit polític els ha escollit o proposat. Reconec que el fons de la qüestió no és fàcil i que no es pot pecar d'innocència. Si no hi som nosaltres hi seran els altres, i així, amb aquesta manera de pensar, anem alternant les majories sense resoldre el tema principal i sense aconseguir una plena confiança en la Justícia.

Si bé és cert que la pressió i repressió que el PP ha mantingut a través dels seus amics jutges, ha estat asfixiant, i que calia acabar d'una vegada amb aquesta descarada dependència ideològica dels seus amics magistrats, no és una bona notícia que el PSOE actuï de la mateixa manera, perquè en el fons la nostra confiança en la Justícia queda molt malparada.

Amb tot això hi ha les sentències pendents que tenen a veure amb el Procés català, i que alguns confien que canviïn per a bé. Particularment no ho tinc gens clar, i tampoc m'il·lusiona pensar que interessos partidistes puguin influir a l'hora de dictar sentència. M'agradaria pensar que els jutges, al marge de la seva ideologia, quan han de dictar sentència ho fan atenent-se a la Constitució i a les lleis vigents, i no es deixen portar per sentiments de venjança ni rancúnia, ni pel que poden publicar els mitjans de comunicació, o els partits més extremistes.

Haig de confessar que m'agrada que la majoria al Tribunal Constitucional hagi canviat, perquè considero que era massa tòxica, i confio que per malament que ho facin els nous jutges i la nova majoria, no sigui pitjor de com fins ara. Hi ha, però, moltes lliçons pendents i caldria que de mica en mica milloréssim aquest estat de dret que hem observat com trontollava. Ni els partits polítics actuals ni la societat en general està massa en condicions de donar lliçons de res, i és per això que ens hem de mantenir en alerta i opinar sobre tot allò que passa, amb tots els arguments possibles. Veurem com s'inicia aquesta nova etapa, i si podrem felicitar-nos dels canvis produïts.