El Regne Unit rectifica

Arran de l'acord adoptat perquè el Regne Unit torni al programa europeu Erasmus, avui la premsa parlava de la decisió de sortir d'Europa, el Brexit, després d'una votació que va generar molts dubtes. En primer lloc, perquè la campanya per defensar la sortida no era ni clara ni sincera, i probablement també perquè els seus defensors no ho havien analitzat prou bé, sobretot les conseqüències que se'n derivarien. Crec que poc després de la sortida ja se'n penedien.

La Unió Europea no viu els millors moments de la seva història, des de fa ja uns quants anys. Hi ha altres estats que potser també es plantejarien la sortida, llevat que en treguin algun benefici econòmic, i probablement frenats pel fracàs britànic. La solució demana reformar la Unió, des de dins, corregint aquells errors que són evidents. 

El creixement de la Unió no ha anat acompanyat de les reformes necessàries per fer-la més governable. No és el mateix ajuntar-te uns pocs estats més o menys semblants, que obrir les portes a una gran quantitat d'estats, amb característiques molt diverses i també interessos diferenciats. 

Podem posar molts exemples, però potser els més evidents, i no voldria equivocar-me, serien l'eliminació de la unanimitat dels principals acords a adoptar, i incorporar-hi el sistema de majoria qualificada, i la política fiscal unitària, que no es pot adoptar fàcilment i encara menys de manera sobtada.

L'auge de l'extrema dreta, d'un fals patriotisme que exaspera, no afavoreix l'avenç cap a una Unió més forta, sinó que més aviat potencia el distanciament dels estats membres, amb l'únic interès per aprofitar-se dels beneficis. Acceptar tots els drets, però negar o dificultar el compliment dels deures.

El conflicte entre Rússia i Ucraïna tampoc hi ajuda, i les amenaces de Putin, que culpa Europa de tots els mals, no facilitaran aquest caminar plegats que tant necessitem. Seria bo que ens aturéssim a reflexionar-hi i assumir el repte de desencallar una situació de paràlisi que fa massa temps que dura.

Qui hi posa ordre?

Passen els mesos i no veiem cap millora en el funcionament de la casa de la vila. En campanya electoral es fan moltes promeses, però quan és l'hora de la veritat, tot és fum i no s'avança. Teníem l'esperança que amb un canvi de timó s'ordenés el desmanec que existia, però es fa palès que el desordre continua i no hi ha perspectives de canvi.

Les coses no s'improvisen. S'ha de planificar i organitzar, tant si es tracta d'una empresa privada com d'una administració pública. Algú s'ha de posar al capdavant i tenir prou autoritat perquè el personal actuï segons les seves atribucions i responsabilitats. S'han de marcar uns objectius a assolir, però també un calendari de compliment de les tasques, sense el qual es fa molt difícil que la feina surti.

Cal tenir clar l'organigrama, tant pel que fa a la distribució de funcions, com de la dependència orgànica, i tot això requereix una coordinació i direcció. Les coses no surten per generació espontània, ni per casualitats. És la planificació i l'organització que reclamo el que pot fer possible l'èxit de l'empresa.

Sense oblidar-nos del dret i l'obligació dels membres de l'oposició de fiscalitzar la feina del govern. Tan sols fixant-nos en la gestió del govern, que s'ha de pressuposar que té la voluntat d'obtenir bons resultats, buscant l'eficiència i eficàcia i l'optimització de recursos, observem desoris i incongruències. 

No pot ser que hi hagi departaments tan importants com Hisenda que s'ofeguin en la feina i paralitzin més del compte el funcionament administratiu. Qui posa ordre en l'estructura orgànica? Qui decideix l'organigrama de l'ajuntament, valora les necessitats de cada departament i optimitza el treball perquè res no quedi aturat? Com és possible que la sessió plenària de cada mes, presenti uns expedients a aprovar, i es desconegui el seu contingut fins hores abans de l'inici del Ple, havent-hi programada una setmana abans, una Comissió Informativa, que el Reglament Orgànic Municipal, indica que cal presentar-hi tota la documentació que anirà al Ple?  Per què l'excepcionalitat de la urgència ha esdevingut un costum, o potser una necessitat?

Si políticament no hi ha capacitat per posar ordre en la gestió administrativa, és evident que cal una gerència tècnica que assumeixi aquesta funció. No pot ser que tot s'eternitzi, i es deixi a l'aventura de la sort i les circumstàncies. No n'hi ha prou amb bona voluntat, sinó que cal professionalitat, ordre i concert. 

La regulació de l'estrangeria

Aquests dies que s'està tramitant la nova llei d'estrangeria i es té compte també estudiar l'aplicació de la directiva europea del permís únic de residència i treball, voldria pensar que els nostres polítics estaran a l'altura i ho faran bé. Portem massa anys amb unes normes desfasades i incongruents. Al marge del que pugui pensar cadascú de nosaltres sobre l'entrada d'estrangers al país, el que no es pot acceptar és que les normes siguin inconsistents i que, com passa ara, no es permeti treballar als estrangers que s'acullen, convidant-los a delinquir o treballar d'amagat per poder viure.

Hi ha coses que són dubtoses, que són a criteri d'uns o altres, amb un component ideològic important que fa que es prenguin unes decisions o unes altres, o fins i tot que no es desencalli res. El cas de la llei d'estrangeria i la manera com es regula a Espanya no és un tema ideològic, sinó de desmanec. De paràlisi governamental, d'irresponsabilitat dels nostres polítics.

Fa molts anys que es demana que es reguli amb cara i ulls. No pot ser deixar a la indigència milers de persones que, vingudes de fora, pretenen obtenir un lloc de treball per viure com a persones, dignament. A tot això cal afegir-hi el problema de l'empadronament, un certificat que et permet gaudir dels serveis essencials, com són l'educació i la salut. Es barregen les coses i llavors els xenòfobs, que en són molts, ho aprofiten per carregar contra les persones innocents. L'extrema dreta, i no tan dreta, posa en el mateix sac la immigració i la delinqüència, sense argumentar-ho ni tenir la informació precisa per poder opinar.

Quan arreglem tot això llavors podrem parlar si el nostre país necessita o no mà d'obra. Si aquesta mà d'obra és bo que sigui qualificada o no cal. Els serveis del turisme, per exemple, són els grans damnificats per aquesta mala qualificació d'una bona part dels seus treballadors. Mà d'obra barata, sense suficient formació, primant l'especulació davant del servei. I com el turisme, podríem parlar d'altres sectors que també reben uns contingents importants de mà d'obra sense la preparació adequada. Pensem en la dependència, per exemple. I amb això cal precisar que no tothom és igual, sinó que en aquests i altres sectors hi ha gent molt ben preparada, però paguen justos per pecadors. La conclusió és que abans de dir res, cal mesurar bé les paraules i, sobretot, tenir un bon coneixement de la realitat, i no tant d'allò que interessa a alguns escampar.

Jordi Sánchez, una passa al costat

Jordi Sánchez ha anunciat que no es presentarà a la reelecció com a secretari general de JxCat en el proper congrés del mes de juny, i d'aquesta manera ha aclarit molts dubtes que hi havia sobre la seva decisió i, sobretot, ha alegrat la vida a moltes persones contràries a la seva gestió. Des de fora, penso que és una bona decisió, que caldria situar al voltant de la idea de Jordi Cuixart de fer una passa al costat i deixar el camí lliure a altres persones menys implicades en el Procés.

Sempre analitzat des de fora, crec que la gestió de Jordi Sánchez no ha estat encertada i ha provocat una situació de crisi constant entre les formacions independentistes que, probablement amb altres casuístiques, han ajudat a la paràlisi actual del govern. A Jordi Sánchez se li ha d'agrair el seu sacrifici i lamentar que hagi estat pres per culpa d'un Estat repressor, però el seu treball polític, una vegada indultat, tampoc ha ajudat a avançar com a país.

El futur de JxCat no està clar i m'imagino que el proper congrés haurà de decidir molt bé què pensa fer en un futur, i com encaren la continuïtat del pacte amb ERC al capdavant del govern català, assumint que continuen sent la segona força independentista, i que no poden fer res sense un consens amb ERC.

Precisament llegia a l'ARA l'article que parlava avui del proper congrés de JxCat, i el paper a jugar de Puigdemont, Borràs, Turull i Sánchez. Segons l'articulista el dilema Turrull-Sánchez es presentava complicat per les declaracions del primer en què no veia clar un enfrontament amb Sánchez per ocupar la secretaria general. Amb les declaracions d'avui, Turull té el camí obert si continua optant a aquesta secretaria, sempre i quan Borràs no li barri el pas, com seria el cas que Puigdemont repetís com a president de la formació.

Per ara, com que les eleccions parlamentàries encara queden lluny, tot es centra en la definició dels principals càrrecs del partit, sense oblidar la pressió que encara exerceixen les conseqüències judicials del Procés, i en el cas de Borràs, el possible judici per la seva actuació al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes.

Les xarxes socials i ERC

Les xarxes socials estan sent molt dures amb ERC. Les decisions que han pres com a partit polític i també en qualitat de president del govern català no han agradat gaire, sobretot a les persones que estan empenyent diferents iniciatives en la lluita per defensar els drets dels catalans per a l'autodeterminació. D'alguna manera s'acusa ERC de claudicar davant del govern espanyol, acceptant una paràlisi que s'allarga en el temps. Donar suport a un govern que no ofereix res a canvi, només paraules amables.

No és fàcil governar en una situació com l'actual, que al marge de les circumstàncies provocades per la pandèmia i la guerra a Ucraïna, i els efectes a l'economia del país, arrossega les conseqüències de la repressió al Procés. El desànim és generalitzat, i també la societat civil està paralitzada, però molesta al mateix temps per la resposta dels actuals governants.

Avui es fa difícil preveure què passarà en un futur immediat, perquè cada dia hi ha novetats arreu, menys a l'hora de calendaritzar la taula de diàleg. Una taula que ha defensat ERC des del primer dia, però que veu com l'interlocutor va donant llargues, prioritzant altres temes, però sense que se'ls vegi cap tipus d'il·lusió per seure-hi a parlar.

La paràlisi està donant la raó a JxCat que, malgrat ser el soci de govern, ha esdevingut l'adversari des del primer dia després de les eleccions. La victòria d'ERC per sobre de JxCat està resultant molt feixuga, i només la mediocritat dels polítics de JxCat els pot salvar d'una davallada en futures eleccions. 

Ens queixem, doncs, dels polítics actuals, però tampoc agraden certes declaracions de polítics, com Junqueras, que aviat se li ha dispensat el fet d'haver passat per la presó, i se l'acusa d'haver canviat el seu discurs, com si estigués pagant el favor del seu indult. 

És fàcil criticar des de les xarxes, i encara més quan això es fa des de l'anonimat, però també és cert que els nostres polítics no estan donant la impressió de saber què cal fer, i això és molt perillós quan es té responsabilitats de govern. Per una vegada que ERC assumeix el lideratge d'un govern, les circumstàncies no li són gens favorables, i no està demostrant que sigui capaç de conduir el país a bon port.

JxCat ja no sap què dir ni què fer

Ahir parlava en aquest blog de l'acord a què havien arribat quatre partits catalans sobre una proposta de modificació de la llei de Política Lingüística, i els efectes que havia tingut a les xarxes socials. Reconeixia que calia analitzar a fons la proposta, però que d'entrada semblava que era una marxa enrere en la defensa del català. Aquesta no és l'opinió d'ERC, que ho defensa com una manera de consolidar la immersió lingüística. Jo tinc els meus dubtes.

No vull insistir tant en la proposta com en la reacció de JxCat, que va signar l'acord, però que veiem com ho rebia el poble català ha fet enrere i demana modificar l'acord. El fet és insòlit, però veient els polítics que tenim, ja res no ens ve de nou. Com pot ser que es prenguin decisions tan importants i amb tan poc convenciment, per acabar desdient-se'n a la primera de canvi?

Aquesta actitud de JxCat demostra la ineptitud dels seus responsables polítics, i explica la situació en què ens trobem des de l'octubre de 2017. Portem gairebé cinc anys de paràlisi, i molt més temps haurà de passar abans no aconseguim avançar, a no ser que tota aquesta colla d'inútils facin un pas al costat i surtin nous polítics que sàpiguen liderar el camí cap a la sobirania.

De fet ja no es tracta tant de veure si els nostres polítics són capaços de liderar el procés independentista, sinó que ja només els demanem que sàpiguen liderar un govern d'un país, amb moltes inquietuds, però amb uns governs que fan figa davant de qualsevol obstacle.

ERC continua amb la idea que es pot pactar tot amb el govern espanyol, encara que fins al dia d'avui s'hagi demostrat que no serveix de res, malgrat les seves decisions de donar-li suport en tot. Ara, però veiem que JxCat no només no té clar quin és el camí a seguir, sinó que pren decisions sense cap mena de convenciment, dubtant de tot i donant una imatge pèssima. 

La societat civil està molt cansada a Catalunya, i molt fastiguejada dels polítics que hem d'aguantar. No se'ns pot demanar gaire res més. Penso que seria bo un canvi de dirigents i per això recordo les paraules de Jordi Cuixart quan va plegar d'Òmnium Cultural. No només ell havia de fer el gest, sinó totes aquelles persones que han viscut un procés complicat, i que han quedat tocats, però també aquells que els han substituït, sense tenir la talla.

Jordi Sánchez no farà el pas

Abans d'ahir comentàvem la renúncia de Jordi Cuixart a renovar la seva presidència d'Òmnium Cultural. Ho justificava en la necessitat de buscar relleus i obria una porta a que altres persones, entitats i institucions fessin una mica el mateix.

A Catalunya, durant els darrers quatre anys han succeït moltes coses que mereixen una reflexió profunda, i la situació actual d'aturada, encara ho aconsellen més. El problema està en que molta culpa de com estem ara té a veure amb la política, els polítics i els partits polítics que formen part del govern català. Demanar als polítics que facin un pas al costat és molt agosarat, i amb molt poques possibilitats d'aconseguir-ho.

Aquests dies escolto el secretari general de Junts per Catalunya, el senyor Jordi Sánchez, reivindicant la seva posició davant la taula diàleg i anunciant que és un fracàs que no se'ls hi pot atribuir. Personalment penso que Jordi Sánchez hauria de fer aquest pas al costat, pel bé del nostre país. Ell sí que s'està convertint en un fracàs, perquè ni fa ni deixa fer.

No crec que tot es pugui arreglar amb la renúncia o dimissió d'una persona, però de ben segur que els relleus són positius, sobretot quan s'ha constatat que hi ha una paràlisi i que res es mou. Si els polítics actuals són incapaços de fer avançar el nostre país, crec sincerament que s'haurien de plantejar la seva renúncia i donar pas a altres persones perquè com a mínim ho intentin.

Se'm fa molt difícil escoltar Jordi Sánchez, sense que em vinguin ganes d'opinar al respecte. Se li ha de reconèixer el que ha suposat per a ell estar injustament empresonat, però penso que les seves decisions actuals, les que ha pres des de la seva responsabilitat al davant del seu partit polític, no han estat encertades, ni ens han beneficiat com a país. 

Crec que l'exemple de Jordi Cuixart l'hauria de seguir molta més gent que s'han vist immersos en el procés fallit de la independència, i permetre que una nova fornada de persones intentin redreçar la situació actual i recuperar la confiança perduda en les institucions i els partits polítics catalans.

La taula de diàleg en standby

La taula de diàleg s'haurà d'esperar, si més no segons ha dit el president del govern espanyol, a preguntes dels periodistes. El president no té pressa i té altres prioritats. Li sembla que a Catalunya ja s'està més bé que abans, però la veritat és que jo no hi sé veure els canvis.

Però avui el que em preocupa és la reflexió de Josep Ramoneda a l'ARA. Anem cap a la desaparició de la democràcia? Ell parla dels EUA i també de casa nostra, on les dretes cada vegada estan més ancorades a l'extrema dreta, exemples de Trump i Vox, i insinua la possibilitat que tornem a governs autoritaris.

De fet, tenim prou exemples arreu del món, de governs autoritaris, sorgits d'unes pseudo eleccions democràtiques. El cas més visible i preocupant és Rússia, amb un president que voldria recuperar l'esplendor de la URSS.

A l'Àfrica, en poc temps, hi ha hagut cinc cops d'estat, amb un futur incert per als drets de la ciutadania. I això fa témer el futur del sistema democràtic, també a casa nostra. Tot i que hi he pensat sovint, l'escrit de Ramoneda m'ha preocupat, potser perquè no ho veig tan difícil que acabi passant.

Les garanties democràtiques s'han posat en dubte en molts països, i és cert que hem observat un retrocés en la qualitat democràtica de les societats occidentals. El que va passar a primers d'any al Capitoli americà, no ens ho hauríem imaginat mai. Fins i tot coneixent com era el president Trump. D'alguna manera els EUA eren un exemple a seguir, quant a sistema democràtic, i vàrem poder veure que tot trontollava i podia acabar passant que el president electe no aconseguís entrar a la Casa Blanca.

Segurament el president espanyol té altres prioritats, però no pot allargar massa la paràlisi del diàleg, si no vol tornar a experimentar un trencament forçat de les relacions entre Catalunya i Espanya. Ara té sort perquè els partits independentistes van per separat, però no se'n pot refiar del tot, sobretot si no fa un gest cap al diàleg constructiu. Si tot és comèdia, pot acabar molt malament.

Reclamen que l'ANC lideri, que lideri què?

Comentava un dia d'aquests que l'ANC estava en contra del pacte de JxCat amb el PSC a la Diputació de Barcelona, i avui hem conegut que un sector crític a la direcció de l'entitat protesta pel seguidisme que fa als partits independentistes. Jo més aviat parlaria de paràlisi, perquè així estan els partits independentistes i només s'ha mogut per fer els pactes que tant s'han criticat.

Aquest sector crític demana a la direcció de l'ANC que prengui el lideratge de la mobilització, ja que els partits no fan res. Critica la seva actitud i hi veu massa militants infiltrats entre la direcció, que només posen pals a les rodes. 

El tema es fa interessant, i em pregunto com s'ha de mobilitzar l'ANC, com ha de prendre el lideratge per fer què? Si els partits independentistes estan perduts barallant-se per veure qui té més cadires a les institucions, què podrà fer l'ANC per avançar en el procés? Demanaran que la gent tornem a sortir al carrer? A reclamar què? 

La meva humil opinió és que mentre tinguem els polítics que tenim, difícilment aconseguirem avançar en gairebé res. Ara estan parats, potser amb l'excusa de conèixer la sentència judicial del procés, però els mesos van passant i només portem una llei aprovada al Parlament. I quan coneguem la sentència, què? Ja hi han pensat, o llavors s'hi posaran a pensar-la. Hem de tornar a ser els ciutadans els que movem fitxa? I els polítics continuaran sense reaccionar?

No sé què passarà demà dissabte a Girona, a la reunió del plenari del secretariat nacional de l'ANC, però el paper a jugar, en aquests moments, tampoc és clar, i la ciutadania que porta molts mesos recollint consignes, començar a estar cansada, no tant per sortir al carrer, com per comprovar que no serveix per a res.

I les eleccions al Parlament quan?

Té raó Miquel Iceta quan parla de la hipocresia d'ERC i JxCat a l'hora de fer pactes, cadascú pel seu compte. Realment el plantejament dels dos partits independentistes és per fer-nos reflexionar i, com a mesura més lògica, trencar el govern de la Generalitat i convocar noves eleccions. Si, com han demostrat des de fa temps, ERC i JxCat són incapaços d'anar junts, el millor que poden fer és partir peres i anar a unes noves eleccions.

Aparquem el procés i ja en parlarem quan tinguem les coses clares, i anem per resoldre la inestabilitat del govern, la paràlisi que Torra i tot el seu equip han provocat a la gestió governamental. No podem estar més temps aturats, necessitem un govern fort i que treballi, que deixi de mirar-se el melic i somiar despert.

Els pactes amb els socialistes, vist el panorama actual, han demostrat la hipocresia d'uns i altres. No es pot estar argumentant la defensa de l'aplicació de l'article 155 per després acabar-hi pactant. No vull pas dir que no siguin bons pactes i puguin comportar un desencallament de la situació actual, però llavors que callin i no xerrin segons els convingui.

Tot plegat demostra la manca de polítics seriosos, de bons polítics capaços de dirigir les nostres institucions. Fa vergonya veure segons quines majories, amb una incapacitat manifesta per tirar endavant les polítiques públiques. Ja va sent hora de clavar un cop de puny a la taula i començar de nou. Senyor Torra, convoqui eleccions!