Guatemala fa fora l'autoritarisme

Aquests dies m'he fixat en les notícies que ens arriben de Guatemala, recordant la meva visita al país l'estiu de 1993. Guardo un molt bon record d'aquell viatge que vàrem iniciar a la ciutat de Mèxic i vam baixar fins a Guatemala, anant una mica a l'aventura, passant alguns moments d'angúnia, però gaudint del paisatge i la seva gent. Sense conèixer gaire a fons la situació política d'aquest país, de seguida ens vàrem adonar que els militars ho dominaven tot, i que els indígenes eren l'ase dels cops.

    L'autobús que ens portava a visitar el parc nacional del Tikal va fer una marrada per entrar en una caserna militar i recollir la filla d'un alt càrrec que volia fer la visita. M'imagino que ningú se'n va estranyar, doncs a part de turistes, la resta sabia molt bé que qui decidia com es feia tot era l'exèrcit, llavors al poder.

    Han passat trenta anys i l'autoritarisme ha continuat regnant, amb conxorxa de militars, fiscals i el poder econòmic, fins que un partit polític que se l'ha volgut il·legalitzar -no sé què em recorda- ha aconseguit que el seu líder, el senyor Bernardo Arévalo, aconseguís la presidència, amb no poques dificultats. Desconec el tarannà d'aquest nou president, però si realment ha de trencar amb tants anys d'opressió li desitjo molta sort i encerts.

    En un temps on la democràcia fa figa i que a tants països del món l'extrema dreta guanya adeptes i posicions dins dels governs, saber d'un estat en què l'esquerra progressista fa forat, no deixa de ser una gran notícia que ens ha d'alegrar la vida. Voldria pensar que no n'hem de desconfiar. Hi ha exemples recents de països on l'esquerra ha entrat a governar que no queda gens ben parada. 

    Tot recordant la nostra estada per aquelles terres, riques en vegetació, coloraines i amabilitat, els voldria desitjar tota la sort del món en aquesta nova etapa. Que la puguin gaudir plenament, recuperant drets i llibertats que els han estat negades des de fa molts anys. Em sabria molt greu que tot quedés en no-res. Segur que caldran molts esforços per tirar endavant una nova manera de fer política, el risc de cops d'estat serà latent, com ja s'ha vist d'entrada, i per tant necessitaran el nostre suport, per combatre contra qui ha perdut les eleccions, però que li costarà de pair. 

El dolor a l’Afganistan

He vist que el diari ARA, de la mà de la Mònica Bernabé, publica un extens reportatge sobre l’Afganistan que resulta depriment, més que tot perquè no veus que des de fora es pugui fer res, o sí. Quan a les grans potències occidentals els ha interessat bé que s’han buscat solucions. Quan hi havia interessos econòmics sí que s’ha actuat, però ara només, i això és el més trist i frustrant, només es tracta de vides humanes, bàsicament les dones, les que estan en perill i viuen sota la repressió d’uns fanàtics fastigosos.

Els humans ens hauríem d’avergonyir en veure de què som capaços. Com pot ser que hi hagi gent tan malvada que castigui i destrueixi la vida dels altres sota qualsevol excusa injustificable. Però la vida ens ha ensenyat que la injustícia i el mal ha estat present arreu i al llarg dels temps.

Encara que ho podem observar a molts llocs, també al costat de casa, hi ha pobles que de manera sistemàtica i permanent ho han patit. La història de l’Afganistan és de repressió i dolor des d’abans dels talibans, però aquests han aconseguit el poder gràcies a l’abandonament de diferents estats, els darrers els Estats Units.

És d’agrair el testimoni i la valentia de persones com la Mònica, que ens permeten conèixer una realitat colpidora, i que ens fa més sensibles. Tant de bo els que poden fer-hi alguna cosa per treure el sofriment del poble afganès fossin capaços de sentir sota la seva pell aquest dolor i ràbia, i trobessin la manera de recuperar els drets usurpats a la població en general i les dones en particular. 

Avui he connectat amb el món amb aquesta realitat que ens hauria d’interpel·lar molt més del que ho fa, i me’n vaig a dormir amb l’esperança que el mal de l’Afganistan sigui passatger i que la Justícia retorni a aquest poble oprimit en nom d’una religió falsejada per una gent que només busca el poder i el domini absolut i denigrant sobre la seva població.

La Constitució, un perill per a la democràcia

El títol del meu escrit pot semblar un disbarat, però us haig de dir que se m'ha acudit quan he llegit l'article de l'ARA referit a Egipte: Al-Sissi modifica la Constitució per conservar el seu tron fins al 2030. No pensava precisament en la Constitució espanyola, però també en parlaré.

Vist el panorama dels veïns, anem a bloquejar el meu lideratge i així fora problemes. Es tracta d'utilitzar la Constitució a mercè de qui ostenta el poder i canviar allò que ens perjudica, ja que tenim la majoria.

Em direu que això no passa en democràcies consolidades. Que estic parlant d'Egipte amb tot el que això representa. Tenim encara memòria de com aquest senyor va arribar al poder, i de com l'utilitza per controlar i sotmetre l'oposició. És cert, però podem no anar tan lluny i quedar-nos a casa. Que ha passat amb la Constitució espanyola? Parlem d'un estat amb la democràcia consolidada, oi? O potser no!

La Constitució espanyola que qui la va votar gairebé no se'n recorda, i que la majoria de la ciutadania se la va trobar feta, no s'ha modificat mai en referèndum. Tots els canvis han estat amb nocturnitat i traïdoria. Ara qui defensa amb les ungles la Constitució és qui no la va votar, sinó que són hereus dels que hi varen votar en contra! Però ara els va bé.

El problema de la Constitució espanyola no és tan el seu text, que hagi pogut quedar obsolet, sinó la seva interpretació. La judicialització de la política espanyola, i l'opressió de l'aparell estatal a tots els que en discrepen. Aquest és el mal, i no sembla que hi hagi guarició possible. La Constitució pot acabar sent un perill per a la democràcia.

Permissivitat davant d'atacs feixistes

Un estat que toleri actituds, actes i exaltacions feixistes no és un estat saludablement democràtic, sinó un estat superat per la iniciativa d'uns grups, d'unes persones que no creuen en la democràcia, que defensen la dictadura, l'opressió del poder d'uns quants sobre la majoria de la població. Això és greu, i això és el que passa a Espanya des de fa temps.

Pedro Sánchez i el seu partit han heretat un país corromput i amb aires autoritaris imposats pel PP, i no ho té fàcil per canviar-ho, però ho ha d'intentar i tots nosaltres hem d'apreciar aquesta voluntat amb fets palpables que ens permetin confiar en ells. Estem, però veient algunes actituds i iniciatives que no ens convencen, que no ens deixen tranquils.

Les accions que porta a terme el ministre d'exteriors no són cap signe de canvi en la manera de governar el país respecte al PP. No apreciem canvis com era desitjable, però que per altra banda no ens sorprèn, coneixent el tarannà de Borrell.

El canvi d'actitud del president del govern respecte a l'acolliment de les persones migrades, avui a bord del vaixell Aquarius, tampoc s'entén gaire, tot i ser conscients de les dificultats de tractar un tema com aquest. La inacció davant d'actituds feixistes amb agressions al carrer, i avui pintades al consolat belga a Barcelona, signades per grups perfectament identificables és una altra mostra de passivitat i permissivitat d'actes que no es poden permetre en una societat demòcrata.

Són moltes les coses que han de canviar i poca la confiança que hi hem dipositat. Hi ha massa inseguretat, canvis d'opinió i incertesa en les decisions del nou equip de govern, i molt ens temem que poques coses canviaran. Tant de bo m'equivoqui.

El procés de la inconsciència o alta sensibilitat per alliberar-nos de l'opressió

En paral·lel als preparatius electorals del 21D es poden llegir algunes reflexions de polítics immersos en el procés independentista que ens fan pensar. Ens preguntem si la manca de reacció dels partits independentistes una vegada el govern de l'Estat va posar tots els mecanismes per fer-lo fracassar es deu a una reculada per evitar víctimes humanes, tal com algú diu, o és que només s'havien preparat el camí per arribar a la proclamació de la República i prou.

No vull col·locar-me al costat dels destructors que fan llenya de l'arbre caigut, però sí que val la pena valorar si els catalans anem amb el lliri a la mà, i ens deixem entabanar fàcilment. Polítics del PSC advertien que els partits independentistes portaven enganyats els catalans sobiranistes i que al final tot seria un fracàs. Es podia interpretar com una manera de defensar els seus principis, o potser és que sabien alguna cosa més.

Més d'una vegada hem sentit a dir que els experiments amb gasosa a casa. No serà que l'exaltació d'una majoria de catalans va empènyer més enllà del convenient al govern del president Puigdemont? Quin grau de responsabilitat compartida hi tenim cadascú de nosaltres?

La pregunta que sorgeix ara és què passarà el dia 22 de desembre, l'endemà de les eleccions. Si els resultats són semblants als actuals, es partirà del mateix lloc on va acabar l'anterior etapa, just abans de l'aplicació de l'article 155? Es farà una passa enrere per agafar embranzida?

L'objectiu dels independentistes, en aquests moments, és no treure pitjor resultat, i el dels unionistes aprofitar els fets per animar la seva gent a votar en contra dels actuals socis de govern. Això és molt clar, però no tant què passarà després de les eleccions, encara que, vista la situació i la manera com es preparen les llistes, hi ha una cosa molt clara: si els unionistes sumen majoria absoluta, el moviment que va iniciar-se l'any 2010 haurà acabat, i la història ens haurà de preparar nous temps, que molts de nosaltres probablement ja no veurem.

La necessitat de creure que no continuarem sent governats per un govern corrupte, com és el PP, ens fa somiar en canvis. La il·lusió que no es perdi mai!

Encara República Catalana

Segons he pogut llegir, l'ambaixador espanyol a Catalunya, el senyor Enric Millo, ha rebut el primer rebuig per part de l'alcalde de Viladomat, en què l'informa que el seu municipi no disposa de locals municipals per poder celebrar les eleccions del dia 21 de desembre.

Si no podem esverar-nos ni tensionar-nos més, el millor que podem fer és donar-li la volta i agafar-nos-ho bé. Sabíem que passaria si finalment es proclamava la República Catalana, llavors res no ens ha de venir de nou i podem fer tot allò que creiem oportú menys provocar violència ni actuar com han estat fent en aquestes darreres hores alguns fanàtics espanyolistes, conscients, nosaltres, que són una minoria i no representen la majoria dels espanyols, sinó que més aviat no els fan cap favor.

He trobat curiosa la resposta de l'alcalde de Viladomat i he pensat que probablement no serà l'única sortida, amb enginy i bon humor, que podrem escoltar els propers dies. En aquests moments alguns de nosaltres continuem tenint Puigdemont com a president, d'altres tenen Soraya Sáenz de Santamaría fent les funcions de presidenta. Cadascú que triï qui més li convingui, perquè el dia a dia no hauria de canviar tant, ni a les escoles, ni al treball, ni a la família. Seran, però, setmanes difícils i continuo pensant que ningú no té clar què acabarà passant.

Estic d'acord amb aquells que opinen que, després que Rajoy digués que les eleccions no podien celebrar-se fins que no s'hagués tornat a la normalitat, les convoca el 21 de desembre perquè no té clara l'aplicació de l'article 155 de la Constitució. També és una manera de no deixar temps als sobiranistes a reaccionar davant l'opressió de l'Estat espanyol.

Sigui com sigui, continuem vivint en una República fins que no ens en facin fora i ens tornin a imposar el Borbó.

No hi ha ni un pam de net!

Amb aquesta expressió casolana conveníem que a tot arreu hi trobaves problemes, actituds deplorables, situacions crítiques, embolics de tot tipus... No sabies cap on mirar per no veure-hi coses que no acabaven de funcionar, baralles, discussions i... Ara parlem de corrupció i pràctiques il·legals, com el pa de cada dia, i sense que passi res.

En la meva lectura diària d'abans d'escriure el post m'he fet un tip de llegir notícies que evidenciaven un tipus o altre de corrupció, favoritisme descarat, insults demagògics... tot per amagar la realitat, no donar la cara i anar allargant el patiment de tots.

Ningú no ens va dir que els mesos que vindrien no serien tensos i imprevisibles, però sempre confies que no sigui tant extrem com en la realitat succeeix. Deia l'altre dia que amb l'aprovació dels pressupostos que ens va anunciar la CUP, ja no hi havia excusa per convocar el referèndum. El problema està en saber com es pensa fer i les possibilitats que sigui factible, encara que de tot plegat el pitjor són els polítics que tenim en un i altre costat, la seva manera d'actuar i el trist nivell democràtic de l'actual sistema polític.

Ens preocupem si veiem Errejón i Iglesias barallant-se i no es preocupen prou si la lleialtat institucional i bon govern estan garantits o no. Mai m'hauria imaginat que la necessitat de sortir al carrer per treure'ns de sobre l'opressió tornaria, malgrat formar part d'Europa i haver enterrat el franquisme. I a nivell mundial tampoc era creïble que ens haguessin de recordar com Hitler va guanyar unes eleccions, amb la mirada posada als Estats Units.

Podem estar pitjor i això ho hauríem de tenir molt present per tal de posar obstacles al retorn als dies negres del segle XX. No ens ho podem agafar a la lleugera encara que ens pugui semblar que exagerem. No abaixem la guàrdia perquè no hi ha un pam de net! 

Ràbia i tristesa en arribar al meu país

Ahir, el primer impacte quan vaig arribar a Barcelona va ser de ràbia i tristesa alhora. La primera imatge, després d'una hora de retard en l'avió, va ser de la guàrdia civil amb l'armament a la mà, observant les persones que arribàvem de Berlín, com si es tractés de delinqüents i elements perillosos.

Vaig recordar immediatament les imatges d'una arribada a l'aeroport de Kiev, quan encara era soviètica i persistia el mur de la ciutat de Berlín. Aquella sensació de que arribes a un país amb els drets en suspens i que qualsevol moviment que facis serà controlat per l'exèrcit, i en el nostre cas, per la Guàrdia Civil del nostre estimat ministre, l'inepte Jorge Fernández Díaz.

El comentari d'una dona que passava pel meu costat fou: "ens volen fer agafar por". Una interpretació clarivident d'una situació repugnant que havíem oblidat de fa temps. 

Venia d'una ciutat amb una història terrible. Una ciutat que viure el feixisme més cruel per acabar patint la dramàtica divisió en dues parts, partint famílies i forçant les persones a suportar una dictadura i un bloqueig inhumà. Havia vist la reforma de la ciutat, sense oblidar la seva història, i arribava en un país que entenem com a democràtic, però que darrerament i gràcies al PP, pateix una involució amb una reducció dels drets més elementals de les persones.

Ràbia continguda i molta tristesa per veure la degradació del meu país per culpa d'uns insensats que estan governant, sense arguments ni idees fora de l'opressió a tota persona que se sent diferent a ells. No em digueu que això no és una mostra de feixisme latent en una societat que es diu democràtica.

Entenc que el PP català designi l'Albiol com a candidat a president de la Generalitat, perquè és el model típic de xenofòbia, salvant les distàncies, del nacionalsocialisme del passat alemany.

Nova ofensiva del PP contra la immersió lingüística

L'auge de C's farà que puguem alternar-lo de protagonista amb el PP, ja que està previst que ens donin suficients motius com per parlar-ne contínuament. Ahir era el torn de C's i avui, tot i que també en podríem parlar, la perla ve de la mà del PP, concretament del ministre Wert.

Aquest senyor té com a única obsessió el català i Catalunya. És també l'excusa per dissimular i treure pressió a les corrupcions del PP, que ha guanyat per golejada la primera posició del rànquing de corrupteles al país.

L'obsessió del PP, personificada en el senyor Wert, no és una cosa que ens ho haguem d'agafar de broma. Està dit per activa i passiva que el PP necessita ser més espanyolista que C's, com a casa nostra necessita ser més xenòfob que PxC.

Aquesta cursa entre PP i C's per ser més anticatalans, amb la complicitat dels seus a casa nostra, dispara els atacs i els aguditza. És per això que cal prendre-s'ho molt seriosament i exigir als nostres polítics, els de veritat, que actuïn junts per rebutjar aquesta opressió asfixiant que ens estan aplicant.

Us haig de dir que em produeix indignació, fàstic i rebuig a tot allò que es pugui relacionar al PP i C's, i en reben les conseqüències els veïns i convilatans que em pugui trobar pel carrer. No em crec que ells puguin veure bé tot el que s'està fent des de Madrid, amb la complaença de Rivera i Sánchez-Camacho.

Com que no tinc cap mena de confiança en cap dels estaments judicials, espero que els partits polítics sensats de casa nostra deixin de barallar-se entre ells, i s'oposin a aquesta conspiració i a les que encara aniran arribant. També desitjo que la gent d'ICV, a Barcelona, facin veure a l'Ada Colau i la seva gent, que a més de defensar una política social més justa, s'apuntin a defensar el dret dels catalans a parlar i conèixer la nostra llengua, encara que desagradi al senyor Wert.

Des d'aquí tot el meu suport a les formacions polítiques que avui han denunciat, de manera conjunta, les maniobres del govern espanyol contra el sistema d'immersió lingüística.

C's rival i candidat natural al consens amb el PP

A mesura que van passant els dies i anem escoltant les diferents proclames dels partits que opten a presentar-se a les properes eleccions, municipals, però també les generals, t'adones que la por del PP a rebre una bufetada important per culpa de l'auge de C's, ve acompanyada de l'esperança que aquest partit serà el soci natural de consens. Es tracta només d'evitar ser el germà petit.

Si en algun moment C's ens ha volgut fer veure que no era ni d'esquerres ni de dretes, en aquests moments ha quedat ben clar que es tracta d'un partit de dretes, però no d'una dreta civilitzada, com assegurava el líder socialista, sinó en certs aspectes més intransigent que el mateix PP.

Per als catalans la pujada de C's no ens allibera de l'opressió del PP, sinó que la transforma. Res que vingui de C's podrà ser gaire esperançador, no només per la sortida sobiranista, sinó simplement per aconseguir un tracte més just dins de l'Estat espanyol. 

A nivell local, a la nostra vila, el pacte entre PP i C's no és significatiu, pels resultats que se suposa que trauran uns i altres, però pensant en un consens de diversos partits polítics, ningú pot descartar la possibilitat que pactin amb l'alcalde actual, el PSC i CIU. Un pacte de cinc partits que pugui deixar a l'oposició les mateixes forces polítiques de l'actual mandat. Seria un pacte per anar fent bullir l'olla sense grans expectatives per a la població. 

Només un vot massiu a formacions com ERC, ICV, Solidaritat i la CUP, pot evitar quatre anys més de monotonia política, i d'endarreriment del rellançament econòmic i social que necessita la vila. Sóc un gran defensor de la Cultura, però no només amb Cultura i Festes podem fer créixer Arenys de Mar. Ens queden sis setmanes per decidir-nos. El nostre vot és important per a Arenys.