Aprovat l'ingrés mínim vital

Avui podríem dir que és un dia important perquè el govern de l'Estat, en consell de ministres, ha aprovat l'ingrés mínim vital, que posarà en marxa aviat. Ara es tracta d'això, de no haver d'esperar gaire temps a que s'apliqui, com acostuma a passar sovint. És important perquè d'alguna manera es rebaixa el calaix de les injustícies. Estem molt avesats a veure com s'apliquen normes que només beneficien uns quants, normalment els mateixos, i és més estrany que els realment vulnerables en puguin treure algun profit.

Segons he pogut llegir l'import mínim serà de 462 euros mensuals, fins al topall dels 1.015 euros, en funció de l'estructura familiar. No estem parlant de grans imports, però si més no es comença per aquí, assegurant que qualsevol persona, en situació legal, tingui dret a uns ingressos mínims per subsistir.

No he rebut l'impacte que aquesta mesura té entre els polítics de la dreta espanyola, grans defensors del capital i del poder econòmic, però m'imagino que suma a la llista d'elements que els fa criticar el govern espanyol de marxista i comunista.

No acostuma a passar gaire que un govern d'esquerres es tregui la por del cos i s'aventuri a aprovar mesures com aquesta, i és de lloar. Caldrà analitzar com es regula i que de veritat se'n puguin servir totes les persones que hi tenen dret, i reuneixen les condicions per rebre aquests diners. 

La corrupció del PP és una anècdota per Rajoy

Nosaltres tan preocupats i escandalitzats per la corrupció que els surt per les orelles als polítics populars, i ara resulta, segons Rajoy, que simplement es tracta d'una anècdota. Quins nassos! No només ens roben, sinó que a més ens prenen per imbècils!

El problema de tot plegat és que malgrat estiguin podrits de corrupció la gent els vota i d'aquesta manera no cal ser honrat. Tot i ser imputats per corrupció la justícia els condona la pena, cosa que no passa amb el pobre desgraciat que roba setanta euros. Els polítics enriquits paguen la llibertat amb els diners robats, un fet que pot succeir amb el cunyat del rei.

M'indigna la cara dura instaurada en el nostre país, i les dificultats per aconseguir fer aflorar les bones intencions, la generositat, l'honestedat... No sé si els polítics que tenim són els que ens mereixem. No sé si són el reflex de la societat, però si fos així, podem preocupar-nos perquè hem arribat molt avall.

L'enfrontament entre l'Arenys Bàsquet i l'Ajuntament no és bo per Arenys

Desconec com s'ha seleccionat l'entitat organitzadora del ball de Carnestoltes ni les queixes del Club de l'Arenys Bàsquet, per tant no puc opinar, però m'agradaria comentar quina és la imatge que es veu des de fora i de quina manera es desprestigia l'entitat i l'equip de govern.

Vull entendre que ambdues parts tenen la seva raó i que el problema és que no coincideixen en els raonaments, però les amenaces i arguments que llegeixo no m'acaben de convèncer. El fet d'haver organitzat un acte durant 19 anys, per sí sol no és motiu suficient per organitzar-lo per vintena vegada. 

Tampoc entenc que un dels motius de la protesta sigui que deixen d'ingressar quatre mil euros. Si hi ha guany al darrere entenc que hi havia un conveni entre l'entitat i l'ajuntament, on això quedava reflectit, o bé es tractava d'una convocatòria de subvencions, on hi podien optar diferents entitats, o una concessió administrativa on també calia que hi constessin tots els números. Si l'ajuntament diu que en la justificació en cap cas es parlava d'aquest benefici, algun desordre hi ha.

L'administració té molts defectes alhora d'actuar i un d'ells ha estat la poca fiscalització que s'ha realitzat en activitats amb diner públic. Tant en el cas de les subvencions o dels contractes, els comptes han de ser clars i, a vegades, per populisme, clientelisme o electoralisme, no s'ha actuat prou bé i s'ha mal acostumat les entitats.

Amb això no vull dir que sigui el cas que avui tracto, sinó que en podríem llistar molts de diferents administracions públiques. No ho hem fet prou bé, i arreglar-ho és incòmode, gens agraït, i posa en perill la cadira. 

L'Arenys Bàsquet té prou solera com per no perdre el seu bon nom amb segons quin tipus de manifestacions. L'ajuntament necessita generar confiança i bon fer. Ambdós estan obligats a entendre's i això s'ha de fer dialogant. Arenys no es pot permetre l'enfrontament de dues entitats tan significatives.

Qui no es vol emmirallar amb Veneçuela?

Des de fa unes setmanes segueixo amb més detall les notícies que arriben de Veneçuela. Ja sabeu que el país sud-americà ha servit de mirall per als líders de Podemos i també per a la monja Forcades, de Procés constituent. És per això que veient què fan en aquell país podrem tenir una idea de com es convertiria Espanya, i de retruc Catalunya, si Podemos agafa el poder.

Avui per exemple he llegit que el president Maduro ha forçat, per llei, abaratir certs productes perquè tots els veneçolans poguessin adquirir-los, encara que els botiguers els haguessin de vendre per sota del preu de cost. M'ha cridat l'atenció dos productes essencials com són la nina Barbie i la televisió de plasma.

Esclar que la situació econòmica de Veneçuela no deu tenir res a veure amb l'espanyola, que el nostre president Rajoy ja ens ha deixat ben clar que és molt optimista i que ja podem dir adéu a la crisi. No hi fa res que hi hagi cinc milions d'aturats, als pensionistes els augmentin dos euros la pensió i el sou base hagi augmentat gairebé tres euros.

Si Rajoy està tan content d'haver aconseguit aquests resultats en tres anys, no sé com deixarà el país abans de les eleccions que, per cert, sembla ser que s'hi vol tornar a presentar. Jo l'animo a presentar-se per tal de reduir les probabilitats d'haver de mantenir un altre expresident.

Els dirigents de la CUP han dit que es volen presentar amb un altre nom i de la mà de Procés constituent. A mi ja m'agrada el discurs de la CUP, tot i que ratlli la utopia, perquè gràcies a les utopies podem sobreviure i continuar més o menys il·lusionats, però em preocupa els seus associats, Teresa Forcades i Arcadi Oliveres. 

Entre aquest front, que no sé si s'hi afegirà algú més, i el front que comentava ahir, a instàncies d'Ernest Maragall, em fa l'efecte que estem despitant tothom i que al final ens hauran d'enviar un manual d'instruccions perquè sapiguem a qui hem de votar i, si ho fem, què en podem esperar.

Demanen dimissions, no em facin riure

He llegit que el govern català demanarà responsabilitats polítiques i dimissions per la nova inundació de l'AVE a Girona. Em fa gràcia. Suposo que és el que toca demanar, però no crec que ningú confiï que algú salti. En aquest país les dimissions tenen un preu molt alt, i quan algú dimiteix gairebé se li fa un homenatge. Entretant anem veien com polítics del PP a qui Rajoy elogiava van entrant a la presó.

Avui ha estat l'expresident de la Diputació de Castelló, el senyor Carlos Fabra, el de "¿te gusta el aeropuerto del abuelo?". Doncs aquest senyor va defraudar gairebé 700.000 euros a Hisenda entre els anys 1999 i 2003. El senyor Fabra ho ha intentat tot per evitar entrar a la presó, però ni li han acceptat els recursos ni el govern l'ha indultat.

La situació política del PP i el seu historial de corrupcions no li permet indultar els corruptes jutjats com sí haurien fet en altres temps. M'imagino que no tenen tanta cara dura per continuar salvant uns polítics que ara fa quatre dies Rajoy defensava i elogiava. Recordem noms? Rato, Matas... exministres populars!

Diuen que el ministre Jorge Fernández Díaz ha muntat una unitat secreta de la Policia Nacional amb la missió de trobar casos de corrupció a Catalunya. Deu ser que vol que el nou Estat comenci net com una patena, encara que algun mal pensat diu que el ministre pretén comprometre els polítics independentistes. 

Per cert, sembla ser que el substitut de la vocal dimissionària del CGPJ, Mercè Pigem, estaria imputat per falsedat documental, segons diu elperiodico.es. Si és així, no creieu que hauria de renunciar-hi?