No ofèn qui vol, sinó qui pot

Aquesta frase sempre l'he tingut molt present, tant en el seu sentit literal com en les adaptacions que puguis fer. Per exemple, no és el mateix que et renyi o critiqui la teva actuació una persona que et mereix confiança i respecte, que qui ho faci no signifiqui res per a tu. Les mateixes paraules poden afectar-te de diferent manera depenent de qui les digui.

I això és important, no només a l'hora de rebre consells o crítiques, sinó també a l'hora d'actuar tu mateix. Si ets una persona honesta i coherent, que tens en compte els valors i els altres, tot allò que diguis o facis serà tingut en compte i ben considerat. Si només parles perquè tens boca, i el teu exemple de vida fa aigües, ja pots anar dient, que els altres no ho tindran en compte.

És per això que no tothom pot influir en els altres. Qui té personalitat, credibilitat i practica allò que predica, té tots els punts del món per ser respectat. Ho pots aplicar a la vida professional, a la política, a les activitats del lleure i a la família. No es tracta de parlar més alt ni tenir molt de poder. Tampoc és qüestió d'anar sentenciant per la vida. Ni posar-te, o pretendre-ho, per sobre dels altres. Els guanyes a partir de la senzillesa, l'honorabilitat, l'empatia, la sinceritat. La resta et pot donar satisfaccions momentànies, però a la llarga no et porta enlloc.

I ho dic en aquests moments en què l'insult i l'ego està molt crescut arreu. Les xarxes socials són un gran exemple de la banalitat de les relacions humanes poc treballades. De l'espontaneïtat irreflexiva i provocadora. 

El dolor provocat per la prepotència d'alguns acostuma a ser efímer. Quan els ulls te'ls fan obrir aquells referents que no t'han fallat mai, la cosa canvia i t'obliga a reflexionar sobre què estàs fent malament.

Desconfiant

Avui podria ser un dia important tenint en compte la trobada entre els EUA i l'Iran per negociar l'alto el foc. Aconseguir que s'acabi la guerra absurda seria tota una fita, i per això hauríem d'estar expectants amb l'esperança que arribin a un acord. Estem massa escaldats, però, i hem perdut l'esperança. Ja no ens fiem de res i això, sense anar gaire lluny ho podem corroborar amb els exemples de Gaza, Ucraïna i ara l'Iran. Moltes negociacions, moltes paraules, però cap resultat eficient.

Algú creu que a Gaza ja viuen tranquils? Potser ens falta informació, i això ens fa pensar que tot s'ha acabat. A Ucraïna han pactat un alto el foc provisional, de 30 hores. Quantes vegades s'han reunit amb la intenció d'acabar la guerra? 

Em dol pensar que vivim en un món capaç de volar cap a la lluna, però incapaç d'aturar les guerres. Busquem culpables i n'assenyalem uns quants, probablement els protagonistes principals: Putin, Trump, Netanyahu, però què passa amb tota la gent que els fa costat. Ja no parlo de qui els ha votat, que aquest seria un altre tema, sinó d'aquells que estan al seu voltant i permeten que mantinguin les guerres.

També els dirigents europeus que amb la seva posició dubtosa i incoherent, són incapaços de plantar cara i permeten que Israel continuï bombardejant, amb el suport dels EUA. Trump amenaçava de sortir de l'OTAN, però entenc que el més coherent i moral seria que els altres països que en formen part fossin els que en sortissin. 

Aquests dies el papa avisava al president Trump que Déu no està al costat dels que tiren bombes. Aquestes paraules que no han tingut un gran ressò són importants pensant que l'Església massa sovint ha callat davant de fets criminals com els que protagonitza el president dels EUA. Les paraules se les emporta el vent. És cert i, per tant, cal escoltar-les i actuar en conseqüència. No podem continuar al mateix bàndol veient tot el que està passant. 

Què hi dirà el síndic de Barcelona?

Avui hem sabut que l'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, ha deixat sense efecte el decret signat per l'anterior alcaldessa, Ada Colau, de trencar les relacions amb l'Estat d'Israel i suspengués temporalment l'agermanament amb la ciutat de Tel-Aviv. La decisió de Colau, que va deixar sols els Comuns, venia avalada per la petició d'una bona colla d'entitats de la ciutat i del propi síndic David Bondia.

Està clar que les diferències entre Collboni i Colau, malgrat el pacte de govern de l'anterior mandat, han de reflectir-se d'alguna manera ara que s'han canviat els papers, i fins al moment que els Comuns no entrin novament a governar la ciutat. Sabem que els seus assessors i càrrecs de confiança s'han mantingut, i ara només falta que l'alcalde cridi Colau a pactar un nou govern compartit. Serà així?

La decisió de Colau va ser molt criticada, sobretot per part d'uns partits polítics i ciutadans que no veien clar aquell trencament. Segurament moltes persones estan en desacord amb la política que segueix i imposa el president Benjamin Netanyahu, però potser no tenen tan clar que es pugui decidir un trencament de les relacions, amb tota la simbologia que comporta.

És cert que sovint ens omplim la boca criticant governs d'altres països, però no posem en pràctica cap tipus de pressió per afavorir un canvi o una millora en la manera de governar. Colau ho va fer i va ser molt criticada. Ara és Collboni que hi intervé, tornant a l'anterior situació. En sabem els motius?

Sabem que la hipocresia acostuma a ser molt present en el món de la política, i per això quan algun polític pren decisions dràstiques sorprèn, a vegades favorablement, però normalment amb un calaix de crítiques important. Llavors ens queixem que els polítics no prenen decisions.

Com que la notícia és molt recent, encara no he tingut temps de veure les reaccions que comportarà la decisió de l'alcalde de Barcelona, no només a nivell intern del govern, sinó de ciutat i país. Haig de pensar que està en la línia del que pensa i creu el PSOE, i que no ha pres la decisió sense encomanar-se amb algú de pes que li faci costat. Agradi més o menys la decisió de Collboni, s'ha de reconèixer que és coherent amb el que va declarar el seu dia. La pregunta que em faig és l'efecte que tindrà a Tel-Aviv i al govern d'Israel. Hi veuran algun canvi? Ho notaran en alguna cosa? 

M'interessa, però més, la reacció del síndic. Una persona molt activa en la defensa dels drets de les persones, que no se'n calla cap. En el seu moment va beneir la decisió de Colau. Què hi dirà ara?

Independentisme d'esquerres

Puc entendre que una persona que pretén ser president de la Generalitat necessiti ser notícia i poder sortir cada dia als diaris, però al mateix temps l’aconsellaria prudència a l’hora de fer segons quines declaracions i, sobretot, recordar que les paraules queden enregistrades i surten a l’hora menys pensada i a vegades de manera inoportuna.

Avui Salvador Illa afirmava que no era possible ser independentista i d’esquerres, una manera de voler titllar Aragonès de contradictori. Crec que és una afirmació que no s’aguanta i de ben segur que trobaríem exemples de persones que han estat fidels a ambdós posicionaments.

El problema de Salvador Illa és la necessitat de protagonisme i voler demostrar que només ell és coherent i és l’alternativa necessària al govern català.

La realitat catalana no l’acompanya i una gran majoria dels catalans es manifesta independentista, o si més no amb el dret a poder-ho decidir, a través d’un referèndum legal i pactat. Els socialistes catalans també ho havien defensat, però el gir ideològic per persones molt afins a ell els ha portat a anar-hi en contra. 

Quan Iceta ens va presentar Illa com el seu successor vàrem tenir molt clar que culminava aquesta manera de pensar, molt propera al PSOE i contrària al dret a l’autodeterminació. Crec que trobaríem exemples molt més fidels a la contradicció entre socialisme i actitud de l’actual direcció del PSC.

Pablo Iglesias provoca al socialisme ranci

Diuen que les veritats ofenen i això es podria aplicar a les declaracions del vicepresident Pablo Iglesias. Sempre he pensat que tot és millorable i acceptar això és la cosa més normal del món. Fins i tot ho acostumo a acabar dient que d'altra manera seria tot molt avorrit.

Qui no accepti que la democràcia espanyola és millorable no és just. Hi ha prou elements com per pensar d'aquesta manera. Crec que tan injust és dir que a Espanya no hi ha democràcia, com que aquesta està plenament consolidada. No és així.

A Espanya hi ha un objectiu que està col·locat per sobre de tot, i és el de la unitat, per sobre de qualsevol dels drets més elementals, i això grinyola. La sobirania és del poble, i el poble ha de poder decidir el seu futur. Tot allò que ho impedeixi són excuses, també les lleis més importants que ens puguem imaginar. També la Constitució.

Pablo Iglesias no és perfecte, ni les seves accions són plenament coherents, però no s'equivoca quan afirma que la democràcia espanyola és millorable. Tenim massa casos flagrants. No té sentit que un músic vagi a la presó per la lletra de les seves cançons, ni que un rei no se'l pugui jutjar per corrupció. Una cosa és protegir un càrrec pels efectes de l'exercici de les seves funcions, i una altra és permetre que sigui un corrupte i es lliuri de qualsevol judici. Això està mal entès, i és una de les raons per dir que la democràcia a Espanya no és perfecte.

Han sortit uns socialistes demanant la dimissió del vicepresident, perquè no accepten la crítica. No accepten que un membre del govern que ells presideixen pugui discrepar de la seva manera de pensar. No s'adonen que han quedat superats per la realitat. Defensen unes institucions al marge de l'ètica i la moral. Són capaços de defensar el seu model de país per sobre de la voluntat del poble, i això no s'avé gens amb el pensament progressista.

Trump prepara l'estratègia per a no perdre

Davant les expectatives negatives de revalidar la presidència als EUA, sembla ser que l'equip de Trump està preparant el terreny per aconseguir un resultat favorable a base de trampes i enganys. Trump posaria tota la maquinària a punt per jugar brut i aconseguir que el recompte de vots li sigui favorable, ja sigui intervenint el vot per correu, o mobilitzant qui faci falta perquè no se li vagi de les mans la victòria.

Coneixent com és Trump penso que tot és possible, i molt probablement tindrem president un mandat més. El temor és tan estès, que fins i tot hi ha republicans que ho creuen, i s'han ajuntat amb els demòcrates per poder reaccionar davant d'un possible frau electoral.

Aquests dies hem pogut escoltar unes gravacions de veu d'una seva germana on deixava clar quina mena de persona era: mentidera i sense principis. No ve de nou a ningú, perquè ho hem pogut apreciar durant aquests anys de mandat presidencial. El que estranya és la capacitat de recollir vots malgrat la seva manera de ser i actuar, i que molts d'aquests vots venen de persones que no surten afavorides amb la seva política social.

L'altre dia em posaven en dubte la sobirania del poble, agafant-se amb segons quins corrents i manipulacions. És cert que el vot ciutadà ve molt condicionat, i la prova és que poden sortir escollits veritables monstres, però malgrat tot penso que en cap moment hem de posar en dubte la sobirania popular i en tot cas hem de treballar perquè la transparència ens deixi veure el veritable fons dels polítics i escollir els millors, si més no els més coherents i honrats.

Diu el PSC que el govern espanyol és clar i precís

Els missatges del PSC d'aquests dies a les xarxes socials em provoquen vergonya aliena, fins al punt de posicionar-me a favor del nostre govern, la qual cosa em ve de nou. Crec que uns i altres tenen moltes coses a desitjar i, per tant, seria bo que uns no fessin valoracions dels altres perquè no se'ls vegi el llautó.

La defensa aferrissada del PSC a tot el que diu i fa el govern de Madrid no és sinó una mostra de partidisme sense escrúpols. He arribat a llegir en contra del govern català de la poca claredat dels seus missatges, com si els ministres del govern espanyol, amb Salvador Illa com a exemple, donessin les notícies de manera clara, coherent i amb la suficient antelació com per poder complir les seves ordres.

Hem sabut que la decisió de no continuar amb el confinament total no ha vingut per consell del comitè científic, com escrivia ahir, sinó per decisió política, m'imagino que per pressions que no volen detallar. El pitjor de tot és que ja busquen excuses per si els números no surten. Per una banda culparan de l'increment dels contagis a les empreses que no faran bé la feina, i a més al fet de realitzar més tests. La culpa no serà mai del govern espanyol. Això ho practiquen tots els governs, siguin del color que siguin.

La veritat és que em provoquen fàstic perquè confiança ja fa molt temps que l'han perduda i respecte, només com a persones, no com a polítics. El partidisme és un mal que ens acompanyarà sempre, i el PSC n'és un bon exemple. Només cal repassar l'hemeroteca.

Èxit de l'Escola de Som Energia a Mataró

Avui ha acabat l'Escola de Som Energia que durant aquest cap de setmana ha tingut lloc a Mataró, i ho ha fet amb dues conferències interessants: "Comunicar la transició Energètica" i "Comunitats energètiques: reptes per a una mirada cooperativista".

Les dues conferències han resultat molt interessants perquè a part d'adquirir nous coneixements, et serveix per adonar-te de les dificultats per aconseguir una actitud clara i coherent cap a l'ús de les energies renovables. 

Les persones que com jo no tenim molt coneixement de tot plegat, però que estem convençuts que hem de lluitar per eradicar l'excés de consum d'energies fòssils i encaminar-nos cap a les energies renovables, ens resulta interessant rebre aquestes lliçons, de professionals que han cregut i optat per a un canvi en les energies a utilitzar.

La primera sessió pretenia donar-te arguments per comunicar la teva elecció per a les energies renovables, cercant adjectius pejoratius per a les fòssils, i positius per a les energies renovables. En general ha servit per adonar-te del poder de la paraula.

A la segona sessió hem descobert treballs interessants en comunitats en termes de valors, participació i governança. Tot plegat unes xerrades clarificadores del perquè de l'ús de les energies renovables.

Estic content d'haver participat en aquesta Escola de la cooperativa Som Energia, de la qual en sóc soci, els felicito per l'organització, i en tot cas em sap greu no ser més capaç de fer de pont per animar més persones a implicar-se en el tema.

Un equip il·lusionat per avançar

Avui Ràdio Arenys ha entrevistat l'alcaldable per Junts per Arenys i déu n'hi do les propostes que ha presentat, que de ben segur necessitarà molts anys de mandat per portar-les a terme. Disculpeu-me que ho posi en dubte, sobretot tenint en compte com acostumen a avançar les promeses electorals a Arenys de Mar.
Voldria pensar que tots els candidats i candidates afronten el repte de les eleccions de diumenge per entrar a governar amb il·lusió i moltes ganes de fer coses per a la vila. Que no ho fan per egoisme i ganes de protagonisme. És per això que durant aquests dies he deixat anar alguns noms de persones que mereixen la nostra confiança.

Vull recordar una persona que es retira de la política activa, en Ramon Vinyes. Amb els seus encerts i els seus errors, ha estat una persona compromesa amb la vila, amb un comportament coherent, i fidel als seus principis, amb lleialtat institucional, i amb un valor que no és fàcil de trobar, que ha consensuat, a través del diàleg i el raonament, les decisions preses. No tots els polítics de casa nostra tenen la virtut d'escoltar i renunciar quan fa falta, i això ens hauria de servir a l'hora de dipositar el nostre vot, la nostra confiança al proper alcalde o alcaldessa.

L'expertesa és important, però la il·lusió, la generositat, la sinceritat, el compromís amb el vilatà ho són encara més. Nosaltres els podem ajudar amb el nostre coneixement, però l'actitud ha de ser d'ells i elles, i quan aquesta és negativa, no hi ha expertesa que faci governable una vila com la nostra.

La CUP diu que ara estan en condicions de governar, i ens ho podem o no creure, però farà falta que en tinguin l'oportunitat, sols o junts amb altres formacions que comparteixin la mateixa il·lusió.

Comín hi vol entrar i Pascal sortir-ne?

No hi ha dia que no aparegui una informació o altra sobre les picabaralles entre ERC i JxCat. Avui sortia la notícia que en Toni Comín probablement vagi de número 2 a la llista de JxCat a les eleccions europees, darrere de Carles Puigdemont. La situació dels dos partits és una mica surrealista. Uns voldrien confeccionar una llista unitària (JxCat), tal com des de la societat civil es reivindica, i en canvi els altres (ERC) no ho veuen bé. Males llengües diuen que volen demostrar que tenen més suport que no pas Puigdemont. Serà la segona vegada que ho intenten, a l'espera d'aconseguir-ho.

El PDECat està tocat, ja ho hem dit moltes vegades, però cada vegada està més clar. Només faltava que la Marta Pascal desafiés Puigdemont i l'amenacés amb una escissió. No seria pas la primera i en certa manera li varen posar en safata quan l'han tret de les llistes per al Congrés de Madrid. Venjança? Rancor?

Marta Pascal ha parlat clar, a diferència de molts polítics que dissimulen per no quedar retratats. El seu posicionament, t'agradi o no, és més coherent del que pot semblar. La seva actitud ha estat sempre molt pensada i diríem que hi regna més el seny que la rauxa. Possiblement si la seva actitud hagués prevalgut ara no estaríem tan malament. I no em digueu que s'ha avançat molt, perquè no és cert.

L'impàs del moment que estem vivint és fruit del caos on ens va portar la rauxa dels polítics que varen interpretar el neguit i els clams de la ciutadania manifestant-se pels carrers i ciutats. La parada actual és més que una parada tècnica. Dóna la impressió que ningú no sap cap on anar i qui aixeca la veu, crítica amb el president a l'exili, rep moltes bufetades, però entretant el president en funcions és incapaç de liderar el seu govern.

Què entén per violència el senyor Millo?

Avui era el torn d'Enric Millo, exdelegat del govern a Catalunya, entre altres testimonis, i com acostumo a fer aquests dies no l'he seguit, en tinc prou en llegir els twits i les referències que publiquen els mitjans de comunicació. El senyor Millo em supera, no l'aguanto, ni el to ni el contingut de les seves declaracions, ni ara ni abans. El considero una persona falsa, una titella al servei de qui el paga, sense personalitat ni principis.

No puc escoltar una persona que saps que no té cap inconvenient en mentir. N'hi ha molts d'aquests polítics que menteixen contínuament i normalment no es cansen de repetir que ells no menteixen. Fixeu-vos-hi. Quan algú no para de dir que no menteix és un senyal que sí que ho acostuma a fer.

Millo ha demostrat molt poca categoria com a polític, i el seu pas per la delegació del govern a Catalunya ha demostrat ser un zero a l'esquerra. És lògic que se'l demani a testificar pel càrrec desenvolupat, però també perquè les seves declaracions són claus per a l'acusació. Saben que farà el possible per disfressar el que sigui si això ajuda a enfonsar una mica més els acusats.

Sembla ser que ha estat molt coherent en la seva postura de tot aquest temps i ha dit tot allò que volien que digués per justificar una acusació injustificada.

S'ha dit d'anada i tornada, amb pels i senyals, però encara hi ha qui defensa que l'actuació del dia 20 de setembre de 2017 va ser una actuació violent i al mateix temps diu que la policia, l'1 d'octubre del mateix any no va ser violent. Si s'accepta aquesta versió a partir d'ara a Espanya no es podrà convocar manifestacions perquè sempre seran violentes als ulls de l'Estat. 

Resulta molt fastigós veure com s'aplica la justícia a Espanya i com hi ha uns quants jutges que utilitzen la seva força i poder per defensar els seus principis i culpar els que pensen diferent. 

Entre escollir el menys dolent o el com pitjor, millor

En dies com avui sorgeix la discussió sobre què han de fer els polítics catalans davant del xantatge de la por a què arriba la dreta, i en aquests moments parlaríem de l'extrema dreta. Hi ha qui té molt clar que abans de oferir l'oportunitat que la dreta governi és preferible donar suport al PSOE, fins i tot tenint en compte que a dins hi ha personatges com Guerra, González, Borrell o Lambán. D'altres consideren que tant és si governa la dreta o l'esquerra espanyola, que els resultats per a Catalunya són els mateixos.

Particularment penso que hi ha matisos a fer en una i altra solució. No penso que sigui el mateix ser governats pel PSOE que per qualsevol dels tres partits dretans d'avui. Posar-los al mateix sac és injust. Una cosa diferent és pensar que amb el PSOE ho tinguem més fàcil. Les aspiracions dels sobiranistes no s'aconsegueixen ni amb uns ni amb els altres. La diferència és que el PSOE no t'ofega i en canvi el PP, que fins ara seria el més moderat de la dreta, t'esclafa i té al darrere jutges i poder econòmic que el fan més fort i destraler.

Ho tinc clar, però el punt a què havien arribat les negociacions no resultava fàcil i criticar-los alegrement tampoc és just. Potser si acceptéssim que des del 27 d'octubre de l'any 2017 s'han fet les coses molt malament, podríem acceptar que ara tampoc era el moment d'arriscar-se. La posició d'ERC i el PDECat s'entendria millor si en el darrer any els partits sobiranistes haguessin actuat de manera coherent, sense errades importants que ens han dut a un atzucac. Aquí rau el dilema sobre si la decisió dels diputats sobiranistes del Congrés ha estat encertada o no.

L'Athletic, més que un club

Acostumo a llegir molt per sobre els articles que parlen d'esports, em quedo més en els apartats de política, cultura... però avui m'ha cridat l'atenció el títol de l'article de Toni Padilla, cap d'esports del diari ARA, "Una carta d'amor a l'Athletic Club".

Des de molt jovenet sóc de l'Athletic Club. A l'escola, a l'hora del pati sortíem a jugar a futbol, i tots els que en sabien es feien nomenar amb el nom d'un jugador professional que destacava en aquells moments. Jo no n'he sabut mai de jugar a futbol, però també m'hi enganxava, fins que vaig descobrir el ping-pong.

Com que no en sabia prou, em col·locaven a la defensa per tal de destorbar els atacants de l'adversari i dificultar-los la jugada. També vaig escollir el nom d'un jugador de la lliga de futbol:  l'Aranguren, un defensa de l'Athletic que jugava en temps de l'Iribar, els germans Rojo, en Saez...

La política de l'Athletic sempre m'ha agradat i no és que ho conegui a fons, perquè a Catalunya se'n parla poc. Aquí sempre hem repetit que el Barça és més que un club. Després de llegir l'article d'en Toni Padilla, m'adono que la meva preferència per a l'Athletic va més enllà del futbol, i també que el Barça i tots els seus socis i simpatitzants haurien de reflexionar si la frase "més que un club" segueix vigent, o simplement es manté pel seu compromís polític, però, i el social? l'humà?

L'article esmentat reforça la meva estima al club, malgrat que els resultats esportius siguin poc lluïts. La darrera lliga guanyada és del 84 o 85, dos anys seguits, però el treball que fa el club amb els més joves, la pedagogia emprada, la importància dels valors que es treballen, no té preu. Els diàlegs, els temes debatuts, l'exemple viscut, la lectura... és el millor aprenentatge per a la vida per aquests joves, sobretot en aquests moments tèrbols que estem vivint en aquest país, amb un auge de l'extrema dreta i una pèrdua dels valors més importants per aconseguir una societat justa, diversa i plural.

Si seguim els esdeveniments i les proclames i declaracions dels líders polítics, hi trobem a faltar una formació social i humana que substitueixen amb l'insult, el menyspreu i, si ostenten poder, amb la repressió i la injustícia. Només podem aspirar a una societat justa i solidària si som capaços de formar-nos en els valors essencials per a la convivència humana. Els èxits esportius, polítics, culturals... no són res si no hem crescut internament com a persones civilitzades, coherents, justes i solidàries.

La ultradreta alemanya felicita el govern espanyol

Si la ultradreta alemanya felicita un govern socialista podem afirmar que hi ha alguna cosa que grinyola. Ja va passar al Parlament català quan una intervenció del comú Joan Coscubiela (Catalunya sí que es pot) va ser aplaudida pel PP i C's. 

Aquesta vegada la ultradreta alemanya veu amb bons ulls el retorn en calent de més de cent immigrants que varen saltar la tanca de Ceuta. Estan en contra de la permissivitat de la seva cancellera i li demanen que prengui l'exemple d'Espanya.

La immigració no és un tema fàcil ni que es pugui resoldre amb quatre decisions aïllades en funció de la situació de cada moment. La immigració vol un estudi a fons i resolucions clares per a tots els països. És molt fàcil criticar des de l'oposició, quan no es prenen decisions, i és una pràctica populista i de demagògia voler desgastar qui està governant. S'ha de ser crític i coherent, i donar alternatives viables i serioses si no s'està d'acord amb el que s'està fent.

El perill de l'alternança política de la dreta i l'esquerra a Espanya és que el PSOE té massa por de posar en pràctica lleis i normes progressistes, i es deixa influir massa per la dreta, el PP. Li va passar al president Zapatero i li pot tornar a passar a Pedro Sánchez. 

Si la dreta extrema et felicita, reflexiona sobre què estàs fent i rectifica en allò que vas desencaminat. En política és important la coherència i el respecte als principis ideològics, però tots sabem que ambdós valors es sacrifiquen molt fàcilment per aconseguir mantenir la poltrona.

La vida és massa important per quedar en mans de dues persones

Si dues persones poden decidir el teu futur, aquestes persones i les seves resolucions han de poder ser qüestionades i, si fa el cas, inhabilitades. L'administració de la Justícia no pot penjar d'un fil, de la subjectivitat d'una persona, per més instruïda i experimentada que pugui ser. La vida d'un ciutadà o ciutadana és massa important per quedar en mans d'una o dues persones, de la mateixa manera que la vida de tot una poble, de tota una nació no pot quedar en mans de dotze jutges.

Puc acceptar l'existència dels jutges i de la seva feina, però ha de ser més fàcil posar en dubte els seus veredictes i no idealitzar-los. Quan una sentència ens és favorable diem que hem d'acceptar la decisió del jutge, però quan no ho és, llavors ho qüestionem. Entenc que en una i altra situació hem de poder contrastar la sentència i promoure la seva revisió, es tracti d'un cas polític, de violència sexista o de corrupció.

És per això que no idealitzo el Tribunal Constitucional, com tampoc el jutge Llarena o els jutges que han acordat que a Pamplona no hi va haver violació. Si posem en dubte la infal·libilitat del Sant Pare, per què tan fàcilment ho respectem i acceptem dels jutges? Hem de ser coherents i acceptar que els jutges poden equivocar-se i que per això la recusació ha de ser fàcil i freqüent.

Però tot això amb el supòsit d'unes actuacions i decisions honestes i professionals, i gens interessades. El problema al nostre país, a Espanya, és que l'actuació dels jutges, darrerament és molt poc honesta i desinteressada, sinó que executa la feina bruta del poder polític, i això no es pot permetre i s'ha de denunciar públicament. L'administració de la justícia en aquests moments a Espanya no mereix cap tipus de confiança i Europa n'ha de ser conscient.

El bufó del regne ja no parla de llibertat d'expressió

El bufó del rei, que ara s'ha autoproclamat president de Tabàrnia, tindria un paper a jugar si es tractés d'una persona honesta, coherent i amb dos dits de front. Vàrem ser moltes les persones que ens manifestàrem exigint llibertat d'expressió, quan el franquisme va actuar contra els Joglars. M'imagino que no ho deu recordar. Sense haver de fer l'esforç de pensar en els polítics catalans presos a Madrid, es podria concentrar en el rapper condemnat a més de tres anys per la lletra de les seves cançons.

Si a Boadella li funcionés bé el cap s'adonaria que aquest noi que han condemnat per 'injuriar' el rei, ha estat víctima com ell, ara ja fa uns quants anys. Seria, doncs, l'ocasió per sortir a defensar-lo, però no ho farà.

Boadella fa molts anys que va fer un gir cap a la comoditat, va abraçar el poder de mans de la dreta més radical i casposa d'Espanya, per viure bé, sense problemes, encara que la seva consciència vulgues moure's i rondinar una mica. Ell no té consciència i se li en fot tot i tothom. Ell només pensa en la seva persona i renuncia als seus ideals si aquests li poden comportar algun problema.

Boadella no es va vendre al dimoni, sinó al PP d'Aznar i Rajoy, i acabarà els seus dies, Déu faci que trigui molt, rient-se de mig món, fent el paper que millor li escau, el paper de bufó del regne.

Misèria política

Sigui quin sigui el posicionament d'una persona davant d'un conflicte greu com és l'actual entre Catalunya i Espanya, hi ha actituds que s'han de considerar miserables. Pots estar d'acord o en contra d'una manera de fer i pensar. Et pot molestar i enutjar molt segons quines declaracions de persones que pensen diferent de tu, però no necessàriament podem titllar-los de miserables. N'hi ha, però alguns que no et queda cap més remei.

No conec, ni tampoc en tinc gaires ganes, el senyor Xavier García Albiol, tot el que sé d'ell és a través de la premsa, escrita i televisiva, i estic convençut que a molts de vosaltres us molesta la manera que té d'actuar i de dir les coses. Penso, però, que Albiol va més enllà de l'ofensa i es col·loca en situacions miserables. No diré que sigui un miserable, però sí que a vegades es comporta com a tal.

Ara que té protagonisme en la decisió d'aplicar, per part del govern estatal, l'article 155 de la Constitució, no és que estigui content perquè deixa en evidència els seus adversaris més directes, sinó que en gaudeix i s'hi recrea amb un cert aire de sadisme que espanta. Considero que en política s'ha de ser honrat i coherent, i al mateix temps respectuós amb aquells que pensen de manera diferent. Aquesta pràctica que considero tan important i bàsica, el senyor Albiol no la practica i es vanagloria del seu comportament que només provoca rebuig i fàstic. És evident que el govern del PP està decidit a venjar-se de la seva derrota i, per a ells, humiliació del dia 1 d'octubre, però el comportament del senyor Albiol va més enllà del que una societat ha d'aguantar.

Si ens reformen la Constitució serà a pitjor

L'estira i arronsa del procés és tan avorrit per reiteració sense punts de sortida, com poden ser les demandes de l'excandidat a la presidència del Barça, en Benedicto, les exigències del govern d'Aragó sobre els béns de Sixena, o les picabaralles entre el PSC i el PSOE. Tot això és el pa de cada dia, però la setmana vinent és juliol i comencen moltes vacances.

Molts esperem aquestes setmanes de vacances per tallar amb tot, però gairebé més amb tot l'entramat polític i succedanis, que no pas amb la mateixa feina. De fet, durant els darrers mesos hem arribat a desconnectar de tant de guirigall, centrant-nos encara més en l'empresa que ara ens fa por si no ho sabrem fer en període de vacances.

La Guàrdia Civil continua treballant el pla 'por al cos del funcionari' amb l'esperança que el dia 1 d'octubre sigui un fracàs dels sobiranistes. La primera partida l'han guanyat i de moment no hi ha urnes, però el que és més important, amb la imatge que Rajoy ha guanyat Puigdemont.

Per cert, si es confirma la voluntat de C's d'iniciar el procés de reforma de la Constitució tornant de vacances, potser que ens afanyem a marxar, perquè millor no ho serà. Si ens hem de refiar de Rivera i els seus, ho tenim pelut, perquè ja fa temps que ens va ensenyar les cartes i si és coherent tot anirà a la baixa.

Rajoy aprovarà els pressupostos al marge del PSOE

El pitjor que li pot passar al PSOE és que després d'haver regalat la presidència del govern a Rajoy, aquest aprovi els pressupostos sense necessitat d'ells. Una bufetada a les galtes de Susana Díaz que rebria la primera gran decepció, i potser l'ajudaria a tocar de peus a terra.

El gran beneficiat de la jugada seria Pedro Sánchez, descavalcat per donar l'esquena a Rajoy, per ser coherent amb el que havia defensat sempre. Una mostra de les contradiccions que existeixen en la política, on la hipocresia té més reconeixement que no pas la lleialtat als principis propis.

Estic molt d'acord amb la notícia de Dani Sánchez "L'acord pels pressupostos descol·loca Susana Díaz", al diari ARA, que m'ha ajudat a expressar el que sento després de llegir la notícia que Rajoy podria aprovar els pressupostos, encara que fos per la mínima.

Avui és un dia trist per als socialistes i per a totes les persones que, en la discrepància, valorem el treball honest de molts polítics. Aquest és el cas de Carmen Chacon, amb qui he discrepat des del primer dia, però que també m'hi he solidaritat davant d'un tracte injust per part dels seus companys de partit, sobretot de les grans patums que no hi ha manera que els deixin en pau!

Desconeixia la seva malaltia i això em fa valorar-la més per la seva valentia, lluita i esforç, sobretot pensant que ningú no li ha posat fàcil. Davant la mort tot són floretes cap als que ens han deixat, però cal diferenciar unes persones de les altres, i el seu cas, per exemple, no té res a veure amb l'exalcaldessa de València. Humanament, totes les persones que ens deixen, sobretot quan són tan joves, es mereixen ser recordades en positiu, en tot allò que han fet per servir la ciutadania, però mai podem oblidar-nos de quin ha estat el seu comportament, i això marca diferències.

El PSOE ha perdut una gran política, en un moment que una altra dona intenta pujar fins al punt més alt que a Carmen Chacon se li va negar. Potser perquè era catalana, i això també cou dins del PSOE. Carme Chacon descansa en pau.

El govern municipal incomplirà una promesa

Què passa quan es promet alguna cosa i s'acaba incomplint? Hi ha qui és molt fidel als compromisos assumits, però cada vegada són més excepcionals i en política el fet s'agreuja. Tots recordem les promeses del PP durant les campanyes electorals i què ha passat quan ha obtingut la majoria que els permet governar.

També ho trobem a prop. Quantes coses no s'han promès i s'han incomplert en els nostres ajuntaments? Arriba un moment que ja no en fem cas, ja no ens ve de nou. Hi estem massa acostumats.

A la nostra vila aquests darrers anys s'han promès diferents processos participatius, diferents consultes. La participació està de moda, encara que pocs se la creuen, i els governants els qui menys. Una de les promeses va ser poder decidir on volíem ubicar la Biblioteca. Diumenge el PSC, soci de govern, va donar a entendre que la consulta no es realitzaria, perquè la decisió ja estava presa: la Biblioteca anirà a les Clarisses.

Que quedi clar que personalment no ho veig pas malament. Probablement és el millor equipament on situar la Biblioteca de la vila, el que em sap greu és la manera de fer dels nostres polítics. La manera com fan i desfan com si ens tinguessin molt en compte. Probablement hem d'acceptar que el PSC ha estat molt honrat, per treure'ns la il·lusió d'opinar, perquè ja estava decidit.

Tampoc penso que tot s'hagi de consultar. Crec seriosament que els nostres governs, també el local, tenen la legitimitat d'actuar segons creuen, sobretot si actuen de manera coherent amb el que han defensat. Si volem anar més enllà d'una democràcia representativa, sí que hem de trobar la manera que la ciutadania pugui incidir directament en temes que l'afectin, sobretot si som capaços d'explicar molt bé quins són els objectius dels temes a decidir. Cal ser coherents, sincers i no anar fent promeses alegrament, per evitar crear més desafecció i frustració entre la població.