La premsa espanyola es felicita per l'èxit de Colon

Quan llegeixes les portades dels diaris espanyols t'adones que la premsa està molt malament i que cada vegada és més difícil rebre les notícies de més enllà del teu poble, amb plena garantia que no estan contaminades. Una cosa són les opinions, que ja sabem que sempre són interessades i només et cal saber qui les dóna. L'altra ben diferent és la notícia pura i dura. Aquesta ha desaparegut de molts diaris i televisions, i es ven prostituïda i mal intencionada.

Les portades de diaris com La Razón o ABC ja no enganyen, són massa evidents, però sí que fan forat entremig de la gent més innocent i també els més radicals. Veure com et planten un "Pinchazo de Sánchez" per haver convocat 45.000 persones de tot Espanya, amb viatges pagats, no sé si es fotre's del públic o viure encegat.

Et pares, però, a pensar sobre el director de La Razón i et costa imaginar quina mena de personatge és. Estem parlant d'un professional del periodisme? Si així fos, què entendríem per periodisme? Pots arribar a imaginar-te que aquest senyor es cregui que aglutinar 45.000 persones contra Sánchez és un gran èxit, o més aviat és el que voldria creure's?

Aquest mateix senyor, quan valora la resposta ciutadana en un onze de setembre, amb més d'un milió de catalans manifestant-se al carrer, any rere any, li treu tota mena d'importància. Això és el que delata que la premsa espanyola està prostituïda, no té reputació i és simplement una màquina propagandista de l'extrema dreta més casposa del nostre planeta.

Trist, molt trist també, quan penses que fa uns anys hi havia un moviment progressista en el món de la cultura espanyola, que en aquests moments està adormida i els pocs que es mouen estan imbuïts d'aquesta casposa realitat de l'extrema dreta nostàlgica del franquisme.

Amèrica o unitat d'Espanya

Ahir, 12 d'octubre Espanya commemorava el descobriment d'Amèrica, tot i que la lectura que se'n fa no és la mateixa per a tothom. Des de fa molts anys la festa es va convertir en la celebració de la unitat d'Espanya i l'exaltació dels seus valors com a nació. Les discrepàncies que hi podien haver sobre la diada sempre s'han considerat com atacs a l'Estat, i el País Basc i Catalunya han donat mostres de distanciament.

El dia de la raça també ha estat un altre dels títols defensats en l'òrbita més casposa de la dreta espanyola, mofant-se d'aquells que pensen que el descobriment d'Amèrica va esdevenir l'ocupació, tortura i intent d'extinció de la cultura existent en aquell continent. 

A casa mai hem celebrat la diada, més enllà de no anar a treballar. Avui, que l'extrema dreta ha fet un pas endavant important, i tots estem a l'expectativa de què passarà i de fins on pot arribar, la diada pren encara més protagonisme, sobretot també pel procés d'independència de Catalunya, que és un evident atac a la unitat d'Espanya.

Les manifestacions del 12 d'octubre a Barcelona sempre han estat protagonitzades per grups d'ultradreta que en cap cas tenen representativitat parlamentària. Ara, però els unionistes de PP i C's també han sortit al carrer, i ho han fet de la mà d'altres sense representació al Parlament, VOX, però que esperen que a nivell d'Espanya i suposo que de Catalunya, puguin entrar-hi. 

Tota l'atenció, a partir d'ara, estarà enfocada en veure la reacció dels dos partits de dretes davant el fred de peus que els ha causat VOX. Es tracta de pactar-hi o competir-hi, sempre per evitar perdre el protagonisme i aconseguir el govern de l'Estat. Els catalans, al meu entendre, tenim dos objectius diferents i importants a tenir en compte. Per una banda aconseguir que el PSC recuperi protagonisme i línia progressista, desmarcant-se de C's i, evidentment, del PP, i per altra banda aclarir les idees dels partits polítics independentistes, i que entenguin el missatge emès per tota la ciutadania mobilitzada els darrers anys.

El futur d'Espanya és un radicalisme de la dreta més casposa

No sé si arran del procés català o coincidint amb aquest, a Espanya vivim un retorn a l'autoritarisme, a la reducció de drets humans, a l'enaltiment de moviments franquistes i neonazis, a l'empresonament per idees, a la involució democràtica. Tots aquests actes els patim d'una manera especial a Catalunya, però hi ha molts espanyols que no s'adonen que no només Catalunya en sortirà perjudicada i que un partit polític com el C's, que impulsa tota aquesta retallada de drets i d'involució democràtica pot arribar a governar el país. Quan obriran els ulls serà massa tard.

D'una manera especial em preocupa l'actitud del PSOE, perquè en seran uns dels més perjudicats, tant els seus dirigents com els seus militants i simpatitzants. Totes aquelles persones que crèiem que la dreta més reaccionària espanyola tenia una alternativa progressista que calia donar-li suport, estem veient sorpresos i preocupats, la manera com actua, talment una titella en mans del PP. Una cosa és que es posi al costat del PP en la defensa de la unitat d'Espanya, i l'altra que renunciï a una oposició ferma i decidida per preservar els drets de la classe menys afavorida, d'aquells que no ostentem el poder econòmic a l'Estat.

Tot fa pensar que el futur d'Espanya passarà per una majoria de dreta, encara més radical, amb la majoria absoluta que obtindrà la suma del PP i C's, i una esquerra a la deriva incapaç d'unir forces entre Podemos i PSOE. Aquesta incapacitat caldria analitzar-la a fons i exigir responsabilitats als dirigents que no preveuen el daltabaix en un parell d'anys. 

El moviment català és imparable, encara que hagi de passar uns anys travessant el desert, però el futur d'Espanya pot quedar molt malmès, sinó hi ha un canvi radical en la direcció del PSOE, amb polítics de pes i de veu decidida a defensar els drets de tots els ciutadans.

El bufó del regne ja no parla de llibertat d'expressió

El bufó del rei, que ara s'ha autoproclamat president de Tabàrnia, tindria un paper a jugar si es tractés d'una persona honesta, coherent i amb dos dits de front. Vàrem ser moltes les persones que ens manifestàrem exigint llibertat d'expressió, quan el franquisme va actuar contra els Joglars. M'imagino que no ho deu recordar. Sense haver de fer l'esforç de pensar en els polítics catalans presos a Madrid, es podria concentrar en el rapper condemnat a més de tres anys per la lletra de les seves cançons.

Si a Boadella li funcionés bé el cap s'adonaria que aquest noi que han condemnat per 'injuriar' el rei, ha estat víctima com ell, ara ja fa uns quants anys. Seria, doncs, l'ocasió per sortir a defensar-lo, però no ho farà.

Boadella fa molts anys que va fer un gir cap a la comoditat, va abraçar el poder de mans de la dreta més radical i casposa d'Espanya, per viure bé, sense problemes, encara que la seva consciència vulgues moure's i rondinar una mica. Ell no té consciència i se li en fot tot i tothom. Ell només pensa en la seva persona i renuncia als seus ideals si aquests li poden comportar algun problema.

Boadella no es va vendre al dimoni, sinó al PP d'Aznar i Rajoy, i acabarà els seus dies, Déu faci que trigui molt, rient-se de mig món, fent el paper que millor li escau, el paper de bufó del regne.

Anna Gabriel prepara la seva defensa

On és l'Anna Gabriel? Ha sortit a la premsa que l'exdiputada de la CUP es troba a Suïssa i que la seva defensa estaria preparant l'estratègia davant la cita que té dimecres al Tribunal Suprem. S'ha de dir que no només hem pogut llegir notícies i crítiques, sinó també insults. Això és el que predomina en uns mitjans de comunicació que hauríem de creure que són seriosos. És difícil evitar els insults a les xarxes socials, però no ho hauria de ser tant en els diaris i televisions del país, si realment hi hagués interès per eradicar-ho.

El problema és que els membres del govern espanyol són els primers en insultar aquells que no pensen com ells. No es tracta de criticar, sinó d'insultar, i això demostra el nivell humà que presideix el partit en el govern i no només en aquest partit.

Anna Gabriel és lliure de planificar el seu futur i, coneixent el nivell de democràcia que tenim en aquests moments a Espanya, és ben lícit que vulgui evitar un possible empresonament sense judici. Ja tenim quatre presoners sense haver estat jutjats i també polítics exiliats a Brussel·les. Aquesta és l'Espanya del PP i C's. Una Espanya repressiva, autoritària i gens democràtica. És l'Espanya que ha votat el poble i que no té la pinta de canviar gaire. 

Aquest futur dins de l'Espanya casposa de sempre no és gens il·lusionant i em sorprèn que estranyi tant les ganes de sortir-ne de molts. Com podem viure contents sabent què ens espera? Uns polítics corruptes, que només volen enfonsar-nos per enveja i ràbia que ja no poden contenir més.

Aquest odi que ha sembrat el PP i C's, amb el suport d'una bona part del PSOE, no és assumible ni tenim cap obligació de suportar-lo. Això és el que rebutgem i ens fa aixecar com a poble per sortir de l'esclavatge cultural, econòmic i judicial que estem patint, sense esperances de millora.

Compareixença parlamentària inútil i absurda

Hi ha diferents motius per induir la desafecció a la política, que cada vegada guanya terreny. A més de còmodes ens hem tornat cada cop més pràctics i tot allò que no serveix per a res no interessa perdre-hi el temps. Ja em direu de què en traiem que el senyor Javier de la Rosa comparegui davant una comissió parlamentària, si està decidit a no respondre cap pregunta. Si més no hi ha altres compareixents que s'ho passen bé i xerren perquè tenen boca, encara que al final tampoc ens és útil.

Costa molt de fer entendre la utilitat d'algunes actuacions parlamentàries, fins i tot del mateix Parlament en ple, o en el cas d'Espanya, del Congrés de Diputats. Les escenificacions teatrals i els aplaudiments allargats per veure qui guanya, resulten pobres i ridículs. Pocs diputats tenen una dialèctica i un discurs que puguis dir que alguna cosa n'aprens. Hi ha qui insulta, cosa que a algú li pot agradar, però a mi no. D'altres menteixen descaradament amb el suport de la seva bancada. Poca serietat i poques decisions importants i positives per a la ciutadania.

I el PSOE i el PSC tornen amb la cançó de l'enfadós. Ara són amics, ara es barallen, ara el PSC s'agenolla, ara el PSOE l'imposa un càstig. En aquests moments estem en la fase de l'amenaça als alcaldes que donin suport al referèndum. És aquell estira i arronsa tan desagradable que els manté lluny dels primers llocs i sense possibilitats de governar, deixant que sigui la dreta més casposa la que es mantingui al capdavant. Això també crea desafecció... o potser avorriment!

Madrid protegeix judicialment la família reial

Avui no toca parlar de l'Esperanza Aguirre, però esclar... acusar de masclistes els municipals que la varen denunciar per una infracció de trànsit, complint la seva obligació al marge de la personalitat de la denunciada. Diuen que la millor defensa és un bon atac, i davant de falta d'arguments, Esperanza Aguirre passa a l'atac per veure si d'aquesta manera se'n surt. Si, com diu la notícia, és cert que l'alcaldessa de Madrid ha defensat l'actitud dels municipals, és lloable perquè la credibilitat dels polítics no passa pel seu millors moment.

El cap de setmana a Arenys comença amb dos actes polítics: la presentació de la cap de llista d'ERC a les eleccions municipals de 2015, l'Annabel Moreno, a càrrec del diputat Joan Tardà, i l'Assemblea comarcal de CDC, amb la participació del conseller de Presidència, Francesc Homs. No són, però aquests dos actes els únics d'aquest vespre, sinó que podem anar a la Biblioteca a descobrir de la mà d'en Ramon Verdaguer, una mica d'història de la vila. La xerrada, com es pot suposar, es presenta interessant.

Nosaltres, el Grup de Debat i Tertúlia, ens trobarem a les 22h per parlar de l'actualitat de la vila, del país i d'aquesta Europa que algú ens amenaça en fer-nos fora. Jo ho aprofitaré per conèixer més detalls del fabricant de llonganisses Casa Sendra, de Vic, després que comuniqués que es jubilava i tancava la fàbrica.

Per cert, fa vergonya com el govern protegeix reina i príncep en uns moments en què està demostrat que la família real també pot ser corrupta. Tot sigui posar dificultats per protegir unes persones pel simple fet de ser membres de la família real.

Espanya cada vegada és més casposa i menys atractiva per viure-hi per a les persones que creiem en la democràcia, creiem que la sobirania resideix en el poble, i volem i desitgem una política transparent on no hi hagi favoritismes i encara menys es potenciï la corrupció entre amistats.

L'ANC diana dels atacs espanyolistes

L'ANC ha esdevingut aquestes darreres hores el punt de mira dels atacs espanyolistes en contra de les aspiracions sobiranistes d'una bona part del poble català. Els atacs i la pressió que li puguin fer des d'Espanya la faran gran i resistent. Si el brot de partits polítics com el SI i el propi moviment sobiranista han fet néixer i créixer partits polítics com C's, també els atacs que la premsa espanyola pugui fer a l'ANC la reforçarà.

He llegit que ja arriben a vint-i-cinc mil socis, mil inscrits aquests dies arran de les amenaces d'il·legalitzar-la. El pitjor de tot, però, han estat les declaracions del president del Tribunal Constitucional que ha aprofitat el primer discurs de la seva agenda per prendre partit públicament en contra de la demanda d'una consulta i no pas de la independència.

L'estil Rajoy de no treballar per resoldre els conflictes, sinó esperar que els adversaris es cansin i tot caigui pel seu propi pes, no està funcionant en el cas de la consulta catalana, i després del fracàs en l'atribució personal del president, ara busquen nous protagonistes. Potser sí que hauran entès que el president no està sol, sinó que hi ha molta part de la societat civil i partits polítics, el PSC inclòs, que reclamen poder exercir el seu dret a opinar en una consulta legal i autoritzada.

No podem perdre el nord i l'ANC ha de continuar amb el mateix estil i intensitat, i la ciutadania de carrer hem de donar suport a qualsevol moviment pacífic que reivindiqui els drets de la persona lliure i sobirana. Caure en el parany que ha preparat la premsa casposa espanyola ens podria comportar molts problemes. Cal anar junts, sense fer cap pas en fals, i escoltat tothom: els que defensen la consulta i els que no, els que volen un estat independent, federal, autonòmic o centralista. De tothom es pot aprendre, però per sobre de tot: el dret a decidir.