Remoure la consciència

Hi ha notícies i fets que ens fan remoure la consciència. No sabem ni podem fer res per solucionar-ho, però, podem estar callats? Podem viure tranquils sabent el què passa i no fer absolutament res. Ningú no hi pot posar cullerada? 

La Mònica Bernabé, a través de l'ARA ens ho recorda de tant en tant. Ella hi va viure força temps i hi va sovint i ens trasllada imatges i comentaris. Entrevistes camuflades que s'escolen malgrat la repressió absoluta d'uns governants fanàtics que no haurien d'existir, però que hi són.

Els occidentals no podem tenir la consciència tranquil·la. Russos i Nord-americans hi han estat i n'han marxat deixant plantada la gent, les dones bàsicament, que viuen sotmeses a una dictadura i total menyspreu. Pitjor que les bèsties. Estic segur que tots els que llegim les cròniques de la Mònica no estem gens tranquils, i ens fa mal. Com pot ser que passi una cosa així?

Les notícies de l'entorn de Trump també ens indignen i ens fan sentir malament, però hi ha una gran diferència. A l'Afganistan les dones no poden viure amb la mínima dignitat d'una persona. No és que hi hagi desigualtat de sexe, sinó que són tractades pitjors que els animals. És molt fàcil de dir, però se't fa un nus a l'estómac.

Rellegint la història t'adones de la irresponsabilitat dels països que ens considerem civilitzats. T'expliquen la girada d'esquena davant de la repressió franquista, sense cap consideració. Però allò, malgrat els crims de la dictadura feixista, no és comparable amb tot el que està passant a l'Afganistan. I el món continua avançant, però allà la gent, però bàsicament les dones, malviuen per culpa d'uns fanàtics repressors i malvats.

La destrucció del patrimoni no és el pitjor

Aquesta tarda llegia la notícia referida a la destrucció del patrimoni iranià per part dels EUA i Israel. És trist i denunciable i caldria exigir responsabilitats. Encara recordo aquelles imatges dels talibans destruint aquells budes gegants, que ens va impactar a tots. Tots teníem clar que es tractava d'uns fanàtics abominables. Avui observem destruccions de patrimoni iranià per part de països democràtics i gairebé no ens escandalitzem. Ens ho hauríem de fer mirar! 

És penosa la destrucció de patrimoni, però no podem oblidar la quantitat de víctimes mortals causades per l'atac i, d'una manera especial, les gairebé dues-centes morts, la majoria nenes de l'escola atacada per les forces militars dels EUA, amb el seu president, el senyor Donald Trump, al darrere.

Com ja he dit altres vegades sembla que ens hem fet insensibles. Que ja no ens provoca pell de gallina ni indignació tot el que està passant. Un inconscient, assassí que no fa tant es lamentava que no li concedissin el Premi Nobel de la Pau. Un personatge indecent que afirmava que no començaria cap guerra i només fa que provocar-ne. Qui vindrà després? Cuba? Groenlàndia? Colòmbia?

El primer ministre israelià ha aconseguit el que volia. Amb el retorn de Trump a la Casa Blanca tenia l'èxit a la butxaca. No és que els anteriors presidents nord-americans fossin bons exemples a seguir. Hi trobaríem molts fets denunciables. Amb Trump, però, s'ha arribat a un extrem inimaginable. Molts diuen que està boig, però continua president el país i destruint tot allò que pot. Els seus votants encara no s'adonen del disbarat. Són uns inconscients que també haurien d'assumir responsabilitats. 

M'indigna tot el que està passant i la impotència que no et deixa moure i només et permet alçar la veu sense aconseguir res de bo. Aparquem el patrimoni i dediquem les nostres forces a denunciar la mort de tantes víctimes innocents.

Fama, educació i intel·ligència

Aquests dies, arran de la victòria de l'equip espanyol a l'Eurocopa s'han sentit comentaris patriòtics que a mi m'avergonyeixen. Quan ets fora del país costa molt de fer entendre que a tu no et va res això de la selecció espanyola, i encara menys tots els comentaris fanàtics i fora de lloc que has d'escoltar. En situacions com aquestes es reafirma el meu sentiment catalanista.

He llegit molt poca cosa de tot el que s'ha dit, i per tant no puc fer una anàlisi exhaustiva de la situació, però sí que m'han arribat proclames nacionalistes, en defensa de Gibraltar espanyol, i sembla que un tal Carvajal es va passar molt amb les seves declaracions. Només vaig poder llegir uns comentaris d'admiració com a jugador, desconec el seu nivell, però decebedors com a persona.

Perquè algunes persones es creuen que en ser famós ja pots dir el que vols, i fins i tot hi ha qui creu que els declarants tenen molta raó. Desconeixen que la fama, l'educació i la intel·ligència no sempre van de bracet, i en el món del futbol, és ben clara aquesta divergència, la qual cosa no vol dir que tots els futbolistes siguin uns ignorants.

Sap greu que segons quines imatges i paraules quedin registrades i serveixin per identificar-nos. És llavors quan has de fer l'esforç de separar les coses, i intentar fer entendre que a tot arreu hi ha de tot, i molt.

No ens creguem que nosaltres som millors, però és evident que en qüestió de patriotisme tenim moltes diferències. I aquí rau la importància de no deixar-se portar ni per tòpics ni per generalitzacions, que no són mai bones. Tampoc els catalans ens hem de creure que anem junts i que ens trobem en una bassa d'oli. Més d'una vegada ens pugen els colors a la cara.

La conclusió és que cadascú de nosaltres tenim prou feina per demostrar allò que som i sentim. No cal anar de prepotents, però sí que ens haurem d'avergonyir sovint de segons quins comentaris. Ni la selecció, ni els seus jugadors em representen. Ja s'ho faran. 

Donar veu a la ignorància

Em sorprenen alguns comentaris estranyats davant de segons quines declaracions de personatges que, per la raó que sigui, però no necessàriament per la seva intel·ligència, empatia o sentit comú, s'han fet famosos i potser fins i tot guanyen molts diners. M'imagino que és qüestió de l'èxit, encara que sigui un èxit efímer, però que en un moment donat col·loca una persona al cim fins al punt de ser idolatrat.

Trobaríem un exemple clar en el món de l'esport, sobretot el futbol, i evidentment el masculí. Uns jugadors que encara no han sortit de l'ou i els plouen elogis exagerats de fanàtics i massa de gent il·lusionada per un joc que cada vegada és menys esport i més negoci. Com sempre, no és bo generalitzar i a tot arreu hi ha de tot. Però és cert que podríem fer una bona llista de futbolistes que han tingut, diguem-ne la sort, de triomfar amb la pilota, encara que humanament tinguin molt que desitjar.

I probablement la culpa és nostra. De les persones que segueixen el futbol i necessiten buscar uns ídols que els enlluernen i que adoren. No ha de ser fàcil evitar caure en el parany de sentir-te un Déu tot poderós, capaç de tot, si al teu voltant tot són elogis i catifes vermelles.

No voldria centrar-me només en el món del futbol, com si aquests fossin els dolents i la resta immaculats. Ho trobem en el món de la faràndula, en actors i actrius de cinema, en cantants. Trobar l'equilibri entre el saber fer bé les coses, aquelles que la vida t'ha brindat, i la humilitat de pensar que com a humans tenim els nostres defectes i mancances, i que entre tots ho podem fer bastant tot, sense necessitat de trepitjar ningú, no ha de ser fàcil.

La majoria d'humans, que no tenim un club de fans que ens venerin ni aplaudeixin tot allò que fem, ens pot costar entendre segons quines actituds. Potser els hauríem de compadir, perquè la vida no els ho ha posat senzill, i tenen el perill de caure estrepitosament a la primera ensopegada. I el que no podem fer és sorprendre'ns de segons quines declaracions, perquè haurà volgut dir que hem sobreestimat aquella persona, pel simple fet de ser un crac en el seu ofici o afició, sense valorar el seu fons, tot allò que ha conformat el pòsit que li permet bellugar-se en aquest món cada vegada més competitiu i individualista. Si pensem en la col·lectivitat, potser ens serà més fàcil tot plegat.

Plou sobre mullat

De fet, l'expressió amb què titulo el meu post no és massa escaient en un temps de sequera preocupant. Arribarà un dia que no s'entendrà si no tens una edat, per recordar aquells temps en què la pluja venia de manera més o menys regular. Sempre ens queixàvem que al nostre país la pluja no sabia ploure, però ara ja passa de taca d'oli, per emprar una altra expressió que, al preu que va l'oli, potser també haurem d'arraconar.

Amb el títol em volia referir als sismes recents a l'Afganistan que han provocat milers de morts. No hi ha prou desgràcies al país com perquè a sobre els fenòmens naturals castiguin la població. Si bé és cert que aquests fenòmens estan força repartits pel món, no és menys cert que les pitjors conseqüències se les emporten els països més pobres, amb més problemes acumulats.

I els terratrèmols han passat força desapercebuts arreu del món pel fet de coincidir amb l'atac sorpresa de Hamàs i les seves conseqüències. Encara que el nombre de morts serà menor, la guerra declarada a Israel s'emporta les primeres pàgines dels telenotícies i la premsa en general.

Tot plegat ens ha de fer pensar que a vegades ens queixem sense gaires motius, o si més no amb menys dret que moltes altres persones que quan se'n surten d'una n'entren a una altra, i no deixen de patir per la seva supervivència, sigui per causes naturals o per la manera de governar d'uns autòcrates o fanàtics, que agredeixen els més dèbils.

A casa nostra estem distrets amb les negociacions per la investidura del nou president del govern espanyol, i avui amb la manifestació de les forces de la dreta i l'extrema dreta, contra el gran crim que suposaria l'aprovació de l'amnistia per a uns delirants enemics de la unitat sagrada de l'Estat espanyol.

Cadascú es distreu amb el que vol, o el que pot, però en tot cas tinguem la festa en pau, i no arribem als extrems que una part de la població mundial ha de viure i patir, sense possibilitats de fer res per evitar-ho.

És per això que des d'aquí el meu record i solidaritat amb totes les persones que pateixen, han perdut familiars i amics, i no tenen el futur gens clar, siguin joves o no tan joves. 

Són quatre tarats

Desconec qui ha instigat el boicot a l'acte d'homenatge a les víctimes del Marroc a la plaça Sant Jaume de Barcelona, encara que m'ho puc imaginar. Segons s'ha pogut veure a les imatges hi havia alguna militant i candidata a les darrers eleccions municipals del gairebé desaparegut partit polític Ciutadans. Sempre s'ha dit que al final les feres quan estan ferides i a punt de morir resulten molt perilloses. Això, en el cas de Ciutadans s'està veient i comprovant des de fa força temps, ja que la seva agonia és lenta, però no té aturador. Ho vèiem a la Unió Europea, on encara hi tenen representació, i potser avui a la plaça de Sant Jaume.

No puc negar la meva antipatia vers el partit polític Ciutadans, des del seu inici. Els motius de la seva aparició i tot el seu bagatge són prou explícits i gens positius. Varen sorgir i han existit només amb la intenció de provocar els altres i s'ha de reconèixer que ho han fet molt bé. Com no podia ser d'una altra manera, quan no hi ha un projecte polític mínimament consistent, el futur no podia ser altre que la seva desaparició. El problema és, però, que el mal ja està fet.

Si no ho tinc mal entès, en les darreres eleccions municipals només varen obtenir 10 regidors en tot Catalunya. La principal patacada va ser de la candidata a l'alcaldia de Barcelona, l'Anna Grau, que es va quedar a fora. El llenguatge i actitud de Grau no es mereix tenir representació política en cap institució democràtica del país, i la seva presència a la plaça de Sant Jaume, avui, és una demostració més del seu tarannà, la seva ideologia i la manera com té de moure's pel món.

Sap greu que un acte de les característiques d'avui, que es repeteix a molts municipis del país, s'hagi vist afectat per la irrupció d'una colla de fanàtics que no saben què vol dir democràcia, però tampoc ni valors, ni sentiments, ni respecte a les persones. S'ha de ser molt cafre per actuar com ho han fet avui a Barcelona. Si fossin persones normals, de ben segur que tornats a casa els sabria greu el que han fet. Però no són normals, i de ben segur que es creuen que han fet el que calia. 

La situació política no és la ideal i es pot entendre que hi hagi gent crispada. El problema de fons, però és la manca d'educació cívica. S'han perdut els valors que sustenten qualsevol societat, i per això hem de viure moments tensos com el d'avui a Barcelona. Des d'aquí tot el meu suport a les famílies de les víctimes del terratrèmol del Marroc. Que no ens tinguin en compte els fets d'avui i encara menys ho generalitzin. Es tracta de quatre tarats que ens avergonyeixen.

El dolor a l’Afganistan

He vist que el diari ARA, de la mà de la Mònica Bernabé, publica un extens reportatge sobre l’Afganistan que resulta depriment, més que tot perquè no veus que des de fora es pugui fer res, o sí. Quan a les grans potències occidentals els ha interessat bé que s’han buscat solucions. Quan hi havia interessos econòmics sí que s’ha actuat, però ara només, i això és el més trist i frustrant, només es tracta de vides humanes, bàsicament les dones, les que estan en perill i viuen sota la repressió d’uns fanàtics fastigosos.

Els humans ens hauríem d’avergonyir en veure de què som capaços. Com pot ser que hi hagi gent tan malvada que castigui i destrueixi la vida dels altres sota qualsevol excusa injustificable. Però la vida ens ha ensenyat que la injustícia i el mal ha estat present arreu i al llarg dels temps.

Encara que ho podem observar a molts llocs, també al costat de casa, hi ha pobles que de manera sistemàtica i permanent ho han patit. La història de l’Afganistan és de repressió i dolor des d’abans dels talibans, però aquests han aconseguit el poder gràcies a l’abandonament de diferents estats, els darrers els Estats Units.

És d’agrair el testimoni i la valentia de persones com la Mònica, que ens permeten conèixer una realitat colpidora, i que ens fa més sensibles. Tant de bo els que poden fer-hi alguna cosa per treure el sofriment del poble afganès fossin capaços de sentir sota la seva pell aquest dolor i ràbia, i trobessin la manera de recuperar els drets usurpats a la població en general i les dones en particular. 

Avui he connectat amb el món amb aquesta realitat que ens hauria d’interpel·lar molt més del que ho fa, i me’n vaig a dormir amb l’esperança que el mal de l’Afganistan sigui passatger i que la Justícia retorni a aquest poble oprimit en nom d’una religió falsejada per una gent que només busca el poder i el domini absolut i denigrant sobre la seva població.

Assalt a la democràcia al Brasil

Els fets d'aquest diumenge al Brasil d'alguna manera estaven anunciats des de l'assalt al Capitoli als EUA d'ara fa dos anys. Si no ho recordo malament, en aquest mateix blog ja vaig comentar que el nou president del Brasil, en la seva tercera presidència, no ho tindria fàcil. 

També vaig escriure, arran de l'assalt al Capitoli dels EUA, el 6 de gener de 2021, que això tindria conseqüències més enllà de les fronteres del país, i com no podia ser d'una altra manera un país, amb un expresident d'extrema dreta, com és Bolsonaro, que encara és hora que reconegui la seva derrota, va trobar el camí obert a seguir l'exemple, i així hem pogut veure l'assalt d'aquest diumenge a les seus dels tres poders del Brasil. L'exemple d'actes fanàtics, que es veuen recolzats per polítics amb molt de poder, resulten molt perillosos sobretot per la facilitat d'escampar-se com una taca d'oli.

M'agradaria pensar que l'observació d'aquests fets hauria de fer reflexionar a molts polítics i ser molt curosos davant d'actituds i discursos populistes i que no fan res més que provocar la gent, ja sigui per ignorància o manca d'informació, però també per aquella inèrcia de molts a reaccionar sense raó.

Europa no està exempta del perill de caure en situacions similars, i no podem oblidar que l'extrema dreta ha anat guanyant terreny i és precisament aquesta ideologia la més propensa a desinformar la gent, i exaltar-los perquè es rebel·lin contra els governs establerts i aconseguir desestabilitzar-los quan no poden guanyar-los a les urnes.

Seguirem els esdeveniments del Brasil, com ja ho fem dels EUA, i desitgem que la gent es tranquil·litzi i s'adoni que en el fons són víctimes de la rancúnia i venjança d'uns líders polítics i els seus partits, que només busquen el seu anar bé, venent fum i falses promeses. 

Paralitzades les curses a La Mexico

La notícia de la paralització de les curses de braus a la plaça més gran del món, a Mèxic, m'ha sorprès. Segons he llegit, el jutge instructor del cas ha tingut en compte la denúncia d'una ONG que acusa els promotors de les curses de braus de maltractament dels animals, cosa que va en contra de la Constitució. El jutge ha paralitzat la celebració de l'espectacle fins acabar d'analitzar el cas.

Sigui quin sigui el resultat, no deixa de ser sorprenent en un món on sembla que per davant de tot hi ha els interessos del capital, i en el cas dels toros, dels empresaris i persones implicades que en treuen els seus beneficis. Al mateix temps, l'espectacle sovint es posa per davant dels drets dels animals, i acostuma a passar que per més denúncies que hi hagi no s'acostuma a aturar-ho.

No cal dir que m'agradaria que l'ONG aconseguís el seu propòsit i que la prohibició de celebrar-hi les curses en aquesta plaça s'afegís als llocs on està prohibit, que al meu entendre són menys dels que convindria.

No he assistit mai a una cursa de braus ni m'ha passat mai pel cap. La tradició ens diu que antigament la festa estava molt arrelada a casa nostra, també a Catalunya, amb moltes places escampades pel territori. Recordo la plaça de Vic, que ja no funcionava, sinó que s'havia convertit en un magatzem obert de material de construcció, però recordo la imatge, al costat d'on hi havia el camp de futbol. 

Els meus pares sempre m'havien comentat que a Vic hi havia una penya taurina important, i que sovint s'hi celebraven curses, amb molt de ressò, i amb algun protagonista autòcton. Sortosament això ja és història i no voldria que hi retornéssim. Un fet que mai pots descartar, sobretot tenint en compte la pujança de Vox arreu, i quin és el seu discurs.

M'agradarà conèixer què es diu a Espanya sobre aquesta notícia, que de ben segur trenca molts motlles i provoca angúnies a molta gent, alguns per ser uns bons seguidors i fanàtics, i d'altres perquè això els sembla que és ser patriota i defensar els interessos de la nació.

Quatre anys de l'atemptat de les Rambles

Avui es compleixen quatre anys dels atemptats de Barcelona i Cambrils, que ens va deixar a tots amb angoixa i preocupació. Nosaltres ho vàrem viure força lluny. Aquell mateix matí havíem agafat l'avió per passar les nostres vacances a un país que ens va enamorar: Noruega. Va ser a l'hotel del primer dia que ens en vàrem assabentar. No era creïble.

Han passat quatre anys, però encara hi ha moltes incògnites. El pitjor de tot és el dubte sobre si es podia haver evitat, amb més cooperació entre les policies espanyoles i les catalanes. Aquella desconfiança mútua ens ha deixat algunes respostes pendents.

Entenc la por dels veïns de la Rambla, quan ahir al migdia varen sentir unes explosions al veïnat. M'imagino que en aquests casos sempre penses en el pitjor, sobretot quan encara ho tens tan a la memòria. 

Les persones que en el moment de l'atemptat a les Rambles s'hi passejaven, es preguntaran tota la vida per què havia de ser aquell dia i precisament en aquella hora, quan es trobaven al punt fatídic. Les víctimes dels atemptats i familiars no han rebut la resposta que esperaven. El reconeixement de víctimes d'atemptats els arriba en comptagotes i, si no estic mal fixat, amb no tot el suport que caldria esperar d'un fet com aquest.

El 2017 va ser un any complicat i la policia catalana va viure dues històries molt seguides, que la va fer protagonista, i amb una negació del reconeixement que s'hauria d'haver esperat de la policia espanyola i de les pròpies institucions estatals.

Aquest quart aniversari el compartim amb unes notícies que ens arriben de l'Afganistan, amb preocupació i sense poder assegurar la vida ni els drets de molts dels seus habitants, víctimes d'uns fanàtics que s'han alimentat de la corrupció i l'engany que ens han amagat les forces dels EUA i el govern que s'havia de preocupar del futur dels seus habitants. Tant de bo que el mes d'agost acabi amb millors notícies per poder comentar i no ens quedi aquest regust de boca tan difícil d'empassar.

A l'espera de l'assalt final

Aquests dies estem parlant de l'Afganistan perquè els fets que succeeixen marcaran el futur de molts anys amb un alt risc d'involució i la desaparició de drets fonamentals, sobretot per a les dones. Els fanàtics talibans que s'estan fent al poder, després de la sortida de les tropes nord-americanes, envien un missatge molt clar de repressió que per poc que t'estimis la llibertat de les persones, et dol i et fa patir.

Avui hem conegut la notícia que els fanàtics han arribat a les portes de la capital, i que l'exèrcit afganès, que teòricament va formar i reforçar els EUA, és incapaç de defensar el govern actual i només pacta sortir corrent i salvar els mobles. Els poderosos tenen assegurada la seva protecció, però la població civil té totes les de perdre. Les dones hauran de sortir de la Universitat i el treball, i tornar a casa.

Què ha passat? Què s'ha fet malament? Quines conseqüències hi haurà per al futur del president Biden? Sabia que passaria això si decidia marxar de l'Afganistan, i ens va enganyar, o bé era tan innocent que no s'ho va imaginar?

La història es repeteix, com acostuma a passar, sense aprendre'n ni trobar la manera de corregir els errors. És molt fàcil veure-ho des de lluny, sense rebre'n les conseqüències directament, veient per televisió les imatges del desastre i la repressió. La incultura i maldat humana personificades en els talibans. 

Ja em perdonareu la meva insistència sobre els fets actuals, però és molt trist i m'afecta. És una manera de deixar anar la ràbia que m'envaeix en veure la incapacitat humana per organitzar-nos de manera civilitzada i en pau. Sense respectar els altres, normalment els menys afavorits, en benefici propi. 

Entenc molt bé que la vida continua i que hem de procurar trobar la part positiva de les coses, però no podem obviar uns fets tan inhumans que afecten una part de la població mundial, víctimes dels errors d'Occident.

Trump, quatre anys de provocacions

He llegit diferents articles i opinions sobre els fets de 6 de gener als EUA, amb l'ocupació del Capitoli per part dels fanàtics engrescats per Trump, però combrego amb aquells opinadors que miren enrere i no es queden en els darrers dies, sinó que fan referència als quatre anys del mandat presidencial de Trump, des del primer dia de la presa de possessió.

Tampoc podem dir que s'hagi acabat tot, doncs d'una persona com Trump se'n pot esperar de tot fins al darrer moment, i encara no som el dia de la presa de possessió del nou president. Han estat quatre anys de presidència que ens han avergonyit a mig món. L'ús de les xarxes socials per animar els supremacistes, el seu atac als immigrants i els oprimits, les seves polítiques i discursos populistes, però el pitjor de tot és el fet d'encarar-ho tot per al benefici propi.

Avui sentia com parlaven de l'entesa amb el vicepresident fins a darrera hora, però s'ha de dir que s'ha tractat de pura conveniència i quan el vicepresident ha actuat com havia de fer, ha estat quan Trump l'ha desprestigiat. Perquè Trump va a la seva, només li interessa la seva supervivència i es val dels altres per aconseguir-ho, però té la capacitat d'enredar a tothom, o a gairebé tothom.

Els fets d'aquests dies han estat greus, però no ho ha estat menys el dia a dia de la seva presidència, i d'això se n'ha de responsabilitzar a la majoria de republicans que ho han beneït i permès. Són responsables d'haver aprofitat la follia de Trump per viure tranquils i riure-li les gracietes. Ara alguns, no tots, se n'han adonat, però ara ja és tard. No serà fàcil convèncer els fanàtics seguidors, que en són molts!, que han de fer marxa enrere i intentar recuperar el seny, el sentit del civisme i el raciocini.

Dia trist per a la democràcia als EUA

Ahir va ser un dia negre per a la democràcia al món, pel que representa l'escenificació d'una república bananera a la capital de la democràcia del món occidental. Vergonya és el que vàrem passar molts, i també ràbia i indignació. Com pot ser que un president actuï de la manera que ho va fer el senyor Trump, animant a descontrolats i fanàtics a ocupar el Capitoli. 

Les imatges eren molt tristes i no m'agradaria que passessin sense cap tipus de conseqüència per a qui les va provocar, mentint descaradament en benefici propi i posant en perill la democràcia dels EUA. Vergonya em faria ser un representant republicà, sobretot aquells que han donat suport a Trump fins al darrer moment. Els americans no es mereixen un president com Trump, que els ha enganyat i utilitzat per interès propi, per mantenir-se en el poder actuant de manera fraudulenta.

Sí, em va fer molt mal quan manifestants descontrolats varen intentar entrar al Parlament català i varen increpar els nostres representants quan ho intentaven fer. Ahir es reproduïa una situació que no s'hauria de donar en un país democràtic com cal. Són imatges típiques de països amb una manca important de civisme i sentit democràtic, de respecte a la diversitat i a l'opinió contrària.

No hauria de ser possible que el senyor Trump acabés el seu mandat el dia 20 de gener, sinó que hi hauria d'haver la manera perquè sortís immediatament de la Casa Blanca i patís un judici com cal, i encara més tenint en compte que a resultes de la seva actuació hi ha hagut quatre morts. No sé si hi ha la manera per fer-ho en forma, però en tot cas és molt trist que el senyor Trump se'n vagi a casa com si res no hagués passat, deixant mig país convençut de les seves mentides, d'haver perdut il·legalment unes eleccions, que abans d'ahir es varen ratificar en la segona volta per al Senat a Geòrgia.

El president ja ha parlat

Estàvem més o menys tranquils i el president Torra ha parlat. Sembla com si de cop i volta s'hagi despertat i no recordi on érem ni què va passar, i el que és pitjor, no ens ha demanat què pensem nosaltres, la societat civil. Ens demana sacrificis, molts, per aconseguir la independència, però no ens explica com, i menys tenint en compte que el seu partit està a les últimes i ERC està fent un discurs totalment diferent. Què pretén?

Em queixava que el govern no estava fent res, però en cap cas volia que el president fes un discurs d'aquesta manera, sinó que es posés a governar la nació, amb tot el seu govern. La sortida del discurs a la Universitat catalana d'estiu ens aboca a un nou fracàs i malgastar les energies del poble sobirà.

La impressió que em dóna és que vol posar-se a la pell dels polítics empresonats o exiliats, a la pell del president màrtir, si no, no ho entenc. Amb aquest discurs no crec que animi gaire a la gent, i pot provocar una retirada de molts a l'hora de sortir mobilitzats el proper onze de setembre.

El discurs de Torra no se sosté en res, és d'irresponsables o fanàtics, i així no es governa un país. Ja ho sabem que Espanya no negociarà la independència, però què pretén? Ens demana que sortim al carrer i paralitzem el país? Aquesta és la seva manera d'aconseguir la independència? Doncs, que ens ho digui clar, però que ens expliqui què faran els nostres governants, tots, i fins on estan disposats a arribar. 

La dreta espanyola es decanta pels ultres

Llegint la premsa he vist, en titulars a la primera pàgina de l'ARA, que sembla ser que empresaris catalans que havien optat per C's, com a garants de la pau i el seny, se n'estan decantant pel radicalisme dels seus líders. Fins i tot s'afirma que internament hi ha una certa picabaralla per les conseqüències que això pot portar.

Haig de dir que no m'estranya. Els empresaris busquen pau i tranquil·litat, i és lògic que temessin pels seus negocis amb la irrupció de l'independentisme a gran escala. S'havien d'aferrar en algun lloc i el discurs de C's els tranquil·litzava, un partit polític capaç de pactar amb tothom. El que estem veient i sentint aquests dies per la boca de Rivera o l'Arrimadas no té cap explicació lògica més enllà d'observar que tot era un decorat de pedra-cartró. Només buscaven l'èxit i per a ells passava per atacar l'independentisme, però se'ls ha anat de les mans, i la seva obsessió per competir amb el PP i Vox, els està fent perdre tota la credibilitat que per a algunes persones encara tenien.

Avui, a mitja nit, comença la campanya per a les eleccions generals del 28 d'abril. En la precampanya s'ha pogut observar que es tracta d'una pugna esperpèntica sense límits en les propostes d'esclafar Catalunya. Sempre s'ha vist que a Espanya el fet de criticar Catalunya els donava vots, però ara ja necessiten prometre sang i fetge. 

La notícia diu que els empresaris desencisats amb C's tornen a veure amb bons ulls el PSOE de Pedro Sánchez. El president socialista ho ha d'aprofitar, i és per això que combat l'independentisme amb elegància, amb duresa, però de manera assenyada, sense dir disbarats ni amenaces. Davant de la situació política a Espanya, ara és el moment del seny i l'esperança. Només el PSOE sembla ser l'únic partit que pot aportar estabilitat. Els tres partits de la dreta espanyola han perdut els papers i es resignen a quedar-se amb els més fanàtics, els més ultres. Caldrà veure si aquests són majoria.

La ultradreta més enllà de VOX

Els senyors i senyores de C's, i d'una manera molt especial el senyor Albert Rivera, tenen molt après el paper del camaleó. Són oportunistes quan cal confondre la gent i en aquests moments han adoptat totes les regles d'un bon partit d'ultradreta, aprofitant que està de moda, a Espanya, però també a Europa.

Sabem que C's va néixer a Catalunya amb l'únic objectiu de fer mal al país, fer mal a la cultura, la llengua, la tradició, el dret, els costums catalans, i va sorgir de la mà d'uns intel·lectuals fanàtics i fins llavors dissimuladors d'una filosofia antidemocràtica, totalment autoritaris i repressius. Mostres del seu tarannà les hem pogut anar veient al llarg d'aquests anys. La més recent són les declaracions del senyor Arcadi Espada en un programa televisiu. Repulsiu!

Amb el temps C's ha anat conquerint poder, tant a Catalunya com a Espanya, sobretot gràcies a la davallada dels grans partits espanyols, el PP i el PSOE. Una postura populista, demagògica i enganyant la ciutadania amb falses promeses el va portar a quotes imprevistes.

Amb la sortida de VOX que té un discurs molt més populista i radical que el discurs fins ara ofert per C's, arriba la por a perdre posicions i la necessitat d'extremar les declaracions i els objectius. És per això que C's entra de ple a l'espai de l'extrema dreta per competir amb VOX i també amb el PP de Casado, que havent mamat de José M. Aznar, no es queda enrere.

Durant molts anys l'extrema dreta havia estat més o menys controlada dins del PP, però finalment s'ha fet gran i ha explotat. Alumnes avantatjats d'Aznar lideren posicions idèntiques que poden determinar el futur d'Espanya. Ens acostem perillosament al retrocés de 40 anys de somnis democràtics sense l'empara d'una Europa prou conscient i democràticament saludable.

Recordem els jordis i tots els membres del govern empresonats

Avui, diada de Sant Jordi, no seré gens original si parlo dels jordis empresonats injustament i de la resta de persones que pateixen la repressió i venjança dels responsables de l'estat espanyol. Se'm fa molt estrany que hi pugui haver persones assenyades que vegin bé que els mantinguin a la presó, fins i tot persones que no volen ser independentistes i no han vist mai bé allò que el govern de la Generalitat ha fet fins ara.

Una cosa és defensar uns principis, unes opinions, unes raons... i una altra molt diferent és estar d'acord en l'empresonament sense judici, sobretot en un país en què hi ha persones declarades culpables i que estan lliures. És això tan difícil d'entendre i saber apreciar?

Puc comprendre que fanàtics a cada banda n'hi ha, i que aquests defensin l'empresonament dels jordis i dels membres del govern català, però no m'entra pel cap que hi pugui haver persones de bona fe que hi estiguin d'acord. Encara menys persones que diuen creure en Déu i practicar la religió catòlica. És una contradicció!

No es tracta de perdonar, perquè encara no se'ls ha declarat culpables. Encara s'està buscant sota les pedres com aconseguir les penes més grosses. La injustícia s'ha apoderat de les nostres institucions. Els jutges prevariquen, i també ho fan els polítics, que alhora s'ha demostrat que són corruptes. Ens vénen a donar lliçons de moral i bon comportament ministres que han cobrat doble sou i no el retornen, ni tenen cap tipus de vergonya per haver-ho fet.

Avui, diada de Catalunya, recordem especialment aquelles persones que estan empresonades lluny de casa, sense haver estat jutjats, sinó simplement per venjança, ja que a Catalunya hi va haver urnes, i referèndum, i no-violència, malgrat el senyor M. Rajoy proclami que no hi va haver referèndum i sí violència. S'oblida de matisar que la violència la varen protagonitzar els seus policies, i que la malversació la va exercir el govern de l'estat, enviant els policies a Catalunya.

Encara República Catalana

Segons he pogut llegir, l'ambaixador espanyol a Catalunya, el senyor Enric Millo, ha rebut el primer rebuig per part de l'alcalde de Viladomat, en què l'informa que el seu municipi no disposa de locals municipals per poder celebrar les eleccions del dia 21 de desembre.

Si no podem esverar-nos ni tensionar-nos més, el millor que podem fer és donar-li la volta i agafar-nos-ho bé. Sabíem que passaria si finalment es proclamava la República Catalana, llavors res no ens ha de venir de nou i podem fer tot allò que creiem oportú menys provocar violència ni actuar com han estat fent en aquestes darreres hores alguns fanàtics espanyolistes, conscients, nosaltres, que són una minoria i no representen la majoria dels espanyols, sinó que més aviat no els fan cap favor.

He trobat curiosa la resposta de l'alcalde de Viladomat i he pensat que probablement no serà l'única sortida, amb enginy i bon humor, que podrem escoltar els propers dies. En aquests moments alguns de nosaltres continuem tenint Puigdemont com a president, d'altres tenen Soraya Sáenz de Santamaría fent les funcions de presidenta. Cadascú que triï qui més li convingui, perquè el dia a dia no hauria de canviar tant, ni a les escoles, ni al treball, ni a la família. Seran, però, setmanes difícils i continuo pensant que ningú no té clar què acabarà passant.

Estic d'acord amb aquells que opinen que, després que Rajoy digués que les eleccions no podien celebrar-se fins que no s'hagués tornat a la normalitat, les convoca el 21 de desembre perquè no té clara l'aplicació de l'article 155 de la Constitució. També és una manera de no deixar temps als sobiranistes a reaccionar davant l'opressió de l'Estat espanyol.

Sigui com sigui, continuem vivint en una República fins que no ens en facin fora i ens tornin a imposar el Borbó.