Alejandro Fernández tensa la corda

Tot i que no acostumo a seguir les interioritats dels partits polítics és cert que en el moment que la premsa se'n fa ressò, mires què carai hi passa. Aquesta setmana em va sorprendre la conferència que va muntar el líder del PP català, el senyor Alejandro Fernández, rebel·lant-se contra Madrid, i concretament contra el candidat a la presidència del govern espanyol, el senyor Alberto Núñez Feijóo.

Si repassem la història del PP català durant tota la transició democràtica, comprovarem que sempre ha tingut una dependència absoluta de Madrid, i si algun dirigent català ha gosat encarar-s'hi ha hagut de plegar i marxar amb la cua entre cames. Només s'han salvat aquells dirigents que han dit Amén a tot. És per això que en veure el senyor Fernández posicionar-se de la manera que ho va fer, només et ve al cap una sortida, i aquesta és la seva sortida del partit.

Desconec si el líder català ha volgut marxar esbombant el seu descontentament més absolut amb les directrius que venen de Madrid, o si ha cregut en algun moment que seria capaç de capgirar la troca i aconseguir ser escoltat i beneït per la capital. Ho dubto.

Si bé el PP està en mans del posicionament dretà més extrem, al llarg de la història no sempre ha estat així. Però si alguna cosa no ha variat mai, a Catalunya, és que en cap moment s'ha prioritzat l'anar bé dels catalans, preferint ser obedients a Madrid, probablement per mantenir la cadira i el sou. Això ens ho haurien d'explicar bé. 

A Catalunya els populars han tingut durant molts anys la competència de la dreta pujolista que no els deixava gaire marge de maniobra, i quan aquesta dreta nacionalista s'ha esquerdat i derivat cap a l'independentisme, no han estat capaços d'aglutinar el descontentament. Penso que degut a la seva manca d'empatia cap als catalans de peu. Ells sempre s'han vist com a forasters en una terra hostil. El PP, tret d'algun període excepcional, ha estat un partit força residual, a diferència del que ha passat a la resta d'Espanya.

El radicalisme amb què s'ha manifestat Alejandro Fernández, més proper a Ayuso que no pas al dubtós Feijóo, no crec que li doni gaire rèdit. Probablement tindrà seguidors, entre els radicals anticatalans que tenim a casa nostra, però tots els dirigents que aspiren a mantenir la cadira, segur que li giraran l'esquena. Tots volem anar amb els guanyadors, i en aquests moments el senyor Fernández és un clar perdedor, si més no mentre Feijóo aguanti el pols.

A la vigília de la revetlla

S'acosta un dels caps de setmana més importants del nostre país, amb la festa de Sant Joan al bell mig. Us convido, doncs, a fer un parèntesi en aquest trajecte d'involució democràtica per gaudir de la vida i reivindicar la festa tradicional com saba per alimentar-nos davant de tanta desnutrició cultural i cívica.

Aprofitem-ho ara que ningú no ens ho prohibeix, no sigui el cas que d'aquí uns anys no ens trobem com a la Catalunya nord, on un alcalde anticatalà ha prohibit la festa. Tenim el País Valencià i les Balears com a punts de referència del que ens pot arribar a passar. Probablement mai patirem un govern català d'extrema dreta, però tots som conscients que Espanya ens pot trepitjar a la primera oportunitat que tingui, i això pot no trigar gaires anys.

Davant del panorama, convé pensar molt bé en les estratègies. Ja sé que tenim el cul pelat, i la desconfiança amb els nostres polítics catalans és total, però alguna cosa hi hem de fer. Alguna cosa diferent al que proclama, si no ho llegit malament, l'ANC, que sembla que es troba més a la deriva que els nostres partits independentistes.

Hem de ser a Madrid a fer sentir la nostra veu. Esclar que si fem el passerell com Junts i ERC, al Congrés de Diputats, poca cosa aconseguirem. Critiquem a la CUP perquè no dona prou la cara, i a vegades no entenem què fan i diuen els nostres representants a les institucions. Avui, però no tenim gaires coses a fer, sobretot tenint en compte que els polítics s'han allunyat de la ciutadania, i recuperar la sintonia no serà fàcil. Davant d'això ens queda la possibilitat de dir les coses pel seu nom, i refregar-los a la cara les nostres reivindicacions.

Ho tenim complicat, i és per això que hem d'aprofitar els moments de cultura, entreteniment i tradicions, per gaudir de la vida, i oblidar per uns instants tot el que ens està passant des de farà aviat sis anys.

Arenys de Mar celebra amb il·lusió la festa de Sant Joan, començant amb l'anada a buscar la flama, als peus del Canigó, encenent la foguera que ens il·lumina, i gaudint de la gresca amb amics i familiars. La Fira del Solstici també anima la Riera, que és el pal de paller de la nostra vida en societat. Endavant amb la festa! i moltes gràcies a tots els que ho feu possible.

La innocentada de Ciudadanos

Haig de reconèixer que he trobat molt ocurrent la innocentada que ens han brindat Ciutadans la jornada del 28 de desembre. En un primer moment he pensat que la notícia anava de debò, i que realment pensaven que per respecte a la democràcia se'ls havia de reservar la presidència del Parlament a ells. Després he entès que es tractava de la innocentada del dia, i que ens volien fer riure una estona. Ha estat bé.

De fet, si les passades eleccions s'haguessin celebrat avui, la innocentada hauria estat el resultat. No em direu que no és una gran innocentada comprovar que el partit polític més anticatalà que us pugueu imaginar hagi acabat guanyant les eleccions! Això només ens pot passar a nosaltres els catalanes, que a més d'anar amb un lliri a la mà, no sabem què és anar junts.

Ara inventarem la proclamació del nostre president telemàticament, i no sé què més haurem de fer per ser la riota de molts. És això! Aquesta és la innocentada que ens arriba des de Brussel·les, la innocentada de la llista del President, on ERC també hi hauria treballat.

N'han sortit més d'innocentades. Algú ha fet córrer que el president del Parlament podria acabar sent Xavier Domènech. Potser d'aquesta manera amortitzaria el seu desembarcament a Catalunya. Dels socialistes no sé quina notícia em podria servir per penjar-li la llufa. De fet Miquel Iceta fa molt temps que es dedica a penjar-nos la llufa, però se li veu molt el gest i de seguida ens la traiem de sobre. Ell no seria capaç de proposar-se com a president del Parlament, encara que potser seria l'única cosa que no li tombarien des del PSOE. 

Una tarda al carrer de la Marina, reclamant justícia!

Aquesta tarda hem participat a la manifestació organitzada per l'ANC al carrer de la Marina, a Barcelona, i hi hem anat per exigir la llibertat dels empresonats a Madrid, els dos líders cívics i socials, i els vuit consellers i conselleres de la Generalitat.

Sé que no tothom pensa de la mateixa manera, però també estic convençut que hi ha moltes persones que no desitgen separar-se d'Espanya, però que tampoc accepten l'empresonament d'unes persones que encara no han estat jutjades. L'únic motiu que es pot entendre del seu empresonament és la venjança per tot el que la ciutadania de Catalunya va aconseguir fer malgrat tot el poder i forces de l'Estat espanyol.

El seu empresonament és la manera com l'Estat espanyol ha volgut humiliar el poble de Catalunya, empresonant el seu govern legítim, sorgit d'unes eleccions amb la màxima participació fins aquell moment, i el més trist de tot, amb el beneplàcit de líders del PSC.

De la mateixa manera que José Montilla va ser el meu president, encara que no totes les seves decisions m'agradessin, ara el meu president és Carles Puigdemont, amb els encerts i els errors, però el legítim president de Catalunya. 

No puc entendre Miquel Iceta que hagi caigut tan baix, a la recerca dels vots sota les pedres, acceptant a les seves llistes persones d'una organització (SCC), que des de la seva creació no ha parat de posar pals a les rodes al funcionament de temes tan importants com la immersió lingüística, creant un front anticatalà, auspiciat inicialment pel PP, però recentment amb molta força de C's, un partit clarament anticatalà. I Iceta se'ls posa a dins de casa! 

On és la dignitat del PSC? Quants socialistes amics meus no deuen estar patint aquest despropòsit! Em sap greu per ells, perquè són persones que han treballat pel país, amb dificultats per fer-se entendre pels més radicals independentistes, però que ara ja no poden deixar-se veure sense que els caigui la cara de vergonya.

La nostra estada al carrer de la Marina ha estat per solidaritzar-nos amb les 10 persones que paguen una penyora injusta de manca de llibertat, el valor més preuat d'un ésser humà.

Lliures, nou projecte del senyor Fernández Teixidó

Com el cul d'en Jaumet, el senyor Antonio Fernández Teixidó va sortir de Convergència no fa gaire i ja ha presentat un nou partit polític amb altres exdiputats de CIU, per aconseguir atrapar el tram polític que segons ell ha perdut el seu antic partit polític quan s'ha entossudit amb el procés.

Us haig de dir que quan el senyor Fernández Teixidó va entrar a formar part de Convergència i Unió, em va sorprendre, perquè jo l'encasellava més a l'òrbita del Partit Popular. De fet, crec que si el Partit Popular català no fos tan anticatalà aquest nou partit anomenat Lliures no caldria crear-lo. El problema és que a Catalunya el Partit Popular ha estat un detractor de tot allò que es manifestava autòcton i diferenciat de la resta del país. No m'he cansat de repetir que, a diferència del PP basc, el nostre mai ens ha defensat davant dels atropellaments que hem rebut de Madrid.

Fernández Teixidó no ha estat mai sobiranista, sinó que ha estimat i estima el seu país, Catalunya, sense cap intenció de separar-se d'Espanya. Fa el que li escau a qualsevol persona de dretes que vol continuar a Espanya, però defensant amb totes les forces els interessos de les persones que viuen a Catalunya.

No és estrany que se sentís incòmode dins de l'antiga Convergència Democràtica, i que al mateix temps no tingués cap interès d'entrar en un PP o C's que tenen per objectiu deixar sense efecte les singularitats de l'autonomia catalana.

La pregunta que un es fa és quina serà la capacitat dels impulsors del nou partit de fer-se amb una part del pastís del gran assortit de partits polítics a Catalunya, i si els seus votants vindran de l'òrbita del PP, el C's o bé del dèbil i recent nascut PDECat. L'objectiu de Lliures és entrar al Parlament català  i situar-se al costat dels unionistes PP, PSC i C's. Ho aconseguirà o bé serà un altre fracàs, després de la malparada Unió Democràtica de Catalunya?