Estimar el país i la seva gent

Sense caure en l'alarmisme convé reflexionar sobre què estem fent malament al nostre país. Si llegeixes les notícies, però també molt a prop teu, t'adones que es viu amb inseguretat. Tenim por de qui passa pel nostre costat. Ens preocupem a tancar bé les nostres cases quan sortim a donar un vol. Aferrem bé el mòbil quan coincidim en una concentració de gent. Tot això per la inseguretat que ens envolta.

Aquest estiu he tingut la sort de viatjar a dos països ben diferents. Podríem dir que en poques coses eren coincidents, però sí que tenien en comú el fet de sentir-te segur. T'explicaven que allà era molt rar ser agredit o robat, i realment aquesta era la sensació que tenies. En paratges prou semblants al nostre, com és un aeroport, la sensació era totalment diferent de la que tenim a casa nostra.

Ahir comentava que la massificació no és mai bona i aquesta facilita que hi pugui haver més delinqüència. En aquests dos països no hi ha massificació de gent. Tanmateix, hi ha mesures correctores que poden funcionar i que a casa nostra no sabem aplicar correctament. La mesura policial desemparada d'altres no serveix, i això ha quedat demostrat a bastament. La pèrdua de valors començant a la família i per extensió a la societat és un primer obstacle per sentir-te segur. Si no ensenyem als nostres fills a comportar-se i respectar els altres, no aconseguirem una societat tranquil·la i plaent.

Les lleis també s'han d'adaptar a la realitat que vivim. La tan comentada reincidència en els delictes és una demostració clara que la nostra societat no funciona. No pot ser que una persona acumuli centenars de delictes, que són els provats, i no li passi res. Això no vol dir que tothom hagi d'anar a la garjola, però no pot sortir de manera tan gratuïta.

Com a anècdota diré que a Islàndia els joves tenen la possibilitat de treballar per a la comunitat, tenint cura del territori. Una mesura que permet resoldre dos temes a la vegada: ocupar els joves durant un parèntesi de la seva vida i endreçar el país per fer-lo més atractiu. Qui treballa pel país té tots els números per arribar a estimar-lo, i si te l'estimes el cuides i protegeixes, tant a ell com a la seva gent. Segur que podem trobar elements dissuasius del delicte més enllà de policies i càmeres de vigilància.

La massificació no és mai bona

Amb una població d'uns quatre-cents mil habitants, l'illa d'Islàndia es mostra tranquil·la, endreçada i ben organitzada. La climatologia fa que l'aigua sigui abundant i faciliti la netedat. Les grans extensions de terreny sense amb prou feines ningú residint-hi et fa la sensació d'una illa deshabitada, només amb la presència dels animals i una natura que et transporta a èpoques prehistòriques.

La concentració de la població a l'àrea de la capital Reykjavík, un 60% del total de l'illa, tampoc es fa notar i arribes a la conclusió que la massificació que patim a casa nostra és una bona causa dels molts problemes que hem d'afrontar diàriament. 

Una setmana voltant l'illa ens ha permès gaudir d'una natura extraordinària, amb les seves cascades d'aigua, les glaceres, amb unes llengües arribant pràcticament al litoral marítim. Les seves zones volcàniques i les emanacions de gasos, amb uns guèisers sorprenents, ens han fet adonar que a sota terra hi ha vida. No és només una massa de pedres i terres, sinó que hi ha un bullici que allà arriba a sortir a la superfície.

Hem tingut la gran sort que no ens ha plogut fins al darrer dia, quan ens acomiadàvem de l'illa. Però això et fa pensar i entendre que el canvi climàtic és real, malgrat l'esforç de molts negacionistes que no sé si ho fan o prediquen per interessos personals o per la ceguesa d'aquell ignorant que li agrada portar la contrària.

El desgel de les glaceres, que resulta impressionant, és preocupant. L'escalfor que també ha arribat allà dalt, fa que la neu permanent cada vegada ocupi menys terreny i que el nivell del mar, a escala planetària augmenti d'una manera alarmant.

Islàndia ens ensenya els orígens del planeta, sense perdre el nord i desenvolupant altes tecnologies. No es queden enrere i s'organitzen, potser tenint present el malament que ho hem fet la resta. Ells són molt joves, però ens passen la mà per la cara.

Turisme de qualitat i turismofòbia

Sempre s'ha dit que tothom entén d'economia, o si més no s'atreveix a parlar-ne a la barra del bar, o en qualsevol tertúlia improvisada. I si d'economia tothom en parla, què us haig de dir del turisme, amb grans defensors i també detractors, fins al punt de poder parlar de turismofòbia.

Avui llegia la notícia referida a les jornades de turisme que tenen lloc aquests dies a Barcelona, i el paper que han de jugar els polítics de torn, de parlar d'una cosa que... hi entenen?, es repeteixen?, ajuden a millorar la seva indústria?

Com que s'han trobat amb manifestacions amb alguns que hi tenen una veritable fòbia, ara tothom parla de turisme de qualitat. Utilitzen una terminologia inconcreta, que queda molt bé, però que no es veu per on ha d'anar. Com comencem? Quina és l'oferta laboral? De quins salaris estem parlant? De quina formació? Quins serveis estem oferint?

Han passat molts anys des de l'època franquista on el turisme de sol i platja, i para de comptar, ens procurava divises per fer pujar el país. Oferíem simplement un tros de platja i el sol, que no ens costava res, i esperàvem que vingués molta gent i omplir la caixa. En què hem millorat?

Puc entendre la desesperació de les persones que han de compartir espai públic amb masses de turistes passejant i fotografiant monuments. És comprensible el rebuig a la desaparició d'habitatge de residents per oferir-lo als forasters, amb un increment exagerat del preu del lloguer, però d'aquí a criminalitzar el turista hi ha un bon tros. Sense tenir present que moltes persones que ho critiquen, aprofiten les vacances per posar-se el barret de turista.

El conseller d'Empresa i Treball, Miquel Sàmper, deia que tenim un gran país i això sol ja és un incentiu perquè ens vinguin a visitar. Té tota la raó. Tenim un gran país, però amb això no n'hi ha prou. Cal millorar el servei, amb instal·lacions adequades i un personal amb formació, educació i ben retribuït. O ens ho agafem seriosament, o continuarem tota la vida anhelant un turisme de qualitat, no massificat. Les coses no surten soles.

La culpa és dels altres

Llegint els articles de l'ARA sobre l'augment de robatoris a l'aeroport del Prat he pensat que probablement  ja no ens fa angúnia el que poden pensar els turistes que ens venen a visitar, o que acudeixen a certàmens i convencions al nostre país. Segurament que tot està molt interrelacionat i aquella educació que vàrem rebre de petits a la nostra família queda, avui, com una anècdota. De fet, mirant segons quins comentaris en contra dels visitants, com si ells fossin els veritables causants dels nostres problemes, ja et dona la idea d'on hem anat a parar i de la simplicitat i estupidesa de molts a l'hora de fer segons quines deduccions.

Hem passat d'uns anys en què col·locàvem estores vermelles als turistes que ens portaven divises, a voler fer-los el buit, culpant-los de tots els mals. És cert que durant molts anys les dues fonts de finançament del nostre país eren els diners que ens enviaven els nostres familiars emigrants i els ingressos dels turistes que venien a prendre el sol a les nostres platges, i avui això ha canviat, però que ningú cregui que el turisme hagi deixat de ser una font d'ingressos. 

El problema rau en el fet que nosaltres no ens hem encarregat de millorar la nostra economia, oferir uns serveis de qualitat i seleccionant els nostres visitants, no pas posant barreres a l'entrada del país, sinó apujant el llistó de la nostra oferta. L'especulació mal regulada, amb l'explotació de personal, sense suficient formació i tacte, fa que els clients potencials siguin els que són, que es massifiqui tot, i que es provoquin tants problemes de convivència. Però, sobretot, no són ells els culpables!

Quan viatges a un altre país tens molt clar la indefensió en què et trobes sovint. Hi ha països més perillosos, on et sents més insegur. Avui hem aconseguit que el nostre país sigui un d'aquests on el visitant ha de mirar bé on deixa la cartera i malfiar-se de tots aquells que se li acosten gaire.

Els articles a què em referia deixen en evidència el problema actual de l'aeroport de Barcelona. Els avisos de megafonia sobre la precaució de guardar ben lligades les pertinences no són una anècdota. És una alarma que queda totalment justificada amb el que passa dia rere dia a l'aeroport del Prat. 

A mi em fa mal llegir tot això que passa. Adonar-me que al meu país la delinqüència va en augment, i encara més pensar que la sensibilitat ha deixat de conrear-se. Ens hem convertit en una colla d'insensibles que donem la culpa de tots als altres. Potser que ens ho fem mirar!

El turisme de qualitat

Aquests dies es parla molt de turisme i de les molèsties que ocasiona la seva massificació. De fet se’n parla ara, en època de vacances, però fa temps que el tema està a l’ordre del dia en multitud de converses, en articles d’opinió, i també entre veïns de zones amb una gran concentració de visitants. 

De jovenets ens deixaven molt clar que els ingressos del país procedien bàsicament del turisme i de la remesa d’emigrants, els diners que els treballadors a l’estranger enviaven als familiars que vivien al país. Ara sembla que ho hem oblidat, i sents afirmacions i crítiques que considero fora de lloc.

És cert que tota massificació és dolenta, i en el cas del turisme també. El problema està en fixar-se només en el nombre de visitants i no tant en el valor afegit. És evident que el govern, del color que sigui, ha treballat molt poc com millorar el turisme, perquè provoqui els menys perjudicis possibles, i a l’hora creï riquesa. 

No diré res de nou si poso com a punt negatiu la precarietat en què viuen i treballen les persones que es mouen en el món del turisme. Demanem un turisme de qualitat, però fem molt poc per oferir uns serveis de qualitat.

Voltant pel món et trobes de tot, però si et fixes en aquells països que són una mica exemple del turisme de qualitat, t’adones que la feina comença primer per casa. Si no millorem serveis i tracte. Si no millorem la formació dels treballadors i el seu salari, difícilment millorarem la qualitat del turisme que tenim a casa.

Quant a la remesa d’emigrants, l’altra font d’ingressos del passat, també ho hauríem de tenir molt present, sobretot quan parlem dels immigrants que ens arriben i la manera com els tractem. Tenim un tema pendent de fa massa anys: una llei d’estrangeria coherent, que no forci a mal viure les persones que arriben a casa nostra. Això dona per un debat específic que no hi cap en aquest post.

Les tres illes

Avui ens hem acomiadat de Venècia ja que demà marxem a primera hora. Abans però hem visitat les illes de Murano, Burano i Torcello. Unes illes que s’acostumen a programar en grups, però que nosaltres hem fet pel nostre compte, i amb un detall significatiu: abans que es llevessin la majoria dels turistes. Era dissabte i calia sumar-hi els visitants de cap de setmana. Això feia augmentar l’afluència de gent.

Per a qui no hi hagi estat us diré que la seva visita és prescindible, tot i que m’ha agradat haver-hi anat, sobretot a Burano, un poble molt endreçat, que viu del turisme, però que et causa molt bona impressió.

Torcello no té res a veure amb les altres dues illes, però t’ajudarà a veure que no tot s’acaba amb la massificació de Venècia. Hi ha tranquil·litat i més vegetació.

El comiat de Venècia ha consistit en perdre’ns pels carrers estrets de la ciutat fins arribar al capdamunt i baixar en vaporetto fins a l’estació de S Zacarias, molt a prop de la plaça San Marco.

Ara, amb la maleta pràcticament enllestida, fem un repàs d’aquests dies a la ciutat de Venècia. Demà només quedarà matinar i travessar la ciutat fins a l’aeroport.

Barcelona deserta

No sé si aquest ha estat el cas, o bé hi ha gent que hi ha anat a visitar-la, però per la situació de la majoria de poblacions del país la impressió és que a Barcelona aquests dies no hi ha quedat ningú. Al Collsabra, una zona que conec bé, han hagut d'organitzar-se per situar cartells indicant que poblacions com Tavertet o Rupit estaven tancades, en el sentit que no hi cabia ningú més. També es feia difícil poder visitar la foradada a Cantonigròs.

El que és bonic de pobles com Tavertet o Cantonigròs és la quietud que hi pots viure, el silenci i canvi total respecte al dia a dia de la gran ciutat, però en dies com aquests no és el mateix. L'excés de visitants provoca un estrès que no t'ajuda a apreciar la bellesa de les poblacions. Ho dic perquè aquelles persones que hi hagin anat per primera vegada els recomano que hi tornin més endavant, quan la situació s'hagi normalitzat i hi hagi els visitants que hi acostuma a haver.

El cas de Rupit ja és més excepcional, perquè gairebé està fet perquè hi hagi massificació de visitants. De totes maneres, anar-hi entre setmana convida a gaudir del paisatge i l'entorn, i una escapada a Sant Joan de Fàbregas és obligada.

Nosaltres ens hem quedat a casa, que s'hi està molt bé i ens hem estalviat les cues a la carretera. Tenim la sort de no viure a la gran ciutat, tot i que al Maresme hi podria haver una mica més de tranquil·litat i encara s'hi estaria millor.

Morint d'èxit per una mala planificació

Les notícies sobre turisme cada vegada són més contradictòries. Ens alegrem que vinguin turistes i visitants d'altres poblacions, però hem arribat a un punt que hi ha ciutats i poblacions que estan morint d'èxit.

Barcelona és el cas que tenim més proper i cada dia hi ha notícies sobre els problemes que ocasiona la massificació turística. Està molt bé dir que volem turisme de qualitat, però aquest no el tindrem si no els podem oferir serveis de qualitat, i en això hi estem tots implicats.

Recordo que pocs dies abans de començar les vacances parlàvem amb una companya de Calella i ens explicava com havia canviat el turisme de la seva ciutat. Calella va començar amb molta força i va aconseguir multitud de turistes que venien per poc cèntims a prendre el sol de dia i a emborratxar-se de nit. Ara, segons sembla, s'han anat tancant els hotels conflictius i ja n'hi comença a haver de més qualitat.

Els hotels són importants, però cal oferir bons serveis i en això no puc dir que no es faci res, però sí que cal treballar-ho més. I no ens podem oblidar de les infraestructures i la mobilitat. Si volem acostar els visitants al centre ho hem de posar fàcil. Avui he trigat tres hores per fer seixanta quilòmetres. La visita ha estat molt bonica, però les enrabiades dins del cotxe han estat sonades.