Plantar cara

Escollir els nostres representants a Madrid no és fàcil. Hi ha qui ho té molt senzill, sigui socialista o seguidor de la dreta espanyola. Ells hi són sempre presents, defensant els seus interessos i aconseguint una alternança en el govern que ens ha portat on som, amb molt desencís i desafecció cap a la política. També culpables del ressorgir del feixisme que vol convèncer la gent que amb els partits tradicionals, els que ens han governant des de la sortida del franquisme, no aconseguirem una societat més justa, menys desigual. Que amb una política autoritària i de limitació de drets reforçarem la nació espanyola, que és l'únic objectiu real i efectiu per triomfar en aquesta vida. Pur engany on molta gent hi cau.

Des de Catalunya, si realment creiem en la nostra singularitat cultural, de llengua i model de societat diferent, amb els errors i les virtuts, però pensat a la nostra manera, triar qui ha de representar-nos al Congrés de Diputats resulta molt complicat.

Ni PSC ni PP ens garanteixen millores per al nostre autogovern, més finançament, més inversions a Catalunya. La història ens ho confirma i no tenim cap dubte al respecte. Sumar, que vindria a ser el substitut d'Iniciativa per Catalunya, per entendre'ns, ens ho està deixant molt clar. Prioritzen l'atracció al vot de la resta d'Espanya al nostre. És qüestió de matemàtiques.

Les opcions independentistes serien les ideals per anar a Madrid a defensar els nostres interessos, però també podem llegir què ha passat darrerament. ERC ha fracassat en el seu intent de donar suport al PSOE per obtenir-ne beneficis. Sembla ser que l'única cosa que varen pactar i aconseguir va ser l'indult dels nostres presos polítics. Més enllà d'això no hi ha res. La taula del diàleg ni se l'espera, i el president Pedro Sánchez es vanaglòria d'haver pacificat i extingit tots els anhels independentistes. 

Junts tampoc ha anat més enllà, i el seu enfrontament al govern espanyol no els ha aportat cap benefici, i el seu discurs ha estat incoherent, ple de dubtes i cap resultat. Confiar que a Madrid puguem aconseguir res favorable és una utopia i només ens queda el dret a la rebequeria. La CUP va a Madrid a plantar cara, a dir les coses pel seu nom, amb tot el que això representa de cara a barraca. Però l'opció abstencionista, vot blanc o nul, no ens porta cap solució i en tot cas reforça el nombre de diputats de les formacions que mai ens ajudaran en el nostre procés cap a la sobirania. 

Tenim, doncs, l'oportunitat de ser presents a Madrid parlant clar i dient les coses pel seu nom. Retratant les jugades d'engany de les altres forces polítiques, deixant-los en evidència. El vot a la CUP és el vot valent sabent d'antuvi quines són les possibilitats d'incidir en la política espanyola, més enllà de deixar constància de la injustícia i manca de drets a què ens tenen sotmesos. No hi ha altra opció!

Ferran Mascarell, un bon gestor

Segons sembla Ferran Mascarell estaria disposat a presentar-se a les eleccions per a l'alcaldia de Barcelona. No sé ara, amb tot el batibull que hi ha entre PDECat, JxCAT i demés, quin suport polític tindria, però des de la meva humil opinió, penso que Ferran Mascarell és una bona opció per aconseguir un bon alcalde a la ciutat de Barcelona. 

Està comprovat que Ada Colau, amb tots els seus defectes i virtuts, no és la millor opció i que el seu paper com a líder social té més volada que no pas com a alcaldessa, i l'equip de suport i té molt a veure. Tampoc veig en els candidats d'altres forces polítiques, coneguts o pendents de conèixer, la millor solució per recuperar el lideratge amb èxit de la capital catalana. Potser Jaume Collboni seria un adversari a batre, tot i que a mi fa temps que em va decebre.

Ferran Mascarell ha demostrat la seva talla en tots els llocs que ha estat, i les crítiques que ha rebut han estat més polítiques que no pas de capacitat de gestió i èxit professional. Barcelona necessita un lideratge fort i amb les idees clares, i penso que Ferran Mascarell potser no és l'única persona, però si una bona opció per aconseguir que Barcelona recuperi el prestigi que en els darrers anys ha perdut.

Un estat espanyol sense sentit del ridícul ni vergonya

El govern de M. Rajoy amb la complicitat de jutges i magistrats dels tribunals de justícia espanyols han situat l'Estat espanyol i conseqüentment tot el poble espanyol en la ridiculesa més extrema, però el que és pitjor, en una posició antidemocràtica d'indefensió dels drets fonamentals de les persones. I encara és més greu si tenim en compte que han comptat amb la col·laboració explícita de les forces polítiques de C's i PSOE.

El poble espanyol no es mereix aquest govern, però tampoc l'alternativa política dels actuals socialistes i l'extrema dreta de C's. Com vaig sentir a dir fa uns dies a l'exministra Montserrat Tura, la història de la caiguda de la dreta representada per UCD, substituïda per una dreta encara més dura com va ser AP, ara es pot repetir amb la caiguda del PP, i la seva substitució per un partit dretà encara més radical com seria C's i, perquè no, amb la col·laboració de VOX.

Els mals auguris no preveuen una millora de la democràcia a Espanya i això seria el que ens impulsaria a voler sortir del regne. Catalunya, amb tots els seus defectes i virtuts, no pot aguantar més una situació política i social tan negativa i injusta, i la insistència en voler sortir, ha fet guanyar punts a una dreta radical, la de C's, que mai hauria d'haver obtingut la representativitat que ha arribat a tenir a Catalunya, gràcies sobretot a la caiguda en picat del socialisme català, sotmès a les voluntats del PSOE i a la incapacitat i mediocritat dels actuals dirigents del PSC.

Figures com Núria Parlon, alcaldessa de Santa Coloma, haurien pogut reflotar el PSC si no haguessin patit la pressió interna de polítics del nivell d'Iceta i els seus col·laboradors més propers, Illa, Granados...

La lluita pacífica dels catalans, convençuts que el model de país que se'ns imposa des de l'Estat espanyol no ens convenç ni el volem, continuarà fins a aconseguir un país més just i democràtic per als seus habitants i el futur dels nostres fills.

S'ha de mantenir el pacte de govern a Arenys de Mar?

Una pregunta que es fa molta gent és si a Arenys de Mar s'ha de mantenir el pacte de govern amb el PSC o bé se l'ha de convidar a sortir-ne. La resposta no és fàcil i cal analitzar-la a fons. Abans de respondre a qui m'ho hagués demanat, jo li faria una altra pregunta: Si l'actual govern no quedés en minoria, continuaria el pacte?

Malauradament en política una de les virtuts que escasseja és la coherència, i també podríem afegir-hi la seriositat. Per què molesta que el PSC formi part del govern que presideix l'alcaldessa d'ERC? Per la posició del PSC en les decisions contra les institucions catalanes, oi? Si mirem les formes, molts convindríem a dir que avui un pacte municipal entre ERC o PDeCAT amb el PSC no té sentit. Per acció o omissió, el PSC s'ha posat al bàndol de qui ha cessat els nostres legítims representants polítics. La imatge d'Iceta amb Millo i la ministra Montserrat és dura i, com ja comentava l'altre dia, no s'oblidarà fàcilment.

Arenys de Mar hi pot perdre amb la sortida del PSC del govern municipal? S'està fent bona feina? Els dos regidors del PSC es compenetren amb la resta de regidors de govern? Si aquestes respostes són positives, per què s'hauria de fer-los fora?

Personalment em dol molt el paper que ha jugat el PSC i en aquests moments no acceptaria formar-ne part com a independent. L'experiència va ser molt positiva i en guardo un bon record, però el que ha passat aquests dies m'ha fet mal i em serà difícil perdonar-los. En Ramon, però, ha estat un bon alcalde i també un bon regidor. Deixar-lo perdre com a regidor de govern, seria una llàstima, i cap benefici per a la nostra vila.

És difícil la resposta, eh? No sé com se m'ha acudit plantejar aquesta pregunta que em resisteixo a contestar alegrement.

A alguns polítics els manca una mica de vergonya

Vaja. Que són uns pocavergonyes. 

El PP té tants fronts oberts que no dóna l'abast. Fins fa poc el tema principal era Catalunya, ja que políticament no tenia cap partit que li fes ombra. El PSOE, dissortadament, continua en hores baixes, encara que els seus líders ho vulguin dissimular.

L'aparició de Podemos, tot i que diguin que només afecta el PSOE, no els ha fet cap gràcia, i s'han agafat allà on han pogut per tal de desacreditar-los. També s'ha de dir que no ho han tingut gaire difícil, dos dels tres dirigents principals han estat enxampats en situació estranya, un a nivell fiscal i l'altre laboral o becada.

En una societat sana aquests casos serien anècdotes, però tal com estem, amb tanta corrupció manifesta, que els que ens volen salvar de tot això no siguin aigua clara, no ajuda gens a confiar en els polítics, ni en els vells ni en els nous.

Als catalans, i a l'espera que s'acosti la data del 27S, ens han deixat una mica de banda, només una mica, per concentrar-se més en Podemos, que els pot fer molt mal en les properes eleccions autonòmiques i, posteriorment, les generals.

Avui, però, el circ estava muntat al Parlament. Tots els líders polítics a preguntar i jutjar el president Mas. Tots i totes, fins i tot les que, havent estat requerides, es varen negar a presentar-s'hi. La senyora Camacho, si tingués un mínim de vergonya i decència, no gosaria preguntar res al president. I amb això no pressuposo res, ni faig cap crítica a ningú pel fet que el president hi hagi estat convocat. Ell ha de respondre les preguntes i, si fa el cas, respondre públicament de les seves accions durant la seva carrera política, com a conseller o com a president.

Tal com algú comentava avui, tot plegat el que han buscat els polítics de cada partit ha estat sortir en pantalla i ensenyar el tipus. Alguns i algunes més els valdria quedar-se a casa i reflexionar sobre el seu paper, la seva coherència i la seva honradesa. Aquestes dues virtuts escassegen, i així anem.