Què fem amb la reincidència delictiva?

Cada vegada és més evident que la reincidència en la delinqüència és una lacra que la nostra societat no ha sabut resoldre. Hem de convenir que els delinqüents són una minoria, però la repercussió és gran i, si hi afegim el fet que reincideixen en els delictes, al cap de l'any el nombre d'actes delictius s'enfila. 

    No podem empresonar totes les persones que delinqueixen, però resulta cansat, costós i desencoratjador que l'única mesura que es prengui, quan es deté un delinqüent, sigui obrir un expedient i sumar-li un acte més, alguns dels quals sembla que en facin col·lecció. És per això que, sense haver d'arribar a l'escarment violent, que alguns prediquen, cal trobar la manera de reduir aquesta reincidència.

    Aquests dies es parla molt del robatori de coure, sobretot a la xarxa ferroviària, pels efectes que ocasiona, deixant sense transport públic a molts treballadors i estudiants. No és aquest l'únic delicte que cometen unes poques persones, però que reincideixen. Hi ha els furts, robatoris i actes de violència i inseguretat a la via pública que també acumulen delictes. És per això que no n'hi ha prou en centrar ara tota l'atenció a un tipus d'acte concret, sinó que s'ha de generalitzar per a tots aquells actes que provoquen inseguretat i impotència a la societat.

    En qualsevol situació de delicte cal diferenciar l'actuació de la policia amb la tasca del legislador. Sovint ens trobem que l'actuació policial resulta frustrant perquès saps que tot aquell esforç i risc acabarà en no-res, i això, per al policia, però també el ciutadà afectat resulta molt depriment. I aquí crec que cal insistir en la necessitat de legislar bé.

    En més d'una ocasió he criticat els polítics per la seva miopia a l'hora de confeccionar les lleis. És cert que els jutges aporten un plus important amb les seves interpretacions, però no és menys cert que una mala llei pot provocar molts problemes, no només a l'hora d'interpretar-la, sinó també pels seus defectes de forma.

    Avui mateix el PSOE ha decidit fer marxa enrere en la presentació de la seva proposta de llei del sòl, perquè no tenia prou suport. I això segurament que no és joc entre els partits polítics per veure qui té més força, sinó per la incapacitat de redactar, amb consens, bones lleis que es puguin argumentar bé i portar a aprovació. 

    Crec que, tornant a la reincidència, caldria analitzar bé què està passant i trobar la manera de regular aquesta mala praxi per aconseguir tranquil·litzar la població davant d'uns fets que es repeteixen sense que ningú no hi posi remei.  

Rodalies, excusa electoral?

Avui, a part de les eleccions al Parlament, ha estat notícia el col·lapse de Rodalies. Crec que és de les vegades que hi ha hagut més afectació, encara que ja no ens sorprèn. Ho estan investigant, però tot fa pensar que es tracta d'un nou robatori del cablejat de coure, que ha provocat uns petits incendis en diferents punts del voltant de Barcelona, de manera que ha estat impossible arribar-hi amb tren. Com sempre, una de les principals línies afectades ha estat la R3. Aquest és un mal endèmic que no sé si s'aconseguirà solucionar mai.

    Arran d'aquests problemes se'm presenten diferents preguntes que no sé si tenen resposta, com a mínim una resposta que tingui sentit i justificació avui dia. En primer lloc m'agradaria saber si els autors dels repetits robatoris de coure arriben a ser identificats i detinguts, o bé és una pràctica segura que van fent sense cap conseqüència per a la seva persona.

    L'altra pregunta seria saber què em fan del coure sostret. Si el venen per fer diners, qui els hi compra? No hi ha manera de saber qui són els compradors que permeten fer negoci als lladres? Semblaria que si es troba el comprador, aquest hauria de respondre de la manera com facilita que els lladres continuïn delinquint. Si la policia no identifica els culpables, com a mínim que aquests no tingui la possibilitat de vendre la mercaderia i guanyar diners.

    I també m'agradaria saber si no hi ha manera de tancar l'accés a la via del tren. Ja sé que són molts quilòmetres de línies i que algun forat o altre troben per entrar-hi, però potser convindria repassar com està tota la xarxa i fer-s'hi més per evitar que sigui tan fàcil sostraure el cablejat.

    Ens queixem molt de Rodalies i crec que una mica de raó tenim. La inversió que s'hi ha fet és ridícula i desproporcionada respecte al tren d'alta velocitat, i Rodalies és el que dona més servei de transport a més gent i, al meu entendre, s'hauria de prioritzar. Està molt bé disposar de tren d'alta velocitat, però cal primer de tot que totes les persones que s'han de desplaçar per estudis i treball cada dia, tinguin un transport decent, cosa que no passa.

    Cal separar la gestió de la capacitat de resposta davant de les sorpreses desagradables com la d'avui. Sovint passa que la informació i presa decisions no són les més desitjades. Segur que una gestió propera, amb competència del nostre govern, seria més eficient, però no és només pel fet de dirigir-ho de prop que podrem assegurar un bon servei. El tema de Rodalies té corda per rato. De moment, avui, algú dirà que no ha pogut votar per culpa del tren.

Matar el missatger

Disparar al missatger, culpant-lo de tot, seria una mica el que sembla que ha passat amb la Federació Espanyola de Futbol (RFEF) arran dels fets ocorreguts durant el partit entre l'Almeria i el Real Madrid, en relació a la consulta al VAR. Haig de dir que no he seguit el tema a fons i per tant segur que se m'escapen coses, però no entro a valorar les jugades polèmiques ni les decisions preses, sinó el fet que la investigació que s'ha obert després del partit no va dirigida a exigir responsabilitats a l'àrbitre o àrbitres que hagin pogut errar el veredicte, sinó a la persona o persones que han revelat els comentaris, que sembla ser que són secrets, durant la valoració d'aquestes jugades, i que els han deixat en evidència.

    Acostuma a passar sovint que en lloc d'analitzar què falla es dediquen a perseguir els delators. Això ens demostra que hi ha moltes coses mal fetes que no ens n'assabentem, i només ens arriba allò que per alguna distracció s'ha colat i s'ha fet públic. 

    Aquest cas té una importància relativa, en tractar-se d'un partit de futbol, però això aplicat a fets més substancials, t'adones que ja no et pots refiar de ningú, ni et sorprèn tot el que puguin dir de l'Operació Catalunya. Perquè els polítics implicats han mentit, han tingut l'aval dels jutges i dels mitjans de comunicació, sobretot tenint en compte que l'enemic a abatre era Catalunya i l'objectiu a aconseguir era salvar la unitat d'Espanya al preu que fos, saltant-se tots els codis ètics que fes falta.

    M'imagino que no és permès ni està previst en el reglament de futbol, però què us sembla si, tenint en compte que la decisió presa pels àrbitres era totalment errònia i comprovable, no una vegada acabat el partit, sinó de manera conscient quan encara hi havia la possibilitat de canviar-ho, potser no seria tan rar que el partit s'hagués de tornar a jugar, o anular la jugada que havia resultat totalment injusta i il·legal. De la mateixa manera que es revisen les sancions als jugadors i es decideix la pena a complir, després dels partits, per què no es pot decidir quines jugades s'anul·len quan aquestes han estat clarament incorrectes?

    No sé si la meva idea revolucionaria el món del futbol, ni tampoc si seria per millorar-ho o, com ha passat amb la incorporació del VAR, per fer-ho encara més complicat. En tot cas, el que no entenc que s'hagi de perseguir és el robatori de l'àudio que ha deixat en evidència uns àrbitres que no han fet bé la feina. I en cap moment he parlat de favoritismes cap a un club determinat. Això seria objecte d'un altre escrit.

Treballar en la seguretat ciutadana

No sé a quin lloc de l'escala de preocupacions ciutadanes es troba ara mateix la inseguretat ciutadana, però en tot cas és un problema que preocupa força i no s'acaba de trobar la manera de millorar la seguretat, i la sensació de seguretat, que aparentment tindria més facilitat per resoldre's. Perquè una cosa és el conjunt d'actes incívics i de violència que provoquen inseguretat i l'altra la sensació de trobar-te insegur i la por de patir qualsevol estrebada o robatori.

Se'n parla molt, però la sensació que tens és que no avancem en la millora de la seguretat. No cal parlar dels actes extrems, amb morts per apunyalades que, malauradament, es repeteixen sovint. Només tenint en compte els petits furts, els ensurts que es troba la gent quan surt al carrer, o els petits robatoris als domicilis, ja produeix una angúnia que preocupa la gent.

Tot i que hi ha punts concrets on les possibilitats de patir alguna agressió són més importants, també ens trobem en casos a llocs molt habituals i en hores que no són ni nocturnes ni de matinada, sinó fins i tot a ple dia. La resposta ràpida de molts és exigir l'empresonament del delinqüent, el càstig exemplar, evitar la reincidència deguda a la facilitat que tenen els delinqüents de sortir alegrament de les comissaries de policia. Probablement no tot passa per aquestes mesures estrictes, però sí que ens agradaria veure que el ciutadà que es comporta no esdevé amb tanta facilitat una víctima propícia del delicte.

En alguna ocasió he demanat més presència policial al carrer. No es tracta de viure en un estat policial, on no pots fer un pas que no et trobis amb un parell de policies, però crec que seria bo que aquests trepitgessin més el carrer, i que fossin visibles.

Alguns municipis, amb més o menys encert i resultats, tenen establerts els policies de carrer, o de barri, que es coneixen el terreny i les persones que hi conviuen, i mantenen, fins i tot, converses amb la gent que hi viu. Millorar la relació entre ciutadans i policia és una bona manera de millorar-ne la confiança, i disminuir la sensació de por a ser agredits al carrer.

Crec que els nostres governants locals s'haurien de prendre més seriosament els problemes de convivència que són fruit d'aquesta por i d'aquesta desconfiança vers la nostra policia i la seva capacitat per aturar els delinqüents, o si més no fer-los la vida més difícil. És per això que insistiria en la meva petició de demanar més presència policial al carrer, i més lligams amb la ciutadania a qui es deuen, com a servidors públics que són.

Les mentides fan perdre la confiança

Si vols que la gent confiï en tu el primer que has de fer és no mentir. Les mentides es descobreixen tard o d'hora. Normalment molt aviat. D'aquí la dita que s'atrapa abans un mentider que un coix. Aquesta premissa l'hem d'aplicar a qualsevol àmbit, ja sigui a la feina, la família, la política. És en la política on es descobreixen els pitjors escàndols i la repercussió està garantida. A còpia de mentir, quan dius una veritat la gent ja no et creu. Llavors ve el llop de veritat i es menja totes les teves ovelles.

No volia repetir-me sobre el cas de la presidenta del Parlament català, però avui he llegit que els Mossos d'Esquadra havien arxivat el cas del robatori al 'domicili' de Laura Borràs. Segons sembla el robatori no es va fer al seu domicili, sinó en un magatzem, i el robatori es va produir en varis d'aquests magatzems.

A ningú li agrada que li entrin a casa seva o en una de les seves propietats, encara que els lladres no aconsegueixen endur-se res de valor. El sol fet que t'hagin entrat ja indigna i et solidaritzes amb totes aquelles persones que ho han patit. Quan Laura Borràs ho va denunciar, moltes persones varen manifestar el seu enuig i la varen compadir. Però Laura Borràs no va dir tota la veritat. Tampoc va mentir, encara que si es referia a casa seva i no va ser precisament aquest el lloc, crec que ho havia d'haver matisat.

Ningú no posa en dubte que Laura Borràs és víctima d'una pressió sense precedents. No se li vol deixar passar res pel simple fet de ser qui és i com pensa, i és per això que ha de procurar ser molt transparent i no deixar cap mena de dubte en tota la seva actuació. L'anècdota del lloc on es va produir el robatori hauria passat inadvertida en qualsevol altra situació i persona, però tractant-se de Laura Borràs tothom hi ha parat atenció.

Als polítics, en concret, no els agrada que els acusin de mentiders, perquè al llarg de la seva carrera política fan moltes promeses i volen que la gent els tingui confiança. Però la veritat és que la mentida és molt freqüent al món de la política. A vegades es tracta d'imprecisions que poden posar en dubte la honestedat de la persona. En aquest cas, probablement no hi ha hagut mala intenció, però moltes persones hauran pensat que a Laura Borràs li interessava fer-se més la víctima, i una manera fàcil era afirmar que li havien entrat a casa a robar, no pas que es tractés d'una robatori massiu a diferents trasters d'un racó de Barcelona.

Incivisme latent

Dins del sac on acumulem elements que ens fan sentir impotents davant la realitat diària n'hi ha un que té moltes facetes i que, com a mínim a mi, em deixa sense saber com reaccionar. Em refereixo a l'incivisme.

Els catalans rebem bastonades per totes bandes, sobretot si t'estimes la llengua pròpia, la cultura, el país. Si valores la participació a la vida pública, el respecte a les persones i a l'entorn. Políticament no hi ha dia que no tinguis un motiu o altre per enfadar-te i sentir-te impotent per reaccionar. La injustícia és cada vegada més flagrant, i malgrat la evidència dels fets t'adones que no hi ha res a fer per canviar les coses.

L'incivisme, però, no deixa d'afectar-nos el dia a dia, i sigui perquè m'he anat fent gran, el cas és que cada vegada veig que l'incivisme va a més. Ja no es respecte res ni a ningú, i tens la impressió que els incívics ho tenen tot de cara. Els nostres representants polítics no fan prou per combatre-ho, i qui hi surt guanyant és el cara-dura de torn, cada vegada més abundant.

Aquests dies ha sortit a la premsa la notícia dels grafitis a façanes de comerços, i en concret de la botiga barcelonina Queviures Múrria, amb façana modernista. No cal que sigui un espai històric o reconegut, qualsevol façana es mereix tot el respecte, però t'adones que en l'incivisme no hi ha cap tipus de sensibilitat. Després ens queixem que la nostra via pública fa fàstic.

Penso que la deixadesa de tots plegats ha fet que els incívics hagin trobat la manera d'esplaiar-se sense perill, embrutant la ciutat pel simple plaer de fer-ho. Sempre he pensat que hi ha delictes que tenen una explicació, com pot ser el robatori, la qual cosa no justifico, però n'hi ha d'altres que no s'expliquen per l'absurditat i perquè no se'n treu cap tipus de benefici.

Entenc les dificultats per acabar amb aquesta pràctica incívica, però entre tots hauríem de fer l'esforç per trobar la manera de sensibilitzar la nostra societat i fer més difícil aquestes actuacions que ara observem amb tanta freqüència. L'estimació al país és un element que de ben segur frena actes vandàlics sense sentit, i és per això que penso que ens falta aquesta estimació per aconseguir un país millor, amb més respecte per a les persones i les coses. I això ho hem d'ensenyar des de casa, des de les institucions públiques, des de l'escola, des de les nostres organitzacions. No podem llançar la tovallola ni deixar que siguin els altres que se n'encarreguin.

Quantes vegades cal reincidir per anar a presó?

Avui llegia la notícia que un jutge ha enviat a presó un noi de vint-i-dos anys que havia estat detingut en 113 ocasions els darrers quatre anys, per diferents robatoris a establiments de roba, joies i cases particulars. La pregunta que ens fem molts és quan s'ha de trigar per enviar a presó una persona. Quantes vegades ha de robar un perquè se'l condemni? A quantes empreses i particulars s'ha de perjudicar abans no se'l tanqui en una presó?

La inseguretat en què vivim s'agreuja quan veus que els delinqüents se'n surten molt bé, entrant i sortint per la mateixa porta de la comissaria el mateix dia. Fins i tot això fa que moltes persones deixin de presentar denúncies, no pas per l'eficàcia o no de la policia, sinó perquè el jutge els deixa anar amb càrrecs. Què vol dir que els deixa anar amb càrrecs?

Estic molt d'acord que no es pot anar tancant la gent a la presó a la més petita, i que cal fer un seguiment de les persones propenses a delinquir, però crec que hi ha uns límits que no s'haurien de superar. No pot ser, com en aquest cas, que una persona hagi delinquit vint-i-cinc vegades en tres mesos i se'l deixi tranquil·lament perquè hi torni. No sé si això és a criteri dels jutges o bé hi ha una normativa que ho imposa. No sé si els jutges són lliures de decidir què en fan del delinqüent reincident, però alguna cosa deu estar mal escrita i convindria revisar-ho, si més no per recuperar la confiança de la ciutadania en la Justícia.

Vidres trencats a la via pública

Els mitjans informatius locals tornen a parlar del robatori amb trencadissa de vidres a cotxes estacionats a carrers de la vila. Una fet que indigna els perjudicats, però també les persones que no entenem l'incivisme sistemàtic a què estem sotmesos els vilatans.

Aquest malestar creat per la inseguretat és molt desagradable. No hi ha res que preocupi tant com haver de desconfiar de tothom desconegut, per culpa de quatre incívics que no respecten els altres. Ja sé que aquests comentaris no arriben a les persones que causen els perjudicis, però és una manera que tinc per manifestar la meva ràbia cap aquesta manera d'obrar d'uns pocs, que fa mal a molts.

Deixar el cotxe aparcat al carrer esdevé una loteria ja que no saps si l'endemà serà el teu cotxe el que trobaràs malmès. Podem demanar més vigilància, però es fa impossible garantir la seguretat de tots els vehicles aparcats a la intempèrie tots els dies i nits de l'any. Hem d'exigir civisme i rebutjar qualsevol mostra d'incivisme, per lleu que ens pugui semblar, ja que qui es mostra incívic en els petits detalls, pot resultar incívic en destrosses més importants.

No podem riure les gràcies ni dissimular que no hem vist qui no es comporta com cal a la via pública, perquè això és la base de l'incivisme més greu. Hem de denunciar qui no sap conviure amb respecte als altres i intentar escombrar les persones que s'aprofiten de la indefensió dels altres.

Unes lleis injustes per a una convivència en perill

Tot i que començo escrivint aquest post des del Calisay on té lloc la presentació de l'acord polític de la moció de censura a l'alcalde d'Arenys de Mar, avui no en parlaré, sinó que em centraré en els fets d'aquest cap de setmana quan un mosso d'esquadra va ser agredit per un jove que anaven a detenir per estar robant a vehicles aparcats prop del port.

Ha acabat l'acte del Calisay i ja sóc a casa per continuar escrivint el meu post. Tot i que me'n vénen ganes, he dit que avui no parlaria d'aquest acte, sinó dels fets del cap de setmana.

Lluitem contra l'incivisme, ideem maneres d'incidir en les persones que no es comporten cívicament i deterioren la convivència, però les lleis no ens hi ajuden, sinó tot el contrari. La sensació que tens i que molta gent et manifesta és que els incívics, els delinqüents se'n surten i qui viu malament és qui compleix la llei.

A Arenys de Mar, la nit de dissabte a diumenge, un parell de nois estava robant les pertinences dels cotxes aparcats prop del port i una patrulla, avisada per veïns, s'hi va presentar per intentar detenir-los. Un dels joves va apedregar un dels mossos i ja a terra el va agredir violentament. 

Tot i que els nois van acabar detinguts, aquests ja són al carrer mentre el mosso d'esquadra continua ingressat. Això, que deu seu tot el legal del món, no s'entén ni s'accepta. Si els delinqüents saben que poca cosa els passa, qui els frenarà en les seves accions delictives? No em val que em diguin que a mesura que els vagin detenint acumularan punts que els pot portar a la presó més endavant. Entretant tindrem uns delinqüents lliures amb el perill que la pedregada un dia sigui mortal.

Critiquem la policia, critiquem els jutges, però a qui hem de criticar són els polítics que tenen l'oportunitat de canviar les lleis perquè no siguin tan permissives per als delinqüents i tan inoperants per a les víctimes.

Qui hi fa negoci amb el robatori de les catenàries?

No m'agradaria que el meu escrit es mal interpretés. El tema és delicat i no pretenc en cap cas convertir el nostre país en una dictadura repressiva, amb càstigs a dojo, però sí que demanaria una reflexió sobre el funcionament de la nostra societat i, sobretot, les mesures que es prenen davant d'actes incívics i, en alguns casos, vandàlics.

Arran del nou robatori de cablejat de coure, que ha paralitzat una bona part de la xarxa de tren del país, i el fet que no és la primera vegada, sinó que es reprodueix massa sovint, demanaria als nostres governants i representants a les institucions, si no consideren injust que una gran majoria de persones amb comportament cívic, estiguin a la mercè d'uns pocs incívics o malfactors.

La solució ni és única ni és fàcil, qui pensi el contrari menteix o s'equivoca. Això no vol dir, però, que no s'hagin de buscar solucions, i a vegades passen per augmentar les penes i buscar els veritables culpables.

Podem pensar que qui roba té una necessitat de supervivència i que amb aquesta acció obté uns diners que li permeten viure. Sense exculpar l'autor o autors, hem de mirar qui els retribueix. El coure no se'l mengen, sinó que n'obtenen uns diners. Qui els paga?

Repeteixo que no és fàcil resoldre-ho, però sovint es fa massa la vista grossa amb segons quines activitats, que potser caldria seguir més de prop i sancionar quan es converteixen en il·legals. 

Fa molt temps que penso que les nostres lleis s'haurien de revisar, i incorporar més valor als que actuen correctament i ser més severes per aquells incívics o provocadors del conflicte. I dic, provocadors del conflicte, perquè probablement en el cas dels robatoris de coure, no són tant els lladres, com els que hi fan negoci. 

Núria Parlón, un valor dins del PSC

Avui he escoltat una part de l'entrevista que Catalunya Ràdio ha fet a la Núria Parlón, alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet i número dos del PSC, i m'ha agradat. Sempre que l'he sentit, partint de la base del partit que representa, l'he trobat molt coherent i políticament intel·ligent. Penso que el PSC necessita persones com ella per sortir de l'atzucac on l'han ficat.

Sens dubte Pere Navarro no era la millor opció per reflotar el partit i el PSC ha tingut molta sort que dimitís, segurament pressionat per la seva executiva on hi ha gent prou espavilada. Iceta, ja ho deia ahir, ha fet una gran jugada col·locant Ros i Parlón en uns llocs destacats dins del partit, però sobretot en el cas de Núria Parlón que és una referent i un valor de futur. El cas de Ros ja el vaig tractar ahir i no cal donar-hi gaires voltes més.

A aquestes alçades de l'estiu la política estaria adormida a l'espera del mes de setembre. Enguany, però hi ha prou temes per mantenir viva la línia informativa i la tensió. La trobada anunciada per aquest mes de juliol entre els presidentes Rajoy i Mas, els preparatius de la manifestació de l'onze de setembre i la consulta del 9-N, marquen un protagonisme prou significatiu com perquè molts estiguem de vacances amb una orella als informatius radiofònics, o una ullada a Internet.

A nivell local poca cosa a destacar tret dels darrers robatoris a comerços i llars que preocupa els vilatans per la impunitat amb que operen els lladres. És important que els veïns estiguem alerta, i si sospitem d'algun moviment estrany a casa dels nostres veïns, ho comuniquem de pressa a la policia. Si no ens ajudem entre nosaltres qui ho farà?

Primer dia de vacances, gaudint de la casa i recuperant converses que durant l'any costa prou de trobar moments per fer-ho. De mica en mica, sense fer-ho de sobte, desconnectant de la feina, que ja toca.

L'Audiència Nacional prohibeix als mitjans difondre el rostre de l'exinspector de policia

Per què?

La Fiscalia s'oposa a l'extradició a l'Argentina de Billy el Niño, reclamat per tortures durant el franquisme, i no ens deixen que li veiem la cara, sinó només la clepsa. Es tracta de l'exinspector de policia Juan Antonio González Pacheco. El fiscal s'ha oposat a l'extradició perquè aquests fets poden ser investigats a Espanya, i ho ha dit seriosament!

La famosa llei d'amnistia del 1977, que perversa que és! i quin mal que ha fet a la democràcia espanyola. Aquesta llei hauria de ser revocada perquè no es va promulgar en situacions normals. Però estem parlant d'Espanya i en aquest país la dreta ha fet sempre el que ha volgut i l'esquerra s'hi ha arronsat en tot moment.

Per què no podem veure el rostre de qui està acusat d'haver torturat de manera acarnissada i vexatòria els detinguts? Permeten que es vegi la cara de qualsevol imputat i acusat per robatoris i corrupció, però no de qui torturava avalat i protegit per una dictadura que tenia anul·lats els drets més elementals de les persones. Això passava amb Franco, però ara, que ens recorden un dia rere l'altre que estem en democràcia, continuen defensant unes persones indesitjables que viuen còmodament tot i les maldats de que se'ls acusa. Si aquesta és la democràcia que podem esperar d'Espanya, jo no em sento espanyol ni tinc ganes de continuar sota aquest paraigua.