Filosofia a l’Ateneu arenyenc

En més d’una ocasió he parlat en aquest blog de diferents activitats organitzades per l’Ateneu arenyenc. Hem d’agrair la seva tasca cultural i també social, que d’alguna manera omple un buit que de ben segur trobaríem a faltar si no existís. L’Ateneu té molta història, amb èpoques més dinàmiques que d’altres, sempre en funció del temps que es viu, però sobretot de la gent i els seus impulsors. En aquests moments tenim una junta molt engrescada, amb molta dedicació i amb una oferta d’activitats prou variada i interessant.

Enguany he assistit al curs de filosofia que imparteix en Joaquim Bretxa, dedicat als filòsofs hel·lenístics, amb una prèvia prou extensa sobre Sócrates i Plató. Gràcies a la meva situació de jubilat, m’ha estat possible participar-hi, i gaudir i aprendre una matèria que sempre m’ha interessat, però que mai hi havia aprofundit. Espero que el curs tindrà continuïtat a partir del mes d’octubre i que hi podré participar novament.

Ahir parlava de Cultura i la importància d’alimentar-la perquè crec sincerament que és l’única manera de ser persones de ple dret. Uns drets que no sempre són respectats, però sí lluitats i reivindicats. La ignorància és molt perillosa, per a un mateix, però també per a tota la societat. I doncs, conèixer els filòsofs i la seva doctrina i pensaments és una bona manera d’ajudar-te a conrear aquesta cultura que et farà lliure, i entendre moltes coses que passen avui, i adonar-te que malgrat el pas dels segles, hi ha coses que no canvien i actituds i maneres de pensar que són vitals per a una societat civilitzada.

Certament que la mateixa filosofia ha evolucionat moltíssim, i es fa necessària una reflexió de tota la trajectòria, i conèixer a fons la realitat actual i aprofundir en els coneixements dels nostres contemporanis, però crec que els grans pensadors pre-hel·lenístics sempre tindran alguna cosa a ensenyar-nos i els haurem de tenir molt presents per no equivocar-nos en les nostres decisions, i per ajudar-nos a reivindicar aquells drets bàsics per a tota societat democràtica. Vivim uns anys difícils per a la supervivència de la democràcia i estem obligats a lluitar per preservar-la i assegurar un futur adequat per als nostres fills.

La Cultura ens farà lliures

Darrerament, parlant de l’auge del discurs de l’extrema dreta, del ressorgir del feixisme, comentava la importància de la cultura en sentit ampli, i com aquesta no és protagonista del discurs d’aquesta ideologia, sinó més aviat s’aprofiten de la ignorància i ja els està bé no fomentar-la. 

Hem pogut observar quina ha estat l’actuació dels nous governants del PP-Vox després de la victòria al País Valencià i a les Balears, i una vegada més s’ha constatat la repressió contra la cultura catalana, sense respectar els drets lingüístics d’una part de la població de l’Estat espanyol.

També hem pogut llegir moltes crítiques per la manca de lectura entre la població, els joves, però també les persones adultes, i encara afegiria, en clau local, la crítica, no sempre prou argumentada, contra la construcció d’una nova biblioteca amb una forta inversió.

I per què ho dic tot això? Doncs per fer una defensa aferrissada de la lectura i de la cultura en general, l’única manera de combatre la ignorància i la repressió autoritària d’aquells que mai pensen en el poble, sinó en aprofitar-se’n per als seus interessos personals i polítics.

No puc vanagloriar-me del meu passat lector, ja que no tinc un currículum brillant en aquest aspecte, però sí d’haver-ho reconduït i poder dir que m’he convertit en un lector habitual, i gràcies a això he crescut culturalment i, en conseqüència, socialment. Perquè una societat millora a mesura que s’enriqueix culturalment. La Cultura, en lletres majúscules, és la clau per a alliberament de la persona davant l’autoritarisme, les dictadures i el feixisme. Només un poble culte pot esdevenir lliure, i si tots ho tinguéssim clar i ho pregonéssim la nostra societat seria molt diferent de l’actual.

Llegim, aprenem i fem ús de les biblioteques per créixer com a persones, i fem-ho lluitant contra les desigualtats, fent possible que tothom hi tingui accés, al marge dels seus orígens, la seva cultura, la seva situació econòmica i les seves possibilitats reals.

Qui ens defensarà a Madrid?

Aquests dies segueixo la política una mica en la distància. Llegeixo les notícies, però una mica per sobre, com si l’esperit de les vacances ho refredés tot, encara que les decisions que els nostres polítics acabin prenent puguin decidir el nostre futur més immediat, amb greus conseqüències, en funció de quina solució trobin al desenllaç de les darreres eleccions generals.

Tot i que ja ho he dit en altres ocasions, potser amb unes altres paraules, és una llàstima el lament dels socialistes catalans quan veuen que Junts pot acabar decidint si hi ha una nova convocatòria d’eleccions o no, perquè tampoc ells han fet res per evitar aquesta situació.

La pregunta que em faig és oportuna en un moment en què la CUP desapareix del Congrés de Diputats, ERC perd gairebé la meitat dels seus representants, Junts en perd un, però salva una mica els mobles, i el PSC s’erigeix com el gran guanyador a casa nostra. Ho pregunto perquè els socialistes catalans ja fa temps que varen deixar de treballar per a nosaltres. La possible influència dins de l’organització socialista espanyola es va esborrar, probablement pel perfil dels nous dirigents socialistes catalans. I ara, que Pedro Sánchez pot acabar mantenint la presidència del govern espanyol pels bons resultats del PSC, no sembla que aquests estiguin per la labor de canviar de tàctica i recuperar el seu paper d’èpoques passades.

És una llàstima que la defensa dels interessos catalans estigui només en mans dels partits independentistes, i que el PSC se n’hagi rentat les mans, amb l’agreujant d’exercir una pressió i una crítica desmesurada contra els defensors del procés independentista. M’agradaria pensar i constatar que els socialistes catalans també saben anar a Madrid a defensar els nostres interessos, sobretot quan veus de quina manera ens critiquen i ataquen des de la resta d’Espanya.

No sé què faran els diputats de Junts, ni si ho posaran a consulta entre la militància. Els resultats definitius de les eleccions generals, que obliguen a Junts a votar favorablement la designació de Pedro Sánchez , perquè es pugui fer efectiva, posen més pressió als polítics independentistes, però que no s’equivoquin els dirigents, militants i simpatitzants socialistes: no tot serà culpa dels independentistes. Si la política seguida pels socialistes catalans aquests darrers anys hagués estat diferent, tampoc la situació actual no seria la mateixa.

Microrelats

Aquest dimarts vaig assistir al taller de microrelats de la biblioplatja, amb la Gemma, que també ens va dirigir els dos tallers d’escriptura creativa organitzats per la Biblioteca d’Arenys de Mar aquest hivern. Es tractava d’una sola sessió d’una hora de durada, però malgrat això l’experiència va ser interessant. 

Tots tenim idea de què pot ser un microrelat, el seu nom no deixa gaires dubtes, però una altra cosa és que t’expliquin quines característiques ha de complir un relat perquè entri a formar part de la categoria de microrelat.

Ara no explicaré tot el que se’ns va dir, però sí que m’agradaria comentar que les coses anirien d’una altra manera, i de ben segur que millor, si dediquéssim moments de la nostra vida a pensar i escriure. No es tracta de ser grans escriptors i començar a vendre llibres, sinó ajudar el nostre món, que passa per uns moments creatius molt baixos, a recuperar idees, i engrescar la gent a ser més positius i aportar a la societat alguna cosa de profit.

Al final del taller vaig pensar que continuaria amb els meus escrits al blog, bàsicament dedicats a la reflexió sobre les coses que passen pel món, però que al mateix temps miraria de trobar moments per escriure algun microrelat i procurar ser una mica creatiu. Per col·laborar, amb el meu granet de sorra, a aportar idees que a algú li puguin interessar, i a aprendre de l’escriptura, que al final és el que tots hauríem d’intentar fer.

A vegades, les xifres ens perden

La interpretació de les dades, així com de les estadístiques, no sempre resulta prou entenedora, i en algunes ocasions fins i tot s'utilitzen per confondre la gent, per tirar l'aigua al molí. Ho hem vist en campanyes electorals, que és on s'aprofiten més les xifres per convèncer els electors que el recorregut del partit és el millor. Es tracta de recaptar vots.

També fora de les campanyes ens trobem en què llegim segons quines dades i ens podem arribar a convèncer de realitats ben diferents. Diuen que el paper ho aguanta tot, però quan rasques i mires què passa, t'adones que allò no quadra. I tot això sense necessitat de mal pensar.

Avui sortia la notícia del nivell d'atur a Catalunya, que es troba per sota del 9%. No hi ha dubte que és una bona notícia. Hi ha menys persones que mai a l'atur, però tot i així és bo analitzar les dades i treure'n conclusions més exactes i realistes, ja que fàcilment podríem concloure que en haver-hi menys atur, la nostra societat va vent en popa.

Sense voler tirar aigua al vi, m'agradaria recordar que el fet que la taxa d'atur sigui baixa no vol dir que tothom tingui feina, però sobretot, que tingui feina no precaritzada. Les xifres arriben en un període on existeixen moltes empreses, sobretot les turístiques, que contracten persones de manera discontínua, i que ara estan actives. Quan s'acabi la temporada aquestes persones aniran a l'atur. Al mateix temps estem parlant d'empreses que ofereixen uns sous molt baixos, alguns dels quals no permeten l'emancipació dels joves, o tirar endavant una família constituïda.

Està bé que l'atur baixi i que ho tinguem en compte, i fins i tot que ens n'alegrem, però no podem oblidar que el nivell de pobresa cada vegada acumula més famílies. Abans les persones que tenien la sort de treballar no es consideraven pobres, només aquelles famílies que, per les circumstàncies que fossin, no podien treballar i per tant ingressar uns diners que els permetés viure dignament. Ara hi ha famílies que tot i treballar, no arriben a finals de mes. Els preus es varen disparar, però els sous són baixos.

És per això que paral·lelament a avaluar el grau d'atur de la nostra població, també analitzada per franges d'edat, caldrà tenir present el nivell de precarietat, perquè els nostres governants no es quedin tranquils amb una part de les dades, i treballin perquè tothom pugui no només tenir feina, sinó que aquesta sigui ben retribuïda, perdurable en el temps, i que cobreixi les necessitats bàsiques de subsistència.

Acord per facilitar l'accés al port

Avui apareixia la notícia de l'acord a què han arribat la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament d'Arenys de Mar per resoldre un greu obstacle d'accés al port de la vila. Han passat massa anys sense resposta, com per no comentar-ho, ara que sembla ser que la cosa és seriosa. La nostra vila té moltes barreres arquitectòniques que cal anar eliminant. Algunes d'elles són barreres físiques amb més o menys dificultats a l'hora de posar-hi remei, però d'altres són barreres que creem per una mala praxi a l'hora de gestionar l'espai públic.

L'accés dels vilatans al port, del qual n'estem tan orgullosos, ha estat sempre dificultós, sobretot per a les persones amb dificultats de moviments, ja siguin persones grans o amb diversitat funcional. La resposta que des del govern municipal es donava, quan es presentaven queixes i suggeriments, era que des d'un extrem de la vila ja s'hi podia accedir. Sempre he pensat que era una mala excusa, per evitar enfrontar-se amb unes obres que impliquen la participació de més d'una institució, cosa molt freqüent a la nostra vila, on en pocs metres hi ha competències repartides entre moltes administracions públiques.

Els arenyencs estem una mica escaldats, amb decisions i acords que no s'acaben complint. Tenim molts exemples i no voldria pensar que aquest en pot ser un altre. Confio, doncs, que realment les dues administracions implicades compliran l'acord a què han arribat i que en pocs mesos podrem veure realitzat un somni per a moltes persones que ara no ho tenien fàcil per accedir a una part del municipi que és enveja de forasters.

Aprofito l'avinentesa, però, per demanar al nostre govern municipal que no s'aturi aquí i continuï treballant per fer més accessible l'espai públic a tot tipus de vianant. Que caminar pel Passeig Xifré o la Riera, que tots estimem tant, no esdevingui com fins ara una carrera d'obstacles. Tothom té dret a viure i a guanyar-se la vida, però respectant els altres i complint les normatives que ens hem fixat, perquè passejar pels carrers i places de la vila sigui fàcil per a tothom.

Empreses de serveis que no pots defugir

Són molts els debats que giren al voltant de la política i, encara més concretament, al voltant dels partits polítics. No només en èpoques electorals, i que ara n'hem tingut dues de molt seguides, sinó al llarg dels mandats municipals o legislatures. És cert que els efectes de les decisions polítiques ens condicionen i lògicament ens agrada opinar i criticar allò que pensem que no funciona prou bé. De totes maneres, convindria ampliar el camp d'anàlisi i tractar temes que també marquen la nostra vida i ens provoquen maldecaps i problemes de tot tipus.

Sempre he pensat que al nostre país hi ha un problema d'atenció i compromís de les empreses de serveis que no hi ha manera de resoldre. Cada vegada hi ha més centres d'atenció al client, però també cada vegada ets sents més desatès i desprotegit. Hi he empreses amb qui t'hi has de relacionar tant si vols com no, com són les companyies de llum, aigua, gas, telefonia, i també les caixes o bancs, a través dels quals has de gestionar moltes coses que avui no és possible fer sense la seva participació.

Són precisament aquest tipus d'empreses, que no en pots prescindir, les que més problemes t'ocasionen, i més indefens et sents. Les altres empreses, aquelles que pots escollir anar-hi o no, ja tens manera de deixar-les de banda i escollir-ne d'altres, normalment després d'haver patit alguna trastada, o haver quedat descontent pel tracte de postvenda i posterior manteniment.

L'administració pública, ja sigui el govern de l'Estat, l'autonòmic o el municipal, haurien de vetllar perquè les persones fóssim ben ateses, i exigir responsabilitats quan aquesta atenció no és la correcta. També, aprofitant que cada vegada tot està més digitalitzat, i no tothom està preparat per moure's en aquest món, caldria oferir el servei de suport i assessorament davant de qualsevol gestió o necessitat d'interactuar amb aquestes empreses.

Algú podrà pensar que tot això es menudalla i que hi ha coses més interessants, i més importants a resoldre, però jo els diré que aquests problemes mundans, quotidians, són els que preocupen a la immensa majoria de persones, i són les que provoquen la desconfiança cap als nostres governants, incapaços de resoldre-ho i donar una mà en el moment i lloc oportú.

Des d'aquí m'agradaria insistir en la necessitat de potenciar les oficines de defensa dels consumidors, d'atenció ciutadana, i d'ajuda a la tramitació administrativa de tot tipus, perquè les desigualtats actuals entre la població a l'hora de resoldre les situacions que se'ns presenten cada dia, cada vegada són més grans. La responsabilitat és de tots, però els nostres governants han de fer el pas i ajudar-nos a fer més humana i convivencial la nostra vida en societat. I a les empreses que actuen pràcticament com a monopolis, sense cap tipus de competència, i no pots deixar de treballar-hi, caldria exigir més atenció i més facilitats als seus usuaris i clients, per evitar aquesta actuació d'aires de prepotència que sembla haver-se instal·lat a casa nostra.

Parlem de resultats electorals

Coneguts els resultats electorals és bo repassar-los i valorar-los, tenint molt clar que el poble sempre té raó, ens agradi o no el que ens digui. No s'hi val a pensar que es manipula la informació, que no es diuen les veritats, que s'oculten moltes coses que si ho sabéssim votaríem diferent... És cert que en el moment de dipositar el nostre vot no tenim tot el coneixement que seria bo poder-ne disposar, però no el tenim de ningú, ni dels que ens agraden ni dels que ens desagraden.

També és important recordar que els resultats electorals són fruit d'un moment i d'unes circumstàncies determinades, i que si es repeteixen, encara que passi poc temps, segur que no són els mateixos. Això vol dir que les persones, probablement no totes, valoren a qui donen la confiança en cada ocasió, i per això és important el treball dels nostres polítics per semblar honrats, treballadors i honestos.

Els partits independentistes han fracassat estrepitosament. Amb matisos, en funció del partit polític, la seva gent i la seva actuació dels darrers anys, però la conclusió és clara: fracàs. Esquerra ha perdut gairebé la meitat dels diputats de Madrid, la CUP ha desaparegut del Congrés de Diputats, i Junts, que no sap ben bé on es troba ni què vol ser de gran, ha salvat una mica els mobles, i ara ho haurà de decidir, amb totes les conseqüències.

Els socialistes catalans han aguantat Pedro Sánchez a canvi de res. Vull dir a canvi de res favorable a Catalunya. Perquè només cal veure les condicions que varen posar a ERC per aprovar els pressupostos catalans, per adonar-se que d'estima al país, ben poc.

Una vegada més el PSOE podrà governar, encara que no està del tot lligat, gràcies a Catalunya, però això no servirà perquè ens ho agraeixi de cap manera. Una vegada més, doncs, pagarem el nostre tribut a canvi de res. Perquè el missatge del PSC és molt clar i gens favorable a la nostra cultura i sobirania. El partit va perdre la seva autonomia ja fa anys, i continua essent una branca del PSOE, fidelíssima, i que posa per davant els interessos de partit a l'anar bé de Catalunya.

La dreta ha guanyat, però no amb la contundència que sembla que ho faria. I, sobretot, l'extrema dreta ha frenat el camí ascendent cap a les institucions espanyoles, en bé de tots els demòcrates. No sabem per quan temps, sinó que això dependrà dels passos que facin els diferents partits polítics per assentar un nou govern, però sobretot dependrà de la política que segueixi el nou govern. Si el PSOE aconsegueix mantenir el govern, haurà de canviar la seva política, perquè sinó el que ha passat aquest diumenge haurà estat un miratge, a l'espera d'uns resultats contundents a les properes eleccions. Continuarà.

Tot esperant resultats

Començo a escriure el post a 3/4 de 7h de la tarda d'aquest diumenge electoral, i per tant sense conèixer quins hauran estat els resultats finals. Sé el nivell de participació a les 18h, que a Catalunya està molt per sota de les eleccions generals de 2019. Tot i que hi ha més vot per correu, que no s'introduirà a les urnes fins a les 20h, pel que he vist al col·legi electoral on he passat bona part del dia, no arribarà a compensar la davallada que en aquests moments està registrada.

Per les notícies que he escoltat a la televisió i ràdio, i a les xarxes socials, sembla ser que el nivell de participació baixa en el conjunt de l'Estat, amb excepcions importants en segons quines comunitats autònomes, però que Catalunya bat el rècord d'abstenció, si més no fins el moment present.

De la mateixa manera que haurem de reflexionar sobre els resultats que s'obtinguin avui, també caldrà pensar en el poc poder de convocatòria dels partits polítics. Em resisteixo a creure que l'abstenció d'avui sigui provocada per grups concrets de ciutadans i entitats, i crec més en la desafecció general per culpa d'uns partits polítics, i els seus dirigents, que no compleixen amb les expectatives que generen durant les campanyes electorals, però tampoc durant les legislatures.

No és un problema només nostre, sinó que és força general, però nosaltres hem d'analitzar a fons la nostra realitat i intentar trobar el desllorigador que ens faci canviar la dinàmica. Sense conèixer els resultats no podem fer gaires judicis, però cal pensar que el món independentista es troba molt desorientat. Per una banda perquè no encaixa en el model polític d'aquest Estat, però per l'altra perquè el nivell polític dels nostres dirigents és molt baix, no generen confiança, i no aconsegueixen entusiasmar els electors.

Tot és culpa dels altres, i això és molt fàcil de dir, però difícil d'argumentar i defensar. Tots serem responsables de la nostra actitud, i encara que no soc amant d'espatllar bé les coses per començar a arreglar-les, potser sí que encara hem d'anar a pitjor perquè ens adonem que hem de canviar les maneres.

Demà podré comentar els resultats, que en aquests moments desconec, però en tot cas no és bo adonar-se que la ciutadania viu al marge de la política, quan aquesta influeix totalment i directament en el nostre dia a dia. No pronostiquem desastres colossals, però sí que hem de témer un retrocés en drets i llibertats, que al cap i la fi és el més sagrat que tenim i podem perdre.

Demà, actueu en consciència!

Amb un dia no en tenim prou. Està ben clar que ens cal molta reflexió, els votants i els líders polítics, però sobretot honradesa i voluntat de millorar les coses. El sistema polític que vam dissenyar reserva la vigília de les eleccions com a jornada de reflexió, amb la prohibició de fer campanya electoral, suposo que per no influir el vot. Crec que convindreu amb mi que avui és tota una absurditat. Ens trobem al segle XXI amb un desenvolupament de les xarxes socials i les tecnologies que no té res a veure amb abans. Segur que caldria canviar-ho, la qual cosa no vol dir que no necessitem reflexionar.

Ens queixem molt del perill que suposa guanyar l'extrema dreta i el feixisme en un país que se les té de democràtic, però som incapaços d'analitzar com hi hem anat a parar, què hem fet malament, i què hauríem de fer per evitar situacions com les actuals.

ReflexióParlem clar i deixem de dir mots que no ens aporten res de nou, ni ens ajuden a resoldre els problemes de la nostra societat. No ens trobem sota l'amenaça d'un populisme que tothom interpreta com vol, sinó que es tracta de feixisme. Aquest no ha desaparegut mai, encara que es mantenia latent i sense el poder suficient com per fer-ho trontollar tot, però hi era, i ara vol emergir per decidir què podem fer i què no ens deixaren fer.

Sabem que la repressió mai és eterna, però pot durar molts anys. Espanya va patir-ho durant 40 anys, i quaranta anys més tard encara no se n'ha rescabalat. Allò que crèiem oblidat ha tornat i ens amenaça.

I els responsables, al marge dels propis feixistes, som els que no hem estat capaços de fer desaparèixer aquesta llavor maleïda que busca incansablement com fer mal. Hem desenvolupat una manera de viure on la ignorància presideix molts dels actes i actituds de la nostra societat, i és la manca de cultura i poder de reflexió el que facilita l'ascens del feixisme. Només així s'explica que les classes treballadores acabin votant formacions feixistes que encara les enfonsaran més.

I això no s'arregla votant un partit socialista que s'ha dedicat simplement a fer bullir l'olla, procurant salvar els mobles sense enfrontar-se als problemes reals. Només així s'explica que "el problema català" encara sigui vigent. No es pot fer callar la gent a base de promeses que mai s'acaben complint, i entendre-ho com a una realitat temporal, sabent que ho arrosseguem des del regnat de Felip V. 

Avui, respectant la jornada de reflexió, no us diré a qui heu de donar el vostre vot i la vostra confiança demà diumenge. Només cal que reflexioneu sobre tot el que ha passat aquests darrers quatre anys, i us adoneu de qui són els responsables de la desafecció política, del resorgiment del feixisme, del perill de perdre drets i llibertats. I davant d'aquesta realitat, actueu en consciència.

Una opció entre dotze!

Avui m'he interessat per conèixer quines opcions tenim els votants de la circumscripció de Barcelona a l'hora de donar el nostre vot. Era pura curiositat perquè tinc molt clar quin ha de ser el meu vot, però sempre és interessant saber què hi ha més enllà dels partits polítics que surten a la tele. Als vuit partits més anomenats i que han format part dels debats electorals que s'han programat, he vist que n'hi havia quatre més, és a dir un total de 12, i que inicialment hi havia 17 candidatures presentades, però cinc d'elles no varen superar els requeriments per ser proclamades.

Els quatre partits que no en parlen les televisions són: Frente Obrero, PACMA, PCTC i Recortes Cero. La majoria d'ells, per no dir tots, són candidats habituals en les generals, i es queden sempre amb les ganes, perquè no aconsegueixen el mínim de vots per entrar a repartir-se els escons. Són uns partits polítics que tenen el seu programa i els seus dirigents i seguidors, però que no engresquen a prou gent, i el resultat és el mateix que amb els vots en blanc, i una mica semblant als vots nuls. Ho dic per allò d'aquells que defensen l'opció de protesta. No són només ells que no estan d'acord amb el sistema, però alguns creiem que és més útil votar a partits polítics, i sobretot que tinguin opció d'entrar, sense arribar a l'extrem de defensar el vot útil a un sol partit polític. A aquests se'ls veu el llautó d'una hora lluny.

Sigui com sigui, sempre hi haurà aquella persona que defensarà el testimoniatge, i aquest és més important, al meu entendre, que quedar-se a casa o votar en blanc o nul. Quedar-se a casa es pot confondre amb una actitud de mandra i desinterès per tot allò que és públic. Arribar a distingir els que s'abstenen per convicció, que segur que n'hi ha, dels que prefereixen passar el dia a la platja resulta complicat.

Però en aquesta ocasió hi ha l'elecció dels senadors, i aquí es complica una mica més. I sap greu, perquè d'alguna manera és un símil de llistes obertes, on poses la creueta a qui més bé et cau, encara que la majoria de candidats són desconeguts, i no tindràs mai l'oportunitat d'exigir-li compromís, ni ell o ella passar comptes amb tu.

El meu gran dilema, aquesta vegada, és trobar tres candidats al Senat que m'entusiasmin, i m'animi a votar-los. El dret a votar, que històricament no sempre ha estat possible, no deixa de ser també un deure de bon ciutadà, que es compromet amb el funcionament del país, encara que faci mandra, o no tinguis gens clar que les persones a qui pots votar, et representin i et mereixin un mínim de confiança.

Remar contra corrent

 Hi ha moments de la vida que tens la impressió que remes contra corrent. Tot són dificultats i entrebancs, i ets conscient que si et deixessis emportar pel corrent arribaries lluny, però també saps que difícilment ho faries al lloc que vols i desitges. La força de la voluntat mou muntanyes, encara que comporta molts sacrificis, enrabiades i temps. La satisfacció, però, arriba quan has aconseguit allò que volies, o si més no has aguantat enèrgicament les embranzides que et feien caure, les influències que et portaven per un mal camí.

Aquestes eleccions generals estan sent una demostració del remar contra corrent, perquè tots els vents són a favor del feixisme, la repressió, la venjança, la pèrdua de drets i llibertats, el posar en dubte la democràcia que tant hem enyorat, i que crèiem tenir embastada.

Votar a favor del vent vol dir contribuir a la disbauxa, a agreujar les desigualtats, a potenciar la injustícia, a afavorir els poders fàctics, i això de la mà de persones que ignoren que són les principals víctimes d'aquells justiciers a qui volen donar-los el vot.

Anar en contra d'aquesta realitat tan evident, no és fàcil. Et fas un tip de justificar-te, per defensar una opció que saps que no és perfecte, que no és modèlica, però que no tens cap més remei que agafar-t'hi per poder reivindicar els teus drets com a poble sobirà, però també els drets de les persones més febles, més indefenses. 

És per això que ahir vàrem muntar un acte polític a la vila, sortint d'una normalitat apàtica que ha fet que, més enllà de quatre pancartes i cartells, a la vila no es respiri temps de canvis, temps d'eleccions. Estem cansats, però el futur ens amenaça, i aquelles persones que vàrem viure sota la repressió del franquisme, sabem què ens hi juguem. Però l'alternativa no és clara. No hi ha un partit polític fort i honest que ens pugui salvar de tots els mals. Sabem que hi ha opcions feixistes que poden malmetre la nostra salut democràtica, però som on som perquè els alternatius, els que han estat governant fins ara no han fet res per evitar-ho.

La CUP ens vàrem trobar a la plaça de l'Ajuntament per animar la gent a votar. Sortir de l'error i fer veure que l'abstenció, el vot nul i el blanc no són una opció vàlida per afeblir la força del feixisme que torna. Necessitem ocupar l'espai democràtic que ens brinda el nostre sistema polític, amb totes les mancances i necessitats de millora, però hem de ser-hi per deixar constància de totes les injustícies regnants. Pensem en la independència, sí, però no ens oblidem de la llei d'estrangeria que obliga a mal viure les persones migrants. Tampoc no ens oblidem del paper que juguen els nostres dirigents progressistes, quan veuen morir milers de persones al Mediterrani, o ser tirotejades i mortes a les portes de Melilla. Ni la precarietat laboral. Ni de les lleis que ens va imposar la dreta i que els socialistes han estat incapaços d'abolir, com és la llei mordassa. És per això que la veu de la CUP és necessària a Madrid. 

T'esperem a l'acte de la CUP!

Avui la CUP realitza el seu acte de campanya per a les eleccions generals de diumenge. Una campanya que amb prou feines s'ha fet present a la nostra vila. Algunes pancartes, quatre cartells mal comptats i un únic acte al carrer per recordar que diumenge ens juguem el futur d'aquests quatre anys, i més.

És evident que la televisió, la ràdio i la premsa s'han encarregat de recordar-nos-ho, però si ho comparem amb les eleccions municipals d'ara fa dos mesos, no té res a veure. La repercussió pot ser més gran, encara que menys propera. Estem cansats de campanyes i votacions? No hi veiem un futur clar on nosaltres hi puguem incidir?

La CUP cada vegada es planteja si es presenta en unes eleccions que no són les municipals. Anar a Madrid a què fer? No és una posició fàcil, i a la CUP ja se l'ha acusat de no donar la cara, o bé no prendre decisions davant de disjuntives importants. La CUP va decidir aquesta vegada tornar a Madrid per continuar donant la cara, sabent que poca cosa més que parlar i defensar els interessos dels catalans es podrà fer, amb uns resultats que no s'auguren esperançadors.

Però no ens confonguem i pensem que cal un vot útil contra el feixisme. A Madrid no hi poden haver només dos discursos, que mai són favorables als catalans. A Madrid s'hi ha d'anar per fer acte de presència i perquè ens escoltin. S'hi ha d'anar per poder dir la veritat i intentar que els faci mal. Que tinguin mala consciència, o com a mínim que no tot siguin discursos desorientadors i allunyats dels problemes reals d'una part de l'Estat, que ens reté, però no ens estima.

És una llàstima que el discurs en defensa de Catalunya no sigui unànim, però és una evidència que no tots els catalans som ni pensem igual. La diversitat enriqueix i defineix una realitat que no podem negar. Sí que hem d'esforçar-nos per no tirar-nos els plats ple cap i provocar que els que no ens volen hi surtin guanyant. Cadascú, des de la seva ideologia i voluntat política ha de treballar per aconseguir un tracte just i un reconeixement a la diversitat que propugna la carta magna que tant es posen a la boca PSOE i PP.

A Arenys de Mar, aquesta tarda explicarem per què anem a Madrid, i ho farem amb la participació dels nostres regidors locals, que es presenten en aquestes eleccions, i del diputat Carles Riera, a qui hem d'agrair el seu testimoni al Parlament català, una institució en hores baixes, que alguns dels seus membres voldrien suprimir, i ho intentaran si són capaços d'obtenir prou vots per capgirar el nostre sistema democràtic. Us esperem a l'acte, i diumenge el vostre vot!

Vox no és l'única preocupació

És normal i lògic que a pocs dies de les eleccions generals i veient el que ha passat al País Valencià o a les Balears, estiguem preocupats pels resultats que es puguin produir el diumenge, i resoldre la incògnita de si el PP i Vox sumaran la majoria absoluta que els ha de permetre governar els propers quatre anys, i amb això recular significativament en drets i llibertats. També és cert el que he estat dient aquests darrers dies sobre el paper que ha jugat el PSOE, i com ha provocat que ens trobem en aquesta incertesa. Seria demanar molt una reflexió profunda de l'esquerra per analitzar com es pot donar poder a la dreta i permetre que els més perjudicats pels feixistes acabin sent els que els hi donen el vot i la força.

Però, com dic en el titular d'aquest post, Vox no és l'única preocupació que tenim, també la deriva del PP, però més enllà de la política de partits, tenim la situació econòmica, que malgrat ens diguin que anem bé, les butxaques se'n ressenten, l'abast de la pobresa ha augmentat i ja no només són pobres les famílies que no tenen treball, sinó que amb feina no s'arriba a finals de mes.

I a tot això dos temes que són motiu de conversa, encara que no sempre els hi donem prou importància, ja sigui perquè ho veiem a mitjà o llarg termini, o perquè encara no en rebem les conseqüències. Em refereixo al canvi climàtic, que ens proporciona jornades escandalosament caloroses, després d'uns anys de sequera que va a més, i la grip aviària, que a Polònia ja està afectant als gats i altres mamífers, i que algú ens posa la por al cos dient que també pot encomanar-se a humans.

Quan et trobes en campanya electoral sembla que només puguis parlar del mateix, i que no et pots distreure amb altres coses. La política i els partits polítics tiren molt, però el dia a dia no es pot descuidar, i tot allò que no fem ara per evitar desastres en el futur, no és bo. Aquesta inconsciència que els nostres dirigents han demostrat tenir, però que també hem cultivat nosaltres, sense aturar-nos a pensar-hi, demostra la crisi de la nostra societat, i potser per aquest motiu sorgeix l'extrema dreta, torna el feixisme.

Viure la vida amb els ulls tapats, ignorant l'essència de les coses, practicant aquesta ignorància i la incultura que són realment la base del feixisme, fa que després ens haguem de lamentar de les coses.

¿Com ho podem fer per ser més conscients de tot el que passa al marge de les picabaralles partidistes per ocupar uns càrrecs públics? Hem perdut la confiança en la premsa, en els polítics, en els juristes, en gairebé tothom. No gosem parlar de pèrdua de valors perquè no ens tractin de carrinclons o passats de moda, però al final de tot t'adones que potser és aquesta pèrdua generalitzada la que ens ha portat a l'atzucac d'on no sabem com sortir-nos-en. Realment, Vox no és l'única preocupació que podem tenir.  

El PSC no hi pinta res!

Ara que encara hi som a temps, abans no decidim a qui donem el nostre vot el proper diumenge, és bo tenir present el paper que fan els nostres polítics i la seva incidència a Madrid. Si ha quedat clar que ERC, tot i ser necessaris perquè els socialistes espanyols continuïn governant a Espanya, no ha aconseguit res més que els indults als seus dirigents, no podem deixar d'observar els socialistes catalans, que una vegada rere l'altra queden desautoritzats pels seus amics espanyols. El PSC tampoc no compta per a res!

Avui llegia la premsa i he vist que el govern espanyol del PSOE vol presentar recurs d'anticonstitucionalitat a una llei aprovada al Parlament català, amb els vots del PSC. Es tracta de la llei que ha de fer front a la sequera. No estem parlant de declaració d'independència, ni de reclamacions a les inversions promeses i que no arriben, sinó d'una llei tan bàsica i urgent com és la de combatre la sequera.

Indigna veure com els nostres amics del PSC s'esgargamellen demanant el vot per Pedro Sánchez mentre aquest passa solemnement de nosaltres i no ens té en compte per a res. Davant d'aquesta posició, només podem anar a Madrid a cantar les veritats i deixar de donar suport inútil a canvi de res.

Ja ho sé que ens preocupa molt l'arribada del feixisme a la Moncloa, i que hauríem d'ajuntar esforços per evitar-ho, però no podem deixar de dir que els socialistes no ens beneficien en res. Si en algun moment el PSC va tenir protagonisme a Espanya, amb ministres i diputats que tenien influència a Madrid, això ja és història. Ho és per la manca de lideratge escaient, amb persones de vàlua contrastada, però també per un desinterès descarat cap al fet català. Al PSC sempre hi ha hagut dirigents que no tenien cap estimació al país, i no em refereixo a la independència, sinó a tenir cura perquè el nostre tracte des de Madrid fos just. Ara, però, sembla que són la majoria els que des de dins del PSC tenen un desinterès total cap al nostre país, la nostra llengua i la nostra cultura. I això queda palès a l'hora de defensar les lleis que el nostre Parlament aprova, fins i tot amb el vot favorable dels socialistes catalans. A què juguen?

Sabem que el PSC guanyarà les eleccions a Catalunya i que serà un bon puntal per a Pedro Sánchez, a qui volen de president, però no tingueu cap dubte que per al nostre país no seran garantia de res. Cal que les forces independentistes, úniques defensores de la nostra cultura i el nostre país, tinguin veu pròpia i força a Madrid, si més no per deixar clara la injustícia que pateix el nostre poble. 

El poder de convicció de Pedro Sánchez

Llegia una crònica de campanya electoral de Pedro Sánchez a Barcelona i el titular deia: "Busco vots fins i tot de sota les pedres", per justificar la seva aliança amb ERC. Si repassem la història política d'aquest senyor crec que arribaríem a la conclusió que té un gran poder de seducció tot i que després totes les seves promeses es converteixen en fum. ERC ho ha patit en la seva pròpia carn i malgrat això segur que hi tornarà a caure.

La sort del president és que l'alternativa espanta. Ningú no podrà acusar els populars d'amagar la veritat, d'estar enredant a la gent. El que estan fent a comunitats autònomes com el País Valencià o les Balears, per dir-ne dues de molt properes a nosaltres, és prou clar i evident i no ens haurà d'estranyar si al final acaben governant a Espanya, com tot ho fa pensar. 

Encara avui llegia, a les xarxes socials, defensors de l'abstenció, el vot en blanc o nul, i no ho acabo d'entendre. Potser algú m'ho podria argumentar de manera que ho entengués, però no ho he sabut veure i no crec que sigui una bona idea. Sempre he defensat que calia votar, i ho havíem de fer pel partit polític amb qui tinguéssim més confiança, i a manca d'aquesta, a aquells que menys ens disgustessin, i fins i tot votant en contra d'aquelles forces que ens poden fastiguejar el nostre futur. 

La manca de sintonia entre les forces independentistes no la podrem resoldre en quatre dies, ni en quatre anys, encara que ens hi poséssim a treballar des d'ara. El fracàs del Procés ha fet massa mal, i el poc nivell polític i humà dels nostres dirigents hi ha fet la resta. L'atac sistemàtic contra el nostre país, la nostra llengua, la nostra cultura. L'odi contra tot allò que porta el nom de català, és massa important com per no prendre's seriosament aquestes eleccions i no anar a votar. Com algú escrivia, també a les xarxes, votar un partit independentista, malgrat no ens hagi convençut l'actitud d'ERC, que només ha aconseguit l'indult dels presos polítics, que fins ara no n'han fet bandera, o la manera de fer de Junts a Madrid, que encara no l'he entès. 

Cal emplenar les urnes de vot en defensa dels nostres interessos, conscients del poc que podem acabar aconseguint, però pitjor serà si ens quedem a casa i permetem que els que ens van en contra se surtin amb la seva, o els que fan veure que ens defensen, tornin a guanyar, i tornin a negar-nos les inversions que ens mereixem, o no facin res perquè la nostra llengua sigui reconeguda oficialment a Europa. Uns i altres van a la seva, però nosaltres hem de ser a Madrid per dir les coses pel seu nom, i confio que la CUP ho farà.

Els socialistes no són els bons de la pel·lícula

El discurs del PSC en aquestes eleccions, idèntic al del PSOE a la resta d'Espanya, és que cal votar socialistes per evitar la tragèdia que pot suposar un govern del PP amb el suport de Vox. No cal dir que estic d'acord que amb un govern del feixisme a Espanya ho tindrem pelut, però seria bo no confondre'ns ni creure en les pel·lícules de bons i dolents, col·locant al primer sac el socialistes que hem tingut al capdavant del govern de Madrid durant aquesta legislatura. 

Si realment la feina que ha fet el PSOE a Espanya hagués estat encertada segurament no ens trobaríem en la situació actual, i no caldria amenaçar ningú amb l'arribada del mal. Podem repassar tots els aspectes que vulguem, i arribarem a la conclusió que durant aquests anys s'ha perdut l'oportunitat d'avançar contra les desigualtats creixents, contra la injustícia, recuperant drets que encara venim reclamant des de la dictadura, per no parlar del tema que ens afecta directament als catalans.

Algú creu, honradament, que la política socialista ens ha beneficiat en alguna cosa? Algú pot imaginar-se un govern progressista amb ministres com el senyor Marlaska? No creieu que és una broma de molt mal gust venir ara a fer-nos por amb l'arribada del PP i Vox?

Som molts que no volem retrocedir en drets i llibertats, i per tant no volem que guanyi el PP, i encara menys si necessita Vox per governar, però d'aquí a pensar i proclamar que amb un govern de Pedro Sánchez estem salvats és tota una altra cosa. Perquè l'experiència ha demostrat que ni tan sols necessitant l'ajuda d'ERC i Bildu per aprovar segons quines lleis, no hem aconseguit un tracte just. Què podem esperar en un futur?

Quan sento la presidenta del Congrés de Diputats, la senyora Batet, dir que cal arrasar a les urnes amb el vot socialista per fer Pedro Sánchez president, només em venen al cap les ganes de la presidenta de tornar a ocupar una cadira, despreocupant-se de les veritables necessitats del nostre poble. 

No ens equivoquem i tot i tenir molt clar que un govern del PP i Vox a Madrid ens pot portar a fer passos enrere en la nostra dèbil democràcia, tinguem en compte que votant Pedro Sánchez no aconseguirem que es facin realitat els nostres anhels, i ja no em refereixo a la independència, sinó a un tracte just d'acord amb la nostra contribució en el conjunt d'un Estat, que molts no hi voldríem continuar figurant, però que en tot cas ens mereixeríem un millor tracte i consideració, i un respecte a la nostra cultura, la nostra llengua i a la nostra idiosincràsia.

Que no tot acabi només amb més policies al carrer

El govern municipal s'ha estrenat amb promeses policials, que d'entrada semblen agradar a la majoria de la gent. La violència, però sobretot l'incivisme, és massa present a la nostra societat i tothom, o gairebé tothom demana als governs de torn que hi facin alguna cosa per solucionar-ho. No és agradable sortir al carrer amb por, per no saber si algú et pot agredir, o constatar que hi ha persones que destrossen el mobiliari urbà, no respecten les normes de comportament necessàries per conviure d'una manera digna i plaent, i la resposta o les propostes que es posen sobre la taula són més policies i més càmeres al carrer. Que controlin l'espai públic i que ningú pugui molestar els altres.

La pregunta que em faig, i que es fa més gent, és si tots els problemes d'incivisme i violència, si tota la inseguretat ciutadana quedarà resolta amb més policies al carrer. Quants més? A quins carrers i a quines hores?

L'experiència ha demostrat que no perquè hi hagi més policies la seguretat queda garantida. Ni policies ni guardes jurats, que molts serveis públics i empreses de lleure disposen i... s'ha resolt? 

M'agradaria que es fes una reflexió al respecte i que no simplifiquéssim el problema amb una solució, que no en sabem l'abast ni les possibilitats reals de fer-ho efectiu, però que al mateix temps ningú ens pot garantir que resolgui el problema. És cert que en casos concrets, zones determinades, horaris especials, hi ha necessitat de posar-hi més efectius i un control específic, però generalitzar-ho?

La nostra vila té pendent un Pla de Seguretat específic, adequat a la realitat actual i concreta de la vila, però aquest ha d'anar acompanyat d'un conjunt de mesures prèvies per evitar limitar-ho a mesures policials. Si hi ha incivisme s'ha d'estudiar-ne les causes i la manera de reduir-lo. Si hi ha violència i agressivitat, també caldrà analitzar per què passa i com podem aparta-la de la nostra vida, dels nostres carrers i places.

Estem massa acostumats a voler resoldre amb mesures concretes i, en aquest cas, de control policial, quan el problema és més complex i calen altres mesures, que no sempre són fàcils, però que poden acabar sent més efectives. 

Des del meu blog animo els nostres governants a analitzar a fons la situació de la nostra vila, sense oblidar l'entorn més proper i el que no ho és tant, però que també pateixen situacions similars, i no prendre decisions que poden agradar d'entrada, però que no ens asseguren un futur tranquil, cívic i de bona convivència. Que resolguin els problemes puntuals, però que treballin un pla de seguretat que, a més de policies, incorpori educadors de carrers, serveis assistencials i formatius.

Preparant la derrota?

Haig de dir, per començar, que no vaig seguir el debat entre els dos principals candidats a la presidència del govern espanyol, bàsicament perquè no em mereixen cap tipus de confiança, la qual cosa no vol dir que els posi al mateix sac, ni que cregui que guanyant uns o els altres les coses hagin de funcionar igual. Sí que és cert que nosaltres, els catalans, no hi tenim gaire a guanyar, però mentiria si no reconegués que un em fa més por que l'altre.

No el vaig seguir perquè ja fa temps que vaig decidir que no seguiria aquests tipus de debats, i que preferia analitzar què havien fet uns i altres fins aquell moment, i a partir d'aquí treure'n les conclusions. De totes maneres, ja sigui per la premsa diària o bé per les xarxes, acabes assabentant-te de les coses, de com va anar, de què va dir un i altre, on es varen equivocar, qui va sortir més ben parat. Tot això molt subjectiu, a gust dels simpatitzants i oients fidels.

Em preocupa uns comentaris del candidat del PP, no sé si durant el debat o bé en algun dels mítings de campanya, on sembla posar en dubte la professionalitat dels treballadors del servei de Correus. També és cert que no ho vaig sentir en directe, i per tant ho he llegit a través de la premsa, amb tot el que això pot suposar de tergiversacions o interpretacions interessades. Sigui com sigui, però, no és bo posar en dubte allò que no tens cap constància de que pugui estar funcionant malament, només per interès electoral. En què beneficia al PP que la gent dubti de Correus? És una manera de preparar el terreny en cas de perdre les eleccions?

Trump, als EUA, va marcar un estil que s'ha repetit a altres països del món. Posar en dubte els resultats electorals quan aquests no t'acompanyen, és un mal favor a la democràcia. Ja sé que vivim uns temps on tot ha canviat molt, si ho comparem en altres períodes llunyans. Les xarxes socials no ens hi ajuden gaire i, sobretot, han fet perdre la confiança de molts en les notícies que surten a la llum. Estic convençut que abans també ens colaven mentides i no n'érem conscients, però ara tenim la certesa que al darrere de les notícies hi ha gent interessada en fer-te creure allò que els va bé. 

Ens trobem en un món on la Justícia ja no és imparcial i la premsa és descaradament interessada. A tot això hi afegim els improperis que es poden veure diàriament a les xarxes socials, i ja no saps què pensar ni opinar. Ara hem de votar. I ens ho estan posant molt fàcil a l'hora de decidir. El que no està gens clar és que acabin guanyant els partits polítics i les persones que poden resoldre els problemes del país. Més aviat tenim la impressió que anem a votar uns nous dirigents que posaran per sobre de tot els seus interessos, i no els de la població a qui representaran, en unes institucions que ja fa molt temps que empudeguen.

Desencís per l'evolució dels partits polítics

Els que portem uns anys en aquest món, que hem nascut sota la dictadura franquista, que vàrem córrer davant dels grisos quan érem universitaris i que vàrem confiar que amb la mort del dictador arribaríem a respirar aires de democràcia, avalats per una Europa esperançadora, ens trobem en estat de xoc quan veiem el que està passant en aquest segle XXI, que sembla no haver après res de la història ni dels fets fatídics d'ara fa cent anys.

Si analitzem les forces polítiques, com han evolucionat amb els anys i en quina situació es troben avui, i descartant aquells partits polítics ocasionals, que han aparegut i desaparegut sense deixar res de positiu, sinó més aviat havent empitjorat la política i de retruc la vida en societat al nostre país, ens adonem que la degradació i la pèrdua de valors i el baix nivell dels seus dirigents és un senyal inequívoc de la crisi que estem patint i que de moment no hi veiem un final feliç.

La història de la Catalunya de la transició democràtica parla de dos grans partits que s'han repartit el poder a les institucions, amb èpoques més brillants i d'altres de fosques i encara pendents d'analitzar a fons. Em refereixo al PSC i CIU. Els primers, que han aconseguit superar la pitjor crisi amb l'embat d'un partit irreal i oportunista, com va ser Ciudadanos, es troben en una etapa que no té res a veure amb la dels seus fundadors i garants de l'esquerra catalana. Els segons, desapareguts en combat, no han trobat encara uns hereus que facin honor a la seva memòria, i així ens van les coses.

Avui, en plena campanya d'unes eleccions generals que ens poden canviar el discurs més bàsic de supervivència de la democràcia, no tenim cap esperança que representants del poble català puguin incidir en les polítiques que condicionen el nostre futur. El PSC ha abandonat el seu país, els seus principis i la seva ideologia, per entrar a formar part d'un partit polític espanyol que es té per progressista, però que ha estat incapaç d'aprofitar la seva majoria parlamentària per fer el canvi democràtic que necessita el país.

Només ens queda el dret de fer-nos sentir, de dir les veritats per intentar avergonyir aquells representants polítics que neguen els nostres drets com a poble sobirà. Ni el PSC, ni els Comuns, ara sota les sigles de SUMAR, ni cap altra força política catalana no independentista farà res per a nosaltres. I amb l'exemple dels darrers anys al Congrés de Diputats de Madrid, dels tres partits independentistes catalans, només em consola pensar que amb la força de tots i el nostre vot, la CUP serà l'única capaç de dir les coses pel seu nom. No és gaire, però de moment és tot al que podem aspirar.

Problemes per relacionar-te amb les empreses

Cada vegada és més difícil ser atès per empreses de serveis i també per l'administració pública. L'opció digital ha agafat empenta i d'alguna manera ens hem passat de frenada. És molt còmode poder fer gestions des de casa, assegut davant de l'ordinador, o amb el mòbil que gairebé tots portem a sobre, però no tothom està preparat per fer-ho.

Les empreses acostumen a amagar les adreces de correu electrònic i els telèfons de contacte i es limiten a donar un llistat de preguntes freqüents que no sempre compleixen les teves expectatives. Sempre hi ha aquella pregunta que vols fer i que no trobes com formular-la perquè no està prevista, a vegades perquè no interessa respondre-la. Si aconsegueixes d'alguna empresa línia telefònica et trobes amb contestadors de veu, que d'alguna manera fan la mateixa funció que la pàgina d'Internet, i no en treus l'entrellat.

Les persones que ens considerem mig capaços de resoldre els problemes amb què ens trobem, no ho tenim fàcil, però hi ha qui gairebé li és impossible accedir-hi. Estem parlant de la bretxa digital que no només afecta la gent gran, sinó que també hi ha persones joves a qui els resulta difícil gestionar els tràmits administratius.

Fa un dies llegia la campanya del Síndic de Barcelona, sempre molt actiu, exigint que no s'instauri la cita prèvia com una pràctica habitual i única per accedir als serveis. Perquè aquesta n'és una altra. Hi ha empreses i administracions públiques que no et deixen presentar-te personalment a les oficines sense tenir concertada una visita, i l'única manera per fer-ho és accedint a Internet. Amb això deixem fora a moltes persones que no en tenen la pràctica.

Ja sé que hi ha molts problemes a resoldre, alguns d'ells molt greus, però no podem deixar de banda aquests obstacles, que ens creem nosaltres mateixos, perquè hi ha moltes persones que queden bloquejades, sense possibilitat de fer les gestions que a vegades són imprescindibles per tirar endavant. 

Ens queixem de les trucades que rebem d'empreses que ens volen vendre el seu producte. Després el postvenda és un desastre. La facilitat amb què t'han trobat a casa es capgira i llavors ets tu que no trobes la manera d'accedir-hi per resoldre els problemes que sorgeixen. 

L'administració ha de vetllar per la protecció de totes les persones, sobretot per aquelles que ho tenen més complicat, ja sigui per edat, procedència o formació. Aquí hi trobaríem prou motius per defensar posicions polítiques contrastades que ara es presenten a les eleccions generals. Sabem que hi ha qui no vol un Estat fort i protector. El tema està en què les forces progressistes i que teòricament estan per protegir a tothom, no sempre estan prou conscienciades, i els falta el toc de gràcia que les distingeixi dels seus adversaris, que tenen molt clar què volen i per a qui. És per això que som allà on som.

La nostra paraula

M'ha semblat interessant l'article de Salvador Cardús al diari ARA parlant de la paraula dels polítics i la seva credibilitat. És evident que s'hauria de fer extensiu a tothom per no carregar sempre totes les culpes només als polítics, quan d'alguna manera són el reflex de la realitat del nostre món. Si ho volem limitar a la política, d'acord, però no oblidem la resta de mortals i la poca credibilitat que es genera en molts camps, també el professional.

És cert, o si més no així ho penso jo, que la desafecció política ve donada sobretot per la manca de paraula dels nostres representants polítics. Em ve a la memòria el cas més recent de l'alcaldia de Barcelona, que es va decidir fer tot el contrari del que s'havia jurat, però no és l'únic cas.

No cal ni tan sols pensar en les promeses electorals, perquè ja sabem que es promet molta cosa i al final es compleix molt poc. En tenim prou amb el dia a dia dels nostres governants que avui diuen una cosa i demà fan l'altra. Aquesta desconsideració cap als votants els perjudica, però afecta directament l'anar bé de tota la societat. No és estrany que després vinguin forces polítiques que, sota l'engany, prometen tot allò que no han aconseguit els altres, i que tampoc acabaran fent, però que desperta la curiositat. Llavors actua la ignorància, que és molt atrevida, i fa que moltes persones s'ho empassin, creient que els beneficiarà, quan en realitat seran carn de canó.

L'alcalde de la meva vila, que ha obtingut la majoria absoluta, ha declarat que no hi ha res que hagi promès que no ho pugui complir. L'oposició ho tindrà molt en compte, i ho seguirà de prop per veure si és cert. D'entrada, la majoria absoluta li permet tirar endavant el seu programa electoral sense cap obstacle. Després veurem si tot allò que s'ha dit que es faria s'acaba complint.

Hi ha limitacions que sobrepassen les possibilitats i capacitats per treballar-ho. La dinàmica administrativa dels nostres ajuntaments és el que és, però hi ha una part important que és responsabilitat del polític i si ha promès una sèrie d'accions, el seu incompliment genera desconfiança i, a la llarga, desafecció i abstencionisme davant la convocatòria d'eleccions.

Davant de la situació política actual, amb la por al cos per l'arribada del feixisme a Espanya, seria bo que tots plegats, i els polítics els primers, tinguéssim molt de compte a l'hora de donar la paraula, per no deixar més gent a l'estacada, ni crear més intranquil·litat entre la població.

Descartem Sumar

La senyora Díaz, que pretén ser el puntal del nou govern del PSOE després de les eleccions d'aquest mes, ha promès lliurar 20.000 euros a cada ciutadà i ciutadana que arribi a la majoria d'edat. A partir d'aquesta proposta podem llegir molts comentaris i arguments per estar-hi d'acord o en contra. La pretensió és ajudar els joves, que es troben en situació precària, amb un cop de mà, que de ben segur no els hi solucionarà la vida, però que no li faran un lleig.

Aquestes ajudes universals, per a tothom igual, sense tenir en compte les condicions de cadascú, no són, al meu entendre, la millor manera d'utilitzar els diners públics, sobretot si estem d'acord que l'Estat té l'obligació de minorar les desigualtats, que per altra banda cada vegada són més grans.

Si lliures uns diners a tothom, el resultat no canvia. Hi haurà joves que no tindran cap necessitat de rebre aquesta ajuda, i d'altres que probablement faran curt. Un govern que es titlli de progressista hauria de tenir en compte el punt de partida i redistribuir els diners d'una altra manera.

He pogut llegir comentaris a favor, que consideren que és bo ajudar els joves en un temps que no ho tenen fàcil, amb precarietat laboral i dificultats per emancipar-se. De totes maneres torno a dir el mateix: no tothom es troba en la mateixa situació. Les ajudes de fons públic han d'anar dirigides a aquells col·lectius menys afavorits, que tenen més dificultats per sobreviure, i d'aquesta manera reduir les desigualtats existents en un món capitalista, on la llei del mercat, i la seva força, no actua de la mateixa manera per a tothom.

No és l'únic exemple d'ajuda universal sense criteris. N'hem vist més exemples, i penso que el resultat ha estat sempre prou evident com per evitar repetir els mateixos errors. Quan convoques unes subvencions, marques uns criteris per regular qui hi té dret. Tothom hi ha de poder accedir, en funció dels seus recursos, la seva situació econòmica, les seves possibilitats de moure's en un món prou competitiu.

Al meu entendre, la promesa de la senyora Díaz no és encertada, i això junt amb el menysteniment a la situació catalana, respecte als nostres drets, fa que no li puguem fer propaganda ni desitjar-li gaires èxits. Si els catalans no ens protegim, ningú vindrà a resoldre els nostres problemes. Descartem, doncs, aquesta opció política, i anem a plantar cara a Madrid.

Plantar cara

Escollir els nostres representants a Madrid no és fàcil. Hi ha qui ho té molt senzill, sigui socialista o seguidor de la dreta espanyola. Ells hi són sempre presents, defensant els seus interessos i aconseguint una alternança en el govern que ens ha portat on som, amb molt desencís i desafecció cap a la política. També culpables del ressorgir del feixisme que vol convèncer la gent que amb els partits tradicionals, els que ens han governant des de la sortida del franquisme, no aconseguirem una societat més justa, menys desigual. Que amb una política autoritària i de limitació de drets reforçarem la nació espanyola, que és l'únic objectiu real i efectiu per triomfar en aquesta vida. Pur engany on molta gent hi cau.

Des de Catalunya, si realment creiem en la nostra singularitat cultural, de llengua i model de societat diferent, amb els errors i les virtuts, però pensat a la nostra manera, triar qui ha de representar-nos al Congrés de Diputats resulta molt complicat.

Ni PSC ni PP ens garanteixen millores per al nostre autogovern, més finançament, més inversions a Catalunya. La història ens ho confirma i no tenim cap dubte al respecte. Sumar, que vindria a ser el substitut d'Iniciativa per Catalunya, per entendre'ns, ens ho està deixant molt clar. Prioritzen l'atracció al vot de la resta d'Espanya al nostre. És qüestió de matemàtiques.

Les opcions independentistes serien les ideals per anar a Madrid a defensar els nostres interessos, però també podem llegir què ha passat darrerament. ERC ha fracassat en el seu intent de donar suport al PSOE per obtenir-ne beneficis. Sembla ser que l'única cosa que varen pactar i aconseguir va ser l'indult dels nostres presos polítics. Més enllà d'això no hi ha res. La taula del diàleg ni se l'espera, i el president Pedro Sánchez es vanaglòria d'haver pacificat i extingit tots els anhels independentistes. 

Junts tampoc ha anat més enllà, i el seu enfrontament al govern espanyol no els ha aportat cap benefici, i el seu discurs ha estat incoherent, ple de dubtes i cap resultat. Confiar que a Madrid puguem aconseguir res favorable és una utopia i només ens queda el dret a la rebequeria. La CUP va a Madrid a plantar cara, a dir les coses pel seu nom, amb tot el que això representa de cara a barraca. Però l'opció abstencionista, vot blanc o nul, no ens porta cap solució i en tot cas reforça el nombre de diputats de les formacions que mai ens ajudaran en el nostre procés cap a la sobirania. 

Tenim, doncs, l'oportunitat de ser presents a Madrid parlant clar i dient les coses pel seu nom. Retratant les jugades d'engany de les altres forces polítiques, deixant-los en evidència. El vot a la CUP és el vot valent sabent d'antuvi quines són les possibilitats d'incidir en la política espanyola, més enllà de deixar constància de la injustícia i manca de drets a què ens tenen sotmesos. No hi ha altra opció!

La censura feixista

Negar la cultura és una bona manera de fomentar el feixisme, perquè aquesta ideologia es basa precisament en la incultura. Ho acostumen a ser els impulsors, però sobretot treballen les persones que, per les circumstàncies que siguin, el seu nivell cultural és més baix. No és estrany, doncs, que el PP i Vox, on han aconseguit l'alcaldia o la presidència autonòmica, es dediquin aquests dies a censurar i cancel·lar espectacles culturals. Per contra, segur que potenciaran les corrides de toros, perquè no provoquen cap malestar als autòcrates i manipuladors de la societat.

Ho insinuava l'altre dia i hi insisteixo avui: deixem de parlar d'extrema dreta o dreta extrema. No mencionem el populisme com a eina de treball de les noves forces polítiques dominants a Espanya i a molts països europeus, parlem clar i diguem-ho pel seu nom. És feixisme pur i dur, i a tot això ens hi haurem de tornar a acostumar.

Ahir, uns amics d'Arenys que em vaig trobar per la Riera, em comentaven la por que tenen per tot el que està passant, però sobretot pel retrocés democràtic que s'espera a partir del 23 de juliol. Ho estem veient a moltes comunitats autònomes on el PP i Vox han aconseguit el poder i això és el que es voldrà aplicar a tot l'Estat. No estem parlant de que ve el llop, sinó que aquest ja s'ha instal·lat i comença a dictar les seves normes.

Aquests dies he recuperat la lectura de Rob Riemen, Per combatre aquesta època, perquè esdevé descaradament actualitat, i els pensaments propis o els referits d'altres pensadors, tenen una vigència tan clara, que espanta. No és masoquisme el que practico, sinó que intento entendre la dura realitat per aconseguir afrontar-la de la millor manera possible.

Escoltar les notícies de la ràdio o la televisió avui resulta frustrant i provoca una certa depressió i ganes d'engegar-ho tot a rodar. Tinc molt clar que si hi ha una cosa a què no podem renunciar és a la llibertat d'expressió, per dir tot allò que sentim, denunciar totes les injustícies, les manipulacions, els enganys i la tortura física, però també mental, de les noves forces polítiques que ens volen portar segles enrere.

Tingueu-m'ho clar: si no potenciem la cultura al nostre país i no es revel·lem contra tanta injustícia i ignorància atrevida, el nostre futur com a societat està en perill. Fem-ho pels nostres fills, que no en tenen cap culpa.

Treballem les ordenances municipals

L’anterior govern municipal d’ERC va iniciar el procés de tramitació d’una nova ordenança de mobilitat sense tenir en compte els principis bàsics de transparència i participació que tant es posaven a la boca. Es va limitar a publicitar, primer un esborrany d’ordenança, i que ara s’ha publicat l’aprovació inicial, simplement complint amb el que diu la llei, sense convocar una audiència pública, encara que en el seu preàmbul hi faci constar que s’havia realitzat. En aquest procés de consulta, tot i que es varen presentar al·legacions i propostes de millora del text, aquestes no es varen tenir en compte ni es va donar cap tipus de resposta als participants.

Ara, trobant-nos en període d’exposició pública, com marca la llei, la CUP ofereix la possibilitat de treballar l’ordenança amb tots els vilatans que hi puguin estar interessats, amb l’únic objectiu de millorar aquells articles que es pugui considerar que cal retocar. Un treball que pot fer qualsevol persona a títol individual, però que oferim amb esperit constructiu.

Les ordenances municipals són importants perquè serveixen per regular l’organització pública i ens incumbeixen a tots. D’aquí la importància de sentir-nos interpel·lats, i el compromís i responsabilitat que ens correspon assumir com a vilatans compromesos en el benestar de tota la comunitat. Després serà el torn dels responsables polítics que han rebut l’encàrrec de dirigir el nostre Ajuntament, de fer-les complir, i nosaltres de tenir-les en compte i respectar-les.

La importància de la participació rau precisament en el compromís de consensuar unes normes que ens hem de fer nostres i que hauran de fer més suportable la convivència. Si els partits polítics no la practiquen quan són al govern poca cosa podran dir després des de l’oposició.

Per tot això, si esteu interessats en conèixer la proposta d’ordenança aprovada inicialment, i voleu mirar si és millorable abans no quedi aprovada definitivament, és cert que ho podeu fer a títol individual, però si ho preferiu o us és més fàcil, podeu venir a la trobada del dijous 13 de juliol, a l’Ateneu, i treballar-ho conjuntament.