Podrem invertir?

La web de Ràdio Arenys es fa ressò de l'acord del Consell de Ministres d'ahir dimarts que permetrà que les entitats municipals puguin utilitzar el superàvit de 2025 per a inversions sostenibles i polítiques d'habitatge, que no ho limita a l'exercici passat, sinó que ho fa extensiu als exercicis fins al 2029. Unes inversions que podran ser plurianuals, és a dir, que el superàvit de 2025 no s'haurà d'executar necessàriament aquest any, sinó que es podrà fer durant els quatre anys següents.

Tot i que l'acord l'haurà de ratificar el Congrés de Diputats i que cal mirar bé la lletra petita per tenir clar quina mena d'inversions es poden incloure, la notícia és positiva i rectifica o allibera unes restriccions absurdes que impedien que ajuntaments sanejats poguessin invertir i haver de retenir milions al banc sense poder-los invertir en temes tan importants com el clavegueram o l'enllumenat públic, dos elements problemàtics a la nostra vila.

Si es confirma la notícia caldrà demanar al govern municipal que planifiqui les inversions a realitzar i d'aquesta manera desencallar uns temes que sense sentit comú estaven aparcats per la normativa vigent.

És bo explicar-ho a la gent perquè el desconeixement afavoreix comentaris i crítiques que no hi serien si tots tinguéssim la informació al moment. Per la nostra part hem de ser proactius i cercar sempre les fonts correctes que ens ajudin a entendre el funcionament de les institucions públiques i de la societat en general.

Comencem a fer els nostres càlculs i previsions, esperant que tot això es confirmi i puguem disposar del romanent que any rere any s'ha anat ampliant.

Fem bé les coses!

Cal que ens concentrem bé en la feina, tant si es tracta de feina professional com d'activitats de lleure. El mateix si ens referim a tasques de l'administració pública com si és dins del món privat. Parlo sovint d'excel·lir. És, al meu entendre el que hauríem d'intentar aconseguir, però en tot cas, fem bé la feina, i no permetem que el desinterès, la manca d'atenció provoqui fets irreversibles.

La reflexió d'avui m'ha sorgit arran de la notícia del suïcidi d'un assassí confés, dins de la seva cel·la. Segons es comenta, es tracta del quart suïcidi en presons catalanes aquest any. Es podia haver evitat? La mateixa informació diu que a l'intern no se li havia activat el protocol de prevenció de suïcidis perquè no s'havien detectat indicadors que en justifiquessin aquesta activació.

Avui, a la tertúlia de la ràdio, comentàvem les disfuncions entre Adif i Renfe, i algun dels tertulians deia que probablement la separació de funcions i responsabilitats entre les dues empreses era la causa de l'augment dels conflictes i problemes de Rodalies. No sé què hi ha de cert, però en tot cas hi ha coses a millorar, i la més urgent és la comunicació i informació als usuaris.

Els responsables d'Adif o Renfe poden excusar-se en la manca d'inversió històrica a l'hora d'explicar les causes de tantes anomalies a la xarxa, però el que no té justificació possible és el silenci i falta de comunicació als usuaris davant de qualsevol aturada o disfunció. La comunicació és vital i la seva absència és el que provoca més desconfiança a la gent. Pots enfadar-te molt si et trobes que dia rere dia el tren no funciona correctament, però és exasperant que no se t'informi al moment de tot el que està passant, de la previsió de retorn a la normalitat, i de les alternatives que se t'ofereixen per poder arribar a la teva destinació.

Cal fer bé les coses, sobretot si al darrere hi ha unes persones que depenen de la teva actuació. Exigir responsabilitats quan faci falta, i practicar el deure d'informar en tot moment de quina és la situació.

Xantatge als metges?

La notícia que va aparèixer ahir on els titulars deien que el Departament de Salut bonificaria els Centres d'Atenció Primària (CAP) que reduïssin els dies de baixa dels seus usuaris va crear una alarma que probablement es podien haver estalviat. De qui va ser la culpa? Dels responsables dels titulars dels diaris? Del portaveu del Departament de Salut que no es va explicar bé?

La primera impressió va ser que la consellera volia reduir els dies de baixa, beneficiant aquells centres sanitaris que ho aconseguissin, donant a entendre que els metges s'inventaven baixes o les allargaven innecessàriament, provocant un absentisme molt gran al treball.

Sigui per l'error del missatge o per la reacció de la gent, Salut ha puntualitzat que la seva voluntat és reduir la durada del procés burocràtic de la gestió dels tractaments i aconseguir que les altes arribin abans. Reconeixen, doncs, que alguna cosa no funciona prou bé i alenteix el procediment, i els pacients estan massa temps a l'espera dels diagnòstics, dels tractaments i les cures.

Sigui com sigui el cas deixa clar que el sistema que sempre ens havien dit que era el millor, no ho és pas tant. Que el funcionament dels nostres centres sanitaris té molt que desitjar i potser caldria analitzar-ne les causes. Avui, per exemple, tenim convocada una vaga dels metges. Reclamen bàsicament una millora salarial i una reducció de les hores de permanència. 

És cert que els empresaris es queixen que es registren moltes baixes laborals per motius de salut. Els empresaris en surten perjudicats, però també els companys de treball que han d'assumir, moltes vegades, la feina que queda per fer. Probablement no es porta un control exhaustiu de tot el procés d'una baixa per prescripció mèdica i potser també hi ha molts metges que tenen el canell molt fàcil i signen alegrament baixes que no caldria. Això s'ha de regular i, si es constata que va per aquí, trobar solucions. 

Alleugerir els tràmits per als tractaments és una bona manera no només de reduir el temps de baixa, sinó també, i més important, oferir una bona atenció als pacients. Si volem un sistema sanitari modèlic, hem de trobar la manera de millorar aquest funcionament, que sembla que s'encalla per manca de personal, desinterès d'alguns i falta de previsió del Departament. Ens alegrem que no es tracti d'un xantatge als metges, però seria bo que les decisions i la informació que se'n dona fossin més clares i resolutives.

Què és veritablement real?

Cada vegada rebem més informació i no obsta perquè visquem desinformats o bé dubtant de si allò que ens diuen és realment cert o ens estan enganyant. Aquesta aparent contradicció ve propiciada per una manca d'anàlisi i racionalització del nostre pensament, i de la capacitat o falta de costum de contrastar les notícies i informacions que ens arriben.

Què és real i què és imaginació? Som capaços de distingir allò que és d'allò que ens sembla que és? Hi ha qui té molt interès i poder com per fer-nos creure coses que no són. Ens poden convèncer fàcilment i ser incapaços d'adonar-nos que allò que ens diuen és fals, que no està passant, que és una adulteració de la realitat.

Si busquem el concepte de realitat ens diuen que la realitat és el conjunt de tot allò que efectivament existeix, en contrast amb tot allò que és imaginari o tot allò que sembli altra cosa que el que és. Per tant, quan analitzem uns fets, una situació, la nostra manera de ser, de concebre la vida, ens condiciona i podem estar imaginant coses que no són.

Avui, que és tan fàcil escampar notícies, opinions, declaracions, i arribar molt lluny, a persones que no ens coneixen ni tenen un criteri determinat de segons què, és un perill no aturar-se a analitzar allò que ens arriba, abans d'acceptar que és cert i que no es tracta d'una manipulació de la realitat pels interessos que sigui.

Comencem a estar cansats de les xarxes socials, on persones anònimes, o ni tan sols persones, sinó enginys tecnològics, sentencien, si no critiquen i insulten, simplement per embrutar i no aportar res de positiu. Sembla que aquest és el camí de no retorn, que no ens pot fer claudicar dels nostres principis, i ens ha de fer forts per ser capaços de discernir què és real i que és imaginari o interessadament manipulat.

Tants caps, tants barrets!

Amb el caos de Rodalies ens hem adonat que amb tantes ganes d'informar bé, al final ens desinformen. Tots hi fiquen el nas: Adif, Renfe, el Ministeri, la Generalitat. Saben que s'ha estat fent malament la feina i volen posar-hi remei. Improvisen amb ganes d'acontentar la gent, però els hi surt al revés, i un per l'altre, la casa sense escombrar.

Demà es restableix el servei. Ai, no!, resulta que no tenim maquinistes! Ara hi ha una nova esllavissada! Ens ha caigut el sistema! I van succeint esdeveniments que només fan que perjudicar els soferts usuaris del tren, que malgrat estar acostumats als retards i cancel·lacions, no ho acaben d'entendre i, mesells, es presenten a l'andana amb la confiança que avui potser sí que passarà el tren.

Hi ha qui demana la dimissió del ministre, i també de la consellera. Per què no tot el govern? I si ens fan cas, aconseguirem que els trens funcionin? No és també culpa dels responsables d'Adif i Renfe? Què passa amb aquestes empreses estatals que no ofereixen un servei digne als ciutadans? Ja poden anar passant ministres i conselleres, dels partits polítics que sigui. També poden anar canviant els directors generals d'aquestes empreses... tot seguirà igual.

Ahir demanava que fóssim positius. Potser és molt demanar amb el que està caient, però també és cert que amb males cares i esvalotats tampoc no resoldrem els problemes. Seria bo que els responsables polítics es prenguessin més seriosament la comunicació i la informació. Amb tot el que s'ha avançat en aquest camp és una llàstima que una vegada rere l'altra hàgim de queixar-nos que no rebem la informació necessària per poder encarar les situacions, a temps, i correctament.

Aconseguir que els trens vagin a l'hora i, sobretot, que funcionin amb una certa normalitat avui per a demà és una utopia i ja hem dit que fa massa anys que no inverteixen a la infraestructura, però informar degudament de tot el que passa i com es pensa resoldre, sí que s'hi haurien d'escarrassar una mica més i no deixar-nos abandonat de la mà de Déu. Potser els actuals dirigents no tenen la culpa de tot el que passa a les vies, però sí que són responsables de la informació que donen i de com ho comuniquen. Que no busquin excuses de mal pagador!

Gaudir del diari

Fa massa temps que enyoro aquell temps en què llegir el diari era una delícia. Gaudies d'asseure't a l'estudi i fullejar el diari. Llavors no hi havia la premsa digital, que és la que ara predomina. Articles interessants  d'on sempre n'aprenies alguna cosa. No vull dir que això hagi desaparegut del tot. Seria injust de la meva part, però costa trobar bons articulistes sobre temes interessants, treballats i ben explicats.

Em comporto una mica com la gent gran, que ja en formo part, que troben que abans les coses funcionaven millor. No és així. Hem millorat en moltes coses, però segurament que no hem aprofitat els avenços per treure'n millor profit. 

Mentiria si digués que en algun racó o altre de la premsa que llegeixo no hi ha cap cosa interessant. I probablement ho hauríem de fer constar i agrair-ho, perquè no tot sigui negatiu, però en necessito més. Què està passant?

La informació internacional, i també la més propera, ens arriba a l'instant, fins i tot a través de diaris de poca volada o amb recursos escassos, i probablement fa que els articles de fons, aquells que no són de rigorosa actualitat quedin amagats. Potser, fins i tot, es deixen d'escriure i publicar, perquè ja no interessen. Si ens informen que Trump ha segrestat Maduro poques hores després que hagi succeït, per què ens ha d'interessar llegir un article sobre l'històric comportament dels EUA al continent americà?

Estic convençut que la formació dels periodistes avui és millor que abans, però per què no es veu reflectit als diaris? Tenim un problema de titulars. Jo ho porto molt malament. Avui cal redactar uns titulars que cridin l'atenció, encara que tinguin poc a veure amb el contingut real de l'article. 

I les xarxes socials, que tampoc hi ajuden. No podem menystenir-les, però hem de ser capaços de valorar-les a la distància, procurant contrastar tot allò que hi veiem, abans de no creure'ns-ho cegament.

Fa temps que no gaudeixo de la lectura del diari, tot i que en soc subscriptor i el consulto diàriament. Necessito un secret que em faci recuperar les ganes de llegir-lo i passar-m'ho bé. Algú m'hi pot ajudar?

Què està passant a Veneçuela?

Avui llegia la notícia de la cancel·lació dels vols a Veneçuela de la companyia aèria Ibèria, seguint les recomanacions de l'agència federal d'aviació dels EUA. Segons sembla, hi ha més companyies que han pres la mateixa mesura atesa la situació del país, amb una concentració de forces militars a la zona.

El grau de fiabilitat de les notícies que ens arriben, sobretot pel que fa als motius del conflicte, és una mica dubtós. No saps ben bé si allò que t'expliquen és cert o bé està interessadament manipulat perquè no coneguis la veritat de fons.

Sempre dic que les notícies s'han de contrastar, però hi ha moments i situacions que es fa molt difícil. En què ens hem de basar per conèixer la certesa d'allò que ens comenten de Veneçuela? La cap de l'oposició va rebre el Premi Nobel de la Pau. Un fet que va generar molts dubtes i desacords. Jo mateix ho vaig comentar en un post. No crec que sigui encertat atorgar un premi a una persona que es troba immersa en un conflicte on les coses no estan clares.

Sabem ben bé què està passant a Veneçuela? El seu president és un dictador que va manipular els resultats electorals per mantenir-se en el càrrec? L'oposició al govern és realment defensora dels drets dels veneçolans, o té uns interessos de classe que posa per sobre? Ens podem fiar dels amics de Trump?

Personalment, no ho tinc gens clar, i per això no posaria la mà al foc per a ningú. Puc malfiar-me de la premsa que ens informa, sigui perquè els interessa dir allò que diuen, o bé perquè les seves fonts estan manipulades d'origen.

Els atacs nord-americans a les llanxes, acusades de transportar droga, no són clars. No crec que sigui la manera més humana de lluitar contra una plaga que provoca morts i dependència. Tot és molt obscur, i per això els meus dubtes. Tot ho poso damunt la taula. Observo el que em diuen i soc incapaç d'opinar al respecte. Arribo al punt de no creure'm res i pensar que al darrere hi ha algú que té molt interès per dir-nos allò que ens arriba. No voldria posar-me a lloc dels veneçolans. Els desitjo sort i encert, i que la situació millori.

Participar insultant

La secció de cartes al director de la premsa escrita ha passat a la història. Diria que avui no ho trobes a cap diari. Els diaris publiquen per Internet i cada vegada hi ha més persones que abandonen el paper i es passen a la lectura digital, i en aquest mitjà existeix l'espai d'opinió per a cada article i informació, i cada vegada hi ha més lectors que hi participen. El tràmit és molt senzill i immediat.

No sé si vosaltres ho feu, però jo, després de llegir els articles, acostumo a mirar què en diuen els lectors. S'ha de dir que la majoria de vegades hi ha aportacions interessants, però també hi ha qui sembla no entendre de què pala el periodista, i el pitjor de tot són els que es dediquen a insultar, sigui a l'autor de l'escrit o bé a altres persones que han opinat al respecte.

Una vegada més em queixo de l'anonimat. Si una persona es presenta amb nom i cognoms, segur que no s'atreveix a dir segons què, i encara menys insultar. L'anonimat protegeix bàsicament les persones maleducades i irrespectuoses.

Trobo a faltar el moderador de l'espai d'opinió que s'hauria d'encarregar d'eliminar els insults, i bloquejar aquells que tenen el costum d'insultar contínuament. Hi ha gent que no sap diferenciar la discordança amb l'insult. Tu pots no estar d'acord amb l'opinió de l'altre i tens moltes maneres d'argumentar la teva opinió. El que no has de tenir dret és a insultar qui no pensa com tu. A vegades els insults són prou greus, i aquests potser sí que algun mitjà els elimina, però en altres ocasions són insults constants que passen sense filtre i aquí s'hauria d'actuar.

És molt desagradable llegir les persones que insulten de manera gratuïta. Pots decidir no llegir les opinions dels lectors, però llavors et perds comentaris que sí que poden ser interessants, perquè n'hi ha.

És clar que hem perdut l'educació que abans, potser amb una certa repressió, ens frenava l'insult inútil i molest. Seria bo que tots hi penséssim. Discrepem, critiquem, opinem, però no insultem!

Alfabetització digital

Avui he rebut un correu electrònic de la Biblioteca Pare Fidel Fita amb la informació de les activitats del mes de novembre i m'he fixat en el programa Connecta't. Desconec l'abast del mateix i, sobretot, la resposta que té de possibles participants en les sessions.

Concretament, es tracta d'una sessió per treballar la signatura digital, i una altra que tractaran el tema de la carpeta ciutadana. Són dos aspectes del dia a dia que encara hi ha molts vilatans que no utilitzen, però que poden ser molt interessants, per no dir necessaris.

La signatura digital avui dia potser no és imprescindible, però és molt recomanable disposar-ne per fer molts tràmits via telemàtica. El mateix Ajuntament ofereix la possibilitat de presentar instàncies en línia i, encara que es poden utilitzar altres eines, la signatura digital és molt pràctica. També per poder signar documents, en PDF, i evitar haver-los d'imprimir i posteriorment escanejar.

Quant a la carpeta ciutadana s'ha de dir que és una bona pràctica poder tenir arxivada tota la correspondència i intercanvi de comunicats, via instàncies i expedients administratius, entre el vilatà i l'Ajuntament. S'ha de dir, encara que sigui de passada, que a començaments d'aquest mandat hi va haver un canvi de subministrador informàtic i va desaparèixer tota la informació. Tot i que s'ha insistit en la necessitat de recuperar-ho, fins al dia d'avui només s'ha comunicat que s'hi estava treballant, però continua buida. 

M'agradaria saber que la convocatòria d'aquestes sessions arriba arreu de la vila i que les places per poder-hi assistir s'omplen. Que ningú deixi d'anar-hi per desconeixement. Si no és així, demanaria que tant l'Ajuntament com la mateixa Biblioteca en féssim més difusió. Surt a l'agenda municipal, però potser no és el principal lloc per als candidats a aquestes formacions i caldria insistir per altres vies.

Innocent!

Aquesta tarda he mirat una pel·lícula després de molt de temps. No és el meu costum i d'alguna manera se'm fa estrany. "Execució imminent". L'he seguit en anglès, amb subtítols també en anglès, per allò de practicar l'idioma que tinc tan rovellat. I m'ha passat allò que em passava quan alguna vegada havia entrat en un cinema en horari de tarda, que en sortir de clar tenia la sensació d'haver perdut el dia, com si les pel·lícules s'haguessin de mirar de nit.

Per qui no l'hagi vist, es tracta dels prolegòmens de l'execució d'una persona innocent. Un fet que ha succeït més d'una vegada i realment és esgarrifós. I això fa pensar. Donar per fet una cosa sense tenir suficients proves és molt perillós. Ens passa sovint, sense arribar a l'extrem de jugar-s'hi la vida. 

Estem tips de veure casos de gent acusada de delictes que no ha comès. Quan es resol favorablement, la premsa, que prèviament ha omplert pàgines senceres amb la informació, no en diu gairebé res. Per sempre, en la memòria col·lectiva, aquella persona ha estat culpable. La calúmnia o acusació no s'esborra, i ara, per Internet, la veuràs sempre més.

I et fa pensar que a l'hora d'acusar a algú cal ser molt curós. Millor dit! No hem de fer acusacions si no estem segurs d'allò que diem i no ens deixem portar per les aparences. No faré espòiler de la pel·lícula, sinó simplement dir que al transcurs de la mateixa vas veient el sofriment de les persones implicades. Ha de ser molt dur!

Avui, que ho tenim tan fàcil d'escriure a Internet i que tot allò que diem s'escampi més enllà d'on ens podem imaginar, cal ser molt prudents. Hem d'opinar i no sentenciar, i esperar que algú ho corrobori o ens faci veure el nostre error. Res és blanc o negre i els matisos sempre són importants, però a l'hora de condemnar una persona o una família cal tenir molt presents les conseqüències dels nostres actes. Una bona manera és intentar ser positius i si no és possible, potser a vegades és millor callar i no dir res. 

Només existeix allò que veiem

Sempre s'ha dit que només existeix allò que es diu o es mostra, o si més no aquesta és la impressió que tenim. Estem molt acostumats a llegir les notícies. Abans ho fèiem a través dels diaris i la ràdio, més tard la televisió. Avui tenim les xarxes socials que ens bombardegen amb informacions, que no sempre són verídiques i que, per tant, hem d'aprendre a contrastar i no creure'ns-ho tot de seguida.

Tant amb un sistema o un altre, l'efecte sempre és el mateix. Si cada dia ens expliquen que hi ha guerra a Ucraïna, tindrem molt clar que allà hi ha guerra. En el moment que deixin d'informar d'Ucraïna podrem pensar que s'ha acabat la guerra i això, no és necessàriament cert. I si no que els hi preguntin als sudanesos o els congolesos.

Per altra banda, hi ha notícies que ens arriben de tant en tant, i que a diferència del que comentava abans, en aquest interval de silenci no ha passat res. Per tant, ens diuen el mateix que ja sabíem. No hi ha cap novetat. Llavors et preguntes a què treu cap que te'n tornin a parlar? És que no hi ha res més interessant i viu a comentar?

Us poso l'exemple del tren orbital que segur que n'heu sentit a parlar moltes vegades. És aquell tren que hauria d'unir diferents ciutats catalanes sense necessitat d'anar a parar a Barcelona. Sortir de la centralitat que tant ens queixem d'Espanya. Doncs ara en tornen a parlar. Hi ha alguna novetat al respecte? No! Tot està igual, però a algú li ha interessat treure-ho del calaix i recordar-nos que fa molts anys se n'havia parlat i s'havia arribat a dir que seria un projecte a iniciar en un període de temps no massa llarg. I aquí estem.

M'agradaria pensar que un dia es posarà la primera pedra perquè sigui una realitat, però temo que no tindrem aquesta sort. Potser els nostres nets... ves a saber!

És cert que la construcció de l'eix transversal, per carretera, va ser tota una revolució. També es va criticar, sobretot per una part d'ecologisme mal entès. Esclar que parlar de tren és parlar de transport públic, i en aquest aspecte el nostre país està molt endarrerit. No cal esmentar el corredor del Mediterrani, oi?

Periodistes en qui confies

En aquest món cada vegada més trasbalsat per les notícies que ens arriben, amb força descrèdit i malfiança de les fonts, encara hi pots trobar periodistes que et desprenen confiança. Encara que desconeguis moltes coses del professional informador, les seves paraules, els seus raonaments i la manera de processar les notícies fan que te'l creguis.

Un d'aquests periodistes, i segur que n'hi ha més, és en Llibert Ferri, que va ser corresponsal de TV3 a l'antiga URSS, a qui el diari ARA l'entrevista amb motiu de la publicació del seu darrer llibre Putin ens observa (Pagès Editors).

Com molt bé se'l defineix, Ferri és un gran coneixedor de la història de la Unió Soviètica i de l'actual Rússia, a qui acostumes a acudir per conèixer, una mica més, què està passant en aquell país, i per què. Les respostes a l'entrevista són interessants perquè t'ajuden a entendre millor la realitat del país i qui és el seu president. Certament, no és gens engrescador, encara que afirmi que és optimista i que considera que Europa se'n sortirà, però quan? Ara caldrà llegir el seu llibre. 

Aquests dies, i ho comentava ahir, parlem molt de Trump i dels seus íntims col·laboradors, però també de Putin. Aquesta aparent amistat entre ambdós líders ens deixa una mica sorpresos i no acabem de veure fins on la portaran. Al meu humil entendre es mantindrà mentre ambdues parts hi surtin guanyant, però quan un d'ells hagi de claudicar davant de l'altre, s'acabarà. És allò de més d'un gall en un galliner.

Europa entretant va avançant pàgines i fent els deures que tenia aturats des de feia molts anys. De cop ens hem despertat del somni americà i ens hem adonat que, si vols estar ben servit, t'has de fer tu mateix el llit.

Ens queixem de les editorials actuals, on trobem a faltar més professionals de vàlua contrastada. Crec que haurien de buscar a fons i recuperar tots aquells periodistes que ens ajuden a entendre la realitat, que si no vigilem bé se'ns escapa i correm el risc de ser brutalment enganyats.

Investigant qui filtra informació

M'agradaria que algú m'ho expliqués bé, perquè no ho acabo d'entendre. Sembla que avui és més important i més perseguit, com a delicte, la filtració de dades que no pas les actuacions corruptes que es donen a conèixer, potser no de la manera més correcta.

Ho veiem en el cas del fiscal general a qui s'acusa d'haver filtrat la notícia del reconeixement de frau de la parella de la presidenta de Madrid. No vull dir que no s'hagi d'aclarir l'actuació del fiscal, per la confiança que ens hauria de merèixer, ocupant un alt càrrec, però no creieu que és més important el frau de la parella de la presidenta? Hi va haver moltes morts, que la presidenta ha menystingut.

Avui també llegia que el cap del gabinet de la presidenta, el senyor Miguel Ángel Rodríguez, amb un llarg currículum no gaire favorable, també se l'està investigant per haver filtrat dades de periodistes. Segurament és important això que ha fet i s'ha de saber com i per què ho ha fet, però no us sembla que el personatge en qüestió no hauria de ser investigat per moltes altres coses?

És cert que, si rasques una mica la informació que et donen veus que l'actuació del senyor Rodríguez pot tenir com a objectiu espantar aquells periodistes que han tingut la mala idea d'investigar sobre la parella de la seva presidenta. És que no hi ha ni un pam de net!

M'imagino que els mètodes per investigar i detectar corruptes han de ser legals i no tot s'hi val, però és evident que en una societat on els corruptes que tenen un suport polític o econòmic important no entren mai a la presó, tret d'algun boc expiatori, semblaria que el menys important hauria de ser com ens n'hem assabentat. Quan el presumpte delinqüent és pobre desgraciat, de seguida se sap tot, però quan és un personatge amb diners i poder, la cosa canvia.

És ben bé que aquella frase del rei emèrit que tan sovint ens ve a la memòria, que la justícia és igual per a tothom, és una enganyifa que ja no es creu ningú.

Posar ordre

Tenim tanta informació que ens perdem una mica. Una vegada se'm va escapar a dir que teníem massa informació i no ho diré més. El problema no es troba en l'excés o no d'informació, sinó en tot cas en la veracitat d'aquesta. De tenir l'habilitat de contrastar-la i, sobretot, de posar-hi ordre.

Si alguna cosa ens perd és la desorganització. La pròpia, però també la de l'administració pública, que fa moltes coses, però a vegades una mica disperses, sense seguir un fil conductor que t'ajudi a arribar al fons dels temes que ens preocupen o que necessitem resoldre.

He parlat moltes vegades en aquest blog de la finestreta única i no m'hi vull estendre, però sí que és important treballar per aconseguir que l'accés dels administrats sigui fàcil, sense la necessitat de saber quin organisme o institució pública té les competències d'allò que ens interessa. Aquí rau la importància d'una finestreta única real i eficaç.

El desmanec, però, també ve de passos inútils que ens entretenen i fan perdre el temps i els recursos que necessitem. El govern actual va dir-nos que volia posar ordre a l'administració. Ens va parlar d'eliminar la pràctica abusiva de cita prèvia i també ha començat a suprimir la necessitat de lliurar documents que la mateixa administració té o pot obtenir sense complicar-nos la vida.

Avui llegia la notícia de la presentació del Comitè d'Experts per a la Transformació i la Innovació Social (CETIS) encarregat de revisar l'àrea de Serveis Socials, amb l'objectiu d'agilitzar els tràmits per a l'obtenció de les prestacions i molt concretament en la fragmentació actual que provoca incongruències. Hem de poder adreçar-nos a l'administració sense haver hagut de fer cap màster en tramitacions administratives. La millora tecnològica ha d'anar acompanyada de la simplicitat dels tràmits. Al mateix temps, però, hem d'aconseguir racionalitzar aquests tràmits i eliminar tots aquells que són redundants i que no aporten cap valor afegit.

No sé com evolucionarà tot plegat, però si s'aconsegueix fer més fàcil la vida, treure profit de l'evolució tecnològica, optimitzar recursos i acostar l'administració a la ciutadania, haurem fet un gran pas. Si volem governar-nos és bo que aprenguem a fer-ho d'una manera eficaç i resolutiva.

Reglamentar i fer complir

Cada vegada que surt algun tema relacionat amb problemes veïnals, ja sigui per sorolls, incompliment de normes, incivisme, irregularitats de tota mena, queda en evidència que des del nostre Ajuntament es fa molt poc per fer complir la normativa. Multar els vilatans no és una pràctica gaire emprada, potser exceptuant les multes de trànsit. 

És cert que s'ha de prioritzar la pedagogia i la informació, i no pas dedicar-se a multar la gent, però el que no pot ser és no fer ni una cosa ni l'altra, perquè llavors resulta que els «cara-dura» i incívics són els que viuen tranquils i la resta de vilatans s'han d'empassar les bretolades i la fressa.

Hi ha qui no treu la brossa quan i com toca. No ho fa ni ara ni mai, i no passa res. Hi ha qui condueix amb més velocitat i soroll del reglamentari, i tampoc no passa res. Hi ha qui deixa trastos vells a qualsevol cantonada del carrer, i tampoc passa res. 

Tots plegats hauríem de reflexionar sobre la nostra conducta i mirar què fem que pugui molestar els veïns, i com ho podem millorar. Vist que aquesta pràctica ni és habitual ni generalitzada, algú hi ha de posar remei. No pot ser que qui incompleix les normes de convivència pugui viure alegrament i la resta haver-s'ho d'empassar sense poder ni tan sols piular.

Aquests dies es parla molt que Europa elabora moltes normatives, a diferència de potències mundials que s'ho passen pel forro i s'emporten els diners i els beneficis. És curiós i fa pensar. A la nostra vila hi ha molts reglaments i ordenances, tal com en parlava fa un parell de dies, però sembla que ningú les coneix i, per tant, no les compleix. Potser n'hauríem de suprimir unes quantes i aquelles que considerem necessàries, posar-les en pràctica.

Governar comporta molta responsabilitat i feina, i una de les coses que a vegades es deixa de banda és fer complir tot allò que ha de fer possible una bona convivència. No ho oblidem, en benefici de tots.

Una relliscada desafortunada

Més d'una vegada he escrit que les notícies que ens arriben s'han de contrastar, sobretot si la font no és de la nostra total confiança. Hi ha voluntat de desinformar i també hi ha desconeixement de moltes coses. És fàcil precipitar-nos, i ara amb les xarxes socials que tenim tant a mà, podem caure en el parany d'escampar notícies falses o equivocades.

També he parlat en el meu blog de la crítica que els professionals de la informació fan de les xarxes socials, defensant els mitjans de comunicació, però que no es deslliuren de poder-la pifiar, per no dir d'aquells mitjans periodístics que tenen una voluntat manifesta d'intoxicar i tirar l'aigua al seu molí.

Avui he vist que TV3, al programa informatiu del 324 havia fotut la pota, afirmant que el president Francesc Macià havia estat afusellat. Evidentment es tractava d'una confusió de presidents. La gent se'ls ha tirat a sobre i jo, que no miro gaire la televisió, me n'he assabentat aquesta tarda. Vaig tard.

Un error el pot tenir tothom, fins i tot un conjunt de persones com pot ser el redactor de la notícia, la presentadora i l'editor del telenotícies, però ja és mala sort o potser desmanec. El problema és que un error com aquest provoca molta desconfiança al mitjà informatiu. Tots, o gairebé tothom, sabem que Francesc Macià no va ser afusellat i, per tant, no ens han confós, però què passa quan desconeixem el fet i només ens arriba per la premsa o la televisió? Quina credibilitat li hem d'atorgar a TV3?

Ja sé que no cal inflar la pilota més del compte, però és bo fer-hi referència i recordar que cal ser molt curós en la redacció i difusió de les notícies. Hi ha errors imperdonables. A tot això, si hi afegeixes la sensibilitat que tots tenim en el fet català i la història del nostre país, l'error és doblement greu.

M'imagino que TV3 ho va corregir immediatament i es deu haver disculpat. No ho he seguit. Potser no cal exigir responsabilitats o represàlies, però una estirada d'orelles als culpables de l'error sí. Estic convençut que l'errada haurà provocat un descens en la credibilitat de "la nostra". TV3 no passa pel seu millor moment i només li falta relliscar d'aquesta manera. Diuen que dels errors se n'aprèn. A veure si és veritat.

Fer fàcils els tràmits administratius

Tot i que en vaig parlar aquí mateix, el dia 7 d'octubre, referint-me a la cita prèvia obligatòria, ara que se n'està parlant pels mitjans de comunicació, i que el conseller de la presidència, el senyor Albert Dalmau, ho ha explicat més detalladament, crec que és important insistir-hi. La paperassa, a l'administració pública, se'ns menja i ens sobrepassa. Cal posar-hi un aturador, i no tothom hi està disposat.

Els polítics passen i la paperassa es queda i, darrerament, augmenta i complica la vida de l'administrat. Diuen que molt es deu a la necessitat d'evitar la corrupció i els greuges comparatius, però això és una excusa de mal pagador. Som prou espavilats, o hauríem de ser-ho, per trobar sistemes de control perquè allò no passi, sense necessitat de complicar-nos la vida i fer tan difícil la tramitació administrativa.

El govern socialista de la Generalitat s'ha proposat millorar la tramitació, fent-la més fàcil, i una de les coses que ha promès, tal com us comentava l'altre dia, és l'eliminació de l'obligatorietat de la cita prèvia. Els avantatges del sistema no poden condicionar-ho tot de manera dràstica. Hi ha d'haver la possibilitat de presentar-te físicament a la finestreta i ser atès.

Deixo de banda, avui, el tema de la finestreta única, perquè això és un altre problema: haver de saber cada cosa qui te l'ha de tractar i on has d'anar a parar. 

Acostumo a parlar molt de sensibilitat quan em refereixo al tracte entre persones. I això s'accentua quan ens referim a serveis públics, multinacionals que no pots escollir, entitats bancàries, i un llarg etcètera. I en les nostres relacions amb l'administració pública, sigui local, autonòmica o estatal, l'empatia, la simplificació dels tràmits, l'amabilitat, el suport i informació, tot això, hauria d'estar a l'ordre del dia, i en el manual del funcionari de torn. No passa sempre, sobretot pel que fa a la simplificació dels tràmits, que molts d'ells es fan per internet, però que no són prou entenedors, sobretot pensant en gent gran, o persones poc avesades a l'ordinador.

M'agradaria que els nostres governants s'apuntessin, com a cosa a resoldre de manera urgent, facilitar els tràmits dels administrats. Que entenguin que hi són per facilitar-nos les coses, i no pas per complicar-nos-les. No és tan difícil, si hi ha bona voluntat i predisposició. Crec que no és demanar-los tant!

Què hi ha de cert en el cas Veneçuela?

Cada vegada es fa més difícil assumir la informació que rebem des de moltes bandes. Llegeixes titulars i no saps si t'estan enredant o és cert. Hem augmentat els canals informatius i cada vegada és més difícil ocultar res, però, per contra, tot allò que t'arriba no saps si creure-t'ho del tot o posar-ho en dubte. Qui ho diu? A través de quin mitjà se n'ha assabentat? Quins interessos hi ha al darrere?

L'acusació del govern veneçolà contra els serveis secrets dels EUA i Espanya, d'estar al darrere d'una conspiració per assassinar el seu president, arriben al moment de màxima tensió entre els governs espanyol i veneçolà, per l'acolliment del cap de l'oposició que va haver de fugir del seu país per no ser arrestat i, ben segur, condemnat.

Aquesta coincidència et fa malpensar i creure que es tracta de convertir en dimoni aquell govern que ha gosat donar suport a l'adversari polític. Potser no és així, i realment hi havia alguna cosa de certa, però jo, d'entrada, no m'ho crec. No tinc arguments per defensar una posició o l'altra, però em decanto que es tracta d'un victimisme forçat per justificar als seus ciutadans tot el que està fent el govern veneçolà.

He llegit que els pares dels dos espanyols arrestats per la sospita d'estar preparant un atac contra el president veneçolà han assegurat que eren de vacances i que no tenien res a veure amb els serveis secrets espanyols. De seguida he pensat amb un conegut que aquests dies ha visitat aquell país, desitjant que ja hagi tornat. Visitar Veneçuela en aquests moments no és cap bona elecció, i encara menys si tenim la nostra nacionalitat.

Però mireu com són les coses. Fins i tot a Veneçuela es posen el nom de Catalunya a la boca. Quan es tracta d'enfrontar-se a Espanya, ens venen a buscar amb l'amenaça de donar-nos suport en els nostres anhels d'independència. Certament, segons amb qui és millor no anar-hi de bracet, perquè en pots sortir ben escaldat.

Seguirem el cas, més que tot per veure com acaba, i com es justifiquen totes aquestes acusacions que, aparentment, són del tot infundades, fins que no es demostri el contrari.

Talls en el subministrament elèctric

Cada vegada tenim més assumit que depenem totalment del subministrament elèctric i, per tant, de les companyies subministradores. Com que al nostre país les empreses s'han repartit el territori, es tracta realment de monopolis que fan i desfan sense que tu hi puguis fer res més que queixar-te, sabent que no aconseguiràs res. 

Avui hem tingut uns talls elèctrics per unes avaries que desconeixem l'abast i els motius. Tots n'hem rebut les conseqüències, encara que hagi estat pocs instants, però sí que hi ha hagut algun problema derivat que ens ha perjudicat i encara no s'ha pogut resoldre. M'agradaria que en situacions com les d'avui, que no ens poden avisar per avançat, perquè no es tracta de manteniment, sinó d'avaria, la companyia informés els seus clients de les causes de l'avaria i com ho han resolt. Penso que, ja que no podem escollir quina empresa volem que ens proporcioni la llum, sí que seria interessant, i fins i tot lògic, que ens tinguessin informats de tot el que passa.

Hem millorat en molts aspectes si ho comparem amb el passat, quan et quedaves a les fosques i no sabies ni tan sols si es tractava d'avaria o manteniment, però podríem estar millor. Les empreses de serveis essencials que actuen com a monopolis, sense competència, haurien de tenir un control directe de l'administració pública, que els obligués a informar en tot moment als seus clients, que en definitiva som els que fem rutllar el negoci.

Aquesta tarda he entrat al web de l'empresa subministradora per veure si hi deia res sobre els talls d'aquest matí, i no hi he trobat res. És cert que hi ha un mapa amb indicació de totes les avaries actuals i, per exemple, he vist unes incidències a Sant Andreu de Llavaneres, on diu que hi ha un avaria i un equip reparant-la, marcant l'hora de l'inici i final. D'Arenys de Mar no en diu res, i per tant no sé si a primera hora, quan no hi podies accedir perquè no tenies llum, ho indicava, i ja ha desaparegut, o bé ni tan sols s'ha referenciat.

La conclusió és que se'ns té per molt queixosos i a vegades intolerants, però la veritat és tot el contrari. Vivim a mercè de les grans empreses subministradores de serveis essencials, sense poder ni tan sols aixecar el dit. Contra els polítics, sí que ens hi atrevim. Són l'ase dels cops, que davant d'aquestes empreses tampoc són resolutius. 

És el que hi ha!

Avui col·loco dues situacions de costat, que no tenen res a veure, més enllà de les dificultats de ser creïble. Per una banda, tenim els resultats electorals a Veneçuela, on el president en funcions ha proclamat la seva victòria, però l'oposició no s'ho creu i declara que s'està enganyant la població. Per l'altre cantó hi poso un altre president en funcions, en aquest cas molt més proper. El president de la Generalitat que d'aquí a poc deixarà de ser-ho. Ells sí que varen reconèixer haver perdut les eleccions i ara han pactat el successor. 

La pressió que hi ha avui dia no té res a veure amb la que hi havia fa uns quants anys. Les facilitats per fer públic qualsevol mena de declaracions té els seus avantatges, però també els inconvenients. Per una banda, hi ha l'anonimat que permet dir moltes bajanades sense haver de donar la cara, però per l'altra també hi ha la manca de rigor i, en cap cas, la contrastació de les informacions. 

Soc incapaç d'afirmar res sobre la veritat dels resultats electorals veneçolans. Puc imaginar-me mil coses, però tot el que m'arriba té uns canals que no tinc la certesa que m'informin veraçment. Hi ha molts interessos pel mig i, per tant, qualsevol cosa és possible. Maduro, el president, només pot mantenir-se a base de la força del seu exèrcit i simpatitzants. Si cau, se li tiraran al damunt. És per això que defensarà amb les ungles i les dents la seva suposada victòria. I l'oposició necessita fer creure que la victòria és d'ells. És massa la repressió que pateixen i encara pitjor la que poden acabar acumulant. Davant d'aquests fets és molt difícil opinar, i això ho hauríem d'entendre tots. Les coses no són tan fàcils com ens volem imaginar. 

En el nostre cas, el pacte d'ERC i PSOE per donar la presidència a Salvador Illa, estic convençut que no ha estat una decisió fàcil. La disjuntiva era punyent i matadora, fos quina fos la decisió final a prendre. Pensar  que ho han fet de manera frívola és un error. Segur que en pagaran les conseqüències, i també és lògic que ho defensin, fins i tot cridant i insultant. No voldríem estar al seu lloc.

El gran problema dels nostres polítics és l'hemeroteca. Davant les evidències caldria més dimissions i deixar el pas a persones que no arrosseguin segons quines motxilles. La llàstima de tot plegat és que no aprenem dels errors, i això que ara podem veure amb desesperació no ens servirà per fer-ho millor la pròxima vegada. Ens entrebancarem amb la mateixa pedra!