Perdre la confiança, perdre la credibilitat

Avui s'ha produït la compareixença de la consellera d'Educació davant de parlamentaris per explicar els errors que invaliden els resultats de Catalunya a les proves PISA. Una compareixença que no ha resultat fàcil per a la consellera i, probablement, les conseqüències de l'error ho expliquen.

No entraré a valorar-ho, perquè entenc que ja hi ha qui ho està estudiant i prou diputats i partits polítics que hi són al darrere. Ja ens ho explicaran quan tinguin les dades de per què ha passat, però en tot cas em quedo en la necessitat de no perdre mai la confiança de la gent ni la credibilitat. No les podem perdre nosaltres, dins del nostre àmbit de treball, lleure i família, però és molt greu quan això passa als nostres dirigents.

Assumir responsabilitats de govern no és una decisió fàcil ni agraïda, però cal ser-ne conscients i vetllar perquè la gestió diària no provoqui aquesta desconfiança i desafecció de la ciutadania. La transparència és una bona eina per alimentar aquesta confiança i no sempre s'utilitza. Se'n parla molt, però no sempre resulta fàcil obtenir la informació suficient i a temps, per fiscalitzar i mantenir la confiança vers els polítics escollits democràticament per a la nostra representativitat.

Insisteixo que no entro a analitzar què ha passat, i confio que ho acabarem sabem i, si hi ha culpables, que aquests dimiteixin, no com a càstig, sinó com a exemple que la responsabilitat té una base real i efectiva. 

Sap greu que el final d'un curs escolar tan polèmic acabi amb aquesta notícia, callada durant mesos. Això no genera confiança ni credibilitat i, per tant, provoca rebuig i malestar que no és fàcil de revertir. Cal, doncs, que s'aclareixi tot molt bé, per poder continuar confiant en les nostres institucions.

No ofèn qui vol, sinó qui pot

Aquesta frase sempre l'he tingut molt present, tant en el seu sentit literal com en les adaptacions que puguis fer. Per exemple, no és el mateix que et renyi o critiqui la teva actuació una persona que et mereix confiança i respecte, que qui ho faci no signifiqui res per a tu. Les mateixes paraules poden afectar-te de diferent manera depenent de qui les digui.

I això és important, no només a l'hora de rebre consells o crítiques, sinó també a l'hora d'actuar tu mateix. Si ets una persona honesta i coherent, que tens en compte els valors i els altres, tot allò que diguis o facis serà tingut en compte i ben considerat. Si només parles perquè tens boca, i el teu exemple de vida fa aigües, ja pots anar dient, que els altres no ho tindran en compte.

És per això que no tothom pot influir en els altres. Qui té personalitat, credibilitat i practica allò que predica, té tots els punts del món per ser respectat. Ho pots aplicar a la vida professional, a la política, a les activitats del lleure i a la família. No es tracta de parlar més alt ni tenir molt de poder. Tampoc és qüestió d'anar sentenciant per la vida. Ni posar-te, o pretendre-ho, per sobre dels altres. Els guanyes a partir de la senzillesa, l'honorabilitat, l'empatia, la sinceritat. La resta et pot donar satisfaccions momentànies, però a la llarga no et porta enlloc.

I ho dic en aquests moments en què l'insult i l'ego està molt crescut arreu. Les xarxes socials són un gran exemple de la banalitat de les relacions humanes poc treballades. De l'espontaneïtat irreflexiva i provocadora. 

El dolor provocat per la prepotència d'alguns acostuma a ser efímer. Quan els ulls te'ls fan obrir aquells referents que no t'han fallat mai, la cosa canvia i t'obliga a reflexionar sobre què estàs fent malament.

Periodistes en qui confies

En aquest món cada vegada més trasbalsat per les notícies que ens arriben, amb força descrèdit i malfiança de les fonts, encara hi pots trobar periodistes que et desprenen confiança. Encara que desconeguis moltes coses del professional informador, les seves paraules, els seus raonaments i la manera de processar les notícies fan que te'l creguis.

Un d'aquests periodistes, i segur que n'hi ha més, és en Llibert Ferri, que va ser corresponsal de TV3 a l'antiga URSS, a qui el diari ARA l'entrevista amb motiu de la publicació del seu darrer llibre Putin ens observa (Pagès Editors).

Com molt bé se'l defineix, Ferri és un gran coneixedor de la història de la Unió Soviètica i de l'actual Rússia, a qui acostumes a acudir per conèixer, una mica més, què està passant en aquell país, i per què. Les respostes a l'entrevista són interessants perquè t'ajuden a entendre millor la realitat del país i qui és el seu president. Certament, no és gens engrescador, encara que afirmi que és optimista i que considera que Europa se'n sortirà, però quan? Ara caldrà llegir el seu llibre. 

Aquests dies, i ho comentava ahir, parlem molt de Trump i dels seus íntims col·laboradors, però també de Putin. Aquesta aparent amistat entre ambdós líders ens deixa una mica sorpresos i no acabem de veure fins on la portaran. Al meu humil entendre es mantindrà mentre ambdues parts hi surtin guanyant, però quan un d'ells hagi de claudicar davant de l'altre, s'acabarà. És allò de més d'un gall en un galliner.

Europa entretant va avançant pàgines i fent els deures que tenia aturats des de feia molts anys. De cop ens hem despertat del somni americà i ens hem adonat que, si vols estar ben servit, t'has de fer tu mateix el llit.

Ens queixem de les editorials actuals, on trobem a faltar més professionals de vàlua contrastada. Crec que haurien de buscar a fons i recuperar tots aquells periodistes que ens ajuden a entendre la realitat, que si no vigilem bé se'ns escapa i correm el risc de ser brutalment enganyats.

Una relliscada desafortunada

Més d'una vegada he escrit que les notícies que ens arriben s'han de contrastar, sobretot si la font no és de la nostra total confiança. Hi ha voluntat de desinformar i també hi ha desconeixement de moltes coses. És fàcil precipitar-nos, i ara amb les xarxes socials que tenim tant a mà, podem caure en el parany d'escampar notícies falses o equivocades.

També he parlat en el meu blog de la crítica que els professionals de la informació fan de les xarxes socials, defensant els mitjans de comunicació, però que no es deslliuren de poder-la pifiar, per no dir d'aquells mitjans periodístics que tenen una voluntat manifesta d'intoxicar i tirar l'aigua al seu molí.

Avui he vist que TV3, al programa informatiu del 324 havia fotut la pota, afirmant que el president Francesc Macià havia estat afusellat. Evidentment es tractava d'una confusió de presidents. La gent se'ls ha tirat a sobre i jo, que no miro gaire la televisió, me n'he assabentat aquesta tarda. Vaig tard.

Un error el pot tenir tothom, fins i tot un conjunt de persones com pot ser el redactor de la notícia, la presentadora i l'editor del telenotícies, però ja és mala sort o potser desmanec. El problema és que un error com aquest provoca molta desconfiança al mitjà informatiu. Tots, o gairebé tothom, sabem que Francesc Macià no va ser afusellat i, per tant, no ens han confós, però què passa quan desconeixem el fet i només ens arriba per la premsa o la televisió? Quina credibilitat li hem d'atorgar a TV3?

Ja sé que no cal inflar la pilota més del compte, però és bo fer-hi referència i recordar que cal ser molt curós en la redacció i difusió de les notícies. Hi ha errors imperdonables. A tot això, si hi afegeixes la sensibilitat que tots tenim en el fet català i la història del nostre país, l'error és doblement greu.

M'imagino que TV3 ho va corregir immediatament i es deu haver disculpat. No ho he seguit. Potser no cal exigir responsabilitats o represàlies, però una estirada d'orelles als culpables de l'error sí. Estic convençut que l'errada haurà provocat un descens en la credibilitat de "la nostra". TV3 no passa pel seu millor moment i només li falta relliscar d'aquesta manera. Diuen que dels errors se n'aprèn. A veure si és veritat.

L'ANC en hores baixes

Sembla de sentit comú que si tu vols liderar un projecte, ja sigui polític, cultural o social, el primer que has de procurar és complir amb totes les normes i reglaments que després hauràs d'exigir als altres. Si ets el primer que incompleixes allò que està escrit, no tens credibilitat per presentar-te a les eleccions per dirigir l'entitat, sigui de l'àmbit que sigui.

    Malauradament tenim molts casos de persones que no estan nets de culpa i tenen la barra de pretendre posar ordre, dirigir un moviment i, fins i tot, moralitzar els altres. En política això resulta més habitual del que caldria, i és per això que de tant en tant veiem com aquell o aquella altra persona han estat acusats de corrupció, d'engany, d'estafa...

    Ahir parlava d'un candidat al Parlament Europeu, amb possibilitats d'entrar-hi, amb moltes denúncies a sobre per insults i acusacions falses, però que té la sort que la seva ideologia ultradretana el salva en un país on els jutges hi són molt propers. Però no només passa amb els partits polítics. També entitats cíviques i socials pateixen aquest mal. 

    Llegia avui que el candidat a presidir l'ANC, en Lluís Llach, va infringir una norma, com és la d'estar al corrent de pagament, per tenir dret a presentar-se per al càrrec, i que potser, per la seva cara, qui li havia de prohibir no ha va fer, i encara està en la lluita per aconseguir-ho. És evident que no estic en contra de la persona, ni menystinc tot el que pugui fer per al país, però també és cert que la credibilitat i confiança són mínimes, i em temo que no tindrà, en cas de sortir escollit, força moral per exigir res a ningú.

    L'ANC no passa pel seu millor moment. No sé si no ha estat prou ben dirigida, o bé la seva funció ha deixat de ser necessària i caldria desaparèixer o transformar-se d'acord amb la realitat actual, la resposta de la ciutadania, i les possibilitats d'avançar en el seu gran objectiu. Cadascú és responsable dels seus actes, i són els socis de l'entitat que s'han d'encarregar d'analitzar-ho i actuar segons creguin més convenient. El fet, però que els seus gestos tinguin, o hagin tingut, una incidència important per al país, fa que moltes persones, que no pertanyem a l'entitat, puguem opinar al respecte.

    És hora de reflexionar què hem fet i estem fent. Si som realment necessaris, com a col·lectiu en moviment, o és millor deixar que altres agafin el relleu, potser amb més empenta i encerts. Són massa sotragades les que hem rebut darrerament. No hem de patir només les mancances i vicis dels partits polítics, sinó que, a més, institucions cíviques i socials no queden curtes.

El paperot de Sallent

La decisió del govern en funcions de nomenar Eduard Sallent com a Major dels Mossos d'Esquadra fa lleig. Segurament és lícit, però no n'hi ha prou a fer les coses legalment, sinó que és important fer-les amb elegància, i en aquest cas jo la hi trobo a faltar.

    Desconec la necessitat d'aquest nomenament, la seva urgència, ni tampoc si hi ha problemes entre els dos comandaments, Sallent i Trapero, i entre aquest últim i el govern en funcions d'ERC. Sigui el que sigui sempre és d'agrair que les coses es facin amb transparència, sense presses i explicant ben bé els motius de les decisions. Perquè crec que al final tots hi sortim malparats, els ciutadans, el govern i el nomenat. Si no s'acaba d'entendre com han anat les coses, el nou comandament perd credibilitat, tant a dins del cos policial, com entre la ciutadania.

    Estem massa acostumats a que els nostres governants prenguin decisions equivocades. Portem uns quants anys de no saber què carai està passant, i per això s'entén que partits polítics com el PSC ho aprofitin per carregar-se no només a l'actual govern, sinó a qualsevol de les seves aspiracions, com podria ser la independència. 

    Sempre he pensat que ERC viu constantment en la incertesa, la provisionalitat i la manca de rigor. No sé si en aquest cas del nomenament policial també ho podem posar en aquest sac, però aquesta és la impressió que tinc. No ens mereix confiança l'actual conseller en funcions, el senyor Elena, ni el seu president, Pere Aragonès, i molt probablement això quedarà confirmat amb els resultats electorals de demà diumenge.

    Veurem com acaba tot plegat, però des d'aquí demanaria més rigor als nostres governants, i que facin les coses amb intel·ligència, cuidant les formes, perquè és l'única manera de guanyar en credibilitat, lluitar contra la desafecció, i ser empàtics amb la ciutadania. A casa nostra això va quedar molt clar ara fa un any, amb una lliçó dels vilatans, ben evident. Pot ser que passi el mateix demà amb el govern català.

Recordeu que el dia 12 hi ha eleccions!

Avui m'he desplaçat fins a la Barceloneta i la impressió que he tingut és que Vox és molt present a la campanya electoral. Durant el viatge, només he vist cartells seus. Segur que n'hi ha d'altres, i conduint tampoc hi pares gaire atenció, però les úniques imatges que recordo són les de la seva marca. No sé si és una casualitat, o bé que no em fio gens de les estadístiques i continuo pensant que la seva opció és una amenaça real que hauríem de tenir més present.

    Crec que molts es pensen que Vox, a casa nostra, ja ha tocat sostre i que el seu futur més aviat és a la baixa, una mica com li passa als Ciudadanos del senyor Carrizosa, però això no és així. No sé si baixaran, pujaran o es mantindran. Probablement no hi haurà gaires canvis, però ells hi continuen sent, i això no és un bon senyal per a la democràcia. Tal com he llegit en algun lloc, la seva missió és valdre's de les institucions democràtiques per anul·lar-les i deixar-les sense efecte.

    Perquè no n'hi ha prou en pensar que els seus vots no condicionaran a ningú, ni a res. És més que probable que ningú no conti amb ells per decidir res, però la simple presència al Parlament ja és una taca negra que molts voldríem evitar. Ho va ser amb la Plataforma per Catalunya, de Josep Anglada, i seria, si entrés, amb Aliança Catalana, de l'alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols. Per cert, tots dos nascuts a Vic, i això encara em fa més mal.

    Davant de les eleccions del dia 12 de maig tenim l'oportunitat de votar un partit democràtic, que es tanqui a qualsevol pacte amb l'extrema dreta. La participació és important perquè el percentatge de vots que aniran a parar al discurs feixista es redueixi. Només per això ja és important que sortim de casa a exercir el nostre dret a vot, encara que tinguem tants dubtes sobre quina és la millor opció. 

    Tots els partits que es presenten tenen el seu currículum. Alguns venen de molt lluny i d'altres han aparegut fa ben poc. Tot i així som capaços de comparar entre el que ens diuen i prometen amb el que han fet fins ara, sobretot si han tingut l'oportunitat de governar o d'influir en aquest govern. És per això que tenim la responsabilitat d'obrar bé, i premiar qui més honest ens sembli, o si més no evitar que pugi qui no ens mereix cap tipus de credibilitat. Atenció amb Vox. Encara tenen molta força i ens poden sorprendre desagradablement!

Un nivell cultural alt

Llegia la crònica del diari ARA, d'un dels diàlegs de Pedralbes amb la professora de filosofia Anna Pagès,  amb la frase en negreta "els que es dediquen a l'ensenyament haurien de tenir un nivell cultural alt". Al marge de les precisions que caldria fer sobre què considerem per un nivell cultural alt, segur que estaríem d'acord en afirmar que la cultura obre moltes portes i dona autoritat, prestigi i carisma a qui ha tingut la sort i la voluntat d'endinsar-s'hi. Voldria, però afegir que en tots els àmbits de la vida és important el nivell cultural dels protagonistes, sobretot si aquests estan cridats a liderar qualsevol projecte, sigui social, polític, econòmic, lúdic o cultural.

    No sé si ens podem permetre el luxe d'anar mesurant el nivell cultural de la gent i a partir d'aquí treure'n conclusions. Tot i així, si alguna cosa em preocupa de la situació d'avui dia és el baix nivell cultural que presideix la majoria d'espais socials. Mai he estat un gran televident, i encara menys de canals privats de poca qualitat, però si més no a través de la xarxa t'arriben coses que et sorprenen ja que no creies que fos possible. Entrevistes a joves sobre temes bàsics que desconeixen del tot, amb respostes que et fan mal a l'ànima. 

    Si estem construint un món tan inculte no podem esperar-ne res de bo. No ens ha d'estranyar tot el que està passant. El nivell de civisme, els problemes de convivència, la improductivitat i la irresponsabilitat, i podríem anar-hi afegint conceptes. Tots ells s'alimenten d'una base pobre en tots sentits, i sobretot cultural.

    Segur que un professor o mestre culte té més facilitats per mantenir el principi d'autoritat que ara està tan qüestionat en l'ensenyament. Quan li veus les vergonyes a una persona se't fa molt difícil mantenir-li confiança i, només gràcies a l'educació rebuda, la respectes, encara que sigui per això, per educació. El mateix podem dir dels polítics, que són força l'ase dels cops. Si es volen fer creïbles han de demostrar la seva vàlua. La ignorància i la incultura són dos elements que perjudiquen la imatge i credibilitat dels polítics. Potser aquest és avui un dels greus problemes.

    No cal ser un erudit de la cultura, però hi ha uns mínims que cal conrear, i en això hi ajuden, o haurien d'ajudar-hi, les famílies, l'entorn d'amics i els espais de trobada, siguin escolars, professionals o lúdics. I arribem al final de tot. Un país inculte té totes les de perdre i quedar-se enrere. La Cultura no és un luxe, sinó un bé necessari que no podem deixar de banda, ni deixar de protegir, potenciar i promoure.

El pacte ERC-PSOE és fum!

Ha arribat un punt que tothom s'atreveix a mentir-nos, a no dir la veritat. És un engany constant, i llavors volen que hi confiem. No només tenim uns polítics de poca talla, sinó que a més juguen amb nosaltres, amb la nostra bona fe, en la confiança que dipositem en ells. Però passa el mateix de sempre. Tot s'acaba sabent, normalment quan és massa tard.

No acostumo a escoltar els reportatges que edita Octuvre, però de tant en tant me n'arriba algun i el miro. S'ha de reconèixer que es documenten, i això és el que trobo a faltar a la majoria de mitjans de comunicació. El reportatge d'avui parla del pacte ERC-PSOE i ens fa obrir els ulls. És cert que no l'he contrastat, però no m'estranya gens que puguin tenir raó: el pacte és fum!

Aquest cap de setmana ens venien que s'havia pactat l'amnistia, el traspàs integral de Rodalies i la condonació d'una part del deute de la Generalitat. El reportatge explica detalladament què hi ha de cert i em deixa molt preocupat per la quantitat de comissions que s'hauran de crear per aconseguir què? No hi ha res tancat, res calendaritzat, res pautat. Tot queda obert a criteri del partit socialista.

Ja he comentat en alguna altra ocasió que la paraula dels socialistes, i de Pedro Sánchez en concret, no és de fiar. Ja són massa les ocasions que ens han enredat i per això cal tancar molt bé els pactes, sense que ni així tinguem garantit el seu compliment. Per altra banda també he escrit sobre els gripaus que s'ha empassat ERC, voluntàriament o per incapacitat de negociar res amb ningú. Si ajuntem les dues realitats el resultat és totalment decebedor.

No sé quina serà la capacitat de Junts per tancar cap acord que tingui un mínim de garanties perquè el PSOE el compleixi, però en tot cas és evident que els pactes a què arriba ERC són paper mullat. No tenen cap tipus de credibilitat i així va el país.

Necessitem un canvi de govern, un canvi de polítics, i un canvi en la manera de dirigir el país. Catalunya no es mereix els governants actuals i res del que ens puguin dir o prometre ens genera cap mica de confiança. Fa vergonya veure dirigents com Pere Aragonès, Oriol Junqueras o Marta Vilalta, fent segons quines declaracions, quan saben perfectament que no són certes, ni encaminen el país a una resolució del conflicte que fa massa anys que arrosseguem. En el reportatge esmentat hi ha un tall d'una entrevista a la consellera Ester Capella que fa vergonya de veure i sentir. Aquest és el nivell dels nostres governants? Ho tenim cru. Amb ells no aconseguirem, no ja la independència, sinó simplement recuperar el reconeixement del nostre país en tots els aspectes, social, cultural i econòmic.

Qui confia en les promeses del govern?

No hi ha dia que no llegim algun comentari sobre incompliment de compromisos per part del govern. S'ha convertit en un fet usual i gairebé ho hem normalitzat. Simplement se'n fa menció i es posa al calaix dels records efímers, fins que algú en fa un estudi per refrescar la memòria.

I això ho dic ara que estem en un període de negociacions entre el president del govern espanyol en funcions i els partits independentistes catalans que l'hi han de permetre la investidura. Unes negociacions que hauran d'acabar amb un acord o no, i per tant en un compromís per part de Pedro Sánchez en una colla de reivindicacions, algunes de les quals són històriques.

Si veiem que les promeses se les emporta el vent i se n'acaben complint menys de la meitat, quina credibilitat pot tenir el que prometi Pedro Sánchez per ser investit? Si Catalunya ha vist que, mani qui mani a Madrid, les inversions promeses, que sempre són inferiors a les que tocaria, no s'acaben realitzant, o se'n porten a terme moltes menys de les aprovades, què podem esperar del nou govern espanyol.

És cert que vetar Pedro Sánchez i facilitar que, amb unes noves eleccions, arribi al poder el PP de la mà de Vox, no és cap garantia de millora ni d'esperança. Però tampoc il·lusiona gaire pensar que l'acord que es pugui acabar pactant amb el líder socialista arriba a bon port. Potser, per això, hi ha tants catalans que s'hi giren d'esquena i no segueixen la informació sobre les negociacions, perquè ja saben que tot quedarà en no-res.

L'amnistia, el reconeixement diferencial de Catalunya, la protecció del català, el traspàs de Rodalies, i tantes altres coses que sonen aquests dies, no són d'ara, sinó que arrosseguem de fa molt temps. I tenim prou motius per desconfiar-ne. Si ens centrem en Rodalies, que semblaria una cosa fàcil de traspassar, veiem quina és la posició del govern espanyol, amb la ministra catalana al capdavant: traspàs, en tot cas, de les línies que només circulen dins de la comunitat, és a dir, la insignificança personificada. I com queda resolta la mala gestió que se'n fa des de Madrid? No solucionem res!

És per això el meu escepticisme amb tot el que va sortint a la premsa i les xarxes socials. Tant de bo que m'equivoqui, però sigui quin sigui l'acord final d'investidura, Catalunya continuarà marginada pel govern espanyol de torn.

El dret a defensar-nos

A què dona dret el dret a defensar-nos? Tot s'hi val? El que està fent l'exèrcit israelià és defensar-se? No ho entenc!

Ho vaig escriure el primer dia de l'atac de Hamàs a Israel. Res no justifica els crims perpetrats per Hamàs en territori d'Israel. Dit això, la revenja contra la població civil indefensa, on està escrit que formi part del dret a defensar-se? 

El conflicte entre Palestina i Israel no és simple. Qualsevol opinió al respecte necessita molta reflexió, també contrastar la informació que ens arriba, i sentit comú. Els crims, siguin d'un costat o l'altre no tenen cap justificació ni es poden aplaudir, com alguns fan. Massacrar la població civil és un acte criminal que no pot defensar ningú, i això que critica el senyor Putin, s'ho hauria d'aplicar en el cas d'Ucraïna.

Vivim un temps on les imatges poden ser falses, manipulades intencionadament, però és molt difícil no creure que l'exèrcit d'Israel està destruint la Franja de Gaza, matant tota la seva població, amb l'excusa de derrotar el grup terrorista Hamàs. No és això!

He llegit que el Parlament tenia la intenció d'aprovar una declaració institucional a favor del dret a defensar-se d'Israel. Potser ja ho ha fet (?). Hi estaria d'acord, però no a qualsevol preu. Una cosa és defensar-se i l'altra cosir a trets totes les persones d'un país. No són danys col·laterals, sinó actes criminals intencionats. Quan bombardegen la població de Gaza són conscients que estan matant víctimes innocents. Tan se val que siguin nens, joves, dones o persones grans. Estan segant vides humanes que han tingut la dissort de néixer en un país amb un conflicte permanent i que ara s'ha agreujat per l'atac del passat 7 d'octubre.

Que algú m'expliqui en què consisteix defensar-se perquè pugui entendre les barbaritats que està fent Israel amb la població palestina. No tinc necessitat de posicionar-me en cap bàndol, simplement critico i rebutjo els assassinats que s'estan cometent, amb l'excusa d'una defensa, que seria legítima, si no es tractés d'una matança sense límits.

Occident ha ensenyat les vergonyes. Ni l'ONU, ni la UE, ni els diferents països europeus i nord-americans han demostrat estar a l'alçada de les circumstàncies. És una vergonya que tots hem d'assumir. Estem destruint la poca credibilitat del món occidental.

La credibilitat de Villarejo

No sé com ho veieu vosaltres, però a mi aquest personatge em cansa, o més aviat tot el que gira al seu voltant, les declaracions que fa, però sobretot els comentaris al respecte i la distracció que provoca sobre temes massa importants.

També us haig de dir que he desconnectat i segurament que hi ha moltes coses que no sé, perquè no les segueixo, encara que llegint els titulars m'adono que el senyor té corda per rato, i que acapara excessivament l'atenció.

El pitjor de tot això és la lectura que es fa de les declaracions. Si fóssim capaços de sintetitzar tot el que ha dit i tot el que s'ha dit d'ell i de les seves declaracions, ens adonaríem que està ple de contradiccions. Veuríem que hi ha unes mateixes persones que l'han criticat i l'han lloat en diferents moments, en funció dels interessos i el benefici o perjudici que poden provocar les seves declaracions, ja sigui a títol personal o en el marc de l'entorn que interessa.

He arribat a la conclusió que un país que es distreu amb personatges com el senyor Villarejo demostra molt poca categoria. Puc entendre que la premsa groga el col·loqui a primera pàgina, però no té lògica que això passi arreu. Potser perquè tot és periodisme sensacionalista, poc creïble, i el que és pitjor, interessat.

M'estalvio posar exemples de declaracions i de les diferents reaccions que han sorgit. Vosaltres mateixos en podeu ser testimonis o comprovar-ho navegant per Internet. Estic convençut que arribareu a la conclusió que el panorama que ens dibuixa el personatge i tot el que l'envolta és desolador, trist i reprovable, i que en un país sa i culte això no hauria de passar.

Tenim el que ens mereixem? Aquesta pregunta me la faig sovint. Jo voldria pensar que no ho triem, sinó que se'ns imposa, però al final arribo a la conclusió que som tan simples i ens fa tanta mandra perdre una estona per reflexionar sobre el que passa, que hem d'acabar reconeixent que sí, que tenim el que ens mereixem, i que malauradament trigarem a sortir-ne ben parats, si és que mai ho aconseguim. 

Si ens trobem en una tertúlia no em traieu el tema Villarejo, perquè no m'interessa. Prou intoxicació i més intel·ligència, sisplau! Ah!, i credibilitat nul·la.

L'hora de la veritat per a qui?

A poques hores de la constitució del nou Congrés de Diputats ens trobem amb la incertesa de què passarà, i concretament què faran els diputats de Junts, ja que la resta sembla quedar clara la seva posició. La casualitat ha volgut que Junts, amb el president Puigdemont a l'exili, acabin sent decisius a l'hora de conformar la presidència del Congrés, i també de la presidència del govern espanyol.

Ens diuen que tot depèn d'ells per saber si el PSOE manté la presidència del Congrés, amb una candidata pensada per agradar als nacionalistes. Potser s'obliden que fins ara la presidenta era catalana, del PSC, i no n'hem tret cap benefici. Què fa pensar que ara serà diferent?

Ja ho he dit anteriorment i ho repeteixo. Junts no serà la culpable d'una situació o una altra, sinó que els culpables són els governants socialistes que han fet el que han volgut, prometent moltes coses i complint-ne encara no la meitat. Què fa pensar que ara les promeses es compliran? Junts s'ho ha de creure? Nosaltres, tots, ens ho creurem?

Tot plegat és una mostra més de la poca credibilitat dels nostres polítics. Llavors s'estranyen que la gent no voti o que ho faci a formacions feixistes com Vox. La desconfiança amb els nostres governants és total i justificada. Sabem que un govern de la dreta, amb el suport de l'extrema dreta pot ser molt perjudicial per al país, i d'una manera especial per a Catalunya, però tampoc tenim la certesa que amb un govern socialista s'arreglin les coses. ERC ha intentat pressionar el govern espanyol i no ha aconseguit res, més enllà de l'indult. Es pot esperar res més?

Avui sentia el president del govern espanyol prometre que treballaria perquè el català fos present a les institucions europees. Ens ho hem de creure? I encara que fos cert, per què no permeten que el català sigui present a les institucions espanyoles? No seria més lògic? Per què Europa ho ha de permetre i Espanya no? Això sol demostra l'engany sistemàtic de les autoritats espanyoles, de posar-nos una pastanaga al davant perquè comencem a córrer, i no arribar enlloc.

Amb menys de vint-i-quatre hores sabrem el primer resultat. Veurem què prioritza Junts a l'hora decisiva. Sigui quina sigui la seva decisió, l'encaix de Catalunya a Espanya continuarà grinyolant, i només un govern valent, honest i creïble ho pot encaminar. De moment no sé veure a ningú capaç de tirar endavant l'encàrrec, i és per això que la sortida de Catalunya és l'opció més racional a falta de compromisos clars i valents de la resta de l'Estat.

Molt a millorar, encara

Avui llegia la notícia del reconeixement a la qualitat i la transparència de la comunicació pública local a través dels canals digitals municipals de l'Ajuntament de la nostra vila, i he pensat que és bo que l'administració pública treballi perquè la informació sigui transparent i arribi a tota la ciutadania, o si més no a les persones que saben moure's per Internet. 

Si mirem uns quants anys enrere ens adonarem que ara tenim moltes més facilitats per poder conèixer el dia a dia del nostre Ajuntament, i d'alguna manera poder fiscalitzar la feina dels nostres representants polítics, que per la seva banda han de procurar no quedar enrere i tenir la informació al corrent. Les dades a mitges o endarrerides no ajuden gaire, i això obliga a actualitzar-les constantment, la qual cosa no sempre és fàcil ni automàtic.

Tot i que celebro el reconeixement al nostre Ajuntament, també haig de dir que hi ha moltes coses a millorar i que m'agradaria que el nostre govern municipal s'hi esmercés una mica més i no s'arrepengés amb aquest premi, pensant que tot funciona correctament.

Les persones que acostumen a consultar el web municipal s'hauran adonat que no hi ha tota la informació, ni aquesta arriba a temps. No hi consten totes les actes de les reunions dels consells de participació, hi ha enllaços que no funcionen des de fa temps, els convenis amb entitats i institucions no estan actualitzats, i hi ha ordenances vigents que no hi figuren o que no contemplen modificacions que s'han fet des de la seva aprovació inicial.

Sempre tot és millorable, i d'això se n'ha de ser conscient. M'agradaria que hi hagués més transparència en les actuacions que justifiquen els assoliments d'objectius referenciats en el Programa d'Actuació Municipal (PAM). I això és important per guanyar credibilitat en la informació que es fa constar al web municipal. Hi ha objectius que fàcilment es pot comprovar si s'han complert o no, però d'altres resulta més difícil, i és aquí on cal entrar més a fons per saber què s'ha fet i què no.

M'imagino que el reconeixement a la transparència no entra a valorar el grau de resposta a les instàncies i escrits que els vilatans adrecen al govern municipal, perquè en aquest cas suspendria. No puc entendre la desídia del nostre govern a l'hora de respondre. És tan difícil? No estem parlant que es trigui molt a respondre, sinó simplement que no es fa. Aquesta és una de les altres coses que caldrà canviar amb el nou govern.

La bona relació entre governants i vilatans és imprescindible

Després d'un parèntesi de deu dies he tornat a la vila i he observat que els problemes de neteja continuen omplin pàgines a les xarxes socials. Hi ha moltes queixes per l'incivisme d'uns quants, que són els que embruten la vila i en sortim perjudicats tots. També hi ha crítiques contra la gestió de l'equip municipal, a qui es considera que no fa prou per aconseguir una vila neta i endreçada. Amb tot això hi ha una crítica al projecte de recollida de la brossa pel sistema del porta a porta, i al final queda tot una mica enrevessat, i es confonen els problemes de gestió i resultats amb el sistema de recollida.

Al marge de qui opina sistemàticament des de l'anonimat, la qual cosa per mi fa perdre molts punts i, fins i tot, credibilitat, hi ha també aquell que es deixa portar per la crítica fàcil i s'hi afegeix amb opinions molt discutibles, que sovint es donen com a ideals. Tot no és tan senzill com això, i cal tenir-ho present a l'hora de fer una crítica, que per altra banda sempre és positiu.

Del país d'on vinc de passar-hi uns dies no puc parlar de neteja perquè la realitat és palpable: allà hi ha abocadors descontrolats a cada cantonada. La higiene no existeix i per tant no és comparable de cap manera amb el que tenim a casa nostra. Sí que és cert que la nostra vila necessita millorar, i en això hauríem d'ajudar als nostres polítics a posar-hi remei.

El que llegeixes a les xarxes cal analitzar-ho amb lupa i reflexionar abans d'afegir-t'hi. En cap moment he pensat que els nostres governants ignoren el problema ni tampoc que se'n desentenguin. Sí que podríem pensar que el problema els supera i no troben la manera de solucionar-ho. El sistema porta a porta no és necessàriament el culpable que els carrers siguin bruts. En tot cas els vilatans hauríem de seguir les directrius i treure la brossa que toca cada dia i deixar-la davant de casa, en cap cas dins d'una paperera, com està passant.

Tenen raó els que es queixen de les bosses de brossa que escampen els propis treballadors de la neteja i crec que caldria estudiar quin és el millor sistema per fer la neteja sense que després passin hores i hores les bosses repartides per tota la vila. També estic d'acord amb qui demana netejar amb aigua a pressió certs punts de la vila que brutegen, i fer-ho més sovint si és que es fa.

I a l'equip de govern demanar-li més empatia, que responguin les queixes dels vilatans, encara que no agradin o que estiguin mal plantejades. La relació govern municipal amb els vilatans és important que es mantingui. Donar per fet que els nostres polítics passen de nosaltres és un error, però trobar-te sense resposta tampoc hi ajuda. Amb bona voluntat per part de tothom segur que les coses millorarien, i en el fons això és el que tots volem per a Arenys.

I per aquells que tenen al cap les eleccions de l'any vinent, recordeu que el percentatge de vilatans que es belluguen per les xarxes socials és mínim, però els vilatans afectats per les coses que no funcionen som tots. És important que ens impliquem i que fem notar als nostres polítics allò que creiem que no funciona, sense necessitat de pensar que són els nostres enemics, sinó els que es varen presentar per sevir a tota la població. Si tots, governants i vilatans, ho entenem així, segur que hi sortirem guanyant.

Fàcilment tractem tothom de corrupte

Els casos de corrupció que han sovintejat al món de la política ha fet que la credibilitat i confiança vers tots els nostres polítics s'hagi desprestigiat fins al punt de posar tots els polítics al mateix sac, i això no és just. Els corruptes, que n'hi ha molts, són una minoria dins del món de la política i han fet molt mal a les persones que, de manera honesta i amb esperit de servei, han optat per presentar-se en alguna candidatura per governar, ja sigui un poble o ciutat, o la nostra comunitat autònoma, el nostre país.

Fa molta ràbia observar que davant de qualsevol notícia sempre hi trobem els comentaris de torn, de manera gratuïta i sense cap base que ho pugui justificar, acusant els polítics de lladres, d'embutxacar-se diners i afavorir els amics i familiars. És per això que la responsabilitat dels polítics és molt gran, per evitar precisament que la gent caigui en el parany i la facilitat d'acusar tothom de corrupte.

Per la meva experiència, també professional, he conegut molts polítics, i haig de dir que m'he trobat amb gent molt honrada que ha decidit dedicar part del seu lleure a la vida pública, a intentar millorar la vila o la ciutat, a vegades cometent errors, però també molts encerts, i no sempre se'ls hi ha reconegut. 

Crec en la crítica i el seguiment que la ciutadania fa de la gestió pública, pel fet que es gestionen els recursos de tots i per tant s'ha de fer de manera eficient i honrada, però rebutjo les acusacions infundades, només perquè sembla que criticar els polítics és molt fàcil i està de moda. Tant de bo hi hagués més gent que optés per presentar-se a les eleccions, i tant de bo que fossin persones preparades, amb iniciativa i empenta per liderar els projectes. Hi ha massa gent que es queda a casa, potser per evitar ser insultat sense cap motiu, només pel fet de convertir-se en una persona pública.

Fa pocs dies em manifestava sobre el cas de la presidenta del Parlament de Catalunya, la senyora Laura Borràs, i intentava explicar que una cosa era actuar segons les normes i l'altra ser acusada per la ideologia que una pugui tenir. Calia diferenciar una cosa de l'altra i comentava que probablement altres persones, que han fet coses pitjors que fraccionar contractes per evitar els concursos públics, no hauran patit l'assetjament i pressió que està patint Laura Borràs per ser qui és. Si es confirma que va fraccionar els contractes per poder-los atorgar directament a un amic seu, caldrà exigir-li responsabilitats per una actuació incorrecta. La qüestió de la presumpció d'innocència és un altre tema prou delicat, i que a casa nostra gairebé no existeix. Tenim prou casos de gent que se l'ha jutjat des dels mitjans de comunicació i des del carrer, i al final han estat declarats innocents, però el mal ja està fet.

M'agradaria, doncs, que tothom exigís als nostres polítics una conducta honesta i eficient, però no es deixés portar per la massa que crida i insulta sense cap tipus de base per poder-ho fer, sense tenir cap element que realment ho justifiqui. Embrutar costa molt poc, però després la neteja és molt difícil de fer perquè no quedi rastre d'allò que realment no ha existit mai.

El PP es queda el pastís andalús

Avui sí que ja tenim resultats de les eleccions andaluses on s'ha confirmat la clara victòria del PP. El dubte, tal com comentava ahir, estava en si aconseguiria la majoria absoluta o bé guanyaria necessitant vots d'altres partits per governar, com ha passat darrerament. Un govern que va ser possible pel pacte amb Cs, tot i que la victòria se l'havia endut el PSOE.

A les eleccions d'ahir diumenge ha quedat clar que el PSOE va de baixa i que allà on havia estat el gran guanyador i reserva socialista d'Espanya, també ha claudicat i ha passat a ser territori del PP. Però han passat més coses a destacar. En primer lloc, i a mi em fa especial il·lusió, Cs ha desaparegut del Parlament andalús. Les seves davallades arreu on s'ha presentat els darrers anys han arribat al punt de fer-lo fora de la institució. Un partit tòxic, que només es basava en l'odi i el rancor, no es mereix formar part de l'espectre polític d'una democràcia, encara que aquesta sigui tan feble.

També cal destacar l'aturada de Vox que, tot i que ha pujat en nombre de diputats, ho ha fet per sota de les seves expectatives, la qual cosa és digne de ressaltar i ens pot animar a pensar que Vox pugui tenir un sostre que no desestabilitzi tot el país.

L'autonomia que tindrà el PP per governar a Andalusia és positiva si ens ho mirem des del punt de la força de l'extrema dreta. Dependre de Vox era un perill real que calia evitar. Som conscients que la dreta del PP no és una dreta homologable a la dreta europea. Està molt més ancorada a l'extrema dreta, però el fet de no dependre'n permetrà aplicar polítiques pròpies que desitgem siguin més assequibles democràticament.

Probablement la victòria del PP, a part de molts altres aspectes, es basa en la credibilitat i bon fer del seu cap de llista. No he seguit de prop la política andalusa d'aquesta legislatura, però si més no ens ha passat per alt estridències que sí que hem pogut observar en altres llocs. Això pot haver estat clau perquè els andalusos li donessin la confiança i el fessin créixer en la mesura que ho han fet. 

La feina se li presenta al PSOE, i concretament a Pedro Sánchez, si té la intenció de revalidar la victòria a les properes eleccions generals. El camí ha quedat molt obert per al PP de Feijóo, i per poc que ho sàpiga aprofitar, en pot treure bon rendiment de cara als resultats de l'any vinent. Si Pedro Sánchez continua amb la política de voler enredar tothom fent i desfent sense aprofundir en res, es trobarà amb un gran patacada potser més forta de la que ha patit el PSOE andalús. L'esquerra, a Espanya, té moltes coses a aprendre si vol conservar la confiança de la ciutadania. S'ha malgastat massa el temps i la política no ha estat a l'altura de les expectatives que es podien tenir d'un govern progressista. Les classes mitjanes i treballadores han continuat sent l'ase dels cops.

El periodisme arreu del món

Ahir llegíem la notícia de la mort a trets de dues periodistes a Mèxic. Avui ha estat una periodista la que ha estat assassinada a Israel. Podríem fer una llarga llista de països on la vida dels periodistes està en perill. No es tracta només de la llibertat d'expressió, llibertat de premsa, sinó de posar en risc la vida per exercir la teva professió.

No és cap novetat, però això no treu que quan succeeixen casos com aquests et preguntis què està passant, i com es pot tolerar aquesta injustícia i crueltat. No pot ser que sigui tan fàcil fer desaparèixer qui et fa nosa, pel que diu i explica. No es tracta d'accidents fortuïts en l'exercici del periodisme, sinó d'actes de violència i criminalitat per acabar amb les seves vides.

Davant de situacions que es repeteixen en molts llocs, penses que exercir de periodista en una societat com la nostra, l'espanyola, no comporta el risc ni la valentia que cal reconèixer a tots aquells professionals que es juguen la vida cada dia. Al nostre país tenim bons periodistes, però també molts de dolents. La credibilitat s'ha posat en dubte moltes vegades i això ho paguen els bons, els que són honestos i, sense deixar de pensar subjectivament, relaten el que veuen i passa.

El periodisme ha esdevingut un poder de la categoria dels que tradicionalment hem observat. Els mitjans de comunicació poden arribar a condicionar el pensament i la voluntat de la gent, i per això és tan perillós caure en el parany d'utilitzar el periodisme per interessos polítics i econòmics. Tots som conscients de la fragilitat en què vivim, i de la dificultat de poder rebre la informació real i no un producte interessat que desconfigura allò que de veritat està passant, ja sigui lluny de casa o fins i tot al costat.

Probablement aquesta lluita per interpretar la realitat a conveniència és el que fa que en casos extrems, però malauradament massa freqüents, la vida del periodista corri perill. Quan no agrada que se sàpiga una cosa, hi ha qui s'encarrega de matar el missatger.

És per això que, a més de treballar per uns poders legislatiu, executiu i judicial honestos i democràtics, cal no deixar de fer-ho per un poder, la comunicació, que s'ha col·locat al nivell també de l'economia, per intentar dirigir la societat segons els interessos ocults d'una minoria molt potent. 

Cap d'any amb molts interrogants

Hem començat un nou any ple d'interrogants. Són molts els temes que durant l'any 2021 s'han iniciat i no s'han acabat, i que ens fan preguntar-nos com continuaran durant el 2022, i si s'acabarà amb algun d'ells, per aconseguir viure amb més tranquil·litat.

Tot i que ens ho temíem, l'any 2021 no ha pogut acabar amb la pandèmia, sinó que fins i tot hi ha hagut una remuntada, amb la nova variant, que ens ha deixat unes xifres d'infecció i ingrès hospitalari importants. La vacunació mundial va molt endarrerida, sobretot en països del tercer món. S'ha prioritzat una tercera dosi, i la immunitat encara perilla.

Els efectes de la pandèmia no són només sanitaris, sinó que també han afectat l'economia. Les mesures restrictives sense un ajut suficient als afectats, ha provocat atur i tancament d'empreses, que no han pogut fer front als efectes de la crisi sanitària.

Políticament, a Catalunya, hi ha també molta incertesa. L'equilibri governamental treu espurnes, i el no de la CUP als pressupostos, salvats in extremis pels Comuns, no deixa tranquil al govern. L'actitud del president espanyol davant la convocatòria de la taula de diàleg, tampoc afavoreix el clima necessari per anar avançant en una solució al "problema" català. Un encaix a Espanya cada vegada més enredat.

Europa tampoc té les coses clares. L'adéu de Merkel i les eleccions franceses, poden deixar tocat el lideratge europeu, amb molts problemes de credibilitat amb Polònia i Hongria, i amb el temor dels moviments de Putin a les portes d'Ucraïna.

A la nostra vila hi ha dos temes a destacar, en primer lloc la posada en marxa del nou sistema de recollida selectiva a tota la població, amb un porta a porta qüestionat per l'oposició, i la forta inversió per a la construcció de la nova biblioteca, amb menys suport de les institucions supramunicipals del que s'esperava.

Manifestació de policies al carrer

La manifestació de policies d'aquest cap de setmana explica molt bé quina és la seva postura i posa en perill el dret de les persones a manifestar-se, però també una altra cosa molt més perillosa, al meu entendre, i és la credibilitat de la policia davant la Justícia. 

Hem pogut observar situacions en què inicialment s'ha cregut la paraula d'un policia, i només gràcies a les imatges enregistrades s'ho pogut veure que el policia mentia. La prohibició d'enregistrar imatges d'acord amb l'anomenada llei mordassa, que es vol modificar, donava peu a que els policies es mantinguessin impunes.

La transparència és necessària a tot arreu, i el govern ha de vetllar perquè així sigui. Si hi ha alguna llei que ataca aquesta transparència, ha de ser abolida si realment volem ser considerats una democràcia de ple dret.

A la manifestació d'aquest cap de setmana, els partits de dreta, cada vegada més ancorats a l'extrema dreta, han donat suport a la policia, simplement per desgastar el govern de coalició. Aquesta evidència, però, no sempre és vista als ulls de tothom. Hi ha massa fanatisme i subjectivitat.

El fet que els mitjans de comunicació, clarament de dretes, siguin dominants a la resta d'Espanya, posa molta pressió a l'esquerra que governa, i no els deixa ser més contundents a l'hora de modificar tot allò que la dreta ha establert.

Els socialistes no només tenen en contra els partits polítics de dreta extrema, sinó que cal afegir-hi tribunals de justícia i policia, i el que encara és més contundent, tot l'aparell de l'Estat, que és immòbil sigui quin sigui el color del partit en el govern del moment.

Per tot això cal estar molt units i denunciar des de tots els flancs, els atacs a la democràcia i als drets personals, per part d'unes institucions i partits polítics que es fan forts i posen totes les traves contra qualsevol intent de modificar o eliminar lleis injustes i poc democràtiques.