dimarts, 30 d’abril del 2013

UGT i CCOO, uns sindicats inútils

Subscric totalment el que escriu Sebastià Alzamora a la seva columna de l'ARA d'aquest dimarts 30 d'abril, vigília del dia del treball. Els sindicats es troben en la mateixa situació que els partits polítics: ningú no confia en ells. Moltes persones pensen que no serveixen per a res, i que esdevenen un cementiri d'alumnes dolents dels vells sindicalistes.
Evidentment que en Sebastià Alzamora sap escriure i en resulta un text encertat de principi a final. Què podem esperar d'aquests grans sindicats? No tenen afiliats. S'han preguntat per què? A qui defensen? Saben que som al segle XXI?
Els grans sindicats han esdevingut unes institucions inútils. Només han estat capaços de fer grans proclames, però no han defensat alternatives creïbles a la política dels governs del PP i el PSOE. No n'hi ha prou en criticar. S'han de presentar sortides a una mala política econòmica. Han de lluitar per evitar unes taxes d'atur tan elevades. S'han limitat a fotografiar-se amb el poder executiu de torn, sense iniciativa ni resultats satisfactoris.
Els nostres representants sindicals, com els polítics, no només han de ser honrats i treballadors, sinó que a més ho han de semblar. Ens queixem dels sous dels polítics, de que quedin alliberats del treball, però... i els sindicalistes? Si reclamem una reforma del sistema electoral i una classe política més representativa i transparent, què no hem de demanar dels sindicats? El sindicat s'ocupa del treballador fins que perd la feina. Després... ja no se'n recorda. Es converteix en una xifra que utilitzen demagògicament. Si no es transforma el món sindical, en pocs anys podrem enterrar els sindicats, i es convertiran en subjectes de la història.


dilluns, 29 d’abril del 2013

El cinisme de la ministra Báñez

El govern espanyol ha decidit iniciar una campanya d'autocomplaença. Com que ningú els alaba, han decidit fer-s'ho ells mateixos. El president Rajoy lloa els ministres d'Hisenda i Economia, perquè ho fan tan bé i s'hi esforcen molt.
La ministra d'Ocupació, la senyora Fátima Báñez, diu que es nota l'encert de la reforma laboral. Gràcies a la reforma ara només hi ha 6.202.700 persones a l'atur. Diu la ministra que gràcies a la reforma s'ha passat d'un increment intertrimestral de l'atur, del 19% al 10%, i jo em pregunto, no serà perquè cada vegada hi ha menys persones per poder anar a l'atur?
La ministra afegeix que gràcies a la reforma laboral el mercat de treball evoluciona "amb coherència" amb la situació econòmica. Suposo que vol dir que cada vegada hi ha menys feina i més aturats. Aquesta és la coherència.
Em sorprèn la manca de d'autocrítica dels polítics. Si sents els populars, ells ho fan tot bé. Si escoltes els socialistes, són unes víctimes a qui tothom els carrega amb les culpes d'on hem arribat. Si la ciutadania els critica és per enveja o perquè són uns antisistema.
Tenim a punt la prova del cotofluix. Els partits polítics diuen que volen aprovar una nova llei electoral. Sabeu què els preocupa? El model. Per què? Perquè no hi volen perdre. No es tracta d'analitzar quin és el sistema més apropiat, més just, més favorable per a la ciutadania. No es preocupen en saber quin model representa millor els electors, sinó el que afavoreix els resultats del seu partit.
Aquesta hipocresia és la que fa mal al país i allunya els polítics de la ciutadania. És aquest egoisme el que provoca desconfiança, i amb aquests no anirem gaire lluny. Per cert, avui he sentit que no podem declarar-nos independents perquè només el poble espanyol és sobirà. És igual el que volem els catalans, perquè això no serveix de res. Si és així... per què hem de votar? Aquí rau el problema. Tard o d'hora haurem de fer el pas... encara que no vulguin.

diumenge, 28 d’abril del 2013

Polítics incapaços, confiança perduda

Iniciem una nova setmana sense que les coses hagin canviat gaire. Les noves mesures presentades pel govern, el darrer divendres, no ajuden a obrir els ulls a l'esperança, sinó que es veuen més com un nou signe d'inconsistència del govern i incapacitat per guanyar-se una població que li ha perdut la confiança i potser aviat el respecte.
En una tertúlia improvisada d'aquesta tarda ens lamentàvem del nivell dels nostres polítics, la corrupció i la nul·la exigència de responsabilitats per la mala gestió pública. Polítics sense coneixements ni formació suficient per gestionar l'administració pública. Alguns d'ells amb interessos privats i corruptes, i un sistema judicial que permet que els més rics i influents no paguin per la seva culpa i deixin d'entrar a la presó. Aquests tres elements provoquen rebuig i desconfiança vers els polítics i les institucions.
Ens estranyàvem que no hi hagués més crispació i revoltes, sobretot si es confirmava que les xifres de l'atur eren reals. Que 267.000 famílies catalanes tinguin tots els seus membres a l'atur, no és poca cosa i les conseqüències desastroses. Que el nivell d'atur juvenil sigui tan elevat, i que la ministra Báñez digui que la fuga de joves a l'exterior s'ha de considerar mobilitat exterior, és preocupant, per ara i pel futur del país, i demostra la ignorància o el cinisme de la ministra.
Jordi Savall deia avui al diari ARA, tot parlant de cultura, que l'enemic més gran és la ignorància, i té molta raó. Sovint penso que els polítics combaten la cultura fomentant la ignorància de la ciutadania, per evitar el rebuig a una manca de creativitat cultural, però també política i social.
És per això que trobem tants motius i exemples de baix nivell cultural. Una manca d'intel·ligència en els models que intenten imposar-nos, i llavors sorgeixen polítics com Antonio Cantó, que a més d'ignorant és un perill per a la convivència de la nostra societat.
Comentàvem també, aquesta tarda, que els polítics prioritzen el partit polític a la població. Demanem democràcia i transparència i caldria que es comencés a dins els partits. No és bo que els mediocres arribin més amunt, només perquè juguen amb la hipocresia, l'adulació al líder i no es tingui en compte les seves qualitats, la seva capacitat de gestió. Si no es canvia la manera de fer i de ser, el futur del nostre país no té futur.

dissabte, 27 d’abril del 2013

Un adéu a l'Ivan Llensa

Vull dedicar el post d'avui a la memòria de l'Ivan Llensa que ahir ens va deixar. Ha lluitat dins al darrer moment per superar una malaltia injusta que no ha pogut vèncer. L'Ivan, amb qui compartíem equipament aquests darrers anys, es feia estimar. La Mari, que treballa al centre cívic Pla d'en Boet, segur que l'ha trobat a faltar tot aquest temps de baixa per la malaltia. La Mari era una de les víctimes de les bromes de l'Ivan, una víctima agraïda i que s'estimava.
Només he coincidit amb l'Ivan dues vegades des que vaig saber que estava malalt, i se'l veia animat, o si més no ho aparentava, tot i que les possibilitats de sortir-se'n eren ben poques. Totes les persones que conec i sé que coneixien l'Ivan, l'estimaven, perquè això ho tenia l'Ivan, es feia estimar. Podies ser molt diferent i pensar d'una altra manera, però això no treia que et sentissis bé amb ell.
Demà a la una del migdia, a la Basílica de Santa Maria de Mataró, molts amics de l'Ivan aniran a acomiadar-se i agrair-li els anys d'amistat. Encara que pugui semblar un tòpic, de ben segur que l'enyorarem. Sobretot els companys i amics amb qui compartien moltes hores de treball. A Mataró Ràdio tots els seus oients i seguidors. I a Pla d'en Boet, la Mari, l'Anna, i tots els que coincidíem en els passadissos del centre cívic, i intercanviàvem salutacions i alguna broma. Adéu Ivan. Gràcies per haver-te conegut.

divendres, 26 d’abril del 2013

La delegada del govern vol "pijas" i banderes

Diu que ella no és "pija", sinó una treballadora de tota la vida, però que és bo que hi hagi gent "pija" i rica, perquè són els que gasten. En aquests moments de crisi profunda, doncs, seria bo que tinguéssim molts "pijos", perquè necessitem persones que consumeixin i tal com van les coses ningú no té un "duro" a la butxaca.
De fet és cert que és molt treballadora i el seu partit ho sap. És per això que l'han nomenada delegada del govern a Catalunya, perquè té més de 900 pobles a qui tocar els nassos si no col·loquen la bandera espanyola al balcó.
Com és que a les casernes de la Guàrdia Civil, o la Policia Nacional només hi tenen la bandera espanyola i els Mossos d'Esquadra les dues? No són oficials totes dues? Jo entenc que la policia de Madrid no pengi la senyera, però els policies destinats a Catalunya, no haurien de penjar-la? A no ser que... tinguin el mateix tracte que les ambaixades, però això seria tenir-nos massa en consideració, oi?
Per cert... a la delegació del govern hi té la senyera?  li correspondria, oi?

dijous, 25 d’abril del 2013

L'atur va guanyant terreny

Avui tocaria parlar de les noves dades de l'atur que s'han conegut i que supera una xifra reocupant, la dels 6 milions d'espanyols, dels quals 900.000 corresponen a Catalunya. I una altra dada preocupant: 267.000 famílies on ningú treballa.
També podríem parlar del ministre Wert que ha perdut una batalla amb el dictamen del Consell d'Estat on rebutja que la Generalitat hagi de pagar a qui vol escolaritzar-se només en castellà. S'entén en una escola que només ho facin en castellà.
El senyor Wert ho intentarà per una altra banda, ja que el seu únic objectiu és fer mal al català. És per això que el PP l'ha col·locat. El tema de l'atur, però, ja no està tan clar que el govern hi trobi una solució. Recordo quan parlaven de si s'arribaria als 4 milions... I insisteixen en l'austeritat. Sobretot retallem-ho tot perquè ningú tingui quatre calerons a la butxaca per gastar.
Parlaven de 400 nous aturats diaris. Qui ho para això? Demà divendres el Consell de ministres ens sorprendrà amb noves mesures econòmiques. Què es carregaran ara? Diu Rajoy que no apujarà els impostos. També va fer moltes promeses durant la campanya electoral i després les va capgirar totes. Ja no ens mereix cap tipus de confiança.
I a Arenys un brot solidari amb el naixement d'una entitat que aglutinarà les persones amb risc d'exclusió social. L'Entitat Apresa calcula que a la nostra vila hi pot haver un 30% de la població en aquesta situació. Els desitjo encert i sort en aquest projecte, i la màxima col·laboració per part de tots.

dimecres, 24 d’abril del 2013

Dersu Uzala, la pel·licula de Kilian Jornet

L'altre dia vaig veure d'esquitllada una entrevista a Kilian Jornet, al programa Crackòvia. De fet més que una entrevista és una paròdia que representen conjuntament amb el seu doble. Em va cridar l'atenció la pregunta de quina era la pel·lícula que li havia agradat més, o una cosa així, i va dir Dersu Uzala.
Aquesta pel·lícula, que vaig veure fa molts anys, em va agradar molt. En guardo un bon record, sobretot per la manera de ser del personatge, molt ben descrit, en una pel·lícula didàctica i alliçonadora. Plena de tendresa i bons sentiments, que posa en relleu l'erroni que són molts dels principis que governen actualment la nostra societat.
M'agradaria tornar-la a veure i engrescar-vos a fer el mateix si no l'heu vist ja. Suposo que avui, amb tota la tecnologia i Internet, no deu ser gaire difícil localitzar la pel·lícula i gaudir-ne. No hi espereu fenòmens espectaculars, ni grans emocions, sinó la supervivència de l'espècie en estat pur.
Es poden fer moltes lectures, com ara l'impacte de la nostra civilització sobre la natura, la contradicció entre una manera d'entendre la vida i viure-la, amb una altra de ben diferent. Jo em quedo amb la bondat i la classe magistral de valors positius que ens proporciona el personatge de la pel·lícula. El director, Akira Kurosawa, ens brinda una altra gran pel·lícula del seu repertori. Busqueu-la i si la mireu, ja em direu si ha volgut la pena. M'agradaria que fos així.

dimarts, 23 d’abril del 2013

Inútils quixots sense vergonya


Aquest vespre el Barça ha rebut una estocada pràcticament letal. La propera setmana només pot intentar recuperar l'autoestima que, estic segur, avui va per terra. La vida continua i ja vindran millors temps. La bombolla d'èxits s'ha desinflat, però no amb el resultat d'avui sinó que ja fa unes quantes setmanes. Tot això ho diu una persona que no hi entén res, però quan els equips juguen bé, en gaudeix.
El més preocupant d'avui no és el resultat del partit de futbol, sinó adonar-nos de la mena de govern tenim a Madrid, i això que ja ho avançava fa pocs dies: Rajoy no pensa canviar el seu criteri sobre Kosovo, encara que Sèrbia hagi pactat la independència. Això només s'explica si entenem que el govern espanyol és un govern d'inútils quixots sense vergonya.
És demanar molt que tothom sigui honest i sincer en les seves declaracions i arguments? Si Espanya no vol reconèixer Kosovo per poder negar la independència de Catalunya, que ho digui, que no li faci vergonya reconèixer-ho.
M'he perdut buscant una notícia que parlava de la possible aprovació al Parlament que les companyies dels subministres dels habitatges puguin tallar-los per manca de pagament. No sé si ho he somiat o bé és existeix. En tot cas seria bo analitzar de quantes famílies estem parlant. Les persones que hem passat per Benestar Social sabem que els ajuntaments han de subvencionar amb caràcter d'urgència a moltes famílies necessitades que no poden fer front als pagaments de lloguer, aigua, llum...
Ahir parlava de la política de l'austeritat que no ens ha tret de la crisi, sinó que encara ens hi ha enfonsat més. Parlàvem a nivell global, de país, però no ens oblidem de les famílies que no tenen ingressos assegurats i sí moltes despeses. Siguem conscients que hi ha molta gent que no havia estirat més el braç que la màniga, i en canvi en paga les culpes. Per què no podem demanar responsabilitats als veritables responsables? Per què els polítics que han empenyorat el país no ho paguen i són els més febles els que assumeixen el deute? El Barça ha perdut, però hi ha molts catalans que no fa tant que ho han perdut tot.

dilluns, 22 d’abril del 2013

Tota la misèria per un excel erroni

Quants anys fa que una bona colla d'economistes han estat argumentant que no podia ser bo portar l'austeritat tan a l'extrem? Que tantes retallades ens portaria a la recessió... Eren crits al desert, sense que ningú en fes cas. Els que prenien i continuen prenent les decisions seguien la teoria de dos economistes de reconegut prestigi, que asseguraven haver demostrat que el creixement econòmic patia una forta reculada en països amb un deute per sobre del 90% del PIB.
Suposo que ja ho haureu llegit, però en tot cas dir-vos que un jove estudiant ha descobert que la teoria en que es basaven els eminents economistes estava plena d'errors. Al full de càlcul hi faltaven dades significatives i una vegada corregit, no quedava demostrada la relació entre nivell de deute i decreixement econòmic. És més, es demostrava que tot i superar el 90% del PIB hi continuava havent creixement.
Podem afirmar que hem mal viscut per culpa d'un excel mal dissenyat? Hem engegat milers de persones a la misèria per uns errors de càlcul? Què ens deia el sentit comú? Ja sé que no queda bé venint de mi, però em pregunto per què no ens hem deixat portar per la intuïció i no per un model econòmic que ha resultat erroni?
Ara que s'ha comprovat l'error, es flexibilitzarà el nivell d'endeutament?  Podrem respirar i sortir del pou de l'agonia en què ens trobem? Faran cas als defensors de racionalitzar el nivell de deute i el de la despesa? Aquesta obsessió per reduir el deute a base de no deixar ni un euro a la butxaca de la gent, ens ha portat on som. Ho podem canviar? Cal més proves?

diumenge, 21 d’abril del 2013

La majoria absoluta pot segrestar l'estat de dret

Diuen que tot torna. Parlem dels cicles econòmics, o de la moda que va i bé, en què allò que s'havia dut fa temps ara torna a estar de moda. No sé si és qüestió de falta d'imaginació o bé que ens agrada reviure el passat. Sigui com sigui hi ha coses que no voldria reviure, encara que estic veient uns fets que em preocupen. Tot i que el sistema polític on estem immersos és de democràcia representativa, la majoria absoluta del PP i la interdependència entre els tres poders (legislatiu, judicial i executiu) fa témer un "revival" autoritari, i posa en perill la llibertat d'expressió.
Ho hem vist amb la delegada del govern a Catalunya o ara amb el delegat al País Basc. També en certes decisions judicials i amb les noves lleis que prepara un ministre que ens havien fet creure que era l'ala lliberal i més "light" del PP, un partit que, quan té majoria absoluta, és molt perillós.
No es tracta ja de la pressió que PP, C's o UPyD fan contra tot allò que fa olor de català, sinó dels principis més elementals de la democràcia: poder-nos expressar sense patir cap detenció o sanció. Que Sortu parli de presos polítics dels empresonats d'ETA, pot agradar més o menys, hi pots estar més o menys d'acord, però en cap cas ha de ser motiu d'il·legalització del partit polític. Aquest mirar amb lupa tot allò que fan els partits minoritaris, és una obsessió dels grans partits, ara el PP, però no quedava enrere el PSOE. El fet de confondre la majoria absoluta amb la veritat, l'única veritat, és un error colossal que distorsiona i fa malbé el sentit democràtic de la societat. Els quaranta anys de dictadura encara són massa presents en la ment de molts espanyols, sobretot en militants i polítics del PP que no farien cap fàstic als principis del "Movimiento", la dictadura del general golpista.

dissabte, 20 d’abril del 2013

Baixarà del burro Espanya?

Ara que sembla que Kosovo i Sèrbia s'han posat d'acord, què farà Espanya? Acceptarà que Kosovo sigui independent o es mantindrà tossuda que no, que no pot independitzar-se de Sèrbia?
A Espanya li anava molt bé que Sèrbia no reconegués la independència de Kosovo. Això li permetia mantenir-se en la idea que no es pot acceptar una decisió unilateral d'independència, per allò de la coherència si arribés el moment. Ara, però, si Sèrbia pacta, què haurà de fer? Seria absurd posar-se en contra de tothom, però... i si els catalans forcen la situació? Com ho justificarà?
Seria bo poder pensar que Espanya aprèn la lliçó de que les solucions passen pel diàleg i no per la prepotència i l'immobilisme de les lleis. Haurien de saber que les lleis estan al servei de les persones i no al revés. Un excés d'orgull no és bo i a la llarga s'acaba pagant.
Puc entendre que no s'imaginin una Espanya sense nosaltres, però ells són els únics que ho poden evitar, i no precisament amb l'estratègia aplicada fins ara. Quantes més traves ens posin, més força tindrem per sortir, més fàcilment ens unirem per vèncer.

divendres, 19 d’abril del 2013

Una visita a la mesquita

Diuen que ja tenim exèrcit, o si més no ja l'estem organitzant. De fet són una colla de rumors i imaginacions les que fan circular aquestes pors, perquè no es pot dir d'una altra manera. També avui donaven a entendre que es començaven a creure que alguna cosa es movia, i no era pura imaginació ni ganes de fer volar coloms.
El president Mas demana que els jutgin per les obres i no es quedin només en converses de cafè o afirmacions condicionades pel moment i l'entorn. Si ens haguéssim de creure tot allò que es diu ompliríem llibreries de novel·les i art i assaig.
L'experiència d'aquesta tarda m'ha traslladat uns 900 quilòmetres sense moure'm de la ciutat, a la mateixa ciutat, però en un món a part. Un món que no coneixem i que ens desperta tabús i desconfiança. El silenci, l'esforç i l'exquisida amabilitat han presidit la trobada. El tè amb menta i les pastes ensucrades, ens han acompanyat durant gairebé un parell d'hores.
I al final un obsequi: la seva Bíblia, l'Alcorà en espanyol. Una bona vesprada per començar el cap de setmana. Només falta conèixer-nos més per convertir el silenci en paraules, per desar desconfiança, per cohesionar-nos i avançar plegats.

dijous, 18 d’abril del 2013

La societat reclama justícia i seguretat

Sense que pugui semblar una posició populista o demagògica, voldria dir que massa sovint ens lamentem, després d'un accident o un acte terrorista, de no haver-ho previst o haver fet més per evitar-ho, i afegim que les lleis són massa garantistes i la seva aplicació excessivament tova.
Quantes vegades no hem dit o sentit a dir que els detinguts entren per una porta i surten per l'altra, acumulant detencions i engruixin el currículum delictiu, però sense que passi res. Són afirmacions gratuïtes o bé s'ajusten a la realitat?
De l'explosió d'una fàbrica de fertilitzants als EUA hem pogut llegir que l'any 2006 va ser multada per manca de mesures de seguretat. M'imagino que els propietaris varen preferir pagar la multa que no pas invertir per dotar la fàbrica de la seguretat necessària. Set anys més tard hi poden haver quinze víctimes mortals i unes dues-centes de ferides, totes elles innocents.
Amb la delinqüència passa una cosa semblant. Quantes vegades no hem vist que l'assassí o el violador no era pas la primera vegada que se l'enxampava? Les víctimes segones o llurs familiars, no haurien de demanar doble indemnització?
No és un tema fàcil, i molts l'esquivem perquè no sabem massa què dir. Si volem ser políticament correctes, creiem que hem de ser més flexibles a l'hora d'aplicar la Llei, però si escoltem els comentaris de la gent veurem que es reclama més sancions, més mà dura perquè no siguin els delinqüents els que visquin impunement i les víctimes s'hagin d'amagar i visquin atemorides.
Em preocupa el ministre de Justícia perquè està molt disposat a canviar les lleis, amb una orientació que va en detriment de la llibertat de les persones, i en canvi no es fa res per endurir les penes dels infractors, dels que roben, sobretot quan es tracta de persones de vestit i corbata.


dimecres, 17 d’abril del 2013

Thatcher se'n fot del pobre fins al darrer moment

Avui canviaré d'escenari, però no serà pas per millorar. És una prova més de que no som els únics que fem pena, ni els únics en mantenir un estat injust. Em refereixo a l'enterrament de la que fou Primera ministra de la Gran Bretanya, la senyora Margaret Thatcher. Segons he pogut llegir, el cost és d'uns dotze milions d'euros, i no ho paga la família, que s'endú una bona fortuna, sinó l'Estat, és a dir, tots els contribuents i persones a l'atur, també.
Si això no és una injustícia i un escàndol, ja no sé què és. L'Església, en aquest cas suposo que l'anglicana, s'hauria de negar a participar en una festa tan injusta. No pot ser que el país tingui una classe de nivell baix, cada vegada més gran, i es permeti aquesta despesa per dir adéu a una sola persona, per important que hagi pogut ser.
En aquesta nostra societat tot s'hi val. Una representant política de primer nivell pot anar fent comparacions sobre el nazisme, amb tota la ignorància del món i sense sentit, i no passa res. A Londres enterren una persona amb un cost que en podrien viure unes quantes famílies durant força temps, i tampoc passa res. Llavors no els sembla bé que apareguin indignats del 15M o grups de persones practicant l'escrache, que a mi no m'agrada, però que no em ve de nou que passi.
A la feina no em canso de dir-ho i riuen, però... no anem bé! No pot ser que haguem d'aguantar aquesta situació tan injusta, en què uns pocs viuen a l'esquena de molts. Ens pensàvem que era qüestió passada, de l'època dels esclaus, o de l'Edat Mitjana, o dels inicis de la revolució industrial. En cada etapa n'hi ha hagut uns quants que han viscut feliçment. Ara deu ser l'edat d'or dels banquers, que durant anys han anat acumulant patrimoni
Hi ha algú que pronostica que el pitjor encara ha de venir. Que explotarà tot i no sabrem on agafar-nos. Sapigueu que no gaire lluny de casa vostra hi ha una família que passa gana, els seus fills no poden fer tots els àpats, i no paguen ni el lloguer ni els consums, però que tots són a l'atur. No és una excepcionalitat, sinó que ho trobarem més fàcilment del que ens pensem. Aquí un record per a en Manel, que dedica bona part del seu temps per fer costat als que no tenen on agafar-se. No ho oblidem!

dimarts, 16 d’abril del 2013

El món de la política va de parelles

Ja han passat dos dies d'una quinzena realment carregada, i això ha fet que em quedés una mica al marge de les notícies. També hi ha fet la convocatòria de vaga de les emissores de ràdio de la Corporació catalana. M'imagino que tot seguirà més o menys igual, però en tot cas m'ha cridat l'atenció la notícia de Ràdio Arenys, sobre l'Assemblea d'ICV local. Aquest partit ha posat de moda la direcció compartida i paritària, i Arenys no ha volgut ser menys.
Segons veig al web de Ràdio Arenys, aquest dissabte l'Assemblea d'ICV va escollir Assum Baliu i Ramon Puigvert nous presidents locals del partit. No acabo d'entendre massa això de la presidència compartida, però en tot cas sempre és bo compartir i fer les coses de manera col·legiada.
Forcades i Oliveres també actuen en parella a l'hora de proposar un moviment, encara que en aquest cas no sé si el que volen és representar el 15M i implicar-lo al joc polític. Diu Oliveres que a l'ANC li faltava l'eix social, que és el que ells representen. La seva pretensió d'aglutinar "l'esquerra alternativa  i compromesa amb l'estat propi" en què es tradueix? Pensen en el 30% que en el millor dels casos no vota? O bé pensen en els votants d'ERC, ICV i la CUP? No n'hi ha prou, eh!
I les ànsies de protagonisme? Que no saben que a casa nostra tothom vol manar? Ells dos presenten el projecte i es queden a segona fila, però seran capaços de fer que s'acostin aquells que ja estan organitzats políticament? De segur que continuaran d'actualitat un temps més.

dilluns, 15 d’abril del 2013

Rouco Varela, la veu d'una Església retrògrada

Una vegada més, monsenyor Rouco Varela ha sortit en defensa de la vida, condemnant l'avortament i el matrimoni entre persones del mateix sexe. Una defensa totalment legítima per un cardenal catòlic. El problema no està en el fet que defensa, sinó en la pressió que exerceix sobre el poder legislatiu perquè actuï de manera confessional. És aquí on s'equivoca i no deixa gens ben parada l'Església catòlica.
Monsenyor no en va tenir prou amb els quaranta anys de dictadura, en què un general assassí es trobava emparat per l'Església oficial, que continua insistint que el govern de l'Estat espanyol exerceixi com a govern catòlic.
Les creences religioses s'han de poder exercir en l'àmbit personal, amb plena llibertat, i el govern de l'Estat s'ha de mantenir al marge, i en cap cas traslladar les creences i pràctiques religioses en la vida pública. L'Església ha de defensar els seus valors i escampar el seu missatge, sense pretendre imposar res a ningú.
L'actitud de Rouco Varela no aporta res de bo a l'Església dels pobres i per als pobres, que predica el Papa Francesc. Tinc molt clar que ni per un instant el Papa va pensar en el cardenal, president de la Conferència Episcopal espanyola, a l'hora d'escollir un dels membres assessors per a la reforma de la Cúria romana. Rouco Varela és la veu d'una Església retrògrada, que lluita per mantenir els drets de la classe rica, menystenint els més dèbils a qui procura adoctrinar sota l'amenaça i la por.

diumenge, 14 d’abril del 2013

Avui la bandera republicana s'ha deixat veure

Als 82 anys de la II República, avui algú demanava per la III. A Montjuic han hissat la bandera republicana. Jo us diré que no és aquesta la meva prioritat. No dic que em sembli bé la monarquia, però el primer problema amb què ens trobem no és si som república o monarquia, sinó la corrupció a la política en mans d'uns quants que fan dolents a tothom.
Mas diu que no pensa en la proclamació unilateral de la independència, i penso que és assenyat. Això no treu, però, que el temps ho canviï tot. Ningú es podia imaginar fa un any, que estaríem on som. És per això que ja veurem què ens depara el futur.
El 14 d'abril de 1931 es va proclamar la república que va durar ben poc. No hauríem de repetir la història sense haver après la lliçó. Algú parla d'una segona transició, i d'altres estan pel trencament. Després de llegir les declaracions de Cospedal, la número dos del PP, després de Rajoy, ens podem imaginar qualsevol cosa. No ens ha d'estranyar tot el que veiem a l'APM. És una explicació del nivell de molts polítics.



dissabte, 13 d’abril del 2013

Benet Maimí surt a escalfar

Una vegada més el nostre diputat comença la legislatura a la banqueta, però també és cert que no triga massa a entrar al Parlament. Sembla ser que Artur Mas acaba de donar l'ordre de fer tres canvis i un d'ells serveix perquè entri en joc l'arenyenc Benet Maimí, militant d'UDC, de la corda de Duran i Lleida i, per tant, amb un càrrec important dins el partit. Secretari executiu d'organització i conseller nacional.
Benet Maimí va renunciar a presentar-se com a alcaldable d'Arenys de Mar, en el moment que Miquel Rubirola (CDC), alcalde durant dos mandats, no es presentava i agafava més força que fos un militant d'UDC qui anés de cap de llista per CIU.
Els motius de Benet Maimí els deu saber ell, però us asseguro que en aquests moments ser alcalde no és cap regal. La situació econòmica en què es troben la majoria de municipis és crítica, i encara que Arenys de Mar estigui més o menys sanejat, no hi ha possibilitat de fer gairebé res, sobretot pel que fa a inversions. Just anar fent bullir l'olla per poder pagar les factures dels serveis bàsics i imprescindibles, i uns pocs calerons per aixecar la moral dels vilatans.
Benet Maimí sap que el seu paper al Parlament és molt més agraït que no pas anar donant la cara per solucionar els mil i un problemes que es troba un alcalde. En èpoques de lluïment, pot estar bé passejar per la Riera, saludant els veïns i veïnes, però en els darrers anys, es creen enemics, dins l'ajuntament i a fora.
Ben aviat doncs, Benet Maimí tornarà al Parlament, i la pregunta que em faig és si, arribat el cas d'haver de votar pel sobiranisme, el nostre diputat hi seria favorable o no. Estic segur que si el sistema electoral hagués estat el que ahir comentava, per districte, els que l'haurien votat ho haurien fet perquè es posicionés a favor de la independència. En aquests moments, però, farà el que li digui Duran i Lleida, i per tant no ho tinc clar. Des d'aquí li desitjo sort i encert en aquesta nova etapa. 

divendres, 12 d’abril del 2013

Un parèntesi a la pluja de provocacions i injustícies

Avui he decidit fer vaga de notícies. Vull dir que m'he negat a escoltar Catalunya Ràdio anant i tornant de la feina, i esperar el vespre per saber què havia passat. He gaudit de la música que m'agrada, a Catalunya Música, per fer endreça al meu cap i descansar de tanta tonteria dels darrers dies.
No pot ser que visquem amb tanta pressió per culpa d'una colla d'ineptes i d'uns irresponsables que, tal com escrivia ahir, busquen desestabilitzar-nos. És per això que he decidit compartir l'estona amb Vivaldi, Bach i Beethoven. És una bona teràpia, sobretot si t'espera un dia complicat i vens d'un altre encara pitjor.
Ahir vaig fer servir la paraula xantatge i no va agradar. Podríem aplicar aquesta paraula al que patim els catalans? o potser és prevaricació? o... simplement injustícia?
Em demanava si era bo arribar a la feina sense conèixer les darreres notícies i esperar a saberor al Telenotícies del vespre. Per contra, també pensava que probablement era confortant començar delectant-me de la bona música. D'aquelles píndoles musicals que et fan sentir bé.
M'han preguntat què en pensava del projecte Forcades-Oliveres, i he respost que no hi creia. Penso que Forcades i Oliveres, cadascú per la seva banda, ja realitzen un paper polític important i probablement més efectiu i d'àmbit més ampli que no pas optant per la constitució d'un partit polític, encara que declinin participar-hi.
Vaig llegir el post de Ramon Bassas, contrari també al tàndem, però jo hauria matisat la defensa dels partits polítics. Jo també crec que el nostre model de democràcia es basa en els partits polítics, però que convindria reformular-los. Els convé una reforma i, m'atreveixo a dir, una democratització interna. 
Segueixo els articles que Xavier Roig publica a l'ARA del divendres, i que darrerament dedica als sistemes electorals. Jo defensava el sistema de llistes desblocades (crec que les anomenàvem així), però gairebé m'ha convençut a canviar-me a l'opció del diputat per districte. Les llistes obertes no és una bona solució, i Xavier Roig ho deixa molt clar, però les desblocades tenen més sentit, perquè l'elector escull quins candidats, de la llista preferida, vol que surtin elegits. El model que defensa Xavier Roig té l'avantatge que comporta una responsabilitat més gran del diputat, que dóna la cara per un districte, per sobre d'aquell que figura en una llista que ha confeccionat la direcció del seu partit.

dijous, 11 d’abril del 2013

Algú pretén desestabilitzar Catalunya

Algú pretén desestabilitzar Catalunya i això hauria de ser castigat, però... qui castigarà els que volen una Catalunya sotmesa? De nosaltres, Espanya només vol els nostres diners, perquè gràcies als nostres diners poden obtenir descomptes i serveis que els catalans no podem aconseguir. Quant costa la mensualitat en una residència a Catalunya? i quant costa cada mes una residència extremenya? Quin és el salari mínim interprofessional a Catalunya? i la renda bàsica a Extremadura?
Deia que algú pretén desestabilitzar-nos, d'una manera especial a través de sentències judicials que ho són tot menys justes. Quina confiança podem tenir els catalans amb la Justícia? Ni Constitucional, ni Suprem, ni Superior, ni res.
La nostra conformitat a viure sistemàticament explotats i sense rondinar, fa que tinguem més arguments per engegar-ho tot a rodar. Hem empassat tanta saliva que ja res ens ve de nou, potser ens falta saber reaccionar, però mai sentir-nos derrotats.
La demagògia que utilitzen els que lluiten contra el català, ens desgasta, però dóna sentit a la nostra lluita per defensar la llengua. Ens fa més forts i units. Qui treballa per desestabilitzar-nos no ho aconseguirà, però ens fa perdre oportunitats i en distreu de la nostra tasca de fer gran la nostra nació.
Avui Joan Tardà ha enfurismat el president del Congrés de diputats de Madrid, i al Parlament era Jordi Cañas qui treia de polleguera la presidenta. He vist els dos vídeos i no saps si riure o plorar, però si més no el que fan és confirmar que hi ha algú que pretén desestabilitzar-nos. Nosaltres, si som forts, aconseguirem el nostre objectiu.

dimecres, 10 d’abril del 2013

Amb independència o sense, ningú no ens podrà fer callar

Vull pensar que la notícia que donen els diaris de la resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, sobre l'ús del català a les escoles no s'ajusta a la veritat, i que la interpretació que en feia el jutge Santiago Vidal, avui a TV3, és la correcta. El que passa és que hi ha gent interessada en desviar l'atenció i nosaltres els catalans som una mica masoquistes.
Seria molt ridícul, per no dir antidemocràtic, que un alumne condicionés la voluntat de vint-i-nou més. Ja sé que de més verdes en maduren, però hi ha uns límits que no crec que pretenguin superar. La Justícia correria un greu perill al nostre país si la sentència fos la que interpreta Convivencia Cívica i la premsa d'aquesta tarda. En tot cas el govern de la Generalitat i la majoria parlamentària, estaran al mateix bàndol per defensar els drets dels catalanoparlants. Només les actituds nacionalistes espanyoles podrien aplaudir una sentència favorable, no al bilingüisme, sinó a la llengua castellana en detriment de la supervivència del català.
Sigui quina sigui la interpretació oficial, la Generalitat no ha de permetre una injustícia com aquesta, i el Parlament català s'ha de pronunciar. Nosaltres, però, haurem de continuar lluitant per defensar els nostres drets, i cada vegada ens carregarem de més raons per menystenir tot allò que faci olor d'espanyolisme ranci, i d'aquelles persones que no defensen el bilingüisme, sinó que neguen el dret a parlar i aprendre en català.
És per això que hem d'estar ben units, cedint quan faci falta, si és en benefici d'aquesta unitat que ens ha de fer forts. És per això que s'equivoquen aquelles forces polítiques catalanes que no entenen que l'adversari no és la dreta o l'esquerra, sinó que l'adversari és l'espanyol que ens nega el dret a decidir el nostre futur, amb ells o sense.

dimarts, 9 d’abril del 2013

Sampedro, Thatcher, Carrasco i Formiguera, tres morts diferents

Avui hem conegut la mort de l'escriptor i economista José Luís Sampedro. Va morir precisament el mateix dia que Margaret Thatcher i Sofia Loren, tres personatges prou coneguts i ben diferents entre ells. Sampedro, un indignat, segons ha comentat algun diari, estava totalment en contra de l'actual política econòmica espanyola. Un intel·lectual, humanista, professor i novel·lista. Un polifacètic molt volgut i molt vital, que ha mort als 96 anys amb plena forma.
Avui també es commemoren els 75 anys de la mort de Carrasco i Formiguera, assassinat pel dictador Franco, un assassí beneït per l'Església Catòlica d'una Espanya marcada pel dolor i la injustícia. Una Espanya que setanta-cinc anys després continua negant el dret d'autodeterminació dels pobles.
Lucerna, entretant, afirma que el PSC és el pont entre Catalunya i Espanya. Jo em pregunto quin tipus de pont deu ser quan no és capaç de defensar el dret a decidir davant els seus amics i socis del PSOE. Quin pont es creuen que volem i amb quina Espanya? 
Seguint el documental de TV3 sobre la figura de Carrasco i Formiguera, t'adones que en el fons no estem tan lluny. Evidentment el marc no és el mateix, però aquella ràbia contra tot allò que es resisteix a la uniformitat continua vigent. No tenim un dictador assassí, però tenim una Constitució que ens va en contra i esdevé un mur infranquejable.
Després de recordar Carrasco i Formiguera, encara hi ha militants d'UDC que es resisteixen a la consulta sobiranista? Tant ha canviat el partit? No serà que era Duran qui havia de marxar i no pas Vila d'Abadal?

dilluns, 8 d’abril del 2013

Quina vergonya de país!

Com que en aquests moments TV3 no fa res a la nit dels diumenges, que m'interessi, quan va acabar 30 minuts vaig fer zàping i em vaig aturar al canal que fan Salvados, i que no recordo quin és. En Jordi Évole estava entrevistant un industrial farmacèutic, crec, però de seguida es va acabar i va començar un reportatge sobre el ministeri de defensa.
Em trec el barret davant l'actuació d'en Jordi Évole. Dic actuació perquè no és una simple entrevista el que ell fa, sinó una sàtira burlesca a l'entrevistat. Jo em pregunto si les persones entrevistades es miren el programa. Si és així, el que va ser ministre de defensa, el senyor Eduardo Serra, li deuria caure la cara de vergonya, o està a punt de presentar-li una denúncia. Esclar que tal com va respondre les preguntes de l'Évole, pot molt ben ser que no s'hagi adonat de la pena que feia i del molt que se n'enreia l'entrevistador.
Aquell moment en què prioritza Defensa davant de Salut i Educació és fantàstic! No té preu! Aquells metges que vénen dels EUA, crec que va dir, per operar-se de franc. O aquesta mania dels pares de voler que els seus fills estudiïn a la Universitat, per anar a l'atur! La Defensa sí que és important per evitar que ens envaeixin els musulmans.
Quina pena! Quin nivell!
Us asseguro que em fregava els ulls i em pessigava els braços per assegurar-me que no somiava. Mirava al voltant de la sala per si hi havia alguna càmera oculta que m'estigués vigilant les meves reaccions. M'agradaria que em diguéssiu que també ho vàreu veure i que no són al·lucinacions meves.
Jo estic acostumat a veure inútils i ignorants a l'APM, però no em pensava que en aquest programa d'en Jordi Évole es poguessin escoltar i veure persones amb responsabilitat política, ara o abans, amb un nivell intel·lectual tan baix. Realment busco un país nou, però millorat, perquè si ha de ser igual, no calen esforços.

diumenge, 7 d’abril del 2013

A veure polítics... ens hi posem seriosament?

No sé si es tracta d'un sainet o ho fan seriosament, però l'estira-i-arronsa del Pressupost entre CIU i ERC ja arriba a cansar. De fet ERC ens hi ha acostumat des de sempre. La seva ambigüitat, que l'ha permès anar fent la viu-viu, cansa molt, sobretot a qui li interessa saber què està pensant o què vol exactament. ERC és un partit que ha jugat amb aquesta ambigüitat per tastar poder i no quedar-se sempre fora de joc.
Avui la CUP deia que estaven convençuts que tot això era comèdia i que ERC ja tenia clar que havia d'acceptar el Pressupost que planteja CIU. Jo voldria pensar el mateix, si més
no per coherència. Se'm fa difícil pensar que ERC signa els pactes i documents sense saber què signa, o bé perd la memòria tan fàcilment.
Divendres comentava a una colla d'amics, que aquesta vegada l'Oriol Junqueras havia aconseguit ser considerat una persona seriosa durant més temps que els seus predecessors, però que potser ja s'havia acabat la història. Les organitzacions duren el que duren i no s'hi pot fer més.
Sí que és cert que tots tendim a afirmar allò que creiem que dirien els altres, sense gaires arguments, o per interès. Som més papistes que el Papa. Avui, sense anar més lluny, arran de l'acte d'homenatge a Carrasco i Formiguera, afusellat dimarts farà setanta-cinc anys, tothom deia què pensaria i faria si visqués entre nosaltres. L'actual UDC afirma que Carrasco i Formiguera estaria pel diàleg amb Espanya, perquè això és el que interessa a Duran i Lleida, i en canvi n'hi ha d'altres que els recorden que va morir cridant Visca Catalunya Lliure!
Conscient que cansaré a més d'un, repetiré una vegada més que mentre cadascú vagi a la seva, els catalans ho tenim tot perdut. Si no som capaços de posar per davant de tot, el bé del nostre país, ho tenim magre! No pot ser que cada partit, i també dins d'un mateix partit, tothom pensi de la seva manera i sigui incapaç de cedir en res, per tal d'aconseguir avançar. Aquesta és la gran sort que ha tingut Espanya per mantenir-nos a ratlla i viure a costa nostra. A veure si n'aprenem d'una vegada, i no fem més el passerell.

dissabte, 6 d’abril del 2013

Salvador Espriu i el comissari que costa un ronyó!

Gregorio Morán acaba les Sabatines Intempestives d'avui dissabte, dedicat a Espriu, dient: "Sempre vaig considerar Espriu l'últim gran escriptor de la cultura catalana. Després van venir onades de grimpadors, una generació de barrufets que encara es conserva, i aquest vernís olorós de les subvencions per a genis en potència...". "...Gràcies a Joan de Sagarra m'assabento que ha estat designat un tal Bru de Sala comissari del centenari Espriu. No podien haver escollit un home més representatiu de tot allò que un intel·lectual com Espriu hauria menyspreat. El que té menys importància, diguem-ho en to aristocràtic, és que facturi 6.883 euros al mes, i durant un any i mig, a càrrec del fallit erari públic català; un desvergonyiment elogiat pels barrufets. Em costa d'imaginar Salvador Espriu davant aquesta fauna. Recitar-los el Càntic en el temple sonaria a sarcasme."
Ja he mencionat més d'una vegada que era un lector dels articles, a La Vanguardia, de Gregorio Morán. Com acostuma a passar, hi ha dies que hi estàs més d'acord que d'altres, però sempre hi aprenc i valoro la seva opinió. Avui he tingut un interès especial a llegir-lo i he recordat el dia que vàrem acomiadar Espriu des de Sinera.
El final de l'article, que he reproduït al començament d'aquest post, lliga amb el que vaig escriure fa pocs dies en aquest blog. En uns moments de crisi extrema, ens podem permetre el luxe de nomenar un comissari amb aquests honoraris? No sé què en pensa la Montserrat, que durant els 365 dies de l'any realitza un treball de formigueta per mantenir viu el llegat de l'escriptor i poeta que ha immortalitzat Sinera. Personalment considero que no li fa cap favor a la Cultura, perquè enforteix aquells que no veuen necessària la Cultura per mantenir viu un poble. Malbaratar els recursos és un error i no dignifica el país, ni en aquesta ocasió, el poeta homenatjat.

divendres, 5 d’abril del 2013

Sert, un català reconegut arreu

Avui al grup de Debat i Tertúlia hem parlat de Josep Lluís Sert, després de Gaudí, l'arquitecte català més universal. Ha estat en Josep Badosa qui ens ha presentat l'arquitecte i la seva obra. En Josep ens deia que Gaudí ha estat reconegut mundialment, sense sortir de casa, i en canvi Sert va sortir a fora "situant-se en el lloc apropiat en el moment adequat"
Barcelona, París, New York i Boston, serien els quatre grans referents de l'obra de Sert, segons en Josep, on pots trobar edificis emblemàtics. Arenys de Mar llueix amb orgull el que havia estat l'escola dels nens i nenes que estaven ingressades a l'hospital, l'edifici Xifré, i que en aquests moments allotja el Centre Espriu. Quants vilatans no l'han vist mai?
Les explicacions d'en Josep Badosa han estat molt interessants, perquè ens ha fet conèixer un gran arquitecte català, força desconegut a casa nostra, la seva obra escampada pel món, i la més propera, que podem trobar a Barcelona o al mateix Arenys.
Després, com és habitual en les nostres trobades, hem parlat de l'actualitat, destacant la conferència de Vicent Partal, en què presentava el seu llibre A un pam de la independència, a l'Ateneu arenyenc. Els assistents, una bona colla dels tertulians, han arribat molt optimistes. Sembla ser que Partal els ha plantejat aquest pam d'una manera molt clara. Gairebé ja es veien independents. Els que no hi havíem assistit els hem fet baixar del núvol, però no massa, perquè l'optimisme també és bo, sobretot si no ens deixem enlluernar.

dijous, 4 d’abril del 2013

ICV i el sou del comissari de l'Any Espriu

ICV no està d'acord en que el 10% del pressupost de l'Any Espriu es destini a pagar el sou del comissari. Segons diuen la remuneració de Bru de Sala és de 123.420 euros. Plena dedicació? em pregunto.
Estem d'acord que ara més que mai la transparència és indispensable per poder recuperar la confiança de la ciutadania. Saber com es gestionen els recursos públics, els nostres diners, és la millor manera d'aconseguir la nostra complicitat.
És bo, doncs, conèixer el detall del pressupost d'actes culturals on es destinen recursos públics, com l'Any Espriu, perquè per molt que la majoria aplaudirem la seva organització, no podem fer els ulls grossos a l'hora de valorar l'eficiència. Si no tenim prou recursos per fer tot allò que voldríem, ni per evitar el retrocés de l'estat del benestar, no podem gastar més del compte, com si estiguéssim en els millors moments de la nostra economia.
La xifra dels honoraris del comissari per ella mateixa no ens dóna prou informació. No sé fins a quin punt podem calcular quin és el percentatge desitjable, però en tot cas sí que és important tenir en compte els salaris actuals i la pèrdua del poder adquisitiu dels que encara tenim la sort de treballar i guanyar un sou a final de mes.
Probablement caldria ajustar el sou per trobar un millor equilibri al mercat de treball, sense oblidar la responsabilitat del càrrec, però tampoc malbaratant els diners dels altres. De la mateixa manera que hi ha polítics que viuen de la política, hi ha comissaris que també ho fan. La qüestió és anar encadenant càrrecs fins que arribi la jubilació.

dimecres, 3 d’abril del 2013

Tots som iguals davant la Justícia

O una cosa semblant, va dir el rei espanyol no fa massa temps. Hem de riure o plorar?
Vull que quedi clar des d'un principi que no tinc cap interès ni voluntat perquè declarin culpable la Infanta Cristina. Simplement reflexiono sobre les paraules del rei. Si tots fóssim iguals no hi hauria els casos d'injustícia que sovint observem. Si fóssim iguals davant la Justícia, ningú s'hauria d'escandalitzar perquè s'imputa la Infanta. Oi que ningú ha dit que sigui culpable? La Infanta Cristina continua innocent fins que no es demostri el contrari.
El rei és inviolable. Encara que hi haguessin indicis de culpabilitat, ningú el podria inculpar. Al marge de la reflexió de si això és just o no, que sí legítim, no creieu que les paraules del rei no varen ser massa afortunades?
La Justícia no és igual per a tothom i qui em digui el contrari, menteix. Si tens diners et pots lliurar de molt sofriment que no pas si ets un pobre pelacanyes. El processos judicials de les persones adinerades són molt més llargs i força sovint prescriuen. El nostre món, la nostra societat està pensada per i per a les persones riques. Els pobres s'emporten les engrunes, i ho tenen tot en contra.
El PP i el Fiscal Anticorrupció, que és "la voz de su amo", s'han afanyat a criticar i recórrer la imputació de la Infanta per part del jutge José Castro. Ja ha begut oli! On és la justícia si no es pot imputar una persona quan hi ha indicis d'haver obrat malament? Primer se la imputa i desprès caldrà demostrar si realment és culpable. Ser filla del rei de quins deures i comportaments l'allibera?
Acabo tal com he començat, desitjant que es pugui demostrar la innocència de la Infanta Cristina, tal com desitjo, per un bé de la democràcia, que siguin declarats innocents Oriol Pujol, Manuel Bustos, Daniel Fernández i Xavier Crespo, per dir-ne uns quants. Potser és demanar massa, però ja seria hora que poguéssim recuperar una mica l'optimisme.

dimarts, 2 d’abril del 2013

La ràbia de certs presidents autonòmics

Un dimarts com un dilluns qualsevol. Un dimarts de primavera amb xàfecs a la tarda, esperant temperatures més baixes. Cansat després de festes i molest amb tot el que està passant, o millor dit, amb tot el que s'està dient en contra nostra.
Ja sé que hauríem d'estar-hi acostumats, però hi ha coses que per més que es repeteixin no t'hi acostumes. La ràbia que despertem en molts polítics espanyols del PP i del PSOE és solemne. Sabeu aquella dita sobre l'envejós que podia demanar el que volgués a condició que el seu adversari rebria el doble, i va demanar que li traguessin un ull? Doncs molts presidents regionals farien el mateix.
Els presidents murcià i extremeny, i el socialista andalús són uns clars exemples de l'enveja que els despertem. Uns presidents que no accepten de cap manera que es tingui en consideració que Catalunya està aportant a la resta d'Espanya fins al punt de perdre posicions en el rànquing del PIB entre regions espanyoles, un fet que no té cap sentit ni és just. Després no volen que parlem d'independència.
Jo podria estar d'acord amb aquells que defensen un canvi en les condicions financeres i evitar el trencament amb Espanya, si fos capaç de veure voluntat per part de Madrid i dels dos partits majoritaris espanyols per consensuar-ho, però ho sento, no ho sé veure per enlloc. L'únic que aprecio són moltes ganes d'apagar la flama sobiranista, perquè tot quedi tal qual. Així no anem enlloc.

dilluns, 1 d’abril del 2013

Els partits polítics que ens tenen por

Avui, mentre llegia l'article de Joan Subirats al diari ARA, pensava que estem molt lluny d'una veritable democràcia participativa. Com heu pogut comprovar, els partits polítics no és que no escoltin el poble, sinó que els fa por i li neguen qualsevol oportunitat perquè hi diguin la seva. De fet només se'ns permet donar l'opinió cada quatre anys, i això perquè no ho poden evitar.
L'exemple de les PAH és una mostra de la nosa que fa la ciutadania que s'organitza per protestar contra una situació injusta, però, seguint l'argumentació de Subirats, què passa amb els governs que incompleixen les promeses electorals? Com ho justifiquen davant els seus electors?
Les úniques administracions públiques que s'atreveixen a portar a terme processos participatius són els ajuntaments, però molt limitats pels pocs recursos amb què compten, sobretot en aquests moments de crisi. Uns ajuntaments que aposten per la participació, però no ho tenen fàcil. D'una banda per la seva capacitat financera, però també perquè els costa trobar uns bon interlocutors.
Avui dia no és fàcil mobilitzar les persones si no és per uns fets molt concrets i puntuals. Organitzar una manifestació té les seves dificultats, però organitzar la ciutadania de manera participada per treballar a mitjà termini, és gairebé una utopia. Volem resultats immediats i això no és fàcil per no dir que és impossible. Conjugar el model representatiu amb el participatiu també té la seva dificultat i, probablement aquí rau l'esca del pecat.
La ciutadania vol veure voluntat participativa en les altres administracions, que no tot quedi en els ajuntaments, que es trobin canals per participar en els debats previs a la promulgació de lleis. Avui que tenim tantes facilitats tecnològiques, hauríem de poder dir-hi la nostra. També caldria que els polítics es creguessin més les iniciatives legislatives populars (ILP), que no ens enganyessin. Aconseguir el debat d'una ILP en el Congrés de Diputats o el Parlament català és molt complicat, primer que s'accepti i després que no sigui capgirada com un mitjó.
De moment ens hem d'acontentar en seguir votant cada quatre anys, mirar d'escollir la millor opció, els que siguin més oberts a escoltar-nos, no només en campanya electoral. Lluitar amb les nostres eines per ser escoltats, exigir justícia social, i fer fora els corruptes, els manipuladors i els mentiders, aquells que l'única cosa que els interessa és tenir poder i fer anar els altres com ells volen. I tot allò que ens deixin fer, saber-ho aprofitar al màxim.