De qui és la culpa?

Avui ens hem llevat amb la notícia dels actes vandàlics d'ahir a la vesprada a Barcelona i ens hem posat les mans al cap. De qui és la culpa? De les xarxes socials? Els pobres nois estan manipulats? Són víctimes innocents?

Hi ha comentaris que no agraden i intentem evitar-los perquè no sigui dit que fem llenya de l'arbre caigut, però ens hauríem d'acostumar a dir les coses pel seu nom. Els nois d'ahir, molts d'ells menors d'edat, són víctimes del sistema i els hem de compadir? Tenen dos dits de front per saber valorar què és lícit i què és delicte? Són tan febles que es deixen entabanar per les xarxes socials?

Em preocupa que ens limitem a culpar la manipulació de les xarxes socials, que reconec que hi ha coses detestables que s'haurien de regular i prohibir, però no ens adonem que les famílies tenen unes obligacions que neixen en el moment que comencen a procrear. No hi ha una responsabilitat dels pares i mares d'aquests menors? 

L'educació de les persones comença a la família. És cert que hi ha famílies desestructurades que resulta molt complicat esperar-ne una bona educació, però que ningú em vulgui fer creure que els joves delinqüents i vàndals d'ahir a Barcelona són tots fills de famílies desestructurades. Segur que hi ha una responsabilitat dels seus tutors que caldrà fer sortir i sancionar.

No podem ser permissius. Tothom té el dret de manifestar-se públicament, criticant allò que considera que no s'està fent bé. Ningú no té el dret ni el permís d'actuar vandàlicament saquejant comerços i destruint mobiliari urbà. Què resol això? 

És més fàcil callar i no fer comentaris pel que puguin dir els que pensen diferent de tu, però jo, davant d'actuacions delictives sense sentit, no callo, sinó que ho deploro i demano sancions que serveixin de lliçó pedagògica per aquells que no han estat oportuns a l'hora d'educar els fills.

Més tolerància

He llegit l'entrevista que l'ARA li fa al campaner i antropòleg Francesc Llop i també els comentaris que han penjat un grapat de lectors. Parlar de campanes i a tots ens venen al cap un bon grapat de discussions i polèmiques.

Passa de tant en tant, que algú escriu a les xarxes socials, si no va directament a trobar el rector, que les campanes li provoquen insomni. És com una guspira que encén una gran flamerada. Tothom hi diu la seva i es fa difícil posicionar-te. Som o no som un país laic? Cal que les campanes sonin a la nit? No tenim tots un rellotge i un mòbil a la mà que ens marca l'hora?

Si alguna vegada he visitat un país de confessió musulmana m'han sorprès els càntics des dels minarets, cridant a l'oració. Passa durant el dia, però també en hores nocturnes. És clar que es tracta de països on la religió té un pes significatiu. Nosaltres vivim en un país laic, però d'una llarga tradició religiosa.

A vegades la discussió va més enllà del so de la nit i també es qüestiona el repic que t'anuncia un enterrament o la missa de diumenge. I llavors sorgeixen comentaris, com també apunta l'entrevistat, sobre el soroll dels actes festius, de la festa major i altres. No tothom ho veu bé i aquí rau la importància de ser conscients que vivim en una societat, amb interessos i maneres de funcionar diverses i que cal conviure acceptant l'altre. Fins on?

Em preocupa el grau d'intolerància que predomina avui a la nostra societat. Hem de ser respectuosos amb els veïns i procurar no molestar-los. La fressa, que diem els osonencs, és molesta si es fa en unes hores intempestives, però també a plena llum del dia. Llavors, què podem fer i què no podem fer?

La resposta no us la donaré pas jo, però sí que insisteixo en la tolerància. Saber que tot té un límit i no podem pretendre viure en un silenci absolut, per no perjudicar l'oïda dels altres. A mi m'agrada el so de les campanes i no em lleva la son. Des de casa les escolto i m'hi he ben acostumat. Jo no seré qui anirà a demanar que les silenciïn i m'agradaria que l'ofici de campaner no es perdés i que no estigués tot mecanitzat. Però això és un altre tema.

Per què estem sense llum?

Aquesta nit, a les 4 h 53' ha saltat el corrent elèctric i 13 minuts més tard n'hem tornat a tenir. A les 18 h 13' hem tornat a quedar sense llum, i també hem trigat 13 minuts a recuperar-la. Estava previst? No. Algú ens dirà el motiu? No. Cal preguntar-ho? No val la pena, ja que tampoc no ens ho diran. A més, on ho hem de demanar? Al Xatbot de la companyia elèctrica? A una adreça de correu que no acabarem de trobar per enlloc?

Defenso el procediment de presentar queixes per escrit. De presentar instàncies a l'administració pública. A requerir explicacions sobre el mal funcionament dels serveis públics, gestionats per un organisme públic o una empresa privada o semipública. No ens podem limitar a queixar-nos a les xarxes socials i esperar que les coses es resolguin. Després de la meva defensa em pregunto si serveix d'alguna cosa. Voldria pensar que sí.

Ens queixem de com funciona el nostre Ajuntament, la Generalitat o el govern de l'Estat. Els acusem de tot i més. Per què no ens queixem de l'empresa que ens subministra l'electricitat, o el gas, o l'aigua, quan no ens ofereixen un bon servei? Potser voldríem fer-ho, però no sabem ni per on començar. Necessitem que algú ens hi ajudi i hem de trobar la manera que això sigui possible, sobretot pensant en les persones que tenen menys facilitat per espavilar-se.

La llum, el gas, l'aigua, el transport públic, són serveis essencials. Són serveis bàsics que s'han de garantir i de la millor manera possible. Són serveis responsabilitat de l'administració pública, que no els gestiona directament, però que és al darrere, per garantir que funcionin correctament. I s'han de donar explicacions.

De la mateixa manera que s'ha d'obligar als responsables de Rodalies d'informar de totes les anomalies que ens afecten, també aquestes empreses subministradores ens han de donar compte i explicacions de tot allò que no funciona. Potser hi haurà motius suficients que ho justifiquin, però ens els han de dir. No ens poden deixar a l'estacada, com si no existíssim, com si no patíssim les conseqüències.

Hem de filar més prim!

Hi ha fets que no haurien de quedar sense resposta. Vivim un temps en què tothom s'expressa amb molta facilitat, alguns insultant i calumniant qui no li agrada com pensa i actua, sense cap mena de prova que ho avali, i no passa res. Considero que això hauria de ser perseguit i castigat. No pot ser tan fàcil posar etiquetes i atacar els altres, sense cap mena de prova, simplement perquè no ens agraden, i no passi absolutament res. El mal ja està fet.

Això abans ho veies als diaris i a vegades, no sempre, se'ls obligava a rectificar. No ho feien amb la mateixa lletra que ho havien escrit, però en algun racó o altre ho podies trobar. Ara, que és tan fàcil escriure a través de les xarxes socials, et fas un tip de veure insults i calúmnies que ningú verifica i que la víctima ha d'aguantar passivament. 

El tema és que si hi ha corrupció o una actuació denunciable, que es denunciï, però que es faci per la via que toca, amb proves i documents que ho avalin. No pot ser que difamis sense coneixement ni arguments. No podem reenviar alegrament acusacions sense haver-ho contrastat. Crec que no s'han de penjar acusacions, encara que tinguis proves, però si no en tens, no hi ha res que et legitimi.

Començo a estar cansat de tota aquesta disbauxa. Ens posem les mans al cap quan veiem comparèixer en sessió plenària personatges com el senyor Mazón, però no ens esglaiem quan llegim acusacions gratuïtes contra altres persones, sense que tinguin cap mena de consideració ni prova que els pugui moure a denunciar-ho.

Acusem de corruptes els polítics, que n'hi ha, però no tenim cap mena d'escrúpol a l'hora d'actuar d'amagat amb nocturnitat i traïdoria. Perquè n'hi ha molts que actuen de manera anònima. Això encara és més greu. Potser seria hora que es regulés l'ús de les xarxes, no pas per escatimar la llibertat d'expressió, sinó per treure'ns de sobre a totes aquestes persones tòxiques que embruten la societat. No anem bé!

Aprendre a mesurar les paraules i opinions

Permeteu-me que insisteixi amb un tema que em preocupa i que ja n'he parlat més d'una vegada en aquest blog. Em refereixo a la precipitació a l'hora d'escriure opinions, idees i acudits a les xarxes socials, sense pensar-hi una mica abans i, si convé, contrastar informacions.

Hi ha moltes persones que tenen el costum d'intervenir lleugerament en debats oberts a les xarxes socials, i moltes vegades es denota un desconeixement absolut d'allò que afirmen amb contundència. Són capaces de dir que tal cosa està prohibida, quan no s'han entretingut a comprovar quina norma, llei o reglament ho dictamina. És perquè ho han sentit a dir, o potser perquè els sona que podria ser d'aquella manera?

Hi ha actuacions i fets que ens desagraden i que voldríem que estiguessin regulats i fins i tot prohibits, però no per això podem afirmar tranquil·lament que allò estigui prohibit o sancionat per unes normes que ens estem inventant o tergiversant.

Podem pensar que les paraules se les emporta el vent, i que la profusió de comentaris, banals la majoria, no ens han d'afectar, però no és així. A còpia d'anar llegint segons què, et pots acabar creient que allò que diuen és cert. Existeix l'estratègia d'insistir en un tema per aconseguir que la gent s'ho cregui, però hem de ser més intel·ligents i cauts, i quan ens fixem en el que corre per les xarxes, tenir la capacitat de contrastar-ho buscant fonts de confiança que ens puguin treure del dubte.

Mireu que en cap cas he parlat d'insults o manipulació de la gent, que també ho trobarem. Em limito avui a parlar d'aquells reenviaments que es fan sense pensar ni reflexionar, potser de bona fe, però en tot cas de manera errònia. Seria bo que abans de dir segons què, ens paréssim a buscar què hi ha de cert i si no som capaços de trobar-ho, estalviar-nos la feina de desacreditar-nos. Perquè al final, el que estem fent és deixar en evidència la nostra ignorància o mediocritat.

Qui molt parla, molt erra

La frase del titular o bé, "Per la boca ens perdem", serien les equivalents del castellà "Por la boca muere el pez". Ho expressem en català o en castellà són unes idees molt clares i evidents que no sempre tenim en compte, sobretot ara que és tan fàcil parlar o escriure a través de les xarxes socials. D'alguna manera, quan expressem les nostres idees o fem declaracions i comentaris públics, quedem retratats i a partir d'aquí la gent pot intuir com som i com pensem, i treure'n conclusions.

No tots tenim el mateix protagonisme i, per tant, les conseqüències d'allò que diem tenen més o menys repercussió i efectes. No és el mateix si qui ho xerra és un polític amb responsabilitats de govern, el president de la nostra escala, o el veí de l'àtic que no surt mai de casa. Els efectes són diferents, però la persona, sigui quin sigui el paper a la societat que ens toca viure, queda en evidència.

Quan cada dia em plantejo el tema a comentar en el meu blog soc conscient que em descobreixo davant de qui em segueix o llegeix. Em converteixo en una persona transparent i procuro ser coherent, dient allò que penso, intentant no ofendre a ningú, però fent crítica constructiva d'allò que considero que cal deixar-ne constància. 

És bo que siguem clars i no ens quedem les coses a dins. Potser dient el que diem podem contribuir a millorar les coses, encara que puguin ser força insignificants. Si és així, tens una satisfacció que no té preu. Llavors em pregunto: aquells que només obren la boca per insultar o criticar sense arguments ni propostes alternatives, quin regust no els queda? Estic convençut que en moltes ocasions, algú voldria tirar enrere i no repetir l'error. No us ha passat mai que voldríeu rebobinar i començar de nou?

Repasseu una mica les notícies i us adonareu que cada vegada hi ha més persones públiques que queden retratades per tot allò que diuen. Després s'estranyen que la gent no els tingui confiança. De bocamolls en tenim uns quants, algun amb massa poder i influència!

Ha cridat l'atenció!

Aquests dies s'ha fet viral un vídeo que ha penjat a Instagram l'actriu catalana Assumpta Serna, queixant-se de l'atenció o no atenció rebuda per part del Departament de Drets Socials i Inclusió. Segons comenta, ni la resposta del Departament li arriba, ni el suport que rep la seva mare, de 100 anys, és el que considera just, després de tota una vida.

Són moltes les adhesions que ha rebut i les signatures que recull per fer arribar al Departament de la Generalitat i, segons diu també, ja hi ha algun polític que se li ha posat en contacte, la qual cosa no sé valorar si és bo o no. Em refereixo que s'acostuma abans a reaccionar quan algú ho fa públic a les xarxes, sobretot si aquest algú té nom i cognoms coneguts, que no pas si envies una instància, en privat.

Hi ha un mal costum de no respondre les instàncies, o fer-ho tard, tot i el que diu la llei i els terminis establerts. És allò de qui dia passa any empeny. I l'actual govern de la Generalitat ha proclamat en més d'una ocasió la seva voluntat de donar resposta a la gent i escurçar terminis. Es parla molt, però es fa poc.

La iniciativa de l'Assumpta Serna ha rebut algunes crítiques i penso que en un país normal, on els canals de comunicació entre l'Administració i els administrats funcionessin, no seria necessari i fins i tot contraproduent, perquè s'hi suma aquell que es queixa per vici i sense arguments. Però el nostre país no està normalitzat, La resposta de l'Administració és lenta, quan existeix, i poc satisfactòria.

I parlant de la dependència de la gent gran o amb dificultats per fer una vida normal, hem de dir que la resposta no és bona. Es triga massa a respondre a la ciutadania i el suport que s'ofereix no es correspon amb el que seria just, utilitzant paraules de la senyora Serna. No ho és en temes de dependència, ni en temes de discapacitat. En aquest darrer cas, proveu de telefonar per veure com està el vostre expedient de sol·licitud, i la resposta immediata del robot és que poden trigar divuit mesos. No se us acudeixi reclamar-ho abans.

El govern català, en temes de comunicació i atenció necessita millorar.

Ordenances i sentit comú

A casa em renyen perquè em miro les xarxes socials i acostumo a empipar-me, sobretot quan llegeixo insults gratuïts, però també afirmacions que no tenen cap sentit ni argumentació. Hi entro, una mica perquè crec que haig de saber què passa al meu voltant, encara que em provoqui cert malestar. Intento fer-ho poc i mirar-ho molt superficialment, però a vegades fa que publiqui el meu post del dia.

Avui em fixava en una discussió sobre la vestimenta que hem de portar o podem portar quan passegem pels carrers de la nostra vila. Hi havia qui recriminava les persones, homes, que van sense samarreta i llavors intervenien els que afirmaven que l'ordenança de civisme ho prohibeix, i els que afirmaven el contrari.

Hem de tenir molt clar que el desconeixement de les ordenances, com també de les lleis, no ens eximeix del seu compliment, i podem ser sancionats si les incomplim, i això m'ha fet escriure aquest post.

Caldria fer l'exercici de conèixer bé quines són les normes que ens regeixen, tant les locals com les nacionals, per estar segur que actuem correctament. Per altra banda, els governs, siguin locals o nacionals, haurien de fer molta pedagogia i donar-ho a conèixer, de manera tranquil·la i sense atabalar gaire, provocant l'interès de la ciutadania. De fet, la majoria de les ordenances comencen dient quines són les obligacions de l'administració pública que les aprova, i fan especial èmfasi en la difusió d'aquestes.

Cal, també, que a l'hora de redactar una ordenança o reglament, es tingui en compte el sentit comú. Ja sé que avui el sentit comú trontolla una mica, però jo encara crec que és present en la ment de moltes persones. Les de la meva generació segur que sí, però els joves també tenen sentit comú. Dictaminar lleis que vagin en contra del sentit comú, o que facin dubtar, fàcilment s'incompliran i no sabrem ben bé de qui és la culpa.

Per cert, si algú ha seguit la discussió sobre com anar vestit per Arenys de Mar, us haig de dir que l'ordenança de civisme vigent no en diu res, encara que a mi, no m'acaba d'agradar veure la gent passejar en banyador o sense samarreta. 

Crida al voluntariat arenyenc

Ahir vaig llegir a les xarxes socials una petició de col·laboració voluntària per amenitzar el dia els residents d'un centre de persones grans de la vila, i el primer que vaig pensar és que no sempre tot el que surt a les xarxes socials és negatiu, encara que hi predomini, sinó que també pots trobar-hi comentaris i propostes positives.

La peticionària, treballadora d'una de les moltes residències que tenim a la nostra vila d'Arenys de Mar, proposava que, de manera voluntària, totes aquelles persones que poguessin organitzar alguna activitat a la residència serien benvingudes i ajudarien a dinamitzar les activitats que ja s'hi estan fent.

Segurament, la majoria de la gent tenim la imatge d'un col·lectiu de persones d'una certa edat, amb moltes dificultats de mobilitat, però també de comunicació, mig abandonades en un centre, amb bones prestacions i atenció, això sí, sense gaire activitat. Ens equivocaríem si pensem així. Aquests centres organitzen diferents activitats que no només serveixen per entretenir, sinó que també fan la seva aportació pedagògica i cultural. Tot i això, estic segur que necessiten més col·laboradors per farcir tots els dies de la setmana.

Tant de bo que la crida que es penjava a la xarxa tingui prou ressò i resposta, i d'aquesta manera, no només a la residència d'on sortia la iniciativa, sinó a totes les residències locals, puguin augmentar el nombre i la varietat d'activitats culturals i de lleure, perquè les persones que viuen probablement el darrer tram de la seva vida, ho puguin fer de la millor manera, com a premi a tot el que han fet durant la seva vida. S'ho mereixen.

Conviure

La convivència no sempre resulta fàcil, sobretot si tendim a la intolerància, pensem massa en nosaltres mateixos i no sabem posar-nos al lloc dels altres. Estic segur que hi ha persones que s’esforcen per fer agradable la vida dels altres, però fins i tot elles, en algun moment, provoquen alguna molèstia. És inevitable, però és bo ser-ne conscients, rectificar i, si és el cas, disculpar-se.

Arran dels actes de la festa major, quan es concentren moltes activitats en uns mateixos llocs, provocant més soroll de l’habitual, hem pogut llegir a les xarxes socials diferents opinions i queixes. No tothom ho viu de la mateixa manera ni resideix en els punts cèntrics dels actes, i no podem dir que uns tinguin tota la raó i els altres estiguin totalment equivocats. Cada situació s’ha d’analitzar i també tot el conjunt.

Trobar l’equilibri no és senzill. Acontentar aquelles persones que volen gaudir de la festa sense que s’enfadin els veïns que no hi participen és el gran secret que no sempre sabem trobar. No fa gaires dies ho llegia d’una xerrada que va fer la síndica de Mataró. També a Barcelona ha sorgit el problema en molts indrets, i Arenys no és diferent de les altres poblacions.

Determinar els espais de les actuacions, els horaris i fins i tot la quantitat d’actes és una tasca feixuga que l’administració local ha d’assumir. Ser més flexibles i tolerants durant els dies assenyalats correspon al conjunt de la ciutadania. És bo que es comentin les coses que es consideren que no acaben d’estar prou regulades, per després intentar-ho millorar. En cap cas ens podem tancar en banda. Hem de ser conscients que convivim en espais reduïts i que els nostres moviments afecten els altres, a vegades de manera positiva i d’altres negativament. Si ho sabem veure, i cadascú s’encarrega de la seva part, segur que tots en gaudirem.

Em pensava que era una broma

M’he acostumat a no creure allò que veig a les xarxes socials encara que siguin coses creïbles. De seguida que puc busco un diari digital de confiança per veure si parla del tema i, d’aquesta manera, descobrir la veritat. Hi ha fets que d’entrada dones per falsos i ja no t’entretens a comprovar la veracitat.

Avui m’ha passat quan algú deia que una trucada del president dels EUA al president de la FIFA havia aconseguit anul·lar la targeta vermella a un jugador nord-americà. Era un acudit massa dolent i gens creïble. La meva sorpresa ha estat quan llegint les notícies del dia, el diari ARA es feia de ressò d’aquesta notícia. No m’ho podia creure!

Us confesso que no vaig a favor de cap equip del mundial, i si els millors són els dels EUA, endavant, que guanyin el mundial, però que sigui possible que la trucada d’un president d’un Estat interfereixi en les resolucions de la competició és molt greu. Estic convençut que a un altre president d’un altre Estat no li haurien fet cas.

La prepotència del president nord-americà s’alimenta de persones com el president de la FIFA o la senyora Ursula von der Leyen, i molts d’altres dirigents polítics incapaços d’enfrontar-se a un bocamoll amb molt de poder, però que actua al marge de l’ètica i la moral. Mentre hi hagi gent tan dèbil i dependent dels poders fàctics, personatges com Trump s’aniran reproduint.

Ben pensat, preparat i executat

Ho vàrem poder veure l'any 1992 en la celebració dels Jocs Olímpics a la ciutat de Barcelona, i ara ho hem tingut amb l'estada del papa Lleó XIV a Catalunya. Hi ha talent, imaginació i bon gust. Val la pena ser una mica positius, sobretot tenint en compte tot el que està passant i hem d'aguantar. Quan les coses es fan bé, es nota i ens hem de felicitar.

Deixem, per un moment, al marge les opinions sobre la necessitat, idoneïtat i encert de convidar el papa en el centenari de la mort d'Antoni Gaudí. Tothom hi dirà la seva, i tot és respectable. La mateixa construcció de la Sagrada Família té els seus detractors. Qualsevol actuació té qui li dona suport i qui ho critica, però el més important de tot és que es facin bé les coses, amb gust, il·lusió i professionalitat. Ens haurà agradat o no la visita del papa, però no podem negar que els actes de dimarts i dimecres a Catalunya han estat ben pensats, preparats i executats.

No em cansaré mai de proclamar la necessitat de treballar per a l'excel·lència. Serem capaços d'acostar-nos-hi més o menys, però la intenció ja val, i si ens hi esforcem segur que els resultats seran positius. I aquest treball ha de ser arreu, en tots els àmbits i circumstàncies. Hem de desterrar la mediocritat que trobem en tants llocs. 

Avui, mirant les xarxes socials, he vist expressions i vídeos comparant els actes de Madrid i Barcelona. Segurament no s'hauria de fer, bàsicament perquè el motiu de la visita d'un lloc i l'altre era diferent. Tot i això, permeteu-me que escombri cap a casa. Pel poc seguiment que n'he fet, haig de dir que no hi ha color. 

Si som capaços d'organitzar actes tan bells i simpàtics, hem de ser capaços de redreçar el camí que seguim i aconseguir grans fites. No podem defallir i ens hem de sentir orgullosos del que som, sense creure'ns els millors.

Regular l'ús de la IA

En més d'una ocasió m'he queixat pel fet que a les xarxes socials sigui tan fàcil penjar-hi comentaris sense donar la cara, és a dir, sota l'empara de l'anonimat. D'aquesta manera tothom és molt valent. Sempre he valorat aquelles persones que van de cara i s'expressen amb naturalitat, sigui per criticar o per alabar, sense amagar-se. 

Avui llegia la notícia que el govern espanyol avala amb una llei l'obligatorietat d'haver de comunicar quan una fotografia està feta amb intel·ligència artificial. Si no se't diu et pots creure que allò que veus és real i caure en l'engany. Ja no parlem d'aquelles persones que utilitzen la tècnica per generar imatges de caràcter sexual, manipulant cares de persones reals.

Tot s'ha de regular i després fer-ne el seguiment oportú per sancionar qui no compleixi la norma. Malauradament, sempre anem tard i ens trobem que el mal ja està fet. S'ha trigat molt a aprovar les sancions per un mal ús de la intel·ligència artificial, ara caldrà, doncs, fer-ho complir.

Vivim un temps on desconfies de tot. No et pots creure res d'entrada i cal contrastar-ho bé per assegurar-te que no t'estafen, que no et diuen una cosa per altra. Tot el que ajudi a evitar malentesos, i que hi hagi gent que manipuli els altres, serà benvingut. L'Estat ha de procurar defensar la ciutadania, contra l'especulació, l'engany i l'ofensa.

Les nostres bústies de correu electrònic, els nostres mòbils estan contínuament atacats amb el perill de caure en l'engany. Evitar-ho és pràcticament impossible, però s'han d'anar trobant maneres per fer-ho més difícil i, quan s'aconsegueixi localitzar l'origen dels atacs, ser contundents amb les sancions. No ens poden deixar indefensos. Cal estar tots ben alerta.

No ofèn qui vol, sinó qui pot

Aquesta frase sempre l'he tingut molt present, tant en el seu sentit literal com en les adaptacions que puguis fer. Per exemple, no és el mateix que et renyi o critiqui la teva actuació una persona que et mereix confiança i respecte, que qui ho faci no signifiqui res per a tu. Les mateixes paraules poden afectar-te de diferent manera depenent de qui les digui.

I això és important, no només a l'hora de rebre consells o crítiques, sinó també a l'hora d'actuar tu mateix. Si ets una persona honesta i coherent, que tens en compte els valors i els altres, tot allò que diguis o facis serà tingut en compte i ben considerat. Si només parles perquè tens boca, i el teu exemple de vida fa aigües, ja pots anar dient, que els altres no ho tindran en compte.

És per això que no tothom pot influir en els altres. Qui té personalitat, credibilitat i practica allò que predica, té tots els punts del món per ser respectat. Ho pots aplicar a la vida professional, a la política, a les activitats del lleure i a la família. No es tracta de parlar més alt ni tenir molt de poder. Tampoc és qüestió d'anar sentenciant per la vida. Ni posar-te, o pretendre-ho, per sobre dels altres. Els guanyes a partir de la senzillesa, l'honorabilitat, l'empatia, la sinceritat. La resta et pot donar satisfaccions momentànies, però a la llarga no et porta enlloc.

I ho dic en aquests moments en què l'insult i l'ego està molt crescut arreu. Les xarxes socials són un gran exemple de la banalitat de les relacions humanes poc treballades. De l'espontaneïtat irreflexiva i provocadora. 

El dolor provocat per la prepotència d'alguns acostuma a ser efímer. Quan els ulls te'ls fan obrir aquells referents que no t'han fallat mai, la cosa canvia i t'obliga a reflexionar sobre què estàs fent malament.

Esperant el xàfec!

Tot esperant el xàfec que ens han anunciat per aquesta tarda al Maresme, estem observant les manifestacions del dia a càrrec de mestres i professors descontents amb la resposta del govern de la Generalitat. És una llàstima que la manca de diàleg i de predisposició del nostre govern a escoltar les reivindicacions dels representants majoritaris dels professors faci que les nostres carreteres, carrers i places esdevinguin un caos.

Dijous m'haig de desplaçar a una zona amenaçada amb talls a les carreteres. Què faig? M'exposo a quedar aturat durant hores, o busco carreteres secundàries on no es preveuen moviments? És una afectació personal que em serveix per parlar d'aquells comentaris que llegeixes a les xarxes socials, o escoltes pel carrer arran de les manifestacions, ara dels mestres i professors.

El dret a manifestar-se és inqüestionable. Les manifestacions són mesures de pressió per obligar el govern de torn a dialogar per intentar resoldre els conflictes. Imaginar-te que una manifestació no té conseqüències per als vianants o conductors de vehicles és una absurditat. Molestar-te pels seus efectes és comprensiu, però pretendre que es manifestin en un parc o un racó que no molestin a ningú, no té cap sentit. 

Quina ha de ser la nostra actitud? Ser comprensius amb el conflicte, procurant no sortir-ne malparat, canviant potser d'hàbits aquell dia, i creure en la bona voluntat de totes les parts. Les reivindicacions dels col·lectius mobilitzats tenen una base i uns arguments que cal analitzar. Ningú no surt al carrer, perdent una part del salari per passar l'estona i molestar els altres. Hem de creure que les persones mobilitzades tenen la seva raó per queixar-se i això sol hauria de ser motiu suficient perquè el govern de torn s'assegués a parlar.

El calendari de vagues programades fins a final de curs és prou intens i des d'aquí demanaria al govern que convoqui una reunió amb els sindicats majoritaris del sector per intentar arribar a un acord i fer més fàcil la vida de tots plegats. Ja trona!, arriba el temporal!

Es tracta de bocamolls, provocadors, ignorants?

Aquests dies les xarxes socials van plenes de comentaris sobre la visita de la presidenta de la comunitat autònoma de Madrid a Mèxic. Com ja he dit moltes vegades, sense deixar de llegir el què s'hi diu, en faig poc cas, sobretot perquè desconec la veracitat de moltes de les coses que es comenten. Davant del dubte, faig cas omís i, en tot cas, espero a llegir-ho a mitjans periodístics que encara em generen confiança.

De totes maneres, sí que voldria insistir en el fet que els nostres polítics es perden en declaracions, no sempre prou encertades, i es dediquen massa poc a solucionar els veritables problemes amb què ens hem d'enfrontar la ciutadania. Hi ha molta feina pendent i caldria no distreure's i anar per allò que importa i ens afecta.

Aquests dies també ha estat notícia la infecció, per un virus, dels passatgers d'un creuer que aquesta matinada arribava a Tenerife, i que ha provocat picabaralles entre el govern de l'Estat i el president de les Canàries. Ningú vol exposar la seva gent davant la possibilitat de propagació del virus, encara que hem de suposar que s'estan fent bé les coses i no hi haurà d'haver cap mena de perill.

Però m'he fixat en una altra notícia que segurament se'n parlarà, i que caldria tenir-la en compte per encarar els seus efectes. Em refereixo al fenomen natural anomenat super-Niño, i que s'estaria formant a la part occidental del Pacífic, amb repercussions arreu del món. A casa nostra arribaria en 13 o 16 mesos, no sé si amb prou temps per preparar-nos per no patir més del compte.

Els fenòmens naturals cada vegada són més extrems, provocant sequeres serioses i episodis de fortes pluges que arriben a ser torrencials, devastant tot allò que es troben pel camí. A casa nostra ho hem patit i sabem que estem a exposats a desastres naturals que caldria preveure i intentar mitigar. Els nostres governants ho haurien de tenir molt present i prendre les mesures necessàries per evitar grans mals. En això sí que cal dedicar temps i recursos. En les declaracions gratuïtes no hi haurien de dedicar ni cinc minuts. 

Odi i enveja

Dijous parlava de l'exposició del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona dedicat a l'escriptora Mercè Rodoreda i em vaig fixar en un dels cartells on es recollia unes declaracions d'una entrevista que mai es va publicar, arran de l'atorgament del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, l'any 1980: "És que passa una cosa molt curiosa aquí a Catalunya: quan surt una persona important, automàticament desvetlla unes enveges, unes ràbies..., se'l rebutja, com si els fes nosa, no els agrada. De seguida hi ha una colla de gent que es giren en contra d'aquella persona. Ara, el que passa amb aquest Premi és que et converteixes en una patum i..., ja s'ha acabat. Jo, però, del que tinc ganes és que em deixin tranquil·la per poder continuar escrivint".

Aquests dies, arran de l'inici del procés de regularització d'immigrants, s'han tornat a sentir frases plenes d'odi que fereixen els sentiments. No cal reproduir-les perquè tots les hem sentit i tant de bo les rebutgéssim amb totes les nostres forces. Em preocupa que aquest odi en boca de dirigents polítics lluny d'arraconar-los, els catapulta i en tenim una bona mostra arreu d'Europa, sense que Espanya i el nostre país en siguin cap excepció.

És una llàstima que el reconeixement literari a una gran escriptora sigui motiu d'enveja, no sé si per part de competidors o de persones que mai aconseguiran cap reconeixement. Voldria creure que les paraules amables als homenatjats són en boca de tothom, però per les paraules de Mercè Rodoreda sembla que no és ben bé així.

També m'agradaria pensar que l'odi que es respira a les xarxes socials i en mítings electorals, o en les mateixes institucions públiques, han arribat a un límit, i que la nostra societat és prou madura per dir prou i castigar els seus impulsors. No sé si soc massa innocent i encara caldrà lluitar amb totes les nostres forces per deixar-los en evidència.

Necessitem posar seny!

Vivim un temps de molta violència. No només per les guerres que arrosseguem de fa massa, sinó també a les nostres ciutats i pobles i això ho hem d'aturar com sigui. I no és només una violència física. També hi ha violència dialèctica que ha entrat a les nostres institucions i que provoca desconfiança, neguit i por.

S'han succeït una sèrie d'esdeveniments que no he volgut comentar per intentar ser positiu i buscar notícies que ens alegrin la vida, però que es van acumulant i convé tenir-los presents per intentar evitar-los, si som capaços de reflexionar-hi i, sobretot, que no ens afectin ni justifiquin els nostres actes.

Les xarxes socials no hi ajuden, i la difusió d'actes de violència i la reproducció de segons quins comentaris i declaracions, engreixen aquest cúmul de despropòsits que ens fan sentir incòmodes. Hem d'esforçar-nos per dedicar els nostres pensaments a tot allò de bo que hi ha al nostre voltant, que hi és, però que es troba tapat per un seguit de notícies preocupants que alteren la convivència.

Els nostres representants polítics que no ho poden resoldre tot, haurien de tenir molt clar que la seva actuació, les seves declaracions, la seva actitud, pot afectar la convivència i provocar actituds conflictives i violents. Caldria que tinguessin assumida la seva responsabilitat amb l'exemple que donen a la societat. Des del moment que assumeixen una responsabilitat política deixen de ser persones anònimes i passen a ser servidors públics, i això condiciona la seva actuació.

No podem atribuir-los tots els mals de la nostra societat, però sí que els hi hem de fer veure que no poden contribuir al caos, a la violència, encara que només sigui dialèctica, a la confrontació sense arguments ni compostura. Tots tenim una responsabilitat des del moment que sortim al carrer, sigui de manera presencial o a través de les xarxes, i no ens podem escudar en res. Si no hi posem seny es farà molt difícil aquesta convivència necessària per créixer personalment i col·lectivament.

En defensa de la participació

Darrerament, Arenys de Mar ha estat notícia no pas per fets luctuosos, sortosament, sinó per la iniciativa d’una vilatana, l’Ana León, que ha comptat amb la participació i mobilització de molts vilatans i ciutadans d’altres poblacions veïnes. El motiu, reclamar a la Generalitat la creació d’una línia de transport públic per arribar a l’hospital de referència de la mostra comarca a can Ruti, a Badalona.

Vivim en una democràcia representativa i algú no entén que la ciutadania pugui actuar més enllà d’escollir els seus representants polítics cada quatre anys, i es mobilitzi per unes causes justes, en aquest cas, per aconseguir un servei essencial.

Estem més acostumats a sentir criticar l’administració pública per les seves mancances que no pas arremangar-nos per fer veure les nostres necessitats, la nostra voluntat. Accions com la de l’Ana León, n’hem vist alguna altra, però escassegen. Existeix la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) però a casa nostra no ha tingut gaire èxit. Em ve al cap la iniciativa per aconseguir una llei electoral pròpia que els nostres representants polítics han estat incapaços de consensuar, i que va acabar en no res.

Si potenciéssim la mobilització tranquil·la i la participació col·lectiva per millorar la societat, potser deixaríem una mica de banda la pràctica massa habitual i fàcil d’utilitzar les xarxes socials per increpar i insultar, que no serveix per a res més que per crear un ambient desagradable i fins i tot violent.

Cal felicitar l’Ana León i totes les persones que li han fet costat i esperar que la Generalitat doni una resposta positiva a aquesta demanda tan reclamada i necessària. En uns moments que la xarxa ferroviària està tan deteriorada, encara pren més força la necessitat de comptar amb un transport públic alternatiu, i en el cas de l'hospital de can Ruti, per la seva situació geogràfica, queda molt més justificat.

El dret a la llibertat

Avui he llegit una notícia al diari ARA que estic segur revolucionarà les xarxes socials, per la por que pot generar. Es tracta de l'alerta que el centre penitenciari de Ponent fa a la Fiscalia de Lleida de l'alliberament, aquest dijous, d'un home condemnat per dues morts i diversos atracaments. El pres ha complert la condemna i sortirà en llibertat.

El fet no seria notícia si no fos que les persones que l'han tractat hi veuen un "risc significatiu de noves actuacions delictives". El pres no ha volgut seguir cap mena de tractament i després de cinc mesos de llibertat va tornar a ser ingressat a la presó per un atracament. 

Se'ns diu que els delictes han disminuït, però no la sensació d'inseguretat de la població. És per això que saber que una persona amb tots els seus antecedents delictius i criminals, pugui tornar a la societat en plena llibertat, provoca certa angoixa. El dret a la llibertat no es pot negar a ningú, i si una persona ha complert la pena, té tot el dret a gaudir-ne. 

Després ve la dita que val més prevenir que curar, i això entra en contradicció en la presumpció d'innocència i pensar que la persona s'ha penedit dels seus actes i que no necessàriament hagi de tornar a delinquir. De totes maneres, si els seus cuidadors durant els anys de captiveri consideren que hi ha indicis que hi torni, això s'hauria de tenir molt en compte.

La notícia ja parla que des de l'any 2010 la llei preveu la llibertat vigilada en cas de delictes greus, però aquesta llei no és retroactiva, sinó que es té en compte en sentències posteriors. Cal pensar que alguna cosa s'haurà de fer, que no contradigui el seu dret a la llibertat, però que pugui minorar les possibilitats de reincidir i provocar noves víctimes.

Tal com deia al començament, segur que més d'un no hi estarà d'acord. Els drets i deures s'han de respectar i analitzar a fons, i et trobes en situacions que es fa molt difícil opinar i donar la raó. Esperem i desitgem que la persona en qüestió s'hagi redimit i no provoqui més morts ni atracaments.