De nou, la lluna

Arran de l’enlairament de l’Artemis II en direcció a la lluna em venen a la memòria les imatges en blanc i negre de l’arribada de l’Apolo XI al nostre satèl·lit. Ho vàrem seguir amb expectació i emoció. No ens ho acabàvem de creure. De fet, durant molts anys hi va haver qui es va dedicar a comentar i defensar que tot havia estat un engany i que es tractava de decorats.

Després han passat molts anys sense que aquella proesa tingués continuïtat. La lluna ja no interessava?

Nosaltres, que no hi entenem res, pensàvem que a partir del 1969 tot seria un anar i venir de la lluna, on es construiria i hi hauria qui hi faria llargues estades. D’alguna manera, quan vam veure que l’aparcaven, vàrem quedar una mica desil·lusionats. Ara hi tornen.

Haig de suposar que durant aquests cinquanta anys llargs s’ha avançat molt en coneixements i a més ja no són només els nord-americans els que s’hi dediquen, sinó que russos i xinesos no queden curts. Bé, potser els russos amb el pa amb tomàquet que tenen muntat amb Ucraïna, ara quedaran un xic despenjats.

Sigui com sigui, amb el nou viatge en marxa, encara que sabem que no hi posaran els peus, tots ens hem engrescat una mica i hem deixat de pensar, per uns instants, amb la barbàrie que provoca el seu president.

Por a sortir al carrer

Tal com estan anant els fets potser sí que vindrà un dia que tindrem por de sortir al carrer a manifestar-nos. La insistència de la judicatura espanyola en afirmar que Tsunami Democràtic va ser un acte de terrorisme, i que els seus impulsors han de ser jutjats per terroristes, ens posa en un punt de no retorn per a totes les persones que en algun moment o altre tenim ganes de sortir a protestar. El dret a manifestar-se no pot ser reprimit, i titllar-ho alegrement de terrorisme és una manera de limitar el dret i posar en risc el sistema democràtic.

    Els contraris a la independència, a tot el Procés, poden pensar que l'actitud dels jutges espanyols és positiva i que els culpables de totes les mobilitzacions ho han de pagar de la manera més contundent possible. Potser no s'adonen que aquest biaix ens condueix a una situació predemocràtica, a un posicionament típic de les autarquies. A alguns ja els va bé, però a molts els perjudica directament sense que se n'adonin.

    Avui milers de russos han desafiat la prohibició de manifestar-se a favor del líder de l'oposició assassinat, i han sortit al carrer, amb molta valentia. Ells ho tenen cru, i encara no veuen el final del túnel. D'aquí a quinze dies hi haurà un nou simulacre d'eleccions que permetran que el dictador Putin continuï governant sis anys més. S'ha desfet de tots els possibles opositors, de la manera més vil.

    Nosaltres estem anys llum d'aquesta situació, però sotmesos a una dictadura encoberta d'uns personatges, amb molt poder, que no l'han deixat anar des del temps del franquisme. L'excusa del moviment independentista l'han utilitzat per restringir les llibertats. Contra els catalans tothom s'hi apunta, i molts espanyols caminen cegament a mercè d'un poder de l'Estat, que no és fruit d'una decisió sobirana del poble, sinó de la manipulació descarada del poder ocult, econòmic i social, polític i judicial.

    No hi ha llei que ho aturi. Mentre els jutges puguin interpretar subjectivament i per interès de classe, qualsevol actuació ciutadana, mentint i enganyant a tort i a dret, no dormirem tranquils. Sortir al carrer, a partir d'ara, serà un risc, sobretot si no penses com ells, i pretens canviar les coses, encara que sigui pacíficament.  

    Els russos que s'atreveixen a desafiar el poder de l'Estat són realment valents. S'hi juguen molt. A nosaltres ens volen atemorir perquè no els fem trontollar el sistema. El sistema que els manté a dalt, remenant les cireres.

La por de Putin

Un home atemorit és perillós, sobretot si té poder. Putin fa dos mesos va rebre una sotragada que encara no l'ha superat. La revolta del líder de Wagner el va fer trontollar. No s'ho esperava. El president rus està massa acostumat a donar ordres i que tothom l'obeeixi. Això no vol dir que no tingui les seves pors i estigui d'alguna manera amagat per evitar qualsevol disgust irreversible.

Prigojin era un problema i calia fer-lo fora de circulació. Tenia massa admiradors i seguidors com per defenestrar-lo civilitzadament, i la mort en accident ha estat la millor solució. Hi ha qui posa en dubte la seva responsabilitat, però coneixent com les gasten a Rússia, i en concret el mateix president rus, amb tota la història que hi ha al darrere amb líders opositors, qui no es pot creure que hi estava al darrere?

El següent pas a resoldre era l'enterrament. Pels mèrits militars tenia dret a honors d'Estat, però això comportava possibles revoltes dels seus amics i seguidors. Putin no es podia permetre la llicència de provocar unes manifestacions de suport al líder desaparegut, i és per això que ha forçat un enterrament íntim, sense avís previ per evitar aglomeracions de gent.

Tot fa pensar que Prigojin és mort i enterrat, però la certesa no sé si la tindrem mai, si més no mentre Rússia sigui presidida per Putin. Totes les pel·lícules al voltant de la guerra freda, amb protagonistes els russos i els americans, contemplaven aquest secretisme que les feia interessants. La realitat supera la ficció, i a Rússia tot és una incògnita.

La por del president no és bona per a ell, però tampoc per a ningú. Una persona amb por té problemes per mesurar les seves forces, la seva reacció davant del perill. Putin ha demostrat que no té escrúpols i que cegament lidera un atac contra tothom que posi pals a la roda per aconseguir recuperar la Unió Soviètica. S'ha demostrat internament amb els líders que s'hi han oposat, i externament amb els atacs a altres repúbliques o la col·locació de líders titella per continuar decidint el futur d'aquests pobles.

El capítol Prigojin s'haurà tancat, amb molts dubtes, però sense deixar respirar a cap contrincant. Caldrà veure com continuarà tot plegat, i sobretot quina serà la reacció dels països de la seva òrbita i Occident, pensant que a dins ho té força controlat. De totes maneres, de la mateixa manera que Prigojin no devia dormir tranquil, tampoc Putin pot tancar els ulls, i aquesta por ens la pot transmetre a tots plegats, encara que estiguem vivint molts quilòmetres lluny.

Els bocamolls del Procés

M'ha cridat l'atenció l'article d'Aleix Moldes, a l'ARA, sobre dos bocamolls, en Santi Vidal i en Víctor Terradellas, que en el seu dia han originat tota una sèrie de problemes a molts independentistes. En el cas de Santi Vidal, quan anava pels pobles predicant que havien obtingut, de manera il·legal, totes les dades dels contribuents catalans, i ara amb l'enregistrament al mòbil de Víctor Terradellas, de no sé quins comentaris sobre la promesa de 10.000 soldats russos a Puigdemont.

De bocamolls n'hi ha arreu i originen molts conflictes. Es tracta de persones que volen presumir i sorprendre els altres, amb mentides o exageracions. El procés català no n'ha estat al marge, i aquests serien dos exemples a tenir en compte.

A l'aparell de l'Estat només li falta anècdotes com aquestes per engegar tot un dispositiu i posar la por al cos als independentistes. Els va molt bé aquests bocamolls per justificar actuacions que no són pròpies d'un estat de dret. A més, tenen la seguretat que tot es posa al seu bàndol i els protegeix perquè la maquinària de l'Estat és a punt i engreixada per posar-se en marxa sense cap tipus d'obstacle legal. Europa queda molt lluny en el temps i quan aterra el mal ja està fet.

Estaria bé que tots plegats aprenguéssim la lliçó i fóssim més assenyats. Esclar que els nostres polítics  tampoc no ens hi ajuden. L'exemple que donen fa pena i així anem, passant els mesos sense avançar, distrets ara per la pandèmia, però amb les conseqüències greus que tot plegat comportarà, que resultarà difícil aixecar el cap.