Conviure amb un mateix objectiu

Aquesta setmana he compartit un parell de dies amb uns amics que ens uneix un mateix objectiu: ajudar els altres en la defensa dels seus drets. La convivència, quan tens clar que et motiva actuar d'una manera determinada i dedicar bona part del teu temps per facilitar les coses als altres, resulta més que interessant.

No es tracta de fer gairebé res més que procurar que qui et necessita el puguis ajudar en allò que saps o pots trobar la manera de saber. De fet, aquest hauria de ser l'objectiu de tothom, cadascú d'acord amb les seves possibilitats i capacitats. No se'ns demana fer l'impossible. No es tracta de ser un superhome, sinó d'aprofitar el coneixement, el temps i la recerca, perquè aquell a qui se li han tancat les portes, pugui trobar la sortida.

A Igualada s'ha celebrat la primera escola de tardor dels síndics locals de Catalunya, amb representants de Menorca i el País Basc. El nostre país és exemple en la matèria. Portem molts anys d'avantatge, amb moltes persones que han dedicat moltes hores per obrir portes. 

Tornes amb molts deures, precisament perquè t'han obert els ulls en temes que no acabaves de veure clar. Deures que has de dosificar, per no atabalar-te més del compte i deixar de ser efectiu, però sense pausa. Tot té el seu temps. La precipitació no és bona, però l'estancament o la lentitud exagerada en la resolució dels temes, no ajuda a una bona convivència. Quan es tracta de la relació amb l'Administració pública, el perill de perdre la confiança i el temps, ens aclapara.

Ha estat una bona experiència i segur que servirà per millorar el treball de futur.

Aprendre a mesurar les paraules i opinions

Permeteu-me que insisteixi amb un tema que em preocupa i que ja n'he parlat més d'una vegada en aquest blog. Em refereixo a la precipitació a l'hora d'escriure opinions, idees i acudits a les xarxes socials, sense pensar-hi una mica abans i, si convé, contrastar informacions.

Hi ha moltes persones que tenen el costum d'intervenir lleugerament en debats oberts a les xarxes socials, i moltes vegades es denota un desconeixement absolut d'allò que afirmen amb contundència. Són capaces de dir que tal cosa està prohibida, quan no s'han entretingut a comprovar quina norma, llei o reglament ho dictamina. És perquè ho han sentit a dir, o potser perquè els sona que podria ser d'aquella manera?

Hi ha actuacions i fets que ens desagraden i que voldríem que estiguessin regulats i fins i tot prohibits, però no per això podem afirmar tranquil·lament que allò estigui prohibit o sancionat per unes normes que ens estem inventant o tergiversant.

Podem pensar que les paraules se les emporta el vent, i que la profusió de comentaris, banals la majoria, no ens han d'afectar, però no és així. A còpia d'anar llegint segons què, et pots acabar creient que allò que diuen és cert. Existeix l'estratègia d'insistir en un tema per aconseguir que la gent s'ho cregui, però hem de ser més intel·ligents i cauts, i quan ens fixem en el que corre per les xarxes, tenir la capacitat de contrastar-ho buscant fonts de confiança que ens puguin treure del dubte.

Mireu que en cap cas he parlat d'insults o manipulació de la gent, que també ho trobarem. Em limito avui a parlar d'aquells reenviaments que es fan sense pensar ni reflexionar, potser de bona fe, però en tot cas de manera errònia. Seria bo que abans de dir segons què, ens paréssim a buscar què hi ha de cert i si no som capaços de trobar-ho, estalviar-nos la feina de desacreditar-nos. Perquè al final, el que estem fent és deixar en evidència la nostra ignorància o mediocritat.

Algú que m'ho expliqui

Sempre que parlo de tribunals de justícia i sentències judicials comento que hi ha moltes coses que no entenc i que necessito que algú me les expliqui. Puc estar més o menys d'acord amb les decisions dels diferents jutges, però sempre em falta informació suficient i si pot ser objectiva millor. Una altra cosa és que critiqui la lentitud dels judicis. No pot ser que es triguin tants anys a sentenciar, sigui per absoldre o per condemnar.

També he posat en dubte l'objectivitat d'alguns jutges i d'algun tribunal de justícia a l'hora de dictar sentència i fins i tot a l'hora d'alentir un procediment que no els agrada. Crec que sense necessitat d'entendre de lleis, hi ha coses que queden molt clares i evidents. El cas de la no aplicació de la llei d'amnistia crec que és el més clar de tots en aquests moments.

Després de la sentència del TJUE em fa l'efecte que el Tribunal Suprem té plantejada una estratègia per evitar acceptar la derrota i aplicar l'amnistia. L'estratègia consistiria a anar amnistiant a poc a poc les causes menys impactants. Aquelles que afecten polítics i alts càrrecs de segona fila, deixant al calaix, de moment, els principals protagonistes que tothom coneix i n'espera el veredicte.

M'imagino que a la llarga tothom serà amnistiat, però l'orgull dels jutges que han fet mans i mànigues per mantenir imputats i a l'exili a uns quants, no els permet acceptar de cop la derrota. Ells no ho voldrien, i ha quedat palès des del començament, però cada vegada tenen menys excuses. D'arguments fa temps que no en tenen. Són només excuses i estratègies confuses que els mortals no coneixem ni entenem.

És una llàstima tot plegat perquè al final qui hi surt perdent és tot el sistema judicial i la mateixa democràcia. La desconfiança és total. Ja no creiem en l'objectivitat de la Justícia al nostre país, i això és molt negatiu en molts sentits, i un d'ells la convivència en un món divers i plural.

Perdre la confiança, perdre la credibilitat

Avui s'ha produït la compareixença de la consellera d'Educació davant de parlamentaris per explicar els errors que invaliden els resultats de Catalunya a les proves PISA. Una compareixença que no ha resultat fàcil per a la consellera i, probablement, les conseqüències de l'error ho expliquen.

No entraré a valorar-ho, perquè entenc que ja hi ha qui ho està estudiant i prou diputats i partits polítics que hi són al darrere. Ja ens ho explicaran quan tinguin les dades de per què ha passat, però en tot cas em quedo en la necessitat de no perdre mai la confiança de la gent ni la credibilitat. No les podem perdre nosaltres, dins del nostre àmbit de treball, lleure i família, però és molt greu quan això passa als nostres dirigents.

Assumir responsabilitats de govern no és una decisió fàcil ni agraïda, però cal ser-ne conscients i vetllar perquè la gestió diària no provoqui aquesta desconfiança i desafecció de la ciutadania. La transparència és una bona eina per alimentar aquesta confiança i no sempre s'utilitza. Se'n parla molt, però no sempre resulta fàcil obtenir la informació suficient i a temps, per fiscalitzar i mantenir la confiança vers els polítics escollits democràticament per a la nostra representativitat.

Insisteixo que no entro a analitzar què ha passat, i confio que ho acabarem sabem i, si hi ha culpables, que aquests dimiteixin, no com a càstig, sinó com a exemple que la responsabilitat té una base real i efectiva. 

Sap greu que el final d'un curs escolar tan polèmic acabi amb aquesta notícia, callada durant mesos. Això no genera confiança ni credibilitat i, per tant, provoca rebuig i malestar que no és fàcil de revertir. Cal, doncs, que s'aclareixi tot molt bé, per poder continuar confiant en les nostres institucions.

Neutralitat personal i imparcialitat professional

Bellugant-me per Internet he trobat un parell de paràgrafs que m'han semblat interessants per transcriure en el meu blog. Els he trobat tot buscant una frase que vaig sentir dir a una tertuliana televisiva, de no sé quin canal, parlant del jutge Juan Carlos Peinado. Els paràgrafs són aquests:

La premissa de què un jutge no pot demostrar antipatia respecte a una persona es basa en la necessitat de distingir entre neutralitat personal i imparcialitat professional. Segons l'anàlisi constitucional presentada, és impossible que un jutge (o qualsevol persona) estigui exempt de creences, morals o opinions pròpies; per tant, la teoria jurídica moderna no busca la neutralitat absoluta de la persona, sinó la imparcialitat en les seves actuacions quan exerceix l'autoritat pública. 

El sistema legal ja disposa de mecanismes per garantir aquesta imparcialitat, com ara la recusació, que permet apartar un jutge si es demostra que pot no ser imparcial degut a la seva ideologia o relacions personals. Així doncs, la qüestió no rau en negar l'existència de sentiments personals com l'antipatia, sinó en garantir que aquests no influeixin en les decisions judicials, mantenint la credibilitat de les institucions i evitant que la política o els sentiments privats infiltrin la funció judicial.

Llegint el primer et sembla del tot normal. Té lògica i crec que qualsevol persona sensata hi ha d'estar d'acord. En llegir el segon paràgraf m'entren molts dubtes i el primer d'ells és si és cert que el nostre sistema legal garanteix la imparcialitat dels jutges. És cert que existeix la recusació, però té efectes? S'aconsegueix decantar un jutge que ha demostrat aversió respecte a la persona que està jutjant i el seu entorn? Qui decideix que un jutge se l'ha d'apartar d'un cas? Aquesta decisió és imparcial?

La confiança vers la justícia i la seva implantació al nostre país està sota mínims i jo crec que es deu a l'actuació d'uns quants jutges, amb molt poder, i un corporativisme descarat que deixa en dubte la imparcialitat dels tribunals de justícia. Han de canviar molt les coses, i les persones, i potser trigarem molts anys a recuperar certa normalitat i, sobretot, confiança.

Educació, respecte i representativitat

El diari ARA es feia ressò de la decisió de la Comissió de l'Estatut dels diputats del Parlament de Catalunya, encarregada de vetllar pel compliment del Codi de Conducta a l'hemicicle, en què es proposa la sanció per a Sílvia Orriols, d'Aliança Catalana, i Joan Garriga, de Vox. 

És necessari que les institucions públiques disposin d'un codi de conducta que s'ha de respectar i, si s'incompleix, sancionar els infractors. No pot ser que, amb l'excusa de la llibertat d'expressió, es pugui insultar i difamar a la lleugera. 

Cada vegada és més usual sentir insults i frases xenòfobes i racistes, però a les institucions públiques s'ha de vetllar de manera contundent que no es reprodueixi allò que sentiràs al carrer o en un bar. Els nostres representants polítics han de ser exemple de comportament i se'ls ha d'exigir més que a ningú la bona pràctica i conducta.

Acostumem a dir que el Parlament és la reproducció de la realitat del país, però això no ha de significar que es pugui dir qualsevol cosa irrespectuosa. És per això que s'elaboren aquests codis de conducta i, com qualsevol llei o reglament, s'han de fer complir.

No sé si tot acabarà en no res, com estem acostumats a veure. Hi ha uns comportaments que estan molt fiscalitzats i sancionats i d'altres que passen per la porta gran sense conseqüències. Ho veiem en les comissions parlamentàries, però també en sentències judicials. D'aquí que la confiança cap a les institucions públiques cada dia estigui més qüestionada, i per això el populisme, de la mà de l'extrema dreta, va guanyant terreny.

Espanya, territori judicial

Està vist i comprovat que Espanya és territori judicial. Són els jutges i els seus tribunals els que marquen l'itinerari a seguir per sobre de qualsevol altre poder establert. I això no és nou d'ara, encara que darrerament ha augmentat exponencialment. 

Els de la meva generació recordem molt bé jutges com el senyor Garzón, que després va caure en desgràcia, però que durant molts anys feia i desfeia i sortia a les primeres pàgines dels diaris. Avui en tenim uns quants que són estrella per sobre de cantants, artistes i, evidentment, polítics.

No seré jo qui digui si tal jutge o tal altre té raó o no. Ho deixo per a les persones que hi entenen més que no pas jo. Tampoc seria objectiu. Em fixo simplement en el fet de la transcendència, de la publicitat i protagonisme dels jutges, encara que si em permeteu una indiscreció, sempre segons la meva manera de veure les coses, la seva actuació acostuma a estar esbiaixada cap a un mateix cantó. Per què serà?

Els catalans, en el moment que aixequem la veu, hem estat a ull de l'huracà, però després n'han vingut d'altres. Avui tot són ulls dirigits cap als socialistes, aprofitant que ostenten el poder polític a Madrid. I em permetré una altra llicència: pequen de memòria i no recorden tot el que varen fer els altres, aquells que estan esperant amb candeletes les eleccions per tornar al poder. Bé, el poder refrendat, perquè el real no l'han perdut mai.

M'agradaria que els jutges fossin com els bons àrbitres de futbol. Aquells que no recordes ni el nom. Que acaben d'arbitrar un partit i ningú se'ls posa a la boca. Quan els àrbitres són els protagonistes, o com és el cas dels jutges, crec que alguna cosa no està funcionant prou bé. El principi d'objectivitat i transparència han desaparegut i la confiança vers ells ha desaparegut. Soc conscient que sempre critiques aquell que et porta la contrària, però quan es fa d'una manera tan descarada... no saps què pensar. 

A Espanya qui remena les cireres és el jutge. Un personatge que ningú no ha escollit ni votat.

Confiança

En els meus escrits la paraula confiança surt molt sovint i és que considero que és clau per al bon funcionament de la societat. La desconfiança no és bona aliada en les relacions humanes en cap àmbit. No ho és, i aquests dies ho hem pogut comprovar, en les relacions entre la policia i la ciutadania. Tampoc no ho és en el món judicial. No es pot ser just objectivament si es parteix de la desconfiança.

Els partits polítics han generat molta desconfiança i això ha estat el motiu que els partits tradicionals perdessin suport en benefici de l'extrema dreta populista, que utilitza l'engany i les falses promeses per guanyar vots. 

I quan parlem de l'excés de burocràcia de l'Administració també hi ha una dosi important de desconfiança. La corrupció ha provocat no només l'enriquiment il·legal d'uns quants, sinó perdre la confiança a la ciutadania i partir de la base que la primera intenció és enganyar.

Per diferents motius i circumstàncies he vist de prop el funcionament de l'administració pública, i molt concretament la municipal, i he constatat que la gestió administrativa milloraria si es confiés en l'administrat. Després ja inventarem mecanismes per comprovar que tot s'ha fet correctament, que n'hi ha, però d'entrada no posem bastons a les rodes.

Avui llegia que els libanesos desconfien de Hezbollah i de l'Estat. Com voleu que hi confiïn després de tot el que pateixen. I malgrat tot, resulta sorprenent que una gran majoria de russos continuïn confiant en Putin o que molts nord-americans mantinguin el suport al seu president. Què més ha de passar perquè els caigui la bena dels ulls?

I en un cercle més reduït, a la família, també es fa necessària la confiança entre els diferents membres. Si aquesta es perd, tot trontolla. La família, tot i els canvis sociològics de la nostra societat, continua essent l'element bàsic. Si no la cuidem, tot se n'anirà en orris.

I torna la línia orbital ferroviària

En parlava en aquest blog el juny del 2025, també el novembre del mateix any, i encara el març d'aquest 2026. És un tema recurrent que ja se'n parlava fa quinze anys, quan semblava que el govern de torn s'apuntava a fer-ho realitat. Després hem vist que el més calent és a l'aigüera.

Aquests dies n'hem tornat a sentir a parlar. ERC, que busca la manera de donar suport als pressupostos de la Generalitat sense enganxar-se els dits, i veient que el govern de Madrid no està per transferir les competències sobre la recaptació de l'IRPF, ha canviat d'objectiu i volen pactar amb el president Illa el compromís d'iniciar els tràmits per a la construcció de l'eix orbital ferroviari.

Jo hi crec en aquest projecte i penso que seria molt bo per al país. No tinc tan clar que aquesta vegada s'ho prenguin seriosament, sobretot pensant que bona part de la inversió hauria d'anar a càrrec dels pressupostos de l'Estat. Serà una altra excusa per anar fent bullir l'olla? Uns aconsegueixen aprovar el pressupost i els altres convèncer els seus que tenen més força de la que sembla. 

Passem l'estona parlant de projectes que no s'acaben de realitzar mai, o d'alguns que duren anys i panys, amb llargues aturades, no sempre ben explicades. Però nosaltres anem fent anys i moltes de les coses que ens havíem imaginat no les veurem pas. Si ara el compromís fos seriós i sincera la voluntat de tirar endavant l'eix ferroviari orbital, passaran ben bé una quinzena d'anys i pels que tenim una edat, són massa.

Avui seré confiat i em creuré que no ens estan enganyant. Que tots ho veuen bé i amb ganes de treballar-hi i que, si més no, els nostres fills en puguin gaudir. Un consell per als nostres polítics, els que governen i els de l'oposició: no permeteu que la ciutadania us perdi la confiança. És un bé molt preuat!

Es tracta de bocamolls, provocadors, ignorants?

Aquests dies les xarxes socials van plenes de comentaris sobre la visita de la presidenta de la comunitat autònoma de Madrid a Mèxic. Com ja he dit moltes vegades, sense deixar de llegir el què s'hi diu, en faig poc cas, sobretot perquè desconec la veracitat de moltes de les coses que es comenten. Davant del dubte, faig cas omís i, en tot cas, espero a llegir-ho a mitjans periodístics que encara em generen confiança.

De totes maneres, sí que voldria insistir en el fet que els nostres polítics es perden en declaracions, no sempre prou encertades, i es dediquen massa poc a solucionar els veritables problemes amb què ens hem d'enfrontar la ciutadania. Hi ha molta feina pendent i caldria no distreure's i anar per allò que importa i ens afecta.

Aquests dies també ha estat notícia la infecció, per un virus, dels passatgers d'un creuer que aquesta matinada arribava a Tenerife, i que ha provocat picabaralles entre el govern de l'Estat i el president de les Canàries. Ningú vol exposar la seva gent davant la possibilitat de propagació del virus, encara que hem de suposar que s'estan fent bé les coses i no hi haurà d'haver cap mena de perill.

Però m'he fixat en una altra notícia que segurament se'n parlarà, i que caldria tenir-la en compte per encarar els seus efectes. Em refereixo al fenomen natural anomenat super-Niño, i que s'estaria formant a la part occidental del Pacífic, amb repercussions arreu del món. A casa nostra arribaria en 13 o 16 mesos, no sé si amb prou temps per preparar-nos per no patir més del compte.

Els fenòmens naturals cada vegada són més extrems, provocant sequeres serioses i episodis de fortes pluges que arriben a ser torrencials, devastant tot allò que es troben pel camí. A casa nostra ho hem patit i sabem que estem a exposats a desastres naturals que caldria preveure i intentar mitigar. Els nostres governants ho haurien de tenir molt present i prendre les mesures necessàries per evitar grans mals. En això sí que cal dedicar temps i recursos. En les declaracions gratuïtes no hi haurien de dedicar ni cinc minuts. 

No tot s'hi val!

La pràctica dels camuflatges policíacs no és exclusiu de les forces de seguretat espanyoles. Aquesta setmana s'ha descobert que la policia autonòmica va infiltrar dues agents dels Mossos d'Esquadra en una assemblea de mestres d'un institut de Barcelona. Aquestes són les que s'han descobert, però... n'hi ha hagut d'altres?

Sempre he defensat que la millor manera de solucionar els problemes és partint de la confiança mútua. En el moment que es trenca la confiança es fa molt difícil continuar avançant. No discutiré si és legítim o no col·locar policies d'amagat en concentracions o assemblees de col·lectius, com poden ser els mestres, però en tot cas no ho considero una bona pràctica. La millora manera de resoldre els problemes, o si més no d'intentar-ho, és dialogant. Dialogar ensenyant les cartes, defensant cadascú la seva posició per intentar arribar a un acord.

En algun altre moment d'aquest episodi crític de la Conselleria d'Educació ja he dit que hi trobava a faltar diàleg. És cert que el Departament es va reunir i pactar acords amb representants d'uns sindicats dels professors, però no amb tots, ni tampoc amb els més representatius. Posteriorment, s'ha negat trobar-s'hi de cara a cara argumentant que ja ho havia fet amb els altres. No ho trobo encertat.

La policia autonòmica va passar uns moments molt crítics i semblava que ara estaven més tranquils. El coneixement que s'ha tingut d'aquesta infiltració policial no ajuda a tranquil·litzar el país, sobretot en aquests moments que els mestres i professors estan revoltats, exigint diàleg i millores. Unes millores salarials, però també en les condicions amb què treballen. Tan difícil és asseure's a parlar?

Diuen que parlant la gent s'entén, i aquesta hauria de ser l'opció del govern català. Reunir-se no significa cedir a res, simplement escoltar l'altre i tenir arguments per defensar-se. El mal que suposa aquesta actuació policial és perillós i caldrà exigir responsabilitats per aconseguir refer la confiança que no s'hauria de perdre mai!

Comprar amb confiança i seguretat

Llegia la notícia sobre la campanya que l'Agència Catalana del Consum (ACC) vol posar en marxa al sector de les ungles i l'estètica. És cert que aquests establiments han crescut com bolets. Acostumen a ser negocis de curta durada, que es posen de moda i no paren d'obrir locals. Això mateix va passar amb les botigues de venda de fundes de mòbils, o de cigarrets electrònics.

És bo que l'ACC inspeccioni que les empreses que donen serveis ho facin correctament, per evitar la indefensió dels consumidors. Tot i això, no hem de pressuposar que s'estigui fent malament, i malmirar aquests negocis sense tenir cap base que ho pugui demostrar.

A la mateixa notícia es parlava de les denúncies que s'interposen a les grans companyies, com poden ser les elèctriques, i aquí sí que cal dedicar-hi temps i energia. Són empreses que exerceixen un monopoli, que no en pots prescindir i que si l'Administració no ho controla, poden fer i desfer davant la impotència dels seus usuaris o clients.

Al nostre país la postvenda no està funcionant correctament, i s'ha de trobar la manera d'exigir que els serveis de les empreses, siguin del sector que siguin i al marge del seu volum de negoci, s'ofereixin amb totes les garanties i atencions. No tenim massa pràctica en la mediació entre empreses i clients, i caldria fer pedagogia al respecte, incorporant més empreses en el marc de la mediació i l'arbitratge, i donar-ho a conèixer a la ciutadania. Que sàpiguen que els seus drets són tinguts en compte i coneguin on han d'anar per reclamar allò que considerin que no s'ha realitzat correctament.

En un temps en què sospitem de tot i tothom, on la picaresca i l'engany tenen la seva presència, és bo que l'Administració procuri recuperar la confiança perduda i treballi perquè els professionals dels diferents negocis compleixin amb les seves obligacions.

Segur que hi ha molta gent que desconeix l'existència de la Junta Arbitral de Consum de Catalunya, i que els establiments adherits tenen un distintiu a l'entrada de la botiga. Comprar en aquestes botigues comporta un grau superior de confiança i és bo fixar-nos-hi sempre, sobretot quan hi anem per primera vegada.

L’expresident Jordi Pujol a Madrid

Aquest dilluns, si no vaig mal fixat, l’expresident Jordi Pujol serà a Madrid a declarar en el judici que s’està duent a terme després de molts anys d’estudi, i que estan acusats diferents membres de la família. La veritat és que vaig una mica perdut.

Sempre he defensat allò de qui la fa la paga. La llàstima és que no sempre és així i hi ha qui sempre se n’escapa. No seré jo qui defensi que no s’hagi de jutjar l’expresident malgrat els seus 95 anys, però sí que penso que ha faltat una mica d’humanitat. També és cert que avui no s'estila i els jutges estan molt envalentits, sobretot contra Catalunya i les persones vulnerables. Diria que avui és possible fer judicis en línia sense adulterar el contingut d'aquests, i tampoc no seria la primera vegada que es produís, tenint en compte l’edat i els informes mèdics sobre la salut de l’expresident.

Sap greu que la reputació de la Justícia a Espanya sigui tan negativa i que la manera com s’imparteix tingui un nivell de confiança tan baix. Ja em perdonareu, però no crec en l’objectivitat dels tribunals de justícia d’aquest país i res del que puguin sentenciar em mereix confiança. 

Crec en la necessitat de confiar en la Justícia, i de respectar les sentències, però avui dia m’han de demostrar que la seva tasca és realment justa i benintencionada, sense interessos polítics ni ideològics que ho manipulin. 

Intento no fer cas dels comentaris de les xarxes socials, perquè tampoc ens hem de creure tot el que es diu, però entenc les emprenyades de molta gent, quan veus que les decisions es prenen en funció dels acusats. No hi ha imparcialitat i això és greu.

Comentava al començament que hi havia trobat a faltar humanitat. Crec que és evident. No calia que l'expresident s'hagués de desplaçar a Madrid. Tot es pot fer més fàcilment, sense perdre seriositat ni sentit democràtic.

Quan un articulista en té un bon coneixement

Acostumo a llegir el diari, ara digitalment, i m’entretinc estones amb articles que em resulten interessants. A vegades em pregunto què té aquest articulista que m’agrada especialment el que escriu? El tema que tracta és una part important i que em motiva a seguir llegint, però hi ha quelcom més. Un mateix tema em pot agradar més segons qui l’escriu. Per què?

He arribat a la conclusió que la importància perquè un article o fins i tot una notícia t’agradi especialment és la contextualització, les referències històriques, tot allò que forma part del text i que t’ajuda a entendre el que està succeint.

Penso en aquests moments en l’Enric González i els seus escrits al diari ARA. No me’n perdo cap. No només és interessant la seva opinió respecte al tema que tracta, sinó que el coneixement que en té, el context en què ho situa i ho relaciona, et fa aprendre coses que probablement desconeixies o que no ho relacionaves directament.

No sé la política o criteris que segueixen les direccions dels diaris a l’hora d’escollir els seus articulistes. M’imagino que persegueixen aquells que els mereixen confiança i valoren la seva opinió i coneixements. Probablement, tampoc n’hi ha tants que excel·leixin i llavors et trobes amb uns quants col·laboradors que deixes de seguir perquè no t’interessen.

Els lectors opinen i se’ls ha de respectar, no pas moltes de les coses que comenten. Quan es tracta d’un bon articulista el to i contingut de les intervencions és totalment diferent de quan qui escriu no et motiva ni t’aporta gairebé res de nou.

Com ens protegim?

Cada vegada són més les notícies falses que corren per les xarxes socials i, per tant, més la necessitat de contrastar tot allò que veiem escrit per no resultar enganyats i el que és pitjor, ajudar a escampar les mentides retuitant allò que no hem tingut l'encert d'investigar.

Aquesta pluja de notícies falses, encara que tinguem molt clar que no les podem validar sense tenir-ne la seguretat total, no deixa de molestar i fer-nos estar anguniosos. És un constant llegir afirmacions que criden l'atenció i que no són certes. Com ens podem protegir d'aquest bombardeig?

Estic molt cansat de rebre correus electrònics que van directes a la bústia de la brossa, però que tens la feina d'haver d'eliminar-los si no vols saturar la bústia. El mateix ens passa amb trucades no desitjades que només busquen enredar el personal, fent veure que ens estan oferint una ganga.

Si sumem totes les entrades que ens arriben pels diferents canals que tenim oberts, ens adonem que és un no parar mai. És per això que convé estar molt atents i eliminar tot allò que és nociu i fals.

Avui, per exemple, amb un interval molt breu de temps he llegit l'assassinat del primer ministre israelià i també de l'aiatol·là Abdollah Javadi Amoli, que fa pocs dies animava a venjar la mort de tants iranians. És evident que no n'he fet cas, però encara que no ho vulguis, et posa en estat d'alerta i ajuda a emprenyar-te encara més. Procuro bloquejar les fonts d'aquestes falsedats, però com a molt aconsegueixes aturar-ho uns dies, encara que contínuament en surten de noves.

És, doncs, molt difícil protegir-nos dels enganys que apareixen a les xarxes socials. Seria desitjable que existissin uns filtres que impossibilitessin la seva difusió. Com que això és una quimera, el millor que podem fer és mirar cap a un altre costat, i no creure'ns res que no vingui avalat per una font d'informació de confiança i contrastant-ho a diferents llocs. 

Consulta ciutadana i salut democràtica

En una democràcia representativa les consultes ciutadanes no són vinculants, excepte quan es tracta de les eleccions per escollir els nostres representants polítics, però sí que és bo que les institucions en convoquin i respectin els resultats, perquè és una manera de tenir en compte la ciutadania, més enllà de cada quatre anys, i de generar confiança, que prou falta ens fa.

Recollir l'opinió sobre temes concrets és una bona praxi. Tenim molt present el que passa a Suïssa, on tot sovint se celebren consultes sobre diferents temes, alguns d'ells prou importants i que determinen la política a seguir pels seus representants. Aquí no és gaire freqüent i això, al meu entendre, és sinònim de poc desenvolupament democràtic.

Avui, a Gósol, ha tingut lloc una consulta ciutadana per conèixer què opinen els seus habitants sobre l'adscripció a la província de Lleida. Se'ls preguntava si estaven d'acord a continuar formant part de la província de Lleida o bé preferien passar a integrar-se a la de Barcelona, com tota la resta de municipis del Berguedà. El resultat, amb una participació del 50 % del cens, ha estat majoritàriament favorable al canvi d'adscripció.

Des de la Diputació de Lleida s'han afanyat a declarar que respectaven el resultat i que els donarien el suport necessari per iniciar el procés del canvi i satisfer la voluntat dels seus habitants. M'imagino que no serà fàcil, tenint en compte que hi ha d'intervenir l'Estat, atès que es tracta d'un canvi dels límits provincials, cosa que no és competència catalana. No fa gaire, el municipi d'Aiguafreda va decidir, en una consulta ciutadana, integrar-se a la comarca d'Osona. Això ha estat més fàcil de resoldre.

El nostre sistema polític permet aquesta mena de consultes, encara que no siguin gaire freqüents. Seria bo que a poc a poc anéssim incorporant l'hàbit de convocar-les i animar la ciutadania a participar-hi. Opinar i fer-se corresponsable de les decisions que es van prenent. Deixar-ho tot en mans de la composició de les nostres institucions, després de les eleccions, simplifica els processos, però crec que seria bo fer un pas més enllà, i probablement combatríem la desafecció política de la gent. 

Desconfiança

Avui s'ha iniciat el judici a la família Pujol, amb l'expresident com a figura emblemàtica, encara que no sigui qui se'n pugui emportar la pitjor part. Al nostre país hi ha hagut molta corrupció i encara n'hi ha, i és bo que tot s'aclareixi perquè puguem confiar en la gent i que no estiguin sempre sota sospita. El problema que tenim, però, és que fa temps que hem perdut la confiança en la Justícia. La frase diplomàtica que empren alguns és que accepten el veredicte, però no el comparteixen.

Crec que no m'equivoco si afirmo que no tothom és castigat de la mateixa manera. Hi ha polítics que els empara la seva ideologia, molt propera a la dels jutges encarregats de dirimir les situacions més polèmiques. Es pot dir que no, quan no interessa acceptar que juguen a favor teu, però hi ha proves evidents que demostren que els veredictes no són els mateixos en funció de qui és l'acusat.

És ben curiós, i això ja ho he comentat altres vegades, que siguin jutges jubilats els que afirmin amb més contundència que els tribunals de justícia actuals no són independents. La seva ideologia predomina i orienta les sentències sense cap mena d'escrúpols. 

M'ha cridat l'atenció que, malgrat els informes mèdics sobre la salut de l'expresident Jordi Pujol, l'Audiència Nacional decideixi que està capacitat per a ser jutjat i prescindeixi dels informes. Considero que és una demostració palpable de l'interès dels jutges per condemnar-lo. I amb això no li dispenso els delictes o irregularitats que hagi pogut cometre l'expresident. Simplement, poso de manifest un fet que en altres circumstàncies, i amb altres protagonistes, segur que hauria estat diferent.

No hi sé veure futur en les institucions judicials d'aquest país. Se m'escapa imaginar-me què pot acabar passant, ja que considero que a mesura que avança el temps, s'intensifica aquest sectarisme. Probablement, amb un canvi de govern, a favor de la dreta i l'extrema dreta, els jutges respiraran tranquils i consideraran que ja no els cal intervenir. És greu, però no se m'acut res més.

Veïnatge i humanitat

La notícia del descobriment del cadàver d'un home que hauria mort feia quinze anys, sense que ningú l'hagués trobat a faltar, m'ha fet pensar sobre el tema de la soledat i el paper que juga la societat. Com pot ser que una persona que viu al costat de casa teva i que té família, encara que estigui enemistat, desaparegui de la nit al dia i ningú no se n'adoni durant quinze anys?

Aquests dies el diari ARA ha tret un article entrevistant persones que se senten soles, vivint voltades de gent. Recordo que algú m'havia dit que era més fàcil sentir-se sol vivint en una gran ciutat, voltat de gent, que no pas en un poble d'alta muntanya.

Com a membres d'aquesta societat que té tanta activitat, ens hauria de fer reflexionar sobre què estem fent malament que persones veïnes nostres se sentin soles. Hi ha hagut diferents iniciatives ciutadanes, promogudes pels ajuntaments, per detectar persones que viuen soles, per evitar precisament que pateixin qualsevol incident i que puguin necessitar la nostra ajuda. Penso en el programa Radars, però n'hi ha d'altres.

La majoria dels casos han estat programes que han fet fallida, i també caldria estudiar-ne els motius. No crec que siguem poc solidaris. Probablement estan mal orientats i dirigits. Sense caure en la xafarderia, seria bo que tinguéssim un coneixement actualitzat de què fan els nostres veïns, sobretot si es tracta de persones grans o que viuen soles. Algú pensarà que no n'hem de fer res, però com en totes les coses, es pot actuar per una bona causa o simplement ficar el nas on no et demanen.

Si som conscients que vivim en societat i que ens necessitem els uns als altres, hauríem d'entendre que totes les persones són importants, encara que no destaquin especialment en res, o siguin prou modestes i silencioses que gairebé no notis la seva presència. Ens ha d'importar saber que al nostre voltant tothom tira endavant, amb les dificultats que puguem tenir, i la confiança de saber que si necessitem ajuda tenim els nostres veïns que ens vindran a socórrer. És empatia, humanitat i estimació a les persones. No és demanar tant!

Ens ho podem creure?

Diuen que s'ha arribat a un acord per a l'alto el foc a Gaza. Ens ho podem creure? Serà veritat? Ens hem d'oblidar dels problemes entre palestins i l'estat d'Israel?

Fa quatre dies que el primer ministre israelià afirmava que els palestins no tenien dret a constituir-se com a estat. En què ha canviat tot plegat? És gràcies al president dels EUA, Donald Trump? Li hauran de donar el Premi Nobel de la Pau? 

Ja em perdonareu, però com a gat escaldat no em fio de ningú, i menys de personatges com Trump o Netanyahu. Se'ls veu el llautó. Probablement hauríem de ser optimistes i pensar que, per una vegada i que no ens hi acostumem, han fet les paus de veritat. La història ens ha donat massa exemples de fracassos i enganys i ara, cada vegada amb més presència de l'extrema dreta, tot és més sospitós.

Reconec que no he seguit de prop tot el que s'ha cuit, i potser m'he perdut alguna cosa que fa que no em refiï de les notícies que arriben des d'aquella contrada. Haurem d'estar alerta i de moment no abaixar la guàrdia, no sigui cas que tot quedi en no res i els pobres palestins continuïn patint el genocidi israelià.

Esperant el xàfec

Després de la DANA del mes d'octubre de l'any passat a València crec que s'ha intensificat l'estat d'alerta davant de possibles temporals descontrolats. El que va passar a València és molt greu i gros, i encara que mai es farà prou per evitar desgràcies humanes, tots els indicis fan pensar que aquella vegada varen fallar massa coses. Encara s'estan investigant responsabilitats, però la confiança en què els responsables de la catàstrofe siguin jutjats cada vegada és més escassa.

Deia que darrerament l'estat d'alerta davant de possibles aiguats és més freqüent. Cada vegada que anuncien pluges comencen a sortir totes les alarmes. A la nostra vila, per exemple, els avisos de retirar els cotxes dels rials són constants. Normalment, no passa res, però en tot cas es curen en salut i que ningú els pugui buscar les pessigolles. Esclar que el perill és que no passi com en la història d'en Pere i el llop: en veure el resultat, que la gent deixi de fer-ne cas.

Els negacionistes del canvi climàtic, que n'hi ha, m'imagino que s'ho deuen mirar d'esquitllada, convençuts que el món està malalt i que tot plegat és una mania d'uns quants, encara que aquests siguin especialistes en temes climàtics.

Sigui com sigui, la veritat és que cada vegada estem més pendents del temps. Les previsions continuen fallant com abans, però ara es miren més amb lupa. Vivim una mica tensats, i la situació del món no ens hi ajuda. Siguin les declaracions de Trump, el cinisme de Putin, o la impotència dels estats europeus davant d'una realitat que no saben com agafar-la, avui viure distret no és fàcil i això ens pot portar més problemes del compte. El remei pot passar per posar-hi distància, sense aclucar els dos ulls, no sigui que quan ens despertem sigui massa tard.