És el que hi ha!

Avui col·loco dues situacions de costat, que no tenen res a veure, més enllà de les dificultats de ser creïble. Per una banda, tenim els resultats electorals a Veneçuela, on el president en funcions ha proclamat la seva victòria, però l'oposició no s'ho creu i declara que s'està enganyant la població. Per l'altre cantó hi poso un altre president en funcions, en aquest cas molt més proper. El president de la Generalitat que d'aquí a poc deixarà de ser-ho. Ells sí que varen reconèixer haver perdut les eleccions i ara han pactat el successor. 

La pressió que hi ha avui dia no té res a veure amb la que hi havia fa uns quants anys. Les facilitats per fer públic qualsevol mena de declaracions té els seus avantatges, però també els inconvenients. Per una banda, hi ha l'anonimat que permet dir moltes bajanades sense haver de donar la cara, però per l'altra també hi ha la manca de rigor i, en cap cas, la contrastació de les informacions. 

Soc incapaç d'afirmar res sobre la veritat dels resultats electorals veneçolans. Puc imaginar-me mil coses, però tot el que m'arriba té uns canals que no tinc la certesa que m'informin veraçment. Hi ha molts interessos pel mig i, per tant, qualsevol cosa és possible. Maduro, el president, només pot mantenir-se a base de la força del seu exèrcit i simpatitzants. Si cau, se li tiraran al damunt. És per això que defensarà amb les ungles i les dents la seva suposada victòria. I l'oposició necessita fer creure que la victòria és d'ells. És massa la repressió que pateixen i encara pitjor la que poden acabar acumulant. Davant d'aquests fets és molt difícil opinar, i això ho hauríem d'entendre tots. Les coses no són tan fàcils com ens volem imaginar. 

En el nostre cas, el pacte d'ERC i PSOE per donar la presidència a Salvador Illa, estic convençut que no ha estat una decisió fàcil. La disjuntiva era punyent i matadora, fos quina fos la decisió final a prendre. Pensar  que ho han fet de manera frívola és un error. Segur que en pagaran les conseqüències, i també és lògic que ho defensin, fins i tot cridant i insultant. No voldríem estar al seu lloc.

El gran problema dels nostres polítics és l'hemeroteca. Davant les evidències caldria més dimissions i deixar el pas a persones que no arrosseguin segons quines motxilles. La llàstima de tot plegat és que no aprenem dels errors, i això que ara podem veure amb desesperació no ens servirà per fer-ho millor la pròxima vegada. Ens entrebancarem amb la mateixa pedra!

Pendents de Rússia

Ferran Sáez Mateu ens situa, des de l'ARA, a primers d'octubre de 1938, amb "Pau a Europa". La seva lectura és molt apropiada ara que estem tots pendents de Rússia. Precisament aquests dies estic llegint el llibre de Manel Alias, corresponsal de TV3 a Moscou: Rússia, l'escenari més gran del món.

La història es repeteix, i queda demostrat que la humanitat no aprèn dels errors, ni que se'ns explicitin i recordin amb vivències i tinguem accés a l'hemeroteca. Molt sovint em ve a la memòria el llibre d'Stefan Zweig, "El món d'ahir".

Què passarà entre Rússia i Ucraïna? Quina força tindrà Europa i els EUA per aturar l'invasió de Rússia? Quin suport rebrà Rússia de la Xina? Com canviarà l'equilibri de forces internacionals aquest segle XXI? Aquestes preguntes i moltes més, ens preguntem cada dia, amb el temor de fer un pas en fals i haver de reconduir la situació quan ja sigui massa tard.

Pot ser que un home sol pugui arribar a desestabilitzar tot el planeta? Ferran Sáez ens recorda els pensaments dels republicans espanyols i la idea que tenien sobre personatges com Hitler o Mussolini, abans que tot es disparés i Europa visqués la gran tragèdia de la Segona Guerra Mundial.

Al llarg de la història són moltes les persones que han provocat guerres i baralles. Tenim molt present Trump, als EUA, però també recordem George W. Bush, que amb l'excusa de les armes de destrucció massiva, va envair Iraq, i les seves conseqüències encara perduren. I n'hi ha més. Franco es va alçar i va mantenir-se al poder quaranta anys.

El poder mundial d'uns pocs provoca la mort i destrucció de molts. L'ambició per aquest poder, les ganes de recuperar el prestigi (?) de la Unió Soviètica, ara amb Putin, poden desestabilitzar el món sencer, i provocar moltes víctimes innocents. Què podem fer per evitar una catàstrofe com una guerra?

Una vegada més demanem diàleg civilitzat, per solucionar els problemes, però quan al darrere hi ha uns interessos personals, allunyats de la justícia social, és molt difícil fer asseure les dues parts i aconseguir solucionar-ho amb paraules. Els fets consumats, quan es tracta de guerra, han aconseguit massa objectius, com perquè gent inconscient no ho aprofitin per assolir el poder que és l'única cosa a què aspiren. 

Torra parla de convocar un altre referèndum

Hi ha titulars que em fan passar les ganes de llegir la notícia sencera. Avui llegia, referit a unes declaracions del president Torra: "Hem de tornar a convocar un referèndum per mantenir-nos units". Més o menys deia això. O sigui, ara tornarem a muntar un referèndum, ja en portem dos, per aconseguir unir ERC i JxCat, i després? Creieu que aquesta és la manera?

Ho trobo una mica ridícul. És allò de pensar que organitzar grans esdeveniments és la cosa que se'ns presenta bé, però després no sabem governar-nos en la normalitat. S'ha vist i comprovat que una vegada acabat el referèndum, no hem sabut continuar, i ara ens volen tornar a embrancar en una moguda més, per després tornar a fer el ridícul?

Avui llegia el reconeixement de Torra sobre les dificultats de comunicació durant l'episodi del coronavirus. El cert és que només l'hem sentit criticar el govern estatal per haver pres la iniciativa, centralitzat el poder i menystingut les autonomies, però quan ha estat l'hora de portar la iniciativa, tampoc ho ha sabut fer. 

Primer va fallar el conseller de Treball, però la consellera de Salut, que hi ha posat molt bona voluntat, tampoc no ha estat capaç de convèncer ningú. Reconec les dificultats en moments com el que hem passat, però s'ha de ser més pràctic i anar més de dret al gra. No els ho han posat fàcil, però hi ha hagut contradiccions.

No, ara no és hora de convocar un altre referèndum, sinó de governar. De fer avançar el país amb les capacitats que tenim i demostrar a tothom que podem anar sols, amb l'exemple, no només amb les paraules. No sé si s'ha d'eixamplar la base, però el que sí cal és convèncer a més gent que des de casa ho podem fer millor, i demostrar-ho. No em vinguin amb més referèndums, si no és el definitiu, el que pugui decidir, i no simplement formar part de l'hemeroteca.

Diu el PSC que el govern espanyol és clar i precís

Els missatges del PSC d'aquests dies a les xarxes socials em provoquen vergonya aliena, fins al punt de posicionar-me a favor del nostre govern, la qual cosa em ve de nou. Crec que uns i altres tenen moltes coses a desitjar i, per tant, seria bo que uns no fessin valoracions dels altres perquè no se'ls vegi el llautó.

La defensa aferrissada del PSC a tot el que diu i fa el govern de Madrid no és sinó una mostra de partidisme sense escrúpols. He arribat a llegir en contra del govern català de la poca claredat dels seus missatges, com si els ministres del govern espanyol, amb Salvador Illa com a exemple, donessin les notícies de manera clara, coherent i amb la suficient antelació com per poder complir les seves ordres.

Hem sabut que la decisió de no continuar amb el confinament total no ha vingut per consell del comitè científic, com escrivia ahir, sinó per decisió política, m'imagino que per pressions que no volen detallar. El pitjor de tot és que ja busquen excuses per si els números no surten. Per una banda culparan de l'increment dels contagis a les empreses que no faran bé la feina, i a més al fet de realitzar més tests. La culpa no serà mai del govern espanyol. Això ho practiquen tots els governs, siguin del color que siguin.

La veritat és que em provoquen fàstic perquè confiança ja fa molt temps que l'han perduda i respecte, només com a persones, no com a polítics. El partidisme és un mal que ens acompanyarà sempre, i el PSC n'és un bon exemple. Només cal repassar l'hemeroteca.

Un país de sediciosos i terroristes

Continua el combat judicial per veure qui la diu més grossa. És una llàstima que el Tribunal Europeu sigui tan lent i hagin de passar tants anys abans de comprometre el poder judicial espanyol. Entretant Suprem, Constitucional i Audiència Nacional van fent de les seves i només reben comentaris, declaracions compromeses, però que no van més enllà.

Gràcies a l'Estat espanyol, que fa pinya, Catalunya és un país de sediciosos i terroristes. Avui sortir al carrer a protestar ja és terrorisme, o convocar una manifestació per tallar una autopista, també és terrorisme. No és estrany doncs que les penes aplicades als nostres presos polítics hagin estat tan altes, perquè volen que sigui la manera de que ens ho pensem dues vegades abans de esdevenir sediciosos o terroristes.

Els catalans frissem per veure com acabarà tot plegat, i ho patim també perquè no confiem en els nostres propis polítics, en el nostre govern. Ens ha tingut aturats dos anys, després d'haver-nos mentit sobre plans B, i anem perdent pistonades. No tenim gent millor per pilotar la nau?

Estem ara expectants amb el pacte PSOE-Podemos, primer per conèixer com se'n surten amb els col·laboradors que necessiten, i després per observar quin serà el discurs de Pablo Iglesias una vegada el nomenin vicepresident. Continuarà parlant de presos polítics i queixant-se de la seva situació? Canviarà el discurs per tal de no tocar el voraviu a Pedro Sánchez?

Estem massa acostumats als canvis i contradiccions que ens ensenya l'hemeroteca. Els polítics espanyols, també els nostres, declaren a la lleugera allò que pensen o volen fer veure que pensen en cada moment, i no tenen cap problema de contradir-se a les 24 hores. Hi va haver menys participació electoral, però encara poden estar-ne agraïts, perquè no es mereixen que fem l'esforç.

Fals testimoni

Segons comentaris de persones i mitjans de comunicació que segueixen el judici del procés sobiranista s'ha detectat la pràctica de fals testimoni en alguns dels compareixents. Els acusats en un judici no estan obligats a dir la veritat, i encara menys si aquesta els pot inculpar, però en el cas dels testimonis hi estan obligats i així se'ls hi exigeix al començament, en forma de jurament o promesa.

Diuen que l'exdelegat del govern a Catalunya, el senyor Millor, se'n va fer un tip de dir mentides, algunes d'elles comprovables gràcies a enregistraments que constaten que en el moment del judici no estava dient la veritat. Ell no va ser l'únic, encara que sí el més barroer i que menys va saber dissimular.

De fet la trajectòria política del senyor Millo deixa en evidència la seva categoria no només professional, sinó també personal. L'hemeroteca ha permès mostrar la seva capacitat per mentir. D'això en parlava jo mateix en el post d'ahir dimarts, però avui hi insisteixo pel fet que un testimoni fals és un delicte i algú n'hauria de prendre nota i fer la denúncia corresponent. 

De ben segur que cap dels magistrats del Tribunal Suprem que presideixen el judici no mourà fitxa, a ells ja els està bé, perquè anaven molt fluixos de justificants de la causa de rebel·lió, però les declaracions del senyor Millo i altres compareixents no poden quedar en l'oblit dels que reclamem justícia, i si ha mentit per fer quedar bé als seus, n'ha d'assumir les conseqüències.

Tenim el percentatge que ens demana, ens hi posem?

Sempre és molt important vigilar què dius perquè no se't torni en contra, però sobretot això ho ha de tenir molt present aquella persona que té algun tipus de responsabilitat que implica d'altres persones, com pot ser un cap de govern o un alcalde. L'hemeroteca està plena de relliscades i de contradiccions, perquè el temps passa molt de pressa i es diuen moltes coses en fraccions de temps minúscules.

Avui tenim molt present les paraules de Pedro Sánchez referides als nostres representants polítics, quan se'ls demana un 75% de representativitat al darrere. M'imagino que quan ho va deixar anar, pensava en el percentatge de diputats independentistes al Parlament català, o el nombre de participants en el referèndum il·legal de l'any passat. M'imagino que no tenia gens present el percentatge de catalans que reclama un referèndum pactat per esbrinar què volem ser i amb qui volem caminar junts. 

Pedro Sánchez havia de saber que un 80% de catalans vol un referèndum d'autodeterminació. Uns volen votar a favor de la independència i d'altres en contra, però tots plegats volen expressar la seva opinió. Si fos coherent, Pedro Sánchez hauria de preparar el terreny per organitzar el referèndum, però tots sabem que no ho farà. A part de les dificultats que entranya, tampoc li fa cap mena de gràcia.

Zapatero reclama més diàleg i pressiona Sánchez. Està bé, encara que podríem pensar que ell va tenir l'oportunitat d'actuar molt diferent de com ho va fer, tot i les seves promeses, però ja està bé que ho digui i contraresti la majoria de 'barons' del PSOE.

Els comentaris de Pedro Sánchez quedaran escrits en la història d'aquests temps, però no aniran més enllà. Una anècdota com tantes que no arriben a resoldre l'encaix de Catalunya en l'Espanya intransigent i obsoleta.

D'aquí a poc temps l'hemeroteca serà espatarrant!

A l'Estat espanyol se li en fot fer el ridícul per Europa, i menysté qui el ridiculitza. Hi ha massa supèrbia com per fer-los posar-se vermells. L'Estat espanyol el que vol és que li lliurin els polítics exiliats, de la manera que sigui, a les bones o a les no tan bones, però que facin el favor d'extradir-li els fugitius.

Els que no hem estudiat dret, o amb prou feines, la cosa que hem entès és com es practica a Espanya la Justícia. Es tracta d'utilitzar la llei de l'embut i fer passar bou per bèstia grossa. Encara que s'hagi demostrat que el jutge Llarena no està preparat per fer bé la feina, ell té molt clares les amenaces. Amenaça a una persona citada, a jutjar-la per allò que li vingui de gust, o a la justícia alemanya, a no comportar-se com la belga. I queda tan ample!

Entretant van caient acusacions contra polítics corruptes o mentiders, i també càrrecs prou importants com el que va ocupar el senyor De Alfonso, a l'Oficina Antifrau. Resulta còmic, però no fa riure, que l'encarregat de l'Oficina Antifrau actués fraudulentament. Això només pot passar en el nostre país, i que no sigui mal vist pel poder polític espanyol.

Passa el mateix amb l'acusació de xenofòbia. El PP acusa Torra de xenòfob i mil coses més, mentre que el senyor Albiol, anima als badalonins a mostrar-se en contra de la construcció d'una nova mesquita. Això no és xenofòbia? Potser quan ve del PP, no ho és.

Hi ha algú que vagi preparant l'hemeroteca? D'aquí a poc temps, quan molts haurem oblidat tot això que estem vivint, hi haurà qui obrirà el calaix i ens cansarem de veure actituds contradictòries, i tot això és perquè hi ha molta demagògia, molt d'engany, i molta irresponsabilitat i maldat. No anem bé!

Les frases lapidàries de Rajoy

Rajoy ens està mal acostumant i si no pot continuar a primera línia el trobarem a faltar. No hi ha dia que no ens ofereixi unes frases dignes de recordar i que omplen l'hemeroteca de l'APM. Avui hem escoltat la seva teoria de les màquines que fabriquen màquines.

Podrien acusar-nos de que només ens fixem en l'anècdota, però el que passa és que si l'anècdota esdevé un costum no és fàcil de deixar-la de banda. Quan veus un polític amb responsabilitat de govern, esperes d'ell una capacitat mínima d'expressió. T'adones, però que el senyor Rajoy només és capaç de deixar passar el temps i les oportunitats d'afrontar-se amb la realitat. Necessitem alguna cosa més, ens mereixem algú millor. El problema és on el podem trobar.

Responsables de les nostres paraules

Aquests dies estem vivint un seguit de denúncies a polítics, sobretot, que en el passat han fet declaracions poc apropiades. Una vegada obtingut l'escó al Parlament o Ajuntament, apareix tot el seu historial. L'hemeroteca és una eina molt emprada darrerament i deixa en evidència les persones que ja sigui en un blog o en un twitter o facebook, han travessat la línia vermella de la dignitat i el respecte.

Quan escrius en obert t'exposes a molta crítica, ja sigui per part de les persones a qui critiques o no deixes prou bé, o d'aquelles que només esperen llegir-te qualsevol cosa per saltar-hi a sobre. Tot això és normal i no acceptar-ho seria una estupidesa. 

Una cosa diferent és l'insult personal o l'atac a la dignitat de les persones i col·lectius. En això cal ser molt curós, perquè no hi tens cap dret. Estic d'acord que a vegades resulta difícil separar la persona de l'exercici polític, però és important destriar-ho i quedar-te en l'exercici de la política i la seva ideologia, respectant la persona tal com desitges que et respectin.

Últimament hem vist cessar a més d'un regidor o candidat, per les seves paraules a la xarxa social. No ho veig malament. En tot cas, però, em sap greu que no cessin altres càrrecs polítics, amb responsabilitat, no pas pel que diuen, que també, sinó pel mal que provoquen. 

Resultarà que un país on mai ningú no dimiteix pel propi peu després de demostrar-se activitat corrupta, esdevinguem el primer país que castiga les expressions a la xarxa social. Tot plegat una situació ben curiosa.