Guerra híbrida

No em fa vergonya reconèixer que he hagut de buscar què s'entenia per guerra híbrida i des de quan s'utilitzava aquesta terminologia. Si no m'han enganyat, s'entén per guerra híbrida aquella que combina instruments militars i no militars. Perquè jo ho entengui, és la combinació entre la guerra convencional de tropes, míssils, avions... i operacions encobertes de forces especials o sense identificar, ciberatacs, ingerència política...

Qui parla avui de guerra híbrida? Doncs surt cada dia a Alemanya i a la Unió Europea en general. Qui ataca Alemanya? Sembla que totes les mirades, perquè se n'ha trobat proves, es dirigeixen cap a Rússia, però sense la part convencional, és a dir, sense tropes ni invasió militar, sinó només la part més discreta d'ingerència al dia a dia del país.

A diferència del govern espanyol, que ha conclòs molt aviat que Rússia i Israel estaven al darrere de la invasió de Ceuta per part de milers de marroquins, Alemanya han estat molt prudents abans no han afirmat que Rússia estava al darrere dels atacs més o menys fallits, en territori alemany. Al final, però, ho han dit i Putin els demana proves.

Provar que un exèrcit enemic t'ha atacat és molt fàcil. Per contra, tenir proves de qui és el causant dels ciberatacs, ja no ho és tant, i d'això es val el president rus. L'opinió que en pugui tenir jo no serveix de gairebé res, però si voleu que us digui el que penso és que ni em fio del president rus, ni del primer ministre israelià, ni del rei del Marroc. M'ho crec tot.

Sigui com sigui, però, l'estabilitat europea està ferida, no sé si de mort, però en tot cas caldrà treballar molt per restablir la normalitat. Personalment, no veig el final del túnel. Espero i desito que tot plegat no vagi gaire més enllà, però estic convençut que trigarem molt temps a recuperar la tranquil·litat que necessitem.

Drons, què hi ha del cert?

Darrerament, llegim que diferents països europeus s'han vist sorpresos per la invasió de drons prop dels seus aeroports provocant que s'haguessin de cancel·lar vols i fins i tot tancar per unes hores tota l'activitat. En tractar-se de països més o menys fronterers amb Rússia, i passant el que està passant amb la invasió a Ucraïna, que sembla no tenir aturador, totes les mirades són cap al Kremlin, que nega qualsevol implicació.

Què està passant? Qui hi ha al darrere? És Putin que intenta posar nerviosos els països de l'OTAN? Què es pretén amb aquests moviments? Despistar-nos d'altres objectius més importants i perillosos?

M'imagino que al final sabrem la veritat, però, com sempre, trigarem a conèixer el fons de la qüestió. A qui interessa entretenir-nos d'aquesta manera? Com a simples mortals ens passegem per aquest món desconeixent la majoria de les coses. Intuint, a vegades, què ens volen dir i fer, però molt innocents i víctimes del poder, que sempre queda lluny de nosaltres.

Aquests dies he parlat d'Europa i el paper gairebé de ridícul que està fent davant de Rússia, la Xina o els EUA, que sembla haver-nos deixat de la mà. Ara, amb aquestes incursions de drons sembla que es vol insistir en el paper de víctimes incapaces de posar ordre a casa nostra, essent la burla d'un president, Putin, que fa quatre dies el donàvem per acabat, però que fa i desfà sense que ningú li pugui parar els peus, ni tan sols el poderós i bocamoll Trump.

Jo vaig seguint les notícies i espero que un dia sabrem la veritat. Entretant, confio que només siguin ensurts i lluny de casa nostra. Volar té els seus riscos i no cal afegir-hi entrebancs ni posar més por al cos. A veure si ens espavilem i trobem uns dirigents que es facin respectar d'una vegada!

Rebel·lió armada a Rússia?

Notícies que ens arriben de Rússia parlen d'una possible rebel·lió armada per part del grup Wagner, contra les forces armades del president Putin. És això cert? La preocupació que sembla expressar el president rus és real? Es tracta d'una estratègia per desestabilitzar encara més la zona i fer agafar falses confiances als ucraïnesos?

Suposo que no trigarem a conèixer la veritat, encara que no el fons de tot plegat, però sí al menys poder saber si realment el grup que dirigeix el ciutadà rus Ievgueni Prigojin està de camí de Moscou per fer fora el president Putin, o és un engany.

Està molt clar que el problema rus l'han de solucionar ells mateixos i no pas des de fora. Els equilibris que fa anys està trampejant el president Putin són cada vegada més inestables, però ni la OTAN ni els diferents estats occidentals poden fer res per acabar amb la situació russa originada per la invasió a Ucraïna.

No conec les interioritats del país, ni la capacitat que té l'oposició al règim rus de Putin per plantar-li cara amb èxit, però la història ens dona pautes i ens ajuda a entendre que tard o d'hora les autocràcies exploten i sorgeixen els canvis, no sempre per a millor, però en tot cas per deixar a l'estacada els dictadors que s'han apropiat del poder a la força. 

La pregunta que ens fem avui és si ha arribat l'hora i si li queden poques setmanes al president Putin per continuar liderant un país cada vegada més desestabilitzat. Deien que li amagaven la veritat i que no era conscient de les seves febleses. El cas és que difícilment es podia imaginar que la invasió a Ucraïna seria tan desastrosa per a l'exèrcit rus. I quan s'ha fet el pas endavant, tirar enrere és molt difícil, sobretot quan tot se sustenta en la força bruta, sense més raons que la voluntat de dominar l'entorn, amagant les debilitats i mancances pròpies.

Seguiré els esdeveniments per conèixer de fonts serioses i documentades què està passant i si podem esperar un alto al foc a la zona perquè els soferts habitants recuperin la pau, que fa més d'un any varen veure atacada per un insensat massa poderós com per dissoldre's amb poc temps. Ha arribat l'hora?

Què vol aconseguir Turquia?

El president turc Erdogan ha reiterat que no vol facilitar l'entrada de Finlàndia i Suècia a l'OTAN. Entén que es tracta de dos països que acullen terroristes en perjudici de Turquia, i per això no els vol com a companys de la institució militar.

Davant d'aquesta situació hi ha dues qüestions a analitzar. Per una banda tenim la necessitat del vot unànim de tots els membres de l'OTAN per aprovar les decisions, en aquest cas l'acceptació de l'entrada dels dos països escandinaus, un fet que també passa a la Unió Europea i que més d'una vegada s'ha qüestionat. Per l'altra banda hi ha l'oportunitat d'un Estat, com és el cas de Turquia, de treure'n algun profit a canvi del seu vot favorable.

Se'm fa difícil pensar que Turquia aconseguirà vetar l'entrada de Finlàndia i Suècia a l'OTAN, però de ben segur que s'ho farà gruar. Què voldrà a canvi? Serà la deportació dels anomenats terroristes turcs que són acollits a aquests dos països, o en tindrà prou amb algun altre benefici?

Turquia juga sempre amb l'estratègia, sent conscient que és una frontera important per al món occidental. Aquest joc, en moments de crisi pot posar nerviosos dos països que han trencat la seva neutralitat malgrat les amenaces de Rússia. La invasió russa d'Ucraïna ha fet témer el pitjor a uns països que fins ara havien optat per la neutralitat, malgrat les seves bones relacions amb occident. Per alguns la invasió ha estat l'excusa per fer el pas, però per a la majoria es tracta d'una raó de pes.

Ningú pot assegurar què més pot fer Putin per satisfer les seves ànsies de poder i venjança per la vergonya de la descomposició de l'antiga URSS. Probablement ni Finlàndia ni Suècia estaven en perill, sinó més aviat altres estats, com les repúbliques bàltiques, Moldàvia..., però davant la bogeria d'un governant amb tant de poder, un no pot aventurar-se a arriscar-se. 

Seguirem les negociacions que els dirigents de l'OTAN mantindran amb el president turc, per veure fins a quin punt vol portar la tibantor i el seu punt d'honor. Finlàndia i Suècia han fet el pas, ara li toca el torn a Turquia i a la mateixa OTAN donar-hi resposta.

La dependència en temps de guerra

L'article de Paul Krugman que publica avui l'ARA és dur contra Alemanya, a qui responsabilitza del comportament de Putin. El que diu l'autor fa pensar, sobretot quan parla de l'actitud del govern alemany ara fa una dècada respecte als països del sud d'Europa. Ve a dir que llavors va exigir grans sacrificis davant la crisi, forçant-los a incrementar perillosament el deute, i en canvi ara no vol acceptar sacrificar-se, tancant l'aixeta al gas rus.

És evident que la dependència europea del gas rus és un fre massa important a qualsevol mesura de bloqueig econòmic per castigar la invasió russa d'Ucraïna. Certament Putin es serveix d'això per fer-se fort en la seva invasió i tot el mal que està ocasionant als seus veïns ucraïnesos, a qui considera germans, però no té cap tipus d'escrúpol de torturar i matar.

Llegia igualment, al mateix diari, un article de Lurdes Vidal, de l'IEMED, parlant de la dependència dels països del nord d'Àfrica dels cereals de Rússia i Ucraïna, i dels problemes de subministrament que podrien patir, recordant les revoltes populars de no fa tants anys, pel malestar creat per aquesta dependència, que comportava problemes d'escassetat d'aliments.

La globalització entenc que comporta aquesta dependència, que pot provocar problemes greus als països dependents, ja sigui per una guerra, com és el cas actual, o qualsevol altre tipus de gir polític. Avui, amb la guerra d'Ucraïna molt present, sentim a parlar molt de la localització industrial i la dependència que comporta el fet d'haver d'importar productes essencials per al funcionament del propi país. Els equilibris polítics que s'han de fer estan a l'ordre del dia, i Espanya n'és un clar exemple, també en el cas de les relacions amb el Marroc, i la girada d'esquena als interessos del poble sahrauí. 

Cada vegada és més complicat poder decidir el teu futur sense tenir en compte la realitat del món que t'envolta. És per això que és tan important tot el que fas o deixes de fer, per la dependència que pots provocar d'altres països, que no sempre estaran disposats en col·laborar amb tu. Però el pitjor de tot és la pèrdua de valors i principis morals, i vendre't al millor postor. Davant de l'atac rus a la sobirania del poble ucraïnès no hi pot haver excuses que hi valguin, i ens cal una actitud solidària i honesta per defensar els drets d'una població sobirana.

La mort als carrers de Kíiv

Avui són les imatges de Kíiv després de la retirada de l’exèrcit rus les que ens esgarrifen. Són unes imatges cruels de cossos abandonats al carrer, víctimes de la barbàrie, de la crueltat, de la tortura injustificada.

Mai una guerra és justa, però la tortura i l’atac contra la població civil són uns crims que no haurien de quedar impunes, i carregar totes les culpes als provocadors de la guerra i els militars que sense pietat s’aboquen contra els ciutadans indefensos.

Portem moltes setmanes de guerra a Ucraïna i no es veu el final. Se'ns diu que l’exèrcit rus no estava prou preparat, que abandona els atacs a la capital per concentrar-se a l’est del país, però el cas és que hi continuen havent morts, no només soldats, sinó població civil que viu amagada, amb restricció d’aliments, i patint per la seva vida i la dels seus familiars, abandonant les seves cases, destruïdes pel foc enemic, sense poder imaginar quin futur els hi espera.

L’exèrcit rus ha fracassat, però Putin aconsegueix els seus propòsits d’atemorir els ucraïnesos i fer-se fort a l’est d’Europa. Les mesures occidentals per bloquejar l’economia russa sembla que no aconsegueixen l’objectiu de frenar la invasió d’Ucraïna, i la devastació del país és total. Europa està de dol i trigarà molts anys a normalitzar una situació que ha esdevingut vulnerable i injusta, en aquesta ocasió per als habitants d’Ucraïna.

Demanen contenidors per evitar la visita del senglar

El nostre govern municipal està de pega. Ja no recordo quants mesos fa que estan al darrere d'una nova concessió administrativa per millorar la recollida selectiva de la brossa, amb el sistema porta a porta, a tot el municipi, i ara es troben que els senglars ho aprofiten per alimentar-se.

L'equip de govern, tot i els consells perquè en les zones on baixen a menjar els senglars, instal·lin contenidors, s'hi resisteix, perquè vol aplicar només el porta a porta, i ja la tenim armada. Sabem, per experiència que els nostres governants locals són molt tossuts, i per això no baixaran del burro. Ho hem patit en altres coses que ja ni tinc ganes de recordar.

El problema de tot és ser massa savi i no voler escoltar ningú. Tot i que està demostrat que el sistema porta a porta és la millor garantia per fer una bona selecció de la brossa, s'està comprovant que en municipis veïns es busquen alternatives que també garanteixin un bon percentatge de recollida selectiva, sense haver d'aplicar el porta a porta d'una manera generalitzada a tot el municipi.

Els vilatans que som obedients i seguim el sistema porta a porta, estem a l'expectativa de veure si finalment es posa en marxa el nou sistema a tota la vila, i els fruits que se'n treuen. Ens preocupa les visites dels senglars, i creiem que amb les batudes no n'hi ha prou. 

La pagesia fa molt temps que pateix la invasió nocturna del senglar, però ara ja ha arribat al nucli urbà, i això afecta a més gent. El fet de deixar la bossa a l'intempèrie, facilita que els animals baixin a menjar. Rebentar una bossa de plàstic els és molt fàcil, i ja s'hi han acostumat.

Considero que l'equip de govern municipal hauria de valorar totes les alternatives per tal de reduir l'impacte de la invasió de senglars a la vila, i no demostrar tant d'orgull a l'hora de prendre decisions que ens afecten a tots. De moment la vila continua bruta i poc cuidada. A veure si es posen les piles i demostren que són capaços de servir bé els vilatans que els varen confiar el govern.

Els hem deixat sols?

Avui Josep Ramoneda es pregunta a l'ARA si els aliats occidentals no haurien d'haver intervingut militarment per defensar Ucraïna de la invasió russa. És una pregunta molt complicada, que no té de cap manera una resposta fàcil. Estem parlant d'una potència nuclear, la russa, que posaria en perill la seguretat del món. Probablement això és el que ha frenat l'OTAN, i que ha permès Putin anar avançant en aquesta escalada autoritària i expansiva, que arriba al punt d'atacar un veí.

Ahir estava acabant de llegir Gegants de gel, de Joan Benesiu, i concretament el capítol titulat Polònia. M'entraven esgarrifances pensant en la invasió de Polònia l'1 de setembre de 1939, i de les peripècies dels polonesos, morts per alemanys i russos. No podia entendre que la història fos tan cruel, i que en aquests moments es repetissin fets luctuosos com el segle passat. No n'aprendrem mai!

Els dubtes sobre el paper que els països aliats occidentals han de representar davant l'atac rus no ens poden deixar indiferents. Necessitem expressar la nostra ràbia per la guerra declarada aquesta setmana, i el fet que una persona sigui capaç de provocar tanta maldat, amb tantes víctimes innocents.

No em serveix cap tipus d'excusa sobre com hem actuat tots aquests anys, perquè res no pot justificar una guerra. Res pot justificar la invasió d'un país foraster, i encara menys utilitzant la mentida per justificar-se davant del seu poble, totalment manipulat i reprimit.

No pot ser que només tinguem el dret de manifestar-nos contra la guerra. No és possible que no hi hagi la manera de frenar l'odi i la venjança d'un president malalt i maleït. És ben cert que la decisió d'entrar en guerra per defensar Ucraïna no és una decisió que es pugui prendre a la lleugera, però si es busquen alternatives, cal que aquestes siguin molt dràstiques i que realment sancionin el dirigent rus. Malauradament a costa de molts ciutadans russos que no en tenen cap culpa, però que tenen la desgràcia de viure en un país en mans d'un malvat rancorós, amb massa poder a les seves mans.

Què en pensa el poble rus?

De l'anàlisi que s'està fent de la invasió russa a Ucraïna hi ha un element important a tenir en compte, i que d'alguna manera pot condicionar el futur, el desenllaç final. Està molt clar que la diferència entre les forces russes i les ucraïneses és molt gran i per tant no hi ha color a l'hora de pensar en qui pot guanyar la guerra. El fet a tenir en compte és l'opinió de la gent, sobretot dels russos.

Hi ha qui assegura que la guerra no és entre Rússia i Ucraïna, sinó entre Putin i els ucraïnesos. És, doncs, important tenir en compte què en pensa la majoria de la població russa. Realment els russos volen la guerra contra els seus veïns? És cert que Putin té el control absolut de la població, i la repressió a la ciutadania russa està a l'ordre del dia. Això no treu, però que els russos puguin pensar que el seu president s'equivoca.

La immediatesa porta a pensar en la rendició, voluntària o no, del govern ucraïnès. El suport que pot rebre del món occidental no li permetrà guanyar la guerra, sinó que es tracta d'un suport moral, que davant d'una guerra poca cosa pot aconseguir. A la llarga, però, sí que és important saber què en pensa el poble rus. Un cop destruït l'estat ucraïnès, caldrà veure com evoluciona tot plegat. Desapareixerà el país, o bé Putin hi instal·larà un govern titella que li riurà les gràcies?

La resistència de la població ucraïnesa pot estar molt condicionada per l'opinió de la població russa. Les sancions europees i dels EUA contra Putin i la població russa, pot condicionar l'opinió del poble rus respecte a la invasió provocada pel seu president. A la llarga podríem pensar que Putin ha errat en la seva decisió d'envair Ucraïna, encara que a curt termini sigui un èxit militar i d'objectius. 

Davant la impotència occidental, només podem pensar en aquesta possibilitat de futur. Que el temps acabi donant la raó a qui pensa que la guerra ha estat un greu error del president rus, en les seves ànsies de potència mundial. Xina també hi tindrà un paper a jugar important, ja que podrà condicionar la resistència de Rússia després de la dominació d'Ucraïna. Són moltes les hipòtesis i incògnites obertes. El pitjor de tot és que afecta directament a una població civil, la ucraïnesa, que perdrà moltes víctimes innocents, per una decisió impresentable i cruel del president rus.

Encara que tard, ho acaben pagant

Parlar de qualsevol altra cosa que no sigui la invasió russa d'Ucraïna sembla una falta de respecte al dolor dels ucraïnesos d'aquests dies. Tot plegat és molt trist, i et sents impotent davant la força, crueltat i cinisme del president rus. Et fas un tip de llegir escrits sobre la guerra a Ucraïna, i la impossibilitat de fer res contra Putin, més enllà de mesures econòmiques que no sabem en què perjudicaran al tirà. Malgrat tot, hi ha un tema que no podem deixar de banda, i és la derrota de Casado dins del PP.

Sens dubte que les dues notícies no es poden comparar, i les conseqüències de la guerra a Ucraïna són molt més greus que no pas el que pugui passar dins del PP, i de retruc a la política espanyola. De totes maneres és bo poder constatar com la vida castiga aquells que només es mouen per l'odi i la mentida. Al final acaben pagant per tot el mal provocat quan han tingut el poder.

Casado haurà passat per la política activa com una ànima en pena, amb un final que personalment crec que es mereix, per tot el que ha aportat a la política d'aquest país, per tota la desestabilització que ha provocat des de la seva posició, per la rabia generada contra Catalunya i l'esforç per crear animadversió.

El fotut del cas, però és que la corrupció del PP continua i sembla, que amb la sortida de Casado, encara surt reforçada. Resulta grotesc que la denúncia a una activitat corrupta del germà de la presidenta madrilenya, acabi castigant el denunciant. Aquesta seria la part negativa del final desastrós de Casado. Ell paga per tot el que ha fet, però ho fa arran d'una picabaralla interna amb una líder que ha protegit, conscientment o no, el seu germà, qui s'ha beneficiat de diner públic en temps de pandèmia, en una comunitat que ha liderat el nombre de víctimes mortals.

És molt trist, doncs, que Ayuso, el seu germà i els que han tramat la corrupció una vegada més a la política espanyola, resultin guanyadors d'una baralla de líders. Només moguts per interessos personals, però que la ciutadania dona suport d'una manera estúpida. Aquesta és la política que es fa al nostre país. Segur que el dolor d'aquests dies el tenim representat en la guerra d'Ucraïna, però no podem deixar de denunciar la corrupció dels nostres polítics. Al final ho acaben pagant, però després de molt sofriment i de perjudicis per a la ciutadania del país.

Esclata la guerra a Ucraïna

Avui podríem estar parlant del dijous gras, o bé, a casa, de l'aniversari del nostre fill, però la notícia que avui ressona arreu i que d'alguna manera ens ha despertat, ha estat l'esclat de la guerra a Ucraïna, amb la invasió de l'exèrcit rus. L'excusa: defensar els drets dels ciutadans prorussos de les autoproclamades repúbliques independents de l'est del país. L'abast, però va molt més enllà, ja que l'atac s'està duent a terme a tot el país.

El missatge del president rus, emès aquesta matinada, però sembla ser que enregistrat fa tres dies, era clar i contundent. Acusa el govern ucraïnès de pràctica nazi i surt en defensa dels russos que viuen a Ucraïna, i d'una manera especial i numèrica a les regions de l'est.

És un dia trist per Europa. No ens ha vingut de nou, perquè tot apuntava que això acabaria passant, encara que desconeixem quin serà l'abast final i el paper que hi jugarà la Unió Europea, els EUA i l'OTAN. Putin se sent valent i res li fa por. Xina dissimuladament li dona suport i s'ofereix per contrarestar les possibles sancions econòmiques que els occidentals puguin aprovar. Els grans perjudicats són els ciutadans d'Ucraïna, una vegada més.

Aquests dies hem estat parlant de tot el que s'estava preparant a l'est d'Europa, i érem prou pessimistes per imaginar-nos el que ha acabat passant. Tot i així, fins que no ha entrat l'exèrcit rus en terres ucraïneses, sempre quedava l'esperança que no s'acabés produint la invasió, d'un cínic, amb un dels exèrcits més forts del món, i que no pararà fins aconseguir ser respectat per la força.

L'actitud de l'OTAN no és fàcil. No es poden permetre el luxe de contraatacar, per les greus conseqüències que això comportaria, i Putin ho sap i se n'aprofita. Haurem de seguir els esdeveniments, però d'entrada no podem deixar de dir que avui, 24 de febrer de 2022, és un dia molt trist de la història de la humanitat.

Pendents de Rússia

Ferran Sáez Mateu ens situa, des de l'ARA, a primers d'octubre de 1938, amb "Pau a Europa". La seva lectura és molt apropiada ara que estem tots pendents de Rússia. Precisament aquests dies estic llegint el llibre de Manel Alias, corresponsal de TV3 a Moscou: Rússia, l'escenari més gran del món.

La història es repeteix, i queda demostrat que la humanitat no aprèn dels errors, ni que se'ns explicitin i recordin amb vivències i tinguem accés a l'hemeroteca. Molt sovint em ve a la memòria el llibre d'Stefan Zweig, "El món d'ahir".

Què passarà entre Rússia i Ucraïna? Quina força tindrà Europa i els EUA per aturar l'invasió de Rússia? Quin suport rebrà Rússia de la Xina? Com canviarà l'equilibri de forces internacionals aquest segle XXI? Aquestes preguntes i moltes més, ens preguntem cada dia, amb el temor de fer un pas en fals i haver de reconduir la situació quan ja sigui massa tard.

Pot ser que un home sol pugui arribar a desestabilitzar tot el planeta? Ferran Sáez ens recorda els pensaments dels republicans espanyols i la idea que tenien sobre personatges com Hitler o Mussolini, abans que tot es disparés i Europa visqués la gran tragèdia de la Segona Guerra Mundial.

Al llarg de la història són moltes les persones que han provocat guerres i baralles. Tenim molt present Trump, als EUA, però també recordem George W. Bush, que amb l'excusa de les armes de destrucció massiva, va envair Iraq, i les seves conseqüències encara perduren. I n'hi ha més. Franco es va alçar i va mantenir-se al poder quaranta anys.

El poder mundial d'uns pocs provoca la mort i destrucció de molts. L'ambició per aquest poder, les ganes de recuperar el prestigi (?) de la Unió Soviètica, ara amb Putin, poden desestabilitzar el món sencer, i provocar moltes víctimes innocents. Què podem fer per evitar una catàstrofe com una guerra?

Una vegada més demanem diàleg civilitzat, per solucionar els problemes, però quan al darrere hi ha uns interessos personals, allunyats de la justícia social, és molt difícil fer asseure les dues parts i aconseguir solucionar-ho amb paraules. Els fets consumats, quan es tracta de guerra, han aconseguit massa objectius, com perquè gent inconscient no ho aprofitin per assolir el poder que és l'única cosa a què aspiren. 

Afganistan i els peatges, són notícia aquests dies

Tornats a la realitat hem vist com les notícies que més destaquen en els mitjans de comunicació d'aquests darrers dies d'agost són Afganistan i l'evacuació dels que volen marxar del país, i relacionat a casa nostra la desaparició dels peatges després de tants anys.

Ens va passar per alt els efectes de l'atemptat de Kabul i ha estat com una traca final als despropòsits de la invasió del país ara fa vint anys. Una vegada més el món occidental ha fracassat en els seus intents de posar ordre a casa dels altres. El pitjor és que del seu balanç se'n pot desprendre un suport enganyós a una classe corrupta que ha estat incapaç de posar ordre i fer desaparèixer els talibans, que finalment recuperen el poder del govern i la repressió cap a la població, especialment les dones.

Quant a casa hi ha la incertesa de què passarà amb el pagament del manteniment de les autopistes que deixaran de ser de pagament aquest dimecres. De moment sembla ser que el compromís és que fins al 2024 seran de lliure circulació, però que hi ha la intenció d'instaurar-hi algun sistema de pagament. Com es deia avui a la xarxa, i jo ho he anat comentant en aquest blog, la desaparició dels peatges i l'assumpció del cost de manteniment per part de la Generalitat i de l'Estat, fa que deixin de pagar els usuaris per passar a pagar-ho tothom via impostos. És això just?

El titular del web de Ràdio Arenys sobre la variant de Valldegata, pressuposa que amb la desaparició dels peatges ja no es construirà la polèmica variant que havia d'alliberar circulació de cotxes del mig de la Riera d'Arenys. Aquesta variant era un fet, segons paraules del primer equip de govern local democràtica, a finals dels setanta. La seva construcció va comportar molta polèmica entre defensors i detractors. Ja em perdo qui hi va a favor o en contra, però pel que sembla la solució ja està presa: no hi haurà variant. Es podrà pacificar la nacional II pel seu pas per la nostra vila? A veure què en diuen els nostres governants locals.

Com aturar l'abandonament de l'Afganistan

He llegit unes declaracions d'un líder talibà a mitjans televisius occidentals on es demana que no s'incentivi els afganesos a deixar el país, perquè els necessiten. Jo entenc que abandonar un país no és una bona solució, i no ha d'agradar a cap tipus de règim, però s'ha d'entendre també que quan les expectatives no són favorables, la gent prioritzi la seva seguretat, encara que sigui sortint del país.

És trist haver d'abandonar un país per por a represàlies o a la pèrdua de drets civils. El cas de l'Afganistan és traumàtic sobretot per a les dones, que veuen l'amenaça del retrocés en la cultura i la vida social. No es pot esperar ser rebut amb els braços oberts quan arribes amb proclames sobre reducció de drets i llibertat. Prohibir la feina i l'escolarització a les dones no és la millor manera de fer amics.

L'experiència del règim dels talibans no els deixa gaire ben parats, i encara que s'han dedicat a dir que ara no serà com abans, algunes de les declaracions i també actuacions només arribar, no aporten gaire confiança. 

Cada dia podem seguir les informacions que arriben des de l'Afganistan i com són tractats els afganesos que volen sortir del país. No hi ha declaracions d'intencions que valguin quan es veu quina és l'actuació dels dirigents, i tampoc es pot confiar gaire en la capacitat d'aquests dirigents de controlar la massa fanàtica que ha permès fer-se amb el poder del país.

Tindrem temps de valorar la part de responsabilitat d'Occident en la situació actual de l'Afganistan. També la responsabilitat d'Espanya que, a remolc dels EUA, ha afavorit un govern irrellevant incapaç d'enfrontar-se als talibans i a la seva repressió cultural, religiosa i política.

Pedro Sánchez té la possibilitat de trobar solucions a les peticions d'asil dels afganesos que volen arribar a Espanya, però això no servirà per excusar la mala praxi exercida a partir de la invasió d'Occident, i el foment d'un govern corrupte que ha enganyat el seu poble.

Vuitanta anys de la segona guerra mundial i l'extrema dreta puja

Ningú ho diria, però avui fa vuitanta anys de l'inici de la segona guerra mundial, amb la invasió de Polònia per part de l'exèrcit alemany. Els actes de commemoració d'aquesta atrocitat, amb la petició de perdó per part del president alemany no tenen res a veure amb la mateixa realitat d'alemanya, avui celebrant eleccions a Saxònia i Brandenburg, amb moltes possibilitats de guanyar l'extrema dreta.

Què no hem entès els europeus? Què més hem de recordar d'ara fa cent anys a Europa, per no tornar-hi a caure? Com és possible que ens encanti el discurs de l'extrema dreta, sabent què va passar a Europa ara fa vuitanta anys?

L'estupidesa humana fa possible que reincidim en la destrucció de la pau social, empesos per uns discursos de gent malalta, que enganyen la societat amb discursos populistes, però totalment interessats, per fer-se amb el poder de les nacions. 

M'entristeix aquesta incapacitat de governar-nos primant la justícia social, l'interès comú... Com és possible que siguem tan cecs i no vulguem veure què s'amaga darrere d'aquests líders polítics amb les ments ofuscades i plens d'odi vers tot allò que és divers?

Com és possible que existeixin persones com Silvini, Rivera, Abascal i més, que tenen la capacitat d'encaterinar tanta gent? I com és possible que existeixin altres persones com Sánchez o Borrell, que no s'adonin del perill que patim les persones de bona voluntat. És un excés d'orgull? Viuen encegats per les ànsies de poder? Prevalen aquests sentiments a la voluntat de gestionar d'una manera justa les institucions públiques?

Em sento decebut pel nivell polític europeu de l'actualitat, i veig molt negre el futur per a les persones que somien en la justícia de la Llei al món occidental.

La invasió dels animalistes

Com en totes les coses sempre hi ha qui es passa de frenada i provoca més mal del que vol evitar. Aquests dies hem llegit sobre accions d'animalistes en granges d'animals a les nostres comarques. Han entrat en espais privats i han volgut actuar en defensa d'aquells animals "explotats" pels grangers i pagesos. 

Si miréssim enrere veuríem com ha funcionat l'explotació ramadera des de sempre i de ben segur que, amb alguna excepció, mai s'han tractat tan bé els animals com ara. També el govern de la Generalitat té els seus mecanismes per comprovar el correcte funcionament de les explotacions, i en tot cas seria en aquest estat on s'hauria de reclamar i no entrant a les granges i prendre's la justícia per la seva banda.

Els moviments animalistes entenc que tenen els seus principis de bona fe, i les ganes de protegir els animals de la mala praxis dels humans. La teoria és molt bona i fins i tot cal donar-hi suport. Malauradament a la pràctica no sempre s'actua amb aquest to i es cau en les exageracions confonent animals i humans. Una cosa és defensar el bon tracte a les bèsties i una altra de diferent és anar en contra del seu consum. 

Probablement és aquesta confusió la que acaba provocant aquest abús dels animalistes en contra de les explotacions ramaderes. Una cosa és el que t'agrada i una altra de diferent és atacar allò que no t'agrada. La societat ha de procurar-se les normes de comportament i no tot és excusa per fer complir allò en què creus.

No ens deixem enredar per l'extrema dreta

És massa gratuït culpar de tots els mals a la "invasió" islàmica a Espanya. En una situació normalitzada aquesta declaració es consideraria d'incitació a l'odi, perquè convivim amb moltes persones de creença musulmana i qualsevol guspira mal intencionada pot provocar una encesa perillosa.

El discurs de Vox és aquest, encara que no només. La seva tàctica és criticar i culpabilitzar les víctimes més dèbils per engrescar fins a la bogeria la massa irreflexiva que pateix les conseqüències de la pobresa i les desigualtats. Els mateixos que les creen són els que se n'aprofiten per desestabilitzar la societat.

Ho podem dir molt clar, però l'efecte no és el que caldria esperar. És molt fàcil encendre el foc i massa difícil apagar-lo o fins i tot evitar-lo. En períodes electorals, com l'actual, és quan les metxes estan més a punt i els discursos populistes i calumniadors més de moda. Hem d'esforçar-nos, en el nostre entorn, de fer obrir els ulls de la gent perquè s'adonin de l'engany de l'extrema dreta.

Fa massa temps que els nostres governants ens han adormit i tallat les ales, com per ser capaços de fer front a tantes mentides. Ens cauen a sobre i no reaccionem suficientment. No es tracta només de cercar el vot útil, per fer fora qualsevol possibilitat que la dreta dura governi a Espanya, sinó que hem de denunciar aquestes provocacions i invitació a l'odi vers la persona que no és com nosaltres. Cal ser inflexibles i no permetre que un partit xenòfob, masclista i supremacista pugui formar part de les institucions espanyoles, quan encara guardem en la memòria la violència i opressió del franquisme del qual en són uns veritables deixebles i enaltidors.

Tots sota els símptomes de procés i referèndum

Mentre hi ha qui reflexiona i estudia la resposta, el president català, el poble se'n va al Montseny a buscar rovellons. Vaig veure la notícia que era gairebé impossible trobar aparcament a Santa Fe del Montseny. Això acostuma a passar a Barcelona i la solució la trobes entrant en un aparcament públic, però al Montseny no n'hi ha.

Diuen que tancaran el pas i transportaran els visitants en autobús gratuït. És allò dels aparcaments a les entrades de les grans ciutats i utilitzar el metro per arribar al centre. Algun sociòleg ens pot explicar el fenomen? ¿Aquesta invasió al Montseny es deu a l'afició al bolet o a la necessitat d'esbargir-nos després de tanta pressió política?

Divendres vaig anar a Tavertet i ningú feia cara de trobar-se indisposat per atacs de procés o referèndum. Això no vol dir que no tinguessin els símptomes, però els portaven molt bé. Avui a la Mostra d'Entitats del barri mataroní de Cerdanyola, tampoc es respirava l'aire viciat dels darrers dies, però a la més petita ocasió de fer-la petar sortia el tema.

I ara molts pensem en demà, en què respondrà el president Puigdemont i com s'ho prendrà l'altre president. Sabem d'entrada que la clau de la caixa la continuaran tenint ells, i que si no entenen la resposta aplicaran l'article 155, no fos cas que els enredéssim. 

A ningú agrada viure pressionat, però avui és molt difícil treure-te-la del damunt, a no ser que tiris la tovallola, però si això passa, deixarem de tenir pressió per patir l'ofec.

La invasió dels drons com a teràpia de campanya

Em permetreu que desenvolupi la meva particular teràpia per oblidar-me uns moments que estem en campanya i que hem d'aguantar discursos penosos i insults entre candidats, que encara ho són més. Aquesta teràpia consisteix en pensar en un cel ple de drons exercint de repartidors de paquets, per sobre de les nostres teulades i aterrant a les eixides.

Diuen, segons llegeixo a l'ARA, que es pensa en el 2017 per aquesta pràctica i que ja s'estarien fent proves, per part de les grans companyies distribuïdores de mercaderies. Per un moment m'imagino els voltants de Nadal i Reis, el cel ben ple de drons carregant televisions de plasma, neveres... 

Si ara tots caminem mirant cap avall amb els ulls fixos al nostre mòbil, d'aquí a dos anys la nostra mirada serà cap amunt observant les giragonses dels drons esquivant-se els uns als altres, i aterrant a les eixides per deixar-hi l'objecte de la compra.

Haurem de reforçar les portes interiors que donen a l'exida, perquè ja m'imagino el mal ús que se'n derivarà amb persones penjant dels drons i aterrant als patis per entrar a robar... Caldrà una normativa i probablement un codi de circulació especial, amb carnet per punts per aquelles comandes exprés que competiran per arribar abans a la destinació.

Es clar que si l'any 2040 es preveu que el 75% del parc mòbil mundial sigui per als cotxes sense conductor, molt abans podrem tenir els drons sobrevolant les nostres ciutats. Si en cinquanta anys de la nostra vida hem vist tants canvis, què no passarà en una trentena més!

Què sap si fins i tot Catalunya tindrà una llei electoral pròpia!!!

Aznar no demanarà mai perdó! // Ja no estem excomunicats!

A diferència de l'exprimer ministre Tony Blair, José M. Aznar mai no demanarà perdó per haver donat suport a la invasió a l'Iraq. Aznar és massa orgullós i cregut, i no se li acudiria mai donar armes als adversaris reconeixent que en alguna cosa s'ha equivocat. Aquest és el gran problema dels nostres polítics. Són massa savis i no accepten que són humans i cometen errors. 

Ho podem dir d'Aznar, però és totalment traslladable a Rajoy, Zapatero o Felipe Gonzàlez, per posar exemples espanyols. Els polítics catalans també s'han equivocat, i molt, però tinc la impressió que no s'han discutit mai amb ningú per defensar la seva infal·libilitat. Pot ser que la memòria em falli.

I és cert que en el moment que acceptes que t'has equivocat, es posa en marxa tota una maquinària per desqualificar-te. És allò de l'arbre caigut que tothom en fa estelles. Per una banda tenim el que es defensa tancant-se i no acceptant l'error i per l'altra qui espera trobar les escletxes que deixin en evidència el primer.

_______________

Els divorciats tornats a casar ja poden començar a buscar bisbats misericordiosos que els acullin. El sínode de la família s'ha tancat amb una declaració ambigua que dóna la potestat als bisbes perquè decideixin si els divorciats que s'han tornat a casar poden rebre la comunió o bé han de continuar empestats. Aquesta és una demostració evident que la caritat cristiana continua essent una utopia, si més no dins de la jerarquia eclesiàstica. 

Volen que els gais també estiguin contents perquè es demana que se'ls respecti. La veritat és que s'han quedat molt curts i això és una altra evidència de l'anquilosament de l'Església que viu relegada al passat, sense adonar-se de la realitat del món. Algú podia esperar més bons resultats de la trobada, però són massa anys d'anar a remolc com per pensar que en tres setmanes es pot canviar la història. Caldrà confiar en la força del Papa Francesc, per enfrontar-se a la resistència d'una bona part dels cardenals a posar-se al dia sense que això vulgui dir necessàriament renunciar a l'esperit de l'Evangeli, més aviat el contrari. El que es demana des de la base de l'Església és precisament l'aprofundir en les paraules i l'exemple de Jesús.