Quina mandra!

He estat una setmana pràcticament desconnectat del món. No de tot el món, sinó que m'he concentrat en la situació de l'Orient Mitjà, i molt concretament en les conseqüències del genocidi d'Israel sobre els palestins de Gaza, a països del seu voltant. Ara, retornat a la vida que em toca, haig de confessar que em fa molta mandra recuperar la situació política del meu país.

Acostumo a llegir les notícies del dia per escriure el meu post, i us haig de dir que avui mateix no he pogut ni llegir un paràgraf de tot el que s'ha escrit. M'he quedat amb els titulars i ja n'he tingut prou i massa! Encara parlen del finançament. Per una banda, llegeixes que Junts i ERC no es fien dels socialistes, i per l'altra que el PP i Vox estan movent fils per evitar que ens regalin res. De fet, no es tracta de regals, sinó d'allò que seria just, comptant que no ens deixen ser independents.

Pel nombre de lectors que tinc, en funció del tema que tracto, també arribo a la conclusió que no soc l'únic que em fa mandra parlar de política i repetir una vegada i una altra, com la cançó de l'enfadós, si el pacte deia això o allò, de si ens estan prenent el pèl, com sempre, o aquesta vegada va de veres.

Per la desconnexió que he fet, desconec quina és la situació avui, però em nego a entrar de ple a les notícies i em prenc un marge d'hores per anar-ho paint a poc a poc, i que no em provoqui un tall de digestió. Amics, si no canviem els personatges que ens representen, ho tenim magre!

Me'n vaig a l'Ateneu a aprendre a ballar amb l'Anna Xena, i d'aquesta manera faré alguna cosa profitosa i m'oblidaré dels titulars que, com la gota malaia, van foradant el nostre cervell.

El repte d'Europa

Els experts en l'àmbit internacional fa molt temps que ens parlen dels problemes del nostre continent i concretament de la Unió Europea. Els de la meva generació somiàvem en entrar a l'Europa democràtica, patint com ho fèiem amb la dictadura franquista. Un somni que es va fer realitat força tard, però que ens il·lusionava pensant que s'havien acabat els nostres mals.

No us estranyarà que us digui que darrerament estem molt desenganyats. Hem obert els ulls i hem vist que la idíl·lica Europa no era tal, sinó que té moltes mancances. El paper de la Unió Europea en el món cada vegada està més desprestigiat. Hem anat augmentant el nombre de membres integrants, però aquest creixement no ha comportat més fortalesa, sinó tot el contrari. Avui, prendre decisions estratègiques resulta una quimera i tens la impressió que els nostres governants dubten de tot i aquesta incertesa ens fa perdre prestigi, però sobretot poder econòmic amb relació a l'exterior.

Estic convençut que hi ha fets positius que sense la nostra pertinença a la Unió ens deixarà a l'estacada, però també és cert que podíem haver aprofitat molt millor la unió d'estats d'un nivell econòmic i cultural prou elevat.

Europa, però, no s'ha fet gran ni independitzat d'un tutor, els EUA, que ha fet i desfet d'acord amb la seva voluntat. Ha estat el nostre pare protector, i ens hi hem arrepenjat. Ara, que retorna Trump a la presidència, tothom es posa a tremolar. Ell és molt més contundent en la defensa dels seus interessos, i té ben poc interès en el que ens pugui passar. 

La impressió que tinc és que ni ara som capaços de reflexionar i fer els passos necessaris per fer-nos adults i independents. Aprofitar els nostres recursos per encarar les dificultats que un món en hores baixes i de moltes turbulències ens pressiona. Som una Unió poc unida, on cadascú mira per la seva conveniència, i n'hi ha uns quants que només en volen treure beneficis, però en cap cas cedir cap mena de sobirania, i tot no pot ser.

Estem a l'expectativa de tot el que està succeint als EUA amb el relleu presidencial. Sabem que tenim les de perdre, però nosaltres hem trepitjat fang, i no acabem de veure la manera de sortir del llot. Són temps difícils per a la Unió Europea, i ens caldrà arremangar-nos si no ho volem engegar tot a dida.

Com ha canviat el PSC!

L’objectiu dels socialistes catalans, tal com ens presenta en Salvador Illa, d’acostar els catalans i la resta d’espanyols per a una bona entesa, estaria bé si no fos que la condició que posen, encara que no ho diguin explícitament, és que abaixem el cap i renunciem a tot. No només a ser independents, sinó als nostres drets lingüístics, a restituir el dèficit fiscal, a les inversions que ens corresponen, a defensar la nostra cultura i els nostres drets diferencials. Segons el PSC actual, només podem anar bé si ens resignem a ser uns catalans obedients i no aspirem a res. Si callem i diem Amén a tot. Quan ens queixem que portem dècades amb manca d'inversions estatals, ens diuen que practiquem un victimisme ridícul.

La diferència dels socialistes catalans actuals amb els que els han precedit és que ara posen per davant els interessos de partit als interessos de país, i ho fan en uns moments on el progressisme que s’espera d’un partit d’esquerres és totalment inoperant. És per això que el PSC d’avui no actua ni com a partit d’esquerres ni catalanista, amb la qual cosa potser s’hauria de canviar de nom. Varen perdre l'autonomia de partit polític respecte al PSOE, però ara han perdut els ideals i el sentit de país.

No és estrany, doncs, que tothom tingui assumit que el PSC fa fora Ciutadans, un projecte fracassat per no tenir cap més objectiu que fer mal a la cultura catalana, absorbint totes aquelles persones que, sense un sentiment de pertinença i estimació al país que els ha vist néixer o acollit, rebutgen les polítiques pròpies de l’esquerra. L'han convertit en un partit polític que no té res a veure amb els seus inicis, i han deixat orfes a molts socialistes convençuts. Aquesta tendència no és exclusiva, sinó força general, perquè estic segur que molts dels antics convergents s’ho aplicarien del tot.

Tot i que les eleccions municipals tenen un component diferencial respecte a unes eleccions autonòmiques o estatals, segur que la dinàmica actual tindrà els seus efectes el proper mes de maig, sobretot a les grans ciutats, on hi ha més desconeixement de les persones que es presenten a les llistes, si ho comparem amb els pobles on gairebé es coneix tothom.

Per tot això, malgrat creure en la importància de les persones, no podem oblidar quin partit hi ha al darrere, i tot el mal que s'ha ocasionat al país. El desori resultant d'un procés d'independència fallit no pot emmascarar una actitud repressora i antidemocràtica d'uns partits polítics que no han volgut respectar la voluntat d'un poble, ni tan sols permetre que es pogués expressar lliurement sobre el seu futur. 

Esclata la guerra a Ucraïna

Avui podríem estar parlant del dijous gras, o bé, a casa, de l'aniversari del nostre fill, però la notícia que avui ressona arreu i que d'alguna manera ens ha despertat, ha estat l'esclat de la guerra a Ucraïna, amb la invasió de l'exèrcit rus. L'excusa: defensar els drets dels ciutadans prorussos de les autoproclamades repúbliques independents de l'est del país. L'abast, però va molt més enllà, ja que l'atac s'està duent a terme a tot el país.

El missatge del president rus, emès aquesta matinada, però sembla ser que enregistrat fa tres dies, era clar i contundent. Acusa el govern ucraïnès de pràctica nazi i surt en defensa dels russos que viuen a Ucraïna, i d'una manera especial i numèrica a les regions de l'est.

És un dia trist per Europa. No ens ha vingut de nou, perquè tot apuntava que això acabaria passant, encara que desconeixem quin serà l'abast final i el paper que hi jugarà la Unió Europea, els EUA i l'OTAN. Putin se sent valent i res li fa por. Xina dissimuladament li dona suport i s'ofereix per contrarestar les possibles sancions econòmiques que els occidentals puguin aprovar. Els grans perjudicats són els ciutadans d'Ucraïna, una vegada més.

Aquests dies hem estat parlant de tot el que s'estava preparant a l'est d'Europa, i érem prou pessimistes per imaginar-nos el que ha acabat passant. Tot i així, fins que no ha entrat l'exèrcit rus en terres ucraïneses, sempre quedava l'esperança que no s'acabés produint la invasió, d'un cínic, amb un dels exèrcits més forts del món, i que no pararà fins aconseguir ser respectat per la força.

L'actitud de l'OTAN no és fàcil. No es poden permetre el luxe de contraatacar, per les greus conseqüències que això comportaria, i Putin ho sap i se n'aprofita. Haurem de seguir els esdeveniments, però d'entrada no podem deixar de dir que avui, 24 de febrer de 2022, és un dia molt trist de la història de la humanitat.

Preocupats per Europa

Les trifulgues dins del PP ens han fet oblidar massa estona el greu problema que travessa Europa, amb un president rus molt decidit a protegir els seus interessos més enllà de les seves fronteres. Cada minut que passa és un minut més d'angoixa per al futur del poble ucraïnès. La decisió del Senat rus de permetre la invasió d'estats estrangers, en aquest cas Ucraïna, agreuja la situació d'aquest país i la pau del continent europeu.

Tot el que podem dir en un moment donat pot quedar obsolet al cap d'uns minuts. La tensió és màxima i la decisió final d'envair Ucraïna està penjant d'un fil. El reconeixement de les repúbliques autoproclamades independents, de l'est d'Ucraïna, per part de Rússia, és una bona excusa per envair el país. Qualsevol mentida és bona per iniciar l'atac, i en això els països de l'OTAN estan molt a l'aguait.

Han començat a sonar les sancions que Europa i els EUA volen aplicar a Rússia, més que res per intentar evitar aquesta invasió temuda. Putin, però, se sent molt valent i amenaça amb represàlies encara més dures. 

És per això que la distracció dels assumptes interns del PP, que certament tenen repercussió de cara a fora, impedeix mantenir tota l'atenció a uns fets crucials per a la pau a Europa, i la possible desestabilització econòmica de tots els països occidentals.

La situació de crisi amb ambient prebèl·lic, ha fet que se'ns recordi la història que va des de la caiguda del mur de Berlín, amb la provocació d'unes ferides que no han cicatritzat. Putin d'alguna manera pretén recuperar l'orgull perdut amb la claudicació gairebé humiliant de la Unió Soviètica, i no vol que amb Ucraïna passi el mateix que va passar amb les repúbliques bàltiques.

El serial del PP no ha acabat, malgrat sembla que Casado ja no té els avals necessaris per continuar al capdavant del partit, però la nostra vista i preocupacions estan posades en el desenllaç de la situació de l'est europeu, amb la por al cos per l'esclat d'una guerra que no tindria guanyadors.

Josep Bou a l'Ajuntament de Barcelona

El díscol Josep Bou, per cert, felicitats!, diu que no li faria res liderar Vox a l'Ajuntament de Barcelona. De fet no fa gaires dies va manifestar el seu enuig amb tot el que passava al PP, sobretot pensant en la gent que té més propera i que, segons afirma, no l'estimen ni el volen. Els seus arguments per no fer un lleig a Vox, és que són constitucionalistes i monàrquics, i que acaten les lleis. Què més se'ls pot demanar?

Està molt clar que li agrada ser a l'Ajuntament de Barcelona i si no pot ser-hi amb el PP ho serà amb un altre partit. No cal dir que Josep Bou és curiós i ha demostrat molt bé com pensa i què pensa. Diu les coses pel seu nom i en un moment en què el PP, a qui encara representa, passa per hores baixes, és el millor que li pot passar.

Coincidia amb ell, i així ho vaig manifestar fa unes setmanes, en que el PP s'havia equivocat a l'hora d'escollir els seus representants per anar a les llistes, tant a les eleccions generals com en aquestes darreres autonòmiques. Posar-hi gent de fora, a les primeres, o a independents trànsfugues, per davant de persones de casa no era gaire encertat.

Tot i que en aquestes declaracions, Bou manifesta que Pablo Casado confia en ell, veurem en què acaba tot això, i si a diferència dels altres moviments d'aquests dies, és ell qui acaba marxant del PP per anar a un altre partit. Sempre a contracorrent.

El Tribunal Suprem ja ha decidit

Diuen que a ERC estan indignats per la sentència del Tribunal Suprem que treu la immunitat d'Oriol Junqueras i no el deixarà anar al Parlament Europeu, a la reunió del proper dilluns. Estan indignats? Que potser es pensaven que la sentència seria diferent? El senyor Marchena i companyia són molt espanyols i cap europeu els pot obligar a fer allò que no volen.

De moment ERC ja ha permès que Pedro Sánchez sigui president. Ja sé que els poders son independents, i una cosa és el poder executiu i l'altre el judicial, però a més el poder judicial no li farà cap favor especial al PSOE, perquè els senyors jutges són la dreta pura que s'ha mantingut des del franquisme, de pares a fills i amics.

Desconec els camins que poden emprendre els defensors, en aquest cas, d'Oriol Junqueras, però m'imagino que tot és a molt llarg termini. De moment la dreta ha aconseguit el que volia. No ho aconsegueix a les eleccions, però sí a través del poder judicial. És així de fàcil.

És indignant que es pugui reconèixer que no es va tractar Junqueras com es mereixia, però que ara ja és massa tard. Això és una burla pura i dura. I sortirem al carrer a exigir justícia, però no servirà per a res. Només essent fora de l'àmbit d'actuació del poder judicial espanyol, podrem pretendre ser un país lliure, on hi regni veritablement la justícia. Entretant, i amb el govern que tenim, molta paciència i a esperar que els nostres néts s'ho trobin millor.

Bloquejar el país com a mesura de força

Hong Kong demostra que el poble té el poder a les mans, però no és una cosa improvisada ni de quatre dies, sinó que vol dir una gran força de voluntat, molta energia, valor i cap mica de por. No es tracta només d'arguments, sinó que es necessiten grans mobilitzacions i paralització del país. Aquesta és l'única arma del poble per combatre i arribar a guanyar el poder, quan aquest es posa en contra de la ciutadania i més que servir-la la reprimeix.

Ho dic perquè a casa nostra fa més de dos anys que estem discutint què s'ha de fer, es deixa a mans dels partits polítics i aquests sembla que s'ho estan repensant. Amb això no vull animar la gent a sortir al carrer. Cadascú és lliure de fer allò que millor li sembli. Si només es tracta de sortir cada onze de setembre perquè ens comptin, endavant, però no esperem gaire res més del que tenim.

Si algú continua creient en la possibilitat d'esdevenir independents, que entengui que la nostra actitud ha de canviar i hem de ser capaços de renunciar a tot per tal d'aconseguir aquest ideal. Si no és així ens estarem enganyant a nosaltres mateixos.

Els ciutadans de Hong Kong tenen un gran enemic, molt poderós, a qui només la desobediència i el bloqueig de la nació el pot combatre i, tot i així amb grans dificultats. Espanya té poder i té tot l'ajut de la comunitat europea. Podem molestar i ensenyar el que ens fan, però això no és suficient per aconseguir el gran objectiu de la independència. A un mes de l'onze de setembre pensem-hi una mica i actuem en conseqüència.

Volen un no a la investidura de Pedro Sánchez

Un grup d'independents de JxCat es vol fer fort demanant un no a la investidura de Pedro Sánchez i fer marxa enrere en el pacte amb el PSC a la Diputació de Barcelona. Cada dia, doncs, surten veus discordants amb la direcció del partit, mentre estudien com s'interrelacionen JxCat i PDeCat. Ara són gent independent els que tensen la corda i ja no sé qui mana a dins.

Penso que els pactes són per complir-los i no es pot anar canviant com de camisa a la primera. Potser no s'havia de fer el pacte, però varen tenir prou temps per pensar-s'ho i no veuria seriós que ara tiressin enrere. Tot i que, veient com va la política al nostre país, i observant quins polítics tenim en exercici, tot és possible i no et pots fiar de res ni ningú.

Perquè... si el pacte va venir donat com a revenja dels pactes d'ERC amb el PSC en alguns municipis, quedaria evident que la política està passant per uns moments molt baixos i perillosos. Els ciutadans votem els nostres representants en les institucions, perquè treballin per al nostre país, la nostra ciutat, i no perquè mercadegin amb els escons. Com que no podem escollir les persones, sinó els partits, ens hem d'empassar molts gripaus. Si el sistema electoral català s'hagués modificat i poguéssim tenir llistes obertes, potser aconseguiríem col·locar els millors a dins, i ens estalviaríem tants maldecaps. Esclar que llavors els partits ja s'encarregarien de filtrar les persones que podrien anar a cada llista. Ho tenim magre, i ara necessitem un cop de puny a la taula.

Ara a l'hora d'investir o no el president, que s'ho pensin una mica més.

El fracàs de Primàries, també a Arenys

Jo em pensava que després de l'estrepitós fracàs de Primàries Arenys en aquestes darreres eleccions municipals els hauria fet veure que un projecte agafat amb pinces no podia tenir èxit i que ho deixarien córrer. Llegeixo al web de Ràdio Arenys que pensen tornar-hi d'aquí a quatre anys. No ho entenc, ni gairebé no m'ho crec.

La idea de Primàries, a nivell de Catalunya, podia tenir sentit si es configurava una llista única de tots els independentistes, i els partits que se'n consideren acceptessin no presentar-se amb les seves sigles. Una vegada comprovat que això no passaria, sinó que ERC, CUP i JxCat es presentaven, el projecte Primàries ja va fracassar, i se'ls recomanava que no ho tiressin endavant. Malgrat tot ho varen fer en alguns municipis, entre ells Arenys de Mar, i el resultat ha estat decebedor.

Havent passat i suposo que havent-ho valorat, la decisió més lògica seria de tancar la barraqueta i pensar en altres històries, però no!

A Arenys de Mar amb prou feines varen trobar candidats per formar les llistes. Varen anar prorrogant el termini per presentar-se voluntaris al projecte, i amb molta insistència per part dels quatre promotors varen configurar la llista. El resultat va ser llastimós, ja que va ser la llista menys votada, amb 261 vots, el 3,40% dels vots vàlids. 

No s'hi val a dir que no es varen explicar bé. Molts els hi dèiem que ho deixessin córrer, però no en varen fer cas. Ara diuen que continuaran treballant... Quatre anys són molts anys per treballar sense un projecte clar. Passaran moltes coses i potser sí que l'any 2023 hi haurà una sola llista independentista, o potser ja ho serem d'independents, o... Qui ho sap! Ara el que interessa és que el dia 15 es constitueixi el nou Consistori, amb l'alcalde o alcaldessa que aconsegueixi més vots i que es posin a treballar, que a Arenys hi ha molta feina a fer!

Encara espanyols malgrat el cor ens situï molt lluny

Escriure avui per ser llegit demà és una pràctica que en aquests moments pateix el síndrome de la caducitat portada a l'extrem. El que digui ara, d'aquí a un quart pot ser totalment obsolet i sense interès. L'única cosa que se salva són els pensaments, les reflexions i les opinions situades en el seu propi context.

Som o no som independents? On som en aquests moments? Mentre escric continuem dins d'Espanya, però quan es llegirà l'escrit hi continuarem sent?

El que tinc molt clar és que al llarg dels meus seixanta i escaig anys de vida, mai m'he sentit estimat per Espanya, i no em refereixo als espanyols, perquè no tothom pensa i actua de la mateixa manera, sinó estimat pels seus governs i institucions judicials i legislatives. Ni en temps del dictador, on se'm prohibia parlar i expressar-me en català, ni ara que cada vegada tenim més problemes per defensar la nostra llengua, després d'un miratge fruit de l'aprovació de la Constitució i l'Estatut d'Autonomia.

No m'he sentit estimat, sinó forçat a acatar les seves ordres fossin legítimes o no, encara que siguin legals. En cap moment m'han ajudat a estimar-los ni a sentir-me agraït. Sempre m'ha semblat que com a molt em feien concessions amb la llengua i la cultura, sempre però, amb un seguiment i l'amenaça de la censura en tot moment.

Per sentit comú i formació, m'han explicat que les amistats i les correspondències s'obtenen gràcies al bon tracte i respecte als que potser no pensen com tu, però mai amenaçant-los i molt menys empresonant-los i a cops de garrot. Aquesta ha estat, sobretot, la política del PP, tant del PP espanyol com del PP català, i des de la seva constitució, encara amb més radicalitat de C's.

És per tot això que no em sento ni em podré sentir mai espanyol, per més que estimi molts espanyols que són víctimes també de la mala praxi dels nostres governants. Creia en la possibilitat d'una Espanya federal, però amb aquests polítics és impossible. Podré continuar essent espanyol, però el meu cor mai se'n sentirà.

La política dels fets consumats per sortir de l'atzucac

L'actitud del govern de l'Estat, amb el suport dels grans partits espanyols, la connivència de PSC i els cagadubtes d'ICV i d'En Comú Podem, ens condueix a la pràctica de la política dels fets consumats, perquè d'altra manera és impossible avançar.

Ja sé que és molt criticable el que diré, però no és la primera vegada que escric que una bona resposta a temps ens hauria estalviat molts problemes, i les ganes de ser independents no estaria en boca de tanta gent com ho està ara.

Algú s'ha equivocat quan ha cregut que el silenci i el deixar dir i fer, amb cops de sentències judicials, era el millor sistema d'apagar el foc de l'independentisme. S'han arribat a dir barbaritats, posant les lleis per sobre de les persones i no al seu servei. Frases que la història tindrà en la memòria de l'absurditat i dels grans errors d'una etapa digna de ser oblidada i que pot portar fins a la fractura de l'Estat espanyol. Un erroni excés d'orgull espanyol ha provocat més unió que mai entre els catalans, un fet que sempre hem criticat que ens faltava.

No m'atreviria a dir que la independència de Catalunya és impossible, perquè tal com van les coses, ens podem trobar que s'arribi a un final sense retorn. Es diu molt alegrament i jo no ho tinc tan clar, la qual cosa no vol dir que el camí sigui planer ni fàcilment accessible.

La intel·ligència ens fa ser cautes i no xerrar més del compte, perquè la situació actual és nova i no tenim experiències que ens facilitin avançar resultats. El camí que ha pres el govern català, amb el suport majoritari del Parlament, és el d'anar fent passes curtes i amb peus de plom, sense que els tremoli el pols, ni mirar enrere. 

Amb Rajoy vivim la història de la marmota

La història es repeteix. Ha passat en totes les decisions preses pel govern de la Generalitat. Rajoy comença assegurant que tal cosa no passarà, quan s'acosta la data diu que allò és una ximpleria, però es posa nerviós, i quan s'ha fet ho envia al Tribunal Constitucional. Va passar amb el 9N i tot fa pensar que tornarà a succeir amb el 27S.

De totes maneres, ara que sembla que ja sabem quines llistes es presentaran, i que tot anirà al voltant de tres d'elles, seria bo començar a analitzar què pot passar a partir del 28S, sigui quin sigui el resultat de les eleccions.

Una majoria absoluta de les dues llistes sobiranistes portaria a la independència? És això tan simple? Aquí hi ha feina per als juristes, sabent d'entrada quines seran les reaccions del govern espanyol, amb la complicitat del Tribunal Constitucional. Hem llegit molts comentaris, però més aviat ens hem quedat en l'anècdota. Ens parlen de 18 mesos de marge, però no ens diuen res de com ho aconseguiran, amb tots els entrebancs legals pel mig.

Si el resultat no és favorable als independentistes, què passarà? Continuarem com fins ara? Sortiran els federalistes a defensar el país? O bé ens trobarem amb la revenja per haver estat tan agosarats?

A veure si ara que ja tenen la llista, comencen a treballar per aconseguir els vots, i a preparar a fons el futur, per si els resultats els acompanyen. Rajoy té molt clar que després del 27S no serem independents, i si ell ho té clar, les seves raons tindrà. O no?

Tunísia al punt de mira del terrorisme islàmic

No parlar de l'atemptat d'avui a Tunísia pot semblar una manca de sensibilitat greu, però parlar-ne en excés també se'ns pot acusar que només ho fem quan assassinen occidentals. Dic això perquè he llegit que eren turistes i m'he imaginat ciutadans d'occident, majoritàriament.

La barbàrie és arreu encara que hi ha més morts i afectats als països àrabs que no pas al nostre món, però el pitjor de tot és que les morts ja no són notícia, perquè s'ha convertit en una rutina. Són notícia de portada d'un dia de la nostra vida, però hi ha moltes més morts que ni tan sols en rebem informació. No interessa i a casa nostra estem tan enfeinats amb l'elaboració de les llistes del 27-S que no tenim temps per pensar en altres coses, ni tan sols en quin futur volem, al marge de si som independents o no.

Avui també s'ha parlat del cessament del ministre Wert, substituït per un personatge que no el millora pas. Wert se'n va abans d'acabar la legislatura perquè ja té una nova destinació on parapetar-se. El seu pas pel ministeri d'Educació ha estat un mal son, no només per a Catalunya, sinó també per a la resta d'Espanya. No esperem res del nou ministre, ni per currículum ni pel temps que hi podrà ser. Ja només tenim ganes de veure què passa el mes de novembre, gairebé oblidant-nos que dos mesos abans haurem decidit quins partits volem que ocupin els seients del Parlament català i amb quina proporcionalitat. 

Un dia en què Joan Herrera ha cedit el protagonisme a Joan Coscubiela, o potser l'han forçat a decantar-se. Realment, a Polònia el caracteritzen d'una manera prou ridícula, potser en excés, però guanyada a pols.

Aquest nou de novembre que no arriba mai

Quan les imputacions són per a gent nostra es diuen mentides, però quan els imputats són els altres, és que són molt corruptes. Escoltant les declaracions dels populars Pujalte i Cospedal et fa vergonya pensar que hi pugui haver polítics tan hipòcrites. Al cap dels anys, però, hauríem d'estar vacunats i no ens hauria de venir tant de nou. Si més no que quedi dit.

Duran deia que si Rajoy impedeix el nou 9N s'equivocarà, perquè hi haurà més gent que es mobilitzarà. Coincideixo amb ell, perquè estic convençut que una bona part dels catalans es mourà fins aconseguir els objectius fixats, i votar el 9N n'és un d'ells. Ja vaig dir un dia que el president espanyol s'equivoca des del primer dia, perquè negar sense arguments que puguem expressar què volem els catalans és la millor manera de motivar-nos i guanyar adeptes a la independència. Amb un comportament diferent, a Catalunya no hi hauria tants independentistes. 

Ahir quan escrivia el post parlava del possible recurs del govern espanyol al nou 9N, la darrera setmana, però queden quinze dies. Se m'està fent molt llarg. Fa mesos que parlem del 9N i no hi acabem d'arribar mai!

La solució passa per pensar en la castanyada, que no farà fred, i a veure si d'aquesta manera ens presentem al 9N sense adonar-nos-en. Segur que Rajoy i companyia no ens ho posaran fàcil, amb l'ajuda inestimable darrerament d'ICV que ens sorprèn cada dia. Ara sí, ara no, mantenint-nos intrigats, una actitud que de ben segur els passarà factura. Ho han fet estant en el govern i ho fan des de l'oposició.

Catalunya s'encamina a l'Edat Mitjana

Avui, creieu-me, no volia parlar de la consulta o la participació del dia 9N, sobretot tenint el cap la mort d'en Santiago Maynou i en Metri. Dono el meu condol als familiars dels dos arenyencs que ens han deixat massa aviat, i desitjo que els seus familiars puguin afrontar aquesta situació tan dolorosa.

Deia que no volia parlar del 9N, però les declaracions i amenaces del president del govern de l'Estat i fins i tot el discurs del rei d'Espanya m'han fet canviar d'opinió. Ho sento, però cada vegada que em pressionen en tinc més ganes i considero més antidemocràtiques les seves declaracions i actuacions.

No s'ha fet efectiu el recurs del govern del PP a la consulta alternativa del 9N, però tot fa pensar que això passarà aquests propers dies, la mateixa setmana que estem cridats a participar. La incògnita serà com reaccionarem, què ens proposaran les persones i entitats que han liderat aquesta iniciativa, però estic convençut que una bona part dels catalans tindran una resposta adequada, sempre dins la tolerància, el respecte i la festa, cosa que no es pot dir d'altres opcions que tots coneixem.

Diu Rajoy que els catalans volem tornar a l'Edat Mitjana. Suposo que una persona que com a molt llegeix un diari esportiu madrileny, pocs recursos té per il·lustrar allò que ell considera que no és el que hauria de ser.

Diu Mas que d'aquí a deu anys serem independents. Tindran paciència els més impacients? Hi ha qui es pensa que assolir la independència és un dit i fet, i els que saben que no és tan ràpid, també creuen que es podrà proclamar en poc més d'un any. Ara quan senten que el president parla de deu anys, què pensen? què s'imaginen?

Seguim les notícies, però no ens deixem portar per l'eufòria ni les anècdotes simplistes. Siguem seriosos i busquem el diàleg. Denunciem les males arts i respectem els drets dels altres. Si ells no ho fan, no caiguem en el parany. 

La senyora Rosa Díez se supera cada dia

Us confesso que si una persona del món de la política em provoca nàusees és la senyora Rosa Díez. No és només que no combregui amb els seus ideals ni principis, sinó que la seva actitud i les seves declaracions les trobo abominables.

Tothom té el dret de canviar d'idees i passar-se d'un partit a un altre. Amb el temps tot experimenta canvis i aquests ens poden afectar i veure de diferent manera allò que abans havíem pensat i defensat. El que no penso que sigui coherent és criticar aquells que pensen tal com tu pensaves i actuaves abans. Si has fet el canvi, com a mínim has de tenir la capacitat i honestedat d'acceptar els altres que no l'hauran fet.

Avui la senyora Díez deia que si no fos perquè el nacionalisme basc els matava, el nacionalisme català seria pitjor. No sé si quan fa aquestes declaracions és realment conscient del que està dient. Si es tracta només d'una tàctica per guanyar adeptes, o bé s'ho creu realment. En aquest darrer cas s'hauria de plànyer.

Aquest cap de setmana no ha estat massa encertat el nou secretari general del PSOE amb les seves acusacions a Mas, i en aquest cas no estic d'acord amb Iceta, perquè sé que ell no pensa igual, però no ha fet res per fer-li entendre.

El cas, però de Rosa Díez és pitjor fins i tot que la senyora Sánchez-Camacho. Les seves paraules són fruit de la ira. Són unes declaracions d'impotència perquè sap que no ens pot enviar l'exèrcit, encara que per dins ho desitjaria. No suporta tot el que està passant a Catalunya, simplement perquè no accepta la possibilitat que una nació com la nostra pugui decidir si vol ser independent o no.

Però la senyora Díez no ens té el dit ficat a l'ull a partir dels darrers dos anys, sinó que li ve de lluny. Mai ha suportat el fet català i si fos per ella, aviat ens hauria suspès l'autonomia. La senyora Díez té molt poc de democràtica i massa bilis al cos. Amb personatges com aquests és normal que molts catalans desitgin ser independents.