El meu poema de Nadal

Nadal a casa

Feia un parell de mesos que havíem tornat a casa. Bé, millor dit, on hi havia hagut casa nostra, ara un solar devastat ple de runa i on el pare va improvisar un refugi per guardar-nos de la pluja i el vent.

El primer que va fer va ser enretirar tots els enderrocs i crear un espai on ens poguéssim bellugar. Va aixecar un petit mur amb les pedres caigudes i va entrelligar les bigues per plantificar-hi un tendal. Estàvem a les fosques i aprofitàvem la claror del dia i la il·luminació de les flames del foc a terra a la nit. 

Som pocs, molt pocs els que aquí celebrem el Nadal. La gran majoria dels nostres veïns són musulmans. Nosaltres hem conservat la tradició malgrat les circumstàncies. Ja fa un parell d’anys que no podem gaudir-ne com abans. La por i les ganes de sobreviure han estat presents en tot moment. De totes maneres, no ens podem queixar. N’hi ha molts que no ho podran explicar.

Enguany no podrem instal·lar l’arbre a casa, ni tampoc n’hi haurà a l’església: va desaparèixer en un dels primers bombardejos. La mare ha improvisat una petita cuina i ens ha promès que no ens perdrem els dolços.

Els meus germans petits no entenen res de tot el que ens ha passat. No s’han adonat de l’odi dels nostres germans jueus. No pas de tots, però sí d’aquells que tenen les armes i el poder. Però aquesta ignorància i desconeixement els allibera de l’amargor que experimento, i els permet ser feliços amb les quatre quincalles que hem aconseguit desenterrar de sota la runa.

El pare ens explica que avui commemorem el naixement de Jesús, en una cova, no gaire més còmode que la nostra llar. Ens parla del bou i la mula i de l’estrella d’Orient. D’estrelles en podem observar moltes, però les bèsties ja fa temps que les vàrem sacrificar. No és fàcil poder menjar cada dia, i estem a l’aguait per a quan arriben els aliments al poble.

En Samir, el nostre veí més proper, ens ha vingut a desitjar bones festes. Ell no ho celebra, perquè és musulmà, però sempre ens ha felicitat i, quan li era possible, ens portava algun regal, en forma de galetes de sèsam i festucs. Ara viu sol. Un bombardeig li va arrabassar muller i fills.

Aquesta nit ens trobarem sols, davant del foc a terra, i ens desitjarem un bon Nadal. L’any vinent plantarem l’arbre!

En pro del benestar animal

El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) acaba de sentenciar, unànimement, que els decrets aprovats l'any 2017 a les regions de Flandes i Valònia prohibint el sacrifici d'animals amb els mètodes Halal i Kosher, d'acord amb les religions musulmana i jueva, respectivament, són correctes, perquè el seu objectiu és la defensa del benestar animal, que ha d'estar per sobre de qualsevol creença religiosa i ideologia. El Tribunal, que no prohibeix els mètodes de sacrifici, veu bé que prèviament s'estaborneixin les bèsties, per evitar-los el dolor, tal com ja preveien les autoritats belgues.

    La resolució pot portar polèmica, sobretot en un moment en què la immigració i tot el que l'envolta està a les primeres pàgines dels diaris, amb una pressió important de l'extrema dreta per fer fora d'Europa els immigrants, i a cosa nostra amb les recents declaracions que posaven en un mateix sarró immigració i delinqüència.

    Estic d'acord que tot el que serveixi per estalviar el patiment dels animals s'ha de defensar i qualsevol pràctica que no ho respecti ha de ser prohibida, sigui una creença religiosa o una tradició, que alguns l'anomenen cultural. I amb això vull anar a parar a les curses de braus i els correbous, que a Catalunya encara estan permesos. 

    Seria hora de deixar la hipocresia i ser valents davant d'una pràctica que no té cap raó de ser. Perquè la tradició no ho justifica tot. Un país que s'enorgulleix d'haver prohibit les curses de braus, sota la pressió espanyola, no pot consentir els correbous. És en aquestes decisions quan es demostra la coherència, honestedat i rigorositat de les persones, amb els nostres representants polítics al capdavant.

    Em consten els problemes que hi ha hagut a casa nostra per evitar que s'incomplís la prohibició de la matança d'animals fora dels llocs especialitzats per dur-ho a terme, ja sigui la matança del porc, o el sacrifici del xai, però si escollim uns governants és perquè siguin rigorosos a l'hora de fer complir les lleis i tota la normativa desplegada, i legislar de manera sàvia, coherent i respectuosa, també amb els animals.

    No sé si la decisió del TEDH tindrà conseqüències a casa nostra, però m'agradaria que el nostre govern i els diputats del Parlament català ho tinguin present i prenguin una decisió davant d'una realitat que no és la que caldria esperar al segle XXI.

Budapest captiva

Recordant l'anterior visita a la ciutat he recuperat la confiança amb ella i hem gaudit d'una jornada molt profitosa i interessant. Tots exteriors. Avui al capvespre ens hem mullat i ho hem agraït. La temperatura ha baixat força i la passejada de la tarda-nit ha estat més plàcida.

Torno a la reflexió del primer dia d'arribar a Viena, i repeteixo que no es poden fer comparacions entre les ciutats, i quant a netedat, avui ho hem trobat molt més net que no pas ahir.

Hem visitat la part més interessant i moguda de Pest, i hem pujat al castell, palau i bastió dels pescadors, a Buda. La panoràmica és molt bonica i la passejada per alguns carrers de Buda agradable. Avui hem trobat la Budapest que esperàvem.

En fer-se fosc hem passejat i fotografiat els edificis il·luminats d'ambdues parts del Danubi i hem anat a sopar dins l'ambient del divendres nit, al barri jueu de la ciutat. El nivell de vida és baix, però els preus turístics els mantenen alts. Això ho comproves contrastant diferents zones de la ciutat.

Demà volem caminar i aprofitar les darreres hores de les nostres vacances. En cap moment, però, no hem deixat de pensar en els nostres presos polítics, i que el dia onze de setembre serà una nova ocasió per rebutjar la injustícia que plana sobre el nostre país.

Pels carrers de Varsòvia en la memòria d'ara fa setanta anys

Aquests quatre dies a Varsòvia m'han ajudat a entendre la facilitat en què ens creiem que som els millors del món. Ho critiquem dels nostres dirigents, però també ens ho hem d'aplicar a nosaltres mateixos. Com totes les ciutats, Varsòvia té els seus defectes, però també els seus encants, però el que més em crida l'atenció és com t'obren els ulls i la ment el veure la realitat i la compares amb la idea que te n'havies fet, o més que tot, que t'havien retratat.

No puc dir que m'hi hagi trobat com a casa, perquè no és cert, però sí que no m'hi he trobat estrany. Em fixava en les fesomies i pensava que les podia trobar a casa nostra. La moda, els costums, el bellugueig de la ciutat no diferia tant de les nostres. Sí, en canvi, he trobat una gran diferència, i ja ho vaig comentar ahir o abans d'ahir, que és la netedat dels carrers i places. No era pulcritud, perquè la ciutat té vida i també hi conviu gent incívica, però era neta. Es netejava i la gent ho respectava. No hi havia caguerades de gos, i això no només en els llocs cèntrics i més curiosos, sinó tampoc en barris com el de Praga, que té menys bona fama. 

A Arenys som bruts. Ni netegem bé, ni respectem la vila. Per què?

Ens queixem molt dels corruptes i ara de Jordi Pujol. Tenim raó per protestar contra les retallades mentre hi ha gent que s'embutxaca els diners o bé no els declara ni paga els impostos corresponents, però després tampoc ens apliquem els deures que tenim com a ciutadans, i un d'ells, que no hauria de ser tan difícil, és la netedat.

Una altra reflexió ha estat sobre el litigi entre jueus i palestins a Israel. Aquests dies he trepitjat el gueto de Varsòvia, on hi va patir i morir tanta gent pel fet de ser jueus. M'ha entristit llegir tot el que va passar allà per culpa dels nazis, que els russos no varen millorar, i després he pensat en Gaza. La crueltat dels atacs dels israelians contra la ciutat plena de gent, i he imaginat la duresa de viure allà en aquesta situació. La història ens mostra pàgines cruels de la vida, els homes i dones som incapaços d'aprendre de la història i dels nostres errors. Fins quan ha de durar aquesta guerra? Fins quan plorarem tantes morts absurdes? Com ho podem evitar?