Coneixeu d’algú que arregli…?

Quantes vegades no hem sentim aquesta pregunta? Arreglar aparells que s’han espatllat, que necessiten d’alguna persona que hi entengui i els pugui reparar per no llençar-los a la primera que fallen i substituir-los per un de nou, acumulant muntanyes de deixalles. Es dona el fet que si arribes a trobar qui et repari un electrodomèstic el cost és gairebé el mateix que comprar-ne un de nou. I això si tens la sort que a prop teu hi hagi qui es dediqui a reparar-los.

    Els que tenim una edat recordem les persones que es dedicaven a sargir mitges amb punts escapats. Portàvem els pantalons amb pedaços als genolls i jerseis amb colzeres de pell. I les nostres mares o àvies es feien un tip de sargir els mitjons, si portàvem les ungles massa llargues.Tant hem canviat?

    En l'àmbit dels electrodomèstics és desesperant, però si ens posem a parlar de roba, no sé si encara estem pitjor. El factor moda hi té molt a veure, probablement més entre els adolescents i els joves, però si repassem els armaris veurem com s'acumula la nostra roba, sense que s'hagi acabat de gastar.

    Tot això també forma part del paquet de la sostenibilitat. Ens fem un tip de parlar de vida sostenible, i ens oblidem de detalls prou importants. Perquè la gent normal no tenim grans ocasions de fer accions de ressò, però en el nostre dia a dia ens trobem amb situacions, aparentment insignificants, però que sumades tenen la seva repercussió. 

    Em preocupa la manca d'interès per aquests temes. El primer que et ve al cap és la brossa diària, i en el cas d'Arenys de Mar, tot el que s'arriba a llençar aprofitant que és el dia del rebuig. No s'ha entès bé. El divendres no s'ha de llençar allò que pots fer durant la setmana, amb plàstics, paper i orgànic. Algú dirà que és desmanec i mandra, però jo vaig més enllà i ho considero una manca de civisme.

    Però tothom hi ha de col·laborar. Les botigues reduint les bosses de plàstic. Les indústries reduint els embolcalls superflus. Les empreses reciclant. L'administració pública regulant-ho i sancionant quan faci falta. 

    Per què no tornem al vidre? Recordeu quan anàvem a buscar l'aigua amb garrafes de vidre, lliurant la buida, que després es reutilitzava? Ara, qui encara compra aigua ho fa amb garrafes de plàstic, que no es reutilitzen, sinó que augmenten la quantitat de deixalla inútil. Ningú pren la iniciativa? Què ens passa? No vull caure en el tòpic que abans ho fèiem millor, però, senyors, aturem aquesta tendència que ens emplena el món de brossa i deixalles!

Ara toca ser GOI

Després d'escoltar la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), i la seva referència als Grups Objectivament Identificables (GOI), ara sembla ser que tothom intenta definir-se com a membre d'un d'aquests grups, com seria el de catalans independentistes. Si més no aquesta és la il·lusió dels que creuen que la referència permet l'excepcionalitat en l'extradició de persones a qui s'ha enviat una euroordre.

Com en tot, ens ho podem agafar rient o bé acceptar que estem perdent el temps miserablement, per culpa d'una situació que ha sortit de mare. Des del moment que es va judicialitzar un fet polític, tot el que ha vingut després ha estat una pèrdua de temps i una radicalització de les posicions d'una i altra part.

Ahir, en aquest mateix blog, ja parlava que el final encara queda lluny. Hi ha moltes coses a discutir i interpretar. De fet, la sentència del TJUE no aclareix gaire res, o d'alguna manera torna la pilota a la justícia belga perquè torni a decidir què vol fer-ne dels catalans exiliats i les euroordres que rebrà ben aviat. La sentència no dona cap resposta definitiva perquè, malgrat contradir la facilitat amb què els tribunals belgues varen rebutjar les euroordres del jutge Llarena, també obre la porta a situacions excepcionals, que algú creu que es dona certament.

I entretant els socialistes han aconseguit fer baixar del carro el govern en minoria d'ERC, que s'ha empassat els gripaus que en altres moments haurien rebutjat amb tota la seva força. Això, a diferència del que manifesta el president Aragonès, no és fer política i cedir per tirar endavant, sinó renunciar a principis i objectius que anteriorment es varen vendre com a irrenunciables.

Torno a dir que ERC patirà les conseqüències d'aquesta feblesa i moltes persones deixaran de donar-li suport. De fet, si mirem la història del partit polític des del final del franquisme, és un cúmul de contradiccions, movent-se sempre segons bufa el vent. De tot plegat, però, els més perjudicats som tots nosaltres, que vivim sense poder tenir un model de país a defensar, sinó que el tenim a mercè de la voluntat d'Espanya, avui representada pel PSC més espanyolista de tota la història.

Algú voldrà veure en el pacte entre ERC i PSC una victòria, per haver aconseguit l'aprovació dels pressupostos, però sense voler treure importància al fet de tenir uns pressupostos aprovats, sí que sap greu veure el preu que s'haurà de pagar, en perjudici del medi ambient, la sostenibilitat i el sentit comú. 

El Poder Judicial es menja la resta

Ara ha estat per les zones de baixes emissions, i per tant no només es tracta de temes relacionats amb l'independentisme que els diferents tribunals de justícia espanyols són cada vegada més protagonistes, deixant la política en un segon terme, judicialitzant la vida al nostre país. Es veia a venir que això no tindria aturador. Cada vegada els polítics, però també la societat civil, s'ha acostumat més a portar temes als tribunals de justícia, conscients que els jutges han pres el protagonisme als polítics. Per què?

Està bé que el Poder judicial vetlli perquè les decisions preses pels poders legislatiu i executiu no es passin de la ratlla, protegint la ciutadania de qualsevol abús de poder, però no està tan clar que el que estigui passant en aquests moments sigui legítimament bo i just.

Davant de la situació actual, penso que s'ha creat una inseguretat jurídica que no és bona per a ningú, i fa témer que els grans beneficiats siguin els de sempre, els grups d'interès que en contra de l'interès general, defensen la seva posició i es troben ben acompanyats d'uns jutges que tots sabem de quin mal pequen. Són persones que han guanyat unes oposicions i que no tenen cap vincle amb la ciutadania, ni els ha de donar compte de res. Atès que la transició política no va fer neteja de pensaments autoritaris, resulta molt evident quines són les decisions que es prenen, però no només en temes polítics, sinó, com és el cas d'aquesta setmana, en temes de sostenibilitat.

Se'm fa difícil preveure com es pot resoldre aquesta irregularitat que ha agafat tanta embranzida, i que no sembla que hagi de tenir un aturador, si més no a curt i mitjà termini. Els grans beneficiats, normalment de l'òrbita conservadora, no faran res per parar-ho, i l'esquerra, per més progressista que digui ser, tampoc es veu en cor, ni mostra gaire interès en solucionar-ho. És per això que haurem d'acostumar-nos a conviure amb aquesta prevalença del Poder judicial davant de tots els temes que es puguin presentar el dia a dia. L'esperança que molts teníem en Europa, potser a la llarga pot prendre-hi part, però de moment ens hem d'espavilar sols i acceptar, de mala gana, tot el que està passant.

Gestió en l'evolució urbanística a Arenys de Mar

Aquesta setmana he llegit un treball de l'arquitecte arenyenc Miquel Fané i Torrent, sobre la gestió en l'evolució urbanística, en el cas de la vila d'Arenys de Mar. Un treball que m'ha semblat molt interessant i que desconec l'abast que va tenir en el seu moment. És un treball que seria bo actualitzar, ja que no és recent, i que t'ensenya molt bé quina ha estat l'evolució urbanística, a la nostra població, amb totes les virtuts i els defectes.

S'ha de dir que pots arribar a moltes conclusions, les quals m'agradaria debatre amb altres persones que hagin tingut l'oportunitat de llegir el treball, i amb el propi autor. La impressió que n'he tret ha estat que la història urbanística de la nostra vila no ha estat gaire amable, ja sigui per l'actitud dels diferents governs municipals, o per la imposició de les institucions supramunicipals, que han tingut molta influència a casa nostra, sobretot tenint en compte que hi conflueixen elements prou significatius com port, platges, ferrocarril, carreteres, rieres... cada element amb la seva institució responsable i sense competència municipal.

Els neòfits en el tema ho hem pogut observar i, podríem dir, patir. Han estat moltes les imposicions que han condicionat l'evolució urbanística de la nostra vila, però també cal lamentar els interessos particulars que en el seu moment han dirigit les decisions municipals, quan precisament hi havia competències locals per prendre aquestes decisions.

Sempre he pensat que les poblacions de la costa han estat les grans sacrificades i malmeses del nostre país. Probablement els pobles i ciutats de l'interior no han tingut la pressió tan forta, sobretot en moments puntuals d'especulació urbanística, que han destrossat la nostra costa. Arenys, per la seva proximitat a Barcelona, i els elements que conté, de responsabilitat supramunicipal, no ha estat exempte d'aquestes destrosses i decisions, probablement contràries als interessos locals.

El treball esmentat és molt complet, i ben explicat, i et fa adonar que les coses no són casuals, sinó que tenen la seva història i venen donades per unes circumstàncies que no sempre voldries. Aquests dies, precisament, ha sorgit un moviment local contra l'especulació urbanística que va en contra de la decisió municipal, de desprotegir una part important del municipi, per dur-hi a terme una construcció important de nous habitatges. 

Si no ho tinc malentès, només la CUP s'ha manifestat contrària a la modificació urbanística, però no ha aconseguit frenar la iniciativa avalada per la resta de partits del govern, un d'ells hereu de qui va lluitar amb totes les forces per una coherència urbanística en la defensa sostenible del territori, mentre fou regidor, en Vicenç Martí. 

Jocs olímpics d'hivern

Coincidint amb l'article de Germà Bel al diari ARA apareix la notícia de l'aval del govern català a la candidatura de Barcelona-Pirineus per als jocs olímpics d'hivern de 2030. En aquesta proposta hi té molta importància el paper de la ciutat de Barcelona, però també del territori dels Pirineus, i segons diu la notícia, el govern vol demanar l'opinió de la ciutadania abans de fer efectiva la seva candidatura.

Bel, en el seu article es pregunta si val la pena organitzar aquests jocs olímpics. Saber quins beneficis en trauríem i quins inconvenients i costos patiríem. La CUP ja va dir en el seu moment que no hi estava d'acord, perquè ho considerava una activitat especulativa. Barcelona diu que no ho vol liderar, encara que sí hi estaria d'acord amb la seva organització.

Aparentment l'organització dels jocs olímpics de Barcelona 1992 va ser l'oportunitat per donar a conèixer al món la capacitat del nostre país per organitzar un esdeveniment d'aquesta magnitud, i la ciutat de Barcelona es va obrir al mar, amb tot el conjunt d'inversions que s'hi varen produir. A vegades sembla que aquesta és la manera d'aconseguir fer avançar un país i millorar-ne la infraestructura.

No sé si el cas que ens ocupa és una bona ocasió per millorar les comunicacions entre la capital i el territori pirinenc. De ben segur que hi ha mancances que s'haurien de solucionar, però no ara amb motiu d'uns jocs olímpics d'hivern, sinó des de fa molt temps per respecte a la població afectada i al desequilibri territorial del nostre país.

La meva opinió no té cap interès, però sí que voldria dir que qualsevol cosa que impliqui una millora de les condicions en què vivim, sempre és benvinguda. La llàstima és si això és a costa d'inversions que després no es puguin amortitzar. El perill seria malbaratar els recursos i també la sostenibilitat mediambiental. Crec que si es decideix presentar la candidatura, caldrà anar molt en compte en no deteriorar més el país. Si l'organització dels jocs comporta destrossar el territori, és preferible oblidar-nos del projecte i dedicar tots els esforços a millorar-lo sense necessitat d'organitzar res.

El Rial del Bareu queda al marge

Tot fa pensar que una vegada més el cobriment del Rial del Bareu quedarà per resoldre i els problemes que ocasiona cada vegada que hi ha algun xàfec continuaran afectant els veïns que hi resideixen. Tot i la promesa feta pel director de l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA), segons he pogut llegir al web de Ràdio Arenys, el Bareu no entra dins del Pla Estratègic de Rieres i Rials 2021-2027, i això que estem parlant a set anys vista.

Segons la notícia, l'alcaldessa espera el conseller de Territori i Sostenibilitat, que vindrà aquest divendres al port d'Arenys, per exigir-li l'execució del projecte, recordant les promeses del director de l'ACA.

Fa molts anys que el projecte està pendent d'executar. Més que projecte hauríem d'estar parlant de projectes i promeses de projectes, perquè en alguna ocasió semblava que estava tot a punt de portar-se a terme.

Sigui pel que sigui, la nostra vila no està gaire beneficiada de les relacions amb els polítics de torn, sinó que hi ha altres municipis més afavorits per les decisions de les institucions supramunicipals. La situació del Rial del Bareu es mereix posar-hi remei. Estic convençut que es realitzaran altres obres menys problemàtiques que no pas aquesta. Potser no tenen clar com solucionar-ho, però per poc que s'hi mirin i no escatimin el pressupost, s'ha de trobar la solució perquè puguem oblidar-nos del tema.

Les clàusules socials en la contractació pública

Arran de l'adjudicació del Servei d'Assistència Domiciliària de dues zones de Barcelona a dues empreses mercantilistes en detriment d'entitats del Tercer Sector, voldria fer un apunt sobre la contractació pública i les clàusules socials. El tema és complex i no es pot tractar en un post d'un blog. Es tracta només de llançar unes idees i permetre que cadascú hi reflexioni pel seu compte.

L'administració pública té la responsabilitat d'utilitzar el pressupost públic amb la màxima eficiència i això s'ha traduït durant molt temps simplement en l'eficiència econòmica, en el menor cost. Fins i tot han quedat fora productors que ofereixen el producte més car d'entrada, però que genera estalvi en el temps, i un cost final més favorable.

En el moment que valorem els principis i objectius de caràcter social és quan ens adonem que la contractació no només ha de pensar en l'aspecte econòmic, sinó que ha d'incloure criteris socials. No es pot basar tot en el cost del servei o producte, sinó tenir en compte els beneficis que pot suposar en qualitat de vida, de cohesió social. Fomentar la compra ètica afavoreix les empreses socialment responsables que pot ser un cop d'efecte per aquelles que no ho tenen en compte en la seva gestió.

Si no mirem d'incorporar les clàusules socials en les contractacions de serveis i productes, això sí amb la màxima transparència i no discriminació, ens trobarem que les entitats del Tercer Sector perdran qualsevol oportunitat de seguir treballant per aconseguir unes condicions de treball més humanes, amb respecte a col·lectius amb dificultats de desenvolupar una feina, i en defensa de la sostenibilitat i respecte al medi ambient.

Ah! i l'externalització de serveis no és necessàriament dolenta, sempre i quan es faci bé i es tinguin en compte tots els elements, no només els econòmics, sinó també els socials, mediambientals, i se'n faci un bon seguiment.

Xavier Roig, pels peatges

Haig de reconèixer que no sempre he parlat bé de l'empresari i escriptor Xavier Roig, vull dir dels seus comentaris, però tot i així m'agrada llegir-lo.  És una persona a qui li agrada incorporar frases incendiàries, però se li ha de reconèixer que argumenta totes les seves afirmacions i idees.

Avui, a l'article publicat al diari ARA, parlava del corredor mediterrani i subratllava un fet que ja l'he sentit a dir més d'un cop aquests dies, i és la capacitat econòmica del govern espanyol per afrontar la construcció del corredor, tenint en compte que Europa, com a molt, ens pot donar el 10% del seu cost.

Donant per entès que caldria molts anys perquè el govern espanyol pogués iniciar les obres del corredor, defensava la idea de descartar aquesta opció i centrar els esforços per construir la via d'ample europeu, travessant Catalunya fins a la frontera francesa, optant per la inversió privada.

Roig, recorda en aquest escrit, que sempre ha defensat les autopistes de peatge, en països, com el nostre, que són de pas. No hi ha dubte que la seva afirmació va en contra de totes les campanyes organitzades per demanar la gratuïtat de les autopistes, un greuge comparatiu amb la resta d'Espanya.

La seva argumentació és assenyada i és bo no passar-hi de llarg. L'estat com a garant de serveis a la població, necessita recursos per invertir. Quants més serveis vulguem que l'estat ens faciliti, més ingressos necessitarà i per tant caldrà augmentar els impostos. Està bé que defensem que hi hagi un bon sistema impositiu, progressiu en funció de la capacitat econòmica del ciutadà, però no podem pretendre que l'estat ho assumeixi tot. ¿Podria la Generalitat, o la institució que en tingués competència, mantenir en perfectes condicions tota la xarxa d'autopistes necessària per a la comunicació interna i externa del nostre país? Xavier Roig diu que no.

Hi ha molt a dir i a discutir, i totes les opinions són benvingudes, però cal tocar de peus a terra, tant ara, en època de crisi, com en les millors èpoques. La pega que tenim és que des de fa massa temps, la política inversora de l'Estat és errònia, malgastant en projectes faraònics i poc sostenibles, i això mentre hi havia bonança no ens adonàvem, però ara que cal comptar l'últim cèntim, és quan clamem al cel.

Samsung, creu i ratlla

Parlem molt de sostenibilitat potser perquè estem vivint una època gens sostenible. Hem avançat en tecnologia, però el aparells que comprem, quan s'espatllen, ja no es porten a arreglar, sinó que es porten a la deixalleria i se'n compren de nous. Això fa que cada vegada hi hagi més ferralla i que es tanquin tallers de reparació.
Aquests dies ho estic vivint amb un ordinador portàtil que a primers del mes d'agost es va espatllar i vàrem portar a reparar. D'entrada ja ens van avisar que la marca Samsung, pel que fa a ordinadors, era molt poc formal i que trigava mesos per solucionar els problemes dels seus ordinadors. També ens varen comentar que el tipus d'averia podia costar força diners, i que potser ens podíem plantejar la idea de no reparar-lo i comprar-ne un de nou.
Vaig dubtar, però em va semblar que per poc que fos possible valia la pena arreglar el portàtil, encara que poguéssim estar unes setmanes sense ell, ja que teníem l'alternativa de l'ordinador de taula que hi ha al despatx.
Han passat dos mesos i encara no ens han donat el pressupost de la reparació, i estem esperant la trucada que ens havien de fer un dimarts, de fa moltes setmanes; un dimarts que a base d'anar passant per la botiga, ha anat canviant de setmana, però encara no ha arribat.
No sé com acabarà, però el més fàcil és que ens decidim per comprar-ne un de nou, deixant de banda aquella cosa de la sostenibilitat que queda tan bé, però que no pots arribar a practicar.
Crec que tots plegats ens ho hem de fer mirar, i valorar si el camí que seguim és el més encertat. No es pot anar contra corrent, però potser podem empènyer una mica perquè desviem un xic l'orientació. D'entrada haig de reconèixer que el botiguer tenia raó quan em va dir que la marca Samsung, en la divisió d'ordinadors, no era prou seriosa. La primera conseqüència d'aquesta experiència va estar desestimar un mini portàtil Samsung, deixant de banda les prestacions o el preu; el nom ja m'ha marcat a l'hora de comprar, i m'imagino que deu tenir pocs repetidors. Malgrat tot, procuraré que en la propera ocasió, que no serà amb Samsung, pugui optar a arreglar l'aparell abans de portar-lo a la deixalleria.