El poder de la mediació

Al nostre país hi ha molt bons professionals de la mediació i és per això que és de gran risc posar-me a parlar-ne. En tot cas és un tema que m'agrada, valoro i considero que hauria d'interessar a més gent, i els responsables de les institucions públiques haurien d'assumir-ho com una tasca a organitzar i oferir a la població.

Quan em varen comentar que Arenys de Mar disposaria d'un nou servei de mediació, on hi hauria una professional al capdavant, em va semblar tot un encert. Desitjo que aquest servei, que ja està en funcionament, tingui durada en el temps i no sigui cosa d'un impuls efímer com ha passat altres vegades.

La mediació és important, però té com a condició primera, sempre segons al meu entendre, la necessitat de creure-hi. La mediació només es pot practicar entre persones que estiguin disposades a participar-hi i seguir les regles necessàries que puguin permetre arribar a un acord.

Aconseguir que un cas, per problemàtic que sigui, no acabi als jutjats, amb tot el que això representa, sinó que es pugui dilucidar a través d'un procés de mediació, és fantàstic. Caldria informar bé a la gent què es pot aconseguir amb la mediació, quins beneficis en traiem i què ens estalviem.

Durant la meva carrera professional he viscut de prop l'organització d'oficines de mediació i només en puc dir paraules positives. A Mataró, el servei de mediació municipal era un exemple a seguir que recollien molts altres municipis. Dic que era perquè des de fa uns anys n'estic totalment desconnectat.

El món actual, molt polaritzat, va contracorrent del model de mediació. Probablement és el desconeixement que fa que un no se li acudeixi acudir a la mediació. Potser només tenim a la ment, quan parlem de mediació, els grans conflictes internacionals, però hem de saber que en el dia a dia hi ha situacions, entre veïns o familiars, que requereixen la mediació i eviten haver d'entrar els jutjats, un lloc que saps quan hi entres, però no quan en surts.

Proposo que, aprofitant que la nostra vila disposa d'aquest servei, es doni a conèixer perquè les persones que en tinguin necessitat, sàpiguen on i quan hi poden acudir, i els beneficis que en trauran.

Comportament cívic

Si no som conscients que no vivim sols i que ens hem de comprometre davant dels altres, es fa molt difícil la convivència. Dirigir, o millor dit, servir a una vila sense la col·laboració dels vilatans és complicat i els objectius s’alenteixen quan no s’estronquen. Sense la participació i la bona voluntat de la gent tot es fa més difícil, amb el perjudici per a tothom.

Aquestes setmanes el govern municipal està duent a terme unes sessions informatives per explicar la recollida selectiva de la brossa amb el sistema porta a porta, que es vol aplicar a tota la vila i no només a una part, com s’ha anat fent des de fa força anys. Per a algunes persones serà una novetat i per a unes altres es tractarà d’uns petits canvis a com s’ha fet darrerament.

El desconeixement és el principal culpable que les coses no funcionin, però la inseguretat o els dubtes i inconcrecions a l’hora d’explicar-ho, tampoc no ajuden a convèncer de les millores que es poden obtenir canviant el sistema. També l’incivisme o la negativa a voler fer bé les coses augmenta les dificultats d'organitzar el funcionament d'una vila. Tots hi hem de posar de la nostra part.

Si no reciclem bé incrementen els costos i fem un mal servei al medi ambient. Això ho hem de tenir clar. No es tracta de complicar l'existència, sinó d'adonar-nos que cal millorar el reciclatge per no degradar més el planeta, i de passada estalviar-nos uns calerons. 

Cal que tots tinguem present que una cosa és el sistema de recollida i l'altre l'ús que se'n fa. Si tothom hi posa de la seva part, tots els sistemes poden funcionar i llavors només cal trobar aquell que és més productiu o beneficiós. No podem barrejar les coses. 

Quan critiquem decisions com pot ser el sistema de recollida de la brossa hem d'utilitzar arguments sòlids que defensin el nostre posicionament. Si s'ha constatat que el porta a porta és la millor manera d'incrementar el percentatge de reciclatge, no ens perdem en discussions de si ens agrada més o menys, o si la gent ho respectarà o no. Hem de suposar que tothom voldrà fer-ho bé en benefici de tots. Perquè tots ens comportem cívicament. És així, oi?

Romanent per a què?

Avui Ràdio Arenys s'ha fet ressò del romanent de tresoreria acumulat amb què es tanca l'exercici econòmic de 2024 a l'Ajuntament d'Arenys de Mar, i és bo aturar-nos-hi un moment. La xifra resultant és de gairebé 15 milions d'euros. Diners que queden a disposició per ser gastats en millores per a la vila. Diners que no s'han utilitzat en els anteriors exercicis, però que malauradament tampoc en podrem disposar si no canvien les coses.

Les males arts aplicades en la política fan que, sovint, paguin justos per pecadors. Com que històricament hi ha hagut ajuntaments que han malgastat els diners, endeutant-se més del compte, es redacta una llei per limitar la despesa que han de complir tots els ajuntaments, també aquells que han actuat amb cautela i evitat un excés d'endeutament.

Arenys de Mar, tradicionalment ha tancat els exercicis econòmics amb estalvi, la qual cosa també cal analitzar-ne els motius, que no sempre són positius. El problema rau, però, que el nostre ajuntament és ric, però no podrà invertir en projectes prou necessaris. Millorar el clavegueram, per exemple, però n'hi ha més.

La gestió pública té moltes mancances i l'eficàcia i l'eficiència acostumen a faltar-hi sovint. No sempre es fa bon ús dels diners públics, invertint potser en coses que no són prioritàries, i sobretot amb una manca de seguiment i fiscalització d'aquestes inversions, amb el resultat de despeses excessives. 

A tot això també s'hi ha d'afegir tota la problemàtica al voltant de les licitacions d'obres i serveis, amb un resultat força negatiu, ja sigui perquè les empreses guanyadores no són sempre les millors, i que de tant en tant abandonen les obres a mig fer. 

Cal insistir que no es pot posar en el mateix sac tots els ajuntaments i diferenciar aquells que inverteixen amb seny, d'aquells que tenen la butxaca foradada. De totes maneres, però, és necessari que els nostres polítics i tècnics municipals, tinguin una formació adequada de com s'han de gestionar els recursos públics, en la línia del que hem de seguir quan ens referim a l'economia familiar.

OPA hostil

És molt difícil destriar la política de l'economia. La línia que hauria de separar-ho és molt fina i hi ha massa interrelacions. De fet, la política ho abasta tot i, si no, fixeu-vos què passa entre el món judicial i el polític. Allò de la separació de poders ja no s'ho creu ningú. Els polítics pressionen tant com poden per influir en les decisions judicials, i els jutges, al nostre país sobretot, es dediquen a fer política. La imparcialitat ha desaparegut i les sentències tenen a veure amb la ideologia predominant dels jutges.

En el cas de les relacions econòmiques i les decisions que es prenen també hi ha una influència política important. En el cas l'OPA del BBVA al Banc de Sabadell, digueu-me si no hi ha una base política, sigui en la decisió de forçar-la, o en els arguments per anar-hi en contra. La darrera baralla la tenim entre Junts i ERC, pel vot favorable del representant de Junts a la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC).

Tota la política que desenvolupa Trump en el seu segon mandat es basa en interessos econòmics de qui té el poder i els diners. No hi ha moviment que no hi tingui a veure i això ho veurem durant els quatre anys de la seva presidència.

Tornant al tema de l'OPA, podríem estar parlant de tots els moviments dels darrers anys, amb la desaparició de la xarxa de caixes d'estalvi, que era una singularitat del nostre país. El seu desmantellament ha estat, per a molts, una manera de desmantellar el país, treure-li poder econòmic i, en conseqüència, poder polític. Hi sabeu veure millores per a la ciutadania?

I aquí és on ens hem de fer les preguntes. Amb la fusió dels dos bancs, quins beneficis en traurem? Per una banda, els accionistes d'ambdues entitats, ja que no podem oblidar que són entitats privades que busquen el benefici, encara que desenvolupin activitats que entrarien en l'àmbit de servei públic. Oi que no podem prescindir de la banca? I és per això que caldria veure si els ciutadans, i les petites empreses en sortiran malparades. I això, en cas que hi hagi perill de sortir-ne perdent, ha de ser la justificació perquè el govern, com administració pública, encarregada d'equilibrar les disfuncions, intervingui d'una manera o altra. És evident que, faci el que faci, la interpretació sempre serà política.

Ser curosos amb la despesa

Optimitzar recursos i ser curosos amb les despeses haurien de ser dos objectius de l'administració pública, i més si tenim en compte que administren els nostres diners. Deixem de banda, doncs, els casos de corrupció i centrem-nos només en la despesa ordinària o la d'inversió, la compra d'equipaments o la seva rehabilitació. No es pot llençar la casa per la finestra, ni tampoc malbaratar els recursos públics, sense prioritzar les necessitats de la majoria. No es tracta d'estalviar diners i acumular romanents, però sí d'utilitzar els recursos econòmics buscant la màxima rendibilitat i interès general.

I la millor manera de fer un bon ús dels recursos públics és planificar la seva despesa. Tenir clar quins són els objectius, quines són les necessitats que es volen satisfer i que estan pendents de realitzar, i procurar treure'n el màxim profit, sense oblidar que cal analitzar bé els pressupostos, perquè s'ajustin al preu correcte, i que no hi hagi abús per part de les empreses subministradores de serveis i béns.

A la nostra vila s'acumulen els projectes que requereixen una forta inversió, vingui de l'administració local o d'una supramunicipal. Tenim a mig fer la construcció de la nova biblioteca, la canalització de la Riera, l'adequació de la xarxa de clavegueram, la remodelació del mercat municipal, i a tot això hi afegim la compra de solars i equipaments sense tenir clar què s'hi vol ubicar, ni haver estudiat la millor manera de fer-ho.

No podem lligar gossos amb llonganisses quan hi ha un alt nivell de pobresa al nostre país. Tenim moltes famílies que viuen amb l'esperança de comptar amb una subvenció per poder-se alimentar i aixoplugar. Hi ha, per tant, la necessitat de realitzar una gran despesa en temes socials i aquests diners també surten de la butxaca dels contribuents. I és una sort que l'administració pública sigui forta per complir una de les seves obligacions més evidents, com és la redistribució de la riquesa. 

No s'ha de deixar de banda projectes culturals, socials o econòmics de gran abast, però s'ha de ser molt curós a l'hora de comprometre els recursos econòmics. Qui ordena la despesa té una gran responsabilitat davant de qui contribueix a engreixar la caixa, i li ha donat la confiança perquè l'administri.

Aprendre a estalviar l'aigua

Et diuen que aquesta tarda plourà i et mires el cel i ho veus blau sense cap núvol. A qui volen enganyar? Fa massa temps que esperem la pluja com perquè ara vingui un graciós i faci la broma fàcil. Han passat dues hores, o potser menys i tot, i cauen espurnes del cel. La blavor ha desaparegut i ha quedat un cel gris.

No, les quatre gotes que cauran no ens ajudaran gaire, per no dir gens. La manca de pluja de fa tants mesos només pot ser superada per una tanda ben llarga de pluja persistent. I això no és el que ha passat avui. Ens han mullat els carrers, amb prou feines per treure la pols. En volíem més, però tot ha quedat en una presa de pèl. 

Essent optimistes penses que arribarà un dia que ho recordarem en temps passat. Ja arribaran aquestes pluges tan necessàries. Molt probablement oblidarem el tràngol sense haver resolt la manera d'estalviar l'aigua. Quan obres l'aixeta i raja, ja no et preocupes de res més. Si a més la televisió i els diaris deixen de parlar de sequera, el record se l'endú el vent.

Algú recordava el període de sequera del 2008? No han passat tants anys, però la majoria ho havíem oblidat completament. Es varen prendre decisions importants i potser per això el drama actual no ha estat tan gran com hauria pogut ser. Tot i així la sequera és persistent, i ens fa l'efecte que no recuperarem la situació anterior. 

I la pregunta que em faig és si l'aigua està prou valorada, no només ara que no n'arriba, sinó sempre. Un litre de benzina costa molts diners, i ens ho pensem dues vegades abans d'anar a omplir el dipòsit. Un litre d'aigua de l'aixeta té un cost ínfim, i potser per això a vegades ens oblidem de tancar l'aixeta o triguem massa estona a reaccionar. S'hauria d'apujar el preu de l'aigua?

L'aigua és un bé essencial i per això ens hem de protegir. Només faltaria que les persones que tenen prou problemes per tirar endavant ara els hi encarissin el preu de l'aigua. Tota l'aigua ha de tenir el mateix preu? Els que la utilitzen per omplir piscines o regar camps de golf han de pagar-la al mateix preu? Potser ha arribat l'hora de diferenciar el preu en funció de l'ús i quantitat que se'n fa servir. Probablement no és engrescador i pot fer perdre vots segons quines mesures es defensin o es tinguin en compte, però crec que seria hora que assumíssim que cada vegada tindrem més problemes d'aprovisionament d'aigua, encara que d'aquí unes setmanes posem fi a aquest període de sequera. Potser convindria prendre decisions per incentivar l'estalvi de l'aigua i reduir, si no eliminar, el mas ús que se'n pugui fer.

Cal estalviar energia no només pel preu

He trobat molt interessant l'article d'avui d'Albert Carreras al diari ARA, "Energia cara: subvencionar-la o estalviar-la". L'articulista no descobreix la sopa d'all ni diu coses de l'altre món, simplement ens fa veure una realitat que sovint ignorem o volem evitar. Per què hi ha coses tan evidents que no es tenen en compte?

En primer lloc destaco la pregunta sobre què volem, que l'energia sigui més econòmica o bé evitar l'escalfament del planeta? Perquè ens omplim molt la boca de la necessitat d'aturar el canvi climàtic i llavors sembla que només ens interessa que els preus de l'energia no s'enfilin, però continuem consumint el mateix o més.

També és interessant l'exemple que posa de la resposta d'alguns països europeus a la crisi energètica iniciada l'any 1973, amb un encariment exorbitant del preu del petroli pel boicot dels països de l'OPEP. Segons explica l'articulista, només Alemanya i el Japó varen respondre de manera eficient, permetent que fossin els consumidors els que patissin l'increment del cost, la qual cosa va fer que el consum disminuís.

Estic totalment d'acord amb Albert Carreras quan critica la política errònia de dissimular l'encariment del preu de l'energia a base de subvencions i compensacions, perquè d'aquesta manera no afavorim la reducció del consum d'energia, que junt amb la inversió en energia renovable, és la manera de reduir els efectes del canvi climàtic.

La pregunta que deixo a l'aire és si els responsables econòmics i polítics de la Unió Europea, i també espanyols, no s'adonen de quin és realment el problema. Probablement ho veuen, i pensen que la mesura més immediata per apaivagar els ànims de la població és enganyar-la amb subvencions a l'energia en lloc d'agafar el toro per les banyes i procurar aplicar una política realista i d'efectes a llarg termini, per a la millora del nostre planeta. 

És bo que pensaments com els de l'article que us comento apareguin a la llum pública, perquè ens ajudin a adonar-nos dels errors que estem cometent, i els problemes que aquests ocasionen pensant en el futur del nostre món.

Any nou, preus nous

Una de les coses típiques del primer dia de l'any són els increments de preus en autopistes i transport públic. Ho veníem patint des de fa molts anys. Enguany, però ha coincidit amb la desaparició de la majoria de peatges a Catalunya, la qual cosa ha fet que molts de nosaltres no haguem d'experimentar aquesta crescuda anual, que s'hi afegeix el fet que enguany tampoc no hauran apujat els preus del transport. Sí que hi ha un augment del preu de les autopistes que encara tenen aplicat un peatge, però que estan molt localitzades i no tenen els efectes generals com fins ara.

Aquesta notícia, que podria ser motiu d'alegria i esperança per a molts, queda del tot superada pel fort increment de l'electricitat, que hem anat patint durant els darrers mesos de l'any, i que tot fa pensar que continuarà en els propers. La llum no és un bé que en puguem prescindir, i això fa que la despesa mensual de la totalitat dels contribuents es vegi afectada per aquest fort augment.

A casa, encara sense gaires mesos de referència, sí que hem pogut observar un estalvi important en el cost mensual de l'electricitat, gràcies a haver instal·lat plaques fotovoltaiques que generen electricitat que revertim a la xarxa general. La localització de casa nostra no és la millor, atès els pisos alts que tenim pels costats, però malgrat això ho notem a la factura de cada mes.

És per això que animo tothom a instal·lar plaques fotovoltaiques, amb una inversió que a la llarga pot sortir a compte, sobretot si l'administració pública, Ajuntament i Generalitat, hi col·laboren amb una subvenció. És una manera d'incrementar la captació energètica renovable, l'estalvi familiar, i la millora ecològica del nostre sistema.

Instal·lació de plaques fotovoltaiques

Aprofitant que sóc soci de Som Energia he participat en una de les compres col·lectives de plaques fotovoltaiques i les hem instal·lat a casa. Era conscient que no tindria un rendiment del cent per cent, atès que tinc blocs d'edificis més alts de l'actual normativa, i de casa nostra, però tot i així hem cregut que era interessant entrar en aquest món per afavorir el consum d'energia ecològica.

Tot just és el primer dia que estan les plaques en ple rendiment i que tinc l'aplicatiu per fer el seguiment de l'energia que consumim, la que produïm i el saldo que enviem a la xarxa elèctrica. Som coneixedors que el preu de l'energia que exportem està molt per sota del preu de l'energia que hem d'importar, i que per tant no estem parlant de cap negoci.

El més important de tot és la sensació que col·labores a reduir el CO2 de l'atmosfera i la reducció de carbó. És una contribució a la millora del clima i del futur del planeta. S'ha de dir que és important que la inversió necessària per dotar-te del sistema d'energia solar, ve en part subvencionada per l'Ajuntament de la vila, amb una reducció de l'IBI. Crec que és important aquesta ajuda perquè difícilment arribaries a amortitzar-ho econòmicament.

Animo els vilatans a instal·lar plaques fotovoltaiques, que no provoquen cap nyap estètic, perquè s'adapten a la teulada, i en canvi redueixen el consum elèctric de la xarxa i t'alliberen de pensar llevar-te a mitja nit a posar en marxa els electrodomèstics. La gràcia està en concentrar la despesa elèctrica a l'hora del sol.

No cal dir que els primers dies seran d'adaptació al nou sistema, i de fer un seguiment online de la generació d'electricitat, el consum i l'estalvi. 

L'obra pública, un tema pendent de solució

Llegint els problemes que té Arenys de Mar en aquests moments amb diferents obres que s'estan realitzant a la vila, entre elles les obres del barri de Sant Elm, per culpa de la suspensió de pagaments de l'empresa constructora, penses novament en el gran problema de l'obra pública, en general, probablement perquè no s'estan fent bé les coses, i en això no tenen la culpa els càrrecs polítics, sinó la normativa que s'ha de seguir i que no està donant bons resultats.

El principal problema està a l'hora de licitar el concurs per adjudicar les obres, que es basa excessivament en el cost i no tant en altres aspectes qualitatius i de garantia que et poden aportar les empreses que hi concursen. Sí que és cert que l'administració pública preveu l'eliminació d'aquelles ofertes que són exageradament baixes, però el fet que a l'hora de sumar barems pesi tant l'oferta econòmica, fa que massa sovint les empreses adjudicatàries tinguin problemes de finançament i no puguin acabar l'obra, la qual cosa la retarda i l'encareix.

És important com es presenta i es pressuposta l'obra abans de licitar-la, un preu a partir del qual les empreses concursants fan els seus números, obligatòriament sempre a la baixa, la qual cosa provoca sovint que les més honrades desisteixin de concursar-hi i les més agosarades abaixin ostensiblement el preu. Si a més les empreses no tenen prou consistència, és llavors quan apareix el problema.

Malfiar, de principi, que l'administració pública no procura per l'estalvi del diner públic, pot ser la raó perquè es doni tanta importància al preu de sortida a licitació, i tant poca el nivell de qualitat de l'obra i l'empresa que ha guanyat el concurs.

Tret de sortida a una nova campanya electoral

Aquesta nit comença la campanya electoral per a les generals del 26 de juny, i celebro la decisió dels partits polítics locals de no penjar propaganda a fanals i arbres de la vila. Ho celebro per l'estalvi econòmic, però també perquè ens faran més fàcil aquests quinze dies de declaracions i promeses, que al final queden en no-res.

Entretant, avui al Parlament català es lamentaven de tot el que no podran fer enguany per l'actitud de tots els partits de l'oposició, incloses les CUP, en donar suport a l'esmena total als pressupostos. I nosaltres ho veiem passar i no hi podem fer res.

El ministre Montoro riu descaradament pel ridícul del nostre Parlament i ens anima a continuar units a Espanya per poder continuar rebent les seves almoines. I nosaltres ho escoltem i no hi podem fer res.

El senyor Millet continua pendent del judici pel saqueig del Palau de la Música, però l'absolen de qualsevol responsabilitat sobre el famós hotel del Palau. I a nosaltres ens ho expliquen i no entenem res.

Les CUP mantenen la seva coherència i l'oposició només es fixa en el full de ruta del govern català, però entretant la ciutadania ha de suportar dia sí dia també els retards dels serveis públics de transport, i ningú se'n fa responsable.

Aquesta és la situació a poques hores de l'inici d'una campanya electoral que, d'acord amb els darrers sondejos, no justificarien unes noves eleccions.

Les clàusules socials en la contractació pública

Arran de l'adjudicació del Servei d'Assistència Domiciliària de dues zones de Barcelona a dues empreses mercantilistes en detriment d'entitats del Tercer Sector, voldria fer un apunt sobre la contractació pública i les clàusules socials. El tema és complex i no es pot tractar en un post d'un blog. Es tracta només de llançar unes idees i permetre que cadascú hi reflexioni pel seu compte.

L'administració pública té la responsabilitat d'utilitzar el pressupost públic amb la màxima eficiència i això s'ha traduït durant molt temps simplement en l'eficiència econòmica, en el menor cost. Fins i tot han quedat fora productors que ofereixen el producte més car d'entrada, però que genera estalvi en el temps, i un cost final més favorable.

En el moment que valorem els principis i objectius de caràcter social és quan ens adonem que la contractació no només ha de pensar en l'aspecte econòmic, sinó que ha d'incloure criteris socials. No es pot basar tot en el cost del servei o producte, sinó tenir en compte els beneficis que pot suposar en qualitat de vida, de cohesió social. Fomentar la compra ètica afavoreix les empreses socialment responsables que pot ser un cop d'efecte per aquelles que no ho tenen en compte en la seva gestió.

Si no mirem d'incorporar les clàusules socials en les contractacions de serveis i productes, això sí amb la màxima transparència i no discriminació, ens trobarem que les entitats del Tercer Sector perdran qualsevol oportunitat de seguir treballant per aconseguir unes condicions de treball més humanes, amb respecte a col·lectius amb dificultats de desenvolupar una feina, i en defensa de la sostenibilitat i respecte al medi ambient.

Ah! i l'externalització de serveis no és necessàriament dolenta, sempre i quan es faci bé i es tinguin en compte tots els elements, no només els econòmics, sinó també els socials, mediambientals, i se'n faci un bon seguiment.

Antoni Bassas entrevista Antón Costas a l'ARA

És interessant l'entrevista que avui fa l'Antoni Bassas al nou president del Cercle d'Economia, el senyor Antón Costas. Potser seria millor dir que les respostes i comentaris que fa el senyor Costas són interessants, sobretot perquè defugen qualsevol demagògia i són sinceres, també en el posicionament sobre la consulta.

És una llàstima que el país estigui governat per uns inútils que han delinquit, si més no fiscalment, i que no tenen cap dret a estar on estan, quan hi ha persones prou intel·ligents, que el seu currículum els avala, i dialogant. 

En el documental que aquesta nit passarà el segon canal de TVE, a les 24.00h, Salvador Espriu recorda que el més important no és la intel·ligència, sinó la bondat. En política és molt important saber gestionar i improvisar davant de qualsevol emergència, però és ben cert que la bondat, la honradesa i l'esperit de servei són fonamentals. Quan aquests valors desapareixen, no hi ha cap possibilitat d'avançar com a país.

Si llegiu l'entrevista veureu que hi ha algunes afirmacions que no passen desapercebudes. Quan parla de la formació, diu que l'estructura formació superior-secundària-primària a Espanya, no és bona: 50-10-40 en %, quan a Alemanya tenen un 20-60-20. Segons Costas, la nostra economia necessita, per als propers anys, persones amb educació secundària per cobrir els llocs de treball que es generaran, i que "proporcionen contractes estables i salaris adequats".

Deia que hi trobem afirmacions que no passen desapercebudes perquè, en general, els pares busquem i lluitem perquè els nostres fills entrin a la Universitat i es llicenciïn en una carrera. És això contraproduent? Ens equivoquem? De fet, Costas diu que "és en l'educació secundària on hi ha la nostra font de riquesa", i insisteix en dir que "només amb enginyers o graduats universitaris ens estem equivocant espectacularment".

Quin és el pare que, amb recursos suficients, renuncia a que els seus fills entrin a la universitat? si són bons en estudis, per què renunciar-hi? Probablement les paraules d'Antón Costas les hem de veure des d'un punt de vista global, de país, i no particularment, però el cas és que les xifres que ens dóna són les que són, i potser sí que alguna cosa no fem prou bé. Estic segur que l'entrevista pot generar debat, i això sempre és interessant.

Permeteu-me una darrera afirmació: "El Banc Central Europeu era, i en part és, una mena de banc de sang gestionat per testimonis de Jehovà".

Al final de l'entrevista, l'Antoni Bassas li demana un consell a Rajoy. L'entrevistat li recomana que escolti i actuï. Potser sí que no escolta, o si més no a nosaltres no ho fa. Actuar ja és una altra cosa. Rajoy prefereix sempre veure-les venir, i si se'n pot estalviar, no actua.

Els treballadors de Caixa Laietana en tenen la culpa

Avui, al Parlament de Catalunya, el senyor Jordi Torrents, a qui no tinc el gust de conèixer, excap d'auditoria de Caixa Laietana, ha declarat que la responsabilitat del presumpte frau de les preferents és dels directors i treballadors de la caixa, perquè, segons Torrents, tot el personal havia rebut formació sobre el producte que després venien als seus clients, avui presumptament enganyats.

Des que va sortir a la llum pública la presumpta estafa de les preferents, se n'ha dit de tot i tothom s'ha anat traient les puces de sobre, però el que ha declarat avui Jordi Torrents és gruixut, perquè culpa la cara amable de les oficines de Caixa Laietana, aquells treballadors que s'havien guanyat la confiança dels seus clients, els quals acudien a l'oficina buscant consell pels seus petits estalvis.

Fins ara, més o menys tothom volia creure que els treballadors no eren prou conscients del que estaven fent als clients a qui endossaven aquests dipòsits preferents. En municipis com Arenys, qui estava atenent els clients era el fill de la senyora tal, o la neta del veí de més avall, o el propi veí. Qui en podia desconfiar? 

Jordi Torrents també culpa els clients, per haver signat, però... si bé formalment qui signa un document esdevé responsable de tot el que hi figura, moralment, quan és evident que l'entitat s'ha aprofitat de la confiança i desconeixement dels productes bancaris, és reprovable.

Potser calia que una persona com Jordi Torrents digués el que ha dit avui al Parlament català, però el que és evident, que si ens ho hem de creure, els rostres dels nostres veïns que treballen a l'esmentada caixa no es veuran de la mateixa manera, i qui sap si això provocarà una baralla entre veïns. Com és que el fill d'en Pep, ens enredés d'aquesta manera? si no ens ho paga la caixa, ara Bankia, que ens ho torni el fill d'en Pep! 

35 anys més de Senat per a no res

No he pogut veure el programa 30 minuts, que parlava del Senat. M'imagino que no s'ha arribat a cap conclusió, i molt menys a abolir-lo. O potser m'equivoco i resulta que tothom veu bé de que desaparegui (?).

Ja no sé quants anys fa que es parla de modificar el Senat perquè esdevingui una cambra de representació de les autonomies. Fa uns 35 anys que es va constituir per primera vegada el Senat i encara no s'albira el moment de transformar-lo. Passaran 35 anys més i no s'haurà fet res.

El model polític espanyol es caracteritza per parlar molt i no fer res. La tan anomenada transició és una presa de pèl. Els canvis han vingut donats per l'entorn, però no per cap tipus d'interès, dels que continuen remenant les cireres, per canviar res essencial.

Per cert, us recomano que llegiu l'article de José Antonio Zarzalejos, avui a La Vanguardia "Inútil y especulativo". No sóc masoquista, però m'agrada llegir opinions allunyades del que sentim i escoltem en entorns sobiranistes. A vegades convé, per no anar tan refiat i alegrament.

Continuant amb el Senat, hi ha moltes institucions que caldria suprimir, per estalviar recursos, però aquí també hi ha un problema no resolt: què farien els partits polítics amb totes aquelles persones a qui deuen favors? on els col·locarien? Si eliminem Diputacions (sobretot els assessors que cobren un dineral per viure de la rifa) i el Senat, només tindrien el Parlament Europeu per col·locar-hi els mamuts polítics.

Amb els governs que tenim poc canviarem, i si ho fan, segur que serà per anar a pitjor.

Fomentem l'energia alternativa o li posem traves?

No sé si ho he entès bé i per això, tot el que pugui pensar o escriure pot ser erroni, un malentès. A les notícies, avui, deien que hi havia un nou impost que gravava la generació d'energia elèctrica de plaques solars, per exemple. És a dir, si ho he entès bé, si tu instal·les unes plaques solars, l'energia elèctrica que generes li has d'aplicar l'impost com si l'haguessis contractat a la companyia elèctrica.

Si volem fomentar les energies renovables, caldria afavorir la seva instal·lació i ús, oi? Si no donem facilitats, les persones no canviarem els nostres hàbits. I em ve a la memòria el meu recent viatge al País Basc, per carretera, en què m'he trobat amb una gran quantitat de molins de vent. Al nostre país, Catalunya, sembla ser que anem molt endarrerits i una part de culpa, segons sembla, és dels defensors del planeta, que veuen lleig una arrenglerada de molins de vent a l'horitzó.

No sóc expert en el tema i en alguna ocasió que he intentat instal·lar alguna placa solar, m'he trobat amb més inconvenients que facilitats. És com si poséssim traves en tot allò que en altres països és signe de progrés i estalvi energètic. Algú m'ho pot explicar? Anem bé? És així com s'ha de fer?

Si fan tot el que jo vull, m'hi apunto

Més clar, l'aigua. Si em demanen si vull entrar al govern, els dic que facin tot allò que a mi m'agrada, i tot solucionat. És una posició clara i transparent de l'oposició. Qui la critiqui és que no hi entén o bé és un prepotent que no vol treballar en consens.

En tot cas, com que no som babaus, no caiem en la trampa i tot se'n va en orris. No ens ho creiem. Realment els nostres polítics encara no han après a consensuar i negociar. Només saben actuar a cops de majories, i quan no n'hi ha, tot trontolla.

En aquesta incapacitat per pactar i dialogar resideix el principal problema del desenvolupament del sistema democràtic. Quan ens comparem amb altres països occidentals, sovint oblidem que vàrem començar tard i hem avançat molt lentament i no sempre de la millor manera.

Ara estic veient el programa de TV3, Sense ficció, i ric per no plorar. És una vergonya! Com hi pot haver tanta perversió? Com és que no s'ha enviat a picar pedra a tants polítics inútils que han arruïnat el país? No és només la imatge que donem a fora, sinó els problemes que ens han ocasionat. Quina banda d'inútils!

I després ens robaran els estalvis perquè diuen que hem estirat més el braç que la màniga. En aquests moments hi deu haver qui segueix a "la Roja", i si ho fan bé, probablement estan feliços, mentre que a casa, som prou masoquistes seguint un programa que ens deixa com la riota de tothom, els tontos de la classe.

Les misèries del PP, ara contra la PAH

Diuen que la millor defensa és un bon atac. No sé si això és el que ha pensat avui la delegada del govern de Madrid, la senyora Cristina Cifuentes, però el cas és que s'ha de ser molt miserable per fer les declaracions que ha fet. En lloc d'amagar-se per la vergonya que hauria de tenir per tot el que el seu partit està fent, cobert de merda fins al coll, es dedica a insultar i calumniar a qui, amb més o menys encert, reclama justícia per a unes víctimes del sistema.

La democràcia del Partit Popular no s'aguanta per enlloc. Obtenir la majoria absoluta no li dóna dret a fer el que li roti. La legitimitat no garanteix la justícia, i en el cas del PP hi ha una gran divergència. La prepotència no és bona per a ningú, i el PP més que ningú hauria d'haver après la lliçó. Encara recordem el prepotent Aznar que, ara fa deu anys, va justificar la guerra contra l'Iraq amb una mentida, i que una altra mentida va fer que el PP perdés les eleccions.

Em sap greu per persones, militants i simpatitzants del PP, que conec i que m'estimo i respecto, però estic segur que entendran la meva indignació per una estratègia que considero mesquina. No hi ha dret que per defensar-se dels atacs argumentats d'unes persones que es troben en una situació molt crítica i sense empara, es recorri a la difamació i l'insult, en l'ànim de desacreditar qui critica la postura del partit en el govern.

Des del primer dia he manifestat que tota persona és responsable dels seus actes i que la culpa no és només dels bancs. El problema és que el govern ha sortit a defensar els bancs, tant en el cas de les hipoteques i desnonaments com en el cas de les preferents, i ha deixat a l'estacada a la ciutadania. Ja només falta que, com a Xipre, ens robin els nostres estalvis, per més ben protegits que ens pugui semblar.

Nosaltres hissem l'estelada i els xipriotes perden els estalvis

Mentre nosaltres estem reclamant el dret a decidir, els xipriotes tenen segrestats els seus estalvis. D'entrada, si només et fixes en la realitat que estan patint, arribes a la conclusió que a una part d'Europa l'han enganyat i li han robat un bocí de llibertat que li assegurava el sistema democràtic establert. Una situació que posa en perill tota la confiança dipositada en les institucions democràtiques de qualsevol altre estat.

Mentre nosaltres hissem l'estelada, reclamant la independència de Catalunya, uns europeus de la mediterrània veuen com els racionen els seus diners, i ningú no ens assegura que això també ens pugui passar a nosaltres. Els cent mil euros sagrats que preconitza el ministre d'Economia espanyol, es queden en no-res perquè la famosa reserva es troba ben buida.

Tornant a la bandera, és allò dels símbols que parlava ahir. Existeixen i tenen la seva importància, però no ens hem d'enlluernar. Els podem utilitzar, sense oblidar-nos que alhora cal treballar per aconseguir els nostres objectius, posant-hi el coll. Fent pedagogia per engruixir el grup de seguidors i defensors de l'Estat propi, amb arguments i no només per sentiments.

Avui hem hissat l'estelada a les entrades a la vila, però només aconseguirem avançar en els nostres objectius si treballem cada dia per fer del nostre país un lloc on regni la justícia, on les diferències socials siguin les mínimes, on es defensi la cultura i la llengua de tots els seus ciutadans, on es respecti els altres, on es desitgi viure i conviure amb pau. Per construir un Estat amb els mateixos defectes que l'actual, no val la pena cap sacrifici ni pèrdua de temps. Si no el fem millor, no cal que ens hi posem.

Una sentència esperançadora per a les preferents

Avui s'ha conegut que un jutjat de Mataró ha dictat sentència anul·lant el canvi d'unes obligacions subordinades de Caixa Laietana per accions de Bankia, i obliga a retornar el 100% dels diners invertits per una senyora, vídua, de 78 anys. Si, segons tinc entès, la sentència crea jurisprudència, seria la solució per a més de 6.000 persones de Mataró i Maresme que varen ser enganyades per la banca.

Llegint les notícies que ens arriben de Xipre, pensava que era injust que els estalviadors xipriotes patissin aquest atracament, amb nocturnitat i traïdoria. Us imagineu que passés al nostre país? Després que l'Estat ha protegit els grans banquers, que s'han omplert les butxaques, sigui la població qui perdi els seus estalvis.

A Xipre, la gent està indignada, i ho entenc. Què pot passar a casa nostra? Sempre he dit que mentre tinguem molt a protegir, ens mourem poc, però si arriba el moment que ho podem perdre tot, no hi haurà ningú que ens aturi.

És per tot això que la ciutadania està tan cansada dels polítics, per les notícies de corrupció política, que una amaga l'altra. Es van destapant nous casos, i no se'n tanca cap. Qui hi ha a la presó per ser corrupte? S'ha recuperat el diner robat?

La notícia de la sentència del jutjat de Mataró, posa un bri d'esperança per a una bona colla de maresmencs que es varen veure doblement enganyats. Caldrà agrair l'esforç de molts per denunciar aquesta injustícia, i que, d'alguna manera, ha sensibilitzat a partits polítics i, qui sap si, també, als jutges.