Expresidents tòxics

Probablement, l'actual crisi política espanyola fa que expresidents del govern estiguin resultant tòxics per a la salut democràtica del nostre país. Les declaracions continuades de polítics que han fet història, com són Aznar i Felipe González, criticant tot el que fa el govern actual, creient-se que ells tenen la raó suprema i que qui pensa diferent s'equivoca i és un perill públic, estan fent molt mal a la nostra societat, i ajuden amb força el creixement del populisme de l'extrema dreta. 

    Només faltava que sortís Felipe González defensant la política de la primera ministra italiana. No trigarà gaire a beneir tot el que fa Milei a l'Argentina, i amb ell la presidenta de la Comunitat de Madrid. La impressió que tens és que l'odi els crema per dins, i no han estat capaços d'acceptar que el seu temps ha passat, però sobretot, que potser hi ha gent que pensa diferent i que té les seves raons. Aquesta crítica destructiva, aquest odi cap a tot allò que no poden controlar, els fa insuportables i corrosius.

    Tot això no és nou d'ara, però sí que considero que s'ha intensificat i agreujat. Com deia al començament, el fet que ens trobem en un moment de crisi política i social, força a tot arreu, les seves veus provoquen més dolor i rebuig. I poso els dos personatges al mateix sac, però hauria de matisar grans diferències. Aznar està resultant força coherent amb els seus principis, la qual cosa no el justifica, però sí que es fa entendre. Felipe González, per contra, ha canviat el seu discurs per convertir-se en un vividor que no dona exemple a ningú, i molt menys als que ideològicament se situen a l'esquerra. És un frau històric que haurem d'aguantar fins al darrer dia.

    És una llàstima que, veient com es va deteriorant tot, no siguin capaços de passar pàgina del seu malhumor i no es dediquin a trobar solucions que sumin en lloc de dividir. Els governants actuals no ho tenen fàcil. L'herència de la corrupció i el mal govern els porta pel camí de l'amargura, encara que ho vulguin fer bé. És per això que només falta que aquesta colla de nostàlgics venjatius, es dediquin tot el dia a vomitar l'odi i la ràbia del fracassat políticament. La nostra societat està malalta, i ells hi contribueixen en gran manera.

La pressió dels expresidents

Estem molt acostumats a les intervencions dels expresidents espanyols, sempre amb la intenció d'influir sobre la política actual, quan no els agrada o bé quan se senten interpel·lats. Els expresidents que més vegades han sortit a les pàgines dels diaris són el popular Aznar i el socialista Felipe González. De fet, malgrat hi poguessin haver diferències ideològiques, coincideixen totalment en la seva crítica cap a polítics actuals, sempre en defensa de la seva manera d'obrar i intentant amagar allò que els podria fer passar per culpables del seu passat.

Avui ho llegíem arran dels tràmits que s'estan duent a terme per a l'aprovació de la llei de la memòria democràtica. Aznar s'escuda en el pacte del PSOE amb els que ell titlla de terroristes i que consideren que no tenen cap tipus de legitimitat democràtica, i que és una vergonya que puguin influir i permetre l'aprovació d'una llei. Per la seva banda, Felipe González, que afirma no haver-se llegit el text, però que no li sona bé, tem la repercussió que l'aprovació de la llei pugui tenir sobre el GAL.

És comprensible que els expresidents segueixin la política i puguin estar més o menys d'acord amb les decisions que es prenen. La seva experiència els avala, però no els allibera de les responsabilitats que varen tenir en el seu moment. Si alguna cosa no varen fer bé, han d'acceptar que algú els demani comptes, o simplement es busqui la manera de descobrir tota la veritat.

Quan hem parlat dels socialistes, sempre hem escoltat les referències als seus barons i l'opinió que donaven a qualsevol presa de decisió dels representants de torn. Era una manera de pressionar sobre els seus successors perquè no es desviessin gaire de la línia que ells havien marcat. Eren, o són, personatges històrics o bé relegats a unes autonomies que només es justifiquen per la voluntat d'aigualir les nacions  històriques, integrants de l'estat espanyol.

Pedro Sánchez, a diferència de Rodríguez Zapatero, ha aguantat força la pressió rebuda per Felipe González i els seus afins, però no sabem què passarà més endavant, sobretot tenint en compte que es troba en uns moments difícils i amb el perill de perdre la majoria que li ha permès governar durant aquesta legislatura. El que pugui dir l'expresident Aznar no el preocupa gaire, però de ben segur que les paraules de Felipe González tenen més força, sinó per a ell directament, sí per a les persones que estan al seu costat i que potser no tenen tanta resistència a la pressió exercida per un ex que es resisteix a callar i deixar fer.

L'autoestima d'ERC

La història acostuma a posar les coses al seu lloc, i penso que això és el que passarà amb ERC, després del que estem veient a casa nostra des del moment que van aconseguir superar en vots als hereus de CIU. Era un tema que els tenia traumatitzats. Feia molts anys que hi anaven al darrere i no hi havia manera d'aconseguir-ho. A la meva vila d'adopció passava una cosa semblant amb el PSC. Va arribar un dia que ho varen aconseguir, també.

Després d'aquesta gran victòria, i de poder tenir un president del seu partit, molts dels seus dirigents no han pogut frenar-se, i s'han dedicat a criticar i insultar els seus companys de viatge. No seré jo qui surti a defensar els polítics de JxCat, ni els seus expresidents. Aquesta no és la meva voluntat, sinó només deixar constància de quina és la realitat dins d'ERC.

Que ningú dubti que l'èxit d'ERC té els dies comptats. Seran els seus adversaris o ells mateixos els que provocaran que una vegada més trontollin i comencin a tenir veritables problemes d'identitat. Entretant es mostren molt alegres i amb el cap ben alt, però no s'adonen que la ciutadania en comença a estar molt cansada.

De moment encara és l'hora que ens demostrin les seves qualitats per dirigir amb èxit el nostre país, i la seva coherència amb les promeses fetes. Tenen prou feines per justificar-se, però sempre hi ha qui ho resol atacant els altres, sense adonar-se dels mals propis. A Madrid hi hem tingut alguns exemples, com Joan Tardà i ara Rufián. També els arribarà l'hora d'abaixar el cap. Ara ens toca aguantar els improperis.

El que està més clar de tot és que els nostres polítics catalans no necessiten dels espanyols per desprestigiar-se. Ho fan solets ells mateixos. Enyorem els temps d'aquells polítics que ens varen il·lusionar. Avui passem per un període massa gris. Ells en són els culpables.

Felipe González es socarrima la mà

Diu Felipe González, que darrerament està molt xerrameca, que posaria la mà al foc per la innocència dels dos expresidents andalusos Chaves i Griñán, jo no. No tinc cap prova per culpar-los i per tant s'ha de respectar la presumpció d'innocència, però jo no posaria la mà al foc.

No li posaria perquè tenim massa exemples de corrupció com per fiar-se d'algú. Malgrat tot, hi ha més polítics honestos que no pas corruptes, i això s'ha de proclamar als quatre vents. Si no confiem en els polítics no tenim futur, però sentint-ho molt, jo no em jugo la mà.

Deixaré, doncs, que la justícia faci la seva feina i descobreixi qui té la raó i si és cert que es va fer mal ús dels recursos públics. Avui res ens sorprèn, però malgrat tot continuo afirmant que hi ha més polítics honestos que no pas corruptes.