Els candidats de Mario Vargas Llosa

Aquests dies a les xarxes socials i diaris digitals llegeixes comentaris satírics contra l'escriptor Vargas Llosa, qui s'ha destacat per defensar posicions properes a la ultradreta, també a Espanya, i en el cas de Catalunya, molt crític cap a tots nosaltres, sobretot els que defensem una cultura i una llengua diferent a la castellana, sense oblidar la importància d'aquesta.

Les sàtires es basen en el seu posicionament davant de diferents eleccions d'arreu del món, on els resultats han estat favorables als candidats que ell donava per perdedors. Els seus, els que defensava com la millor opció, han perdut les eleccions. És per això que moltes persones li demanen que es manifesti a favor de Feijóo, a les eleccions de l'any vinent, amb l'esperança que el seu ull clínic continuï funcionant de la mateixa manera.

Haig de reconèixer que he llegit els diferents comentaris amb una rialla. Vargas Llosa em cau malament des del primer dia que va defensar el seu posicionament polític, després del seu fracàs al seu Perú natal. El fet de guanyar el Premi Nobel de Literatura no el capacita per donar lliçons de política arreu del món. 

Passa sovint que personatges que destaquen en alguna disciplina es creuen que poden opinar de tot, però més que opinar, donar lliçons i menystenir els que pensen diferent a ell. El fet que defensi un candidat determinat és totalment legítim. Si resulta que el seu candidat perd les eleccions, s'ha d'entendre que la majoria dels votants d'aquell país no pensen el mateix que ell, però no per això s'equivoquen.

El que em rebenta és precisament el seu convenciment que qui vota diferent a com ho faria ell, s'està equivocant. Aquest posar-se per sobre del bé i del mal, i creure's el més encertat de tots, el que posseeix la veritat i sap el que convé a tothom, em fa rebutjar-lo i no tenir-lo en compte.

M'imagino que és per la seva manera de dir les coses i pensar-les que la gent reacciona de manera burlesca, més que pel fet de no haver encertat les seves prediccions. El que li hauríem de demanar al senyor Mario Vargas Llosa és que continuï escrivint, i que, amb humilitat, reflexioni sobre la vida de tots els pobles i respecti el que els seus habitants decideixen per governar-se. Tots plegats tenim prou problemes per conviure amb un mínim de dignitat, com per haver d'aguantar lliçons polítiques de qui no ha triomfat.

Opinió diversa i plural

Sovint trobem afirmacions gratuïtes sobre la capacitat de la gent d'emetre el seu vot, des d'una posició prepotent i de possessió de la veritat absoluta. Posar a votació unes opcions de govern o decisions sobre actuacions a realitzar vol dir confiar en les persones convocades i tot allò que posi en dubte la seva consistència va en contra del sentiment democràtic que ha de presidir qualsevol societat que es tingui per demòcrata i plural.

Hi ha persones, més de les que ens creiem i que es retraten, que no creuen que les persones tinguin criteri a l'hora de decidir, i d'aquí la resistència a sol·licitar l'opinió oberta a la gent. Hi ha països que de la pràctica dels referèndums n'han fet la base de la seva vida en comú. Tots coneixem el cas de Suïssa on tot sovint se'ls demana que opinin sobre temes ben diversos, abans de posar-ho en pràctica. A casa nostra són rares les ocasions que podem opinar, i quan ho fem encara se'ns qüestiona.

Aquests dies hem pogut sentir una de les persones que es creu viure per sobre del bé i del mal. Com molt bé deia un articulista, potser pel fet de ser premi Nobel pensa que està per sobre dels altres i que la seva opinió és millor que no pas la de tot un país. L'escriptor Vargas Llosa en més d'una ocasió ha afirmat que els opinadors o votants, com és el cas de Colòmbia, han votat malament. S'han equivocat. Ho va dir en relació al Perú i també a casa nostra.

Malauradament hi ha massa condescendència vers aquests personatges que es creuen Déu, i se'ls fa massa cas. Tot i que obtenen fracassos, com seria el cas del seu suport a Valls, a Barcelona, o a Ciudadanos, a Espanya, continuen a les primers pàgines dels diaris, i la seva opinió és respectada i fins i tot considerada com a tesi a tenir en compte. S'arriba a posar en dubte l'encert de la voluntat de tot un país, en contraposició del que pensa l'escriptor.

Cadascú de nosaltres, en algun moment ha tingut la temptació de voler interpretar el vot dels altres i les ganes de poder-hi incidir com per voler-los fer veure clarament la realitat. Acceptar que els altres puguin opinar diferent de tu és clau per a qualsevol persona que es tingui per demòcrata, i aquesta sensació de tenir la raó sempre, és molt negativa per a la convivència de tots, donada la gran diversitat. És cert que la població és manipulada, però això no vol dir que les persones no tinguem criteri i puguem discrepar d'aquells que per el motiu que sigui esdevenen personatges notables, que els mitjans de comunicació en parlen, destacats de la resta de mortals.

Ruta literària per la ciutat de Vic

Hem tornat a Vic, però en aquesta ocasió no pas per acomiadar ningú, sinó per gaudir literàriament d'una part de la ciutat, la que hem pogut recórrer en tres hores. La riquesa i la història de la ciutat, en aquest cas, culturalment, és magnífica i dóna per fer-hi moltes passejades i descobrir racons que a vegades has passat per alt, i referències històriques, i avui literàries, que il·lustren els diferents personatges nascuts o relacionats amb la ciutat de Vic.

Des de Balmes, Verdaguer, Joaquim Salarich fins a M. Àngels Anglada, Lluís Solà o Víctor Sunyol, per posar uns pocs exemples, hem recorregut els espais relacionats i hem escoltat recitar breus narracions dels seus autors. En Pere Tió ha estat qui ens ha conduit pels carrers de la ciutat, seguint el llibre del qual n'és autor. La Margarida n'ha estat la rapsoda.

Ha estat una agradable matinal de diumenge que hem iniciat a la cantonada del carrer Manlleu, a la Farmàcia Genís, continuant per la Rambla del Carme, Davallades, la Plaça, el carrer de la Riera fins a la plaça de la Catedral. Hem tingut la sort de visitar l'Arxiu i Biblioteca Episcopal, que ens han obert les portes especialment, on hem contemplat el llibre de les mosques, del qual parlava l'escriptor de Roda de Ter, Emili Teixidor.

Hem d'agrair al Patronat d'Estudis Osonencs l'oportunitat de seguir aquesta ruta literària, tan ben dirigida per en Pere Tió.

Qui ha posat benzina al foc?

És interessant llegir segons quines opinions d'articulistes i escriptors sobre l'actuació de la policia a instàncies judicials, tan emparentades amb el poder executiu espanyol. Avui us recomano l'article al diari ARA, Ja són a l'abocador de la història, de l'escriptor Suso de Toro. El subscric totalment i  felicito el seu autor per explicar les coses d'una manera tan simple i entenedora.

Realment és la ignorància del president del govern espanyol el que ens fa tan mal als catalans, però també la mala fe d'alguns polítics del PP català, persones que no han estimat mai el país i que sempre han buscat excuses per menysprear Catalunya i confondre els seus socis de Madrid. M'heu llegit més d'una vegada l'enveja respecte al País basc on sempre ha posat per davant el país, sense perdre la seva ideologia dretana. A Catalunya el PP català sempre s'ha posat al costat del PP espanyol per torpedinar les nostres lleis, institucions, cultura i llengua.

Vivim uns moments difícils que no podem destensar sota el perill de resultar esclafats per la intolerància, la falta de democràcia i la desaparició dels nostres drets civils, no ja com a poble, sinó com a persones que defensem la nostra identitat.

Hauria estat molt fàcil evitar la situació actual, i menteix qui diu que ha estat provocada pel govern català. Amb un govern espanyol mínimament intel·ligent no hauríem arribat a exigir la independència. Només quan et sents trepitjat, menystingut i arraconat, és quan decideixes aixecar el cap i prendre la iniciativa. Segur que el govern català ha pres decisions equivocades, però qui ha posat benzina al foc ha estat el PP, amb un reguitzell de ministres que em resisteixo a anomenar en aquest bloc.

Ells s'aprofiten de les nostres baralles i pals de cec

Ahir al vespre vaig veure el reportatge de 30 minuts, de TV3, i no el programa d'en Jordi Evole, entrevistant el ministre de l'Interior. Ja us he dit més d'una vegada que no sóc masoquista i prefereixo patir amb un reportatge sobre el jihadisme que no pas haver d'aguantar imbecil·litats del ministre. L'endemà sé que puc llegir els comentaris a la premsa, i m'estalvio el calvari.

Ens trobem en el període quadri-anual de veure qui la diu més grossa. El ministre Jorge Fernández n'és un especialista, però no queda curt el mateix Rajoy, tot i el poc que s'expressa, ni la Sánchez-Camacho o, per canviar de color, el senyor Herrera. Bé, en aquest cas se li perdona perquè el noi fa temps que naufraga i no sap com sortir del llot.

Entretant, i sense que ens n'adonem, el ministre Wert va treballant per deixar sense efecte tot allò que aprova el nostre Parlament que, si no vigilem, ben aviat quedarà com una relíquia, més testimonial que res més. En aquests moments no és només el català com a llengua vehicular, sinó que estem parlant de la taxa per al cinema i els toros. No en tingueu cap dubte, però ben aviat podreu assistir a una corrida de toros a la nostra capital.

I tot això passa mentre els nostres polítics, i nosaltres mateixos, ens estem tirant els trastos al cap, incapaços d'anar amb la veritat per davant passi el que passi. Recordeu Aznar. Es barallen dins de CIU, i aquests amb ERC... per una falta de visió estratègica i massa orgull. Voldria recordar les paraules de l'empresari i escriptor Xavier Roig quan recorda a ERC que sense Mas el trajecte sobiranista no hauria arribat tan lluny. ERC sempre s'ha enganyat a sí mateix, creient-se més potents del que veritablement són. Després els hi arriben els desenganys. Ni amb Junqueres ho podran aconseguir. Que tinguin en compte que no els vol ningú més. Ni tan sols ICV, tot i que està faltat d'amor per totes bandes.

La confessió de Jordi Pujol, els catalans i el 9-N

Antoni Puigvert escriu avui, a La Vanguardia, la quarta part de la carta a un amic arran de la confessió de Jordi Pujol i tot el que se n'ha desprès fins ara. Puigvert, amb qui no sempre coincideixo, és dels periodistes que es fan llegir, perquè el seu to no és agressiu ni tampoc és un escriptor monotemàtic. Pots estar-hi d'acord o no, però sempre hi trobes com a mínim alguna aportació que et fas teva.

Avui dóna un toc d'atenció als catalans que sempre es creuen que som els bons en comparació amb la resta d'Espanya. Té molta raó en fer-nos veure que massa vegades pequem d'excés d'orgull, i ens creiem que som superiors. Jo sempre he pensat que tenim trets que ens diferencien, però en cap cas com a millors ni pitjors. Hi ha tòpics que trobem molt escaients als espanyols, que també ens hem d'aplicar, i si a nosaltres no ens agrada, a ells tampoc.

La confessió de Jordi Pujol porta cua i no s'acaba aquí. En això hi insisteix molt la que havia estat parella de Jordi Pujol Ferrusola, la que es va trobar amb l'Alícia Sánchez-Camacho, i que encara no ens han explicat la trama. D'alguna manera Manuel Cuyàs, l'autor de les memòries de Jordi Pujol, volia, en un escrit que no recordo on l'he llegit, disculpar-se com si se'l culpés de no haver dit res sobre els diners de la herència paterna.

La confessió de Jordi Pujol fa que passem d'un extrem a un altre. D'idolatrar el president a negar-li cap mèrit fins ara reconegut. És cert que els finals són comprometedors i poden desfigurar tota la història d'una persona, però tampoc es tracta d'un acte realitzat a darrera hora, sinó que fa més de trenta anys que dura.

A poc més d'un mes de l'onze de setembre, el pes de la confessió és gran i encara que es comenci a desautoritzar les persones que negaven cap efecte negatiu, tampoc es fa en la magnitud que s'hauria de suposar. Estic d'acord amb Xavier Roig quan diu que l'únic president que pot portar a les urnes el 9 de novembre és Artur Mas, i cal que Junqueras ho tingui clar i el seu partit no el deixi a l'estacada. El conseller Vila diu que si el Tribunal Constitucional veta la consulta, no es trauran les urnes al carrer, i per més que diguin els amics d'ERC, aquesta pot ser la gran veritat del dia 9 de novembre.