La democràcia és el sistema polític menys dolent

Quan parlàvem de democràcia i en valoràvem resultats sempre arribàvem a la conclusió que era el sistema menys dolent de què disposàvem, però no sé si era una manera còmoda de tancar el tema i no empantanegar-nos a buscar-ne un altre. Avui que observem com un nen mal criat i no gaire llest pot haver arribat a ser el president de la primera potència mundial, t'adones que la democràcia no té els filtres suficients per evitar errors com el dels EUA.

Quan dic llest no em refereixo a la capacitat d'assolir la presidència dels EUA i tants milions de patrimoni, que crec que ho ha demostrat sobradament, sinó a l'intel·lecte, a la capacitat de mantenir una conversa de cert nivell, amb educació i saber estar i no fer el ridícul, i evitar provocar mals irreparables. Ambdues capacitats són diferents i queda demostrat massa sovint que és millor ser murri que no pas intel·ligent

Si els EUA coronen personatges com Trump, no ens ha de venir de nou que per Espanya hagin passat figures com Aznar i M. Rajoy, que potser han utilitzat correctament l'estratègia, cadascú la seva, però que han estat unes persones grises que han incentivat la violència i ens han dut a l'atzucac on ens trobem.

Catalunya necessita bons polítics, líders intel·ligents i amb esperit de servei, per capgirar una situació que ens té a tots atrapats i no es veu ningú amb capacitat per alliberar-nos-en. Tenim un president de govern que és mot intel·lectual, però poc realista i massa provocador, quan la situació reclama estratègia, poc soroll i fermesa, i no sortir amb ciris trencats. 

Continuo pensant que la democràcia és una bona eina, però ens falta saber-la utilitzar correctament.

Reflexions d'un brillant ministre

El ministre d'Interior actua com un disc ratllat i és la simplificació de la ment humana, amb moltes mancances i recursos. Ja sé que jo també semblo un disc ratllat parlant d'ell, però per més que intento veure-hi aptituds no les sé trobar.

Els fets d'ahir a Vilanova i la Geltrú varen venir com l'anell al dit per al Partit Popular. Actes com aquests els van molt bé perquè els presenten com a víctimes a qui cal compensar amb els vots. Segur que desitjarien que això passés més sovint, i en tenim prou exemples d'utilització de desgràcies com a excusa per aconseguir la bondat del vot. No sempre els surten bé, com va ser molt evident en les eleccions generals en què es presentava per primera vegada el senyor Rajoy. Allà els va sortir el tret per la culata.

Ahir, per més que els manifestants portessin pancartes contra els desnonaments, per al senyor ministre tot va ser motivat per la dèria sobiranista, que provoca aquesta crispació constant arreu. El senyor ministre no sap dir res més, però per més que ho repeteixi una vegada i una altra, no aconseguirà que sigui un fet. A mi, senyor ministre, qui em crispa és vostè i totes les mesures que pren el seu govern per fer-nos, als catalans, la vida impossible. Això és el que m'ha fet canviar l'opinió sobre la millor solució per als nostres mals.

El senyor ministre sap que sense la participació de CIU en el bloc sobiranista, els anhels de la majoria dels catalans no seria la independència ni tan sols el dret a decidir. Si el govern espanyol, amb PP ara i PSOE abans, hagués estat més llest i no s'hagués deixat portar per l'orgull desmesurat, hauria deixat sola ERC en aquesta iniciativa, i el resultat hauria estat un èxit per als interessos espanyols. 

ERC també sap que si s'ha pogut avançar tant, ha estat per l'empenta de CDC i el president al capdavant. Ho sap i per això té tants problemes existencials davant dels resultats electorals d'aquest diumenge. Per una banda vol guanyar CIU, però per l'altra no vol que el president pateixi una greu derrota, que posaria en perill tot el camí que s'ha recorregut fins aquí. 

El senyor ministre ho sap, o ho hauria de saber si tingués dos dits de front, però ja se sap que si ocupa el lloc que ocupa, és per obra i gràcia d'un president que premia els fidels al marge de les seves capacitats.