Criticar, no importa què!

Avui a l'hora de dinar, aprofitant que estava sol a casa, se m'ha acudit engegar la televisió. Tenia sintonitzat el canal 3/24 de la televisió catalana i estaven retransmetent una compareixença del líder del PP, el senyor Feijóo. No he tingut temps d'assabentar-me des d'on es feia la retransmissió ni el motiu, ja que he hagut de tancar corrents la televisió per evitar posar-me més nerviós del compte. He pogut escoltar tan sols la resposta i agraïment del senyor Feijóo al representant de Vox, i l'inici de la intervenció de la representant del PSOE. No podia aguantar més.

Crec que els nostres polítics s'haurien d'adonar que els seus discursos cansen, bàsicament pel fet que aprofiten qualsevol excusa per atacar l'adversari, col·locant-se medalles i malparlant l'adversari, simplement pel fet de ser antagonistes i aspirar a aconseguir o mantenir el poder, segons sigui el cas, sense importar-los gens de què es tracta el debat.

Aquest cansament propicia que la gent deixi d'anar a votar quan es convoquen les eleccions, o es decanti per formacions polítiques sense experiència de govern i amb discursos populistes i enganyosos. La conseqüència és el deteriorament de la convivència, la concentració de la riquesa en poques mans, incrementant el desequilibri social i econòmic de la nostra societat i, si em forceu, l'amenaça de conflictes bèl·lics i un daltabaix.

Puc entendre, però no justificar, que tot s'encomana, i veient el paper que juga el president dels EUA, ja no es pot fer més el ridícul. El problema és que té molt poder i pot fer molt mal.

Seria demanar molt que els polítics de torn es dediquessin a construir en lloc de destruir sistemàticament, sense aportar alternatives viables i coherents? Els ciutadans els ho agrairíem.

Racisme

He llegit a la premsa que l'aficionat de l'Espanyol que va insultar al jugador de l'Athlètic de Bilbao, Iñaki Williams, l'any 2020, ha acceptat la condemna d'un any de presó, que entenc que no haurà de complir, més enllà que no hi reincidís.

Em sembla molt bé que els insults racistes que pateixen els jugadors de futbol per raó del color de la pell, siguin penalitzats. Només d'aquesta manera algunes persones entenen que no es pot anar pel món insultant. Em preocupa, però, que no sempre acaba de la mateixa manera i encara menys en persones que tenen una responsabilitat més gran davant la societat.

Els nostres polítics, per exemple, pel fet de ser on són tenen més responsabilitat a l'hora d'actuar i parlar que qualsevol altre de nosaltres que passem més desapercebuts. El delicte és el mateix, però la repercussió és totalment diferent. Hi ha persones, que pel lloc que ocupen, són un mirall per a moltes altres i això s'ha de tenir en compte a l'hora de jutjar els seus actes.

En discursos al Parlament o el Congrés de Diputats, o en rodes de premsa escoltes afirmacions que són greus i totalment racistes i no passa res. Ens hi hem acostumat i és com si sentíssim ploure. I això és el que no es pot acceptar. Qui ostenta un càrrec representatiu ha de ser molt curós en les seves manifestacions i la Justícia ha d'actuar d'ofici, sense necessitat que les persones injuriades hagin de fer cap denúncia. 

Vivim un temps que es permeten massa coses. Sembla que si no hi ha un desastre no cal dir res i d'aquesta manera ens anem habituant a sentir frases injurioses. Cada vegada hi ha més xenòfobs a casa nostra i això caldria solucionar-ho de soca arrel. El problema és que el món de la Justícia està prou embolicat, amb uns jutges que estan més per fer política i interpretar subjectivament les lleis que no pas en fer-les complir, agradin o no.

És bo que als camps de futbol els aficionats es comportin i estiguin més pendents del seu propi equip, perquè millori, que no pas en molestar l'adversari. Cal, però que el bon comportament i l'educació i el respecte imperi a tot arreu, i encara més a les institucions que ens hem creat per governar-nos.

Havíem de ser molts més

Vivim uns anys de moltes trifulgues, amb massa guerres en marxa, algunes que són notícia de primera pàgina, però moltes més que tenim mig oblidades o bé oblidades del tot. Només les persones a qui els afecta ho tenen present, perdent familiars i amics, i el seu patrimoni, però també perdent la il·lusió de viure.

I les guerres ho capgiren tot. Ens desfan els nostres plans i són cruels amb les persones. Avui hi havíem de ser més persones. Probablement, la majoria desconeguts, però ens hi hauríem d’haver trobat i hi ha faltat la gran majoria.

L’altre dia em corroboraven que la convivència no és fàcil, i que nosaltres encara ho posem més difícil, però hem d’intentar aprendre’n i estimar.

Quan escolto discursos de personatges com Trump, Aznar o Felipe González, per esmentar-ne només tres i que les seves paraules tenen efectes, em fa vergonya pensar que ho puguin dir i pensar. Amb ells no aconseguirem la bona convivència. Perquè conviure vol dir renunciar, però no deixar-te trepitjar, i mentre el seu discurs sigui present i tingui seguidors, no serem feliços i hi haurà guerres i no ens hi trobarem tots els que hi havíem de ser.

Prou genocidi!

És molt trist que després de tant temps denunciant el genocidi que està cometent el govern israelià contra el poble palestí, ens trobem en la mateixa situació. Tot queda en denúncies i exclamacions, però els morts continuen augmentant. A què esperem? 

S'amenaça amb represàlies sense tenir la certesa que es puguin complir, o fins i tot, sense que es vegin gaires ganes per part dels països europeus, de portar-les a la pràctica. Correm el perill de quedar-nos amb l'anècdota. Prohibir la participació d'Israel al festival d'Eurovisió? Tancar l'oficina comercial de la Generalitat a Tel-Aviv? 

Fa temps que el Tribunal Penal Internacional va emetre ordres d'arrest del president Netanyahu, i de què ha servit? No només perquè té aliats poderosos que l'emparen, com els EUA, sinó perquè no hi ha manera de fer-lo asseure a la cadira dels acusats de crims de guerra.

És indignant veure tot el que passa. I ara ens lamentarem dels trets que han rebut diplomàtics europeus en la seva visita als territoris ocupats. I dels milers de morts, víctimes de les bombes, però també de la fam? No es tracta de manca de sensibilitat, sinó de maldat injustificable, i emparada pel silenci de tots els estats. 

Qui es creu tot el que declaren els governs europeus quan es posen a la boca el govern israelià? Algú confia que es farà alguna cosa per fer desistir la crueltat de les autoritats israelianes? 

Se'ns acaben les paraules. Aquest odi que s'encomana i que no hi ha manera de fer fora. Ens resulta més fàcil pensar en tot el que va passar el segle passat, que no pas aguantar la mirada davant d'uns fets que estan succeint en aquests moments.

He acabat el vocabulari. Em repeteixo. És indignant! No ho podem aguantar més. Hem d'exigir els nostres governants que es deixin de discursos i passin als fets. Si necessiten el nostre suport que ens diguin què volen que fem, però nosaltres sí que sabem que han de fer: tallar tots els vincles amb els genocides, costi el que costi. Fora embuts!

La segregació residencial i els habitatges protegits

M'ha semblat molt interessant l'entrevista del diari ARA al geògraf i professor de la UAB, el senyor Oriol Nel·lo, de qui acostumo sempre a llegir els seus articles. I voldria destacar el punt on parla de la segregació residencial, un mal estructural, i on ressalta la problemàtica del nostre país, amb un dèficit d'habitatge social i protegit, que no es pot comparar amb altres països europeus. Estem parlant d'un percentatge del voltant del 2%. I és que, a part que l'administració pública no està construint habitatges socials, els que teníem de l'època dels nostres pares varen perdre aquesta especificitat, i s'han venut al mercat lliure. Tot un desastre! 

    La llàstima de tot plegat és que aquest dèficit d'habitatge protegit surt molt als diaris i als discursos polítics, però tot queda en això, en paraules i promeses, però avançant molt a poc a poc, si és que s'avança. A la nostra vila d'Arenys fa molts anys que es parla de la construcció d'habitatges socials al rial del Bareu. Sembla que finalment es faran, però hem de tenir molt clar que amb això no n'hi ha prou.

    A la nostra vila, com passa a molts llocs, hi ha molts pisos buits que es podrien rehabilitar perquè entressin al mercat de lloguer o venda en qualitat d'habitatges protegits, i aquí el nostre Ajuntament s'hi hauria de dedicar plenament. Ja fa anys que la plantilla municipal va augmentar fins a tres places d'arquitectes, un dels quals havia de dedicar-se plenament a l'ampliació d'habitatges protegits, per contrarestar aquesta mancança històrica. Què s'està fent?

    No pot ser que els nostres joves tinguin tantes dificultats per independitzar-se i formar la seva família, que molts hagin de marxar del seu municipi per poder comprar o llogar un pis assequible d'acord amb els seus ingressos, i en això hi hauríem d'estar treballant de veritat. Menys discursos i promeses i més efectivitat i resolucions.

    Aquest compromís ha de ser conjunt i s'ha de consensuar una política decidida cap a l'ampliació del parc d'habitatges protegits. És un problema que ens afecta a tots i l'hem de resoldre al marge d'ideologies, perquè d'això depèn en bona part el futur de la nostra vila.

Cansats de polítics inútils

Tal com us comentava ahir, el senyor Pedro Sánchez ha volgut passar pàgina molt ràpidament de les eleccions municipals i ens ha plantificar unes noves eleccions, mig any abans del que estava previst. Es tracta de portar la veu cantant i demostrar que no té por als resultats. Tothom sap, però, que no ho té gens clar i que haurà de fer mans i mànigues per intentar capgirar la tònica dominant que el porta a perdre les properes eleccions, o si més no a veure com el PP i Vox sumen per fer-se amb el poder.

Les perspectives no són gaire bones per a totes les persones que creiem en la democràcia i, sobretot, en la defensa dels drets de tothom, també dels més dèbils, aquells que no ostenten el poder i que ho tenen prou difícil per subsistir en un món cada vegada més divers, amb un distanciament important entre rics i pobres.

També hem d'estar preocupats aquells catalans que estimem la nostra terra, que hem somiat durant tota la vida el reconeixement als trets diferencials, que hem lluitat per la nostra cultura, la nostra llengua. Sabem que si el PP governa i a més necessita del concurs de Vox, tot seran traves i perdrem els pocs drets que hem estat capaços de salvar.

No he cregut mai en la teoria de com pitjor ens ho plantegin millor ens en sortirem. Està vist i comprovat que la nostra capacitat de resposta i enfrontament als poders que pretenen aniquilar-nos és nul·la. No només som incapaços de fer-hi front, sinó que a més ens dividim i ens tirem els plats pel cap.

Sorprèn, per no dir que emprenya, sentir els discursos dels líders de Junts i ERC demanant unitat davant el repte de perdre bous i esquelles. No sé si no s'han adonat que estem farts dels seus discursos inútils. Estem cansats dels sermons del senyor Junqueras, les declaracions de la senyora Vilalta, de les excuses del senyor Turull, i així podria continuar amb altres exemples i protagonistes.

No han vist la resposta de la gent en aquestes eleccions, amb un nivell de participació ridícul? No creuen que això anirà a més si no són capaços de capgirar el discurs, però sobretot, l'actitud i les maneres?

Estem molt cansats dels polítics d'avui i necessitem un relleu ja! Els volem a casa i necessitem cares noves. Calen polítics que donin la cara, que siguin coherents, honestos i deixin de tractar-nos com a criatures. Els hi reconeixem els mèrits i el sofriment patit, però sisplau quedin-se a casa i deixin que nous protagonistes entomin la situació. No maregem més la perdiu! ja ens han complicat massa l'existència!

El trist paper del nostre president

Les declaracions del president de la Generalitat reclamant el traspàs de Rodalies cansen i deixen en evidència la mediocritat dels nostres polítics i expliquen per què ens trobem en la situació que som. Si el govern actual és el millor a què podem aspirar i és el que ens mereixem, n'hi ha per apagar el llum i quedar-nos a casa a les fosques.

Com es pot tenir la barra de fer aquest discurs i no ser capaç de tancar-se en banda per exigir el que la societat catalana demana des de fa tant temps? Per què ens expliquen històries de pactes amb el PSOE, quan són incapaços d'exigir temes tan transcendents per al país? El discurs d'ERC no s'aguanta per enlloc!

Ens volen fer creure que tenen clar el millor camí per aconseguir rèdits de Madrid, i es fan un tip d'empassar-se gripaus sense resoldre cap dels principals problemes que tenim. El president Aragonès és conscient que Rodalies està a la ment d'una gran part de catalans, i vol fer veure que és sensible a la problemàtica i que s'esforça per resoldre-ho. Ja no volem més enganys!

Des del primer dia el govern d'ERC ha demostrat les seves mancances, la falta de lideratge i de trobar solucions als molts problemes que patim. Estem cansats d'aguantar uns polítics que no donen la talla, i només busquen mantenir-se en el poder, sense aconseguir res. 

Podríem anar repassant les diferents conselleries amb els respectius consellers i conselleres, i ens adonaríem de quin és el seu nivell. Comencem per Educació? O potser ja se n'ha parlat massa i ha quedat prou en evidència la seva mala praxis, canviant instruccions un dia rere l'altre? Potser s'ha fet millor des de Territori, cedint davant el PSC en temes que ens havien presentat com a inamovibles?

Està vist i comprovat que tenim un govern de circumstàncies que no ens fa avançar en res, i que tot queda supeditat a la voluntat de Madrid, i a sobre ens volen fer veure que en saben tant de negociar i aconseguir beneficis per a Catalunya. En què ens han sorprès agradablement? Només són capaços de fer discursos, Rufián o Junqueras, alliçonadors, però que no porten enlloc. 

Avui, quan llegia l'article del president al diari ARA, m'indignava, perquè s'ha de ser molt descarat com per atrevir-se a opinar sobre un tema que afecta a tanta gent i que no han estat capaços d'aconseguir res. Qui es pot creure que ara ho faran millor? Sisplau, que deixen el lloc a gent més competent i se'n vagin a casa!

La renúncia a l'OTAN

Sembla ser que en les converses entre Rússia i Ucraïna, estarien arribant a un acord perquè Ucraïna no ingressi a la OTAN, una de les condicions que Putin imposava per deixar de bombardejar el país. De moment no està tancat, però ahir el president ucraïnès ja ho mig avançava.

Els dubtes que jo tinc és si amb això n'hi haurà prou perquè la guerra s'acabi. Putin demanava molt més. Volia una rendició amb lliurament de les armes, el reconeixement de la independència de les repúbliques de l'est d'Ucraïna, l'acceptació de l'annexió de Crimea, i no sé si encara em deixo alguna cosa més.

Putin no pot fracassar, després de tot el que ha fet. N'ha de sortir victoriós als ulls del seu poble, i no es pot conformar amb poca cosa. Per altra banda hi ha un dubte que plana entre la gent, i és la seguretat d'Ucraïna més enllà de l'OTAN. Qui protegirà Ucraïna d'una nova aventura del dirigent rus?

Entenc que el més important en aquests moments és la pau, i s'ha de fer el possible perquè s'aturin els bombardejos i la mort de víctimes innocents. El diàleg ha de ser profund, i ha de poder garantir una pau estable i permanent.

Quan arribi la desitjada pau, caldrà analitzar què hem fet malament tots plegats i quines han de ser les conseqüències de tot el que ha passat. No es pot tancar un conflicte com si res no hagués passat. Hi ha hagut morts i destrucció del país, i això no es justifica amb res. Penso que Putin no pot sortir victoriós, però molt em temo que és l'única possibilitat perquè així s'acabi la guerra.

Tots hem estat molt pendents del que passava a Ucraïna. Si arriba finalment la pau, caldrà analitzar què més està passant al món, i com es poden resoldre conflictes, com el de Síria, per acabar d'una vegada amb la incoherència dels discursos d'Occident i la prepotència de Rússia.

Els malpensats no ho acabem de veure clar. Tot i que Putin se'n surti amb la seva, haurà quedat en evidència la resistència d'Ucraïna, amb el seu president al capdavant. Això de ben segur que a Putin no li  agrada, i no voldria pensar que ja té una jugada preparada perquè el president ucraïnès i el seu país, no puguin celebrar l'acabament de la guerra, com una pírrica victòria del dictador rus.

Avui la pluja compensa el desengany polític

Després de moltes setmanes de demanar-la, sembla que finalment ha arribat la pluja tan necessària. No sé si amb la sequera que hem patit, n'hi haurà prou amb la pluja que caurà, però hem de ser optimistes. No tot ens ha de sortir malament. Ens queixàvem després d'una setmana de núvols, sense pluja. Ens estafaven el sol, però no teníem la recompensa de la pluja. Els nostres camps estan secs, i els pantans sota mínims ja no ens garantien l'aigua de beure.

Aquest matí plujós, he posat un moment la televisió mentre em preparava l'esmorzar, i estaven retransmetent el discurs del president del govern català, Pere Aragonès, com a membre d'Esquerra Republicana de Catalunya, en la conferència nacional del partit que se celebra a l'Hospitalet de Llobregat. M'ha sorprès que no era un tall de la seva xerrada, sinó que tot feia pensar que retransmetrien tot el discurs. He acabat apagant la televisió.

Aquests discursos dirigits als membres del partit m'imagino que serveixen per engrescar-los, a base de tòpics i retòrica que no porta enlloc, més enllà d'animar-los a continuar ocupant els seients en els seus llocs públics. Parlen de treball pensant en les persones, quan pateixes la gran separació que hi ha entre la seva feina i la societat a la que diuen servir.

No és cert que ERC hagi estat sempre al costat de la ciutadania. És fals que el seu objectiu principal sigui servir la ciutadania. Res més lluny de la veritat. Es clar que això ho podem aplicar a la resta de partits polítics, però avui és el cas d'ERC.

La ciutadania viu molt lluny dels polítics, i està molt desenganyada. La corrupció és un bon motiu per no fiar-se de ningú, però no només la corrupció, sinó la poca feina que es fa pensant en la població que els ha votat. La ineptitud de molts dels dirigents polítics, que no tenen la capacitat mínima per liderar un projecte polític. Però també les mentides repetides que els sentim a dir. Els polítics s'han acostumat a mentir, i ERC  té molts exemples propers a nosaltres que ho ratifiquen. 

Com és que la televisió pública de Catalunya, en un noticiari del seu primer canal retransmet sencer un discurs d'un dirigent d'un partit polític? Això es fa sempre? Potser no segueixo prou la televisió com per entendre que no hi ha res més important que escoltar un dirigent parlant als seus militants, com ho han de fer per aconseguir més poder. No crec que això sigui un bon exemple. Sort que avui plou i això ens podrà alegrar el dia!

L'extrema dreta és frenada a França

Després d'una tendència al creixement de l'extrema dreta a Europa sembla que França ha aconseguit aturar-ho i els resultats de les eleccions regionals d'aquest cap de setmana no els ha estat tan favorables com es pensàvem i molts temíem. No sé si s'haurà aconseguit frenar aquesta tendència i a partir d'aquí revertir-la.

Seria bo pensar que la cosa va per aquí ja que les expectatives de futur a Europa, amb Espanya inclosa, no eren gaire bones. El populisme de l'extrema dreta estava fent molt mal i arrossegant la dreta més autoritària com en el cas espanyol.

El que en tot cas és preocupant és l'alt índex d'abstenció, que supera el 60%, encara que es tracti d'eleccions regionals. No és bo que la ciutadania deixi de votar i per tant d'interessar-se per qui ha de governar les institucions públiques. És una renúncia a la responsabilitat de la cosa comuna, la vida en societat que tan ens condiciona. No votar equival a no interessar-te per allò que passa més enllà de casa teva i t'impedeix, si més no moralment, criticar res del que els polítics puguin acabar fent.

No pretenc fer una anàlisi de la repercussió política en un país que desconec i no en faig un seguiment com per treure'n conclusions, sinó tan sols esmentar el que és de sentit comú. Sovint reclamem la nostra participació en les decisions polítiques, i si no votem ens contradiem. Entenc que a vegades es fa difícil elegir entre les opcions que es presenten, i no sempre hi trobem les diferències que ens determinin per una o altra opció, però aquesta és la nostra obligació com a membres d'una societat, i ara més que mai quan veus segons quins discursos que caldria eradicar per sempre.

La taula del diàleg abans o després de l'estiu

Una de les discussions entre ERC i JxCat a l'hora de fer el pacte de govern, ha estat la seva fe en la taula de diàleg amb l'Estat. Els primers consideren que és important reprendre les negociacions mentre que JxCat considera que és una pèrdua de temps perquè el govern de Madrid no hi creu ni vol anar més enllà de com s'interpreta la Constitució espanyola.

Si una cosa ens han venut darrerament és la voluntat de tornar-se a asseure en aquesta taula i fer-ho abans de les vacances d'estiu, per allò de no allargar-ho massa i que no s'acabi concretant. El president Aragonès ha demanat que sigui una realitat abans de l'estiu, però sembla ser que el govern de l'Estat no té tanta pressa i no ho veuria malament esperar uns mesos més i entretant solucionar temes puntuals.

L'experiència que tenim en la manera de fer del president espanyol és d'enganyar els altres de manera continuada. Fer grans discursos que no diuen res, moltes promeses ambigües que no s'acaben complint i qui dia passa any empeny. Pedro Sánchez és de llarg qui més ha incomplert les promeses fetes, i malgrat això aconsegueix tirar endavant. D'això es queixaven des de JxCat quan criticaven ERC per la seva innocència i bona fe.

No sé què acabarà passant amb la taula de diàleg, ni amb l'indult als presos polítics o amb la modificació de la llei de sedició. Pot molt ben ser que no acabi en res més enllà d'endarrerir qualsevol actuació des de Catalunya. Per aconseguir refredar la pressió que les bases dels partits independentistes fan als seus líders. Aquesta tàctica ha funcionat i el govern de l'Estat n'és plenament conscient. 

Rebutgem l'odi i la xenofòbia

El fet que després del 14 de febrer puguem escoltar discursos dins del Parlament català del nivell dels líders de Vox ens ha de fe pensar molt sobre les nostres actituds i la dels líders de la resta de partits polítics del país. És massa seriós com per no parar-hi a pensar i adonar-nos que estem malmetent el nostre món i permetent que brams xenòfobs i antidemocràtics inundin els nostres espais i les nostres institucions.

Avui, a Barcelona, Vox ha presentat quina serà la seva arma electoral i les principals idees que plantejarà per poder entrar al Parlament català. Més enllà de proclames centralitzadores i anticatalanes, que ja hem experimentat en altres partits polítics, com C's o el PP, hi trobem discursos xenòfobs que no hauríem de tolerar i que ens hauríem de preguntar si poden tenir recorregut democràtic, per més que defensem la llibertat d'expressió.

Una cosa és presentar-se per frenar el català i tots els drets que al llarg dels anys hem anat recuperant, però una altra és negar el dret a la vida a unes persones que formen part de la nostra societat, tant si ens agrada com no, i que hi han arribat per salvar-se de la mort i la injustícia. No podem permetre que aquesta mentalitat agafi impuls i inundi el nostre Parlament de manifestos racistes, amb arguments indefensables.

Estic convençut que molts, per no dir la majoria dels possibles votants de Vox, són incapaços de defensar els principis que predica el partit, però que s'amaguen sota l'ombra de l'anonimat i la força de la col·lectivitat desenfrenada i fanàtica, capaç d'aterrar el mur de la convivència i la justícia.

Ens haurem d'anar fent a la idea que els senyors i senyores de Vox formaran part del Parlament català i avergonyir-nos d'escoltar els seus discursos, però hem de tenir la valentia de rebutjar en tot moment les seves amenaces i reaccionar conjuntament al marge de les nostres diferències, però sempre sota l'empara de la justícia, el respecte i la democràcia.

A la busca i captura del vot

A qualsevol preu, la recerca del vot és primordial. No importa principis ni coherència. No serveix pensar en el passat i en tots aquells discursos polítics si no serveixen ara per acaparar més vots. L'exemple més evident és en mans del PP i, sobretot, del PSOE.

Les eleccions d'aquest novembre han de servir per recuperar vots que varen anar a VOX i C's. Aquests últims sembla que han tocat sostre o això és el que creuen els dos grans partits de sempre, i cadascun d'ells es baralla per esgarrapar vots. Gent desencantada amb Rivera i que poden tornar a estimar la dreta del PP o la dreta del PSOE.

Només això explica perquè en campanya electoral el PSOE juga amb la cara més dretana que pot, i acusa l'oposició d'esquerres, com Podemos, de ser una extrema esquerra. És cert que des de la posició del PSOE, en clau electoral, el discurs de Podemos està mooooolt a l'esquerra.

En tot això el principal enemic és Catalunya, que continua condicionant la política espanyola. La solució que pren el PSOE és la d'oblidar el diàleg i posar-se al nivell de C's i PP. No volen perdre vots d'enlloc. Després, si guanyen, ja matisaran, però ara és lluita ferotge per no ser considerats dèbils davant l'afronta de l'independentisme i el govern català.

Què passa a l'ANC?

En aquest darrer any només hem sentit a parlar de moviments que neixen, segons els seus impulsors, per aconseguir la unitat, quan el que està passant és tot el contrari: cada vegada estem més desunits i, el que és més greu, sense un full de ruta clar ni uns dirigents que generin confiança.

Aquest cap de setmana es funda la Crida. Què és i per a què servirà? Potser ho han explicat prou i sóc jo que no ho acabo d'entendre. Potser calia aquest moviment, però em fa tot l'efecte que anem creant estructures i ni s'avança ni es té idea de cap on es vol anar. 

Fa un parell de dies que es varen conèixer desavinences dins de l'ANC, on es criticava la direcció perquè no feia res, que es trobava aturada. Avui és la direcció qui critica el govern català titllant-lo d'autonomista i de no complir les promeses.

La posició on es troba l'ANC no és la mateixa en què es troba el govern. És important saber posar-se a la pell de l'altre abans de criticar, però això no treu que el govern no sigui culpable, potser més el propi president, d'anar creant expectatives sense base suficient, i decebre aquells que han pogut imaginar que tot era bufar i fer ampolles. És l'actitud del president i molts dels seus discursos el que, al meu entendre, fa mal al sobiranisme. Et ve a dir que la República és un fet, però després t'adones que no s'avança en res.

Tenim un problema de lideratge, de credibilitat i d'humilitat. El frec a frec entre ERC i PDECat, o com s'anomenin, no és bo i hi ha massa orgull propi i ganes de protagonisme. En aquests moments, estar al capdavant no és fàcil, però sí que se'ls pot exigir coherència, seny i estratègia, i de tot això el govern català n'és deficitari.

La coherència en política, un bé preuat

La coherència de les persones fa que puguis confiar-hi més o menys. En el cas de les persones públiques és important analitzar què diuen i què fan. Malauradament en política hi ha massa discursos per quedar bé, al marge de què practiquen els seus autors. Valors com la bona fe, el servei als altres o l'estimació i respecte a la diversitat, són cada vegada més absents en la política que es practica al nostre país.

Per un moment fem l'exercici de fixar-nos en polítics que probablement ens passarien desapercebuts, potser perquè no acostumen a sortir en les primeres pàgines dels diaris. Analitzem què diuen, com ho argumenten i fem-ne un seguiment. N'hi ha que fins i tot et fan dubtar dels teus principis i plantejaments, perquè hi veus una lògica, que potser no t'acaba d'agradar, però no només la saben vendre, sinó que t'adones que hi creuen i la practiquen.

Fixem-nos ara en aquells polítics que estan més o menys en la mateixa òrbita d'on ens movem nosaltres. Que pensem bastant el mateix i que no els considerem estranys. Mirem com actuen i assegurem-nos que no només són discursos amables, sinó que s'ho creuen i ho practiquen. No sempre és així, i això ens ha de fer pensar molt. 

Tots podríem fer un llistat de noms de polítics o persones públiques a qui elogiem la seva coherència. En algun cas ens podríem equivocar, potser perquè no som capaços de conèixer-los a fons, o perquè dissimulen molt bé el que fan, però l'exercici no és dolent, i probablement són les persones i no els partits els que ens han de fer decantar per donar-los la nostra confiança a l'hora d'exercir el nostre dret a vot.

Sóc conscient que els polítics amb poder de decisió ho tenen més difícil a l'hora de practicar la coherència a diferència d'aquells que pràcticament només poden opinar, però l'exercici d'estudiar les persones és igualment possible i pot esdevenir determinant.

Sensació de desgovern

He pogut constatar que la sensació que tinc de desgovern, d'improvisació, de dubte permanent i manca d'autoritat i credibilitat, com bé comentava ahir en el meu post, està força generalitzada. Ho veus a les xarxes socials, als diaris, a les notícies de televisió. No fa falta fixar-nos ni escoltar els grups de l'oposició, bàsicament C's i PP, que encara tenen menys credibilitat, per adonar-te que no anem bé, que ens falta un lideratge potent, que tingui les coses clares i ens tregui d'aquest atzucac.

Els polítics que tenim a la presó i a l'exili no es mereixen aquest impàs tan llarg i sense que es vegi el final del túnel. Segur que hi ha gent més vàlida que l'actual equip de govern, més desperta i amb capacitat de redirigir tot allò que s'ha torçat, perquè se n'ha torçat unes quantes de coses.

Fa pena el desgavell que hi ha, amb discursos contradictoris, un darrere l'altre. No, president, no anem bé!

Hem dedicat molt temps a lamentar-nos per la baixa categoria moral, ètica i política de molts líders de l'oposició, quan teníem uns dirigents que podíem estar-hi d'acord o no, però semblava que tenien idea d'on volien anar a parar i com. Després és cert que s'ha desmuntat molts castells, que s'aguantaven de manera molt fràgil, però és que ara, continua una oposició ridícula que no es mereix el país, i se li ha afegit un govern que fa aigües.

Hem llançat l'alarma, des de molts punts i per part de moltes persones, però no sabem trobar els serveis de rescat que vinguin a salvar-nos del naufragi. No sóc pessimista. Tant de bo ho fos, però crec que en aquest cas sóc molt realista. No ho podem jugar tot a una carta, la carta de la sort, del messies, de la carambola. Les coses no surten per ells mateixes si no hi ha un bon treball al darrere, i aquest, ara, el trobem a faltar.

No ens mereixem polítics com Lluís Rabell

Ahir vaig seguir per TV3 el concert organitzat per "Casa nostra Casa vostra" i em va servir per reflexionar sobre el tema que fa tants mesos que vivim, encara que sigui a través de la televisió o de les pàgines dels diaris. La realitat que ens avergonyeix i que potser no fem prou per evitar que la situació es perllongui encara més.

Em varen agradar més les paraules que la música, i em varen molestar les pauses per a la publicitat. Potser em va sobrar una part de la intervenció més polèmica, la que ha originat més controvèrsia a les xarxes socials, la de Jordi Évole. Ens queixem de la demagògia dels polítics, però sovint la premsa, i en aquest cas un periodista estimat i qualificat, també cau en el mateix parany, però el que més em molesten són aquells oportunistes que ho aprofiten per fer encara més demagògia, com és el cas de Lluís Rabell.

Rabell és un bocamoll que Déu ens guardi de no donar-li mai cap tipus de responsabilitat pública. Xerra perquè té boca, però és injust i mentider. Évole es va equivocar quan va parlar d'incompetència del govern de la Generalitat en el cas dels refugiats. Podem trobar moltes incompetències en el govern actual, no diré que no, però en el cas dels refugiats, són els Estats els únics que poden prendre decisions. L'alternativa seria la desobediència, però sense garanties, perquè ho hauria de permetre la Unió Europea.

Rabell que és un cagadubtes, que no saps mai què dirà ni què farà, i normalment dissimularà i es quedarà sense fer res, gosa donar suport a les paraules de Jordi Évole, quan no dóna suport al govern català per desobeir a Madrid! El millor que podria fer Rabell, si no es vol enfrontar amb Madrid i defensar la independència, és jubilar-se i anar a casa a cuidar l'hortet ben ecològic, i deixar-nos tranquils dels seus discursos i demagògia.

Els americans no ho tenen gaire més fàcil que nosaltres

No m'agrada gaire parlar dels Estats Units d'Amèrica perquè ho conec molt poc. Tot el que sé ho llegeixo als diaris i avui dia comences a tenir certs recels per la informació que t'arriba i com ho fa. De totes maneres el candidat republicà Trump bé es mereix quatre ratlles, si més no per dir que no ho puc entendre.

Avui a les notícies parlaven dels discursos que ha fet als Estats Units i a Mèxic, totalment diferents, com si fóssim una pila d'anys enrere i no tinguéssim la possibilitat de conèixer què diu en el mateix moment que ho fa. 

Al meu entendre és una manera evident de riure's dels ciutadans, tractant-los de babaus. Els demana el vot mentre els enganya. Em costa d'entendre que això pugui passar a la primera potència mundial, que són primers gairebé en tot. Que ens passi a nosaltres amb el Rajoy ho podem entendre, però ells!

El problema que tenen els americans en aquest moment és que l'alternativa tampoc és massa atraient. La senyora Clinton va tenir el seu moment i ara sembla que ens vulguin enviar al passat. 

Utilitzar el fet que és dona resulta una mica trist. Penso que és bo que una dona sigui presidenta, com també va semblar bé que un home de pell negre arribés a la presidència, però és important que tinguin la capacitat per ser-ne.

Des de la distància i amb la meva absoluta ignorància de la realitat dels Estats Units, em seria molt difícil donar una opinió o fer decantar el vot, però mal per mal, crec que l'opció Trump és negativa per a ells i, tenint en compte el pes del país, per a tots nosaltres.

A Espanya ens queixem d'haver d'escollir entre Rajoy-Rivera o Pedro Sánchez, però els americans avui no ho tenen pas més fàcil.

La invasió dels drons com a teràpia de campanya

Em permetreu que desenvolupi la meva particular teràpia per oblidar-me uns moments que estem en campanya i que hem d'aguantar discursos penosos i insults entre candidats, que encara ho són més. Aquesta teràpia consisteix en pensar en un cel ple de drons exercint de repartidors de paquets, per sobre de les nostres teulades i aterrant a les eixides.

Diuen, segons llegeixo a l'ARA, que es pensa en el 2017 per aquesta pràctica i que ja s'estarien fent proves, per part de les grans companyies distribuïdores de mercaderies. Per un moment m'imagino els voltants de Nadal i Reis, el cel ben ple de drons carregant televisions de plasma, neveres... 

Si ara tots caminem mirant cap avall amb els ulls fixos al nostre mòbil, d'aquí a dos anys la nostra mirada serà cap amunt observant les giragonses dels drons esquivant-se els uns als altres, i aterrant a les eixides per deixar-hi l'objecte de la compra.

Haurem de reforçar les portes interiors que donen a l'exida, perquè ja m'imagino el mal ús que se'n derivarà amb persones penjant dels drons i aterrant als patis per entrar a robar... Caldrà una normativa i probablement un codi de circulació especial, amb carnet per punts per aquelles comandes exprés que competiran per arribar abans a la destinació.

Es clar que si l'any 2040 es preveu que el 75% del parc mòbil mundial sigui per als cotxes sense conductor, molt abans podrem tenir els drons sobrevolant les nostres ciutats. Si en cinquanta anys de la nostra vida hem vist tants canvis, què no passarà en una trentena més!

Què sap si fins i tot Catalunya tindrà una llei electoral pròpia!!!

El prioritat d'avui era veure el Barça a Roma

El gran problema d'avui no el trobem a la frontera d'Hongria amb Sèrbia, tampoc en les reaccions a la trobada del Cercle d'Economia, ni en la inseguretat dels discursos de Junts pel sí o el senyor Baños al Telenotícies. El problema d'avui és no haver pogut veure el partit del Barça a Roma.

Crec que he entès el que passa amb els drets de retransmissió, i penso que hi ha gent que té motius per estar enfadat, com és el cas dels clients de Canal+ que han passat de poder veure-ho tot a perdre's partits com el d'avui.

Sé que puc semblar molt demagog contraposant la possibilitat de veure un partit de futbol amb els problemes de centenars de milers de refugiats en el seu tortuós camí cap a la llibertat, però, sense abusar-ne, crec que és important que hi pensem una mica.

Potser si ens acostumem a no veure els partits del Barça, ens entretindrem més en aspectes socials i serem més sensibles amb els problemes bàsics de moltes persones de països llunyans, però també del costat nostre.

Per cert, en la mini entrevista del Telenotícies de TV3 al cap de llista de la CUP he vist una persona molt convençuda i convincent. No enganya ningú i deixa molt clar qui no el votarà. Penso que molts sobiranistes d'esquerres poden sentir-se atrets per la claredat del missatge i la ruta a seguir.