Tot té un límit, o no?

Em pregunto si tot té uns límits que no es poden traspassar o potser no (?). La realitat supera la ficció en molts moments i en segons quins casos em resulta repugnant. No il·lustraré el meu post amb la imatge que el president dels EUA ha escampat burlant-se de l'expresident Obama i senyora. Fins i tot parlar-ne em resulta fastigós i he dubtat si treure el tema, però crec que hem de fer un esforç per denunciar que un desgraciat i malalt mental pugui continuar essent president d'un país com els EUA.

No acostumo a insultar i encara menys fer-ho públic, però en el cas de Donald Trump crec que queda prou justificat, i em sap greu. Com és possible que un personatge com aquest tingui un entorn que li doni suport i li permeti totes les bestieses i insults? 

Hauria de dir que no culpo directament al president per tot el que fa, perquè el considero incapaç de raonar i actuar com una persona humana amb cervell. Culpo a totes les persones que són al seu costat i s'aprofiten de la seva bogeria per viure bé. Culpo al partit republicà per permetre que un personatge com aquest lideri el seu partit i es mantingui com a primera autoritat dels EUA. Haurien d'estar avergonyits i fer-lo fora o dimitir.

No sé què més ha de fer perquè la gent que li fa costat es rebel·li i el faci plegar. El tanquin a la residència on hauria d'estar i no pas a la Casa Blanca, amb tot el poder per fer i desfer, maltractant els que li posen traves i aquells que no li agraden. S'ha de poder declarar la seva incapacitat per governar un país i fer-lo dimitir o retirar-lo. Quanta més gent haurà de patir per culpa de la seva bogeria?

Disculpeu-me el to d'aquest post, però em desespera llegir dia si i dia també tot el reguitzell de bogeries que diu i fa, i veure que ningú li para els peus. Si us plau, posem seny, i acabem amb tanta maldat i histèria. No pot ser que això que passa sigui real. Si fóssim al cinema diríem que el film és irreal i inimaginable. Tot plegat és molt trist. 

Em preocupa

Em preocupa el caire que està agafant la gestió municipal a la nostra vila. Cada vegada tinc més la impressió que davant de les dificultats s'opta pel camí fàcil, encara que aquest sigui en detriment dels vilatans. No pot ser que no s'encarin els problemes i es busquin solucions que no vagin en contra de la ciutadania. Que es renunciï a competències municipals amb l'excusa de la poca preparació dels nostres treballadors o pocs efectius. 

Darrerament, hem observat uns detalls que m'han cridat l'atenció perquè no estan en la línia d'oferir un bon servei, sinó més aviat de desviar la feina, posar-s'hi d'esquena i que ho resolgui una altra administració, o una empresa privada. Una altra cosa és mancomunar serveis, treballar conjuntament amb els pobles veïns, ajuntar esforços, però treballar i no treure-s'ho de sobre.

En el Ple d'ahir, per posar un parell d'exemples, es va fer palesa aquesta tendència que comento. El primer cas, i que considero greu, va ser l'aprovació, gràcies a la majoria absoluta de l'equip de govern, que els ajuts a les famílies dels alumnes de l'escola de música no es rebessin en el moment de formalitzar la matrícula, sinó posteriorment, obligant-los a fer la despesa sense tenir en consideració les dificultats que puguin tenir per realitzar-la. El motiu sembla que és alleugerir la feina dels treballadors municipals. Una raó que no pot ser més desafortunada ni més perjudicial per a les famílies afectades.

El segon exemple és el comentari que es va fer del rebuig, per part de la Generalitat, d'assumir les competències en el control de les llicències, la inspecció i les sancions als establiments d'oci de la vila. La idea era que fos la Generalitat qui ho seguís perquè ho faria més bé, m'imagino. No som capaços de fer-ho?

Puc entendre que els municipis estan mal finançats. Que hi ha problemes a resoldre com per exemple que s'hagi de finançar l'acadèmia dels futurs policies, i que després puguin marxar cap a un altre municipi més gran que els pagui millor. Hi ha feina a fer per no deixar a l'estacada els governs municipals, però aquests hi han de posar de la seva part i formar correctament els seus treballadors perquè donin el millor servei als vilatans i no s'excusin en la seva incapacitat o comoditat, per no atendre com ens mereixem.

Comentaris a les xarxes socials

Hi ha dies que em dedico a llegir els comentaris que es pengen a les xarxes socials i haig de dir que passo vergonya. Quan et manifestes, sempre corres el risc de dir coses que no són i, sabent això, procuro ser prudent i en tot cas avançar que és una opinió que pot estar equivocada. Hi ha persones, però que l'engeguen de dret sense reflexionar-hi, i potser allò que diuen és un disbarat. És cert que la majoria ho fan de manera anònima i, per tant, s'estalvien passar vergonya. La passem nosaltres llegint-los.

A vegades hi ha temes que són prou complicats d'entendre i esperaries llegir opinions de persones enteses que t'ajudin a comprendre l'article. Normalment, quan això passa, més aviat observes comentaris ximples que deixarien lluït qui els fa, si no fos que no sabem el seu nom.

Avui, per exemple, he intentat entendre l'escrit de l'ARA, "La Terra gira més de pressa i els dies s'escurcen", i m'ha resultat difícil. La majoria dels comentaris eren en la línia de l'ignorant que se'n riu, en lloc d'acceptar la seva ignorància. I així anem!

Arribat a aquest punt t'adones de la vulgaritat de molts comentaris i la facilitat amb què la gent critica les coses i els altres, quan queda demostrada la seva incapacitat per fer-ho igual o millor. I és per això que cal agrair les persones que un dia decideixen fer un pas endavant i dedicar una part del seu temps als altres, sigui en política o en ajuts socials. Perquè des de casa tot és molt planer. Tot es veu molt senzill, i és fàcil detectar els errors dels altres. Posar-s'hi al davant és tota una altra cosa.

Ens queixem que les coses no funcionen i probablement és cert, però ens costa molt agafar el timó i intentar millorar-les. És per això que caldria ser més cauts a l'hora d'opinar i criticar. No dic que no s'hagi de fer, però ser curosos i humils. De prepotents i savis més aviat en sobren.

Necessita millorar!

En un temps en què la paraula suspès està mal vista perquè podem traumatitzar els nostres alumnes, he pensat que el Departament d'Educació de la Generalitat i tots els seus membres també es mereixen aquest qualificatiu, no sigui cas que quedin traumatitzats de per vida!

No sé què passa en aquest Departament, però governi qui governi a la Generalitat, sembla que no hi ha manera que se'n surtin i van de mal en borràs. Ho enganxen tot i s'equivoquen contínuament, il·lustrant la seva incompetència desesperant. Com podem anar bé si un Departament que s'ha d'encarregar de vetllar per l'educació dels ciutadans del futur, actua de la manera que ho fa? 

Podríem fer un llistat de tots els disbarats que han anat acumulant al llarg dels anys. No es tracta només d'un trasbals continuat pels canvis de models educatius que els polítics de torn introdueixen, sinó també de la mala jeia del conjunt de treballadors, que no deuen ser pas tots nous, que s'entrebanquen davant de qualsevol actuació. Ara a l'hora d'adjudicar les places docents per al nou curs. Tan difícil és?

La mala traça del Departament provoca inseguretat als professors i professores que, a hores d'ara, no saben si la seva nova destinació és la que els varen adjudicar a començaments de mes o bé en serà una altra, amb tot el que això comporta. Jugar d'aquesta manera amb les persones no és just i els responsables del mal fer haurien de rebre'n les conseqüències. No n'hi ha prou amb reconèixer errors i repetir el procés, sinó que cal reclamar responsabilitats, penalitzacions i, si fa el cas, expulsions.

No pot ser que tot funcioni d'aquesta manera. Molt d'interès a assumir competències, però després un s'adona que el personal encarregat de gestionar-les és incapaç de fer-ho amb un mínim de rigor i saber fer. A veure quant trigaran a desembolicar la troca i adjudicar correctament les destinacions, però en tot cas queda ben palès que el Departament i tot el seu personal necessita millorar. 

On és el relleu?

Després d’una legislatura fracassada, hereva d’un desengany important, ens hauria agradat una desfilada massiva dels seus protagonistes i un relleu al capdavant dels partits polítics cridats a reconduir un país que es troba encallat i sense gaires esperances. Malauradament això no passarà i ens trobarem amb les mateixes cares i els mateixos cagadubtes. Què faran diferent que ens puguin convèncer per anar-los a votar?

    El govern en minoria d’ERC ha demostrat abastament la seva incapacitat per governar amb cara i ulls. El fracàs que l’ha portat a convocar les eleccions abans d’hora és un petit exemple de tot el que passat durant el seu mandat. Pensar que a partir de maig ho faran millor és una bestiesa. No hi ha res millor que els actuals dirigents?

    Ens han enganyat. Han estat més pendents de marcar cintura que no de resoldre els veritables problemes del país. Han negociat de la pitjor manera possible amb el govern de Madrid tot i tenir-ho de cara per obtenir-ne algun rèdit, i s’han molestat quan el seu antic soci i principal rival de l’òrbita independentista els hi ha passat la mà per la cara.

    Junts, per la seva banda, explora el recurs de la nostàlgia perquè tampoc té res millor a oferir. Una proposta que ens pot portar a hipotecar el país quatre anys més. Un continuar vivint dels records, d’allò que no vàrem saber fer prou bé, fins i tot quan tenien al seu costat una gran part de la població, molt engrescada i que després ha patit un gran desengany.

    I un PSC amb un cap de llista que no té un currículum que l’avali per ser n bon governant, més enllà de ser una garantia per al PSOE de submissió total als seus criteris i voluntats.

    A Catalunya no li espera un gran futur amb tots aquesta candidats, els tres més ben posicionats per liderar el nou govern. La resta de partits polítics s’hauran de repartir les engrunes amb l’únic interès d’aconseguir ser decisius en el pacte postelectoral. Uns partits que portaran la motxilla de tot el que han fet o deixat de fer durant aquesta legislatura tan desafortunada.

    I nosaltres ens tocarà decidir a qui li donem el vot, sense tenir res clar, ni qui ens mereixi un mínim de confiança. Ens esperen dos mesos de soroll electoral, més pèrdua de temps i cap esperança que amb el nou govern que s’acabi constituint millorin les circumstàncies. És per tot això que demanem un relleu que ens desperti la il·lusió, encara que no ens puguin assegurar l’èxit, però que com a mínim visquem d’esperances. Avui ho veiem tot en blanc i negre.

Grans acords entre Estat i Generalitat

No sé si és incapacitat o mala voluntat dels polítics estatals a l'hora de negociar amb els nostres polítics, però llegir les notícies de les reunions que celebren fa una mica de pena i vergonya. Avui s'han reunit la ministra de Transports, Raquel Sánchez, exalcaldessa de Gavà per més referències, i la consellera de Territori, la senyora Ester Capella. Tots sabem que hi ha molts temes importants a debatre i resoldre entre les dues administracions, i concretament entre aquest ministeri i la conselleria. La conclusió de la trobada és que abans d'acabar l'any es doblarà la freqüència de la línia de Rodalies fins a Lleida.

No dubto que és bona la decisió i que beneficiarà els habitants d'aquesta part del territori. Probablement fa molt temps que hauria d'haver-se abordat el tema i solucionat, però tenint en compte els molts problemes que provoca la gestió de Rodalies per part de l'Estat espanyol, i les pressions que rep pel traspàs de competències a la Generalitat, l'acord assolit avui resulta una presa de pèl.

Ho he dit sempre, i el PSC és un clar testimoni que prioritza l'estar bé amb el PSOE a resoldre els problemes que tenim a Catalunya per sortir-ne airosos. Mai un ministre català ens ha regalat res, ni ens ha estat útil per resoldre cap problema. La mateixa Meritxell Batet ha hagut de veure que la seva successora a la presidència del Congrés de Diputats és la que haurà (confiem que sigui així) aconseguit que es pugui parlar en català a la institució.

Puc entendre que un ministre del PSC ha de pensar en tot l'Estat i no només en Catalunya, però sí que podria mirar de fer-hi alguna cosa més que continuar posant traves a les aspiracions catalans d'autogestió. I insisteixo una vegada més que no els demano que siguin independentistes, sinó que ens defensin contra el greuge de la injustícia manifesta que patim a l'hora del repartiment.

Avui potser hauria hagut de parlar de l'expresident Aznar i el seu cop d'efecte, que algú ja ha batejat de trumpista, sobre la possibilitat d'una amnistia als líders del Procés. La veritat, però, és que resulta tan fatigant. És tan caspós i menyspreable, que he preferit parlar de la reunió de la ministra amb la consellera, que, en el fons, resulta igualment cansat i repetitiu. És anar donant voltes sobre el mateix tema una i una altra vegada.

Un nou fracàs del govern

Tot fa pensar que finalment no hi haurà candidatura per a l'organització dels jocs d'hivern del 2030 a Catalunya i l'Aragó. Si més no aquesta és la sensació que es té en aquests moments, en no haver-se posat d'acord en el repartiment de les seus entre els dos territoris. 

Suposo que hi ha moltes coses a dir i opinar al respecte, i hi ha gent que té molta informació i que ens ho pot explicar molt bé. De totes maneres hi ha una cosa que penso i és que, al final, s'haurà fet el ridícul més sonat. No tant perquè no es portin a terme els jocs a Catalunya, sinó per la manera com ha anat tot plegat.

Voldria pensar que hi ha serietat en els nostres polítics, i que s'ha tractat més aviat d'una estratègia del govern de l'Aragó per deixar en ridícul Catalunya. Sabem que l'Aragó havia intentat presentar-se sola temps enrere i que mai ho havia aconseguit, si més no això és el que vaig arribar a llegir. Seria, doncs, la manera de dir que si ells no han pogut, Catalunya tampoc.

Però hi ha moltes més coses al respecte. Una part dels catalans no volíem l'organització dels jocs, perquè no ens sembla el més adient. El govern català havia tirat endavant una proposta de consulta a una part del territori, quan d'alguna manera tots en quedàvem afectats. Encara no hi havia data fixada pel referèndum que el govern ja havia iniciat una campanya mediàtica a favor dels jocs. Un resultat en contra era un fracàs del nostre govern, i per això calia fer el que fos per evitar-ho.

Finalment els jocs no es faran, no perquè l'organisme internacional consideri que la proposta no és prou atractiva i hi ha altres candidatures millors. No perquè els catalans que haurien tingut el privilegi de votar-ho en referèndum hagin dit que no, sinó simplement perquè els dos governs, o tres, no s'han posat d'acord i han estat incapaços de consensuar una proposta unitària.

La no organització dels jocs, que personalment no em comporta cap disgust, és un detall més de la incapacitat dels nostres governants de fer política, de fer créixer el nostre país i aconseguir no deixar-nos a la cua del món occidental. Ahir ho parlava sobre les renovables, però és que estem quedant enrere en tot, i no tot és culpa de Madrid. Potser sí que amb la independència aniríem millor, però molt probablement necessitaríem uns altres polítics que demostressin la seva vàlua. Els actuals tenen molt que desitjar.

La qualitat dels nostres polítics

Les declaracions dels parlamentaris catalans cada vegada ens posen més nerviosos i arriba un moment que ja no saps què fer. Tens el dubte de si és convenient continuar fent el seguiment de la seva activitat, o bé despenjar-te'n del tot i viure la vida com puguis, passant d'ells.

No és estrany, doncs, que cada vegada hi hagi més persones que renunciïn a la política, malgrat hem de tenir en compte que no em poden estar al marge. La paciència té un límit, i sembla que no hi ha manera de trobar el sistema perquè els mediocres desapareguin de la política i surtin nous polítics per adreçar la situació.

El que està passant aquests dies al Parlament de Catalunya és un retrat de l'impàs que vivim els catalans des de fa cinc anys, amb unes picabaralles entre els partits polítics que es vanaglorien de formar part de la majoria independentista, però que són incapaços de liderar un projecte amb cara i ulls.

L'engany sistemàtic i la ignorància evident, són dues claus per desconfiar de tots ells. Ja sé que no és exclusiu dels parlamentaris, i que si rasquem als nostres ajuntaments hi trobem més del mateix. El que passa és que els efectes d'un lloc o l'altre són diferents, sobretot en envergadura.

Aquesta setmana llegia la revista L'Agenda de la nostra vila, corresponent al mes de febrer, i em feia vergonya veure com s'excusaven els nostres regidors en la burocràcia per justificar la seva ineficiència. Gestionar no és fàcil, però un ha de tenir l'honradesa de reconèixer les pròpies limitacions i no donar l'excusa a la mecànica, sobretot quan aquesta la pots canviar.

El nostre país té un dèficit de polítics competents que fa perillar el nostre futur. No és estrany que passin els anys i els problemes no se solucionin. Hi ha projectes que s'anuncien any rere any i no s'acaben d'executar, normalment per incapacitat gestora dels nostres polítics. 

En aquests moments el panorama al Parlament català és desastrós, però no podem oblidar-nos del que passa més a prop nostre, amb uns governs municipals farcits de gent voluntariosa, però sense capacitat per gestionar una administració pública. 

Els darrers espeternecs de Trump

Feia dies que no em parlàvem, però Trump ha tornat a ser notícia pels seus esforços per no marxar de la Casa Blanca, tot i que ha quedat clar d'anada i tornada que va perdre les eleccions, i que no s'ha pogut demostrar que hi hagués hagut frau. Ara són unes converses telefòniques on pressiona i fins i tot amenaça perquè li trobin els vots que li fan falta per guanyar a Georgia. Vergonyós!

He arribat a pensar que l'home no es troba bé del cap, ja no es tracta d'una obsessió per mantenir-se al poder, sinó que es tracta d'una malaltia que el fa desvariejar. Sembla estrany que els seus propers no siguin capaços de fer-li veure que no hi té res a fer, i que està fent el ridícul, posant a prova la qualitat democràtica dels EUA.

Algú ha comentat per la xarxa que li resulta fastigós, i en certa manera entenc el sentiment. No es pot ser d'aquesta manera, quan s'ha ocupat un càrrec de tanta responsabilitat. Sembla impossible que un home d'aquesta poca qualitat, hagi pogut estar quatre anys al capdavant de la potència mundial dels EUA. Ho podries entendre d'una persona amb poca cultura i recursos, però no d'una persona que ho ha tingut tot, potser tot menys l'educació...

Fa molt temps que els EUA necessiten passar pàgina, i crec que els que més ho desitgen són la majoria de republicans, que els ha fet quedar molt en evidència. La incapacitat de tenir una persona que els pogués representar de manera brillant i democràtica. No sé si la salut de Joe Biden li permetrà presentar-se a la reelecció, però en tot cas els republicans tenen quatre anys per treballar a fons com recuperar el seu posicionament i tenir alguna opció a recuperar la presidència dels EUA.

I aquests volen que els tornem a votar...

Si així ho volen, que no dimiteixin, però que no es tornin a presentar! Això seria el que demanaria a l'actual govern de la Generalitat. No es pot fer més el ridícul, i el problema és que nosaltres en paguem les conseqüències.

Avui els consellers i conselleres d'ERC s'han aixecat de la taula de la comissió de crisi del govern. Quina manera de treballar per a nosaltres! Així ho solucionen tot, amagant-se, retirant-se enlloc de donar la cara. Em fa vergonya tenir aquests governants. Durant molts anys m'he avergonyit de ser espanyol, però ara m'està passant el mateix amb Catalunya. No ho poden fer pitjor!

El més trist de tot, i això ja ho he comentat més d'un dia, és que ens trobarem en unes eleccions on s'hi presentaran els mateixos personatges. Pere Aragonés es pot presentar amb la cara ben alta després de tot el que està protagonitzant? Voldria pensar que els actuals consellers i conselleres no tindran la gosadia de presentar-ser per a un nou mandat. Segur que estic equivocat, i que veurem les seves cares als diaris. No hi ha ningú més?

No tenim ningú més que es pugui presentar a les eleccions amb un mínim de garanties que ho pot fer mitjanament bé? Diuen que s'han aixecat de la taula perquè els altres han filtrat la informació. Els altres diuen que no és cert, i així estem com sempre, carregant-se mútuament les culpes.

El problema no és tant qui ha filtrat la informació, com la seva incapacitat per prendre mesures raonables i que tinguin en compte la gent. És molt fàcil prohibir, i molt difícil compensar les prohibicions. Si no hi ha diners per compensar les pèrdues, que siguin més cauts a l'hora de prendre les mesures.

Es fa molt llarga l'espera a les noves eleccions, amb la por que no aprenguem res i els tornem a votar. Diuen que ERC són els més ben valorats... com deuen ser els altres!

Les declaracions impròpies d'un president

Les declaracions del president dels EUA en relació al coronavirus són lamentables i impròpies d'un cap d'estat. No podem dir que ens vingui de nou, sinó que reforcen la idea que tenim d'ell, perquè ens ho ha demostrat des del primer dia.

Culpar un país d'haver provocat el virus és un error, però no només, sinó que és la demostració de la incapacitat d'una persona per estar al capdavant d'un govern, i no diguem d'un país com els EUA. Tots hem d'estar molt atents a com diem les coses perquè poden desencadenar conflictes no volguts. En el seu cas sembla com si pretengués crear els conflictes, sabent que als EUA hi ha una comunitat de xinesos prou important. Què pretén? Conflictes al carrer?

És una llàstima que una persona com Trump pugui continuar essent president per un altre mandat presidencial, condicionant molta gent, també de fora dels EUA per les decisions que està prenent. Al meu entendre el cas Trump és un exemple clar que el sistema democràtic no és perfecte, perquè es poden escollir presidents com ell.

A casa nostra continua la polèmica entre el govern de l'estat i el govern català quant a confinament total de Catalunya. Sap greu que haguem d'esperar al final per saber qui tenia error, amb el risc que aquest posicionament autoritari de Madrid pugui comportar més víctimes i més temps per resoldre la crisi del coronavirus. Entretant, cuidem-nos i mantinguem-nos confinats.

L'independentisme posa en perill la democràcia a Espanya

Potser seria millor dir que les mesures contra l'independentisme són les culpables de posar en perill la democràcia a l'Estat espanyol. Estem arribant al punt de tot s'hi val per atacar els independentistes, tot menys el diàleg. El PSOE està mostrant la seva imatge més autoritària que no és nova d'ara, però que fins fa poc intentava dissimular. Eren escarafalls d'alguns dirigents, com el ministre Borrell i algun altre. Ha arribat el moment en què ja no val dissimular i s'ha d'anar de cara.

Però el que no entén el president espanyol en funcions és que cada pas que dóna afavoreix l'aparició de nous independentistes. Atacar les llibertats i drets dels catalans no ens farà claudicar, sinó tot el contrari, i manifestar-nos encara més rebels al panorama antidemcoràtic que ens ofereix l'Estat espanyol.

El decret per aturar la "república catalana", com afirma el president, és una mostra més de la incapacitat del govern de Madrid, ara en mans del PSOE, d'afrontar la situació política de cara, amb ganes de trobar solucions. Només saben moure's amb amenaces i prohibicions, que al final el que ocasionen és una pèrdua de drets i llibertat de tots els espanyols.

Si el progressisme a Espanya ha d'anar de la mà del senyor Pedro Sánchez, ho tenim clar. Cada vegada hi ha menys motius per voler continuar dins l'Estat espanyol. Cada vegada demostren més el rebuig a una majoria de catalans que a hores d'ara han deixat de sentir-se espanyols.

L'Open Arms incomoda el govern

Es demostra que un govern té nivell quan és capaç de resoldre les adversitats, saber trobar solucions als problemes que es plantegen. És per això que nosaltres votem els nostres governs, perquè portin a terme els seus programes, però davant dels obstacles, dels imprevistos, de les situacions de crisi, les sàpiguen resoldre de la manera més urgent i eficient possible.

Dit això podem afirmar que Espanya fa molts anys que compta amb un govern incapacitat per estar al capdavant de l'Estat. Hi trobem molts exemples que a tots ens vénen a la memòria, més enllà dels que tenim més presents actualment, com són els joves d'Altsasu, el procés català amb presos polítics i exiliats, o el rescat d'immigrants al Mediterrani.

És una gran vergonya el que està passant al mar Mediterrani. N'he parlat fa poc perquè és un tema massa greu com per tenir-lo oblidat, i cada dia hi ha noves notícies, de nous fets que no troben una resposta lògica, valenta i moralment justa per part del govern de Madrid. No és només aquest govern, però això no els eximeix de la seva responsabilitat.

L'Open Arms fa nosa al govern. El seu treball de salvar vides humanes els molesta perquè els fa trontollar la consciència. Els deixa sense arguments quan no accedeixen a rebre les persones rescatades o bé pressionar Malta i Itàlia perquè ho facin. No podem confiar en un govern com l'actual, si obra d'aquesta manera davant dels fets del Mediterrani. El problema, però, és que no tenim una alternativa millor. Aquesta és la dissort dels espanyols i de les persones que intenten arribar a terra ferma.

Terrorisme d'Estat?

El digital Público ha esbombat una notícia que en situació normal faria rodolar molts caps i d'altres, que ja no són a primera línia, haurien de pagar per la seva nefasta acció. Llegeixes fets impossibles que fa que alguns creguin que es tractava d'una actuació premeditada, el deixar fer. És massa gros com per imaginar que sigui cert, i que el CNI, sabent-ho, no evités un atemptat més que probable a la capital de Catalunya. Si fos així, què hauria de passar ara?

Les clavegueres de l'Estat han actuat i actuen contra Catalunya, però aquest fet va més enllà de posar pals a la roda, perquè la seva incapacitat (vull pensar que va ser això) per detectar que es cometria un atemptat a Barcelona és molt greu.

A l'hora de sospitar de tothom s'hi afegeix el fet que ni PP, ni PSOE, ni C's acceptessin una comissió d'investigació per aclarir què havia passat. Estrany, no? Si més no sospitós, perquè el més normal és que sempre vulguis saber la veritat, a no ser que es pugui descobrir joc brut, oi?

Si Espanya fos un país veritablement democràtic, que el govern socialista tingués voluntat de fer bé les coses, s'investigaria a fons com es va poder arribar a produir l'atemptat de Barcelona i Cambrils. Però Espanya no és un Estat democràtic, no és transparent i hi ha massa interessos foscos que no es volen delatar. És per això que la ciutadania, una part de la ciutadania, reclamarem que s'investigui i es castigui els culpables, però els polítics espanyols, del color que siguin, s'hi negaran. Sempre és la mateixa cançó: no remoure el passat, però aquest passat va avançant i ja el tenim a girar la cantonada.

Aquesta calor que ens reclou a casa

Cap de setmana calorós, tancats a casa mig a les fosques per evitar que entri la calor a dins. Sort en tenim que les cases antigues, amb parets tan gruixudes es mantenen fresques. El secret és no deixar entrar aquest aire calent que es respira a fora.

I tots pendents del treball de bombers i voluntaris per extingir el gran incendi de l'estiu. Tothom t'ho ven com a una cosa natural, que en veurem més perquè l'extensió de bosc a Catalunya ha augmentat extraordinàriament i conté molta matèria combustible. Estem preocupats per les persones que ho han perdut tot, per les dificultats que tindran per sobreposar-se, malgrat hi hagi hagut solidaritat.

I Rivera té altres maldecaps. Em crec qui diu que no ens pensem que l'estan enterrant, però sí que és veritat que passa per uns dies difícils, amb qüestionament intern. Es veia a venir, ja que no podia ser que tots els militants estiguin tan confosos que no veiessin la trajectòria de la direcció del seu partit. Una trajectòria més enfocada a disputar-se amb Vox l'àmbit d'extrema dreta, probablement per la incapacitat de liderar la dreta espanyola. El PP es manté fort malgrat els escarafalls de Casado i el trencament dels acords amb Vox per fer-se amb les alcaldies i presidències de parlaments autonòmics.

A casa esperant que els meteoròlegs tinguin raó i la calor vagi a menys per poder sortir a passejar per la Riera.

Continua el ball de querelles al nostre Ajuntament

Tot fa pensar que els alcaldes d'aquest mandat són molt aficionats a les querelles. No només llancen amenaces, sinó que n'acaben presentant. Donen feina als jutges que avui dia són els més sol·licitats.

Sap molt greu tot plegat i continuo pensant que la vila d'Arenys no s'ho mereix. No pot ser que estiguin tot el dia fent-se retrets, donant una imatge patètica de la política local. Només s'ha de veure i escoltar els plens municipals per adonar-nos del poc que s'avança i com queden aturades moltes de les propostes i promeses que fan uns i altres.

Permeteu-me que els posi en el mateix sac, encara que cadascú té el seu segell propi que l'identifica. En comú, però, la presumpció que menteixen, que no diuen la veritat, que la dissimulen, però és evident que amb l'exemple que donen alguns testimoni del judici del Tribunal Suprem, és fàcil de suposar que s'hi llancen amb molta tranquil·litat.

No és bo llegir que un regidor es querelli contra l'alcaldessa i altres regidors i regidores. És la prova de la incapacitat per dialogar, discutir i acordar. Al marge de la capacitat de gestionar un ajuntament hi ha la manera de ser de les persones, i en això està tot dit.

Després de la moció de censura ja vaig manifestar que aquest Ajuntament necessitava una gerència potent, per coordinar tota la plantilla municipal amb l'objectiu de millorar en eficiència i resultats. No n'hi ha prou amb tenir uns bons professionals, sinó s'articula bé la seva gestió, i aquest és un greu problema del nostre Ajuntament.

És per això que en alguna altra ocasió m'he manifestat molt pessimista de cara al futur més enllà del 26 de maig. Al meu entendre ni el govern ni l'oposició han set capaços de demostrar-nos una mínima garantia per canviar el xip i permetre que Arenys avanci més enllà del fer bullir l'olla. Això ho sap fer tothom.

Montoro sacrificat per Rajoy?

Ahir parlava de la suposada prevaricació del jutge Llarena, si es confirmava que coneixia els números del ministeri d'Hisenda, però li interessaven més els de la Guàrdia Civil perquè li permetien acusar de malversació els membres del govern català. Veurem en què acaba tot això, ja que en un estat policial com en el que estem vivint, on es juga a la policia i als jutges en lloc de fer política, pot sorgir qualsevol sorpresa.

C's que menys netejar-nos de corrupció fa tot el possible per deixar malament al PP i aconseguir avançar-lo en les primeres eleccions que es presentin, ha trobat en la picabaralla entre Montoro i Llarena l'ocasió per aprofundir en la ferida. Que no sigui, però que per salvar el partit i aconseguir l'extradició de Puigdemont Rajoy sacrifiqui Montoro i el faci rectificar. Això seria una deshonra per al ministre, però Rajoy es capaç d'això i de molt més.

És una llàstima la incapacitat que tenim molts per fer veure els votants de C's i el PP la manipulació que utilitzen. Per més que ho anem predicant, els votants no sembla que se n'assabentin. Ja sé que no tenen gaires alternatives, potser hauríem de recuperar la novel·la "Assaig sobre la lucidesa", de l'escriptor portuguès José Saramago i demanar la població que en les properes eleccions tothom voti en blanc i a veure si d'aquesta manera canviem el sistema i de passada els polítics.

Els partits polítics s'apunten al carro per fer-se estimar

No tenen vergonya i tots fan el mateix. Sí, tots fan el mateix! Els partits polítics s'apunten al carro quan les coses els van a favor o, el que és el mateix, van en contra de l'adversari. Aquests dies ho hem vist amb exemples ben clars. C's, i el seu líder Albert Rivera, quan han vist que la reclamació per a la igualtat de tracte de les dones ha estat un èxit, han corregut a posar-se medalles i voler enredar-nos. La seva actitud inicial no era aquesta.

Ho veiem en el PSC, quan ha vist que els jubilats han omplert carrers de ciutats de tot el país, ara corren a defensar-los i fer veure que fan una oposició clara al PP, per a la millora de les pensions. No ens enganyen. Ja els coneixem a tots. Sempre fan el mateix. El PSOE ha governat amb majoria absoluta i no ha fet cap pas que ara pugui reclamar-li al PP.

Malauradament, les accions dels partits en el govern han consistit en maquillar allò que es vol fer creure que està en vies de resoldre's, per no avançar en res. Per incapacitat o impossibilitat de prendre mesures dràstiques contra la injustícia, el tracte diferent a col·lectius, territoris o classes socials, no ho han explicat bé, sinó que han intentat dissimular. Després ens demanen el vot.

Tot això provoca desafecció i si darrerament la participació electoral ha estat alta, no ha vingut per la confiança en els nostres polítics i la seva voluntat de fer canvis, sinó pel Procés i l'interès d'ambdues parts per no quedar enrere.

El panorama polític a Espanya, però també a Europa, no és atractiu, sinó més aviat preocupant. El retorn al feixisme, a posicions populistes que no porten enlloc, pronostica un futur negre per a la generació dels nostres fills. Ens falten bons polítics, però sobretot coherents i amb ganes de resoldre aquells problemes que s'estan solidificant i ens deixen atrapats.

Incertesa pels efectes de la declaració d'independència

Avui no és, o no hauria de ser, un dia de blancs o negres, de guanyadors o perdedors, sinó que és un dia de grisos, d'incerteses i d'expectatives de què pot acabar passant i quan menys actes irreversibles hi pugui haver millor. La declaració unilateral d'independència és transcendent i comporta efectes polítics immediats, i tan de bo només sigui política.

Com ja comentava fa temps, quan la situació no era tan crítica com la d'avui, voldria creure que les decisions preses no s'han fet a la lleugera, sinó que han estat fruit de la incapacitat d'arribar a cap tipus de diàleg i amb la certesa que el president Puigdemont i el seu govern tenen molt clar els passos a seguir per fer efectiva aquesta declaració.

També confio que no ho deixen tot en mans del poble, que en bona part els ha donat suport, sinó que hi ha escrit un full de ruta que no comporti cap tipus de violència als carrers del nostre país, ni càstigs desmesurats.

Hem vist moltes vegades documentals cinematogràfics de la proclamació de la República al balcó de la Generalitat, ara ho hem viscut en directe i desconeixem què passarà, només sabem què va passar la darrera vegada que es va proclamar.

Penso que tots hem perdut una mica la perspectiva i ens movem a cop de sentiments, a favor o en contra de la independència, i amb un desconeixement absolut de les conseqüències dels actes d'avui, que són fruit de tot el que ha passat fins ara, jo diria des de l'any 2010. És per això que els polítics han de tenir molt clar, amb els recels obvis, quins passos han de seguir per avançar d'acord amb la declaració aprovada.

L'esquerra d'aquest país trontolla

Mentre els governs espanyol i català juguen al gat i a la rata, els socialistes no acaben d'entendre's amb Podemos. Qui representa a l'esquerra? Tothom vol tenir aquest honor i és per això que no s'acaben de posar d'acord.

Els primers han ostentat el càrrec durant molts anys, alguns d'ells amb suficient poder com per demostrar que eren realment partits d'esquerra. No sé si ha estat la incapacitat per demostrar-ho, el cas és que han anat avall i ara intenten recuperar-se, però no ho tenen fàcil.

Els segons varen sorgir amb motiu de la clatellada rebuda pel PSOE i la seva poca credibilitat com a partit progressista. Varen néixer per menjar-s'ho tot i no ho varen aconseguir. Varen fer fort el PP i desplaçar el PSOE, però no suficientment. Ara ambdós partits es juguen el futur, un per recuperar l'encant perdut, i l'altre per demostrar que realment són i representen una nova manera de fer política.

A tots, el 'problema català' els ha sorprès i no els fa cap bé. Posicionar-se en un costat o l'altre els resulta complicat a l'hora de guanyar suports. El PSOE ho té més fàcil, perquè s'ha decidit abans, col·locant-se al costat de PP i C's, subjectant els pocs socialistes catalans que encara somien en el PSC.

Podemos ha volgut apostar pel canvi, pel dret a decidir i no li fa cap favor. Tindria moltes ganes que el tema es resolgués, per a la seva pròpia salut i no haver d'estar dissimulant a una banda i a l'altra, sense que s'acabin de definir ben bé. Això passarà fins al dia 1 d'octubre, desprès...