El judici al major Trapero continua

El coronavirus i les baralles entre ERC i JxCat fan que el judici al major Trapero passi força desapercebut, però hi ha coses interessants. M'agradaria pensar que si tothom fos objectiu, en aquests moments s'estaria donant la volta a la situació acusatòria contra Trapero i es començaria a veure que l'actuació de Pérez de los Cobos no va ser la lleial que calia esperar i potser hauria de ser ell qui estigués sent jutjat.

És complicat ser objectiu en aquests casos de gran crispació, però el que no queda clar és que Trapero sigui el culpable de tot. En tot cas és l'ase dels cops i la persona sobre la qual es vol justificar tots els problemes sorgits el dia 1 d'octubre, fins i tot el comportament de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil.

La llàstima de tot plegat és que la resolució del cas es coneix des del principi, fins i tot abans d'iniciar el judici: culpable. L'Estat no pot permetre's el luxe de deixar com a innocent al major dels Mossos d'Esquadra, perquè està en la línia de culpar a tots del mateix bàndol, i així ho entenen malgrat que Trapero ha assegurat d'anada i tornada que estava a les ordres dels jutges i no dels polítics catalans.

Som molts els que creiem que el comportament dels Mossos va ser l'adequat, tot i la situació caòtica en què es trobaven. El rol de la policia no és agraït. Sempre hi ha situacions criticables, sobretot quan hi ha gent exaltada. El tema està en que la manera de fer de la policia catalana no és la mateixa que l'espanyola. Encara que sempre hi ha excepcions, la capacitat de diàleg dels Mossos és molt superior a la de la resta de cossos policials, sobretot quan la ciutadania es mostra pacífica, encara que persistent en les seves intencions, com va passar el dia 1 d'octubre de 2017.

Llibertat

Ens ha costat una mica abandonar la capital. La Guàrdia urbana tenia tallats diferents carrers i no trobàvem la manera de poder sortir de la ciutat. Diuen que érem tres-cents cinquanta mil, encara que els organitzadors no estan d'acord amb la xifra. Sigui com sigui érem molts, de manera pacífica, però reivindicativa. L'objectiu era demanar la llibertat dels presos polítics i dels exiliats. Exigir la llibertat per considerar que la sentència no és justa.

Com en totes aquestes manifestacions, hi havia gent de totes les edats, predominant la gent gran i els adolescents. Molts venien en família, amb ganes de fer presència en un moment reivindicatiu de la llibertat, promogut per diferents entitats del país.

Observant les persones presents pensava en el govern que tenim i arribava a la conclusió que no ens el mereixem. Tenim un país sense lideratge polític, un país que respon a les crides de les entitats sobiranistes, al marge d'uns polítics que fa dos anys ens tenen aturat el govern.

Ja a casa, he vist per televisió les imatges de la Via Laietana, amb joves enfrontats amb la policia. No té res a veure amb el que hem viscut aquesta tarda, i que es correspon més amb el nostre tarannà. No m'agraden aquestes imatges, però entenc que puguin passar per la passivitat del govern català i la seva manca de direcció política. Els joves també s'avergonyeixen del govern que no governa.

Trobada als jardinets de Gràcia

Impressionant resposta de la ciutadania en les cinc marxes cap a Barcelona. L'entrada a la capital catalana ha estat massiva i pacífica, que d'això es tracta. En el moment d'escriure aquest post, els manifestants s'estan acostant a l'encreuament entre Diagonal i Passeig de Gràcia, lloc des d'on hauria de començar la manifestació, però que tot fa pensar que quedarà en una concentració de persones sense possibilitats de moure's.

Desconec què passarà el vespre-nit, si es repetiran els aldarulls incívics i violents dels darrers dies, o bé si l'exemple del pacifisme de les manifestacions diürnes dels independentistes acaben per convèncer els provocadors que la resposta a la injustícia només pot passar per l'actitud no-violent.

Tal com apuntava ahir, i davant l'actitud d'una gran majoria de catalans, el nostre país es mereix un govern fort, actiu i segur, cosa que no està passant amb el govern actual, que presideix Torra, qui continua amb una actitud ambigua i, al meu entendre, equivocada i perillosa. No és el comportament que s'espera d'un president de govern, i és per això que li demanava que dimitís, ja sigui convocant eleccions o deixant el càrrec.

Encarem el setembre i el nou curs

Avui enllestim el mes d'agost i per a molts també les vacances. L'estiu, però continua i es presenta un mes de setembre ple d'incògnites. El primer que ens tocarà fer el dilluns és recuperar l'agenda i la contrasenya. Enguany crec que fins i tot l'he oblidat.

S'acosta l'onze de setembre quan ja fa un parell d'anys que donàvem per acabades les macro manifestacions. En aquesta ocasió tenim els nostres presos polítics que ens mobilitzen abans que res més. El primer objectiu que tenim entre mans és la seva alliberació. El seu càstig no ha estat fruit d'un judici just, sinó per decisió d'una persona que als ulls dels entesos en dret, ha prevaricat. No ha actuat amb justícia, sinó mogut per la ràbia transmesa pel poder polític estatal.

Aquest onze de setembre haurem de tornar a sortir a reivindicar l'alliberament dels nostres polítics, amb tota la nostra força, i sempre de manera pacífica, per diferenciar-nos dels energúmens de C's que actuen cada vegada que es mobilitzen. Per sort, les imatges parlen per sí soles, i no cal demostrar res més.

La moguda política, però no acabarà l'onze de setembre, sinó que continuarà fins a finals d'any, i paral·lelament entrarem en la dinàmica de la precampanya electoral del mes de maig. Unes eleccions municipals que no se sap ben bé quin to tindran, sobretot a les grans capitals.

Agafem-nos-ho bé, i no vulguem entrar de cop a la feina, no fos cas que tinguéssim un tropell.

No caiguem a la trampa i avancem

Queda molt clar que l'interès del PP i C's és provocar violència per part dels grups independentistes per poder justificar els mals de l'independentisme. És bo ser-ne conscients i no caure en la seva trampa i mantenir la manera de fer del sobiranista que és la via pacífica, reivindicativa i contundent, però pacífica. Qualsevol sortida d'aquesta línia serà aprofitada pels adversaris que no tenen arguments, però sí molts aliats.

És una llàstima que s'estigui esmerçant tantes energies i temps en el procés i tot el que se'n deriva, i no es puguin dedicar a temes socials i econòmics. Persisteix la injustícia social amb moltes persones amb problemes de subsistència, i estem encallats en creixement econòmic.

No és bo per al país que el Parlament català treballi sota mínims -no començarà el nou curs fins a l'octubre- hi ha moltes coses a legislar i cal veure si amb el PSOE al govern estatal, disminueixen les interferències al treball parlamentari.

No podem oblidar-nos dels nostres presos polítics i hem de continuar exigint i trobant estratègies perquè siguin alliberats, però al mateix temps no podem estar aturats només a l'expectativa de com acaba tot plegat. Ens falta poder de decisió i lideratge polític en àmbits com el policial, l'econòmic i el social. Cal recuperar la iniciativa i creure que podem tornar a ser líders en la promulgació de lleis i normatives més socials i justes. Cal recuperar el prestigi de la nostra policia, que ha estat atacada pels partits polítics que no volen una Catalunya forta, el PP i C's, sinó que treballen per unificar i recentralitzar.