Reduir terminis i facilitar els tràmits, sense errors!

Fa uns deu dies em preguntava en aquest blog per què es trigava tant i em referia concretament en la licitació d'uns locals del port d'Arenys de Mar. En general, però, l'administració pública del nostre país, sigui la Generalitat o els ajuntaments, és molt lenta a l'hora de respondre i concedir llicències. Un pot pensar que és degut al fet que s'ho volen mirar bé i evitar nyaps, però després, quan veus com es fan algunes coses, tens clar que la lentitud dels processos no evita desastres.

Avui llegia que el govern de la Generalitat vol reduir el temps d'espera de les llicències urbanístiques, que sincerament és d'escàndol. Si no ho he entès malament, es vol passar dels nou i fins i tot dotze mesos a un mes. Segons diu la notícia, el president Illa vol simplificar tràmits i reduir terminis, tant a l'hora d'obrir empreses com de construir habitatges.

N'he parlat més d'una vegada en aquest blog i no em cansaré de repetir que cal simplificar els tràmits i després disposar d'un sistema de control a posteriori que eviti corrupció i males arts. El que no es pot fer és desconfiar de tothom, d'entrada, i posar pals a la roda a l'hora de sol·licitar permisos, ja que s'ha demostrat que a la llarga no serveix de res.

Dit això, però, cal estar alerta i fer bé les coses. No es poden prendre decisions equivocades i la lectura de la notícia m'ha provocat alguns dubtes. Estem escarmentats amb lleis aprovades darrerament, que al cap de poc s'han de modificar perquè grinyolen i ocasionen més problemes que no pas solucionen. 

El mateix govern es posa a la boca la finestreta única i després pren decisions totalment contràries i perjudicials per a la ciutadania. I si no que ho demanin a les persones que viuen en poblacions que no compten amb una oficina d'Afers Socials, i volen sol·licitar el reconeixement d'algun grau de dependència. El canvi que ha decidit aquesta conselleria ens fa retrocedir vint anys. Si voleu, un dia us ho explico amb detall.

La rectoria s'ha esfondrat

Probablement, moltes persones que transitem pels carrers de la nostra vila no ens havíem adonat de la majestuositat de la façana de l'antiga rectoria d'Arenys de Mar. El carrer de l'església és estret i això fa que no hi hagi prou perspectiva per contemplar els habitatges. També passa que anem a la nostra bola, fins i tot amb el mòbil a les mans, i no ens fixem en el patrimoni urbà, que és prou interessant. 

He aprofitat la fotografia que reprodueix la web de Ràdio Arenys per il·lustrar aquest escrit perquè serveixi de memòria atès que, després de l'ensorrament de l'interior de l'edifici, la façana s'haurà d'enderrocar, si no del tot, parcialment. La façana era considerada un bé cultural d'interès local (BCIL), però els esdeveniments d'aquest diumenge no faran possible la seva conservació. Sap molt greu perdre patrimoni, però en aquesta ocasió ens hem d'alegrar que no hi hagi hagut persones ferides. El fet que succeís en diumenge ho ha propiciat i ens n'alegrem. 

Aprofitant l'avinentesa, recomanaria els arenyencs aixecar els ulls i fixar-nos més en tot el que hi ha als diferents carrers i places. Malauradament, estem molt atents a no trepitjar les defecacions que els amos dels gossos no recullen, o a sortejar papers i trastos de tota mena que incívics, que són pocs, però molt persistents, deixen a la via pública.

Seria desitjable que tots consideréssim l'espai públic com un part nostra que hem de respectar i cuidar. Estic convençut que quan acabeu de fer la neteja de la casa, tot ben endreçat i polit, us sentiu orgullosos i satisfets de poder disposar d'aquest espai íntim de descans i tranquil·litat. Això mateix ens hauria de passar respecte a la via pública. És part de la nostra vida i convé cuidar-la, per sentir-nos-hi més còmodes.

La rectoria ha estat molts anys buida i abandonada i ara, que podrà ser útil i col·laborar en satisfer la demanda d'habitatges, molt mancats a Arenys, haurà de passar per aquest tràngol, amb l'esperança que els nous inquilins en puguin gaudir molt de temps.

Zona inundable

Aquesta tarda la Plataforma en defensa del territori arenyenc ha presentat, a l'Ateneu, l'estudi hidrològic del rial de sa Clavella. Un estudi que explica el risc d'incrementar els efectes de pluges intenses si es tira endavant la urbanització de la zona de Lourdes, la capçalera actual del rial. La nostra vila té prou experiència en inundacions de baixos i rierades, per a no tenir-ho present.

Trobar l'equilibri entre la voluntat i fins i tot la necessitat de construir nous habitatges, i la protecció del medi ambient no és fàcil. Els interessos de particulars i grans empreses passen per davant de la necessitat d'aquesta preservació, no només per estimació a la natura, sinó també de manera egoista, de protegir-nos davant d'inundacions greus.

Construir en zones inundables, com és palès a molts llocs del litoral mediterrani és una temeritat que només s'entén si penses que al darrere hi ha un profit econòmic de particulars que han prioritzat el seu benefici a la protecció de les persones que hi aniran a viure. En el cas que ens ocupa, no és un perill per a les persones que puguin adquirir els habitatges que s'hi puguin construir, perquè aquella zona no és inundable, sinó per a qui viu més avall, i que una crescuda del rial i amb més força, els pot afectar. 

Com han dit els membres de la Plataforma, la zona d'aquest rial, com també passa al Bareu, està plena d'equipaments escolars i esportius i, per tant, amb molt moviment de persones amunt i avall. Quan baixa l'aigua el risc per als vianants és alt. 

L'estudi visualitza les probabilitats de riuades al llarg dels anys, segons la mateixa Agència Catalana de l'Aigua, i calcula l'augment del cabdal de l'aigua i empenta si es construeixen habitatges en aquella zona i vials pavimentats. 

Tots tenim molt present què va passar no fa tant al País Valencià, amb més de dues-centes víctimes mortals. És cert que no es va gestionar bé, però el terreny urbanitzat d'aquella zona no reuneix les característiques ni la seguretat que caldria tenir en compte a l'hora de desenvolupar els plans territorials d'urbanització. 

Al final de l'exposició i de les intervencions del públic assistent et preguntes: què podem fer per no empitjorar la situació? Sabem que vivim en una conca inundable i hem viscut escenes fortes, amb alguna mort. Hi ha coses difícils de resoldre, encara que no impossibles, però el que sí que podem fer és no continuar agreujant la situació. Algú hi ha de fer alguna cosa, i les institucions públiques han de fer el primer pas.

Què podem fer aquest trimestre?

Avui ho comentàvem en una tertúlia radiofònica. Hem començat l'any amb una acumulació de desgràcies que esperem que no sigui la tònica del 2026. No és que l'any que hem deixat enrere fos gaire engrescador, però el que hem iniciat fa una mica de por.

L'incendi a la festa de Cap d'Any en una població suïssa, l'atac i segrest del president de Veneçuela per part dels EUA, i a casa nostra, amb tres o quatre accidents en un punt negre que separa els dos Arenys, en són uns bons exemples que desitgem que no tinguin continuïtat.

S'han acabat les festes i avui els nois i noies i els més xics han tornat a l'escola. Molts pares i mares, i també els avis, respiraran una mica més tranquils. És bo poder gaudir de les festes, i encara més aquestes de Nadal, amb tot el que comporten, però també és cert que arriba un moment que quedes una mica saturat. 

Tenim al davant dos mesos i mig de treball fins a arribar a un nou parèntesi, la Setmana Santa, quan molts de nosaltres planificarem alguna sortida o altra. Malauradament, no tothom es troba en les mateixes circumstàncies i hem vist algun exemple que ens ha de fer pensar, com és el fred que han patit els desnonats de Badalona, sense que se'ls oferís una alternativa.

Seria bo que enguany, vist tot el que ha passat, concentréssim esforços per intentar reduir les penúries. Ja no dic eliminar-les, perquè m'agrada tocar de peus a terra, sinó com a mínim no agreujar-les. Procurar trobar solucions a fets que han esdevingut naturals fins al punt de no prestar-hi atenció. Veure persones dormir al carrer, perquè no tenen on raure, és molt trist.

Llegia l'altre dia que els ajuntaments han de disposar d'espais per allotjar aquestes persones sense llar. Em pregunto quants municipis hi ha al nostre país que poden certificar que estan preparats? Temo que la gran majoria no disposen de locals ni habitatges per oferir, i sempre caldrà improvisar solucions per evitar desgràcies, com recentment a Badalona, amb la mort d'una persona sense llar.

Enguany no he parlat dels desitjos de l'inici, però estaria bé que reflexionéssim sobre aquest tema i contrarestéssim la tendència mundial al menyspreu als pobres i l'enriquiment desproporcionat dels rics.

La manca d'habitatges assequibles

He llegit al web de Ràdio Arenys que els pisos de lloguer assequible que s'estan construint a la vila tenen unes seixanta sol·licituds que complirien els requisits per poder-hi optar. És bo tenint en compte que la informació que ens havia arribat fins ara era que hi havia molt poques sol·licituds, la qual cosa no era lògic tenint en compte la necessitat actual de trobar lloguers a l'abast de la majoria de les butxaques, sigui per a joves, gent gran o famílies estàndard.

El problema de l'habitatge no és específic de la nostra vila. Només cal llegir les notícies per veure que arreu hi ha necessitat de disposar de pisos de lloguer assequible, siguin públics o privats, i els motius en són molts, però no podem ignorar que l'administració pública, sigui l'Estat, la Generalitat o els municipis, s'han oblidat de promocionar-ne la construcció i ara tots són presses.

A la nostra vila fa massa anys que parlem de la construcció d'habitatges, i al capdavall només hem aconseguit la iniciativa de la construcció de cinquanta pisos, en un indret que té problemes de comunicació i mobilitat, amb un rial pendent de canalitzar des de fa dècades. 

Entenc que en aquests moments el nostre ajuntament s'ha de concentrar en enllestir aquesta promoció, però no es pot adormir hi ha de començar a pensar què més pensa fer perquè amb aquests cinquanta pisos no satisfem tota la demanda de lloguers actual.

Ens hem posat a la boca la creació d'una empresa pública d'habitatge, però tot queda en paper mullat. S'han presentat mocions al Ple, que han estat aprovades, però després dormen en un calaix abandonat. S'ha arribat a crear una plaça d'arquitecte municipal per dedicar-se a cercar nous habitatges, siguin de nova construcció o rehabilitant-ne de buits i abandonats, però tampoc ha servit de gairebé res.

Des d'aquí, doncs, la petició que no s'escatimin esforços per equilibrar la demanda i l'oferta d'habitatges de lloguer assequible, però també pisos socials, per aquelles persones que no poden permetre's llogar un pis als preus que la promoció actual d'habitatge assequible han fixat per als candidats.

El Rial del Bareu, un tema pendent

Arrosseguem la canalització del rial del Bareu des de fa dècades. S'han elaborat diferents projectes, però encara el més calent és a l'aigüera. La seva canalització té una difícil solució, però això no ha de fer que les obres s'endarrereixin, amb tots els problemes que comporta a la gent que hi viu, i a les que s'hi desplacen, sobretot per anar a l'escola i a la bressol.

Des de fa temps que es demana que, esperant la solució final, s'executin les obres necessàries de manteniment del vial, que no posin en perill la vida de les persones ni del patrimoni. Una demanda que no té resposta, més enllà que hi ha un projecte en estudi. I això s'eternitza.

La pluja sobtada d'aquest divendres ha aixecat una part de l'asfalt, impossibilitant la circulació. No hi ha hagut desgràcies personals, i això és important, però ha deixat clar que cal actuar ràpidament per posar en condicions aquest rial, sense esperar a tenir el projecte de canalització, que desconeixem quan serà una realitat.

El creixement en nombre d'habitatges els darrers anys, la ubicació de l'escola de primària Sinera i l'escola bressol Els colors, i el fet que sigui gairebé un cul-de-sac, amb doble direcció de vehicles, havent-hi un tram on no passen alhora, obliga a prendre una decisió clara al respecte i, entretant, condicionar la superfície del rial, perquè vianants i vehicles puguin circular-hi sense perill.

Voldria pensar que els fets d'ahir divendres, i que s'hagi hagut de tallar provisionalment un tram del rial, seran la gota d'aigua que permetrà que s'arreglin els problemes actuals, i puguin accelerar l'elaboració del projecte final de canalització que està resultant una quimera. 

Què ens hem de creure?

Mai com ara havíem pogut seguir amb tanta precisió i en temps real una guerra més enllà de les nostres fronteres. Al llarg de la història hem observat reportatges bèl·lics que ens han permès veure la crueltat d'una guerra, i encara més quan les víctimes són civils i no pas membres dels exèrcits. Avui tenim les imatges del que està passant en aquell mateix moment. Podem presenciar com es bombardegen instal·lacions i també habitatges. Ho veiem a Gaza i també a Ucraïna.

I la darrera de les guerres és la que estan mantenint Israel i l'Iran, amb atacs constants, amb els efectes que tenen, però això passa en uns moments en què la intel·ligència artificial (IA) pot crear il·lusions. És capaç de manipular sons i imatges fins al punt de no saber si tot allò que t'ensenyen és verídic o fruit de la tecnologia.

Tots recordarem les especulacions sobre l'arribada de l'home a la lluna, l'any 1969. Ha plogut força des de llavors. Encara hi ha qui sosté que les imatges que vàrem poder veure per televisió estaven preses en un decorat. Hi ha qui no s'ha cregut mai que els astronautes arribessin a trepitjar el nostre satèl·lit. Si això passava fa més de cinquanta anys, què no es pot inventar avui dia?

Llegia, avui, un reportatge on es diu que moltes de les imatges que aquests dies ens presenten de la guerra entre Israel i l'Iran són falses, ja sigui perquè corresponen a altres conflictes i països, o bé són simplement inventades. I per què passa això? Hi ha una intencionalitat concreta, més enllà de distreure el personal?

Com explica l'article en qüestió, unes imatges de l'abatiment d'uns avions israelians per part de les forces iranianes, i la captura d'una de les seves pilots, que sembla que són falses, ajuden a elevar la moral d'un país, l'Iran, i posar en dubte la superioritat israeliana, que algú dona per descomptat.

La conclusió, una vegada més, et porta a estar alerta i no creure't tot el que veus. Es tracta de qüestionar-ho i intentar contrastar les imatges i dades, que no és fàcil, i no deixar-te portar pel primer impuls. Sigui com sigui, però, la guerra no té cap justificació i sempre hi surten perdent els més vulnerables, la ciutadania que veu estroncada la pau i tranquil·litat a la seva vida.

Així no!

Tristament, aquests dies parlem de València i del tràgic succés, amb més de cent cinquanta morts i encara moltes persones desaparegudes. Parlem del fet, de les conseqüències i també de les causes. No perquè sigui un fenomen natural, podem alliberar-nos de les nostres responsabilitats. Les administracions, i els seus polítics, hauran d'analitzar a fons què hem fet malament i continuem equivocant-nos. Normalment, és l'especulació, però també hi ha la desídia, la ignorància i incapacitat de reaccionar a temps, de manera contundent i eficaç.

Tot el que puguem analitzar, de manera seriosa i constructiva ens haurà de servir per evitar desastres d'aquesta magnitud. No podrem evitar que plogui de manera tempestuosa, acumulant centenars de litres en poques hores, però sí que hem de treballar per netejar els espais on ha de circular l'aigua fins al mar, i aquesta neteja ha de suposar treure obstacles, també habitatges mal ubicats, i fer un manteniment de les lleres dels rius, dels seus ponts i murs protectors.

El que no podem permetre és polititzar sobre uns fets que porten tantes víctimes mortals a l'esquena. El comportament i declaracions de personatges com el president del PP espanyol, el senyor Feijóo, mereixen la nostra desaprovació i repulsa. Resulta repugnant veure com s'aprofiten circumstàncies com l'actual per fer política en lloc de posar-se a disposició per resoldre els molts problemes que tenim, alguns dels quals han agreujat la situació.

Amb uns polítics com el senyor Feijóo, el país no pot anar bé. És intolerable escoltar segons quins discursos, aprofitant-se del dolor dels familiars de les víctimes i totes les persones damnificades. Què pretén amb el seu discurs? Que la gent el voti a ell per la seva manca de sensibilitat? Per prioritzar l'afany de poder al suport a les víctimes?

Fa molt temps que vaig dient que amb una dreta com la del PP, Espanya no té futur. L'alternança política s'ha de basar en uns partits polítics seriosos, honestos i compromesos amb la societat. Mentre juguin a fer política barata i deshumanitzada, no els podrem creure ni confiar-hi. Siguem seriosos i, sobretot, respectuosos amb el dolor dels altres.

Natura

Aturem-nos per un moment a pensar en la diversitat d’espais naturals que hem visitat i trepitjat al llarg de la nostra vida. Una visita al desert, al damunt d’un camell o per sobre les dunes en buggy; una passejada per la selva; la grimpada a les Agudes des de Sant Marçal; unes passes per una glacera; navegant pels fiords noruecs, o pel Nil; una caminada pel camí dels enamorats, a Cantonigròs; un ascens a un 3.000, o més amunt encara. Segur que tots tenim experiències en què hem gaudit de la natura. És important recordar-les.

Els nostres municipis han posat en perill molts espais naturals, eliminant-ne una bona colla per la febre constructora, sense aconseguir, en canvi, un habitatge digne i assequible per a tothom. Una contradicció poc justificable. Necessitem poder gaudir de la natura i cada vegada l’hem d’anar a buscar més lluny.

Aquest vespre de dimecres em venen a la memòria molts records viscuts en mig d’espais naturals, alguns dels quals ja no hi podem tornar, sigui perquè han desaparegut o potser perquè es troben massa lluny. És bo recordar-ho i valorar la importància de la seva conservació.

Encara som a temps d’evitar més destrucció, i permetre que els nostres fills o nets en puguin gaudir. I hem d’aprofitar totes les ocasions possibles per endinsar-nos en aquests espais que ens alegren la vida, perquè són una mostra de la puresa, la bellesa i l’encant d’una obra que no hem fet els homes, però que hi podem fer molt per conservar-la. Ara us convido a recordar tot el que heu viscut. Segur que us ho passareu bé!

Deixem que es vengin!

Les declaracions de l'intendent, subcap dels Mossos d'Esquadra a la regió de Girona, m'han deixat astorat. Segons diu l'intendent, varen permetre que els familiars de les persones assassinades a Girona aquesta setmana destruïssin tres habitatges del presumpte assassí, a Figueres. Es tractava, segons diu el subcap dels Mossos, d'una qüestió d'honor, d'una teatralització. Els familiars anaven amb pals i destrals. És que varen tenir por? Només cal actuar quan els ciutadans violents van desarmats?

    L'intendent diu que si la policia actuava, les conseqüències podien ser pitjors, i per això ell va entendre que era preferible que els violents cremessin els habitatges i se n'anessin tranquils cap a casa, amb els deures fets. A mi, però, em sembla que no és excusa. Seguint aquest criteri hi haurà persones que decidiran armar-se fins a les dents per atacar a aquells altres que els han ofès o molestat, amb la tranquil·litat que la policia els ho deixarà fer. 

    Algú m'ho hauria d'explicar perquè no ho entenc. Suposo que ha de ser el conseller d'Interior en funcions, que ens ha de dir si defensa l'opinió de l'intendent responsable de la no-actuació, o bé el destitueix. 

    Ens queixem de la violència als carrers. Cada dia hi ha imatges d'actes violents, amb morts o ferits, i la gent té por de sortir al carrer. Es demana més policia als carrers, però llegint aquestes declaracions arribes a la conclusió que no et cal policia. Com que aquest col·lectiu té unes normes de comportament, els ho permetem, encara que vagin en contra de les normes que ens guien a tots. És això el que s'ha d'entendre i acceptar?

    Si creieu que vaig equivocat, sisplau ajudeu-me a resoldre els meus dubtes i a entendre el posicionament de la nostra policia. Si volem una societat on es pugui conviure, que es respectin els drets de totes les persones i se'ns protegeixi dels incívics i violents, crec que la millor manera és ensenyar que, a part dels drets, hi ha unes obligacions que tots hem de respectar i complir. Si no és així, no hi sé veure cap solució efectiva.

Els efectes del temporal

Els desastres produïts aquest cap de setmana al litoral català ens haurien de mobilitzar per trobar una solució, tenint en compte que tot fa pensar que això anirà a més. És cert que no es tracta de cap novetat, i tots recordem fets semblants al llarg de la història, però no ens podem permetre viure sempre amb el neguit de què pot passar. Som conscients que no s'ha obrat correctament i que s'ha construït on no tocava. Fer marxa enrere no és fàcil, sobretot quan t'adones que encara avui dia s'està malmetent la costa, per culpa d'uns governs locals que juguen amb l'especulació i tenen un concepte del medi ambient molt atrotinat.

    A la nostra vila l'afectació s'ha produït en dues platges, amb una edificació que ha quedat descalçada, en un espai on fa uns anys es va obrir l'espigó que protegia l'entrada d'aigua. No soc un entès en la matèria, però m'agradaria saber qui va decidir fer-ho i els motius que tenia. Aparentment era una decisió errònia, però aquí ho deixo.

    Davant d'aquests fets és quan m'adono que els nostres governs no trepitgen el territori i només reaccionen quan es produeixen els desastres, just per tapar forats, a l'espera de quan torni a passar, que probablement ja hi haurà altres persones al capdavant. Aquesta manera de fer és la que ens enfonsa i ens deixa a la cua en molts aspectes. Ahir parlava de les energies renovables i també podríem recuperar l'exemple de l'habitatge social i els lloguers protegits. 

    I per això em fa tanta ràbia les promeses electorals que no aborden els problemes més immediats, i anem vivint d'una il·lusió que ha esdevingut malaltissa. Una mica de culpa la tenim nosaltres perquè ens agrada que ens parlin de grans projectes, i la cosa menuda, però que és tant o més necessària, no genera prou expectatives i... els polítics volen vots, i aquests acostumen a arribar tot enlluernant la ciutadania.

    Potser hauríem de començar al revés, i fer veure als polítics que estem cansats de grans promeses i que preferim la feina ben feta, la feina del dia a dia, la feina que ens permet avançar com a país pròsper, amb els serveis més elementals resolts i ben resolts.

    Haurem d'esperar que passi la febre de la campanya electoral per poder tocar de peus a terra, encara que no tenim cap garantia que els resultats permetin la constitució d'un govern fort per desencallar-ho tot.

Dol a València

L'incendi dels habitatges, ahir la tarda a València, ens ha corprès a tots. És molt difícil posar-se a la pell dels afectats, encara que tots som conscients de les terribles conseqüències. En primer lloc per les víctimes mortals, que és totalment irreversible, però també pels danys materials, econòmics i emocionals que han patit els residents als habitatges incendiats, un fet que no oblidaran mai més.

    Quan succeeixen fets com aquest t'adones del risc que patim constantment, a vegades per una mala gestió de les coses, i d'altres per imponderables en què poca cosa es pot fer al respecte. És important, però, que es treballi per investigar les causes del sinistre. La procedència de les guspires que van iniciar l'incendi, i el fet que es propagués tan ràpidament, afectant tot l'edifici.

    Llegint les primeres notícies tot indica que la velocitat amb que les flames varen propagar-se per tot l'edifici podria ser degut al tipus de material de la façana. El mateix que va passar fa pocs anys en un edifici de la ciutat de Londres on hi varen morir més de setanta persones. I això ens fa pensar molt. Com és possible que hi hagi uns materials que poden agreujar les conseqüències d'incendis fortuïts, i que no es trobi la manera de detectar-ho i posar-hi remei abans no sigui massa tard?

    No pretenc donar les culpes a ningú. Ni soc la persona adient ni crec que sigui la solució al problema. Penso que cal reflexionar sobre el fet i investigar si hi ha més edificis al món que poden patir les mateixes conseqüències. Detectar-los i reparar-los ens estalviaria possibles morts del futur i tot el que comporta la destrucció d'uns habitatges, on hi ha records i patrimoni, que o bé és irrecuperable, o que suposa grans costos per rehabilitar.

    Des d'aquí envio el meu condol a les famílies afectades per aquest incendi devastador, desitjant-los que es puguin recuperar el més aviat possible, i a les autoritats a qui correspongui, els demano un esforç per trobar definitivament la causa del fet, i l'inici d'una investigació exhaustiva per localitzar possibles edificis que es puguin trobar en la mateixa situació. Estic segur que des de les pròpies constructores, les institucions que han validat els projectes, els col·legis d'arquitectes i altres ens que se'm puguin escapar, poden aconseguir reunir la informació necessària per identificar altres habitatges on s'utilitzés la mateixa tècnica i productes, si és que realment s'arriba a la conclusió que aquesta n'ha estat la causa.

Els pisos de l’Agència Catalana de l’Habitatge

Els pisos socials i els pisos de protecció oficial ocupen moltes pàgines dels diaris bàsicament perquè el nostre país té un dèficit massa important d'habitatge assequible, sigui de lloguer o compra. No s'ha estat previsor ni s'han elaborat lleis prou clares i decidides per facilitar l'habitatge a tothom, i aquest més que un dret ha esdevingut un luxe. Fins i totes algunes de les mesures que s'havien pres, han quedat abolides i cada vegada és més difícil trobar al teu municipi un pis de lloguer o compra que permeti l'emancipació dels joves.

    A casa nostra, però també a moltes altres poblacions, la Generalitat a través de l'Agència Catalana de l'Habitatge va construir uns habitatges socials que havien d'ajudar a resoldre el problema per cobrir les necessitats més immediates d'una part de la població. El procés va tirar endavant, però amb una assignatura pendent que l'Agència ha estat incapaç de regular amb eficàcia, com és el manteniment i seguiment dels lloguers d'aquests habitatges, la qual cosa ha provocat molts problemes de convivència, no només a la nostra vila, sinó arreu on l'Agència administra aquests habitatges.

    El govern municipal actual ha assumit el tema amb molta insistència i m'agradaria pensar que se'n sortirà, encara que tinc els meus dubtes, per l'experiència que hem viscut. M'imagino que l'anterior govern també hi va batallar sense aconseguir-ne resultats satisfactoris. Una institució pública ha de garantir una bona feina i el nostre país no es pot permetre el luxe de comptar amb personal directiu i institucions que no estan a l'alçada i perpetuen uns problemes que no haurien d'existir.

    Davant la informació d'una nova trobada entre les dues institucions, m'agradaria pensar que aquesta vegada es farà bé i es resoldran tots els entrebancs que fins ara han subsistit i han impossibilitat una bona gestió i al mateix temps una bona convivència entre tots els llogaters dels habitatges socials. És important assegurar que les persones que hi viuen puguin descansar tranquil·les, sabent que al darrere hi ha una institució que s'encarrega de mantenir els habitatges, d'evitar l'ocupació indeguda dels mateixos, agilitant el procés de renovació del lloguer dels pisos que queden buits, i col·laborar eficaçment amb el govern municipal a la pacificació de l'entorn.

    El nostre govern municipal té l'obligació de vetllar per la bona convivència a tota la vila, i no pot ser que uns pisos de propietat de la Generalitat alterin l'ordre i la tranquil·litat que tots els veïns ens mereixem. Cal ser molt curosos amb la gestió pública i al mateix temps molt responsables. S'ha d'acabar d'una vegada per sempre amb aquesta deixadesa que ha comportat tants maldecaps a tantes persones. 

Som tot ulls amb els preus!

Aquests dies tot són mirades cap al nou any i en concret a com evolucionaran els preus. Qualsevol excusa és bona per apujar-los, i quan arriba l'1 de gener són molts els productes que se'n veuen afectats. Ahir ja comentava les exclamacions del PP per la decisió del govern socialista d'apujar l'IVA de les factures de la llum i el gas, però no són només aquests dos subministraments els que modificaran preus, sinó que hi ha tota una sèrie de serveis i manteniments anuals que ho aprofiten per apujar els preus. Sumant-ho tot, la diferència entre el desembre que estem a punt d'acabar i el gener pot ser realment important.

    I avui llegíem una notícia que per a una bona part de les famílies pot ser prou interessant. Em refereixo al preu de l'euríbor, que marca el tipus d'interès de les hipoteques i préstecs immobiliaris. Segons diuen, després de molts mesos, l'euríbor ha començat a baixar repercutint en les revisions que a partir d'ara es facin, sobretot les revisions trimestrals, perquè ara fa un any el l'euríbor anava més car.

    L'increment del cost de les hipoteques degut al fort increment de l'euríbor del darrer any, ha estat un impediment per a la compra de nous habitatges, sobretot els joves que volien emancipar-se i que s'han hagut d'inventar la manera de formar una nova família, ja que no hi ha tants pisos de lloguer com caldria, i sobretot de lloguer protegit, que dimarts també comentava en aquest blog.

    Agafem aquesta notícia amb pinces, però celebrem que hi hagi alguna cosa en positiu, i que d'alguna manera pugui servir per alleugerir la salut econòmica de les famílies, compensant l'augment de preus que ens arribarà de tots cantons.

    La senyora Christine Lagarde, directora del Fons Monetari Internacional, que amb la seva cara ja ho diu tot, ha estat molt reticent a fer qualsevol concessió a la ciutadania sacrificada i empantanegada. Ara, fins i tot ella, pronostica una possible reducció del preu del diner. Si ella ho diu, potser serà veritat, i podrem començar a respirar.

    Tot i així estarem molt atents. Perquè, per exemple, el president del govern espanyol va anunciar el manteniment de l'IVA de productes bàsics a zero. Però jo, com ja vaig dir en el moment que es va prendre la decisió, encara no he vist que aquests productes baixessin de preu, però sí que en el moment que recuperin l'impost, segur que ens n'adonarem. Es dicten normatives, però ningú surt a comprovar que es compleixin. Es treu l'IVA del pa, i el preu del pa no es toca. Qui es queda el guany?

La política d'habitatge, una assignatura pendent

La manca d'habitatge social i assequible per als joves que es volen emancipar és un problema que s'arrossega arreu des de fa molts anys. La política d'habitatge del nostre país és un desastre i els més perjudicats sempre són els mateixos. El tema és molt present a les tertúlies i també en els debats polítics a les diferents institucions de l'Estat, però tot queda en reflexions, comentaris i declaracions de grans principis, i no s'avança. Els problemes continuen existint i un passa la pilota a l'altre.

L'anunci que ha fet aquests dies el president del govern sobre els pisos de la Sareb crea expectatives, però som molts els que hi tenim dipositada poca confiança, perquè ens temem que tot pugui quedar en no-res. Malgrat tot hem de fer un esforç i procurar ser positius i treballar perquè l'anunci del president del govern no quedi en una promesa electoral i prou.

A Arenys de Mar, segons llegeixo al web de Ràdio Arenys, la Sareb disposa de 52 habitatges, encara que desconeixem en quina situació es troben. Poder disposar d'aquests habitatges seria una gran solució per a la nostra vila, molt més que la construcció dels 50 pisos previstos al rial del Bareu. L'experiència de la gestió dels pisos propietat de l'Agència de l'Habitatge de Catalunya al Pla dels frares fa témer el pitjor, i la poca agilitat del nostre govern per enllestir-ho també.

Sempre he pensat que la concentració de pisos de gestió pública comporta un cert risc a l'hora de gestionar-ho. Si aquests pisos es reparteixen per la vila queden més fàcilment absorbits per la pròpia dinàmica del municipi i evita l'efecte gueto que tant ens preocupa.

Sigui certa o no aquesta proposta de cedir la gestió d'aquests pisos als ajuntaments i comunitats autònomes, el nostre govern municipal hauria d'estar molt alerta per no perdre el tren i aprofitar-ne els beneficis que se'n poden desprendre. I com que es tracta d'un fet que ens implica a tots, m'agradaria pensar que s'entoma el tema de manera conjunta, govern i oposició, per tal de treure'n el màxim rèdit i millorar l'oferta d'habitatge de la nostra vila. No s'hi val a badar, ni aprofitar l'avinentesa per a la campanya electoral. Arremanguem-nos tots i trobem la millor solució!

Es presenta el nou projecte del Bareu

Ahir va tenir lloc la presentació del nou projecte de canalització del rial del Bareu. Un projecte que ha redactat l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA), que es farà càrrec del cost d'execució, tot i que l'Ajuntament haurà d'assumir l'import de l'IVA, més o menys un milió d'euros. 

Són molts anys els que portem parlant d'aquesta obra tan necessària per la vila i en concret per la zona del rial, que en són els principals perjudicats. S'ha intentat moltes vegades avançar en el projecte d'obres, però sempre hi ha hagut problemes que ho han tirat enrere, sobretot problemes tècnics, per les dificultats de l'obra i de no haver quedat prou clar com s'actua a la part final del rial.

És hora de confiar que finalment s'ha trobat la solució i que el projecte es podrà executar, amb enrenou i molèsties per a les famílies que hi viuen o hi circulen, però amb l'esperança que quedi resolt d'una vegada. És una llàstima que l'administració sigui tan lenta a l'hora de solucionar problemes tan importants com és aquest, però en aquests moments hem de creuar els dits i confiar que finalment s'haurà aconseguit.

No conec el projecte, però m'imagino que després de tant de temps s'haurà elaborat tenint en compte totes les casuístiques i que no ens trobarem amb cap impediment per acabar-lo i, sobretot, aconseguir que sigui efectiu i pacifiqui la zona.

Hem de tenir present que durant aquests anys aquesta part d'Arenys ha canviat molt. De ser un simple pas a unes urbanitzacions s'ha convertit en una concentració de nous habitatges, una escola bressol i una altra d'ensenyament primari, amb una gran confluència de gent, tant de les persones que hi viuen com les que s'hi desplacen per acompanyar-hi els seus fills. Una zona on s'hi estan construint nous habitatges i hi ha pendent de construir-hi també els cinquanta habitatges socials, emparaulats des de fa anys.

Els veïns afectats i els vilatans en general varen poden assistir a la presentació del projecte i donar la seva opinió. És cert que es tracta d'un projecte molt tècnic i que no tothom té prou coneixements per opinar en coneixement de causa, però és igualment cert que les repercussions de l'obra són molt grans per a la gent que hi viu, i per això és important l'exercici d'acostament i transparència, que ha d'ajudar a resoldre tots els dubtes que, en situacions com aquesta, de ben segur es presenten. 

L'obra té una previsió d'execució d'uns 22 mesos a partir del seu inici, per la qual cosa tindrem temps per parlar-ne. Ara cal, repeteixo, que no s'encalli més i que aquest inici sigui el més aviat possible.

Gestió en l'evolució urbanística a Arenys de Mar

Aquesta setmana he llegit un treball de l'arquitecte arenyenc Miquel Fané i Torrent, sobre la gestió en l'evolució urbanística, en el cas de la vila d'Arenys de Mar. Un treball que m'ha semblat molt interessant i que desconec l'abast que va tenir en el seu moment. És un treball que seria bo actualitzar, ja que no és recent, i que t'ensenya molt bé quina ha estat l'evolució urbanística, a la nostra població, amb totes les virtuts i els defectes.

S'ha de dir que pots arribar a moltes conclusions, les quals m'agradaria debatre amb altres persones que hagin tingut l'oportunitat de llegir el treball, i amb el propi autor. La impressió que n'he tret ha estat que la història urbanística de la nostra vila no ha estat gaire amable, ja sigui per l'actitud dels diferents governs municipals, o per la imposició de les institucions supramunicipals, que han tingut molta influència a casa nostra, sobretot tenint en compte que hi conflueixen elements prou significatius com port, platges, ferrocarril, carreteres, rieres... cada element amb la seva institució responsable i sense competència municipal.

Els neòfits en el tema ho hem pogut observar i, podríem dir, patir. Han estat moltes les imposicions que han condicionat l'evolució urbanística de la nostra vila, però també cal lamentar els interessos particulars que en el seu moment han dirigit les decisions municipals, quan precisament hi havia competències locals per prendre aquestes decisions.

Sempre he pensat que les poblacions de la costa han estat les grans sacrificades i malmeses del nostre país. Probablement els pobles i ciutats de l'interior no han tingut la pressió tan forta, sobretot en moments puntuals d'especulació urbanística, que han destrossat la nostra costa. Arenys, per la seva proximitat a Barcelona, i els elements que conté, de responsabilitat supramunicipal, no ha estat exempte d'aquestes destrosses i decisions, probablement contràries als interessos locals.

El treball esmentat és molt complet, i ben explicat, i et fa adonar que les coses no són casuals, sinó que tenen la seva història i venen donades per unes circumstàncies que no sempre voldries. Aquests dies, precisament, ha sorgit un moviment local contra l'especulació urbanística que va en contra de la decisió municipal, de desprotegir una part important del municipi, per dur-hi a terme una construcció important de nous habitatges. 

Si no ho tinc malentès, només la CUP s'ha manifestat contrària a la modificació urbanística, però no ha aconseguit frenar la iniciativa avalada per la resta de partits del govern, un d'ells hereu de qui va lluitar amb totes les forces per una coherència urbanística en la defensa sostenible del territori, mentre fou regidor, en Vicenç Martí. 

Nusos de fils a les façanes

He aprofitat una fotografia de Facebook que ensenya com es troben moltes façanes de les nostres cases de pobles i ciutats del país. Aquesta és un representació gràfica de la manera de posar en ordre les nostres cases i la manera de treballar del nostre país en temes tan moderns com és la telecomunicació.

Us haig de ser franc si us dic que em fa una mica de mandra parlar d'aquest tema perquè la batalla està perduda. Va haver-hi un moment que semblava que les coses es podien fer millor i que es trobarien maneres perquè els nostres carrers estiguessin més decents. Ens demanen que tinguem cura de les nostres cases, però ens les empastifen amb fils i més fils.

He vist exemples de propietaris d'habitatges que han lluitat contra les empreses instal·ladores del cablejat d'internet i alguns se n'han sortit, però és trist que hi hagi d'haver aquesta lluita, i sobretot quan això comporta un perjudici per a veïns que volen instal·lar wifi a casa seva.

Havia defensat que quan s'obrissin carrers de la vila s'aprofités per canalitzar-ho tot per sota la vorera i d'aquesta manera anar-ho regularitzant, sense necessitat de fer grans inversions. Més que obligar a canviar el pas superior a l'inferior a tots aquells que ja ho tenen instal·lat, es tractava de fer passar per sota les noves conduccions, i animar els propietaris que rehabiliten les cases a preveure la instal·lació per sota.

A casa ho hem fet, però no ha servit per res. L'Ajuntament no ha fet cap pas per forçar les companyies a fer les noves instal·lacions per sota terra, la qual cosa fa que cada dia hi hagi més fils a les façanes de les cases. Com deia al començament, fa mandra parlar del tema perquè una cosa que podria ser força senzilla en bé de l'estètica dels nostres pobles es converteix en la cançó de l'enfadós.

Qui controla l'obra pública a la nostra vila?

La discussió sobre l'externalització de serveis per part de l'administració pública és un tema força escabrós, amb opinions favorables i d'altres contràries que costa posar-se d'acord. Això, però no passa sempre, perquè hi ha un tipus d'obres i serveis que ningú en discuteix la necessitat de licitar-les perquè les empreses privades puguin accedir a la seva execució.

Al nostre municipi hem sentit a parlar sobre la necessitat de municipalitzar serveis com el tractament de l'aigua, els treballs d'enterrament al cementiri, el tanatori... Hi ha exemples d'aquests serveis que són municipals i que funcionen prou bé. Per altra banda Arenys compta amb serveis municipals que en altres municipis són externalitzats, la brigada o la residència geriàtrica, i que algú podria qüestionar-ne la municipalització, si no fos perquè hi ha una llarga tradició.

L'externalització en sí mateixa no és bona ni dolenta sempre i quan es faci bé. Externalitzar un servei no vol dir oblidar-se d'ell i confiar cegament amb la gestió privada, sinó que comporta la confecció d'unes bases tècniques de gestió molt ben fetes que, entre altres, permetin un seguiment exhaustiu del seu funcionament i poder trencar el contracte si no es compleixen els acords fixats d'inici.

Les obres públiques de gran envergadura són les que es liciten perquè l'empresa privada hi concursi. Rehabilitacions d'equipaments i urbanització de carrers són els més corrents i on, a la nostra vila, acostumen a provocar problemes per una mala execució. Podríem relacionar una bona colla d'obres que no s'han fet bé i s'han hagut de refer parcialment o de manera total.

Les obres de substitució del clavegueram del Rial Sa Clavella, que es varen fer a corre-cuita per acabar a temps i rebre la subvenció corresponent, es varen fer malament i encara ara hi ha habitatges, llavors deshabitats, que en ser rehabilitats es troben que la seva finca, per error, no està connectada a la xarxa. La pregunta que ens fem: Qui es fa responsable del cost d'aquest arranjament? La constructora que ja va cobrar per l'obra feta? Ho haurà de pagar el municipi? Se li exigirà el retorn del cost a l'empresa que no ho va fer bé? Quina garantia tenim que això no es repeteixi en un futur, en altres habitatges? Aquest problema no és nou, sinó que hi ha altres cases que es varen trobar amb el mateix.

I de tot això en surt la pregunta estrella: quin control de qualitat de la feina feta hi va haver per part dels serveis tècnics municipals? És possible que l'ajuntament de la nostra vila no realitzi un control tècnic exhaustiu que garanteixi que les obres es fan bé? 

La llei i el sentit comú no van de la mà

No n'he parlat gaire en aquest blog, la qual cosa no significa que no sigui important, com és el cas de les okupacions d'habitatges, per persones desnonades, moltes vegades amb el suport de la PAH, o d'altres persones que caldria analitzar a fons per no col·locar-les totes en el mateix sac.

Aquests dies s'ha parlat molt del cas de la població de La Llagosta on un grup de joves de 18 a 22 anys ha ocupat uns pisos, propietat del BBVA, quan estaven a punt d'anar-hi a viure unes famílies que havien adquirit els habitatges. L'enrenou ha estat important perquè es tracta d'una operació amb moltes persones implicades, i per la sang freda i 'professionalitat' dels okupes, que tenen molt clara la legislació vigent i la manera de quedar-ne protegits, en contra del sentit comú.

Dic sentit comú perquè a ningú se li acudiria defensar els okupes davant dels nous propietaris, al marge de la llei, però resulta que aquesta llei que tant ens demanen que hem de respectar i obeir, dóna la raó a les persones que entren furtivament als pisos que no els són propis.

L'anècdota del cas és que els mateixos okupes han demanat ajuda als mossos d'esquadra perquè els defensessin de les agressions dels propietaris afectats, i que s'ha trobat sense pis i tindran molts problemes per recuperar-los.

Deia abans, sentit comú, perquè una persona vinguda de fora no endevinaria mai a qui la llei dóna la raó. Esclar que si els corruptes condemnats a sis anys de presó els deixen en llibertat sense fiança, que no han de fer amb els okupes que simplement s'han apropiat d'un pis que no era seu. Aquesta és la llei que els nostres polítics, els legisladors, mantenen incomprensiblement.