Un futur amb valors

L'entrevista del diari ARA a la Maria Anglada, jugadora d'hoquei sobre patins del CP Voltregà, m'ha recordat uns anys que em desplaçava des de Vic a Sant Hipòlit de Voltregà, en bicicleta, per assistir als partits d'hoquei. El Vic jugava en categories inferiors, com passa ara, però el Voltregà passava pels millors moments de la seva història, amb grans figures d'aquest esport.

Certament, el cas del CP Voltregà és ben curiós. No és habitual que poblacions petites tinguin equips potents, fins i tot en esports tan nostrats com és l'hoquei sobre patins. L'explicació la trobaves en l'interès del seu mecenes i protector. El Club Patí Voltregà va néixer l'1 de novembre de 1955 per obra de Victoriano Oliveras de la Riva. La seva família tenia una fàbrica de filatura a la Gleva.

El senyor Oliveras era un amant de l'esport i es va obsessionar a crear un equip d'hoquei sobre patins a la població on es va vincular, Sant Hipòlit de Voltregà. Els anys setanta del segle passat varen ser els reeixits, aconseguint molts títols. L'època que jo em vaig afeccionar a l'hoquei i que m'hi desplaçava amb la bicicleta, una eina que també vaig estimar durant molts anys.

En aquells moments els equips en gairebé tots els esports eren masculins. Desconec si les noies, en aquella època a què em refereixo, ja practicaven aquest esport. Anys més tard el Vic va pujar de categoria i, sense assolir els èxits del CP Voltregà, també va donar moltes satisfaccions als seus aficionats. La seva pista era al costat del riu Mèder, al parc Balmes.

A l'entrevista, la Maria Anglada comenta l'excepcionalitat del seu municipi on es diu que la canalla aprèn abans a patinar que a caminar, o que patina amb bolquers. Una entrevista que deixa entreveure un seguit de valors que avui trobem a faltar. La responsabilitat, l'esforç, l'honestedat... Deixa de practicar l'esport com a professional perquè no pot rendir al cent per cent, prioritzant els seus estudis de medecina.

És bo aturar-se en detalls com aquesta entrevista per adonar-nos que no està tot perdut. Que les males arts es fan notar molt, però que encara hi ha joves amb molts valors. Tenim futur!

Matinal a la muntanya

No hem anat gaire lluny, però hem descobert una ruta que teníem massa a prop com per no haver-hi anat mai. Hem pujat el Montalt i després hem passat per la creu de Rupit, per acabar baixant cap al santuari de Lourdes d'Arenys de Munt. Més o menys han estat uns 13 quilòmetres, que ens han permès comprovar que encara estem en forma i no acabem d'estar ben rovellats.

El dia no es presentava gaire assolellat, si ho comparàvem amb els dies que ens precedien, però també ha fet que no patíssim calor. Les quatre gotes que avui han caigut a la vila, han arribat quan ja érem a taula a punt de dinar.

M'ha agradat el trajecte, i sobretot el fet de poder pujar i baixar per camins diferents. També és interessant comprovar que, si més no els excursionistes, vagin a peu o en bicicleta, respecten la natura i ho trobes tot molt net i endreçat. Tant de bo això també passés a la vila i a tots els pobles i ciutats, que dia rere dia es queixen de l'incivisme i la brutícia que es provoca per manca de sensibilitat i educació.

Haig de dir que desconeixia el trajecte i en concret el turó del Montalt, i m'ha sorprès perquè m'ho imaginava més espaiós. Les vistes, però, són extraordinàries i crec que val la pena anar-hi. Hi tornarem!

Avui era una mica un entrenament per no fer el ridícul la setmana vinent, que farem una sortida amb una colla de caminadors. Crec que farem bon paper i allí ho acabarem amb un bon dinar. Penso en els ciclistes que cada setmana agafen la bicicleta per exercitar-se, però no s'obliden del bon esmorzar que fan una vegada assolit el seu objectiu. S'ha de fer exercici, però no es pot oblidar la manduca!

Hem acabat aquest serial de vacances i s'ha de dir que n'estem contents. Probablement ho hauríem de repartir millor durant l'any, per no acabar tan farts, de menjar i de festa. Però ho hem acabat de manera saludable. Us animo, als que no hi hagueu anat encara, a provar de fer la mateixa ruta, i segur que us encantarà, i ajudarà a rebaixar panxa després de tants dies de menjar torrons i neules. 

Els que reinicieu la vostra feina demà dilluns, us desitjo una bona entrada i us recordo que poder treballar no està a l'abast de tothom, i fer-ho contents i amb ganes, estimula i ens fa més feliços. I a qui no tingui feina assegurada, els desitjo sort, i que ben aviat puguin formar part del col·lectiu d'assalariats. Mirem-ho positivament.

Passejant pel litoral

No sé si us ha passat a vosaltres, però amb la gent que he anat parlant aquest diumenge coincidíem que teníem mal de cap. En el meu cas no era gaire res estrany, doncs porto alguns dies amb aquesta tortura, però la majoria em comentava que avui notava com un núvol tèrbol que no els deixava veure clar. 

No sé si és el clima que ens afecta més que mai, o bé que portem una vida tan estressada, en tots sentits, que qualsevol canvi de temps ens afecta. I per això ens ho hem de mirar d'agafar diferent, i sobretot fer exercici, caminar i respirar aire pur.

Per canviar una mica el trajecte usual, avui hem anat en direcció a Caldes d'Estrach, fins al port del Balís. És una llàstima que no tinguem solucionada la connexió entre els dos pobles veïns, per la musclera. Va haver-hi un temps que semblava que hi havia cert consens per fer un pas que superés l'obstacle creat amb la desaparició de bona part de la platja. Avui, però ja no se'n parla.

M'he fixat per on podria passar el comentat carril bici que es vol establir al Maresme, i la veritat és que hi ha llocs molts fàcils d'implementar, però en altres la cosa es complica. Com superem el pas del túnel del tren entre Caldetes i Arenys? 

En aquest tram la carretera tampoc no és tan ample com per reduir-la i fer-hi passar el carril bici. Si no s'aprofita l'amplada de la carretera, crec que no hi ha vorera suficient. Confiem que hi hagi qui hi trobi la solució, perquè no seria bo que ens trobéssim amb el mateix problema que hi ha ara si vols caminar pel camí de mar, el que molts arenyencs anomenem camí d'en Vicenç, exregidor que va treballar perquè els dos pobles estiguessin units més enllà de la N-II i la via del tren.

Espriu serà present a la plaça de la Sardana del meu poble

Avui Arenys de Mar és una mica el centre del món; bé, del món poètic català. Si d'una cosa se sent orgullosa aquesta vila és d'haver estat immortalitzada per Espriu, i de la mateixa manera que li ho va agrair en el seu comiat, l'any 1985, ara li ret homenatge el dia que es commemora el centenari del seu naixement.

Recordo com si fos ahir, que cantàvem a l'església de Santa Maria d'Arenys, en el seu funeral, i posteriorment l'acompanyàvem fins al cementiri, on darrere una làpida molt simple, descansen els seus ossos. El cementiri era ple de gom a gom, i jo anava descobrint la vila que havia de ser el meu lloc de residència, després de la meva ciutat natal i uns quants anys a la capital.

Avui omplirem la plaça de la Sardana, un indret poc freqüentat pels arenyencs, tret d'alguns joves amb ganes de fumar i intercanviar mercaderia, i algun altre que hi va a fer quatre xuts. Els meus fills hi varen aprendre d'anar amb bicicleta. La plaça havia d'urbanitzar-se a partir d'un procés participatiu que, per diferents motius va quedar aturat, i ara, com tants d'altres temes, ha passat a millor glòria.

Perquè si en una cosa l'administració està fent molt mal és en els seus incompliments. Segur que tots en tenim experiències properes. Jo estic a punt d'emmarcar una carta signada per l'alcalde i uns quants regidors, amb una promesa que mai més n'he sabut res. No cal caure en la corrupció per desencisar la ciutadania. N'hi ha prou en deixar de complir els compromisos, i això passa massa sovint.

Avui ens trobarem a la plaça de la Sardana. Recordarem Espriu, i demostrarem als visitants, que Salvador Espriu ens va regalar ser presents en el món cultural del nostre país, fins i tot sense esforçar-nos-hi gaire.

Ens ha arribat el fill pròdig

Aquest vespre, sense avís previ, ha tornat a casa el nostre fill pròdig després de gairebé tres mesos lluny per terres espanyoles. La barba més llarga, potser més prim i amb cara de cansat, però satisfet del viatge i aventures viscudes.

Per uns dies recuperarem l'anglès que ja teníem mig oblidat i coneixerem com li ha anat pel nord, amb qui ha compartit viatge, quines experiències ha viscut i com se li presenta el retorn a Londres, que si no recordo malament és dijous vinent. L'experiència del curs passat ha estat positiva i recomanable. Encara no sabem si ho repetirem, però tant de bo que fos amb una persona com en Jack, a qui hem estimat i compartit bons moments.

Ha arribat, però ja té el programa fet per aquest cap de setmana. No es vol perdre els actes de la Mercè. En Jack és una persona que aprofita tots els moments del dia. És independent, però sociable amb tothom. No serà mai una càrrega per a ningú, perquè sap desaparèixer en el moment precís. Col·labora quan se'l necessita i comparteix espai i temps emmotllant-se a l'entorn i persones.

Us deixo que, perquè aviat soparem. Suposo que haurà pogut practicar tot el castellà que no li vam donar a casa. Nosaltres ens vàrem beneficiar del seu anglès.

De viatge amb bici

M'ha cridat l'atenció la notícia sobre la regulació de la circulació de bicicletes a les ciutats. Sembla ser que la Direcció General de Trànsit (DGT) té la intenció de redactar una normativa aplicable a totes les ciutats espanyoles. El motiu és el desordre que es produeix, el perill per als propis ciclistes i també els vianants. Entenc que la regulació de trànsit de bicicletes es podrà fer a les ciutats més grans, on els carrers són més amples, perquè a Arenys només tenim un tram de carril-bici a la Riera, però no en podem posar a pràcticament enlloc més. En tot cas cal fer aprendre el conductors de cotxes a conviure amb la bicicleta, la qual cosa seria una bona solució a l'actual massificació automobilística i el perill que suposa barrejar-te pel mig.

Hi ha hagut un període de la meva vida en què la bicicleta ha estat absent, però després va tornar a aparèixer, encara que us confesso que jo, damunt d'una bicicleta ja fa uns quants mesos que no m'hi heu vist. A casa, però n'hi ha cinc, i és que des de fa un mes hi tenim un convidat que n'és un gran aficionat. Acostuma a fer llargs trajectes amb bici, i amb el poc temps que està entre nosaltres ja ha anat tres vegades a Barcelona.

Probablement el fet que en Jack estigui a casa, fa que estigui més sensibilitzat pel tema i per això quan llegia la notícia pensava en el perill d'anar amb bici, i el risc que assumia en Jack cada vegada que enfila la N II direcció a Barcelona. Després m'he imaginat els meus fills circulant per Arenys i entès perquè no m'agrada que agafin la bicicleta si no és per anar directament a la platja i pedalar tranquil·lament sense que els cotxes et posin en perill.

Crec interessant que es treballi una normativa que reguli la circulació de les bicicletes a les ciutats, i que es busqui potenciar-ne el seu ús, assegurant la integritat dels ciclistes, però també dels que van a peu. Si tot queda en una excusa per posar més sancions, però no resol la circulació, no hi haurem guanyat res.