La gent gran té pressa

A l'Administració pública tot va massa lent. Avui, per exemple, llegia la notícia de l'ARA on s'informa que la conselleria de Drets Socials donarà un any més de pròrroga perquè les residències de gent gran s'adaptin a la normativa que data del 2015. Estem parlant d'ara fa deu anys i tens la sensació que amb bona voluntat hi ha hagut prou temps per adaptar-s'hi. Aquesta lentitud desanima els administrats, i sobretot les persones més vulnerables, que ja tenen una edat i que els dies compten. 

Fa uns dies parlava de les residències i de la necessitat de fer-ne un seguiment i control del seu funcionament. Avui es fa palès que l'administració és massa flexible en detriment del benestar dels usuaris de les residències, persones dependents que no poden ser ateses pels seus familiars, a casa, i són allotjats en unes condicions, no sempre òptimes, com es pot desprendre de la informació.

Voldria pensar que la decisió del govern català és prou meditada i no es tracta simplement d'anar donant llargues en detriment de les persones, beneficiant només els interessos de les empreses concessionàries, que potser han vetllat més pel rendiment del negoci que no pas pel benestar dels seus usuaris.

Llegia, fa pocs dies, que des del govern municipal s'ha fet la petició a la Generalitat per poder disposar de places sociosanitàries a la nostra vila. Una petició que vaig suggerir fa temps i que va semblar que demanava peres a l'om. Arenys compta amb un nombre important de places de residència geriàtrica, però qui necessita un tractament sociosanitari s'ha de desplaçar a fora, amb l'agreujant que la residència de referència ha tingut més d'una denúncia per les condicions i tracte rebuts pels seus usuaris.

És per això la mateixa insistència a fer un seguiment acurat del funcionament de les residències, amb usuaris que sovint són incapaços de valorar el tracte rebut, per les seves limitacions de salut i coneixement. La nostra societat ha de vetllar pel tracte a les persones grans i hem de fer els possibles perquè l'administració sigui responsable de tot el que passa portes endins. I tot això no pot eternitzar-se. Les persones grans no els queda molt temps i les solucions han d'arribar de pressa per no fer tard.

Els centres sociosanitaris depriments

Aquest diumenge el diari ARA treu un reportatge sobre els centres sociosanitaris de Catalunya que seria bo que llegíssim, hi reflexionéssim, i denunciéssim la situació. Malauradament només ens adonem de les coses quan ens hi trobem, i llavors acostuma a ser massa tard. El nostre país té un dèficit de planificació i el sistema sanitari, que tantes lloances rep, no n'està exempt. El cas dels sociosanitaris és greu i denunciable, i el govern de la Generalitat, que ja fa tard, hi hauria de posar remei.

    No reproduiré aquí tot el que diu l'article, que us convido a llegir, però sí que m'agradaria que tothom prengués consciència del problema, i que tot el que es diu en el reportatge de la Mònica Bernabé és certament alarmant. Nosaltres, a la nostra àrea sanitària també ho estem patint, i estic segur que tots o molts de vosaltres teniu algun familiar o amic que s'ha trobat en una situació semblant. 

    Em consta que hi ha gent que hi està treballant perquè la manera d'obrar d'aquestes empreses que tenen concessió administrativa, i que no s'hi fa el control necessari per part del govern de la Generalitat, o els centres de gestió pública, que no reben diners ni atenció suficient, deixin d'actuar com fins ara i que les persones ateses, que necessiten ingressar en aquests centres, rebin un tracte digne. Parlem de gent gran, però no només. Cada vegada hi ha més casos de persones joves que han patit un ictus, i la seva recuperació no és fàcil.

    Hem de denunciar a la Generalitat la lleugeresa amb què es pren els casos de maltracte i abandonament que s'han denunciat. La desídia a l'administració pot ser molt contraproduent i arribar, en el cas de la sanitat, a provocar la mort.

    Com que tenia coneixement d'una situació semblant en un centre molt proper a la nostra vila, la lectura del reportatge no m'ha vingut de nou. En tot cas podia pensar que es tractava d'un fet aïllat, però ara puc entendre que el problema és més general i per això més urgent per solucionar.

    En el reportatge esmentat també hi ha una entrevista a una consultora sueca en polítiques socials que defensa la desaparició d'aquests centres per tractar-ho en un entorn domèstic i no tant residencial, com s'està fent a Suècia i entre altres països. Segurament que l'alternativa és millor, però difícilment aplicable al nostre país a curt o mitjà termini. Pensar en els recursos que caldria destinar-hi és una quimera. És per això que necessitem que de manera immediata es posi remei a una situació indigna, denunciant la mala praxi i aportant recursos i regulant-ho millor.