Neutralitat personal i imparcialitat professional

Bellugant-me per Internet he trobat un parell de paràgrafs que m'han semblat interessants per transcriure en el meu blog. Els he trobat tot buscant una frase que vaig sentir dir a una tertuliana televisiva, de no sé quin canal, parlant del jutge Juan Carlos Peinado. Els paràgrafs són aquests:

La premissa de què un jutge no pot demostrar antipatia respecte a una persona es basa en la necessitat de distingir entre neutralitat personal i imparcialitat professional. Segons l'anàlisi constitucional presentada, és impossible que un jutge (o qualsevol persona) estigui exempt de creences, morals o opinions pròpies; per tant, la teoria jurídica moderna no busca la neutralitat absoluta de la persona, sinó la imparcialitat en les seves actuacions quan exerceix l'autoritat pública. 

El sistema legal ja disposa de mecanismes per garantir aquesta imparcialitat, com ara la recusació, que permet apartar un jutge si es demostra que pot no ser imparcial degut a la seva ideologia o relacions personals. Així doncs, la qüestió no rau en negar l'existència de sentiments personals com l'antipatia, sinó en garantir que aquests no influeixin en les decisions judicials, mantenint la credibilitat de les institucions i evitant que la política o els sentiments privats infiltrin la funció judicial.

Llegint el primer et sembla del tot normal. Té lògica i crec que qualsevol persona sensata hi ha d'estar d'acord. En llegir el segon paràgraf m'entren molts dubtes i el primer d'ells és si és cert que el nostre sistema legal garanteix la imparcialitat dels jutges. És cert que existeix la recusació, però té efectes? S'aconsegueix decantar un jutge que ha demostrat aversió respecte a la persona que està jutjant i el seu entorn? Qui decideix que un jutge se l'ha d'apartar d'un cas? Aquesta decisió és imparcial?

La confiança vers la justícia i la seva implantació al nostre país està sota mínims i jo crec que es deu a l'actuació d'uns quants jutges, amb molt poder, i un corporativisme descarat que deixa en dubte la imparcialitat dels tribunals de justícia. Han de canviar molt les coses, i les persones, i potser trigarem molts anys a recuperar certa normalitat i, sobretot, confiança.

L’expresident Jordi Pujol a Madrid

Aquest dilluns, si no vaig mal fixat, l’expresident Jordi Pujol serà a Madrid a declarar en el judici que s’està duent a terme després de molts anys d’estudi, i que estan acusats diferents membres de la família. La veritat és que vaig una mica perdut.

Sempre he defensat allò de qui la fa la paga. La llàstima és que no sempre és així i hi ha qui sempre se n’escapa. No seré jo qui defensi que no s’hagi de jutjar l’expresident malgrat els seus 95 anys, però sí que penso que ha faltat una mica d’humanitat. També és cert que avui no s'estila i els jutges estan molt envalentits, sobretot contra Catalunya i les persones vulnerables. Diria que avui és possible fer judicis en línia sense adulterar el contingut d'aquests, i tampoc no seria la primera vegada que es produís, tenint en compte l’edat i els informes mèdics sobre la salut de l’expresident.

Sap greu que la reputació de la Justícia a Espanya sigui tan negativa i que la manera com s’imparteix tingui un nivell de confiança tan baix. Ja em perdonareu, però no crec en l’objectivitat dels tribunals de justícia d’aquest país i res del que puguin sentenciar em mereix confiança. 

Crec en la necessitat de confiar en la Justícia, i de respectar les sentències, però avui dia m’han de demostrar que la seva tasca és realment justa i benintencionada, sense interessos polítics ni ideològics que ho manipulin. 

Intento no fer cas dels comentaris de les xarxes socials, perquè tampoc ens hem de creure tot el que es diu, però entenc les emprenyades de molta gent, quan veus que les decisions es prenen en funció dels acusats. No hi ha imparcialitat i això és greu.

Comentava al començament que hi havia trobat a faltar humanitat. Crec que és evident. No calia que l'expresident s'hagués de desplaçar a Madrid. Tot es pot fer més fàcilment, sense perdre seriositat ni sentit democràtic.

Com recuperar la confiança?

Quan es perd la confiança en una persona o una institució es fa difícil recuperar-la. Passa sovint que davant d'una successió de fets de dubtosa legalitat o imparcialitat, en funció de qui sigui el subjecte a analitzar, les persones els hi perdem la confiança. Ja no en els mirem amb els mateixos ulls, i dubtem de tot o gairebé tot el que ens diuen o fan. Després, una vegada solucionats els problemes, ja sigui perquè s'ha admès la mala pràctica, o s'han canviat els personatges, la recuperació de la confiança perduda no és automàtica, sinó que requereix molt d'esforç per totes les parts.

Crec que no m'equivoco si dic que a Espanya una gran majoria de la població ha perdut la confiança en la Justícia, i en tots els tribunals que l'han d'aplicar segons les seves competències. Hem vist massa coses que no ens han agradat, no pas perquè vagin en contra d'allò que nosaltres voldríem, sinó perquè no hi hem vist la imparcialitat, l'objectivitat i l'esperit democràtic que calia esperar-ne. Tenim uns tribunals farcits de magistrats nostàlgics del franquisme i les pràctiques autoritàries, polititzats i de la mà de la dreta i l'extrema dreta, que donen massa senyals de subjectivitat i rancúnia vers posicions polítiques que no són del seu grat.

Mentre les víctimes érem els catalans, i d'aquests, els independentistes, tot semblava una qüestió de resistència al trencament de la sagrada unitat d'Espanya. Tot era anticonstitucional, mereixedor de penes de llarga durada, per sublevació i sedició. Però després ha vingut el torn de l'esquerra que no hi ha manera de treure-li el poder polític, i han començat a aparèixer actuacions que resulten molt sospitoses.

Me'n guardaré prou de pensar i dir que els socialistes siguin immaculats i no hi hagi possibilitat d'accions corruptes i condemnables, però la manera com es porten les coses crec que no és la millor, ni la més recomanable per mantenir aquesta confiança necessària en el Poder Judicial.

La confiança s'ha perdut i ara caldria recuperar-la, però això no es fa amb un simple girar full, sinó canviant les pràctiques equivocades i molt probablement també els seus protagonistes. Aquests, però s'hi agafen amb totes les forces i no serà fàcil. Ens cal paciència, això no obstant, voldríem veure-hi passos en aquesta línia. Si no és així, la qualitat democràtica del nostre país continuarà sota sospita i nosaltres en continuarem rebent els plats trencats.

A propòsit de la separació de poders

Ens omplim la boca afirmant que la democràcia es basa en la separació de poders, però a l'hora de la veritat és força dubtós que aquesta separació sigui real, o si més no, que no hi hagi una barreja ideològica que tingui més presència que no pas la formació jurídica i, el que encara és pitjor, la manca d'imparcialitat i objectivitat a l'hora de repartir justícia pel món.

    S'ha desencallat l'òrgan suprem del Poder judicial, però com s'ha fet? Repartint cromos entre els dos grans partits polítics. Cada partit ha escollit aquells deu magistrats que li són afins, progressistes o conservadors, amb el detall que el PP hi ha col·locat els més bel·licistes. És així com s'ha de fer?

    Entenc que no és fàcil. Quan sento a dir al PP que els jutges s'haurien d'escollir entre ells, només hi sé veure la ideologia conservadora, per no anar a fons, de la majoria dels jutges espanyols. És evident que si es nomenen entre ells, el color es perpetuarà. I si ho fan els polítics? No és una ingerència a un altre Poder, que s'entén que és independent?

    Accepto que aconseguir la fórmula perfecta és una utopia i que s'ha de buscar la millor manera de sortir de l'atzucac. El que no hauria de tornar a passar és que el tribunal visqués cinc anys caducat per manca d'acord. Sigui el sistema que sigui, aquest hauria de ser automàtic i no a conveniència dels polítics.

    Tinc molt clar que el poble escull els polítics i no pas els jutges. Si no elegim els jutges hem de suposar que aquests actuen de manera imparcial i gens interessada. Si no fos el cas, els hauríem de poder escollir nosaltres, sigui directament o bé a través de les persones que sí que hem pogut votar. La qüestió està que la suposició d'imparcialitat és d'una innocència que fa tremolar. No només ha quedat clar amb tot el que ha passat arran del Procés d'independència catalana, sinó que ho hem vist en molts altres casos en què els conservadors ho han tingut tot a favor. Si arribem a la conclusió que no hi ha imparcialitat, i que la ideologia que persisteix és l'hereva del franquisme, podem afirmar que la separació de poders al nostre país és un engany. 

El jutge Manuel García-Castellón

M'imagino que no soc l'única persona que s'estranya de la feina que exerceix el jutge Manuel García-Castellón, i que dubto de l'objectivitat i la imparcialitat que se suposa que ha de presidir qualsevol actuació judicial. Entenc que pugui tenir un interès especial en aclarir passatges més o menys foscos, i que treballi a fons perquè la veritat surti a la llum, i si hi ha persones que mereixen ser jutjades i condemnades pels delictes comesos, això tiri endavant. La manera de fer-ho, en tot cas, pot generar suspicàcies.

Se'm fa difícil que un jutge amb tot el currículum que ell té, amb tota la seva vinculació a una ideologia determinada i uns partits polítics concrets, pugui tenir la capacitat de ser imparcial i desplegar la justícia com cal esperar d'un sistema democràtic com creiem que és el nostre. Però això forma part dels meus dubtes i, per tant, puc estar molt equivocat.

En el post d'ahir ja parlava de la separació de poders i em preguntava qui se l'estava carregant, sobretot perquè hi ha qui té molt interès en afirmar que els polítics, en aquests moments els socialistes, són els que es passen de frenada i intenten anul·lar la tasca dels jutges, però observant tot el que està passant, més aviat l'efecte és totalment el contrari. Qui és fica on no li demanen?

Al final la conclusió a què arribes és que no et pots fiar de ningú, ni dels polítics ni dels jutges, i per això estàs desemparat i a punt de rebre de tots cantons. Però m'agradaria que algú trobés la manera de posar-hi ordre, no sé si ha de ser un polític o un jutge. És curiós que el discurs de molts magistrats jubilats estan més en sintonia amb els polítics que amb els seus excol·legues. Resulta sospitós. Que potser la generació anterior impartia millor la justícia, i tenia els conceptes més clars? o és que tot això es veu quan ja t'has jubilat?

De moment ens toca anar seguint tots els moviments del jutge en qüestió, i esperar que si ell no n'és capaç en surti algun que li pari els peus. Tot això pel bé del nostre sistema judicial, el polític, i la salut general de l'Estat.

Tot depèn de qui ho diu

Avui la premsa es feia ressò d'una carta enviada per un grup de militars retirats on es demanava que l'exèrcit destituís el recent investit president del govern. La notícia, després de tot el que hem estat veient aquests dies, provocat per l'actitud de la dreta i l'extrema dreta representada al Congrés dels Diputats, i amb majoria absoluta al Senat espanyol, no ens hauria de venir de nou, la qual cosa no vol dir que no sigui significativa i preocupant al mateix temps.

La preocupació ve del fet que tot i haver passat més de quaranta anys de la desaparició del dictador, els seus principis i anhels continuen vigents, no només entre els supervivents nostàlgics d'aquella època, que ja en queden pocs en vida, sinó també en els seus hereus, que en són uns quants més.

L'exèrcit espanyol és el que és, i els seus comandaments no es troben gens lluny de les tesis colpistes del senyor Tejero, com a figura visible, com també ho trobem en el col·lectiu de jutges i magistrats, formats sota la idea que Espanya és de dretes i que qualsevol intent de canviar-ho és un atac al seu estat de dret. Un atac a normalitat que ells volen per a la seva, i no dels altres, nació.

A mi em preocupa que segons quins moviments i accions reben tota la repressió haguda i per haver, i segons d'on venen els fets, no passa res. Quan hi ha una amenaça a la democràcia caldria suposar que es posa en marxa una maquinària destinada a posar les coses al seu lloc, en defensa d'aquesta democràcia. Però això no passa. No es pot bloquejar el pas dels parlamentaris catalans al Parlament del nostre país, però no hi ha cap problema que el president en funcions del govern espanyol es trobi amenaçat i bloquejat el seu vehicle. I això és així perquè qui actua en un cas i en l'altre no té el mateix color polític.

És per això que m'indigna sentir a dir als nostres jutges que s'està posant en dubte la seva imparcialitat i legitimitat judicial, quan hi ha prou senyals que la seva actuació difereix en un cas o un altre, en funció de les seves simpaties, i tots sabem quines són aquestes simpaties.

La salut democràtica d'Espanya està molt tocada. No diria tocada de mort, perquè sempre tens aquella esperança de poder sortir del clot on hem caigut, però sí que es tracta d'una situació molt complicada i que no ho tenim fàcil. 

Probablement als exmilitars signants de la carta no se'ls pot acusar de gaires coses pel fet de ser 'ex', però estigueu convençuts que si una colla de catalans gosés fer unes declaracions d'aquest estil, però de signe contrari, ja haurien estat titllats de terroristes, perseguits, enrajolats i pendents de judici. Un judici a càrrec dels seus enemics declarats.

Jutge i part

Cada vegada tinc menys confiança en els jutges i no sabria dir ben bé els motius. Pot ser que sigui culpa meva, que no em convenç tot el que està passant i s’està jutjant, o bé que l’exercici d’administrar justícia s’hagi prostituït. Potser les institucions judicials han donat mostres de deteriorament en l’exercici de la Justícia, o bé que el Procés d’independència ens ha marcat massa, a uns i altres.

Sigui quina sigui la raó d’aquesta meva desconfiança, i que noto en molta altra gent, el cas és que quan llegeixo sentències o decisions judicials, no necessàriament lligades amb els fets del 2017, m’entren molts dubtes i no acabo de veure que la raça humana hagi evolucionat gaire en la línia de saber aplicar objectivament les normes que ens hem procurat, sinó que més aviat hi veig molts interessos personals o del col·lectiu responsable d’administrar justícia, sobretot en detriment de les classes populars o d’aquelles persones amb menys recursos per poder-s’hi rebel·lar amb un mínim de garanties per aconseguir resultats favorables.

M’ha passat llegint sobre causes de violència de gènere, de desnonaments, d’enfrontaments amb grans companyies i poders fàctics. I ja no diguem sobre realitats històriques que arrosseguem des de l’època franquista i que s’han volgut tapar, sempre per protegir els que varen guanyar la revolució del 36 i els grans beneficiats de la victòria.

Puc entendre que objectivar les coses és una tasca difícil, i ho veiem a totes bandes. Em ve a la memòria l’assumpte pendent de les valoracions dels caps dels professionals de l’administració pública, res a veure amb jutges ni justícia, que han quedat aturades per desconfiança. No fos cas que l’amiguisme, l’intercanvi de beneficis, la simpatia i proximitat ideològica acabés primant a l’hora de donar l'opinió favorable.

No és fàcil, però una societat que pretén ser un model de democràcia i justa en drets i respecte a tothom al marge de creences, orígens, cultura o llengua, hauria d’esforçar-se perquè l’exercici de la Justícia i el treball dels jutges i magistrats tingués un grau de confiança suficient en honradesa, imparcialitat i objectivitat, que avui em costa molt de trobar-hi.

Polònia i Romania de la mà d'Espanya

Sembla ser que Polònia i Romania són els dos països europeus que s'han posicionat amb Espanya per la via judicial, en contra de la decisió dels jutges belgues de no extradir els polítics catalans exiliats. Com es pot veure, doncs, aquest és el nivell del Poder Judicial espanyol i quins són els seus amics de campanya.

La veritat és que ha passat tant temps i hi ha hagut tantes sentències i resolucions judicials que jo m'he perdut una mica. Sigui com sigui, Espanya continua batallant per aconseguir que els polítics catalans que es varen exiliar a diferents països europeus, puguin ser extradits i jutjats a Espanya.

Se'm fa difícil endevinar com acabarà tot, però de moment Espanya està rebent carbassa a totes les seves iniciatives. El jutge Llarena no ha enretirat les euroodres encara que des d'Europa se l'hagi convidat a fer-ho.

Segons he llegit, en la notícia, el magistrat Pablo Llarena ha posat en dubte la capacitat dels jutges belgues per no extradir els polítics catalans exiliats. Em fa pensar que des de Bèlgica es veu molt clar que la Justícia espanyola té molt que desitjar. Crec que si es tractés d'un altre país, segurament no hi posarien tants entrebancs, però l'exemple que dona el Poder Judicial espanyol fa que des de fora es qüestioni la seva imparcialitat. Probablement veuen que tot el que s'està movent a Espanya és més fruit d'un esperit de venjança que no pas d'aplicar la Justícia.

Entretant, però, els nostres polítics continuen sense poder tornar a casa, perquè s'haurien d'enfrontar a un judici, com els dels ex-presos polítics, que acabaria amb una sentència condemnatòria que caldria valorar si tindrien un indult per part del govern i quan trigaria a arribar, potser quan el PSOE ja no fos al govern, i que difícilment prendria la decisió un possible govern de la dreta extrema espanyola.

Un nou revés a la justícia espanyola

Avui hem d'estar contents per la decisió de la justícia belga de no extradir el raper Valtònyc a Espanya. Una vegada més s'ha demostrat que en qüestió de drets Espanya va molt per darrere d'altres estats europeus. Un cop més la justícia espanyola rep una bufetada d'un tribunal de justícia europeu.

El dret d'expressió s'ha defensar encara que no t'agradi. És per això que ens costa tant haver de suportar segons quines declaracions feixistes dels partits d'extrema dreta. Aquests s'emparen en la democràcia per fer-la desestabilitzar. Nosaltres hem de defensar el seu dret a dir el que diuen, però ens trobem que la justícia espanyola no fa el mateix contra aquells que critiquen l'establishment.

No he tingut temps de llegir les notícies del dia, però sí que m'he fixat amb aquest titular que crec que val la pena comentar-lo. Malauradament la decisió del tribunal belga no servirà perquè el raper pugui tornar lliurement a Espanya, ni tampoc per alliberar l'empresonat Hasél.

La lluita d'una persona, acompanyada d'un bon equip d'advocats, ha permès deixar en entredit la justícia espanyola. M'agradaria que els membres del govern més progressista de la història s'adonessin del fet, i moguessin fitxa per resoldre la situació en què ens trobem. No és bo que un partit socialista en el govern, vagi acompanyat d'un poder judicial tan retrògrad, i a més li doni suport, o entengui que s'ha de creure el que sentencien. Hi ha prou motius com per dubtar de la seva imparcialitat i sentit democràtic.

És vergonyós el que està passant a Espanya, quaranta anys després del franquisme. Han estat capaços de perdonar tots els mals provocats durant la dictadura, i en canvi són incapaços de defensar un dret, com és el de la lliure expressió. No he llegit la reacció del govern, però m'imagino que anirà, dissortadament, en la línia d'acatar tot el que diu la (in)justícia espanyola.

El Tribunal de Comptes no accepta els avals

La decisió del Tribunal de Comptes, de rebutjar l'aval de l'Institut Català de Finances, era cantat. Ens hauria sorprès que la resposta hagués estat diferent, però no perquè ho trobem lògic, sinó perquè està en la línia de pressió i venjança contra els polítics i institucions catalanes. A més, la manera com es respon i el marge de temps que dona per avalar-ho de manera diferent, amb l'excusa que el termini havia acabat el mes de juliol, també està en la mateixa línia repressiva.

En moments com aquests, recordo el senyor Salvador Illa que demanava passar pàgina, però només mirava els independentistes, sense tenir en compte que els unionistes i totes les institucions espanyoles continuaven reprimint. Què pretenia el senyor Illa amb aquelles paraules? Mala fe, per la seva part.

El Tribunal de Comptes és una institució política, formada per polítics, i per tant no tenen garantia d'imparcialitat. El seu impuls ve donat per les forces polítiques que els varen nomenar, i per això faran tot el possible per perjudicar els polítics catalans.

Estem parlant d'un aval, quan no hi ha sentència sobre la il·legalitat dels fets pels quals se'ls acusa. Uns fets, la majoria dels quals quedaran en no-res, perquè l'acusació no s'aguanta. El problema és que Espanya no accepta que Catalunya tingui representativitat a l'estranger, i això els cou i els fa aplicar qualsevol mesura per frenar-ho. El Procés ha estat una bona excusa per posar en pràctica una tramitació sancionadora que vol arruïnar polítics i familiars, i que serveixi d'escarni perquè ningú més ho torni a intentar.

No hi ha remei, i l'encaix de Catalunya dins de l'Espanya única, no existirà mai, perquè no hi ha voluntat. No és cosa d'avui, sinó que la història ens recorda molts episodis, i molts més vindran en el futur, perquè la resistència, des de Catalunya, continuarà existint.

Reforma penal perquè toca o per necessitat?

La reforma penal que estudia el govern del PSOE i Podemos és per afavorir els presos polítics i rebaixar-ne les penes o bé estan convençuts que està antiquada i li cal una reforma? La dreta, que ja li està bé com està, ho veu clarament com una amnistia encoberta. Una manera de deixar lliures els polítics condemnats i empresonats.

Amb tot el que hem après aquests mesos, s'ha vist que el delicte de sedició no s'adequa a la realitat actual, sinó que és un delicte caduc, diuen medieval, i que s'ha fet servir quan no s'ha pogut parlar més de rebel·lió. L'han utilitzat amb les penes més severes possibles. Aquesta utilització de la justícia per fer allò que volen, i venjar-se de qui va ser capaç d'amagar les urnes, és el que desautoritza el Poder judicial i posa en dubte la seva imparcialitat.

La majoria absoluta de què pot disposar el PSOE amb el concurs de Podemos i ERC, pot quedar en no-res davant la força del Tribunal Constitucional, que és majoritàriament conservador i que no permetrà que ningú posi en dubte la seva força i li colin una amnistia de trascantó.

És per tot això que tinc molt poca confiança en les rebaixes d'aquesta anunciada reforma penal, i dels beneficis que en puguin treure els nostres presos polítics. Caldrà molta valentia per part del PSOE, que té contraris a dins mateix, i haver de necessitar els vots d'ERC per continuar al capdavant del govern espanyol. És per això que ERC hi té un paper clau que ha de treballar amb intel·ligència, i per altra banda ens convé que JxCat no ho esgarriï, que no seria la primera vegada.

Obligats a denunciar la injustícia

Ni equidistàncies, ni imparcialitats, ni objectivitats davant la injustícia. No podem mantenir-nos callats quan s'està actuant injustament sobre ciutadans catalans o bascos gràcies als poders de l'Estat, els judicials, els polítics i els policials. Un judici clarament injust als nostres presos polítics, on el jutge Marchena impedeix contrastar les mentides dels testimonis de la fiscalia amb les imatges de què es disposa. Una presó injusta dels joves d'Altsasu per una baralla amb uns guàrdies civils de paisà.

Callar no vol dir ser assenyat i responsable quan la injustícia és flagrant. Estem obligats a denunciar arreu la injústicia de l'Estat per no esdevenir-ne còmplices. Cadascú dins de les seves possibilitats i l'abast de les seves paraules i pensaments ha de proclamar la injustícia perquè ningú la ignori i caigui com una llosa sobre els caps dels que la practiquen.

Avui Altsasu reuneix ciutadans d'arreu per manifestar el seu rebuig a l'empresonament dels seus joves, quan ja hi porten més de 800 dies. La Democràcia espanyola està corrompuda, no només pels escàndols financers del PP, sinó pel poder latent dels franquistes que la transició espanyola no ha sabut ni volgut depurar.

Si volem tenir la consciència tranquil·la, fins i tot per egoisme tranquil·litzador, estem obligats a denunciar la injustícia que s'està impartint a Espanya, dins un sistema que es defineix com a democràtic.

Sabem que no serà un judici just. N'estem convençuts

El president del Parlament català, Roger Torrent, ha declarat no confia en un judici just. Som molts que no hi confiem. Si el mateix fiscal de l'Audiència Nacional dubta de la imparcialitat dels jutges que exerceixen a Catalunya, com hem de confiar nosaltres en els jutges que ho fan a Madrid? 

Tenim prou mostres d'aquests darrers dies com per saber que el judici no serà just, perquè és un judici que ja té la sentència. La té des del mateix moment que Catalunya es va atrevir celebrar un referèndum malgrat tota la hostilitat de les forces polítiques, judicials i policials de l'Estat espanyol. Des del primer dia tot ha consistit en preparar la revenja de l'Estat, amb la complicitat dels partits polítics espanyols, també el PSOE, i els mitjans de comunicació, els quals han empobrit i manipulat la societat espanyola.

La història parlarà d'aquests moments, com els més crítics de la democràcia occidental, no només de la classe política i judicial, sinó també de la premsa i mitjans de comunicació espanyols. Tot plegat, al marge del mal ocasionat a Catalunya, contribueix a endarrerir la societat espanyola respecte de la resta de països occidentals. 

Els propers mesos, amb el judici contra els polítics catalans, i en conseqüència, a tots nosaltres, veurem més clarament que els arguments no existeixen, perquè la base en què se sustenta tota la judicialització del procés és una base falsa, sense contingut jurídic, sinó armada amb tota la ràbia del centralisme d'Estat i el tic predemocràtic de les seves institucions.

Confiança en el TEDH

Ens aquests darrers anys molts hem perdut la confiança en les institucions. Hem detectat una manca d'imparcialitat en els poders públics i molt concretament en la Justícia. Sense confiança és impossible que una societat pugui avançar. És per això que tan sovint parlem del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), perquè és l'últim recurs en què hi tenim la confiança dipositada. Creiem que és un tribunal on es farà justícia, malgrat sigui massa tard per poder estalviar sofriment als presos polítics.

Avui llegia que en l'informe anual de l'esmentat tribunal, nou de les deu sentències dictades durant l'any, Espanya ha estat condemnada. Aquestes dades fan pensar molt, però desconfio que la justícia espanyola se'n faci ressò. Són dades que de ben segur procuren ignorar i no sentir-se al·ludits. 

El més perillós de tot és que amb el concurs de partits polítics demòcrates, unes dades com aquestes propicien la reflexió i probablement la voluntat d'esmena, però amb l'entrada de partits autoritaris i sectaris com és el cas de VOX la reacció més lògica és culpar Europa de tots els mals i considerar-se superiors a la resta. De fet, una actitud molt propera al franquisme, que és d'on emana tot aquest moviment d'extrema dreta que ressorgeix al país.

El futur polític no està molt clar davant d'aquesta deriva cap a una dreta més radical, per part del PP i C's, amb el coixí de l'extrema dreta de VOX. En una situació com aquesta, a nivell espanyol, el PSOE esdevé l'oasi a preservar, però, si pot ser, deixant uns quants barons al marge. La seva nostàlgia s'assembla massa a la nostàlgia de temps passats, que voldríem superats.

A part d'independència judicial cal reclamar més ètica

No sé què pensaran les persones que coneguin el tema, però la impressió que jo tinc del govern espanyol és que el seu president és un i la resta són cosa a part. No hi sé veure una complicitat entre tots els seus membres, i veig el president com si anés molt per lliure, prenent decisions sense haver-les consultat amb la resta del govern.

Ja dic que probablement estigui equivocat, però aquesta sensació em fa més àgil la presa de decisions del senyor Sánchez, al marge que hi estigui o no d'acord, però el veig molt resolutiu i accelerat, la qual cosa el diferencia de la normalitat política, i ja no diguem respecte al seu antecessor, que en aquell cas era justament el contrari, amb exageració.

La decisió de canviar la llei, després de conèixer la resolució i sentència final del Tribunal Suprem ha estat molt ràpida i contundent. Precisament aquests dies es parla una mica més de la necessitat de modificar les lleis, perquè generin menys dubtes a l'hora d'aplicar-les. És l'excusa de molts jutges, que acusen al Legislatiu de ser poc clar en la redacció de les lleis.

És cert que ens queixem dels jutges, i crec que tenim prou motius, però també és cert que caldria revisar moltes lleis, fins i tot el nomenament de jutges per als diferents tribunals. A Espanya es valora poc els mèrits i molt més l'amistat, l'amiguisme, per ser més clars. Algú ja ha posat en quarantena la capacitat de molts jutges per formar part del Tribunal Suprem.

Parlem de la nul·la independència dels poders, però en algunes ocasions caldria parlar més de la qualitat ètica de jutges que actuen més com a venjança que no pas administrant justícia, i això és igual que hi hagi dependència o no entre poders. Si no aconseguim un bon nivell de qualitat, imparcialitat, responsabilitat i coneixement de la realitat social, per part dels jutges que han d'administrar la justícia, el futur de la nostra societat no és gens engrescador.

Senyora fiscal, tot es demostra amb fets i no amb bones paraules

He llegit les declaracions de la nova fiscal de Barcelona, la senyora Concepción Talón, que substitueix Ana Magaldi, aquella senyora que es creia perseguida per tothom. Talón, segons diu la notícia de l'ARA, ha volgut defensar aferrissadament la imparcialitat de la fiscalia i la dignitat professional dels representants del ministeri públic que treballen a Catalunya, en uns moments difícils. I ha afegit: "Lamentablement hi ha una visió negativa de la nostra figura per una part dels poders públics i de la ciutadania. El ministeri públic no pren part i es dedica únicament a la defensa de l'estat de dret, la Constitució i l'Estatut d'Autonomia". 

Tot això, que sona molt bé, s'ha de demostrar amb els fets i no només amb bones paraules, i els fets que s'han esdevingut en el darrer any ho posen en entredit. No, senyora Talón, no ha funcionat d'aquesta manera. És cert que han dit que defensaven l'estat de dret i la Constitució, i fins i tot potser han pensat en l'Estatut d'Autonomia, però ho han fet humiliant els catalans díscols, empresonant per la ideologia i actuant de manera autoritària i repressiva com en qualsevol règim autoritari no democràtic.

La senyora Talón hauria d'entendre que els catalans no pretenem la protecció del fiscal, sobretot tenint en compte que el govern que els nomena ens va en contra (a Catalunya és un partit residual), però no tenim ni tan sols el recurs del "defensor del pueblo", que també el tenim en contra, i el síndic de greuges no hi pot fer res.

Davant d'una situació com aquesta, no tenim més consol que defensar-nos solets, alguns van a la presó i d'altres encara poden dir segons quines coses, amb el risc que això s'acabi i es converteixi en una dictadura, que alguns ja l'hem patit.

Fastigosament parcials

Hi ha moments en què envejo les persones que són capaces de viure al marge de la política, al marge de les notícies que ens ofereix la política, sobretot en aquests moments en què la trobo fastigosament injusta. A vegades penso que vivim un càstig diví. Ens hem comportat tan malament que ens mereixem els polítics que tenim!

Quan parlo ara de política, penso també en totes les institucions de l'Estat, del poder judicial i també de el legislatiu, perquè ningú seriosament i honradament pot estar defensant la separació de poders a Espanya, ni tampoc la imparcialitat de la Justícia, que no existeix.

He llegit que el TC ha suspès, un dia més tard del termini legal, l'entrada a presó del grup de fatxes que va entrar al local de Blanquerna ja fa uns anys, no és d'ahir mateix. Hi ha una cosa que se'n diu moralitat que a Espanya s'ha perdut, i això provoca que tot allò que fa la dreta i l'extrema dreta sigui permès, i només s'estigui a l'aguait de què pretén fer el moviment sobiranista català i la majoria del nostre poble. Això ens fa ser independentistes als que en un principi n'hauríem tingut prou amb un tracte just per part de l'Estat espanyol.

És realment fastigós llegir un dia rere l'altre la porqueria que amaguen les estores del PP, i de quina manera se'n surten per no ser culpats, tret d'algun cap de turc que paga per tota la resta. En un país realment demòcrata i amb polítics honrats, molts dels nostres haurien dimitit, començant pel mateix president del govern espanyol. Ho llegíem en temps de Franco, però continua vigent: Spain is different!