Improvisen a costa dels ciutadans

Una vegada més l'Administració ha improvisat a l'hora de tirar endavant un acord ministerial i qui en rep les conseqüències és la ciutadania. El Consell de Ministres va aprovar el decret per a la regularització de persones migrants que viuen a l'Estat espanyol sense tenir permís de residència ni de treball, no pas perquè no vulguin, sinó perquè la llei d'estrangeria és un bunyol que s'arrossega de fa molts anys i no hi ha manera que ho resolguin.

N'he parlat moltes vegades en aquest blog, ja que hi ha una evidència que les coses no es fan bé. No pot ser que una persona d'un altre país pugui venir al país i no se li permeti treballar. Si les coses es fessin bé no caldria convocar aquestes mogudes, que s'acostuma a fer de la pitjor manera possible. La regularització es fa necessària davant l'absurditat d'una llei mal plantejada d'inici. 

Iniciat el període per sol·licitar la regularització dels immigrants, encara s'ha de formar a les persones que hauran d'intervenir en el procés. Els ajuntaments són els encarregats de lliurar el certificat del padró i el de vulnerabilitat. El primer és un tràmit molt ben regulat que no ha de comportar cap problema. El segon, però, s'ha improvisat i ha fet que les persones interessades s'adrecessin als ajuntaments, normalment formant llargues cues, i que els funcionaris no tinguessin la formació ni els coneixements de com procedir.

La imatge que es dona és nefasta i tens la impressió que les autoritats corresponents no tenen vergonya a l'hora de contemplar els efectes de la seva improvisació i la mala planificació, per no dir nul·la.

Qui rep la gent i no sap què dir no és el causant del caos, sinó una víctima més d'aquesta manca de previsió, i de fer malament les coses. Si decideixes que els sol·licitants necessiten un document concret, has de tenir ben pensat com el poden obtenir de la millor manera possible. Has d'informar a les altres administracions de com ho han de fer, i fer-ho amb temps i per avançat. No crec que sigui tan difícil. Només cal el sentit comú i el respecte cap a la ciutadania.

No ens volen entendre!

Quan fas una repassada de tot el que està passant al nostre voltant en relació al fet català t'adones que només hi creiem nosaltres i encara amb prou feines. Tinc la sensació que cada vegada la nostra autoestima va més a la baixa i anem acceptant que potser no n'hi ha per tant. La defensa de la nostra identitat, la nostra llengua, els nostres costums i la manera de ser sembla que ens aclapara i que estem disposats a renunciar-hi per no fer-nos pesats. I això és molt perillós.

No hi ha dia que no sorgeixi alguna notícia on la nostra llengua o els nostres drets com a poble sobirà no es qüestionin o menystinguin. Fins i tot ara que partits polítics com ERC i Junts, que són necessaris per sumar i tirar endavant amb el projecte socialista a Espanya, no ens fan cas o ens ignoren. Perquè no n'hi ha prou amb grans declaracions i voluntats d'entesa quan després, a l'hora de prendre decisions de qualsevol mena, s'ignora que la nostra llengua, la pròpia, és el català.

Avui llegia una notícia que m'imagino que està contrastada i no ens enganyen, on es diu que el govern espanyol, el socialista, el més progressista de la història i que ha fet tant per Catalunya, no té cap intenció de tenir en compte el català a l'hora de tirar endavant la seva proposta de regularitzar la situació de tants immigrants que viuen a l'Estat espanyol, sense permís de residència ni treball, per una llei d'estrangeria obsoleta i inútil.

Puc entendre que algú que no ens coneix o fins i tot ens té mania, es cansi de les nostres reivindicacions. Ho consideren un caprici de nens rics que no estan mai contents. No entenen que, per exemple, quan parlem en català ho fem de la manera més natural perquè aquesta és la llengua materna de molts. No és per despistar o fer-nos sentir diferents. És que som diferents, ni millors ni pitjors.

Ja ho dit moltes vegades que morirem, tal com vàrem néixer, lluitant pels nostres drets, el reconeixement de la nostra identitat i no pas les ganes d'enfrontar-nos a ningú. A tu et molesta que un britànic parli en anglès? Doncs, per què et molesta que parli en català?

Desnonar alegrament

Em sembla greu el que ha passat a Badalona, amb el desnonament de les persones que vivien a l'institut abandonat, on, segons sembla, hi han viscut fins a quatre-centes persones, algunes de les quals en varen marxar quan van conèixer la decisió de la jutgessa que ha portat el cas. Em sap greu per com s'ha tractat a persones humanes, i per les declaracions del seu alcalde justificant l'actuació policial.

Deixar al carrer a aquestes persones, al marge dels problemes de convivència que poguessin provocar, és un fet molt greu, si no s'ofereix una alternativa digna. Estem parlant de persones, molt vulnerables, amb una situació d'incertesa constant, bàsicament perquè la llei d'estrangeria permet que una persona visqui al nostre país sense poder treballar ni obtenir el permís de residència. 

Analitzo els fets de Badalona intentant ser molt imparcial. Puc entendre els motius que els veïns puguin tenir per avalar la decisió de l'alcalde, però ells també han d'entendre que són persones que tenen moltes dificultats per sobreviure, i que se'ls ha d'oferir una alternativa clara i digna. 

I em desagraden les declaracions de l'alcalde perquè menysté unes persones que no hi tenen cap culpa. M'imagino que si són aquí entre nosaltres és perquè al seu país de procedència hi ha guerra o fam. Tenen dificultats per viure i busquen un món millor. La nostra feina és facilitar-los la vida i no treure'ns-els del damunt com si fossin una plaga. 

Reconec que es tracta de situacions complexes, però fa massa anys que tot segueix igual, i no hem estat capaços de legislar per evitar moments i realitats com aquesta. Els nostres polítics tenen l'obligació, fins i tot moral, de trobar solucions humanes per aquestes persones, i nosaltres n'hem de ser conscients i valorar què representa que et facin fora de casa teva i et deixin al carrer. 

El risc de carregar totes les culpes als més vulnerables és fruit del discurs de l'extrema dreta i, malauradament, hi ha massa gent que s'hi agafa. Hem de ser justos i saber entendre quina és la realitat dels que tenim a prop. No són ells els culpables, sinó les víctimes. No totes aquestes persones es comporten correctament. El mateix podem dir dels autòctons que ens creiem la flor i nata i els únics que tenim drets.

Som d'allà on ens sentim

Crec que era ahir que llegia en Joel Joan dient que tots som independentistes, també els espanyols, perquè ningú no vol sentir-se sotmès per un foraster. Potser no ho deia ben bé així, però si més no s'hi assemblava. I avui llegia la notícia de la consulta que ha convocat l'alcalde d'Olost per decidir si continuen a la comarca del Lluçanès, o en surten. Recordem que no fa pas gaire que es va crear la comarca i que dels tretze pobles que l'havien de configurar, n'hi ha cinc que no hi són, i ara Olost ho posa en dubte.

La meva generació ha viscut entorn de la comarca com a entitat nostrada, amb un cert rebuig a la província, tot i que és el que realment està funcionant i no s'espera que desaparegui. Les vegueries, que eren l'alternativa no han quallat i no fa pinta que ho acabin fent. Però no totes les comarques són iguals. No tenen la mateixa singularitat, ni el pes entre els seus habitants. Ja sigui per rivalitats entre les poblacions; per una manca de lideratge de la seva capital, o bé per la seva orografia, no tothom se sent partícip d'una comarca de la mateixa manera. Demaneu-li a un osonenc i també a un ciutadà del barcelonès, segur que notareu diferències.

La meva comarca d'acollida és el Maresme. Una comarca allargassada amb poca relació entre els municipis d'un cap a l'altre, i una capital, Mataró, que no ha exercit les funcions com a tal, fins fa ben poc, sempre acomplexats per estar massa a prop de Barcelona. Si pregunteu a un arenyenc a quina comarca viu, ho tindrà molt clar. L'altra cosa és que actuï com a maresmenc i tingui per capital Mataró. A Osona, probablement és diferent, però la meva visió és la d'un fill de la capital, Vic, i no és el mateix de què pugui pensar un manlleuenc o un "suquerra-cristos" (Sant Pere de Torelló).

Realment, les persones som d'allà on ens sentim. De la terra, que estimem i sentim nostra, sigui poble, ciutat, comarca o capital. I és bo tenir aquesta referència, sense la qual es fa difícil la convivència. D'aquí la importància de la integració dels nouvinguts. De la necessitat d'elaborar una bona llei d'estrangeria, per aconseguir que tothom s'arreli al lloc de residència, l'estimi i treballi per a una bona convivència amb els seus nous conciutadans. 

No sé què decidiran els habitants d'Olost. Si es troben bé en el seu nou marc comarcal, o prefereixen tornar a la comarca d'Osona on hi han estat sempre. Un dels motius per decidir una cosa o l'altra és els beneficis que en poden treure, i no queda clar que la nova institució tingui prou força per assumir totes les tasques que es deriven d'una comarca. Aquí caldria parlar de la funcionalitat i operativitat de les comarques avui dia, però això seria tema per a un altre post.

La regulació de l'estrangeria

Aquests dies que s'està tramitant la nova llei d'estrangeria i es té compte també estudiar l'aplicació de la directiva europea del permís únic de residència i treball, voldria pensar que els nostres polítics estaran a l'altura i ho faran bé. Portem massa anys amb unes normes desfasades i incongruents. Al marge del que pugui pensar cadascú de nosaltres sobre l'entrada d'estrangers al país, el que no es pot acceptar és que les normes siguin inconsistents i que, com passa ara, no es permeti treballar als estrangers que s'acullen, convidant-los a delinquir o treballar d'amagat per poder viure.

Hi ha coses que són dubtoses, que són a criteri d'uns o altres, amb un component ideològic important que fa que es prenguin unes decisions o unes altres, o fins i tot que no es desencalli res. El cas de la llei d'estrangeria i la manera com es regula a Espanya no és un tema ideològic, sinó de desmanec. De paràlisi governamental, d'irresponsabilitat dels nostres polítics.

Fa molts anys que es demana que es reguli amb cara i ulls. No pot ser deixar a la indigència milers de persones que, vingudes de fora, pretenen obtenir un lloc de treball per viure com a persones, dignament. A tot això cal afegir-hi el problema de l'empadronament, un certificat que et permet gaudir dels serveis essencials, com són l'educació i la salut. Es barregen les coses i llavors els xenòfobs, que en són molts, ho aprofiten per carregar contra les persones innocents. L'extrema dreta, i no tan dreta, posa en el mateix sac la immigració i la delinqüència, sense argumentar-ho ni tenir la informació precisa per poder opinar.

Quan arreglem tot això llavors podrem parlar si el nostre país necessita o no mà d'obra. Si aquesta mà d'obra és bo que sigui qualificada o no cal. Els serveis del turisme, per exemple, són els grans damnificats per aquesta mala qualificació d'una bona part dels seus treballadors. Mà d'obra barata, sense suficient formació, primant l'especulació davant del servei. I com el turisme, podríem parlar d'altres sectors que també reben uns contingents importants de mà d'obra sense la preparació adequada. Pensem en la dependència, per exemple. I amb això cal precisar que no tothom és igual, sinó que en aquests i altres sectors hi ha gent molt ben preparada, però paguen justos per pecadors. La conclusió és que abans de dir res, cal mesurar bé les paraules i, sobretot, tenir un bon coneixement de la realitat, i no tant d'allò que interessa a alguns escampar.

Excés de violència

Ens hem passat de frenada, encara que algú dirà que de violència n'hi ha hagut sempre. Potser sí, però la impressió que tenim no és aquesta. Recordo una entrevista amb el cap de policia local on ens deia que la realitat no coincidia amb la percepció. Cada vegada la gent està més espantada, però no és cert que hi hagi més delictes ni més violència. Serà això, però no ens deixa tranquils.

    Avui han penjat unes imatges d'un assalt d'uns familiars que volien veure els ferits a Girona per un conductor que ha disparat diferents trets, deixant dos morts i dues víctimes malferides. La sensació que en treus no és agradable, i després et passen més i més imatges d'altres atemptats i actuacions que no són simples actes d'incivisme, sinó que entren de ple en la delinqüència.

    No pot ser que els pares tinguem por les hores que els nostres fills són fora de casa. Aquesta nit, si no ho he llegit malament, una persona ha mort apunyalada a la platja de la Barceloneta. No és tan lluny de casa! No en conec els motius, però la notícia no et deixa indiferent. 

    A tot això s'hi afegeixen llavors totes les declaracions i inculpacions sense proves a col·lectius que porten l'etiqueta a sobre. Normalment, persones que han vingut de fora i que al nostre país no ho tenen fàcil per viure perquè no els permeten treballar, sovint tampoc poden empadronar-se i, per tant, no disposen dels serveis bàsics d'atenció sanitària ni educativa. Els ho posem difícil i aprofitem l'avinentesa per culpabilitzar-los de tot. Els nostres governants no són capaços d'elaborar una llei d'estrangeria amb sentit comú, i justa per a tothom?

    Però llavors t'assabentes que el presumpte assassí té nacionalitat espanyola. Això ens passa més desapercebut, perquè desmunta moltes teories. Ni totes les persones que arriben de fora són la pesta, ni els autòctons som uns àngels. 

    Però si hi afegim també l'exemple que ens donen molts governants, que no els exigim la santedat, però sí l'honradesa i decència, llavors se't fa molt difícil exigir a tothom que actuïn de manera civilitzada, respectuosa i decent. El mal comportament d'alguns polítics no dona dret a actuar malament, però no ajuda.

Carregar les culpes al més dèbil

Uns dels errors més freqüents són la generalització i els tòpics. Acostumem a parlar amb molt poca propietat, molt a la lleugera, fent generalitzacions i utilitzant tòpics sense pensar gens. És molt fàcil dir que els espanyols són així, que els catalans són aixà, i que els immigrants són l'esca del pecat. Tan difícil és parar a pensar què estem dient quan parlem de col·lectius formats per milers de persones, totes elles diferents? Es tracta de simplificar, però reduint-ho a una imatge totalment falsa. Si al mateix temps ho aprofitem per criticar, insultar o inculpar aquests col·lectius caiem en un doble error. I això passa cada dia i arreu.

    La immigració és un tema molt delicat de parlar pel perill d'abocar-hi conceptes i idees que desconeixem, però que ens arriben, sovint per interessos concrets, i que no tenim la decència d'analitzar i matisar. Tampoc pensem en la història del segle passat quan espanyols i catalans eren emigrants a Europa per guanyar prou diners per enviar als familiars que es quedaven. Algú intenta entendre què vol dir emigrar?

    Si a tot això hi afegeixes que la legislació sobre immigració és totalment injusta i deixa fora de la llei a la gran majoria de persones que arriben al nostre país, el problema encara s'agreuja, i condiciona la manera de ser i de viure d'aquest col·lectiu, afavorint l'estigmatització. I si hi afegim els interessos partidistes per guanyar vots, la immigració esdevé un mercadeig inhumà.

    Fins ara semblava que el tema no tenia res a veure amb nosaltres. Tot i que els immigrants arribats al nostre país fa anys i panys que tenen dificultats per poder-se integrar laboralment i legalment, potser no ho utilitzàvem per generar divergències. Des de fa un temps, però, els nostres partits polítics s'hi han agafat i utilitzen la immigració per tirar-se els plats pel cap. Uns els culpen de totes les desgràcies, i d'altres es queden en la superficialitat, sense entrar a fons a canviar les regles que dificulten la seva integració.

    La llei d'estrangeria, que sembla ser que es vol modificar, fa massa anys que castiga les persones immigrants a malviure perquè no tenen ni permís de residència ni de treball. Obliga a treballar en negre i també a delinquir per subsistir. No voler afrontar la realitat esdevé un bufetada a la convivència. 

    Les xarxes socials van plenes de comentaris xenòfobs, que se sustenten en una deficient legislació que contempli la realitat i doni oportunitats de viure dignament a totes les persones del país, hi hagin nascut o arribat d'altres països. Parlar d'immigració incomoda, però és un fet real que s'ha de tractar, i els nostres polítics tenen el deure i l'obligació de posar-hi remei. 

El meu alcalde hi era!

És vergonyós veure la imatge de 10 alcaldes de Junts, del Maresme, relacionant immigració amb violència. Es tracta del típic discurs de l'extrema dreta, intolerant i xenòfoba. És així com es defineixen aquests alcaldes de la nostra comarca?

    El tema és massa extens i complex com per tractar-ho en el post del dia, però em veig en l'obligació de manifestar el meu rebuig, vergonya i decepció per un acte com aquest que demostra una manca de sensibilitat i d'estima a la diversitat, i un greu error dels seus impulsors i participants.

    La immigració no és un tema senzill per tractar alegrament, i fa massa anys que reclamo una nova llei d'estrangeria. No té sentit permetre l'entrada de persones d'altres països, i no deixar-los integrar, negant-los el permís de treball i de residència, amb la qual cosa se'ls obliga a treballar en negre, o delinquir.

    La violència, la delinqüència i la seguretat també són temes sensibles i que cal treballar a fons per resoldre un seguit d'incongruències que fan difícil la convivència pacífica als nostres pobles i ciutats. Tampoc ho podem tractar a la lleugera. La reincidència és una realitat preocupant i caldria resoldre-ho d'una vegada, però lligar immigració amb delinqüència és una barbaritat!

    Manifestacions com aquesta dels alcaldes del Maresme només poden comportar odi cap a un col·lectiu, que acostuma a ser maltractat pels mateixos dirigents polítics. Què pretenen fer? Que malmirem aquells convilatans que han vingut de fora, pensant que són uns delinqüents en potència? Hem de discriminar les persones en funció del seu país d'origen?

    L'evidència de l'error en aquesta equivalència és que les persones amb diners que han vingut de fora no són tractades de la mateixa manera que els pobres. Aquells immigrants que han trobat feina, perquè ho han tingut tot a favor, no reben el mateix suport que aquells que no poden treballar legalment perquè se'ls hi nega el permís de treball i de residència. 

    Demanaria als nostres dirigents que es tenen per demòcrates, que no caiguin en el parany de l'extrema dreta, que diferencia la gent en funció de la procedència, de la raça, de la cultura, de la religió, de la manera de pensar, i els posen en el mateix sac de la marginalitat i l'exclusió social.

    Espero que el meu alcalde, que ha estat present en aquesta desafortunada trobada, reflexioni sobre el fet, i demani disculpes pel greu error. A la seva vila, que tan orgullosament presideix, hi ha immigrants que no tenen res a veure amb la delinqüència, que no estaran gens contents amb el manifest. Potser és conscient que la gran majoria d'aquestes persones no han tingut l'oportunitat de votar el nom del seu alcalde, perquè la legislació del nostre país no els ho permet. Abans de fer segons quines declaracions, sisplau mirem què està fallant a la nostra societat, i què podem fer per millorar-ho. Perquè tots volem viure segurs, i demanem que les nostres autoritats treballin per aconseguir aquesta tranquil·litat, però això no passa per estigmatitzar un col·lectiu de persones que conviuen amb nosaltres i que han de tenir els mateixos drets i deures.

No ens oblidem dels immigrants!

Es fa difícil aquests dies escriure i no parlar del conflicte obert entre israelians i palestins. De fet el conflicte no és d'ara, sinó que s'arrossega de fa una bona colla d'anys, però aquests dies, després de l'atac de Hamàs el dissabte passat i la brutal resposta del govern israelià, s'ha fet més que evident, o si més no, nosaltres en prenem més consciència perquè ho veiem a totes hores del dia.

Es fa difícil no parlar del tema de la guerra oberta i els centenars de morts, però hi ha prou temes que hem de tenir presents i pensar-hi. Temes com la immigració i les morts que també se succeeixen en els intents per arribar a Europa. Avui mateix s'ha intervingut vuit embarcacions amb més de 450 persones a bord. Un fet, la immigració, que no té l'empara legal que caldria.

He escrit moltes vegades en aquest blog que la llei d'estrangeria a Espanya és un peix que es mossega la cua. Els estrangers que aconsegueixen arribar al país, si no són comunitaris o bé rics, no tenen cap possibilitat de viure de manera legal. No poden accedir al treball i en molts municipis els és molt complicat poder-s'hi empadronar i tenir accés a l'educació i a la sanitat.

Ja sé que estem molt preocupats per la negociació de la investidura del nou president del govern espanyol, i no dic que no sigui important. El problema és que quan no és un all és una ceba, i mai trobem el moment de resoldre temes, com la immigració, que es troben deixats de la mà de Déu, pagant-ne les conseqüències els menys afavorits, els més vulnerables, com sempre.

Puc entendre que la dreta espanyola, quan ha estat al govern, no hagi fet res per trobar una solució definitiva a la integració de la immigració, evitant que malvisquin i hagin de treballar en negre o delinquir, per pura subsistència. El que no s'entén és que l'esquerra progressista tampoc hagi mogut un dit per resoldre-ho. On és el progressisme? On és la mirada als més febles?

He aparcat per uns moments la guerra a Gaza, sense deixar de mirar-hi a reüll, pel mal de cor que provoca, per parlar d'un altre tema que no és nou, però com que ningú fa res per solucionar-ho, n'hem d'anar parlant sovint. Sisplau, que algú faci alguna cosa per trobar una resposta a una situació anòmala que no té cap mena de sentit i que fa viure malament a moltes persones. Persones que no han tingut la sort de molts, de poder viure dignament al nostre país de naixement.

Els problemes d'habitatge, el pa nostre de cada dia

En temes d'habitatge el nostre país té tanta feina a fer, si realment vol respectar el dret a l'habitatge que consagra la Constitució, que per més esforços que pugui fer l'administració pública, sigui l'estatal, l'autonòmica o la local, la situació serà precària durant molts anys. El pitjor de tot, però, és que no s'està avançant gens ni mica, i totes les actuacions que s'arriben a fer representen un percentatge tan baix que ratlla el ridícul.

Falten habitatges de protecció oficial, i veiem com formacions d'esquerra, que en principi haurien d'estar treballant fort per intentar resoldre el tema, estan posant pals a la roda. El PSC a Barcelona, amb l'excusa que la mesura no ha obtingut els resultats esperats, vol fer marxa enrere en l'obligatorietat de reservar un 30% per a habitatge protegit.

Tampoc ha donat bons resultats la limitació de preus i declaració de zones de mercat residencial tensionat que els Comuns i altres formacions polítiques han volgut adoptar, provocant més un problema a famílies propietàries d'habitatges, que tenen com a complement de renda el lloguer d'un pis, que no pas aconseguir més oferta de lloguer. 

Molt d'enrenou, però l'administració pública no construeix habitatge social, i la comparativa amb altres estats europeus ens fa caure la cara de vergonya. Els successius governs han estat incapaços de protegir, i valgui la redundància, l'habitatge de protecció oficial, de manera que al cap dels anys s'han posat al mercat lliure, agreujant el problema i reduint encara més el percentatge d'habitatges protegits.

Pensant en l'habitatge em ve al cap un tema totalment diferent, però que al nostre país no hi ha hagut cap govern capaç de posar-hi remei, com és la llei d'estrangeria. Una llei que obliga els immigrants a malviure  i a treballar il·legalment. Tant difícil és fer bé les coses?

No hi ha dia que no surti una notícia respecte a problemes d'habitatge, essent el més corrent els desnonaments, la majoria de les vegades contra famílies vulnerables que no tenen cap alternativa digna per viure. 

En el darrer Ple municipal, la CUP va fer notar que durant els mesos d'estius l'alcalde de la vila havia signat tres decrets d'incoació d'expedient sancionador per acampar il·legalment a la platja. No podem només fixar-nos en la normativa quan aquesta es contravé per raó de precarietat i vulnerabilitat. Si les persones a sancionar no tenen un lloc on viure, no hi ha una manera més digna de trobar-hi una solució? 

El turisme de qualitat

Aquests dies es parla molt de turisme i de les molèsties que ocasiona la seva massificació. De fet se’n parla ara, en època de vacances, però fa temps que el tema està a l’ordre del dia en multitud de converses, en articles d’opinió, i també entre veïns de zones amb una gran concentració de visitants. 

De jovenets ens deixaven molt clar que els ingressos del país procedien bàsicament del turisme i de la remesa d’emigrants, els diners que els treballadors a l’estranger enviaven als familiars que vivien al país. Ara sembla que ho hem oblidat, i sents afirmacions i crítiques que considero fora de lloc.

És cert que tota massificació és dolenta, i en el cas del turisme també. El problema està en fixar-se només en el nombre de visitants i no tant en el valor afegit. És evident que el govern, del color que sigui, ha treballat molt poc com millorar el turisme, perquè provoqui els menys perjudicis possibles, i a l’hora creï riquesa. 

No diré res de nou si poso com a punt negatiu la precarietat en què viuen i treballen les persones que es mouen en el món del turisme. Demanem un turisme de qualitat, però fem molt poc per oferir uns serveis de qualitat.

Voltant pel món et trobes de tot, però si et fixes en aquells països que són una mica exemple del turisme de qualitat, t’adones que la feina comença primer per casa. Si no millorem serveis i tracte. Si no millorem la formació dels treballadors i el seu salari, difícilment millorarem la qualitat del turisme que tenim a casa.

Quant a la remesa d’emigrants, l’altra font d’ingressos del passat, també ho hauríem de tenir molt present, sobretot quan parlem dels immigrants que ens arriben i la manera com els tractem. Tenim un tema pendent de fa massa anys: una llei d’estrangeria coherent, que no forci a mal viure les persones que arriben a casa nostra. Això dona per un debat específic que no hi cap en aquest post.

El drama de la immigració que ens interpel·la

L'ONG Caminando Fronteras s'ha convertit en una mena de notari de morts i desapareguts, segons informava el diari ARA. El titular de la notícia era que en cinc anys, més d'11.000 persones han mort intentant arribar a Espanya. Això és molt fort i ens hauria de remoure la consciència. En quin món vivim?

Ja sé que no cal sortir del país per observar injustícies, famílies que viuen en la pobresa, desnonaments sense pietat i més, però no podem deixar de pensar en les persones que motivades per la fam o la guerra surten del seu país per trobar un lloc on viure amb dignitat.

T'adones que no estem fent res per aturar tanta mortaldat. Per aconseguir que deixin de patir i morir tantes persones en el seu trajecte cap a un món millor. Un món que els permeti viure. Llavors també recordes que tenim una llei d'estrangeria, de la qual n'he parlat més d'una vegada, que és totalment injusta i maliciosa. Una llei que no fa justícia al perfil que vol tenir de democràcia i respecte als drets humans. 

I jo em pregunto, de quins humans estem parlant quan ens referim als seus drets? A uns quants humans, que han tingut la sort de viure unes circumstàncies que els han permès gaudir amb un mínim de dignitat, o volem parlar de tots els humans?

La immigració és una llosa que ens persegueix i molt em temo que ho continuarà fent sense que siguem capaços de trobar una solució justa per a tothom. Avui, al funeral d'en Ramon Solé, quan s'hi referien en la seva tasca humanitària i de voluntariat, he pensat que sortosament tenim persones que pensen en els altres i que es desviuen per ajudar-les. Una tasca que no acostuma a ser prou lloada ni reconeguda, i que al mateix temps hauria de ser responsabilitat dels nostres governs, els quals ens representen.

Definitivament no anem bé. No ens estem preocupant de les coses importants, de les persones que pateixen, sigui quin sigui la seva procedència, cultura i raça. Ens dediquem massa a coses supèrflues, fets menors que no aporten res a la societat, més enllà d'un gaudi puntual d'uns pocs, dels que som i ens hem de considerar uns privilegiats.

Si no som capaços de denunciar aquesta fredor, aquesta insensibilitat i menyspreu cap a la vida de les persones, no podem sentir-nos orgullosos de la nostra societat, ni de la nostra pròpia existència.

Racisme i xenofòbia després del partit

A ningú no li ve de nou si parlant de futbol surt la paraula fanatisme. Podríem trobar molts adjectius lligats amb l'espectacle del futbol, més que no pas amb el simple esport. Els estats han utilitzat moltes vegades les seleccions per amagar molts problemes i despertar passions que fan oblidar-ho tot, fins i tot les dificultats que puguin estar passant les seves famílies.

Amb la celebració del mundial a Qatar han estat moltes les reaccions que han sorgit, descontentes la majoria d'elles per com es va arribar a decidir el lloc, i com s'ha preparat tot, amb les morts de molts obrers construint uns estadis que mai més s'ompliran.

Però hi ha hagut més coses que convé comentar i lamentar-nos-en. La confrontació entre el Marroc i Espanya va obrir uns canals d'exabruptes, insults i instints racistes i xenòfobs que no hauríem d'ignorar. No s'hi val a dir que és la passió per la selecció nacional el que fa manifestar coses que en situacions normals no es dirien. Més aviat podem pensar que surten a la llum pensaments i odis amagats que s'acostumen a evitar i que només emergeixen sota el paraigua de la massa i l'anonimat.

Hi ha molts espanyols que no han paït la derrota de la seva selecció pel fet que es creuen superiors als marroquins, amb un index important d'immigració al nostre país. Aquests espanyols no recorden o ignoren el passat del país quan molts espanyols es varen veure obligats a emigrar a Alemanya, Bèlgica i altres països europeus. Allà també eren tractats com a ciutadans de segona. Potser si féssim memòria pensarien diferent respecte a les persones que venen de fora a buscar-se la vida, la majoria dels quals són víctimes d'una llei d'estrangeria injusta i indigna.

No és estrany que l'extrema dreta avanci al nostre país, perquè té el camí llaurat i pla. Només cal encendre un llumí perquè exploti tot. La ràbia perquè la selecció pròpia perd en mans d'uns immigrants fa que l'odi reprimit surti a fora i escoltis frases i insults que ens avergonyeixen.

Desconec què passarà avui i els propers dies a Portugal, on la seva selecció també ha estat eliminada pel Marroc. No sé el pes de la immigració procedent del Marroc en aquell país veí, no sé si les coses poden anar pel mateix camí. De totes maneres Espanya té un greu problema i aquest no és el govern de torn només, sinó tota la societat que està malalta des de fa massa temps. Mentre no siguem capaços de valorar les persones pel que són i no per la seva procedència, raça, cultura o religió, no podrem anar bé. El futbol, en aquesta ocasió, ens ha mostrat una realitat maldestre de la nostra societat.

Lluitar per una societat més justa

Ahir en el meu post parlava de les crítiques que estava rebent la celebració del Mundial de Futbol a Qatar i feia referència a la llei d'estrangeria que tenim a Espanya i que malgrat tota la crítica que s'ha fet i de disposar d'un govern socialista que es considera el més progressista de la història, no s'ha aconseguit millorar i fer-la més justa.

Comentava que les paraules del president de la FIFA eren encertades quan parlava de la incoherència d'Occident a l'hora de criticar Qatar, pel fet que a casa nostra tenim una llei que maltracta els immigrants i els força gairebé a delinquir si volen sobreviure. Voldria que quedés clar, però, que en cap moment defensava el president de l'organització de futbol, ni em sembla bé que s'hagi escollit un país com Qatar per celebrar-hi el Mundial de Futbol.

Dit això, sí que m'agradaria insistir en el fet que acostumem a criticar amb molta facilitat les coses que passen lluny de casa, però som poc autocrítics i no lluitem prou per fer canviar aquelles lleis que són injustes, com és el cas de la llei d'estrangeria.

Després d'escriure el post d'ahir he llegit molts més comentaris en contra de l'organització de l'esdeveniment esportiu, i estic molt d'acord que és una vergonya, però insisteixo que no només a Qatar es produeixen atacs als drets humans, ja sigui als immigrants que han construït els estadis de futbol, a les dones que serveixen a les cases, humiliades i explotades, o a la pròpia població autòctona, i concretament a les dones, que són considerades de segon ordre.

Al nostre país encara hi ha molt a millorar i hauríem de lluitar per aconseguir reduir aquests col·lectius feixistes que encara viuen amb total impunitat, o les persones que desenvolupen una pràctica masclista que fa difícil la vida de la dona, que ha de pensar molt bé quan i com es desplaça per la via pública per no ser víctima de violació o agressió sexual.

Seria lloable que tothom fos conseqüent amb el que pensa i actués lliurement amb possibilitats de criticar i exigir justícia on encara no hi és, o és massa dèbil. Potser no podem esperar grans miracles, però el que sí que podem és governar la nostra conducta i contribuir, amb humilitat, a fer un món més just, amb les paraules, però sobretot amb l'exemple de vida.

Qatar i la nostra llei d'estrangeria

He llegit d'esquitllada les declaracions del president de la FIFA defensant la celebració del Mundial de Futbol a Qatar, davant les crítiques per no respectar el drets humans de molts treballadors que han contribuït en la construcció de les instal·lacions esportives.

Haig de dir que té raó quan comenta el que estan fent els estats europeus amb els immigrants i això ens hauria de servir de lliçó. Podem estar en contra de la política que se segueix a Qatar i criticar-ho amb veu alta, però no podem oblidar què passa a la resta del món. El tracte inhumà cap als immigrants és clar i injust, i tot i que fa molts anys que en parlem, no hi ha cap pais democràtic que intenti solucionar-ho.

A casa nostra, per exemple, hi ha molts immigrants que malviuen per culpa d'una legislació que no els considera com a persones amb tots els drets. La llei d'estrangeria, que tant hem criticat, no fa res per resoldre el problema de les persones que viuen al país i no tenen permís ni de residència ni de treball.

Aquest peix que es mossega la cua entre residència i treball, fa temps que dura i cap govern, ni tan sols el més progressista de la història d'Espanya, ha fet res per posar-hi remei. Què esperem d'unes persones que no poden treballar? Com ho han de fer per subsistir? Si se'ls permet viure il·legalment, per què no es troba la manera de que es puguin guanyar la vida sense necessitat d'haver de demanar almoina o delinquir?

Algú deia que si no deixes treballar ni residir il·legalment unes persones, hauries d'esforçar-te a fer-los sortir del país. Això sona molt dur, però té tot el sentit del món. Si no els deixes treballar ni els dones papers perquè puguin considerar-se legals, el més coherent és el que facis marxar. Si no ho fas, cosa que jo no demano pas que es faci, has de solucionar-los la vida perquè siguin legals i amb possibilitats de treball.

Hi ha molts immigrants que treballen il·legalment, i això és culpa de la legislació i els polítics que s'han d'encarregar de redactar les lleis i reformar-les. No és culpa dels immigrants ni de les persones que els donen feina. Si treballen tenen menys possibilitats d'haver de delinquir o malviure pels carrers dels pobles i les ciutats.

Està molt bé que critiquem el règim de Qatar com també hauríem de fer-ho d'altres països amb poc respecte a les persones, però no podem oblidar el que passa a casa nostra. Siguem també crítics amb els nostres governants i exigim una reforma de la llei d'estrangeria que humanitzi la situació i permeti que tots plegats respectem els drets de les persones, hagin nascut on ho hagin fet.