Mals aires

Aquests dies he tingut l'ocasió de parlar amb persones que no ens veiem gaire sovint, però que sempre que en tenim l'oportunitat, ens esplaiem amb grans converses, que ens ajuden a ser més conscients de tot el que passa al nostre voltant, i una mica més enllà, i que ens afecta en positiu i negatiu.

Haig de dir que l'aire que es respira no és el desitjable. Hi ha un pessimisme latent que s'encomana fàcilment, i que has de fer esforços per no acabar deprimint-te. Si a tot això hi afegeixes aquells dies plujosos, que varen anar molt bé per omplir pantans, però ens varen estafar moltes hores de sol, els ànims encara estaven més baixos.

Des de la tornada a la presidència dels EUA del senyor Trump, i l'auge de l'extrema dreta a Europa, políticament no estem en la millor situació possible, i tampoc econòmicament. Les decisions que està prenent el president de la primera potència mundial no només afecten els seus, sinó que ens afecten a tots. Probablement, si no ens haguéssim adormit, no seríem tan dependents, però la influència no la treu ningú.

En l'àmbit local, s'està maquillant la situació. Es va endreçant, però no s'acaben de resoldre els principals problemes amb què ens trobem. Penso en el rial del Bareu, les Clarisses o l'estat del clavegueram, i no acabo de veure com ens en sortirem. Cal molta inversió, però també encert en les decisions que es prenen. No és fàcil.

De totes maneres en moments així, ens convé ser positius, i trobar allò que funciona, parlar-ne i engrescar-nos una mica. No es tracta d'amagar el cap sota l'ala i no afrontar la realitat, però convé posar-hi bona cara i, sobretot, anar una mica de bracet per tenir més força, recollir més idees, i resoldre totes les traves que, vulgues o no, sempre ens trobarem pel davant.

Hi ha coses que no podem resoldre, però amb tot allò que estigui a les nostres mans, cal lluitar-hi i dedicar-hi temps i esforç. Ens adonarem que sí que tenim coses que depenen de nosaltres i som nosaltres que les podrem solucionar.

Preparant el terreny de Nigel Farage

Sembla que la manipulació electoral és cada vegada més present i més perfeccionada, aconseguint tergiversar els resultats que en un principi caldria esperar i que els principals beneficiats, probablement perquè són els més llestos a l'hora de posar-la en pràctica, és l'extrema dreta.

Avui llegia la notícia del salt que vol fer Elon Musk a la política del Regne Unit, pensant en les eleccions previstes per al 2029, amb la voluntat que l'extremista Nigel Farage aconsegueixi entrar a Downing Street, la qual cosa no em satisfà gens, sobretot pensant en la possibilitat que ho aconsegueixi, com ha passat amb Donald Trump a la Casa Blanca.

És sorprenent la capacitat de deixar-se entabanar per falsos profetes, i com estem enganyats i seduïts pel món de les xarxes socials, encara que ens pugui semblar que n'estem al marge i que no ens deixem sorprendre.

Ho deia no fa tant temps que avui no et pots creure res ni a ningú. Tot ho has de posar en quarantena, però el pitjor de tot és que t'adones que, com més va, els polítics pinten poc i esdevenen uns titelles del món econòmic i poder fàctic ocult. I no ens adonem que els passerells som sempre els mateixos, molts dels quals voten a favor de qui més mal els farà.

No vull caure en el pessimisme persistent, però veient el panorama actual obtens poques alegries i veus el futur molt fosc. No es tracta de discutir quines opcions són les més apropiades per fer avançar el món, sinó de ser dirigit per unes forces ocultes que no et faran cap bé. Es mouen per interessos econòmics i de poder, i utilitzen els mecanismes democràtics que ens hem atorgat per fer de nosaltres el que més els convé. No és la lluita dels uns contra els altres. No és una disputa ideològica, sinó la submissió de la massa poblacional per part d'uns quants que es reparteixen el pastís.

Caldrà anar seguint de prop Elon Musk, perquè està molt envalentit i, de moment, les coses li estan sortint prou bé. La pregunta que em faig és: qui el podrà frenar?

Avui llegim el futur amb pessimisme

Darrerament Marta Rovira sembla estar molt activa i s'atreveix a donar consells a altres polítics, com és avui a la presidenta del Parlament català, la senyora Laura Borràs. ERC ha criticat més o menys obertament l'actitud dels dirigents de JxCatalunya que varen marxar a l'exili, però no ha dit mai res de persones com la Marta Rovira, que també ho va fer. D'això se'n poden treure moltes conclusions, però la primera que em ve al cap és el sectarisme que practiquen la gent dels partits polítics.

Penso que la Marta Rovira hauria de no ser tan explícita parlant dels altres i reflexionar bé si el paper que juga la seva gent, la del seu partit polític, és el més idoni i el que millor funciona per servir el país a qui diuen representar. Tots ens equivoquem, i quan prenem decisions estem subjectes a crítiques. És per això que sempre és millor ser caut i no dir dels altres allò que poden dir de tu mateixa.

El final dels exiliats és tota una incògnita. Si els presos polítics varen aconseguir l'indult, que encara té el seu marge de dubte i resolució definitiva, no està tan clar què pot passar amb els polítics que es varen exiliar i que, per això, no van ser jutjats ni condemnats. De fet la condemna ja l'estan patint, que no és res més que no poder tornar al país sense l'amenaça de ser empresonats.

L'únic pas que en pro dels independentistes catalans ha fet el president socialista Pedro Sánchez ha estat l'indult, i no s'espera que vagi més enllà. La seva continuïtat al capdavant del govern espanyol té els dies comptats, com a molt fins a les properes eleccions generals, que tot fa pensar, a hores d'ara, que no podrà guanyar, sinó que la victòria caurà en mans de la dreta del PP i Vox.

El futur d'Espanya és molt negre, i el de Catalunya encara més. Si llegies l'article que avui publica el diari ARA, que signa Pablo Iglesias, se't posen els pèls de punta i d'alguna manera comences a tremolar. Tan malament ens aniran les coses? Si en el temps que falta fins que es convoquin les eleccions generals no som capaços de canviar les coses, el nostre futur no és gens esperançador, i els defensors dels drets més elementals, podem començar a dubtar de quin serà el nostre futur. Un greu repte per als nostres joves que tenen molts anys per córrer.