Les comparacions són odioses

Quan compares situacions, actuacions i actituds en circumstàncies diferents pots equivocar-te de mig a mig. Cada cosa s'ha de contextualitzar i intentar entendre les reaccions d'uns i altres per adonar-te que no sempre tens els mateixos referents i els condicionants tenen molt de pes. Dit això, però, hi ha fets que no entens i d'alguna manera malpenses.

Tots hem analitzat la reacció de la policia, sigui d'on sigui, davant de manifestacions d'un signe o altre. Sovint comentem que l'actuació policial no és la mateixa si qui s'hi enfronta és d'un signe o altre, i arribes a les teves conclusions. La més fàcil és relacionar-ho ideològicament. Hi ha persones que cauen més bé que d'altres, i això ho explica bastant tot. La policia, però, en principi hauria d'actuar sense prejudicis ni odis ni simpaties, però...

Aquest cap de setmana el Barça jugava a Elx i un seu seguidor va ser agredit per la policia nacional, potser perquè portava una estelada. Quin crim! Puc entendre que els ànims estiguessin escalfats i que no tothom estigués en condicions de reaccionar d'una manera civilitzada, però les imatges que han transcendit són força eloqüents i, intentant ser objectiu, no tenen cap mena d'explicació. Es va excedir la policia?

Ara deixaré de ser objectiu i diré que els catalans, sobretot si portes una estelada, no som benvinguts a segons on, i encara menys per segons quins col·lectius. Curiosament, hi ha persones amb un currículum gens exemplar que reben millor atenció i consideracions. I això s'ha de denunciar, sabent, però, que no en traurem res, i que fets com els d'aquest diumenge a Elx es tornaran a repetir, no només per terres espanyoles, sinó també a casa nostra. No ho podem acceptar. Ho hem de denunciar, però al mateix temps tenir clar, que és un bucle històric que no s'aturarà mai.

Acceptar un no per resposta

Cada vegada som més intransigents i ens costa més acceptar un no per resposta, encara que sigui d'una evidència aclaparadora, però potser no per a nosaltres. És lògic que quan volem una cosa ens pugui costar acceptar que no tenim raó o bé que no ens ho poden donar, però no és normal que la reacció sigui violenta, no física, però sí verbal. 

Les persones que fan atenció pública no s'ho estan passant bé. Llegim que els professors han perdut autoritat per part dels alumnes, però també dels seus pares. Els treballadors d'oficina estan exposats cada vegada més a les impertinències d'alguns usuaris i clients. Sortosament, no són tots, però quan n'apareix un es crea una situació incòmoda i desagradable.

Cal diferenciar bé entre rebre una bona atenció de no obtenir bons resultats de la gestió. Perquè no sempre tenim raó i quan en tenim llavors sí que l'hem de defensar i reclamar on sigui, però mai perdent la compostura ni actuar en calent, sense analitzar a fons qui té la raó i perquè m'han dit que no.

La violència que observem als espais públics, o en llocs de concentració de gent, és fruit d'una agressivitat sense escrúpols, fonamentada en l'error de creure que només nosaltres tenim la raó i que els altres, si ens porten la contrària no és perquè tinguin les seves raons, sinó simplement perquè ens volen fer la punyeta. Aquesta manera de viure i entendre les relacions humanes ens porten els problemes de convivència que patim.

Estem de sort si al nostre voltant no es respira aquest mal aire, i hem de procurar que es mantingui així. Nosaltres hi podem fer molt de la nostra part. Ens hem de mossegar la llengua abans d'aixecar la veu.

Una bassa d'oli!

El Ple municipal d'ahir el vespre, a Arenys de Mar, va discórrer plàcidament, sense exabruptes, pica-baralles ni males paraules. És d'agrair! No sempre podem dir el mateix, i les persones que tenim el costum de seguir-lo, encara que sigui des de casa, ens molesta quan el to que s'empra, o les paraules que s'utilitzen no són les més adequades. Això va pels regidors i regidores de govern i els de l'oposició.

Que un ple municipal es debati de manera tranquil·la i serena, no vol pas dir que tothom estigui d'acord amb tot, encara que ahir gairebé tot es va aprovar per unanimitat. Que discorri plàcidament vol dir que els membres del Consistori s'expressen correctament, expressant les discrepàncies, quan convé, i aclarint els conceptes que no eren clars, sense necessitat de ser groller o poc elegant.

Cal felicitar l'esforç d'uns i altres per expressar allò que pensen, respectant l'opinió dels altres i acceptant el resultat de les votacions, que en el cas d'Arenys, on l'equip de govern compta amb majoria absoluta, ja està tot dit.

Em va agradar el to, encara que no estigués d'acord amb algunes de les raons que es varen donar per desestimar aportacions ciutadanes. Crec que caldria evitar la urgència i mirar de presentar els temes amb arguments sòlids i, sobretot, interpretant correctament les paraules dels intervinents. No em vull allargar en aquest tema, però em refereixo a al·legacions presentades per ciutadans, que no han estat ben argumentades. No es tracta només d'acceptar o denegar, sinó que s'ha d'argumentar bé. Potser és qüestió de les presses.

Celebro l'aprovació unànime a l'adhesió d'aquest Ajuntament a l'Associació de Municipis i Entitats per l'Aigua (AMAP) perquè segur que servirà per conèixer més en detall tot el procés de la gestió directa de l'aigua. Un tema pendent al nostre país, Catalunya, on la privatització d'aquesta gestió supera àmpliament la tendència del món global. A veure si n'aprenem.

Voldria agrair la voluntat de tots els grups municipals d'avançar davant de totes les dificultats, que no són poques, per tirar endavant els projectes de vila, i especialment al grup majoritari, per la seva voluntat d'escoltar la resta de grups, encara que no els necessiti per aprovar les propostes de resolució.

L'autocensura és viva

A l'entrevista a Carles Sans, al diari ARA, es fa palès un canvi en la manera que té l'audiència d'acceptar la sàtira, que obliga als protagonistes a autocensurar-se per no complicar-se la vida. Avui ens trobem que qualsevol comentari passa per la censura de polítics, jutges i societat civil, i fa més difícil que els artistes es puguin manifestar.

Si analitzem què passava fa uns anys estarem d'acord amb l'opinió d'en Carles Sans. Hi ha discursos que avui no s'acceptarien i en canvi, quan es varen produir, feien gràcia i els aplaudíem. La pregunta que em faig és si ens trobem en una situació millor o pitjor que abans.

L'autocensura no és bona perquè limita l'originalitat i l'espontaneïtat, però és cert que no es pot dir qualsevol cosa i cal pensar-ho una mica, sobretot si el que vas a dir pot ferir un col·lectiu determinat. Què passava abans? Ho acceptàvem tot? Permetíem riure'ns de tothom i tot?

La grolleria és inacceptable, per decència i bon gust, però enriure's del mort i de qui el vetlla no hauria de comportar cap sanció, ni haver de passar per davant de cap jutge, encara que es mofin d'un rei o un president de govern. En aquests moments, però, tenim rapers a la presó o a l'exili. Un senyal que al nostre país no acaba de funcionar.

L'homofòbia d'Orbán

No ens cansem de repetir que les respostes de la Unió Europea a tots els fets que l’afecten són febles i massa lentes. Una manca de confiança en les seves forces i poc convenciment que les seves directrius tinguin algun efecte, fa que tot plegat resulti ineficaç. Aquests dies ho estem veient amb l’actitud del primer ministre hongarès Viktor Orbán, la seva homofòbia que només aconsegueix alguna reacció aïllada, com la del primer ministre dels Països Baixos.

Crec que seria bo que la UE reflexionés i procurés tenir una actitud més enèrgica i convincent, perquè cada vegada hi ha menys confiança. Els catalans, però ho tenim molt clar, i encara que de manera molt suau, sempre hem cregut que pertànyer a la UE ens beneficiaria. De moment si algú ha contrariat els tribunals i institucions espanyoles ha estat Europa, encara que nosaltres sabem que tot va massa lent i les repercussions no són tan satisfactòries com voldríem.

L'entrada de nous països, de l'òrbita de l'antiga URSS ha fet que la UE camini a dues marxes diferents. La postura de països com Polònia o Hongria dificulten els acords interns i això ens ha de fer pensar. Què pretenem? ¿Integrar el màxim nombre de països europeus o bé seleccionar aquells amb qui ens serà més fàcil posar-nos-hi d'acord? Hi ha més països a la llista d'espera i potser per això es mira tan prim a l'hora d'acceptar-los.

Si volem una UE forta i eficaç, cal unir esforços i delegar moltes de les competències, també la fiscal, i això no és fàcil si no hi ha prou confiança entre els països membres. Polònia i Hongria han qüestionat algunes de les decisions proposades per la resta de països de la UE, i sembla que la tendència continua. Crec que no es pot unir destins oposats, i és per això que convé tenir molt present amb qui vols compartir el futur, per evitar situacions com el Brèxit, que no beneficien a ningú.

Toc de queda a partir de les 22 hores

Una de les discussions d'aquests dies és sobre la llibertat de les persones i el polèmic toc de queda que no et deixa sortir al carrer de les deu del vespre a les sis del matí. És legítim? Ho hem d'acceptar sense revoltar-nos?

Hi ha qui no hi està d'acord i considera que és una manera de maltractar els nostres drets de llibertat de moviments, per més excuses que hi vulguin posar. No pot ser que per evitar l'augment de contagis ens coartin i ens obliguin a quedar-nos tancats a casa. Què és més important, la llibertat o la protecció de la salut? Si és cert que un excés de moviments contagia més gent i posa en risc la salut, és legítim que se'ns confini a casa? Què preval?

És curiós que tot i que sempre estem a punt per protestar les decisions dels nostres polítics, una gran majoria veu bé que li limitin els moviments, que es fiquin en la seva vida privada i li prohibeixin sortir al carrer. A què és degut? A que tenim por? Jo diria que sí. Hem agafat por a contaminar-nos i regalem la nostra llibertat per assegurar-nos que ens protegiran.

La sensació actual és que t'estan dient que el risc de contagi és alt, però en canvi no arribes a veure'n els efectes com sí que passava a la primavera. T'ho creus perquè confies que no t'estan enganyant, però no tens les mateixes sensacions que el mes de març i abril passats. Malgrat tot, acceptes que et decretin un toc de queda, encara que coarti la teva llibertat.

Avui el govern de la Generalitat, una vegada que l'espanyol ha decretat l'estat d'alarma, decretarà el toc de queda i veurem com respon la gent. No ens ha de sorprendre tant com va passar el mes de març, però sí que ens preocupen els efectes que poden tenir. Parlen d'un estat d'alarma de sis mesos... Aquest hivern se'ns pot fer molt llarg!